NÚRIA FELIU, AL PALAU ROBERT

 

Al Palau Robert, fins a mitjans de maig, es pot veure l’exposició dedicada a Núria Feliu. És una proposta del Departament de Cultura, comissariada per Óscar Dalmau i amb un guió de Julià Guillamon, a banda d’altres col·laboracions. L’exposició s’estructura al llarg de cinc ambients que repassen la vida i obra de l’artista. El Palau Robert no és, pel meu gust, un espai ideal per a segons quines mostres, resulta una mica laberíntic i poc espaiós. Malgrat tot ofereix sovint interessants exposicions, és un indret cèntric i l’accés és gratuït i lliure.

Núria Feliu (1941-2022) va ser una artista singular, una intèrpret tot terreny, molt popular, sense ser autora de música ni de lletres va comptar amb col·laboradors de prestigi i gràcies a la seva tasca ingent comptem amb un repertori en català eclèctic i divers. Va tocar tots els gèneres populars, però també el jazz. Va recórrer el país, va viatjar a l’estranger, es va relacionar amb músics de gran categoria i va crear la seva pròpia productora. Va fer alguna cosa en castellà, cosa que li va comportar, en una època, una mena de rebuig puntual, entre determinats puristes del mon artístic nostrat.

Molt lligada al barri de Sants, que sempre va reivindicar i on va viure, la mostra s’inicia amb una fotografia on se la veu a la parada familiar del mercat. L’exposició serveix per recordar moltes coses, la seva tasca en el teatre experimental, amb obres que eren de gran actualitat i categoria, clàssics moderns, com Cocteau o Camus, i autors del país, com Pedrolo o Brossa. L’exposició serveix així mateix per recordar gent oblidada o desconeguda per a les noves generacions: Jordi Torras, Alfred Lucchetti, Nadala Batista...

A partir de 1965 es dedicaria del tot a la cançó i lletristes, també poc recordats avui, poetes, de fet, endegaran al seu servei magnífiques versions de tota mena de cançons: Andreu, Picas, Sarsanedas. I músics, és clar, Borrell, Burrull, Ros Marbà... Esdevé la gran cantant de jazz del moment, acompanyant el gran Tete Montoliu, enregistra a la mítica Edigsa, un temps breu, intens i esperançador. El tema discogràfic trontolla, la gent es professionalitza i ja no accepta segons quines exigències, no n’hi ha prou amb una generositat lligada al tema de ‘fer país’ i prou.

Després vindran els grans discos populars, els cuplets, les cançons de Mistinguette, boleros, festes majors, televisió, concerts. També Guillermina Motta recuperarà cuplets i gravarà, amb Barbat, unes versions excel·lents de tangos. Tot es pot cantar en català si es fa bé i amb grapa. Núria Feliu és un d’aquells personatges que esdevenen estimats i coneguts per tothom, més enllà de la seva professió. Col·laboraria en moviments veïnals, en iniciatives del seu barri, un barri que sempre va reivindicar.

No és fàcil incidir a fons en la personalitat i la tasca de Núria Feliu. No tothom l’ha apreciat sempre, tot s’ha de dir. Quan va intentar fer alguna cosa en castellà hi havia grups de puristes que l’anaven a xiular. Durant molt de temps va semblar que pertanyia a una mena de ‘secundaris’ de la cançó. També empipava molta gent el seu acostament als sectors convergents. Som un país estrany on és més habitual restar que no pas sumar i on es passa amb facilitat de la devoció al rebuig.

Quan era molt joveneta, a l’Ovella Negra d’aleshores, un xicot amb aspecte d’intel·lectual del moment va agafar conversa amb nosaltres, tres noies molt jovenetes i crèdules, amb aspiracions de modernitat. Sobre el tema d’anar a xiular Feliu, per allò del castellà, ens va dir que ell ‘sempre’ anava a xiular Núria Feliu cantés com cantés’. De la mateixa manera, i perdoneu la frivolització, que calia ser marxista s’havia de ser ‘anti Núria Feliu’, entre la progressia amb aspiracions. Tenim casos més greus, com el de Sagarra. S'ha intentat amb Serrat però en aquest cas el seu èxit ha estat tan aclaparador i universal que fins i tot els més reticents han hagut de fer el despistat en moltes ocasions.

