Ha plogut a la nit, una pluja constant
que ha esmaltat les parets i les velles baranes
amb una capa lleu de brillantor poruga.
Han crescut les llavors d’alguna estranya mena
de mongetera màgica, al pati dels veïns,
i han conformat un arbre de branques malaltisses
que cerca llum i sol entre les galeries.
A l’enforcall de branques, daurades cassanelles,
amaguen el miracle d’uns paràsits que esperen
el moment de ser adults i deixar el seu recer
per volar amb ales noves cap als terrats del barri.
Un avió s’ha esmunyit pel rectangle de cel
visible des de casa. I s’ha empassat la cua
flonja, ensucrada i feble, d’un núvol estantís.
Júlia Costa. Poemes inèdits.
Aún digo como mi padre lo hacía que esos aviones son "los aviones que no paran" que quiere decir que no aterrizaron en el aeropuerto proximo.
ResponElimina