DESERTS ESTIVALS I D'ALTRES FACÈCIES

En general, i des de fa anys, els estius son una mena de deserts informatius, fins i tot quan passen coses greus. Faré una excepció, lligada a la meva experiència personal, amb el primer canal, el qual encara ens ofereix una mica de debat interessant a l'hora d'esmorzar. El debat interessant ve quan cerquen gent que sap d'un tema i no 'que sap de tot' i quan es deixa de banda la picabaralla política recurrent i absurda però que omple espais amb poca feina.

Les persones, en general, som força incondicionals de les nostres emissores, dels nostres canals de televisió, dels nostres diaris... De vegades no pots dir res en contra, per exemple, de TV3, se suposa que és la nostra i és com criticar un parent proper. Això fa que hi hagi molt poca autocrítica, sumat al fet de què hi ha programes i personatges que trobo ximplets i amb els quals molta gent hi xala. Les gracietes diverses han fet forat, des de fa anys, i cada vegada amb menys gràcia, segons la meva opinió.

La tele nostrada, i també les altres, dediquen molta estona a cantar-se les excel·lències, si hi ha molta audiència se suposa que ho fan bé, tot va per números, vaja. Les minories, en això i en tantes coses, tenen molt poc pes. Si un llibre es ven o llegeix poc, no val res o poca cosa. Som en temps de xifres i audiencies i èxits. Tot plegat genera publicitat, calerons, i, al capdavall, tot funciona amb calerons.

Un altre tema és que molta gent poques vegades 'passa' del català al castellà i a l'inrevés. Les causes i motivacions son nombroses i complexes, el tema és espinós i potser val més no tocar-lo. La gent jove, un bon nombre, ja pot, fins i tot, anar directament a l'anglès. Malgrat això sembla que el doblatge, tan criticat fa anys, gaudeix de bona salut.

Avui la tele convencional té poc pes comparada amb les plataformes, hi ha un excés d'oferta i es fa difícil espigolar. A banda d'això es repeteixen un munt de series, algunes una vegada i una altra. Hi ha canals minoritaris, locals, que ho fan bé, amb pocs mitjans, però tampoc tenen gaire recursos i han de 'repetir'.

Avui, a més, tot ho pots veure i recuperar quan et sembla. Tanta facilitat está bé però tot perd màgia, o així m'ho sembla, és com abans et compraves una brusa amb tota la il·lusió i ara en tens trenta i te les poses una vegada o dues. De vegades hi ha gent més jove que veu fotografies antigues, de dies de festa, amb la gent ben vestida, i de vegades comenten que 'devien ser gent benestant', però moltes vegades no és així. La gent tenia un vestit, poca cosa, però en tenia cura, el planxava, el conservava i li treia un gran rendiment, als balls i festes s'anava 'mudat'. 

Si fins i tot es poden veure fotografies de comunions o casaments a barris humils, de barraques, a festes de poblets, amb la gent ben vestida, neta, ben pentinada i abillada. Un altre tema era la feina, a moltes feines es duien 'manguitos' i davantals per no embrutar-se. Jo vaig dur bata a l'escola fins que va semblar una cosa retrograda.

Segurament si fos jove ho veuria d'una altra manera, ep.

HISTÒRIA RECREATIVA PER A NOSTÀLGICS I MITÒMANS

 

Malgrat el rebuig que ens pot produir, avui, el sistema monàrquic, sembla que els mites lligats a determinats personatges continuen vigents. Un personatge al qual tinc, fins i tot, mania retrospectiva, a causa de l'excés de cinema, biografies, literatura i de tot, sobre la seva persona, és Elisabeth d'Àustria. L'imperi austro-hongarès compta amb personatges singulars i el seu final va portar als grans canvis i a les guerres mundials. Crec que en el context d'aquell imperi podem trobar gent rellevant, més i tot que l'emperadriu. Moltes coses van contribuir al mite de l'emperadriu, bellesa, assassinat prematur, llegenda... Vam xalar de jovenetes amb la Sissi de Romy Schneider, després la mateixa actriu va esdevenir un mite tràgic i va reprende el personatge a la pel·lícula de Visconti sobre el seu cunyat.

Elisabet  era guapa, no ho negarem, és clar que sempre l'hem  vist ben vestida i ben pentinada, en quadres i fotografies. Tenia manies diverses, algunes de molt greus, i no renunciava als seus privilegis ni al seu servei devot tot i que en alguna ocasió, si li semblava que no la pentinaven com calia, amollès algun bolet. Ni rebel ni res d'això. Viatjera impenitent, objecte d'estranyes veneracions, als retrats, això sí, sempre te la boca tancada car es veu que tenia mala dentadura.

Les biografies es copien unes d'unes altres, no és fàcil trobar coses noves, hores d'ara. Per a més desgràcia pel mig va morir, de forma encara no aclarida, el seu fill, en companyia d'una amant joveneta, allò de Mayerling, que també ha generat molta literatura. Aquest xicot era complicat, al capdavall com es pot ser, en aquest tipus de famílies? Famílies molt privilegiades, per desgraciades que fossin, si comptem amb com estava el mon en aquell temps. Avui sabem que tots som, o hauríem de ser, iguals, encara que n'hi hagi de més iguals que uns altres. 

No entro a fons en el tema històric ni anecdòtic, per la xarxa hi ha de tot i més. En  tot cas, fins i tot canviant la realitat es poden fer bons llibres i bones pelis. Això sí, tot s'ha de posar en el context de la ficció. La resta es llegenda. Avui m'ha vingut al cap aquesta senyora ja que per TV3 pasaven 'L'emperadriu rebel', una peli que no em va fer el pes i que amb algunes pretensions innovadores continua incentivant el mite i el seu entorn.

EL 'DÚO DINÁMICO', JA INCOMPLET PER SEMPRE

 

No em puc estar de comentar la desaparició de Manuel de la Calva. Era gran, la vida passa i tot un mon s'esvaeix. Quan jo era una adolescent teníem adoració pels cantants, que aleshores vivien a Barcelona. En una ocasió, érem unes criatures, fins i tot vam anar a casa de l'Arcusa, ens va rebre la seva mare, molt amable, ells acabaven de marxar i encara els vam dir adéu des del carrer. Jo no n'hauria estat capaç però una  veïna de la meva edat era molt decidida. Els seguíem les nenes, els xicots no gaire, o així m'ho sembla.

A l'escola hi havia algunes nenes que vivien a Montjuïc, algunes a les barraques i d'altres en habitatges una mica precaris. Anaven i venien de la meva escola en grup i es van ensopegar amb què els estaven fent unes fotos promocionals, amb aquelles armilles típiques. Van venir encantades d'haver parlat amb ells i ho explicaven amb emoció.

Van fer una llarga carrera, com a músics sobretot, van fer cançons per a molta gent, es van separar i es van tornar a reunir, van acabar per viure a Madrid, per feina. Els seus concerts a llocs com el Liceu eren seguits per moltíssima gent de la meva època, dones la majoria. Jo i la gent del meu temps vam créixer i, en algun moment, ens vam tornar progres de pa sucat amb oli i allò del Dúo Dinámico no 'quedava bé'. Va esclatar la Nova Cançó i els grups que cantaven en anglès, per una altra banda, van assolir 'prestigi'.

Ha estat habitual, per part de gent més jove que jo, fer brometa irónica sobre el seu tipus de música. Tenen cançons inoblidables, allò del 'Resistiré' va fer furor durant la pandèmia. Molta gent que diu que seguia els 'Beatles' seguia al Dúo Dinámico en la intimitat i, a tot estirar, als Beatles passats per les versions dels Mustang. El passat sempre es disfressa al gust del que cal. Hem arribat a tanta ximpleria que hi ha qui creu que allò de 'quince años tiene mi amor' tira a pederàstia barata. Ja no m'estranya res, la veritat.

El temps passa i tot canvia. És la vida. No em puc estar de repetir un tòpic recurrent, 'ja no es fan cançons com aquelles'. Però no es cert, se'n fan i se'n faran i sorgiran nous grups. El Dúo Dinámico va generar el sorgiment d'altres duets, com el Rúbam. A la banda sonora de la meva vida hi ha un munt de músiques, entre les quals, moltes d'aquelles cançons d'ells i d'altres, lligades als meus quinze anys, a les festetes als pisos familiars, a una societat carrinclona en molts aspectes però que, al capdavall, era la nostra.

He escrit en algunes ocasions sobre ells, amb tants anys de blog, no és gens estrany. Unes entrades que, per cert, ja tenen anys, també:

https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Din%C3%A1mico

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/08/passat-i-present-del-duo-dinamico.html

MISCEL·LÀNIA INFORMAL

Hi ha opcions lingüístiques que no entenc gens, com ara això de 'pastera'. Pastera, en català, no tenia res a veure amb les embarcacions precàries dels migrants, fa tot l'efecte que es va triar el mot per semblança amb el castellà, cosa que en d'altres ocasions s'evita tant com es pot. No és l'únic cas però com que amb això de les Balears ha tornat a sortir el tema he recordat algunes protestes sobre el mot, de fa anys.