Vaig veure Núria Feliu per primera vegada, en persona, en un d’aquells espectacles que feien a Horta. Vaig comprar molts discos en aquells anys, de Núria Feliu i de tants altres. Un pel qual tinc devoció és el dedicat a Espriu, amb música de Mercè Torrents, i una versió, la millor pel meu gust, i la primera, de ‘Des del fons del mar’. La vaig veure al Romea, en el temps del cuplet, la meva mare va venir i s’ho va passar molt i molt bé. La connexió amb el públic era absoluta i recordo que entre els músics que l'acompanyaven hi havia el gendre d’un conegut del meu pare. La darrera vegada que la vaig escoltar en directe, en aquell cas llegint els poemes d’un recull endegat per Albert Torras, va ser el dia dels horribles aldarulls de Can Vies. Albert Torras, amic de Feliu i molt actiu en un munt de temes, va organitzar el comiat de la cantant.

Passen els anys de pressa, oblidem i recordem i de vegades oblidem molt de pressa. L’exposició del Palau Robert és extensa i atapeïda, ho podria ser molt més. Més enllà del pesonatge aquestes mostres ens ensenyen molta història contemporània. Admeto, però, que la gran majoria del públic, al menys ahir, era d'això que, eufemísticament, en diem 'tercera edat' o 'gent gran'. Potser caldria dur-hi més jovent escolar?

LA DILIGÈNCIA, EL MITJÀ DE TRANSPORT DURANT EL SEGLE XIX

Dimarts vinent, 27 de febrer, la xerrada mensual de CERHISEC estarà dedicada al transport durant el segle XIX, i, en particular, a les diligències. La xerrada, com sempre, serà a la Biblioteca del Poble-sec (Francesc Boix), a dos quarts de set del vespre. 

La farà Jordi Artigas, qui ja ha col·laborat amb nosaltres en diferents ocasions. Jordi Artigas és historiador del cinema, investiga sobre precinea, cinema d'animació, di  buis i cultura popular. Des dde 2010 coordina el Cineclub del Reial Cercle Artístic, a Barcelona. És membre de la Federació Catalana de Cineclubs. L'any 2002 va fundar l'associació cultural Zoòtrop/La Memòria dels dibuixants, en col·laboració amb Jordi Morraja i Enric Asensio. Col·labora també amb el Centre Cívic El Coll-La Bruguera com a comissari d'exposicions, conferències... L'any 2021 va publicar l'obra ¡ 'El cine NIC i altres joguets cinematogràfics' (Trilita Edicions).

Per una d'aquestes estranyes casualitats no fa gaire temps l'escriptora Marta Magrinyà va publicar una novel·la situada a Reus, en la qual evoca aquest transport. El llibre està ambientat a Reus, ciutat on hi va haver la primera línia de viatgers regular de l'estat espanyol amb aquest mitjà de transport.

https://www.llegir.cat/2023/04/critica-la-diligencia-marta-magrinya

SOBRE UN PASSAT NO TAN LLUNYÀ I ELS SEUS DOGMES DIVERSOS

 

Una rastellera de mals averanys, en diferents moments de l'anomenada Guerra Freda, vaticinaven una possible Tercera Guerra Mundial. Quan jo era petita i joveneta semblava cantat i, gairebé convenient, que totes les generacions visquessin una guerra. Per sort, tot i que sense resultats universals, pels nostres verals el sentiment pacifista i antibèl·lic avui no sembla ja un exotisme. En aquells anys va existir una confrontació constant en el camp cultural, econòmic i ideològic però no pas un enfrontament bèl·lic directe. Cosa que no és cap consol pels afectats d'aleshores i del present, immergits en una situació de violència col·lectiva. Més enllà del mon occidental, la guerra brutal es va manifestar de forma directa i sagnant en molts indrets del món. I encara dura, malauradament.

El cas espanyol va ser paradoxal. Mentre alguns països que havien estat feixistes o col·laboracionistes veien com se’ls restablia, més o menys, una democràcia convencional, aquí, en lloc de reconstruir la república, es va instal·lar, amb suports diversos i malgrat condemnes teòriques, la llarga dictadura franquista. Tot plegat tenia a veure amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats, entre els quals els països democràtics europeus. En el camp cultural les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van incidir en el tema cultural amb el Consell Mundial de la Pau, pel que fa a la Unió Soviètica, i amb el Congrés per a la Llibertat de la Cultura, pel que fa als Estats Units. Amb tot plegat semblava que els espanyols 'érem així' i toleràvem una situació que responia a interessos estratègics més que no pas a la nostra idiosincràcia concreta. Pau, llibertat i cultura son mots molt útils a totes les tendències i susceptibles de definicions a dojo.

