DIVAGACIONS DE CALAIX DE SASTRE

 

Sovint em venen al cap frases del llibre, ja antic, Divertim-nos fins a morir, en el qual es fan referències als esquemes que menen els informatius. Al llibre, en algun moment, es comenta que potser calen menys notícies però més ben explicades. En general els telenotícies, amb més o menys grapa i admetent que molts de nosaltres, per defecte, acostumem a mirar més uns canals que no pas altres, compten amb una sèrie de temes suposadament d'actualitat, que es repeteixen una i altra vegada fins que s'arxiven i, sovint, desapareixen. Una part d'aquestes notícies son desgràcies: guerres, accidents, assassinats i coses així. Els esports, més aviat el futbol i, encara, el futbol del Barça, ocupen un bon espai. Tot plegat amanit amb temes de cinema, limitats a algunes estrenes, premis amanits amb les festetes corresponents i poca cosa més. I, és clar, el temps, la meteorologia, que, segons com, sembla una mena de malaltia, segons com l'expliquen alguns experts del tema. 

La política també hi té un paper, amb el biaix corresponent segons quin canal mires, aquí estem tots aquests dies amb el tema dels pressupostos i la resta. Una moda dels nostres temps, de fet de ja fa temps, és que surt una persona explicant alguna cosa i al costat hi posen un espai molt més gran en el qual es van repetint, en bucle, informacions que ja hem vist manta vegades, en ocasions imatges d'arxiu que no venen al cas. Les grans tragèdies, com les guerres, es limiten a les més conegudes, al mon hi ha conflictes bèl·lics terribles que no acostumen a sortir enlloc o tan sols ho fan de forma puntual. Els responsables del tema tenen una gran afició a mostrar imatges violentes i, en ocasions, t'avisen abans, per si vols canviar de canal. 

En alguna ocasió, recordo alguns intents de Lorenzo Milà, de Cuní, es va assajar fer coses diferents, en el sentit que suggeria Neil Postman, poques notícies i ben explicades. No devien tenir èxit aquells intents, van durar quatre dies. Fa poc, en algun programa, un periodista que havia estat molt de temps segrestat a Síria, Pampliega, va recordar que a més d'Ucraïna hi ha molts conflictes bèl·lics llargs i enquistats que veien gairebé mai, per la tele. Una activitat escolar de mentalització pedagògica, en el meu passat de mestra progre, era fer anotar als alumnes una mica grandets quins països i continents sortien més a la tele, sense basar-se en la percepció, sempre enganyosa, sinó fent números i estadístiques senzilles. Àfrica era la gran absent, suposo que avui també seria així. 

La guerra a l'antiga Iugoslàvia, mal acabada i mal resolta, va trigar a trobar el seu lloc als noticiaris. En canvi, la de l'Irak va comptar amb la pressió dels sectors educatius de la suposada esquerra, molt potents en el context escolar, i vaig fer coses a contracor, com ara murals amb colomets i coses així. En la promoció informativa, al menys fa anys, comptava molt el fet de què els Estats Units fossin els dolents de la pel·lícula, altrament ni es parlava del tema. 

En una escola d'estiu dels anys vuitanta vaig anar a una xerrada amb gent del CIDOB, crec. No hi vam anar gaire gent, el tema era la guerra dels Balcans, aleshores en ebullició. Van explicar-nos fets horribles, sobretot a les zones rurals, que mai no he llegit al diari. Després, però, van parlar sobre tantes guerres oblidades, del tema del Sudan, per exemple, que jo desconeixia aleshores. Van comentar que de documentació n'hi havia de sobres, si es volia trobar, però que no hi havia interès. Les televisions es mouen per l'èxit de les audiències, se suposa que si una cosa la mira molta gent és millor. Les teles es posen moltes medalles, amb aquest tema.

Més enllà dels noticiaris admeto que pots veure bons documentals, avui tens informació a l'abast de tota mena de temes, llibres, revistes. Pel que fa als diaris ben pocs acullen informacions més enllà de l'actualitat vigent, el punt fort d'un diari tan criticat i tan llegit com La Vanguardia son els articles sobre temes que poques vegades trobes en d'altres publicacions diàries. Sobre les televisions, si dius que TV3 ha perdut pistonada, cosa que també pot ser una percepció ja que tot ha canviat molt  i segurament idealitzem el passat, sempre hi ha qui et diu que la resta son escombraries i, aleshores, sorgeixen els programes infumables de les teles privades les quals, al capdavall, poden fer allò que els abelleixi. I si menciones programes del primer o segon canal,  dels públics, que estan prou bé, la gent s'incomoda, sembles poc patriota. Les pàtries i les religions quan generen incondicionalitats son molt perilloses. 

Per altra banda, si critiques coses de casa sempre surten els altres, que aprofiten per criticar, de forma sovint injusta i esbiaixada, des del Procés a les calçotades, passant per Pujol, gent que fa servir poc el català, tot i que el sap parlar prou bé i que llegeixen autors determinats, d'aquests que em semblen sovint ressentits amb el país, potser fins i tot amb alguns motius objectius, però de forma generalitzada. Tot és complicat. Fa anys, a casa nostra, els catalans eren, o bé simpatitzants de convergència o bé dels socialistes i comunistes. Segons on anaves et criticaven els uns o els altres sense pensar en cap moment que si eres allà fossis de l'altra banda. No ser de res ni de ningú incomoda, allò de ser ciutadà del mon sembla, avui, una vulgaritat covarda, l'equidistància es mal vista. La misèria de les guerres és que sovint s'ha de prendre partit o rebre per totes bandes. 