Sembla que això de les Balears ha inquietat, les Canàries son molt lluny i fa anys que s'han d'espavilar com poden. Entenc les inquietuds de molta gent davant l'arribada massiva d'estrangers però, agradi o no, és així i cada vegada n'arribaran més i més, tal i com està el mon actualment.

Hi ha poca memòria sobre quan a Catalunya, a Espanya, s'havia d'emigrar, a regions de l'estat però també a Alemanya, a Hispanoamèrica. Sembla, com deien abans, que sempre hem menjat calent i amb cullera de plata. No hi ha solucions efectives per a aquestes coses, tan sols es poden anar prenent mides puntuals, pedaços. Al menys la gran majoria d'infants estan escolaritzats, potser mal repartits, no diré que no, pero penso que l'escola bàsica funciona, en general, molt bé, malgrat els apocalíptics.

Un altre tema que aquests dies trobo inquietant i exagerat és això de magnificar coses com ara que en algun lloc hi va haver algun fet desagradable relacionat amb l'ús del català. Si en algun lloc no m'atenen com cal no hi torno però no acostumo a muntar saraus mediàtics a la xarxa. Tot això el que fa és anar tirant llenya al foc i no estem per aquestes coses, per sort hi ha molta gent que el que no vol és soroll. 

De vegades, amb tot plegat, el que s'aconsegueix és més incomprensió i malestar. Les xarxes multipliquen les coses i la gent és capaç d'escriure tota mena de ximpleries que, abans, tan sols hagues repetit a la taverna, amb els amics. El pitjor és passar a les 'vandalitzacions' o als insults passats de voltes. 

El pitjor és que hi ha persones, als mateixos mitjans, que diuen molts disbarats i després son els primers en malmetre la llengua nostrada sense manies i pensant que 'fan gràcia'. I potser en fan, ep, que encara és més trist.

FALSES OPINIONS PÒSTUMES

Ja fa uns quants dies, aquest estiu, que 'La Vanguàrdia' publica unes entrevistes fictícies, amb retrats ficticis, fetes pel periodista Xavi Ayén, a personatges ja desapareguts. Pensava escriure sobre el tema, no m'agrada gens això de fer opinar algú que ja no pot opinar però m'ho vaig deixar córrer, de moment. 

La germana de Montserrat Roig ha llegit la dedicada a l'escriptora i ha enviat una carta al diari protestant, amb raó, cosa que ha encès els ànims de la gent que, fins ara, no havien dit res sobre aquest espai. Suposo que el desconeixien, tot i que La Vanguardia és un diari popular, que molta gent critica i acaba llegin o fullejant.

Tampoc m'agrada una cosa que se sol fer amb certa facilitat, opinar sobre què pensaria algú que ja no hi és sobre un tema en concret. Son coses que no es poden saber ni imaginar, és clar. Però fins ara no recordo grans protestes a l'entorn d'aquesta mena d'especulacions. Les entrevistes inclouen una mena de retrats, horribles pel meu gust, fets amb intel·ligència artificial.

Per altra banda Xavi Ayén és un gran periodista, malgrat que no agradi aquesta secció, i és que per la xarxa les desqualificacions de molta gent son, en alguns casos, passades de voltes, afecten el periodista, el diari i fins i tot la societat actual. Les entrevistes ja se sap que no son veritat, no s'enganya ningú, i, en tot cas, és pot debatre sobre el fet d'especular d'aquesta manera sobre opinions pòstumes imaginàries.

El que em sobta és com s'escalfa la gent que, fins ara, no sembla que s'escandalitzés de la resta d'entrevistes. I ja dic, soc la primera en rebutjar que es faci opinar, al diari, a la ràdio o a la tele, algú del passat, que avui, si visqués, aneu a saber què pensaria i com hauria evolucionat.

RECORDANT ÁNGEL ZÚÑIGA I EL SEU TEMPS

 

Remenant llibres, que, per cert, tinc absolutament desordenats, me n'he ensopegat amb alguns d'un personatge immens, avui força oblidat, com tants altres: Àngel Zúñiga. Molts d'aquests llibres i d'altres seus avui no es poden trobar amb facilitat tot i que sempre hi ha llibreries virtuals on aconseguir-los.

Periodista tot terreny, amb una gran personalitat, va néixer el 1911 i va morir el 1994. Va néixer a Navarra però la família va acabar a Barcelona. Autodidacta, amb una gran cultura, va escriure aviat a diferents publicacions. Va ser important la seva col·laboració a 'Destino' i a 'La Vanguardia'. En aquest diari hi va estar a prop de trenta anys, un anys complexos. Va viure als Estats Units, des d'on enviava les seves cròniques, cosa que segurament li va suposar un grau de llibertat personal interessant.

Gran aficionat al teatre i al cinema va escriure una interessant 'Historia del cine'. També havia escrit sobre la nit barcelonina, sobre el cuplet. Quan va morir residia al Prat del Llobregat. 

Avui m'he estat mirant l'entrevista que li va fer Soler Serrano el 1981. Hi havia qui el trobava fatxenda i soberbi, a mi m'encantava escoltar-lo. A l'entrevista, durant la qual, eren altres temps, fuma sense aturador, opina sobre tota mena de coses i personatges, sempre a una certa distància de tot plegat i manifesta en diferents ocasions el seu rebuig a un fet tan absurd com és la guerra. No cal estar d'acord amb tot el que opina, és clar, m'imagino que algunes coses poden sobtar, escoltades en aquest present on segons quines afirmacions no es poden expressar amb llibertat si es vol 'quedar bé'.

Zúñiga evoca tota una llarga època, la que ell ha viscut. Va tenir sort, crec. Penso que paga la pena acostar-nos a la seva figura avui, quan tants anys han passat des de la seva mort. De tota manera, per la xarxa no hi ha tantes referències com caldria i, en ocasions, son parcials i se centren, per exemple, en aspectes concrets, com ara  la seva relació amb el mon del cinema. El mon ha canviat, és inevitable. Podeu accedir en aquests enllaços a l'entrevista i a d'altres informacions sobre ell. 

La Barcelona de l'època de l'entrevista era ensopida, en comparació amb l'anterior. En tot cas ens ofereix un passeig interessant a l'entorn de les seves vivències, amb opinions sovint contundents i personals.  

https://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20160916/41360013466/angel-zuniga-la-vanguardia-corresponsales-prensa.html

https://www.youtube.com/watch?v=jhxOh6-y6As

https://es.wikipedia.org/wiki/%C3%81ngel_Z%C3%BA%C3%B1iga_Izquierdo

LECTURA, MEMÒRIA, OPINIONS ATZAROSES

Avui, per diferents circumstàncies, m'ha vingut al cap un dels darrers llibres de Simone de Beavoir, 'La cerimònia de l'adéu', sobre el final de la vida de Sartre i d'ella mateixa. Recordo que en el seu moment es va criticar en alguns suplements literaris l'excés d'explicacions sobre les mancances relacionades amb la decadència, en aquest cas, del filòsof.

Sobre aquesta parella he escrit en diferents ocasions, eren personatges que en algun moment vaig idealitzar. Malgrat les ombres d'aquestes figures emblemàtiques no es pot menystenir l'obra i la significació que van tenir en el seu moment. He hagut de consultar la xarxa per recordar el llibre i alguns aspectes de la parella, se m'obliden moltes coses i de sobte en recordo alguna, sense motiu aparent.

He llegit molt al llarg de la vida, i de tot, de forma desordenada i atzarosa. Llegia molt de pressa fins fa poc, em podia polir un llibre de gruix en un dia o dos. No ho tinc com un mèrit sinó com una de les poques virtuts que el destí em va amollar. En general jo crec que no es llegeix gaire, pels nostres verals, però hi deu haver de tot. La memòria, també n'he tingut força, ara ha anat a menys, és una gran ajuda, però ens enganya, és selectiva i estranya.

No tinc la lectura sacralitzada ni de bon tros. Es pot llegir de tot, molta palla. Avui hi ha llibres ben promocionats i d'èxit que no em fan el pes, fins i tot mal escrits, en alguns casos. Quan més llegeixes més semblances, influències, errors i plagis copses a tot arreu. En tot cas la qualitat és un tema subjectiu, en part. Cada dia, en aquests temps, m'ensopego per la xarxa amb famosos i famoses que recomanen llibres, una gran part d'aquests llibres no 'els conec de res', la veritat. Jo em veig incapaç de recomanar res a ningú fent afirmacions qualitatives una mica exagerades.

De tant en tant un llibre, una temàtica, desvetllen la meva curiositat, però m'he equivocat en molts casos, els articles i els comentaris no son mai fiables del tot. Avui i des de fa temps pots parlar de llibres o de qualsevol cosa voltant una mica per internet o consultant aquests xats personalitzats. De tot plegat potser se'n treu més profit si saps de què va el tema però tampoc cal. Fa molts anys llegir era una distracció necessària, n'hi havia molt poques a l'abast, i es va generar una literatura de consum, barata. Molts llibres barats ni es compraven, es 'llogaven', m'imagino que devien estar ben suats, a la llarga.