Agustí Pons torna a reflexionar a fons, en aquest llibre, sobre la nostre història recent i en com la situació va influir en molts intel·lectuals catalans destacats, els quals, en nom de l’antifranquisme, van prendre partit pel comunisme i van amagar o maquillar les purgues soviètiques i la situació real de l’URSS. En alguns casos per desconeixement però també, molt sovint, per oportunisme i ideologia, consolidant la perillosa teoria sartriana de què no era bo fer trontollar les creences obreres. Tony Judt havia analitzat la realitat i les servituds dels intel·lectuals francesos, durant el període 1944-1956, en relació amb la seva acceptació i ocultació de l’estalinisme, a l’imprescindible ‘Passat Imperfecte’. Pons analitza com ja Lenin havia establert un règim dictatorial de terror ben aviat, en nom, això sí, de bones idees i de la creació de ‘l’home nou’. L'infern, ja ho deien els vells del meu temps, està empedrat de bones intencions.

Agustí Pons ens acosta al paper de molts intel·lectuals catalans destacats i a la seva implicació amb el comunisme o en la seva dependència ideològica de l’URSS. Pons no especula, va a fets concrets i a documents contrastables. El pitjor de tot plegat és que, quan la situació real no es va poder negar, es va aconseguir que es parlés de coses una mica etèries, com ara eurocomunisme o comunisme amb ‘rostre humà’. També recordo allò de 'dictadura, ni la del proletariat'. Ningú no va semblar tenir massa ganes de fer autocrítica, passant per alt contradiccions evidents en les seves trajectòries. Era, aquell, un mon d’homes, amb poques excepcions, la més brillant i directa la de Maria Aurèlia Capmany, una dissident relativa entre aquell conjunt de convençuts que conformaven una mena d’elit intel·lectual no exempta de problemes i de divergències.

Avui la societat ha canviat força però, en aquells anys, la universitat, fins i tot l’educació elemental, en molts casos, era minoritària, cosa que feia que, potser de bona fe, alguns d’aquells intel·lectuals amb títols i publicacions se sentissin més importants del que en realitat eren, a causa de la seva formació i del seu estatus. Però, també, -i això és una opinió meva-, malgrat que l’adoctrinament d’esquerra arribava a associacions diverses, parròquies i grups veïnals de gent obrera, la distància de la gent de la cultura universitària amb la  dels barris pobres, de les barraques, de les escoles deficitàries i dels sectors realment explotats, era molt important. Durant un temps es va lloar el PSUC com a partit integrador, i no li trec mèrit, però el cert és que les dues ànimes del partit, que van aconseguir els seus èxits electorals i la seva implantació a barris pobres i humils, van acabar per no tenir una unió tan idíl·lica com semblava.

El llibre, sense ser exhaustiu ni feixuc, sinó planer i entenedor, ens evoca molts personatges del mon acadèmic, literari, artístic, periodístic: Alfonso Comín, Xavier Folch, Váquez Montalbán, Solé Tura, Antoni Tàpies, Manuel Sacristàn, Calders, Maria Aurèlia Capmany, Espriu i molts altres, actors principals o secundaris, els quals, més enllà de les seves contradiccions, ens evoquen un temps en el qual el debat era frequent i tot semblava en ebullició ideològica. Una part dels conversos al comunisme procedien de sectors familiars franquistes, fins i tot. Uns quants sectors rellevants de l’església catòlica es vam implicar en el fervor per una esquerra esperançadora. Ser catòlic, -o cristià-, i comunista ja no era una contradicció. A través de moltes parròquies la ideologia va fer forat a tot arreu i Montserrat va esdevenir un indret de culte, també polític. 

Agustí Pons (Barcelona, 1947), periodista i escriptor, ha treballat a molts diaris i mitjans de comunicació i ha reflexionat i escrit sobre l’època, a fons i de forma coherent. Hi connecto força per un tema generacional i en els seus llibres expressa opinions lúcides i raonades. Ha manifestat que no li ha estat fàcil escriure i publicar aquest llibre, en el qual mostra un gran respecte per la gran majoria dels personatges citats, encara que n’hagi d’evidenciar les errades i les servituds. No és senzill, en èpoques complexes, lluitar per la llibertat, un terme complex, i haver d’admetre que les bones idees son de vegades més perilloses que les dolentes ja que en nom de virtuts diverses es fan i s’han fet moltíssims disbarats. Que la solució per no destarotar les masses sigui pensar que cal amagar les coses a segons quins grups de població mostra, de fet, un elitisme inquietant i discriminador.