En tot cas, deu ser l'edat, quan escolto notícies ximpletes, per exemple que algú ha guanyat un premi menjant dos-cents calçots o quan dediquen un excés informatiu al nombre de mones de Pasqua que s'han venut, em fa certa angúnia i em produeix mala consciència. La queixa absurda sobre el present, quan, de moment, vivim prou bé 'en comparació' sembla inevitable en qualsevol conversa de cafè. Dir que no estem tan malament també està mal vist, sempre hi ha algú que et diu obvietats com ara que hi ha gent, que en general, no coneix, que ho passa molt malament. Fa uns dies una revista estrangera de prestigi explicava que Espanya anava prou bé darrerament, pel que fa a l'economia, i he llegit comentaris que 'no s'ho creuen'. Una temàtica de molt èxit és la mèdica, els telenotícies acostumen a incloure una part relativa a avenços mèdics, encara que els resultats siguin a llarg termini, a això de fer una vida sana i cuidar-se molt i a d'altres galindaines. I això que, com deia una cançó del meu temps, crec que amb lletra de Jaume Picas 'sense receptes de metges l'home neix, i creix i mor'. L'home i la dona, ep. 

Quan jo era petita i tot era ombrívol i gris per a la majoria de la gent, tot i que sempre hi ha hagut diferències evidents, a la gent humil, sobretot a les dones de l'edat de la meva mare, els agradava anar al cinema a veure coses boniques, luxes, paisatges amables, amors feliços. Un temps en el qual vivim, crec, força millor, les programacions cinematogràfiques acullen crims, nens maltractats, guerres del passat, misèries antigues i apocalipsis diversos. Entenc que generalitzo però darrerament, quan vull anar al cinema, em trobo amb una majoria d'oferta tràgica. 

Per casualitat estic escoltant per la ràdio el periodista Marc Marginedas, fent algunes reflexions sobre aspectes que he comentat. Una de les limitacions inevitables que ens afecten és la manca de memòria i com reinventem allò que ens ve de gust, de vegades, fins i tot, de forma inconscient. A nivell individual, col·lectiu i històric.

NI FÀCIL NI COMPLICADA SINÓ TOT EL CONTRARI

 

Miro poques sèries i potser no m’hauria mirat tampoc aquesta, però em va arribar recomanada, a través del meu fill, per una persona que pateix un problema proper a algun dels que ens expliquen a Fàcil. 

La sèrie té el seu origen en una novel·la, Lectura fàcil, de Cristina Morales, que va guanyar el Premi Herralde de Novel·la 2018 i el Premi Nacional de Narrativa 2019. He perdut la fe en els premis, en aquests darrers anys, i, per prestigi que tinguin, crec que no son garantia de res. En tot cas, la jove escriptora s’ha desvinculat del projecte televisiu, tot i que sembla que va cobrar els drets corresponents, és clar. Morales creu, segurament amb raó, que hi ha hagut un blanqueig evident de la temàtica i fins i tot ha titllat la sèrie de nazi, un qualificatiu que sembla que ha esdevingut habitual darrerament, i aplicable a coses que tenen poc a veure amb l’origen del mot. No cal ni pensar en què farien els nazis reals amb aquestes noies. 

Res de nou, ahir mateix, sense voler entrar en comparacions gratuïtes, escoltava per la ràdio com Anthony Burgess i Stephen King van rebutjar les adaptacions de Kubrick dels seus llibres. El cinema pot ser molt dur però hi ha coses que, encara avui, no responen a les exigències del mitjà cinematogràfic, suportables en un llibre però no en una pantalla o pantalleta, tot i que cada dia es veuen coses més dures a la ficció visual, ho admeto.

La sèrie, visible a Movistar, la dirigeix Anna R. Costa, en solitari, després de crear la divertida Arde Madrid, amb Paco León. A Fácil li han trobat pegues pel que fa al càsting, el ventall de discapacitats, o con n’haguem de dir avui,ens ve interpretat per Anna Castillo, Natalia de Molina, Coria Castillo i Anna Marchessi. Tan sols aquesta darrera pateix una problemàtica, paràlisi cerebral, ha cursat dues carreres i és una dona activa en molts camps, que sembla que també forma part de la versió teatral de l’obra, segons diuen més propera al text original. S’ha criticat que la resta siguin actrius normals, i soc conscient de què el terme normal, avui, resulta espinós i controvertit.

Però el teatre i el cinema son ficció i aquestes actrius interpreten amb excel·lència i grapa els seus papers. Darrerament s’han obert debats,  que entenc inútils, sobre si els papers amb característiques especials els han d’interpretar actors i actrius que pertanyen al col·lectiu afectat quan, de fet, el bon treball d’actors i actrius ha de comptar amb la possibilitat de fer allò que, en broma, en diuen, tots els papers de l’auca. Cert que s’han incorporat als escenaris i a les pantalles persones diverses, en els darrers anys, tot i que, generalment, es veuen limitats a fer del que son. Amb tot plegat entraríem en un debat sense solució però que potser no es pot defugir del tot. La directora ha insistit en la disciplina que comporta fer una pel·lícula i s’ha documentat força sobre tot plegat, tant ella com les actrius i l’equip de rodatge. Si una cosa és la sèrie, segons la meva opinió, és respectuosa.