Les biografies es poden trobar fàcilment, a wikipèdia i a molts llocs. Hi ha casos, uns quants, en els quals temes espinosos s'amaguen mentre que d'altres es pontifiquen. Per exemple, si algú nostrat i mitificat va ser una mica o molt franquista, falangista o feixista, o si el seu pare era un crack del vell règim, això no surt o surt com de passada. Sempre ens han enredat, poc o molt, amb internet i abans i sense 'fake news' ni res semblant.

Tot acaba per ser relatiu, mentida o mitja veritat, segons conve i segons plau al públic. En el camp literari i en tants altres han proliferat els experts, sempre relatius car ni el més savi ho pot saber 'tot'. El pas del temps, de la vida, fa que les coses perdin importància i acceptem els dubtes i les enredades, de vegades ben intencionades, sense verí. No crec pas que 'abans' les coses i la gent fossin millors, així, en general. Ni tan sols som sempre de la mateixa manera.

No sé de què va tot això que acabo d'escriure, perdoneu les divagacions.

COMPARACIONS ABSURDES I ODIOSES

Hi ha una estranya dèria en establir, suposo que amb finalitats promocionals, comparacions entre indrets catalans, o d'Espanya, en general, i llocs que es consideren emblemàtics, turísticament parlant.

Fa ja algun temps que vaig llegir comparacions d'aquest tipus entre el Baix Empordà i la Toscana. Ara m'he trobat amb un munt de referències que comparen la mateixa Toscana amb el Maestrat. A l'inrevés no sol passar, és clar. No poso en dubte la bellesa de la regió italiana tot i que pel mon hi ha molts indrets bonics i això de la bellesa paisatgistica és molt relatiu.

No li veig la gràcia a aquest tipus de comparacions. Pots manifestar, en algun moment, que un lloc te'n recorda un altre, sempre serà una visió subjectiva. Per la xarxa ara hi ha una gran tendència a les comparacions amb tota mena de llocs, alguns més llunyans que no pas uns altres.

Els llocs que visitem i que ens agraden, que mai seran tots els possibles, no necessiten assemblar-se a cap altre. A més a més els indrets no son tan sols paisatge, poblets pintorescos, són també gent, clima, activitat humana...

Alguns exemples triats a l'atzar (n'hi ha a dotzenes):

https://www.cuerpomente.com/ecologia/paseo-por-toscana-catalana-pueblos-medievales-paisajes-ensueno_15117

https://www.infobae.com/espana/viajes/2025/07/26/asi-es-la-toscana-catalana-pueblos-medievales-encanto-rural-y-conexiones-con-el-arte/

També he trobat una 'Toscana valenciana, una Toscana aragonesa, i aneu a saber quantes més en trobaríem. Aconseguiran que agafi mania a la Toscana italiana, la 'real', que no en té cap culpa i que hauria de demanar drets d'autor.

Potser al capdavall tot això de les set-centes gallines de Torrevieja no serà sinó el desig de trobar detalls turístics diferents i originals i evitar les comparacions.

https://www.rtve.es/play/videos/telediario-1/gallos-gallinas-invaden-parques-torrevieja/16703377/

SOBRE COM ES DONEN LES NOTÍCIES, FINS I TOT ELS OBITUARIS

 

Ha mort, fa pocs dies, el cantant Enric Hernáez. Malgrat no ser gaire conegut ho era més del que sembla i els mitjans se n'han fet un cert ressò. Avui, a l'ARA, Moliner en parla però, sobretot, incideix en com es donen les notícies actualment, no van ser capaços ni de posar una cançó seva sencera, aviat van passar a una altra cosa, suposadament de més ganxo, el ramat d'ovelles mort a causa d'un llamp.

Tant que s'insisteix en el tema del català i la seva pèrdua de presència i, en canvi, als nostres personatges, més enllà dels quatre de sempre i encara, se'ls bandeja quan cal. Recordo encara com, quan va morir Montserrat Carulla que, per cert, havia treballat a sèries fins feia quatre dies, com que va també va morir Maradona, d'ella en van dir quatre coses i gràcies. Si es passa algun documental aquest sol ser antic, refregits, res endegat per a la ocasió. 

Això de no posar les cançons senceres és una dèria, també en castellà. Sembla que les coses massa llargues fan angúnia. Tot plegat no és d'ara, fa anys Ovidi Montllor filmava una peli no sé on on sortia Sidney Rome, van anar els de la TV3 per allà i ni a ell ni a la Montserrat Salvador els van dir ni bon dia. Després, això sí, de tant en tant se'l recorda de passada.

Les programacions de teatre 'clàssic' català son poques i desordenades. Dels cantants de la Nova Cançó poca cosa en podem sentir avui, de fet amb la Transició els van deixar de promocionar, més enllà dels quatre oficials. N'hi havia de molt bons, com Barbat i d'altres. Hernáez va ser un cantautor tardà, un tants secundaris de luxe amb el seu públic devot.

https://www.3cat.cat/324/mor-el-cantautor-barceloni-enric-hernaez-als-68-anys/noticia/3366534/

https://www.facebook.com/mariadelmarbonet/posts/ens-ha-deixat-lenric-hern%C3%A0ez-davant-de-tants-obstacles-que-va-tenir-a-la-vida-%C3%A9s/1317712849911427/

https://www.ara.cat/opinio/pena-telenoticies-aquesta_129_5475032.html

REEMISSIONS EXITOSES PER A UN ESTIU ESTRANY

 

No hi entenc un borrall de futbol però es fa difícil quedar al marge del tema. Els programes sobre esport son molts i diversos, a banda de l'espai que els noticiaris habituals ja hi dediquen. El futbol, avui i aquí, és, sobretot 'el Barça'. Hi ha gent del meu barri, més gran que jo, cosa que vol dir 'molt gran', que m'ha explicat que durant la seva joventut hi havia més interès al Poble-sec per l'equip local que no pas pels 'grans'. Ser de l'Espanyol és difícil i està mal vist, i equips amb un passat remarcable avui semblen residuals. 

Per si teníem poc futbol les dones s'han incorporat a l'estrella dels esports, en gran part amb l'etiqueta barcelonista, i sembla 'progre' i modern seguir-ne els trumfos i les circumstàncies. És trist que per reivindicar el feminisme, en uns quants casos, s'hagi de fer, en molts camps, allò que han fet o fan els senyors.

No és estrany, doncs, que, per alegria de TV3, segons llegeixo, la reemissió del programa sobre el fitxatge de Cruyft tingués èxit i, sobretot, audiència. Avui la qualitat no sembla important, el que cal es tenir audiència, publicitat, ressò. El programa és interessant, més enllà del personatge i del futbol, eren uns temps difícils i estranys, aquells. Encara amb la dictadura al damunt, tot i que es veia venir que les coses canviarien, hi havia por al que podia passar. I, de fet, van passar moltes coses, un gran nombre de les quals, oblidades.

He llegit, i potser és cert, al menys en part, que Cruyff i la seva època van fer més per l'esperit catalanista que les proclames serioses. El Barça  va ser més que un club quan va començar a guanyar coses. És agradable apuntar-se als guanyadors. Un dels problemes per a sentir-se 'espanyol' ha estat el fet de què Espanya semblava un país 'barat', ignorant i lamentable, a molta gent.  

A l'escola els nens -les nenes han trigat més- van començar a jugar a futbol, de forma exclusiva, als patis, i encara continuen així. Si es jugava a d'altres coses, abans, s'han anat oblidant i deixant de banda.  Malgrat que la gent seriosa menystenia els excessos futbolístics sembla que la cosa va anar canviant. L'època de l'arribada del futbolista, amb tots els problemes que es van generar, ben explicada al documental, va generar entusiasmes. 

Jo era jove, hi havia molt de jovent amb ganes de canvi, de formar una família més o menys convencional. Hi havia oposició, de moltes menes i menys nombrosa del que sembla, tot i que amb el pas del temps sembla que gairebé tothom estava protestant i corrent davant de la polícia. Qui no va viure aquella primera transició és comprensible que hi vegi moltes mancances, moltes concessions, es va fer el que es va poder i com es va poder i el Barça va acomboiar, amb els seus trumfos constants, un cert i poruc entusiasme. De la llum futbolística de l'holandès singular encara en vivim, malgrat els alts i baixos. En el futbol i en tantes coses.

FOC, LITERATURA I MEMÒRIA RELATIVA

El foc te amo, que l'aigua no.

Havia escoltat en diferents ocasions aquesta dita. La gent gran del meu temps, que encara tenia o havia tingut força relació amb el mon rural, sabia moltes històries sobre incendis. Aleshores els mitjans eren minsos i la gent s'havia d'espavilar. Els bosc és un mitjà hostil i mitificat al mateix temps, no és estrany que contes i llegendes s'esdevinguin en aquests indrets. 

