FESTES NACIONALS PER A TOTS ELS GUSTOS

 

Ha passat un altre Onze de Setembre. Vaig anar als actes institucionals del barri, més que res per trobar gent coneguda i fer la xerradeta. Però admeto que sóc molt escèptica i poc creient pel que fa a les festes patriòtiques. Hanna Arendt va manifestar en una ocasió que els amors a pàtries li feien angúnia i que s'estimen persones, parents, amics, i no pas països o idiomes. La situacio catalana és complexa, aviat t'etiqueten com a botiflera o traïdora. La realitat és que ahir vaig veure poques banderetes als balcons. 

Respecto les creences i els creients però les pàtries han generat molts conflictes sagnants. Evidentment tens un cert afecte per les pàtries petites o grans, per l'idioma propi i per això abstracte que és 'la cultura'. Hi ha molta literatura, massa, sobre el tema. No m'agraden els cops de falç, ni els himnes, en general. 

Morir per idees pot quedar molt bé a les lectures heroïques però enviar gent a  morir per idees o pàtries em sembla quelcom sense sentit. Odio coses com ara els talls de carrers i carreteres o la crema de contàiners per protestar del que sigui. El meu mal no vol soroll, vaja. Per altra banda tot això de l'Onze de Setembre s'explica molt malament, la realitat incomoda i trencar cadenes de forma teòrica sembla una cosa admirable. Per sort la normalitat torna a la seva rutina i ens conformem amb poca cosa. No em sento oprimida, no em molesta parlar i escriure en castellà, les grans consignes cada dia em semblen més ximpletes.

EL FRACÀS DE L'ESCOLA

 

Un dels temes d'aquests dies és, altra vegada, el de l'escola i les seves mancances. Acostumem a parlar de l'educació en general però caldria diferenciar, jo crec que la primària funciona molt bé, mestres vocacionals i motivats i unes franges d'edat que encara es poden controlar de forma satisfactòria. A secundària tot canvia, i, pel que fa a la universitat, depèn de la carrera i és tot un mon críptic i poc analitzat.

Aquests dies molts suposats experts opinen sobre el tema. Però pocs mestres, jubilats o en actiu, sentireu o veureu, a teles o ràdios, per no dir cap, més enllà dels lligats a sindicats. L'experiència es menysté però en pocs sectors laborals passa com en aquest. El desastre de les proves demanaria la dimissió de la responsable però, com sol passar, s'elimina gent de segona fila i tots tan contents. Si fins ara es volia imitar Finlàndia ara anirem a Estònia. O a algun indret hispànic dels que han obtingut resultats més acceptable, que també n'hi ha.

A la gent que manifesta opinions raonables, Luri, Rigau, se'ls escolta una mica però poques vegades se'ls fa cas. Prediquen en el desert com Cassandra. La culpa és del manxaire o de la intel·ligència artificial i les pantalletes. Sempre surt això del darrer invent tecnològic, una ximpleria com tantes altres que escolto o llegeixo. He tingut aules amb quaranta o més alumnes, no passàvem aquestes proves però la cosa funcionava, crec, encara més a partir de Villar Palasí i l'EGB. 

Sempre hi ha excuses, pantalletes, immigrants, manca de respecte al professorat, per part de criatures i famílies, mala preparació universitària... oblit de l'experiència, manca de seny i un excés de provatures ximpletes, raconets i la resta. Poca lectura seriosa i agradable, encara menys en veu alta, matemàtiques mal explicades i un munt de festetes al llarg de l'any que comporten feina i esforços sovint absurds.

Tot te remei. Un estimat professor de la Normal, tradicional, just i efectiu, el senyor Llopis, una vegada en la qual debatíem el defectes de l'escola ens va dir que els infants, malgrat tot, aprenien. Sort d'això. Avui s'aprèn molt amb les pantalletes i la IA, la veritat, i amb internet en general. No tothom fa servir l'ordinador per buscar xaronades i coses picants.

MATRIMONIS ENSOPITS

 

«Escric perquè les persones a qui estimava han mort. Escric perquè quan era nena tenia una gran capacitat d''estimar i ara aquesta capacitat d''estimar està morint. No vull morir.» 

    Així comença el relat en primera persona de la Jana, la història d''un matrimoni i la seva ruptura. L'autor aconsegueix captar els més lleus matisos del caràcter i del sentiment, mostra, amb lucidesa i delicadesa, els motius de la frustració i del patiment, i arriba a l''origen del progressiu enclaustrament de la Jana en un món de meravelloses aventures imaginàries, fantasies sexuals i malsons terribles, en el context de la Guerra de Suez, el 1956.