El principi desconcerta una mica, incomoda, fins i tot, però això potser és a causa del poc acostumats que estem a acceptar que ens mostrin amb ironia o humor aspectes de la realitat que no ens plauen. No és fàcil defugir una certa sensació, al principi, d’estar veient una mena de paròdia, sobretot en el cas del personatge de Marga, el més difícil, i al qual Natalia de Molina troba el to ben aviat amb fragments admirables i divertits. Si les discapacitat ens incomoden, el tema del sexe encara incomoda més, en segons quines circumstàncies.

La sèrie compta amb cinc capítols d’una mitja horeta, mostra, com ja molta gent deu saber, la vida de quatre noies que comparteixen un pis tutelat a la Barceloneta, una Barceloneta gairebé sense guiris, per cert. El seguiment de la seva convivència els el fa Bruna Cusí, sempre excel·lent, i, per damunt d’ella té una cap seriosa i realista, interpretada per la gran Clara Segura. De tant en tant hi trobem gent com Albert Pla, Àgata Roca o David Bagès, actors ben coneguts per nosaltres.

En tot cas la sèrie ens enfronta, des de la ficció amable, amb els problemes d’un col·lectiu molt divers, amb el tema dels seus drets i de la responsabilitat política i social que, de retruc, ens afecta de forma general i que, com en tants aspectes, incideix sobre les dones d’una forma més directa. Una crítica a la sèrie ha incidit en el personal assistèncial, sobretot en el que interpreta Clara Segura, a la sèrie una persona dura, una mica antipàtica, però humana, i que al llibre i, fins i tot, a la versió teatral, és veu que és una mena de dolenta sense matisos. A l’administració, a través de la feina, he trobat gent de tota mena, com a tot arreu, i, en tot cas, mai no existeixen solucions senzilles ni ràpides en el cas de situacions espinoses.

Els capítols acaben de forma oberta i també acaba així la sèrie, d’una forma que pot semblar als puristes d'esperit tràgic excessivament ambigua i lluminosa. Podia haver estat més llarga, més profunda, més dura, és clar, tot i que avui sembla que els aspectes tragicòmics de la vida, que son a tot arreu, no resulten tan habituals al cinema i el teatre com en d’altres temps. Què no faria un Berlanga primigeni amb aquesta història? És una sèrie d’entreteniment, breu, sense pretensions excessives tot i que pot obrir debats interessants sobre la situació que planteja. Sense que sembli una recomanació incondicional, cada dia soc més reticent a recomanar res, puc dir que ‘a mi m’ha agradat’ i els personatges m’han semblat prou reals i m’han recordat gent que conec o he conegut, a l’escola o al barri. 

PAUL KLEE I ELS SECRETS DE LA NATURA, A LA FUNDACIÓ MIRÓ

 

Des del 21 d'octubre de 2022 i fins el 12 de febrer d'aquest any es pot veure a la Fundació Miró 'Paul Klee i els secrets de la natura'. L'exposició està comissariada per Martina Millà, amb la col·laboració de Fabienne Eggelhöfer, curadora en cap del Zentrum Paul Klee, de Berna.

L'exposició no compta amb quadres d'aquests que sovint tenim en l'imaginari, pel que fa a l'obra del pintor. Incideix en l'evolució professionalde l'artista germanosuís i de l'atracció que sentia per la natura i els fenòmens naturals. Si per una banda pot ser que decebi una mica els qui esperen trobar el Klee més tòpic per  l'altra ens en mostra aspectes poc coneguts per als qui, com jo mateixa, no som experts en la seva obra. 

Paul Klee (1879-1940) va tenir, des de petit, una gran curiositat per l'origen de la vida, per  l'entorn natural, i va comptar amb una grapa evident per al dibuix aparentment convencional. Trobem a l'exposició, per exemple, excel·lents dibuixos a llapis, de petit format, on Klee, jove, a banda de mostrar la grapa artística reflecteix, amb l'ajuda d'una eina modesta, com és un llapis, fenòmens com el vent a la natura. També podem veure, entre d'altres materials, estudis anatòmics, dibuixos d'animals salvatges...

L'estudi de l'entorn immediat va anar acompanyat, en el cas de Klee,  per lectures emblemàtiques, com La metamorfosi de les plantes, de J.W.Goethe, així com per la confecció d'herbaris. El mon de Klee, sacsejat per tempestes i tragèdies polítiques, va comptar amb la consolidació teòrica de les primeres avanguardes i la seva relació amb la Bauhaus.

A banda de la situació terrible de l'Europa del seu temps Klee, de formació alemanya però suís de naixement, un exemple més de tot el que aplegava la cultura centre europea abans de les tragèdies de l'època, va haver d'entomar una malaltia degenerativa davant de la qual l'art va representar un suport i un refugi.

L'exposició segueix les etapes vitals de l'artista i aplega l'obra exposada en quatre àmbits, en els quals s'inclouen aportacions d'altres artistes de la seva època i de tendències semblants, dones encara no prou reivindicades i que demanen més exposicions individuals: Gabriele Münter (Alemanya, 1877-1962), Emma Kunz (Suïssa, 1892-1963) o Maruja Mallo (Espanya, 1902-1995). Trobem en el context de l'exposició una mirada queer i contemporània, a través de la figura de Sandra Knecht (Suïssa, 1968), qui ha basat la seva pràctica en la vida rural i la cultura local, vinculada al paisatge i la ramaderia. 

L'exposició aplega més de dues-centes peces, algunes de molt interessants i d'altres que no tant però que, en el seu conjunt, mostren una lectura coherent de l'obra i vida de l'artista. Klee ha estat un pintor molt present a Barcelona, les primeres exposicions seves es van fer l'any 1972, al Palau de la Virreina, de Barcelona i al Museu d'Art Contemporani, de Madrid. A  Barcelona hem pogut gaudir de la seva obra de forma força regular, a la Fundació Miró els anys 1981, 1999 i 2013, i al MACBA el 2004 i el 2013.