Recordo un conte de Victor Català terrible, una dona vella sense família està recollida en una casa de pages, l'han de deixar sola per anar al camp i aleshores, davant d'un foc, esta condemnada ana mort segura. Víctor Català té uns contes angoixants però, en moltes ocasions, beuen en realitats que l'autora havia sentit explicar. En un conte de Ruyra un pages crema rostolls i malesa, un altre l'avisa dels perills possibles però ell diu que 'ho ha fet sempre'. Al capdavall es produeix un gran incendi, era un conte amb 'moral', amb una moral realista. 

En el cinema trobem exemples diversos d'incendis, una pel·lícula que recordo és 'La caja 507', en la qual un empleat de banca troba, per casulitat, la informació d'un incendi on va morir la seva filla i la parella, acampant. Veu que l'incendi va ser provocat per interessos econòmics i endega una venjança acurada vers els responsables. Fa pocs anys vaig veure una pel·lícula gallega estranya, sobre un piròman que surt de la presó, 'O que arde'. No sé com es pot afirmar que abans la gent sortia a dinar a fora i no passava res, conec uns quants casos en què no va ser així, per desgràcia. Una tendencia que potser ha anat de baixa era culpar els de les ciutats, sobretot de Barcelona i rodalies, de provocar desgràcies, faltaria més.

Sobta comprovar com tanta gent entén del tema i hi diu la seva. Tinc les meves opinions però en tot plegat hi tenen molt a veure les nostres dèries personals, ens movem entre informacions de vegades contradictòries, que donem per bones si ens fan el pes, pel que fa als focs actuals i pretèrits. La memòria té poc recorregut, fa uns dies llegia una informació que havia oblidat, el terrible incendi de Lloret, mai prou aclarit, amb vint-i-un morts, fa 46 anys.

Fa anys, de joveneta, anava sovint a Tavertet, amb la colla parroquial, hi va haver un incendi i molts xicots de la colla van anar a ajudar a apagar-lo. Em va sobtar la rapidesa amb la qual es propagava el foc. Avui s'insisteix en els perills del voluntariat espontani, recordo un cas diferent, el del 'chapapote', que va provocar l'anada massiva de voluntaris a Galícia, els quals feien més nosa que servei, en molts casos.

Els incendis de 1995 els recordo molt bé. Anys abans d'aquests recordo una vegada en què anàvem per la carretera amb focs a banda i banda, feia esfereir.  El fet és que les feines del bosc han minvat o desaparegut, que les zones rurals s'han despoblat i que moltes causes convergeixen en tot plegat. La majoria d'articles que llegeixo, no sempre d'experts o suposats experts, incideixen en 'què s'hauria de fer' i no en què es pot fer, de moment, si és que s'hi pot fer alguna cosa, que no ho sé. Aixo dels experts o aspirants a experts és una mena de plaga del nostre temps però al menys demanaria una certa preparació als qui pontifiquen. En tot cas tenim tendència a opinar sobre el 'què' i molt menys sobre el 'com'. 

Un vent extern, d’un foc foquet, n’ha fet 
foguera en sec i el món ha fet flamada. 
La ràbia vertical del foc fa treure 
fum pels queixals als pins i als ullastres. 
Quan pren baix baix s'escampa com un líquid 
sens perdonar matoll ni llodriguera. 
Prenen el vol falcons, xorics i àligues 
i els nius es fan brases que torren butzes. 
En un tres i no res s'ha evaporat 
l'aigua i la humitat dels troncs i branques. 
Sense pell verda es mostren les carns negres 
i en caure a terra alcen pols de cendra. 

(El foc, fragment, Guillem d'Efak)

Linco un interessant recull sobre focs i incendis del passat, recollits a la literatura:

https://blog.ingenierosdemontes.org/2019/11/el-fuego-en-la-literatura/

SOBRE EL FOC I NOSALTRES

 

Llegeixo al diari una interessant entrevista amb Francisco Martín Azcárate, catedràtic d'ecologia de la Universitat Autònoma de Madrid. No és l'únic en explicar el tema dels focs de forma raonable, experta i acurada, pero sembla que les opinions ponderades i realistes no son les majoritàries.

En aquest tema, com en tants altres, sembla que molta gent hi entén i fa afirmacions que sovint no estan contrastades per informacions serioses. Hi ha molt d'oblit en aquest tema, i en molts, i molta mandra de consultar hemeroteques o, per exemple, valorar com es tracta el tema en d'altres indrets. No diré que no recordem Santa Bàrbara quan trona, amb la pandèmia, per exemple, la gent viatjaria menys en avió per no contaminar... ja ho hem vist. 

Una cosa que la gent defuig es pensar que tot pot tornar a passar. També hi ha tendència a culpar la classe política, no diré que no hi hagi una part certa però, al capdavall, els polítics, millor o pitjor, es trien, més o menys. I tampoc no son extraterrestres sino persones normaletes que no sempre poden fer el que caldria. Sobre el que caldria, però, hi ha moltes opinions, de vegades molt maximalistes i negatives amb el present que ens acull. Com si el passat hagués estat una meravella, ara no hi ha 'valors', ahir vaig sentir una dona per la tele que ho afirmava sense vergonya, això de què 'el jovent no té valors'. Molta culpa, és clar, també és dels estris, de la teconologia, com si aquesta funcionés sola, al seu aire.

Amb el que tots i totes sabem, de com s'hauria de fer 'tot', em sobta que es faci tan malament. En tot cas, hores d'ara, abans de res s'ha (s'hauria) de potenciar la unió i la solidaritat, per damunt de filiacions diverses i dèries propagandístiques. L'any 95 hi va haver una sèrie d'incendis terribles a Catalunya, crec que s'han oblidat força. Ara, de moment, no 'ens ha tocat'. Uns anys endarrera, quan jo tenia els fills petits, hi va haver una altra tanda inquietant de focs. Algú em va assegurar que tot plegat era una campanya espanyola per 'desertitzar Catalunya'. No era l'únic que s'ho creia, encara que sembli surrealista. 

Les teories estranyes es barregen amb teories creïbles o amb mitges veritats, en general es potencien les 'culpes humanes' per damunt d'altres factors. No m'allargo, si podeu llegiu l'entrevista...

https://www.lavanguardia.com/vida/20250819/10984803/aceptemos-realidad-incendios-quedarse.html

FRANÇOISE SAGAN I EL SEU TEMPS

 

Avui el diari 'La Vanguardia' inclou un article sobre l'escriptora Françoise Sagan. Sagan es deia en realitat Françose Quoirez i va néixer l'any 1935. Va morir el 2004. Va néixer en una família benestant, burgesa. Va ser expulsada d'alguna escola però al capdavall es va treure el batxillerat i va ser admesa a la Sorbona. No es va arribar a graduar. El nom el va manllevar d'un personatge de Proust.

La seva primera novel·la, 'Bonjour tristesse' la va publicar l'any 1954, amb divuit anys i va assolir èxit internacional. Preminger la va portar al cinema. Va continuar escrivint, amb èxit. L'any 1960 va firmar el Manifest dels 121, cosa que va fer que l'OAS, d'extrema dreta, col·loqués una bomba a casa dels seus pares, sense conseqüències greus. Malgrat els canvis en les tendències literàris va mantenir l'estil  de novel·la psicològica francesa. Va escriure guions, teatre, articles periodístics,  fins i tot va dirigir cinema.

Els seus temes reflectien el seu estil de vida fàcil, cotxes ràpids, residències burgeses, cinisme, sensualitat... Es va casar dues vegades, va tenir un fill que ha tingut cura del llegat literari matern. Va tenir amants diversos, homes i dones. Consumia drogues i alcohol i més enllà del llegat literari va morir sense diners. 

La biografia actual es obra de Marie-Dominique Lelièvre, que n'ha escrit unes quantes sobre famosos del seu país, la majoria fills d'una postguerra amb ganes d'oblidar que havien estat un país col·laboracionista i que havien enviat jueus als camps d'extermini. Es va fer una lectura amable del passat i la literatura hedonista de Sagan va agradar força en aquella postguerra.