Els llibres i articles de Pons ens acosten a allò que passava quan jo era jove em els seixanta i els setanta del segle XX, i no m’adonava de les coses o acceptava els discursos dels saberuts i la literatura política que es presentava com a indiscutible i veraç. No estar amb els qui dominen la ideologia vigent aïlla i no és gens senzill tenir opinió pròpia. En el present també hem patit desqualificacions a persones molt vàlides que, per exemple, no eren ni son independentistes. El pitjor no és haver-se equivocat o haver escoltat massa cants de sirena, sinó més aviat no endegar després reflexions, diàlegs ni debats. En uns altres temps el llibre d’Agustí Pons hauria generat més soroll mediàtic però molts dels personatges que hi trobem ja no son entre nosaltres i el debat que es genera quan passa el temps respon més a relats oportunistes que no pas al desig de reflexionar a fons sobre tot plegat. Un llibre que cal tenir, llegir i rellegir, sense complexos i amb ganes de meditar sobre la, sempre relativa, veritat. Potser ens cal viure sense grans idees imprecises ni enmig de somnis sobre futurs imprevisibles. I sense intentar 'convertir' ningú a cap dogma sigui religiós, polític o nutricional.

LABORDETA, UN HOME I RES MÉS

Aquests dies m'he mirat el documental sobre José Antonio Labordeta, a Movistar. Fa temps el van passar a algun cinema però hi va estar poc i no el vaig poder veure. ‘Labordeta, un hombre sin más’ va rebre guardons i reconeixements, és un documental aparentment senzill, que se centra en l’entorn familiar, una de les filles, Paula Labordeta, l’ha dirigit, amb Gaizka Urresti, i tot i que hi surt molta gent interessant, la dona, les filles i les netes son les qui ens acompanyen al llarg de la vida d'un personatge que va ser molt més que un cantautor.

Quan Labordeta va morir, l’any 2010, gairebé cinquanta mil persones, diverses, amb una gran majoria de gent anònima, van anar fins el palau de l’Aljafería per acomiadar-lo. Labordeta va ser cantant, poeta, activista polític, professor, escriptor... I, sobretot, va ser una d’aquestes persones que els col·lectius es fan seves i que connecten amb la gent, que les sent properes i semblants, més enllà, fins i tot, de creences i polítiques.

Com es pot veure a les filmacions, la gent, davant del fèretre, resava, plorava, feia la salutació comunista i, cadascú a la seva manera acomiadava algú que sentia molt proper. A Catalunya, tot i que avui força oblidat, hi va haver un cas d’aquest tipus en la persona d’Emili Vendrell. Que l’oblit no s’estengui per damunt del record, en aquests casos, depèn força de la família. Paula Labordeta feia temps que tenia la dèria de fer un documental sobre el seu pare però volia deixar passar un temps després del procés dolorós de la llarga malaltia i de la seva mort.

El documental defuig la grandiloqüència, és intimista però, de forma inevitable, ens porta per la història relativament recent, i del petit nucli familiar passem a l’Aragó real i divers i al sentit universal del missatge. Un cant a la llibertat i a la vida que no defuig moments tristos, de decepció, de desànim... El tardo-franquisme, malgrat les seves crueltats darreres, va ser un temps d’entusiasmes i esperança. I també, encara més, ho va ser la primera part de la transició. Després es van perdre molts llençols, tot es va anar situant en el mon de la política convencional, el partit socialista aragonès, com el català, va ser abduït per un PSOE pactista i amb poder.

Els cantautors van ser bandejats, es van perdre els concerts populars i barats, espontanis gairebé, reivindicatius i solidaris. Van quedar algunes individualitats professionalitzades, potser no podia ser d’una altra manera. Els concerts van passar als grans espais i molta gent es va dedicar a d’altres coses o es va col·locar a la política ‘oficial’. Aquí vam perdre la Nova Cançó però també coses com el cicle de teatre ‘Cavall Fort’, al Romea s’hi havia de fer teatre ‘nacional’ fins que no es bastir la gran piràmide teatral del ‘Nacional’ actual. L’etèria llibertat tan cantada i reivindicada va quedar en poca cosa. De fet no és senzill esbrinar en què consistia la llibertat reivindicada, més enllà de superar el llarg franquisme.

El temps fa que les veritats i els records es dilueixin, tot canvia. Però ahir, mirant aquest documental, el mateix que fa uns dies, amb l’Imprescindibles del Sergi Schaff, em preguntava, com em sol passar sovint amb el pas del temps i els records persistents, perquè s’han de perdre de forma tan absurda coses que funcionen. De fet el poder, sigui el que sigui, fins i tot el poder relativament amable, ho vol controlar tot i sempre, fins i tot de forma subconscient, en molts casos.

