25.12.06

Solidaritats nadalenques


La vedette fa referència en el seu blog, recordant un amic esquerrà, reciclat a través dels temps versus progresia post-moderna, a la marató de TV3, que deu tenir èxit, ja que fa quinze anys que la fan. En clau irònica –o no?- parla del posicionament (paraula que va fer fortuna fa anys, he, he) de la progressia davant de qüestions com ara la caritat i dels seus canvis de jaqueta. Sembla que això de recollir diners per Nadal, apel·lant a la llagrimeta fàcil, encara és prou vigent i que en tenim per anys.

Caritat, sinònim d’amor, etimològicament parlant, és ara un terme que sembla devaluat, gairebé incorrecte, amb olor de naftalina. Hem optat, aquests darrers anys, per la solidaritat, que ve, si no vaig errada, del sou que es pagava als mercenaris, als soldats. El que passa és que la paraula caritat havia migrat també fins a fer-se gairebé sinònima d’almoina, que crec que ve del grec, i no pas de l’àrab, com podria semblar, i que sembla que és propera, en el seu origen, a compassió, pietat.

Compassió, compartir el patiment, és també una paraula mal vista, avui. Teòricament, no se’ns demana compassió, sembla que compadir-te de qui pateix o de qui té alguna mancança no està bé, que pots ferir l’orgull d’aquestes persones, que cal justícia, i que no tinguin problemes a l’hora de viure i conviure. Però, sovint, la compassió resulta inevitable i fins i tot necessària. I la compassió, quan convé, es manipula i utilitza. Fa poc llegia en una revista literària les respostes a un qüestionari Proust, crec que eren de l’escriptora Amy Tan, i valorava la compassió com la virtud que més apreciava en un home i en una dona. La compassió va lligada a la bondat personal i, de fet, en èpoques difícils, les persones amb problemes s’han de refiar de la bona gent i no pas dels del seu tarannà ideològic. Perquè la bondat és individual, no va lligada a partits polítics ni a associacions solidàries. Amb motiu de les eleccions vaig llegir en un blog que algú volia retirar l’amistat a un amic perquè havia votat Ciutadans. Gran error, perquè en els moments difícils no saps de qui t’has de refiar i una cosa són les proclames fogoses i l’altre els fets. Per això, sovint, és millor no parlar amb els amics I parents propers de política o de religió.

Una bona part de l’esquerra d’abans, que ara ocupa càrrecs de poder mediàtic i promociona maratons on, potser amb bona intenció, es fa espectacle del dolor aliè (i es demana, doncs, d’alguna manera, compassió i també diners, clau de la qüestió), menystenia de forma absoluta les iniciatives d’aquesta mena, en èpoques pretèrites, tal i com fa constar la meva veïna, vedette en atur. Hi havia en anys antics, també, iniciatives destinades a recollir diners per als pobres i malalts, recordo unes campanys pro cama del tuberculoso pobre i també l’emblemàtica campanya benèfica de Ràdio Nacional, amb els senyors Dalmau i Viñas, que va ser tan popular. El que calia, deien -i dèiem, car jo també pensava així aleshores- els joves arrauxats, era justicia, però com que la justicia és tan manipulable, etèria, imprecisa, al capdavall s’ha de tornar a demanar caritat, ves.

Ja en el poder, després de la transició, vaig sentir algú comunista, no sé si l’Eulàlia Vintró, admetent que encara calia demanar diners a la gent per solucionar problemes. Recordo també aquella campanya Aquí hi ha gana, al Raval, que els poders municipals barcelonins van entomar amb aspror i malestar evident. Davant de fets puntuals hi ha hagut moviments caritatius força espontanis, com ara la moguda que va protagonitzar Soler Serrano amb motiu de les inundacions i que aviat va ser controlada pels poders vigents, que no estaven per moviments massius inesperats, encara que es generessin amb objectius humanitaris. En general, els poders polítics, mediàtics, no veuen bé la caritat espontània, per això cada vegada monopolitzen més aquests temes i també els culturals. Ens hem acostumat tant a tot això que cada vegada resulta més difícil organitzar-se al marge del poder per fer qualsevol cosa. Demanar subvencions és ja un primer pas en fals per ser independent, però que, de vegades resulta imprescindible si es vol sobreviure.

Aquests darrers dies he vist totes aquestes persones que no podien anar a passar el Nadal als seus països d’origen, que no saben ni tan sols si podran recuperar els diners. Com que a l'escola tinc molts nens i nenes immigrants, el fet m'ha tocat força el voraviu. No entraré a valorar el perquè de la decisió política ni la gestió, dolenta, de la companyia de vol. Crec, però, que en altres temps potser s’hauria endegat un acte de solidaritat vers aquestes persones, acompanyant-les en la seva estada a l’aeroport, recollint diners per a ajudar-les. Però si no hi ha un rendiment polític, ningú no mou fitxa. De vegades s’ha donat algun fet puntual, però de seguida hi intervenen els partits polítics, a nivell institucional, quan veuen que allà s'hi pot sucar alguna cosa, i la iniciativa s’espatlla de pressa. Només ens movem quan ens mouen o ens deixen moure, encara que ens creiem, de forma innocent, que ho fem per voluntat pròpia. Com és, sinó, que només hi ha manifestacions massives contra guerres on s’impliquen els Estats Units, mentre guerres molt cruels passen de puntetes pels nostres informatis o ni tan sols no s’expliquen mai? Ara ha mort aquest horrible dictador de Turkmenistan, crec que no dic cap barbaritat si constato que la majoria de persones no coneixíem la seva existència ni el seu capteniment, entre altres coses explicaven, amb motiu de la seva mort, que feia televisar les execucions. Un bon amic dels russos, per cert.