Havia llegit uns quants llibres d'ella, no hi connecto gaire amb aquest mon d'excessos i gresca, passat de voltes, cosa que no treu mèrit al seu estil. De jove envejava l'èxit juvenil de Sagan, qui sortia sovint a les revistes de l'època. Però ella va poder estudiar i promocionar-se, aquell era un altre mon. França ha sabut vendre bé els seus mites i l'escriptora tenia tots els números per triomfar, tot i que s'ha d'admetre que, malgrat el seu tipus de vida, va ser força treballadora. Avui molts dels seus personatges em semblen buits i estranys, però també reflecteixen una època singular, interessant, un país que, en certa manera, considerant com estàvem per aquí, vam mitificar força.

https://elpais.com/gente/2025-07-06/marie-dominique-lelievre-la-biografa-de-las-celebridades-francesas-que-esta-vetada-en-desfiles-chanel-era-antisemita-no-tengo-duda.html

https://epaper.lavanguardia.com/reader/aa96494f-3a85-4472-aeeb-6e96eb395eb4?origin=%2Fla-vanguardia%2Fla-vanguardia-castellano%2F2025-08-18

https://es.wikipedia.org/wiki/Fran%C3%A7oise_Sagan

DIVAGACIONS DE DIUMENGE

Hi ha missatges, alguns dels quals en la publicitat 'institucional', un tema cantellut, que no son certs, però ens fan passar bou per bèstia grossa. Per la tele aquests dies he vist dos anuncis sobre això de què 'la majoria dels incendis els provoquen les persones'. En un dels anuncis surt una colleta fent una barbacoa en un indret boscós, que jo sàpiga aquest no ha estat el motiu de la majoria de focs, com tampoc, hores d'ara, s'ha culpat alguna burilla de tabac llençada des d'un cotxe, fet que surt en un altre d'aquests anuncis. Ha estat els llamps, en molts casos, i, en molts altres, temes accidentals, espurnes de maquinària agrícola, coses així. I la gran situació de risc i de calor que vivim, és clar. Però sempre sembla més adient culpar la gent individual i, és clar, urbanita, dels mals que ens encalcen.

Les notícies falses de gruix es copsen aviat, o així hauria de ser, però determinats missatges passen com a certs quan demanen reflexió i debat. Ens movem en el estrany terreny de les mitges veritats, matisar i reflexionar no toca, i les coses son blanques o negres, amb pocs matisos, començant per coses banals, com ara la literatura. Quan menys és llegeix més s'opina sobre llibres, em sembla, i quan manca tradició i comparació no anem bé. Avui pots parlar de llibres, o de cinema, o del que sigui, sense una base sòlida, internet i els xats tafaners possibiliten el tema. Els xats savis sembla que han tingut èxit però crec que passa com quan copiaves en algun examen, per copiar bé s'ha de saber una mica el tema i el seu contingut. De tota manera, és igual, la gran majoria no s'adonarà de si es copiat o no. 

EVOCACIONS LITERÀRIES POC AMABLES

Fa molts anys hi havia alguns llibres que, per motius diversos, molta gent havia llegit i avui semblen oblidats. Tot i que no ho estan pas, és clar. Hi ha personatges que, amb el temps, han esdevingut incòmodes, moltes vegades pel fet que, en algun moment, van creure en el feixisme.

Curzio Malaparte és un dels grans escriptors del segle XX i un d'aquests casos singulars i complexos. Molta gent del meu temps havia llegit, de jove, i, de vegades, d'amagat, els seus dos llibres més coneguts, 'Kaputt' i 'La Pell'. Ens situen en la guerra europea sense concesions, ell va ser un testimoni extraordinari de les dues guerres europees i ho va reflectir en un estil molt personal. No és un autor còmode, encara menys avui, quan la complexitat ens inquieta i les guerres del passat s'han convertit en una mena de conte per a escolars avançats. 

Va ser un autor compromés, però no en un sentit partidista. Proper a Mussolini aviat es va decebre i va ser una mena d'esperit lliure. Quan va morir, no gaire vell, ho va fer adscrit al partit comunista i a la religió catòlica. El seu esperit independent era imprevisible, radical. Va estar a la presó en diferents ocasions i l'església va prohibir algun dels seus llibres.

De molt jove va deixar els estudis i va combatre a la Primera Guerra Mundial, el van ferir, de retorn a Itàlia es va dedicar a la diplomàcia, es va afiliar al partit feixista, en el qual veia, aleshores, objectius socialistes. Va dirigir alguns diaris. Va acabar per trencar amb el feixisme i criticar Hitler. La seva tasca com a corresponsal de guerra va ser decisiva per a la seva tasca d'escriptor. La seva vida és tan singular i complicada que em limito, en aquesta entrada, a dir-ne poca cosa. Podeu trobar informació a dojo a la xarxa, a wikipèdia i a molts articles que podeu llegir online.

A 'La Piel' aprofundeix de forma cínica, poètica, dolorida i pessimista en el mon de la guerra i en les seves misèries. Aquests dos llibres em van colpir molt en el seu temps, eren literatura 'forta', cruel en ocasions, angoixant.  Va conèixer bé un altre personatge també controvertit, Agustín de Foxà, avui força oblidat per motius semblants, les etiquetes que ens classifiquen algú com 'feixista' o com 'd'esquerres', segons toca. És una llàstima que avui ens facin tanta por les complexitats, tan humanes i comprensibles, i que fets i personatges s'expliquin sovint de forma simplista i, gairebé, ximpleta.

https://es.wikipedia.org/wiki/Agust%C3%ADn_de_Fox%C3%A1

https://ca.wikipedia.org/wiki/Curzio_Malaparte

GUERRES I D'ALTRES DISBARATS SENSE JUSTIFICACIÓ SERIOSA

 

Fa alguns anys, en una tertúlia sobre temes d'història, va sortir el tema de les dones i la seva situació quan van mal dades. Sense ànim de polemitzar un conegut va mostrar xifres de com els havia anat als homes a les guerres, amb un nombre de baixes, ferits, mutilats, impressionant, molt superior al nombre de dones mortes. M'ha vingut al cap això perquè a la xarxa he llegit algú que recordava el nombre de morts a la batalla del Somme, un nombre impressionant. Però podríem recordar molts altres fets bèl·lics. Els homes joves i, sobretot, pobres o no-rics, eren -i son, en molts casos- carn de canó segura.

En alguna època històrica això de les batalles se suposava que tenia èpica, morir per la pàtria era un 'honor' discutible, molt ben arranjat pels qui manaven. En tot cas avui tenim cinema i llibres que posen les coses a lloc. En d'altres temps els desertors eren executats, els qui no volien anar a lluitar eren considerats covards, encara que fossin pacifistes convençuts, no fa massa anys que a Anglaterra es van 'reivindicar' homes sotmesos a l'ostracisme o el menyspreu per no haver volgut anar a la guerra o haver-me parlat de forma poc 'adient'.

Encara suposant, que és molt suposar, que es defensi una causa justa, moltes vegades homes joves van a matar homes joves, els quals no coneixen de res. En una guerra civil et podies trobar amics o parents a l'altre bàndol, i no sempre hi anaven per ideologia, moltes vegades, la majoria, de grat o per força. A França van enviar molta gent de les 'regions' a la guerra, hi ha a molts pobles i poblets bonics monuments amb el nom dels caiguts per la pàtria. Les pàtries son una de les pitjors creences, més letals, sovint, que les religions, em sembla. 

De jove vols creure en coses, pàtries, idees, es fàcil caure en estranys paranys, justificar la 'lluita armada' quan no cal, quan les víctimes poden ser gent innocent, indiferent a 'la causa' però amb família, fills... Un dels últims escrits de Montserrat Roig recordo que deia que fins i tot ja li feien llàstima els guàrdia-civils, feia poc que havien molt alguns jovenets aspirants a aquesta feina, en un atemptat.

La gent, de vegades, és d'un bàndol o d'un altre per circumstàncies diverses. Amb el pas del temps i la maduresa les coses es veuen d'una altra manera. Deien que l'actor James Stewart, valent i condecorat, molt respectat al seu país per la seva tasca durant la guerra, de gran estava amargat pensant en com havia bombardejat l'Alemanya civil i, a causa de la 'causa', havia matat gent innocent i desconeguda.

El pacifisme és un llarg i difícil camí, crec que les guerres no acaben mai bé, tampoc les 'lluites armades', sempre queden rastres, ressentiments. Gent que va viure la Revolució Francesa, anys després, planyia les violències i admetia que el mateix i més s'hauria pogut assolir d'una forma més lenta i civilitzada. Penso en aquella barbaritat d'enviar jovenets a la Batalla de l'Ebre, a una guerra que ja estava perduda, inútilment. Els qui manen, en molts casos, guillen aviat, queden els més innocents i babaus i, sí, les dones també pateixen i, a sobre, han de fer bullir l'olla sigui com sigui. Però cal tenir en compte els números, impressionants, de morts joves, en qualsevol guerra o cosa semblant. 

Els qui manen, no tots però sí la majoria, és mouen lentament, per interessos diversos. Poca cosa hi podem fer. Ser honorables covards, encara que sigui sense ideologia, no fer mal a ningú i intentar que no ens en facin, pot sembla un ideal galdós però és el més efectiu. Encara, però, sembla tenir ganxo la mística dels herois, dels màrtirs... Tot és fràgil, llàstima. Avui ja no compten tan sols els morts als fronts, els bombardeigs s'han sofisticat i incrementat, malauradament. La història de la humanitat és terrible, tot i que sembla que millorem i, malgrat tot, la població ha augmentat de forma exponencial. Ara el senyor de Rússia es veu que vol incrementar la natalitat, no fos cas que amb els anys tingués un dèficit de 'carn de canó', vaja.