Més enllà dels gustos personals de cadascú i dels tòpics vigents a l'entorn de pintors que, com Klee, ja formen part del nostre imaginari, l'exposició de la Fundació Miró ens amolla una mirada diferent. El Klee més conegut no sorgeix del no-res, compta amb una sòlida formació a l'entorn del dibuix, de la teoria del color, i desmenteix la idea absurda de l'artista espontani, fruit d'una mena de miracle de la inspiració genial.

Vaig tenir la sort de descobrir l'exposició gràcies a la meva actual professora de dibuix a l'Escola de la Dona, Idoia Pallarès, en una visita molt interessant en la qual les aportacions de la resta de companyes del curs també van ser força rellevants. El nivell del professorat de l'Escola, on he assistit de forma força regular des que vaig començar a ser-ne alumna, en jubilar-me, sempre m'ha semblat altíssim, cosa que potser no és, encara, prou reconeguda. 

UNA VALL FELIÇ PLENA DE GENT PROBLEMÀTICA

 

No segueixo sèries, en general, i estic saturada de temes policials i misteris per resoldre i de posar llum a la foscor ja que, de tot el gènere, els programes basats en 'fets reals' em fan molta més angúnia, la veritat. Però com que, al capdavall, també caic en contradiccions, he acabat per seguir la tercera temporada de Happy Valley. Fa anys havia vist la primera, vaig deixar de banda la segona i ara m'he mirat la sèrie pendent i he començat a veure la tercera. De fet no tinc plataformes, més enllà de MOVISTAR malgrat que darrerament la meva filla m'ha apuntat de forma temporal a FILMIN.

Recordo com em van impressionar els primers capítols de la primera temporada. Després, com sol passar, malgrat les moltes qualitats de la sèrie, em va semblar que hi convergien un excés de casualitats i que les desgràcies que s'acumulaven damunt de l'admirable policia castigada per la vida ja passaven de voltes. Ara, quan m'he tornat a mirar la segona tanda, m'ha agradat més. El perill d'aquest tipus d'històries és que costa deixar-les.

La creadora i guionista de la sèrie és una senyora que es diu Sally Wainwright i, com en moltes narracions mítiques, compta amb una protagonista excepcional, l'actriu Sarah Lancashire, en un paper que potser serà el de la seva vida. L'envolten un munt d'actors i actrius d'aquests en els quals Gran Bretanya excel·leix. El més conegut, al menys per a mi, és James Norton, l'antagonista, un home complex, imprevisible, que s'escapa de totes i en fa de tots colors i que, això sí, compta amb un atractiu innegable. Tan sol l'havia vist en alguna ocasió, fent de l'amable mossèn protestant de Grantchester, una sèrie agradable però una mica fluixeta, també policíaca, però més convencional, tot i que amb algunes virtuts remarcables.

La sèrie ha obtingut molts premis, no és estrany. La protagonista no té la intenció d'allargar el tema més enllà d'aquesta tercera temporada, santa decisió. Quan les coses s'allarguen massa, i ja va passar una mica amb Borgen, van de baixa de forma inevitable. De tota manera també semblava que s'hagués deixat de banda endegar aquesta tercera temporada i aquí la tenim, amb estrena setmanal. Així que mai no pots dir d'aquesta aigua no en beuré ni aquesta sèrie no la tornaré a fer. L'altre dia llegia una entrevista amb una de les meves actrius de culte, Mònica López, que va voler deixar un culebrot d'aquests catalans de sobretaula i no l'han tornat a cridar més, de TV3, malgrat que sempre ha anat treballant i fent coses diverses i de categoria, que agafen més volada quan ella hi surt, com passa amb la gent brillant  i seriosa.

Els personatges de Happy Valley son humans, contradictoris, incoherents, tot i que, amb totes les seves geniades i errades, la polícia protagonista és sempre una persona bona i honesta. El dolent de la sèrie tampoc no és un dolent absolut, té els seus moments humans i és evident que va tenir una infantesa horrible i que alguna cosa no li rutlla com caldria. De fet, el capteniment dels vulgarment anomenats 'dolents' aquí no se'ns explica mai de forma simplista ni maiquea.

Han tingut la grapa de recuperar el protagonista infantil de les dues primeres temporades, ara ja un adolescent. Més d'una vegada, en aquesta sèrie, et ve al cap allò de 'odia el delicte i compadeix el delinqüent', és clar que les víctimes dels delinqüents potser, de forma molt humana, veuen les coses d'una altra manera.

Pels que pensen, que n'hi ha molts, que Barcelona és un desastre, contemplar aquesta bonica ciutat anglesa i comprovar com per allà hi campen màfies, droga, maltractadors i de tot una mica, en certa manera, ens conforma. Possiblement, i, de fet, espero que sigui així, amb aquesta tercera temporada abandonarem la sèrie i la polícia, ja jubilada, se'n podrà anar de viatge, l'actriu ja treballa en una altra producció. Però, ai, com quan acabes un llibre que t'agrada, em temo que quan s'acabi el sisè capítol de la tercera temporada em quedarè una mica enyorada, no hi puc fer més.