Labordeta se’ns mostra com un home i prou perquè, a través de les seves notes en aquest quadernet recuperat per la seva dona, un manuscrit d’aspecte escolar, intuïm els seus sentiments personals més profunds i el desengany quan, a finals dels setanta, ja es veia que les coses no serien ben bé com s’esperava. Afortunadament Labordeta va tenir bons amics, una bona família, va comptar amb oportunitats, com la que va aconseguir aquell inoblidable ‘país a la motxilla’, un país que és l’Espanya que sovint se’ns amaga, ja sigui amb faramalles conservadores o amb penjaments nostrats, que evidencien més ignorància que catalanisme sincer.

El documental recull les preguntes de les netes, que volen saber coses de la vida del seu avi. Labordeta mateix ens explica els seus desigs, records i sentiments, i familiars i  amics comenten detalls de la seva vida. Sobretot és important la intervenció de la seva vídua, Juana de Grandes, una dona interessant que, de tota manera, se situa en una mena de segon pla, a favor de l'evocació del marit desaparegut. Tornem al passat des del present, el documental és també l'Aragó real, més enllà dels tòpics, tan lligat a la vida i al pensament del cantant i tantes coses més. 

No vaig ser gaire seguidora de Labordeta quan va començar a ser conegut i les seves cançons, com les d'altres cantautors, es van incorporar de forma definitiva al nostre imaginari. Hi ha hagut i hi ha bons cantautors i cantautores però el carisma no sempre funciona. Al comiat, entre la gent, podem veure passar Joan Manuel Serrat qui, tot i ser molt diferent, crec que compta també amb aquest atractiu humà que potencia determinades personalitats per damunt d'unes altres.

Labordeta, segons la meva opinió i sense deixar de banda la força contundent del seu cant, va ser, sobretot, un poeta. Va tenir un germà escriptor, també gran poeta, Miguel, que va morir de forma prematura. Veient el documental pensava en el tema de la nostra relació, sempre difícil i amb estranys alts i baixos, amb aquest Aragó proper i força desconegut a casa nostra. José Antonio Labordeta tenía també un blog on penjava poemes, d'aquest mar tan ple de tresors, encara que aplegui rampoines inútils i restes de naufragis, recullo un poema dedicat al mes de febrer.

Un mes inútil


Un més inutil
invade las ventanas
de una larga y suave melancolía.
Escucho a una piansta
interpretar un nocturno
y la larga ausencia de los que se fueron
me atenaza la boca
y las lágrimas del olvido.

No es bueno en este mes,
febrero lento,
asomarse al vacio de los dias pasados.
y en esta tarde,melancólica y suave,
con Chopin en mi pequeño
aparato de música entender:

La vida es lo mas bello que tienen
nuestras vidas.

José Antonio Labordeta (2008)

https://labordeta.zaragozame.com/

UNA MICA DE SUCRE, DIU QUE TOT HO FA PASSAR...

 

Ahir, amb filla i neta, vaig anar al cinema Bosque, avui del grup Mooby, a veure, una altra vegada, 'Mary Poppins'. De tant en tant cal mirar algun títol emblemàtic en pantalla ben gran. Tot i que he vist la pel·lícula en unes quantes ocasions, en vídeo o per la televisió, no és ben bé el mateix, ni de bon tros.

Jo tenia setze anys quan es va estrenar. Vaig anar al cinema amb tres amigues, les quals tenien també, com jo, un germà petit al qual vam convidar. Crec que l'estrena va ser al Coliseum, un cinema de categoria. La pel·lícula ens va agradar molt. Jo, aleshores, treballava a la Harry Walker i estudiava magisteri als vespres.

A la feina, vam tenir amb algunes companyes debats abrandats sobre sí Andrews mereixia o no l'óscar que va guanyar amb aquella interpretació. Hi havia opinions per a tots els gustos però semblava que un óscar precisava d'una interpretació dramàtica en un context seriós, dèries per a converses informals, vaja. De fet hi va haver també una certa opinió especialitzada en aquest sentit, que atribuïa aquell óscar a una mena de desgreuge a l'actriu, en triar Audrey Hepburn per a un paper que Andrews havia fet al teatre, molt bé, per cert.