SOBRE FALSEDATS RELATIVES, CREENCES POC COMPROVADES I MOLTES COSES MÉS

Fa alguns dies vaig llegir per les xarxes algú molt escandalitzat ja que es veu que unes imatges amb Paul Mc Carney a un hospital,  cantant per a Phil Collins, eren falses. De coses com aquesta sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà, sense intel·ligència artificial, amb allò del boca-orella funcionaven moltes brames que es donaven per certes del tot, amanides amb el suposat secretisme que se'ls havia imposat. Corrien moltes llegendes urbanes que s'anaven transformant amb el pas del temps i, en molts casos, sempre existia algun testimoni conegut d'algú que coneixies i que t'ho assegurava. Aquella carta tan inspirada d'un indi lloant els valors de la terra, per exemple, va resultar que no era de cap indi sinó d'algú ben intencionat i anònim, de moment. Per no parlar dels molts suposades testaments literàris que ens han endinyat.

De notícies falses, tergiversades, mal explicades, en podem trobar a llibres seriosos d'autors reconeguts. Viure en el dubte és perillós pero creure-ho perquè ho diu o escriu algú, sense matisos, també. Al principi d'internet hi havia qui m'assegurava que s'hi podien trobar moltes falsedats però que, per exemple, als llibres, com ara l'Enciclopèdia Catalana, tot estava 'comprovat'. I d'això, res de res, he trobat errors, absències i tergiversacions a les enciclopèdies i a tot arreu. Tinc algunes revistes antigues enquadernades, en les quals tenia molta fe, i ara, quan les repasso, m'adono de com em feien passar bou per bèstia grossa. La wikipèdia és molt útil però tot s'ha de comprovar o, al menys, posar 'en quarentena' abans de donar-ho per bo.

Ara l'esca del pecat es la IA (tot s'ha de dir amb les sigles, es veu). Hi ha qui t'avisa dels perills d'aquests xats tan savis, que et parlen com una persona, i, després, resulta que els fa servir sense manies, quan li convé. El perill no son els xats, som nosaltres, la nostra fe en unes coses i no en unes altres, segons la nostra ideologia o tarannà. Al capdavall tot és tecnologia. També hi ha qui creu que resultarà fàcil percebre l'autoria imaginària però això no és així, ni de bon tros.

El tema dona per molt, així que, de moment, ho deixo aquí. 

NARCÍS OLLER, SITUAT EN EL SEU TEMPS

Avui fa anys, molts, del naixement de Narcís Oller, el 1846, a Valls. Va morir l'any 1930 i va tenir la sort, doncs, de no haver de patir les violències de la guerra. Hi ha molta informació sobre l'escriptor a la xarxa, per a qui li interessi entrar a fons en la seva vida i circumstàncies. Tot i que l'excés d'informació pot ser un llast, ep. Va ser, diuen, realista i naturalista i al capdavall se'l considera 'modernista'. Va ser advocat i avui és un dels escriptors més reconeguts del segle XIX. Va ser funcionari i procurador dels tribunals, professió de la qual va viure força bé.

La seva vida va ser plàcida i sense trasbalsos. Va ser un home moderat, catalanista conservador, burgès... Va començar a escriure en castellà i es va acabar passant al català, cal pensar que al país, aleshores, es vivia força en català, de forma força transversal. El seu ús del català crec que venia motivat més aviat per raons literàries que no pas idelògiques i cal situar-lo en el seu temps i el seu context.

Va llegir Zola, amb qui es va escriure, i va tenir amistat amb autors castellans com Valera o Galdós. Li insistien perquè escrivís en castellà, cosa que també cal situar en el context. En aquells anys hi havia polèmica sobre el tema, evidentment. Un dels seus primers llibres 'La papallona', que ara ens pot semblar fulletonesc, va tenir un gran èxit i es va traduir a diferents idiomes. Més endavant va publicar 'L'escanyapobres', ja més complexa i elaborada.

'La febre d'or' és la seva producció més extensa i coneguda. És interessant pel reflex que fa d'una època important, amb gran afició a l'especulació i a l'enriquiment. És un llibre una mica irregular però molt interessant que fins i tot es van fer en cinema, fa algunes dècades. Va trigar en tornar a publicar i amb 'Pilar Prim' entoma un tema burgès en un intent de modernització que potser no acaba de reeixir. 

Oller no se sentia prou valorat, en comparació amb autors castellans o estrangers, ja no va tornar a conrear la narrativa extensa. Un fill seu també va ser escriptor i té un llibre interessant sobre l'epoca dels atemptats 'Quan mataven pels carrers'. Sobre Oller es fan rutes literàries a Barcelona, a Valls...

Hi ha qui creu que el seu valor literari és equiparable a Galdós, a Zola. Jo no ho veig així. S'ha de conèixer, s'ha de llegir a fons, s'ha de comentar i és un dels nostres clàssics però aquest és un altre tema, que, en tot cas, pot ser motiu de debat. Ens descriu una època a la seva manera, no podia entrar a fons en temes com els de Zola, el país no ho permetia, què hi farem. Fins i tot Pardo Bazán no pot arribar a ser 'naturalista' com cal. En tot cas avui és una ocasió per recordar-lo i llegir-lo, ni que sigui de forma parcial. Les rutes i comentaris estan molt bé però son complements o introduccions i l'important, al capdavall, és la literatura 'de sempre', llegida per gust, ep, no pas per imperatiu cultural o obligació acadèmica.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Narc%C3%ADs_Oller_i_Moragas

COSES DE LA TELE, DE LA NOSTRA I DE LES ALTRES

La televisió convencional ja no té la grapa ni la difusió d'altres temps. Tot i amb això, poc o molt, es continua mirant. Durant aquesta època estival s'acostumen a emetre refregits diversos.

Per sort, ahir, em vaig ensopegar amb l'entrevista que a 'Plano General', al segon canal, Jenaro Castro va fer a Luis de l'Olmo. Les entrevistes d'aquest programa son excel·lents, sense pressa, sense publicitat pel mig, llargues i interessants. Parlo en general, n'he vist poques, ho admeto.

Entrevistador i entrevistat els etiquetaria molta gent progre dels nostres temps com a 'personatges de dretes'. Els prejudicis suren sovint fins que no passa el temps i posa les coses a lloc. Jo tenia mania a Soler Serrano pero ens va oferir unes entrevistes que son un clàssic, encara avui.

En el tema dels canals de televisió hi molta gent incondicional, per exemple, de TV3, a la qual canta les excel·lències sense cap sentit crític quan, sovint, se cerca l'audiència al preu que sigui. He vist algun capítol d'això que es diu 'Natura Sàvia', un programa que podria estar bé si deixessin parlar la biòloga convidada. Però els suposats 'humoristes' interrompen la informació interessant amb comentaris d'allò més ximplets. Un d'aquests, de moda, si no diu mil vegades 'hòstia' no està content. L'humor nostrat també ha anat molt de baixa, o potser soc jo, que no l'entenc...

Evidentement, TV3 té programes interessants, com passa a gairebé totes les cadenes, en algun moment. Però també té molta palla i els informatius ja fa temps que fan figa. No pots dir-ne res en contra, sembla que siguis un mal català, i això ja fa temps que dura. Puix parla català, Déu li do glòria...

El tema de la incondicionalitat funciona en moltes direccions. Vaig tenir una amiga de parla castellana, ja traspassada, que no posava mai TV3, amb excepcions, com ara allò del míster Bean. En el passat, en haver-hi un canal o dos, la gent era més eclètica, a la força. El segon canal és, en general, bo, veurem si en català continuarà la qualitat. 

Els canals, TV3 ho fa força, dediquen molta estona a l'autocomplaença i a explicar que son els 'més seguits'. La quantitat sembla avui sinònim de qualitat i res d'això. Passa amb tot, televisió, cinema, llibres... Tampoc no cal ser 'elitista' però, vaja, una mica de reflexió sobre tot plegat no aniria malament. 

CANÇONS AMB MISSATGE, DEL PASSAT REMOT

A un blog d'aquells en els quals entro de tant en tant he trobat una referència a la copla andalusa i l'ús que se'n feia per tal de reblar el clau sobre idees més o menys 'franquistes', per 'adoctrinar', vaja. He intentat posar un comentari al mateix blog però no m'ha estat possible. No estic gaire d'acord amb algunes afirmacions que s'hi fan, el tema andalús ja era molt popular abans de la guerra. Precisament en un llibre de Néstor Luján, 'La Rambla fa baixada', un dels personatges ironitza sobre el tema, davant de les proclames de 'catalanitat' d'un altre. 

Identificar tot amb 'l'espanyolada' em sembla injust. Si filem prim en molts gèneres musicals trobem temes que avui fan molta angúnia, com aquell senyor de 'Mon homme' que pot pegar la dona ja que a ella tant li fa, o aquell 'preso número 9', cantat per la mateixa Baez, en la qual el protagonista vol tornar a matar dona i amant si torna a néixer... Per no parlar dels tangos. La cançó francesa, italiana, també té perles diverses, si ens posem internacionals. 