DIVAGACIONS ORTOGRÀFIQUES INEXPERTES

 

Fa cinc anys es van suprimir de forma normativa alguns pronoms febles. Em va sorprendre, aleshores, la visceralitat a favor dels pronoms perduts, talment com si les nostres essències pàtries trontollessin. La cosa, com sol passar, es va normalitzar i acceptar. Les passions gramaticals em sorprenen tant o més que no pas les altres, jo sempre he manifestat que suprimiria tots els accents, les eles geminades i, fins i tot, les hacs, i que consti que això de les 'hacs' ja ho va intentar, segons he llegit, Pompeu Fabra. El conservadurisme gramatical no és exclusiu del català, és clar, en algun moment, quan es va generalitzar l'ús informàtic de la llengua es va suggerir substituir la 'enya' per un símbol més convencional i, evidentment, no va ser possible. He conegut gent molt culta que era partidària, en els llunyans anys setanta,  d'eliminar la 'ela' geminada amb el seu punt volat, que s'ha de posar on toca. No se'n van sortir. La simplificació de l'ús dels pronoms febles encara està molt verda, em sembla.

S'han fet proves recreatives que mostren que podem interpretar correctament un text on hi faltin moltes lletres, si sabem de què va. Amb molta més facilitat es pot interpretar un text sense accents. Paradoxalment hi havia qui predicava que allò de poder confondre la néta i anar neta seria un desastre. Hi ha qui se sorprèn quan veu textos pre-fabrians de la poca ortodoxia que existia. Més d'una persona culta no veia clar que s'establissin normes però, al capdavall, agradés o no, l'ortografia és una eina que permet una major comprensió entre nosaltres. Però, al capdavall, l'ortografia és arbitrària, com ho son els colors dels llums dels semàfors, i es pot canviar, renovar i modernitzar i, de fet, ja es fa, tot i que amb algunes contradiccions i divergències. 

Avui els blogs no son el que eren però fa anys, quan tenien tant d'èxit, sorgien debats encesos sobre allò de bloc/blog, entrada/apunt i d'altres facècies. Els experts han canviat coses que potser ens havien fet canviar quan ho escrivíem com s'escriu ara: bòbila/bòvila, anxaneta/enxaneta... En uns cursos de català, que vaig fer en el passat remot, un senyor assistent ironitzava sobre el fet que potser et barallaves amb algú a causa d'una discussió sobre la correcció d'un mot i el dia abans el TERMCAT ja l'havia canviat. En aquest tema hi ha molts dogmàtics i experts d'estar per casa que creuen que paraules que son correctes però poc usuals son incorrectes, sobretot si fan flaire de castellà. A l'inrevés,  també passa. Hi ha comarques castellanes on perviuen mots que, com passa a les llengües que provenen del llatí, s'assemblen als nostrats, i els dogmàtics de més enllà, quan les senten, es posen nerviosos.

Ahir, amb una amiga, vam tornar a reprendre el tema. En tot cas, el més intel·ligent que vaig escoltar, ja fa temps, per part d'una molt bona lingüista, és que en llengua no hi ha correcte ni incorrecte sinó adient o no al context. Les llengües no tenen la culpa de l'ús que en fem ni de les etiquetes polítiques o morals que els enganxem i passen de ser eines de comunicació a armes perilloses. De fet, ningú no pot explicar de forma aprofundida què és o no és una llengua, un idioma, vegeu les moltes definicions possibles, el mateix que passa amb 'cultura', 'art'. En tot cas, ahir vaig recuperar un poema surrealista que vaig escriure en aquella època i que avui recupero. Per cert, les ires provocades pels mots que van perdre el diacrític es van limitar als més usuals, car crec que alguns altres eren desconeguts, gairebé, per a una gran majoria d'ortodoxos repatanis.

CANÇÓ CRÍTICA I DIACRÍTICA SOBRE ORTOGRAFIA PRÀCTICA

I SOBRE LES SERVITUDS QUE ENS AMOLLA LA GRAMÀTICA

(2016)


Un be que camina bé em va trepitjar la bota,
Bec vi de la bona bota, guaito un bec al galliner
I un amic, coc o cuiner, m’endega amb molt bona fe
Un cóc amarat de te, el te gairebé ni es nota.


Mentre el be mamava al cóm com un monstre assedegat
Un cóp molt ben mesurat, de vi, he desat al celler
I de cop l’he ben tancat. Però el meu cos, destarotat,
Restà desqualificat al gran Cós de la Mercè.

Deu déus beuen a la deu, i dóna la bona dona
Un certificat del feu al formós i bell hereu
Que tan bones coses feu, fins a guanyar una corona,
Que és d’argent i no te preu, de tan bonica i tan bona.

I quan me n’anava a jóc, després d’un joc molt cansat,
He sentit el mèu d’un gat, i ma mà fent la mà morta
Vet aquí que empeny la porta d’aquell celler ben tancat
I aquell gat estarrufat, ves per on, no era a la porta.

Aquí em quedaré un mes més. Quan l’ametlla sigui mòlta
Amb la néta, roba neta, i confitura de mora,
Si el meu cosí poca-solta no se’m demora altra volta
Me n’aniré cap a Móra amb un tren que passi d’hora.

L’os d’un ós veig al replà, una porca menja al sòl,
i jo treballo la pórca, sembrant sègle de secà.
Toco els dos i toco els res, i com que no estic de dol
del rés del bon ermita pels pèls me’n puc escapar.

Em volen fer fer un dictat per mirar si faig errades
amb les eles geminades, però els dic que m’he jubilat.
Ja són les onze tocades, bec pel tòt, m’he remullat,
La Seu veig des del terrat, de sèu ben embetumada.

