Cròniques d'una jubilada perplexa (1)

Sóc pel País Valencià, a Altea, en viatge jubilatori modern i barat, com cal. Quin bé de Déu d’històries, relats curts, novel·les i poemes diversos no contenen aquests hotels atapeïts de gent de tota la pell de brau, d’edats diverses i aspecte variable, units pel llaç sòlid de la pertinença a aquest llarg espai dedicat a activitats no remunerades però sí subvencionades! Ara ja ens parlen de dividir aquest darrera estació en tercera i quarta edat, a causa de la previsible durada vital que ens espera. Per no entrar en polèmica sobre futurs futuristes, quan, ai, serà possible, segons teories recents, esdevenir no ja centenari, sinó mil·lenari!!!

Més enllà dels boscos de ciment costers, que assoleixen ja els vessants de les muntanyes, hi ha encara bells i misteriosos indrets, pobles per a mi fins ara desconeguts, roquerars inaccessibles, per on s’enfilen carreteres arrauxades. Tantes proclames ecologistes ardides no han aconseguit ni tan sols reduir l’alçada d’aquestes immenses torres, encara mig buides, que toquen a mar. Em temo que sovint s’esmercen recursos dialèctics i mostres massives de rebuig en empreses menors, molt menors, mentre el país real creix de forma caòtica i fins i tot lloada per experts diversos, venent el patrimoni segons calgui. M'adono que, mentre els residents i els inversors de l'entorn pertanyen a la classe social dels rics foranis, les cambreres, els paletes i les dependentes pertanyen a la classe social dels pobres foranis. I, al mig, nosaltres, que ja no sabem ben bé qui som ni d'on venim.

Al vespre, quan es pon el sol, fins i tot la línia de l’horitzó atapeïda de torratxes amenaçadores és bonica, sembla talment el dibuix d’un còmic modern, una ciutat perduda on tot és possible, plena d'enigmes i d'extraterrestres de bona voluntat. De prop, el paisatge perd molt, amb l’amuntegament i la manca d’intencionalitat paisatgística i racional, sense ni tan sols uns mínims estètics que facin possible gaudir dels horitzons a través de carrers ben dibuixats. On són, els arquitectes fashion? Què poc sé de res ni d’enlloc! Escoltava fa uns dies per ràdio, de bon matí, un professor que parlava de Rossana Rossanda, periodista comunista crítica i sorpresa davant l'evolució del món, noia del segle passat, qui en tornar a Espanya els anys 80 es va decebre en trobar un país conformista i unes ciutats plenes de frivolitat, fatxenderia i ciment, on ella esperava, encara, trobar èpica política. Ciutats ja plenes de turistes, que, com escriu Rosanda, passen pels llocs com la pluja damunt les plomes d’un ànec…

Anava a posar aquí un poema de Maria Beneyto, gran escriptora valenciana, narradora i poeta, tan poc coneguda, encara, malgrat tenir més de vuitanta anys. Però com que tinc blog especialitzat en grans dames de la paraula, em limitaré a uns pocs versos:

Ocorrerà de sobte, netament, sens miracle,
com van ocórrer sempre les més senzilles coses.
Direu: què és aqueix núvol blanquinós i festívol
que se’n va per deixar-nos alt i pur el nou dia?

Què és aquest mar blau vívid, amb veus de sol petites
dient-nos a l’uníson frases mai no escoltades?
Quina llum de sorpresa cerca en flames els arbres
del camp adust, i acosta les muntanyes perdudes?

Maria Beneyto, Hereus

Fotografies: Pere Borràs