Els meus pares, catalans de moltes generacions, tenien afició pel tema andalús i els agradava Manolo Escobar i d'altres. De copla andalusa n'hi ha de millor i pitjor, com de tot. Carlos Cano va renovar el génere i també l'havanera. El tema podria ser molt llarg però em limitaré a la cançó que en el blog mencionat posen com exemple, es aquella de 'Mi niña bonita' en la qual un home admet que volia tenir un nen, que després va ser una nena i que n'està encantat i que espera que l'home que se l'emporti l'estimi com cal.

Aquest sentiment no era tan sols hispànic, pensem en el tema de l'hereu, per exemple. Vaig conèixer gent, culta i benestant, que feien estudiar els nois, i a les noies, poca cosa, en el meu temps. El meu pare i d'altres homes del seu temps se sentien identificats amb això de què volien un nen, van tenir una nena i després en van estar molt cofois. 

Avui, per sort, les coses han canviat molt. La majoria de dones, des de fa anys, tenen, en teoria, les mateixes oportunitats que els homes, al menys en la societat occidental. Però precisament la cançó triada reflectia un sentiment existent abans fins i tot de la copla en qüestió. La copla andalusa actual, popular, la que es pot sentir per ràdio Olé i emissores d'aquest tipus, té la grapa, encara avui, d'acostar-se a la vida quotidiana de la gent normaleta, cosa que pels nostres verals catalans no passa des de fa anys. Però encara emocionen coses com allò de 'la mare', amb el fill que va per mal camí i la mare disposada a acollir-lo quan vagin mal dades.

Linco el blog que dic, allà hi ha la lletra sencera de la cançó, que molta gent grandeta com jo recordarà. Tot s'ha de situar en perspectiva. Fa pocs dies algú em va dir que la sarsuela era masclista i es va remetre a la revetlla de 'La Paloma' i al vell  verd que porta a ballar la morena i la rossa. Però és que de sarsuels n'hi ha moltíssimes, li vaig dir. Pitjor era el senyor Ramon que enganyava les criades, tonada que entonavem amb tota la inconsciència de les gresques juvenils. Relacionar-ho tot amb l'educació franquista, en el camp de la música popular del passat, no em sembla just del tot, la veritat.

https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/el-que-som-com-erem-i-don-venim-mi-nina-bonita/

MONTECRISTO TORNA DE NOU A CERCAR JUSTÍCIA

 

Pel segon canal es pot anar veient, per capítols, una nova versió de 'El comte de Montecristo'. Fins ara crec que n'han emès tres, de capítols. Està dirigida per Bille August i interpretada per Sam Clafin, amb Jeremy Irons en un paper de lluïment, el del abate Faria. Sembla que segueix força la història original tot i que se li ha donat una mena de visió més 'moderna', aquesta modernitat en alguns casos vol dir més realisme i més penombra. De forma gairebé simultània es pot veure a Orange una versió francesa de la mateixa història.   

La novel·la original va ser obra d'Alexandre Dumas i és de l'any 1844. Dumas pare, de fet, tenia muntada una mena de fabriqueta literària i molta gent treballava per a ell. En algun cas els escriptors que hi col·laboraven van mirar d'independitzar-se però no se'n van acabar de sortir. I és que sovint el que importa és la grapa i el poder de promoció. Sigui com sigui El Comte de Monte-Cristo es considera la millor obra de l'autor i una de les grans novel·les de la història. De tota manera, algun dels col·laboradors, com Maquet, va morir ric, mentre que Dumas, molt malgastador, sembla que es va arruinar.

La història tracta temes universals i amb ganxo, la injustícia, la venjança, l'amor, el perdó. Es va basar en un cas real, el d'un sabater de París que a principis del segle XIX va ser acusat per uns amics envejosos i titllat d'espia.Va anar a la presó i un presoner li va deixar una herència important amb la qual va poder venjar-se dels seus acusadors, malauradament va tenir un final tràgic.

Tot i que el protagonista al final perdona i veu que ha anat massa lluny tota la part de les venjances es magnífica i en llegir el llibre o veure'n alguna versió fílmica t'ho passes molt bé quan els dolents van pagant pels seus pecats. 

https://www.geo.fr/histoire/derriere-le-comte-de-monte-cristo-l-histoire-vraie-de-francois-picaud-220589

La novel·la ha conegut centenars de versions en cinema, televisió, teatre... Ha conegut imitacions, 'continuacions, canvis en l'argument i en el final i es d'aquelles històries que sempre et torna a 'enganxar' quan la veus, fins i tot en alguna versió mediocre.

Una versió molt popular a casa nostra va ser la que es va emetre per la televisió, en blanc i negre, amb José Martín i un repartiment de categoria, actors i actrius molt coneguts de l'època. Malgrat estar feta amb una sabata i una espardenya tenia molta grapa i va ser el paper més famós de l'actor, mort l'any 2020, ja molt gran. Una llàstima, era un gran actor de teatre, amb una llarga trajectòria, també a l'estranger, però aquestes coses ja solen passar, per injustes que semblin 

La sèrie nostrada és de 1970, es pot veure per Orange. Es troben per les plataformes moltes versions, fins i tot una de muda. 'Montecristo' va donar nom a uns famosos puros, avui els  puros ja no son el que havien estat. Les acusacions falses i les venjances son un tema recurrent, però. El castell d'If es avui un lloc turístic, molt existós i valorat, els presoners reals que el van patir s'han oblidat però Dantés l'ha fet famós.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pepe_Mart%C3%ADn

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/06/venjances-literaries-i-actors-del-meu.html

AURORE DUPIN, GEORGE SAND, UNA DONA LLIURE EN TEMPS DIFICILS

 

A Filmin es pot gaudir des del 5 d'agost de la minisèrie francesa 'La jove George Sand, de quatre capítols, dirigida per Rodolphe Tissot i creada per Henri Helman i Gdeorges-Marc Benamou. La minisèrie ha tingut èxit i ressò a França i en els diferents festivals on s'ha presentat. La seva protagonista és Nine d'Urso. Ens explica una part de la vida de l'escriptora Aurore Dupin, la dels anys de la seva joventut, en el marc de la França revolucionària de 1830.

L'escriptora va haver de fugir del seu marit, abusiu i violent. A París va dur una vida bohèmia, es va guanyar la vida amb la literatura i va lluitar per la llibertat i la justícia. Va ser un dels gran personatges del segle XIX francès. Va haver d'adoptar un nom masculí, es vestia d'home, fins i tot va aconseguir un permís oficial per poder-ho fer, i fumava. Va ser la primera dona francesa que va poder viure dels seus escrits. Va publicar més de setanta novel·les i assaigs i una interessant autobiografia.

Va entomar un judíci complex per poder obtenir la custòdia dels fills, en una època en la qual les lleis afavorien al marit, cosa que a casa nostra, com sabem va durar anys i panys. Va tenir un munt d'amants, alguns tan coneguts com Musset, Chopin o l'actriu Marie Dorval, i va fer que el saló de la seva residència, el castell de Nohant, fos un lloc de trobada intel·lectual de personatges importants. Va tenir molts admiradors però també crítiques d'homes de l'època que no acceptaven aquelles 'llibertats femenines'. Va estar compromesa amb la revolució de 1848, va escriure manifestos republicans i va defensar el sufragi universal, l'educació piblica, els drets dels camperols i les idees socialistes. Va forma part d'un Govern Provisional, a l'època.

Sembla que per donar suport a la versemblança la protagonista va aprendre a muntar a cavall amb vestits de l'època i també cal·ligrafia del segle XIX, per a les escenes on se la veu escrivint. Nine d'Urso es filla de l'empresària Inès de la Fressange. El castell de Nohant és ara un museu dedicat a l'escriptora i té molts visitants i s'hi fa un festival de música, cosa que va fer que no es pugués rodar en un lloc tan emblemàtic. 

Gorge Sand, a casa nostra, crec que ha estat poc llegida i coneguda, més enllà de la seva famosa estada a Mallorca i del llibre que va escriure sobre aquell viatge i l'estada a Valldemosa. Tant aquella estada com la que van fer a l'hotel de la Rambla van motivar comentaris poc afalagadors sobre el nostre país i els nostres costums.  En tot plegat, més enllà de ser una dona culta i parisenca, hi van contribuir aspectes personals, l'ambient de la Mallorca de l'època, el fred i la pluja, el folklore del Carnaval... Maurice, el fill de Sand, va ser un bon pintor i dibuixant, va deixar unes mangífiques aquarel·les sobre aquella estada. 

Per Ràdio Barcelona, en aquells antics espais de ràdio-teatre patrocinats per mobles 'La Fàbrica' van donar en una ocasió una obreta que explicava aquella estada de Sand i Chopin a Valldemosa, protagonitzada per les veus d'Isidre Sola i Encarna Sánchez, no podia ser altrament. 