Tot això dels premis és atzarós i relatiu i opinable. Com en el cas de la tomba de Tutankamon hi ha una mena d'afició a relacionar repartiments emblemàtics de cinema amb desgràcies diverses que han encalçat els protagonistes. Al capdavall a la vida es passen èpoques de tota mena i la majoria d'actors i actrius d'aquell conte fílmic han arribat a vells, malgrat diversos tràngols. Van Dike després d'haver begut i fumat a dojo, és a tocar del centenari, gairebé. Fa poc va morir Glynish Jons, centenària. L'única mort prematura va ser la del nen, d'un virus estrany o una hepatitis o qui sap, quan era jovenet.

La versió del cinema, ahir, era la doblada al castellà. El doblatge dels dos protagonistes va estar a càrrec, com en d'altres casos, de Salvador Escamilla i Teresa María. Vaig mirar si als crèdits finals els mencionaven però res de res, una injustícia. El doblatge musical està mal vist però, paradoxalment, el doblatge en general no ha anat de baixa, com era d'esperar. Escamilla, a casa nostra, és conegut més aviat per la seva tasca al volt de la promoció de la cançó catalana, va ser un home polifacètic i molt actiu i un molt bon cantant. Teresa María ha rebut reconeixements però no pas tants com mereix i a nivell musical no va assolir tampoc la fama merescuda, o així m'ho sembla. L'entranyable pare de les criatures, Tomlisson, el doblava l'inoblidable Josep Maria Angelat, per cert.

Escamilla va gravar un disc amb les versions en català de molts temes del cinema, entre els quals els de Mary Poppins. Aquelles cançons van formar part del repertori que cantàvem durant unes colònies parroquials on vaig fer de monitora, encara suren en algunes escoles. M'encanten, de tant en tant em poso, gràcies a internet, aquelles versions d'Escamilla. Sento no recordar qui en va fer la traducció al català, en castellà va ser, crec, Ernesto Santandreu.

Fa alguns anys, per Nadal, vaig anar a veure 'El retorn de Mary Poppins', les comparacions son odioses però inevitables. La pel·lícula em va agradar força però va aplegar comentaris per a tots els gustos. Els temps canvien i nosaltres també i no sempre les segones parts ni les continuacions l'encerten, ho admeto, però em va semblar digna i distreta. Crec que guanyarà pes amb el pas dels anys. La música no tenia el ganxo de la primera però és que avui el tema musical ha canviat i ja no tenim cap Salvador Escamilla que ens faci una bona versió en català. Ja gairebé tot és en anglès, de forma inevitable. Va ser la darrera vegada que vam retrobar la incombustible Àngela Landsbury a la pantalla, en una breu intervenció que era, de fet, un homenatge.

El cinema era ple de famílies amb criatures, alguna nena anava disfressada de Mary Poppins però res a veure amb les reposicions gal·làctiques. Una tarda molt agradable, evocadora i feliç, vaja. Fins i tot vaig menjar crispetes, amb la ràbia que em fa que la gent en mengi en el cinema. Però als infants se'ls pot permetre tot això i el cas és que es pugui fer cinema d'aquest tipus. Per casualitat fa poc vaig escoltar, al programa 'En guàrdia', Josep Guixà, l'autor d'un llibre sobre el mític senyor Balañà, que penso llegir aviat. 

L'autora dels llibres sobre Poppins, P. L. Travers, va ser una senyora de llarga i complexa vida, molt interessant. Sobre ella i la seva difícil relació amb Disney se'n va fer, així mateix, una pel·lícula. Comparar llibres i cinema o televisió és una altra dèria que cal defugir. Cada cosa al seu lloc i en el seu moment. 

Cada treball, si vols, pot ser
molt més alegre i bo de fer
Si és que vols, fins pots fer-lo divertit
pots dir-te que és com per jugar
i el temps et passarà volant
un joc, com molts, farà
el treball més dolç.

Una mica de sucre
diu que tot ho fa passar
que tot ho fa passar
que tot ho fa passar.
Una mica de sucre
diu que tot ho fa passar
tot més dolç ho pots trobar...

https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Mary+Poppins

REFLEXIONS LLUMINOSES AL VOLT DE LA CANDELERA I DE LES GALLINES PONEDORES

 

Per la Candelera, la gallina pon a l’era

Avui és la Candelera. Segons el cristianisme la festa té relació amb la presentació del nen Jesús al temple de Jerusalem, i la purificació de la seva mare, ja que les dones, d’una manera o altra, sovint s’han hagut de purificar. Jo, de petita, no entenia gens tot això de la puresa i les dèries que generava el seu camp semàntic.

