Pel segon canal es pot anar veient, per capítols, una nova versió de 'El comte de Montecristo'. Fins ara crec que n'han emès tres, de capítols. Està dirigida per Bille August i interpretada per Sam Clafin, amb Jeremy Irons en un paper de lluïment, el del abate Faria. Sembla que segueix força la història original tot i que se li ha donat una mena de visió més 'moderna', aquesta modernitat en alguns casos vol dir més realisme i més penombra. De forma gairebé simultània es pot veure a Orange una versió francesa de la mateixa història.
La novel·la original va ser obra d'Alexandre Dumas i és de l'any 1844. Dumas pare, de fet, tenia muntada una mena de fabriqueta literària i molta gent treballava per a ell. En algun cas els escriptors que hi col·laboraven van mirar d'independitzar-se però no se'n van acabar de sortir. I és que sovint el que importa és la grapa i el poder de promoció. Sigui com sigui El Comte de Monte-Cristo es considera la millor obra de l'autor i una de les grans novel·les de la història. De tota manera, algun dels col·laboradors, com Maquet, va morir ric, mentre que Dumas, molt malgastador, sembla que es va arruinar.
La història tracta temes universals i amb ganxo, la injustícia, la venjança, l'amor, el perdó. Es va basar en un cas real, el d'un sabater de París que a principis del segle XIX va ser acusat per uns amics envejosos i titllat d'espia.Va anar a la presó i un presoner li va deixar una herència important amb la qual va poder venjar-se dels seus acusadors, malauradament va tenir un final tràgic.
Tot i que el protagonista al final perdona i veu que ha anat massa lluny tota la part de les venjances es magnífica i en llegir el llibre o veure'n alguna versió fílmica t'ho passes molt bé quan els dolents van pagant pels seus pecats.
https://www.geo.fr/histoire/derriere-le-comte-de-monte-cristo-l-histoire-vraie-de-francois-picaud-220589
La novel·la ha conegut centenars de versions en cinema, televisió, teatre... Ha conegut imitacions, 'continuacions, canvis en l'argument i en el final i es d'aquelles històries que sempre et torna a 'enganxar' quan la veus, fins i tot en alguna versió mediocre.
Una versió molt popular a casa nostra va ser la que es va emetre per la televisió, en blanc i negre, amb José Martín i un repartiment de categoria, actors i actrius molt coneguts de l'època. Malgrat estar feta amb una sabata i una espardenya tenia molta grapa i va ser el paper més famós de l'actor, mort l'any 2020, ja molt gran. Una llàstima, era un gran actor de teatre, amb una llarga trajectòria, també a l'estranger, però aquestes coses ja solen passar, per injustes que semblin
La sèrie nostrada és de 1970, es pot veure per Orange. Es troben per les plataformes moltes versions, fins i tot una de muda. 'Montecristo' va donar nom a uns famosos puros, avui els puros ja no son el que havien estat. Les acusacions falses i les venjances son un tema recurrent, però. El castell d'If es avui un lloc turístic, molt existós i valorat, els presoners reals que el van patir s'han oblidat però Dantés l'ha fet famós.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Pepe_Mart%C3%ADn
https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/06/venjances-literaries-i-actors-del-meu.html
Confesso que no li he acabat de trobar el que, al 'Conde de Montecristo'. I mira que n'han fet versions. Per cert, el dels havans no ho sabia.
ResponEliminaSalut
En Orange no la he encontrado,pero sí los tres mosqueteros
ResponEliminaBon dia, en Orange creo que hay una versión francesa
ResponEliminaJO li trobo molta grapa, la meva versió preferida és la del Pepe Martín
ResponEliminaSí ,a mi me gusta el tema,eso del poder en la sombra,la riqueza para manipular, hasta los niños les encanta.leí el libro muy jovencito
ResponEliminaEs un novelón!!!!
ResponEliminaMira la IA, es podia polir encara més...
ResponEliminaEl retorn de Montecristo: venjances que no moren, justícies que esperen
Hi ha personatges que no moren mai. No perquè siguin immortals, sinó perquè encarnen alguna cosa que ens és essencial. El Comte de Montecristo és un d’aquests. Quan Edmond Dantès torna a les pantalles, no és només una nova adaptació: és el ressorgiment d’una idea que ens persegueix des de fa segles. La idea que la justícia, quan no arriba per la via recta, pot arribar per la corba de la venjança.
Alexandre Dumas va escriure una novel·la que és molt més que una història d’intriga. És un relat sobre la paciència, sobre el dolor que es transforma en força, sobre la identitat que es desdibuixa per tornar a néixer. Dantès no és només un home empresonat injustament: és l’home que aprèn a esperar, a observar, a construir el seu retorn com qui construeix una catedral de pedra i silenci.
La nova sèrie dirigida per Bille August, amb Sam Claflin com a protagonista i Jeremy Irons com a mentor, ens presenta un Montecristo més contemporani, més fosc, més contingut. Ja no hi ha aquella teatralitat barroca de les versions clàssiques, sinó una mirada més freda, més calculadora. I potser és això el que ens inquieta: que la venjança ja no és passió, sinó estratègia.
La història real que va inspirar Dumas —aquell sabater de París traït per la gelosia i la corrupció— ens recorda que la ficció sovint és un mirall de la realitat, però amb els contorns més nítids. El que en la vida és confús, en la literatura es torna clar. I Montecristo és la claror que emergeix de la foscor.
A casa nostra, la versió televisiva amb Pepe Martín va marcar una època. En blanc i negre, amb decorats modestos però una intensitat interpretativa que travessava la pantalla, aquell Montecristo va entrar a les llars com un fantasma que ens parlava de traïcions, de secrets, de redempcions. I encara avui, molts el recorden amb una barreja de nostàlgia i respecte.
El castell d’If, on Dantès passa anys d’oblit, és avui un lloc turístic. Però les seves pedres guarden el ressò de les injustícies. I és curiós com la literatura pot convertir un lloc en símbol. If no seria res sense Montecristo. I Montecristo no seria res sense la presó. És en el confinament on neix la força. És en la solitud on es forja la venjança.
Potser per això, cada nova adaptació ens atrapa. No només per la trama, sinó perquè ens reconeixem en Dantès. Tots hem estat traïts alguna vegada. Tots hem sentit la impotència de veure com la veritat s’enfonsa mentre la mentida sura. I tots hem somiat, en silenci, amb una justícia que arribi tard però arribi.
Montecristo ens recorda que la venjança pot ser noble si neix del dolor pur. Però també ens adverteix: quan tornem del nostre castell d’If, ja no som els mateixos. La justícia té un preu. I sovint, aquest preu és la nostra pròpia ànima.
Salut.
Més o menys es el que explico sense IA he he
Elimina