Lligada a la solidaritat, a nivell internacional, tenim la cooperació, una nova forma de misionerisme caritatiu postmodern. Fa poc, el vint de desembre, llegia, a La Contra de la Vanguardia, una entrevista a Frank Westerman, que ha escrit un llibre on critica de forma raonada els nous colonialismes. Un tast:

- Después del colonialismo, los occidentales pasaron a enviar cooperantes, 80.000 en África. Creo que las colonias han sido sustituidas por los cooperantes, que ahora serán sustituidos por los ejércitos de paz. El experto internacional que va a "enseñar al Tercer Mundo" es una figura que en los Países Bajos ya no existe, es anacrónica. - ¿Qué ha aprendido de esta historia?

- Que lo políticamente correcto es muy peligroso, porque el hecho de no nombrar las diferencias no significa que no existan. Decir hombre de color en lugar de negro no elimina la discriminación. El primer paso para vivir en convivencia es reconocer las diferencias y ser realista.

La cooperació, com la solidaritat, són paraules que es fan servir modernament per emmascarar formes dubtoses d’ajudar els altres, i que no generen el debat que caldria. Moltes vegades les oenagés serveixen per crear llocs de treball al primer món, de fet, cosa que també s’ha criticat en diferents publicacions.

Tornant a les maratons i altres solidaritats mediàtiques, tot plegat hauria de servir per constatar que no hi ha prou diners per a l’investigació, a casa nostra, una evidència, sembla. No es podria canalitzar la donació a través dels nostres impostos i evitar l’espectacle mediàtic, que serveix per a que els famosos es facin propaganda, al capdavall? Veure famosos i populars de diferents camps professionals fent coses una mica excèntriques, com ara tirar-se a una piscina per demanar diners, o esbufegant en una cursa solidària, em fa angúnia, ho sento. Em fa angúnia veure els locutors de la tele o la ràdio, populars, i que generen una mena de fe estranya en el que diuen, conduint aquests programes; em fa angúnia veure com ni tan sols aquell dia es bandeja la publicitat aclaparadora, amb la qual ens obsequien a cada moment, que ens demana consum, consum i consum d’una pila de coses inútils i cares. Per cert, quina despesa representa, la publicitat? No n’hi hauria prou amb uns quants dies sense publicitat I mirar de donar els beneficis a causes justes per arreglar tants problemes?


No m’agrada que es faci espectacle amb el dolor, encara que sigui un espectacle ben intencionat. Crec que si fos una persona afectada per algun dels molts problemes sanitaris que han sortit per la televisió, amb aquesta excusa nadalenca de la marató, no voldria, de cap manera, dir-ne res en públic, al menys en aquest tipus de programes. Sé que hi ha persones que viuen directament aquests problemes i que pensen com jo. També conec opinions contràries, pràctiques, fan falta diners i qualsevol mitjà per recaptar-ne és bo, manifesten. És una opinió respectable, que no comparteixo.


M’agrada la televisió, m’agrada mirar pel·lícules, sèries, concursos, mentre no atemptin contra la meva dignitat i mentre no vulguin salvar-me de res, tema del qual parlava fa alguns dies. És un bon mitjà de distracció, no sóc de les persones que condemnen el missatger. La televisió distreu els avis que no poden accedir a altres distraccions, per exemple, i ha substituït la llar de foc, generant un caliu diferent i familiar davant del sofà de la saleta. Però no m’agrada que em vulguin salvar de res, no vull que m'eduquin, ni que em demanin seriositat davant d’uns temes, mentre la frivolització més escandalosa ocupa una gran part de temps en aquest mitjà, amb el qual hem de conviure des de fa anys, ens agradi o no, de la mateixa manera que hem de conviure amb cotxes, mòbils i supermercats. No m'agrada, per exemple, el tarannà dels informatius d'aquests darrers anys, on les notícies que ocupen més estona són les esportives i, darrerament, les destinades a parlar-nos, altra vegada, de compres i vendes, amb qualsevol motiu: els àpats de Nadal, la tornada a l'escola, les rebaixes, la quantitat de panellets que han fet els pastissers, les desfilades de moda, les estrenes de cinema i moltes altres futileses superficials. Tampoc m'agrada que m'enviïn la mainadera de torn, a dir com he d'educar la família.

2 comentaris:

Arare ha dit...

Hola reina mora, no sé què t'ha passat a Blocat, però he llegit a molts usuaris queixant-se. Desitjo que en aquesta nova etapa de blog et funcioni millor!

BON NADAL
i BENVINGUDA A BLOGGER!

Júlia ha dit...

Hola, Arare. Doncs és que no va bé, s'esborren els comentaris, m'ha desaparegut un post sencer i no és la primera vegada. M'agradava blocat, perquè és en català i el seu funcionament, senzill, apte per a les meves modestes habilitats tecnològiques. Però darrerament ja em feia luzdegas cada dia.