La festa se celebra quaranta dies després de Nadal, el dos de febrer, tot i que en el passat imprecís i remot s’havia celebrat el dia 14, quaranta dies després de l’Epifania. És una festa popular a molts indrets del mon mundial. A Catalunya la més popular, des de fa anys, però no pas tants, des del 1851, és la de Molins de Rei. Se celebra mercat i fira agrícola, avui ampliada amb l’oferta vegetal de tot tipus, també de planta decorativa. 

La Candelera és, en el fons, més enllà de purificacions diverses, una festa de la llum, el dia s’allarga i anem cap a la primavera, passant pels carnavals i la penitència de Setmana Santa. Les religions i les cultures diverses -tot i que encara no sé ben bé què és això de la ‘cultura’- han celebrat, d’una manera o d’una altra, això de què la foscor vagi minvant.

La Candelera, en el passat, era el dia de desmuntar el pessebre. Jo crec que, en general, avui es desmunten molt abans. Sembla que en el context cristià la va introduir un papa que es deia Gelasi, l’any 496, i va servir per abduir i reconvertir antigues tradicions gregues i romanes. Tot es transforma, vaja, segons convé als qui manen o segons ve de gust a la gent. És més fàcil transformar que no pas suprimir o prohibir. 

A l’escola hi havia una nena que es deia Candelària, Maria Candelària. Em semblava un nom raríssim però avui el de ‘Candela’ ja sembla més habitual, les Candeles més famoses, a casa nostra, son l’esposa i la filla del Serrat, crec. Per fer empipar la Candelària de l’escola li deien ‘calendario’.

Les monges de la meva escola, tal dia com avui, ens feien baixar a la capella i se celebrava un acte breu, molt del nostre gust, ja que un capellà beneïa tot de candeletes de colors i ens en donàvem una a cada nena. Eren alegres, primetes, molt bufones, i hi havia una gran expectativa sobre quin color ens tocaria.

Per la Candelera sembla que comencen a pondre les gallines. Bé, ara ponen sempre i a totes hores, en general. No sé si les que tenen ous envasats, d’aquests que avisen a l’envàs què son obra de gallines lliures i felices mantenen la tradició biològica. A la meva mare, en els anys llunyans de la meva infantesa, algú, no sé si un parent o amic, li va regalar una gallina. L’havia de tenir al terrat comunitari, per manca d’espai. Eren anys, encara, d’escassedat, i els ous eren un bé preuat i car. La gallina no ponia de cap manera. Una veïna, crec que la portera, en aquella època l’escala encara tenia portera convencional, es fotia de la meva mare i li deia ‘esta gallina va a poner para la Candelera’. Passava el temps i la gallina, res de res. I un dia abans de la Candelera es va produir el miracle, la gallina va pondre un ou, i tot va ser una festa esperançadora.

Lluís Llach va dedicar una cançó a una soferta gallina rebel. Les gallines han patit moltes injustícies, fins i tot deien allò de ‘és més... que les gallines’ quan les pobres gallines, en general, havien de compartir el gall del galliner i aguantar les seves dèries sexuals. Després les van reconvertir en màquines de pondre ous a dojo. I els ous es van abaratir i ja no van ser un bé exclusiu sinó una menja senzilla i, fins i tot, amb riscos per a la salut. Fa anys, molts, deien que calia menjar un ou al dia. Després els ous van ser objecte de condemnes nutricionals i es va passar a un ou a la setmana, a truites amb la clara sola. I el rovell, suposadament tan nutritiu, que es menjava, fins i tot, barrejat amb conyac, va passar a ser un perill colesteròlic.

Amb això dels menjars es passen modes. Modes, però, sostingudes per experts de tota mena, fins i tot per metges canònics i amb títol. Espinàs, a qui ahir mencionava, va escriure en més d’una ocasió sobre el tema, això de què el que és bo passa a ser dolent i a l’inrevés. Deia que havia acabat per menjar de tot una mica i molt de res. Al capdavall és una opció assenyada, crec. Quan un menjar és barat o s'abarateix té més riscos que si és car, ha passat amb les sardines, els musclos, els ous...

Al poble del meu pare, i segurament a molts altres, hi havia una dita que feia ‘per un ou, el ventre no es mou’. Un refrany discriminador, que considerava els homes de la casa amb mèrits per estar més ben alimentats que els infants, deia ‘quan siguis gran, menjaràs ous’. A casa teníem un llibre atrotinat, una de les primeres edicions de la famosa ‘Carmencita, la buena cocinera’, quan buscàvem alguna recepta per fer provatures la meva mare eliminava les que demanaven més d’un o dos ous. Recordo una pobra dona a qui, en èpoques de vaques magres, al mercat li van prendre, del cistell, mitja dotzena d’ous, i la seva desesperació irada.