La primera traducció d''Amos Oz publicada mai a l''Estat espanyol, l''any 1973 i en català, va ser la d'aquest llibre, que força lectors considera el millor o dels millors de l'autor. El traductor va ser el catedràtic Eduard Feliu i Mabres, un respectadíssim filòleg. Recuperem la primera novel·la d''Amos Oz traduïda mai a l''Estat espanyol, obra de l''eminent hebraista Eduard Feliu i Mabres, doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. El meu Mikhael està considerada una obra clau en la trajectòria de l''escriptor, premi Príncep d''Astúries de les Lletres 2006. Amb presentació del mateix autor, escrita quaranta anys després de la primera edició de l''obra.

Potser un excés d'expectatives ha fet que el llibre no m'acabés de convèncer. Explica la història d'un matrimoni estrany, que conviu enmig d'un respecte ensopit i la dona és qui ens explica les circumstàncies. Les seves reflexions acullen imaginació, records, desitjos i frustracions. La figura de l'home resulta ensopida i, en ocasions, incomprensible. Salven el conjunt les magnifiques descripcions, tant de l'entorn immediat i casolà, com de la situació politica i hi ha qui ha comparat l'entorn matrimonial amb les característiques de l'estat d'Israel, cap als anys cinquanta. Però una mena de manca de passió, d'amor familiar, resulta sovint inquietat i incòmoda. Malgrat tot, un bon llibre, que cal lleixir.

MAPES MAL PINTATS

 

Recordo de tant en tant una cançó que cantava La Trinca, una de les estrofes deia 'que la terra no és partida, com un mapa mal pintat'. De fet les divisions polítiques son cosa dels interesos polítics i de decisions que poden variar, i, de fet, han variat de tant en tant.

Malauradament existeix la creença de què la 'nostra' terra és nostra, talment com un terreny comprat, en aquest cas sense diners, una mena d'herència indiscutible i que separa 'els uns' dels 'altres'. Hi ha qui neix amb sort, família de bona gent i amb els mínims calerons per sobreviure amb dignitat, un país en pau i sense excessives tragèdies col·lectives, privilegis que ens son atorgats de forma atzarosa. La literatura patriòtica s'esforça i s'ha esforçat per construir l'absurda noció de pàtria, el patriotisme és un risc i un perill. Avui morir per la 'pàtria' ja no te el pes que tenia en d'altres èpoques però encara sura el concepte.

Jo pensava, de més jove, que la guerra seria quelcom per eliminar i prohibir, talment com la pena de mort. No seria fàcil, ep, però tot arribaria un dia o un altre. Totes les guerres son guerres civils, què hi farem, i per mantenir els costums ancestrals cal remarcar les diferències, més enllà de les similituds. Qui sap, potser sí, que algun dia la guerra serà un record més llunyà que les lluites de gladiadors. Cal admetre que hem millorat força en pacifisme teòric, convivencia, igualtat... però qualsevol espurna inesperada pot provocar una tragèdia col·ectiva, prou que ho hem vist. O llegit.

LA PAU DIFÍCIL

 

Hi ha una mena de modes, entre geogràfiques i ideològiques, que propicien que el jovent de l'època tingui tirada a visitar o passar temporades en determinats indrets, sovint idealitzats. Avui m'imagino que no deu ser fàcil ser israelita i, de forma subtil, sembla que sura un ancestral antisemitisme, poc meditat i visceral.

Quan jo estudiava, en una ocasió, ens va fer una xerrada Anna Balletbó, traspassada l'any passat, famosa en part per haver pogut tocar el dos quan allò del 23f, gràcies a la seva situació d'embarassada. La xerrada era per explicar la seva experiència personal en un kibutz. L'antisemitisme semblava pertànyer a un horrible passat remot, fins i tots els capellans moderns insistien en l'absurd de la suposada maledicció patida pels jueus perseguits i, en tot cas, el cinema i la literatura han aprofundit, des de molts punts de vista, en el tema. Avui sento afirmar, sense matisos, que els jueus fan el mateix que els havien fet a ells, cosa que precisa explicacions acurades i objectives.

Havia llegit, fa temps, uns quants llibres d'Amos Oz (1939-2918). escriptor, periodista. pacifista i professor universitari israelià. Ha estat una de les veus més lúcides pel que fa al tema, un brillant ideòleg, un intel·lectual de veritat. Va ser un ferm defensor dels Acords d'Oslo de 1993 a favor de l'establiment de relacions pacífiques entre jueus i palestins i d'establir un diàleg amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina. 

He llegit aquests dies un volum relativament breu d'Oz, un crònica realista i inquietant de la vida en els kibutz. En ell explora la relació entre homes i dones, pares i fills, amics i enemics, Al llarg de vuit relats situats en un kibutz imaginari trobem uns tendres retrats humans, gent amb els seus somnis i els seus problemes, de vegades angoixants. La llibertat individual sura com un miratge inabastable i els personatges entren i surten d'uns relats amb finals oberts, plens d'humanitat.

El tema d'Israel va començar malament i, malgrat escorços notables, sovint ha empitjorat, amb l'ajuda de governs com l'actual. Malauradament tot plegat propicia racismes diversos ressuscitats.

https://es.wikipedia.org/wiki/Amos_Oz