DE TOTÒLEGS, TOTÒLOGUES, PERIODISTES I TEMES RECURRENTS

Uns dels programes més habituals a teles i ràdios son els 'debats-tertúlia', que han proliferat i que semblen gaudir de bona salut. N'hi ha de matinals, a mig matí i també crepusculars i nocturns. En ocasions, quan a aquests programes, de tant en tant, es porten especialistes en temes concrets, la cosa val la pena. Ara bé, en general, hi ha un grup de gent habitual, allò que abans en deien 'totòlegs', persones que saben de tot i que et trobes de forma repetida en indrets diferents.

Com que és difícil, avui, saber de tot, malgrat que la majoria d'aquests tertulians i tertulianes tenen la seva preparació, que no els negaré, sovint omplen una bona part del seu temps opinant de forma gairebé personal, arreglant el mon, vaja. Res gaire diferent del que fan els periodistes esportius quan parlen, per exemple, del Barça.

En aquests programes hi sol haver sovint temes de moda i temes recurrents. Durant molts dies hem estat escoltant opinions sobre el Vaticà i el Papa. Ara toca la victòria del Barça i l'Eurovisió. Son programes distrets però, amb excepcions importants, la majoria de tertulians habituals i repetits diuen coses que qualsevol persona amb una mica de cultureta podria dir.

L'estrella dels programes, en general, no son, però, els tertulians, sinó els presentadors i presentadores. Sovint, amb el pas del temps i amb l'augment del prestigi, acaben opinant ells també del que sigui i fan que se'ls vegi el 'llautó ideològic'. Això no és d'ara, evidentment. 

De vegades, amb més o menys grapa, tallen intervencions rellevants ja que el temps compta molt en aquests espais. I així es passa d'un tema greu o gravíssim a una ximpleria, gairebé sense solució de continuïtat. La culpa també és de nosaltres, els consumidors d'aquests continguts a manca de coses millors, i que hem acabat per acceptar la informació feta amb píndoles de ràpid consum.

Tan sols cal repassar algun programa antic, tipus 'La Clave' o entrevistes en profunditat com les de Soler Serrano, per veure com hem perdut pistonada. Els temes seriosos son complexos, precisen de temps i de bones explicacions, malauradament tenim poca paciència. O potser és que ens han acostumat a una mena de consum cultural lamentable. Les visites a museus, les rutes culturals, que també han proliferat, segueixen una mica el mateix tarannà, temps limitat, anècdotes que facin gràcia, i encara bo si el responsable te ganxo i grapa, no sempre és així.

Un tema molt greu, que em temo que anirà desapareixent del mapa, com tants altres, és tot això de la DGAIA. He sentit estranyes opinions sobre els fets, per part dels totòlegs oficials, en les quals s'hi barreja fins i tot l'ús del tik-tok. Mentre els responsables de les desgràcies siguin les tecnologies no caldrà demanar responsabilitats polítiques. Com és que mai no es mencionen, que jo sàpiga, programes alternatius com 'Octuvre'? 

Un altre tema, entre molts, és la mitificació del futbol, els futbolistes (del Barça, ep) son els herois del nostre temps. És normal que el Barça sigui 'més que un club'? Potser sí, jo no soc gaire afeccionada al futbol ni a l'esport de competició però ho trobo tot passat de voltes, la veritat.

Admeto que el mon ha canviat, no crec que abans fos tot millor, ni de bon tros, i en podria posar molts exemples. Però de vegades caic en el parany de comparar, per exemple, els festivals de cançó amb orquestra i gent mudada cantant 'normal' amb tot això del soroll i les llumetes i les senyores de bon veure remenant l'esquelet vestides de vedettes sexis. Ja costa molt cridar l'atenció, és clar. Tot és massiu i passa allò del 'massa farts'. I a cada bugada es perd un llençol, encara que es guanyin altres coses, no diré que no.