Rossa i jove vaig ser jo, ara ròssa decadent,
De cos sec i amb més d’un séc, era maca, el temps em maca,
Tot plegat em neguiteja i fins en dóna turment,
Mentre s’esmuny el present i no tinc calé a la saca.

Com un soc m'adormo al sòl, sóc i no sé ja qui soc,
Tinc son i les dotze són i el mèu del gat em confon,
i malgrat rebi algun moc d’aquí us ben dic que no em moc.
I ara prenc el te amb pastetes com li agrada fer a tothom.

Els qui venen vénen bruts i aquella norma obligada
Avui resta transformada. Hi ha qui creu que l’antic ús
Avui esdevé una creu i pot resultar confús
Per als vells lletraferits, àdhuc per a la mainada.

Jo no em miro cap accent, ni cap ela geminada,
Lletra que és molt venerada per tots els del punt volat,
I es que llegeixo rabent i no sóc gens assenyada
I amb tot plegat, inspirada, un poema m’he inventat.

No crec que s’enfonsi el món ni que sigui condemnable
No venerar els vells diacrítics amb fidel humilitat,
Potser Santa Ortografia em perdonarà el pecat
Car és sabut que cap norma no és eterna ni immutable.

La Padrina 

L'AVI QUE DUBTAVA, GALDÓS, GARCI I CINEMA INOBLIDABLE

 

El 4 de gener de 1920 moria, als setanta-sis anys, que no eren pas pocs, en aquells anys, Pérez Galdós. Fa dos anys es va commemorar el centenari, malauradament va caure en temps de pandèmia i molts actes previstos no van tenir el ressò merescut. Galdós encara és un personatge controvertit i menystingut. Una vegada vaig sentir fins i tot a Espriu confessar que 'no li interessava', o una cosa semblant. No li van donar el Nobel per motius diversos, entre els quals, l'enveja, cosa que també crec que va passar, a més a més del tema català, en el cas de Guimerà. Son coses que encara s'esdevenen en l'actualitat ja que la gent, fins i tot la més suposadament intel·lectual, té les seves servituds, de vegades inconscients i malèvoles.

Fa pocs dies, per la televisió, van tornar a passar una pel·lícula, mítica pel meu gust, que jo crec que és una de les millors versions de l'obra de l'escriptor, El abuelo', dirigida per José Luis Garci, pel meu gust la millor del cineasta, que és una mica irregular i ha estat una persona controvertida en algunes ocasions. La pel·lícula va néixer com a minisèrie, tot i que em sembla que va excel·lir amb la reducció  a pel·lícula convencional. També va anar als óscars i no va guanyar, competia amb alguns pesos pesats. Garci va aconseguir el guardó en una altra ocasió amb Volver a empezar, inferior, pel meu gust, a aquesta i que, per a més xamba, no va trobar rivals tan contundents. Ja no crec en el tema dels premis, tot està condicionat per influències, política, oportunisme, promocions... Van fer córrer, en el cas de El abuelo, que el director havia untat gent per tal que la votés cosa que, en aquest cas, sembla es va comprovar que era mentida.

L'obra de Galdós va néixer com a novel·la i l'escriptor la va adaptar al teatre, tenia cinc actes, eren altres temps. Ha conegut versions en cinema, una d'argentina. També la vam poder veure en aquells mítics espais de teatre televisiu del passat remot. En general totes les versions son interessants i dignes, durant els setanta va fer el paper principal Fernado Rey, en una bona versió que es va dir La duda. 

Però sense restar mèrits a cap versió anterior, la de Garci, del 1998, li va sortir rodona i és una obra mestra del director. Fernán Gómez fa un paperàs, evidentment, és aquesta una obra per a lluïment del protagonista. Tot i que l'actor s'acompanya d'un grup d'actors i actrius magnífic, en estat de gràcia, es pot dir. A més a més l'entorn, està rodada en gran part a Astúries i Cantàbria, bellíssim, està filmat amb cura i grapa, la música és excel·lent, cada vegada que la torno a veure m'agrada més. A casa dels meus pares la teníem gravada en vídeo i a la meva mare també li agradava tornar-la a mirar de tant en tant. 

L'any 2020, amb la pandèmia al damunt, em vaig apuntar a un curs online sobre Galdós que feia la UNED. Va ser una mica irregular però algunes de les xerrades van ser excel·lents. Galdós, que sembla tan planer, va tenir molta cura i discreció amb la seva vida privada, va fer ben fet, però la tafaneria intel·lectual existeix, què hi farem. Fins i tot les cartes més personals entre ell i Pardo Bazán, que van estar molt temps discretament ocultes, s'han donat a conèixer, més aviat algunes de les que va escriure ella, tot s'ha de dir. Galdós va escriure molt, no tot té el mateix nivell però fins i tot en la seva 'obra menor' hi ha fragments immensos, inclosos els Episodios Nacionales, avui poc i mal llegits. 

Devia ser força silenciós, a la biografia del pintor Simó Gómez, escrita per Feliu Elias, s'explica que el germà del pintor, Enric Gómez, gravador notable, assistia a unes tertúlies a una cafeteria del carrer Pelayo. Galdós, pel que sembla, havia vingut per aquí a documentar-se sobre una novel·la, anava a les trobades i no deia mai res. Amb el seu bigoti i el seu posat molts van pensar que era un guàrdia civil d'incògnit, que anava allà aneu a saber amb quines intencions.