Avui també hi ha aquell refrany de si la Candelera plora el fred es fora i si riu, el fred es viu. I allò de tant si riu com si plora el fred es fora i tan si plora com si riu el fred és viu. Així es queda bé amb poc gasto, que diuen. Encara farà fred, de vegades ha fet més fred pel febrer i el març que pel gener. Recordo meteorologies de tota mena, però és que ja soc grandeta. De plorar, de moment, res de res, la sequera ens encalça. Quan, en aquesta època, fa un dia lluminós i agradable em ve al cap aquell poema de Maragall sobre l’ametller que fa ‘no ets encara el millor temps però en tens tota l’alegria’.

Que la llum de la Candelera sigui amb vosaltres, malgrat que no plogui i que la pau mundial encara sigui un miratge, un somni, i una esperança etèria. Algun dia la claror retrobada serà universal, així ho voldria creure. Però, això sí, que a les dones no ens vulguin purificar mai més.

AVANTATGES DE VIURE EN UNA CIUTAT MAL ENTESA

 

Cada dia escolto o llegeixo opinions sobre un munt de temes, opinions que es poden etiquetar com a generalitzacions. Les generalitzacions, positives o negatives, sempre son absurdes o injustes però les fan servir els experts, els ignorants i els normalets. Malgrat que la majoria de gent amb dos dits de seny, en una conversa una mica seriosa, te n'admet la pràctica i s'adona dels seus riscos, sovint continuen sent recurrents i habituals.

Hi ha qui ha fet un viatge de quinze dies, a tot estirar, a algun país o regió, i ja sap com és la gent d'allà, en general. Hi ha qui pontifica sobre els joves, els infants, l'educació o la sanitat, a partir, i encara bo si és així, de les seves experiències, limitades i subjectives. Un tema objecte de penjaments o lloances, segons com bufa el vent, és la ciutat de Barcelona. No es pot viure a Barcelona, tot és brut i caríssim, ha anat de baixa en comparació amb no sé quin temps mític en el qual els qui xalaven eren els benestants fashion, la ciutat havia estat una meravella en els seixanta, els setanta, els vuitanta. Evidentment tot canvia, les ciutats, els costums, el personal i les tendències. 

Potser també cauré jo mateixa en generalitzacions però escolto opinions sobre la ciutat per part de moltes persones que, a tot estirar, coneixen, i no pas del tot, el seu barri i això que en diem el centre. Fa anys, molts, quan Espinàs escrivia a l'AVUI la seva exitosa columna, l'escriptor ja va incidir en el tema, explicant que existien moltes barcelones, molts barris, molts sectors a dins dels mateixos barris, moltes realitats que no poden ser mai objectives perquè incideixen en les nostres dèries, les nostres visceralitats i les nostres manies. 

Fins i tot hi ha qui, malgrat ser d'un indret, d'un barri, tampoc no s'ha interessat mai gaire per les activitats i grups que s'hi belluguen, per la seva història, més enllà de fer algun itinerari d'aquests que avui han proliferat a dojo. Fa uns dies sentia, per la tele, un periodista relativament jove, que m'agrada força. Manifestava que no es veia capaç de viure a Barcelona, viu en un poble, un poble relatiu, de fet una ciutat del Vallès, amb barris i realitats diverses, com tot. La vida de poble està mitificada i per tal que un barri de Barcelona sigui una mica respectat a nivell teòric ha de semblar un poble. 

Envellim, si tenim sort, i morirem de forma inevitable. En el fons aquesta mena de capteniment és una mena d'autodefensa, volem pensar que vam viure un passat, mític i mal recordat, que el jovent no viurà. De jovent n'hi ha molt, com de gent gran i vella. Som molts més, això no es pot negar. I molt barrejats i més que ho estarem. Tot creix a dojo però crec que les persones -i també generalitzo- acaben per conformar relacions visquin on visquin, si no son misàntropes irreductibles. Afortunadament es diuen coses per quedar bé, que no son certes,  queda bé dir que empitjorem, que la nostra espècie, sobrevalorada, es troba en vies d'extinció, que hi ha més violència ara que en un passat imprecís... i no entro en el tema polític o lingüístic, tuiter és un sac de disbarats. Però també s'hi poden llegir coses interessants. Un altre sac de penjaments son les noves tecnologies, les pantalletes, internet, els llibres que no son en el sagrat paper canònic. Es poden llegir errades i disbarats a llibres antics i enciclopèdies pretèrites però sembla que fins fa quatre dies no ens enredava ningú.