Sand era una mica la dolenta de la pel·lícula i Chopin un pobre malalt incomprès que estossegava mentre tocava el piano. Era una visió esbiaixada, injusta, ja que crec que George Sand donava cent voltes a qualsevol dels seus amants, però va ser la primera vegada que vaig escoltar música de Chopin per ràdio, en concret sempre he recordat el preludi de la gota d'aigua, evocador i malenconiós.

George Sand va tenir molt bona relació amb el fill i no tant en la filla, tot i que amb els anys la cosa va millorar. La minisèrie és interessant però és queda curta ja que l'escriptora va ser una dona d'una gran complexitat, també la seva família d'origen resulta molt interessant. 

Fa anys vaig llegir una biografia força exhaustiva sobre ella, l'hauria de recuperar. En tot cas la minisèrie pot ser un bon acostament a la figura de l'escriptora i sempre es pot fer un viatge a Nohant, tot i que, com a tants altres llocs, el turisme excessiu potser aclapari una mica i tot.

EL COMÈDIA, PASSAT I FUTUR I CANVIS URBANS

 

El cine Comèdia passarà a ser Museu Thyssen i sembla que en quedarà poca cosa, més enllà de la façana i alguns elements. Diuen que el Museu previst comptarà amb un edifici de nou pisos. Els canvis inquieten, en general, més encara amb això de l'edifici adjunt, però penso que si el museu acaba per tenir èxit ja no es recordaran les protestes que el tema ha provocat, poques, tot s'ha de dir.

El Comèdia es va obrir com a teatre l'any 1941, va convertir-se en cinema el 1960, va passar de tres a cinc sales en el 1983 i el 1995... Tot va canviant, no s'hi pot fer res. En el seu origen va ser el Palauet Marcet, bastit el 1987, a un indret on ja hi havia hagut un altre edifici residencial, la residència de Llorenç Oller, compte de San Juan de Violada.

Allà es va instal·lar el Comèdia, dissenyat per Josep Rodríguez Lloveras, autor d'altres cinemes ja desapareguts. La Guerra Civil va interrompre els projectes inicials. Es va inaugurar el 1941 com a teatre important, amb una programació selecta de música i dansa i es demanava vestir d'etiqueta per anar-hi. Durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat s'hi va fer òpera, sarsuela, teatre de categoria, va actuar-hi fins i tot la Bertini fent parella amb Carlos Lemos, les entrades eren cares, considerant l'època.

En els anys cinquanta es va continuar amb el teatre, sobretot, amb companyies importants d'aleshores. Va ser una gran època teatral per al Comèdia. L'any 1960 s'hi van fer reformes, es va reprendre l'activitat teatral però aquesta va durar poc. En aquella època hi havia sovint protestes quan els teatres s'anaven reconvertint en cinemes, un clàssic. Les protestes van ser tan sonades que fins i tot el governador d'aleshores, Acedo Colunga, va decidir que s'alternés cinema i teatre, cosa que va durar dos dies, com era d'esperar.

La primera pel·licula que es va programar després de les noves reformes va ser 'Un grito en la niebla', amb Doris Day i Rex Harrison. L'any 1983 l'arquitecte Cilento, argentí, va ser l'autor d'una nova reforma. L'any 1995 es va ampliar amb noves sales a alguna de les quals s'entrava per la Gran Via. La reforma va anar a càrrec dels arquitectes López Atalaya i Borzone. Les sales es van inaugurar amb les pel·licules Forrest Gump i La pasión turca.

La seva cèntrica situació va fer que durant uns quants anys, amb una oferta diversa i varies sales, tingués públic i s'hi programessin coses interessants. Malgrat tot, com en tants altres casos, va haver d'acabar tancant, no era rendible. Molta gent fa el ploricó quan tanquen cinemes o teatres però som la mateixa gent els qui aconseguim que això passi. De forma inevitable les modes i els usos en el consum d'oci canvien. Després d'un temps tancat ara sembla que aquest projecte del Museu tirarà endavant, veurem. Pels nostàlgics, constatar que res ha estat sempre igual i que tot es va adaptant als temps, a les circumstàncies i... a l'economia. En tot cas coses pitjors han anat a parar al Passeig de Gràcia, una oferta abusiva de roba de marca, amb botigues on s'han malmès interiors amb 'història'. I de cinemes n'hem perdut a dojo.

Moltes dades d'aquest escrit les he tret del gran llibre de Muntsó Cabús sobre  els cinemes barcelonins, de 1995, que ara ja és una relíquia estimada.

https://www.ara.cat/cultura/cinema/cinemes-comedia-tanquen-despres-mes-60-anys-d-historia_1_4905908.html

https://elpais.com/espana/catalunya/2025-07-15/primer-paso-en-la-ampliacion-del-cine-comedia-para-alojar-el-museo-carmen-thyssen-de-barcelona.html

REFLEXIONS SOBRE ELS FANTASMES DE LES VACANCES PASSADES

 

No m'ha fet mai el pes el mes d'agost. Les vacances semblen avui una cosa desitjable i necessària, però tot és relatiu. El desig de vacances prové, en part, de que sovint no s'està prou a gust amb la feina obligatòria, aquella amb la qual ens guanyem les garrofes, vaja. Però he conegut gent per a la qual el treball era valorat i apreciat i el tema de les vacances tenia poc valor.

Una cosa suposadament associada a les vacances és el descans. Segurament hi ha qui 'descansa' però també qui el que vol és no descansar, fer viatges llargs i cars, esport, coses poc 'descansades' pero que avui semblen gairebé obligatòries.

No puc parlar des d'un present complicat, amb obligacions mèdiques pel mig, que no pug defugir, parlo des d'una reflexió que ja té anys. Jo era mestra, hi ha qui pensa que aquesta és una feina molt vocacional, quan jo era jove, era un dels pocs estudis assequibles i barats i encara gràcies. Jo, de fet, vaig estudiar el batxillerat i magisteri als vespres. Eren temps de necessitats i poques expectatives. He vist gent que semblava molt vocacional i era un desastre professional i persones que més que fer teoria pedagogica eren seriosos treballant i complint, eficaços, vaja. 

Hi ha qui fa volar molts coloms a l'entorn de feines com la meva. He de dir que he viscut cursos molt agradables, amb bons alumnes, un equip de treball interessant i famílies simpàtiques. Però també he viscut cursos complicats. En aquest cas estava desitjant que acabés el curs, la veritat. En canvi, quan havia passat un bon curs, em sabia greu acabar-lo i tenia ganes de tornar a treballar, l'estiu se'm feia molt llarg.

Quan jo era petita el meu pare tenia poques vacances, sortíem poc, a veure algun parent, no teníem un element que jo envejava a molta gent, la casa del poble, tenir un poble, generalment en festes a l'estiu, on anar a veure avis o oncles i on podies tenir la teva colleta. 

Això del recurs del poble encara dura, en molts casos, però crec que menys. Una vegada, fa molts anys, un nen em va preguntar de quin poble era jo, li vaig dir que d'un barri de Barcelona. I el teu marit? em va preguntar. Li vaig dir que de prop de Barcelona. Així, doncs, on vas de vacances? em va preguntar, sorprès.

Avui hi ha qui no pot fer vacances però, en general, la gran majoria de gent que conec en fa, poques o moltes. Quan la gent va començar a voltar i a viatjar, en el retorn t'amollaven llargs passis de fotografies o diapositives. Encara tinc la impressió de què molta gent va a retratar més que no pas a 'contemplar'. Puc estar equivocada. Hi ha de tot i tot ha canviat molt.

Les vacances, escola inclosa, haurien de poder-se fer esgraonades, les teles, ràdios i la resta no haurien de 'plegar' com fan ara. Passi el que passi, per gros que sigui, la majoria de gent de diaris i teles se'n va de vacances. Hi ha menys informació, menys metges, menys de tot. Molts viatges i visites son, de fet, consum cultural del nostre temps. Ja costa sorprendre algú amb fotografies dels nostres viatges. 

Els meus pares, quan van poder, van començar a fer algun viatge organitzat, els encantava, no tenien cotxe, anaven en autocar. Una vegada la meva mare, de retorn del viatge, es va trobar la mare d'una amiga, la mare, contenta, li va comentar: 'hem estat a Palència'. I la coneguda li va dir 'oh, nosaltres hem estat a Tailàndia!!!'

Tot ha canviat molt, el jovent avui pot fer 'erasmus', estades a l'estranger', sortir amb pocs diners i voltar ves a saber per on. Costa parlar de les generacions a les quals no pertanyem. Amb tot, em sorprèn que encara sigui l'agost el mes estrella de les fugides llargues, cap a llocs on, en molts casos, trobarem gent a dojo. Molta gent privilegiada te segona residència però també fa viatges i no tan sols a l'estiu. 

Admeto que he voltat, quan he pogut, de càmping, amb una caravana, amb la família... Sense excessos ni llarguíssimes distàncies, ep. En això tot son gustos i moments vitals, ho admeto.

Tantas idas y venidas; tantas vueltas y revueltas, quiero, amiga, que me diga: ¿son de alguna utilidad?... (Samaniego)