Pel meu gust la seva obra magna és Fortunata y Jacinta, que va conèixer una bona sèrie televisiva, en aquells temps, en els quals es feien sèries hispàniques d'altra volada. També s'havia dut al cinema, amb més o menys fortuna i he de dir que Emma Penella, gran actriu, pel meu gust, donava més la imatge de la Fortunata original. A la sèrie de la tele, que compta amb un conjunt actoral interessant i de categoria, van grinyolar amb el Juanito Santa Cruz, encara no sé el perquè, però van agafar un senyor francès força ensopit i sense química amb cap de les dues dames protagonistes, pel meu subjectiu gust. No acabes d'entendre el seu èxit amorós, la veritat.

Encara que sembli mentida, llibres com Fortunata y Jacinta o La Regenta van ser, durant molt de temps, impossibles de trobar, fins que no es van fer reedicions, ja en els setanta. 

https://www.imdb.com/title/tt0176415/

NIT DE REIS

 

 

Sota la nit de gener

entre boires i muntanyes,

han viatjat els tres reis ,

resplendents de pols daurada,

pel desert de l’infinit,

en camells de xocolata.



Porten les carrosses plenes

de joguines ben triades.

Pilotes, nines i trens,

i ordinadors amb pantalles,

on pots veure tot el món

des de les cambres de casa.



Porten mitjons i jerseis,

abrics, barrets i flassades,

disfresses, fireta, jocs

d’aquests per jugar a la taula,

llaminadures, titelles,

i un munt de coses estranyes.



-Com està canviant el món!

-Melcior, enfadat, s’exclama-

No m’agraden els joguets

electrònics, que fan ara-.

És un rei tradicional,

de costums encarcarades.



-Melcior, estàs envellint!

-en Gaspar respon amb calma-.

És jove i és coratjós

I la novetat l’exalta.

Amb els estris tecnològics,

ell hi té la mà trencada.



Baltasar, el morenet,

cavalca en silenci, calla.

Porta a les mans un antic

llibre de tapes daurades,

on hi ha la història del món

i cinquanta mil rondalles.


El sol comença a sortir

rere muntanyes de nata.

Els reis estan molt cansats,

la seva gent, esgotada,

de tant pujar pels balcons,

amb la bossa carregada.


Tornaran cap a l’orient,

ho faran ben a trenc d’alba,

doncs tenen un hotelet

a un oasi amb llacs de plata

on reposen durant l’any

de tota aquesta feinada.



Júlia Costa, poemes nadalencs, Les Fràgils Paraules (Ushuaia, 2015).

QUAN S'ACOSTAVA EL CANVI DE SEGLE I TOT ERA POSSIBLE

La memòria diuen que és un bon crític però s’ha d’admetre que ens enganya en moltes ocasions. Tenia un record idealitzat de la pel·lícula La primera noche de mi vida, que no havia tornat a veure. des de l'estrena, fins que fa pocs dies la van passar al segon canal, en el seu magnífic espai de cinema. Em va semblar més senzilla i ingènua que fa vint anys i escaig però jo també he envellit, de forma inevitable. Fins i tot crec que barrejava, en el meu imaginari, escenes d’aquesta pel·lícula amb d’altres, com ara El cielo abierto, del mateix director, més elaborada, en la qual repeteixen alguns actors.

Aquestes dues, i Rencor, conformen, pel meu gust, la tríada més interessant del director, avui dedicat a sèries també interessants, més aviat, i que excel·leix, en general, a l’hora de retratar un mon modest, humil, conflictiu i real que sembla restar amagat dels interessos cinematogràfics, més enllà de quan es volen carregar les tintes tremendistes en excés. He freqüentat càmpings modestos tot sovint i el que mostren a Rencor és molt real. Lolita hi canta una versió inoblidable de Mediterráneo i crec que hi fa un dels papers de la seva vida.

La primera noche de mi vida va ser el primer llargmetratge d’Albaladejo, és de l’any 1998, i ens trasllada a aquelles vigílies del canvi de segle, amb un relat coral, ben intencionat, i situat a la perifèria madrilenya, tan semblant a tantes altres perifèries, també a les nostrades. És una història una mica irregular, amarada de poesia, previsible en molts moments, i que reflecteix una virtut que avui sembla tenir poc ressò efectiu, la bondat humana. En alguna crònica sobre l’obra del director se’l defineix com ‘un Berlanga sense verí’ però, donant la volta al tema, també podríem dir que Berlanga es pot interpretar com un Albaladejo verinós.

La referència no té perquè ser negativa, la bondat també existeix, com el mal, per cert, la pobresa continua vigent, de vegades sense arribar a convertir-se en misèria absoluta, però els pobres no son sempre desgraciats, de la mateixa manera que els rics també ploren. Explicaven una facècia sobre la multimilionària Hutton, deien que, en una ocasió, quan algú li va comentar que ja se sabia que els rics no eren feliços li va etzibar ‘qui li ha dit a vostè aquesta ximpleria?’ Ni els rics ni els pobres son sempre feliços o infeliços, i, de fet, val més plorar en l’abundància, ‘no vull plorar fent el sopar’, cantava Guillermina Motta. De fet no crec pas que la mencionada milionària fos sempre feliç del tot, però, vaja, tan sols parlo per intuïció i especulació interessada.

La pel·lícula compta amb un repartiment d’alta volada, on tothom fa el seu paper sense cap intenció d’això que en diuen ‘xumar càmera’. Els diàlegs son brillants, intel·ligents malgrat la seva relativa innocència. En ser una obra coral tot queda una mica esvaït. Mariola Fuentes acabaria d’arrodonir el seu personatge a El cielo abierto. La majoria dels actors i actrius, boníssims, han anat fent durant aquests darrers vint anys, sense excessos, malauradament. Emociona veure Anna Lizaran, en un paper breu, aspre i tendre. Emilio Gutiérrez Caba, un dels grans del cinema hispànic, de qui soc fan absoluta des de la meva més tendre adolescència, tampoc no ha estat reconegut com mereix, ja Fernando Fernán Gómez es queixava del tema, de com es tractava en el nostre estat espanyol a les ‘velles glòries’, en comparació amb d’altres països més o menys propers o fins i tot als de l’Amèrica hispana. Sort que amb el Resines potser han fet una mica de calaix nadalenc amb l'anunci de pernil ibèric.

La pel·lícula és molt breu, vuitanta minuts que s'escolen com l'aigua. Sempre em queixo, darrerament, més aviat, de la durada excessiva, però mitja horeta més hauria ajudat el producte final. Estic d’acord amb algunes opinions sobre el director, que en lloen la sinceritat i la qualitat general del conjunt de la seva obra, fins ara, en comparació amb d’altres més premiats i valorats pels suposats entesos. La primera noche de mi vida és una petita obra, molt lluminosa malgrat desenvolupar-se de nit, i acaba amb una escena emotiva i pessebrística, encisadora.

UN BERENAR QUE ENCARA DURA

 

Gairebé de forma simultània m'ha arribat la liquidació de drets d'autora d'aquest any, amb un muntant modest però millor del que podia esperar, considerant l'anonimat en el qual ens movem tantes escriptores -i escriptors-, i una amable carta de l'escriptora Olga Xirinacs, en la qual, entre d'altres coses, em comenta el llibre.

Olga Xirinacs (1/1/2023)

Ara et parlo de "La merienda", certament un llibre notable en molts sentits. Una protagonista com la Tere Andreu retrata el sentir i el desig de moltes de les dones que, en el recer de casa seva, contemplen la televisió com si formessin part dels programes que esmentes.

Quan s'agafa certa familiaritat amb els presentadors, que "també" es presenten a cada casa on són vistos, el públic hi sol parlar des de cada cambra, bar, taller, on se'ls contempli. Cadascun de nosaltres té alguna cosa a dir, canviaria aquella paraula, faria comparacions odioses o no, corregiria la presentadora o li proposaria algun tema que considerés important o de plena actualitat.

La nostra simpatia, en el llibre, o sigui, des del nostre punt de vista i a curta distància, la donem a la Tere, que ha escoltat la proposta d'un programa on ella creu que podria intervenir: hi té coses a dir i, a més, ocuparia un lloc que tants privilegiats han ocupat abans, perquè entén que la glòria de televisió bé pot anar coronant una persona després de l'altra i ella té experiència de vida, que seria útil al tema proposat. I una certa ambició també li reconeix el lector a la Tere; és clar, sense empenta res no s'aconsegueix, i aquest és el camí, l'aventura que Tere es disposa a seguir amb tota la seva energia.

Admiro de tu, Júlia, la teva fecunda i àmplia creació de personatges. No és fàcil anar-los donant un camí en la novel·la, ser coherent amb les seves activitats i portar-los cap a un final rodó, com és el de "La merienda".

Has excel·lit en "omplir" el personatge, cada personatge, amb una autonomia pròpia, amb la seva personalitat i caràcter, de manera que l'enllaç entre uns i altres a través de la narració no es fa de cap manera estrany al lector que el segueix.

Es nota que és un llibre molt treballat, on res no queda a l'atzar i que no cau en els tòpics tan corrents de força novel·listes o pseudo-novel·listes actuals.

Has dotat els caràcters de profunditat: s'hi troba la consciència del pas i del pes de la vida, i hi afegeixes una ironia amable, encertada però no feridora, realista a la fi, que ens fa considerar propers els seus moments de viure (...)

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/la-merienda-j%C3%BAlia-costa

PREGUNTES (RECUPERADES) AL TOMB DE L'ANY

 

Recupero aquests interrogants filosòfics i versificats, que ja tenen uns quants anys però encara belluguen.

Preguntes al tomb de l'any



Vindrà la bomba de neutrons,

i quedarem fets una coca?

O el pessimista s'equivoca

i els temps futurs seran molt bons?



Doncs, farà figa, el català,

i parlarem tots en anglès?

Hi haurà un gran món sense diners

on tota llengua hi cantarà?



I si som tants, de tants colors,

omplint les brutes perifèries

de les ciutats, plenes de dèries,

brutícies, rates i suors,

no ens llençarem els plats pel cap,

amb la violència reprimida

que surt de cop, demanant vida,

com de l'ampolla surt el tap?



Serem pacients amb els polítics?

No matarem recaptadors?

Cotitzarem, plantarem flors,

tindrem records per pobles mítics?

I tendrament, amb testa arega,

sempre amb la por d'algun calbot,

com allisats per un ribot,

continuarem amb la fe cega?



Ens ficarem al gran boïc

dels humans pobres i fidels?

Farem volar cent mil estels

que ens guariran del gran fatic?

Serem rebels, serem mesells,

serem bajocs, serem de glaç?

Serem un poble sense jaç,

vells caçadors sense fusells?



Resposta de l’oracle



No cal pensar massa ni gens,

car sou tan sols una burilla,

que el vent empeny i que no brilla,

lluny del salpàs i de l'encens.

Així doncs, féu el que cal fer,

anar a la feina mentre n'hi hagi,

obrir l'aixeta mentre ragi,

prendre-us sovint un bon cafè...

No us demaneu pel llarg demà,

que en tirareu un tros a l'olla.

Aquell que mena la virolla

no pensa tant i ho té tot clar.