EL MESTRE QUE NO VA PODER COMPLIR LA SEVA PROMESA

Ja fa alguns anys vaig tenir, per casualitat, l'oportunitat de veure, al Museu Marítim, l'exposició sobre el mestre Benaiges. No en sabia res però a partir de l'exposició va¡g anar coneixent més a fons la figura extraordinària d'aquell mestre innovador, assassinat i torturat durant la guerra civil. Més endavant es va filmar una pel·lícula sobre el tema que no vaig tenir ocasió d'anar a veure, tot i que crec que es pot trobar en algunes plataformes. Per internet també es va anar difonent la seva vida i el seu trist destí. Ahir vaig tenir ocasió de veure-la, per televisió, potser gràcies als canvis horaris realitzats amb motiu de la vaga.

               https://es.wikipedia.org/wiki/Antoni_Benaiges

Em va impressionar i entristir. També em va entristir el final de les manifestacions d'ahir, a Barcelona, material urbà cremat, aldarulls. No m'agrada el soroll quan serveix per poca cosa i, a més a més, la violència, tota, s'encomana i te els seus admiradors. Benaiges va ser un gran innovador, que seguia ja aleshores, a l'època de la Republica, el mètode Freinet. Vaig viure uns anys en els quals Freinet era molt present en un gran nombre d'escoles i em preocupa comprovar com se l'ha bandejat, i no tan sols a ell i el seu mètode. Moltes innovacions i projectes que s'havien realitzat a les nostres escoles han gairebé desaparegut del mapa tot i que, de tant en tant, com sol passar, sorgeix algú que descobreix la sopa d'all.

                https://www.filmaffinity.com/es/film808837.html

La pel·lícula ens evita violències directes però l'aspecte del mestre, després de passar per les mans de les milícies falanquistes em va colpir força, gràcies, també, a l'excel·lent interpretació d'Enric Auquer. Fa anys algú em va explicar l'experiència que havia tingut algú en anar a veure un judici a uns anarquistes que condemnarien a mort. Havien estat empresonats un parell de setmanes i el seu aspecte devia ser colpidor, ni els coneixien. En aquest cas potser no eren tan innocents com el pobre mestre però els maltractaments i les tortures son coses absolutament condemnables i horribles.

Mentre tant es parla de les restes perdudes de Garcia Lorca cal recordar que les del mestre Benaiges no s'han identificat, encara. Els mestres van ser un col·lectiu molt reprimit i castigat, després de la guerra. Cal dir que anteriorment també havien rebut mestres catòlics, menys nombrosos, això sí. Malauradament encara no hem sabut trobar camins de diàleg generós i m'inquieta la divisió ideològica excessiva i la tirada que encara té molta gent a favor de determinada violència que considera justa, fins i tot. Ja deia Txekhov que el mon estava prou bé  però que érem nosaltres qui l'espatllàvem.

MONTSERRAT I MARIA AURÈLIA, EVOCACIÓ

 

Avui fa anys de la mort de Montserrat Roig. No fa gaire que també va ser l'aniversari de la mort de Maria Aurèlia Capmany. Dels anys daurats de la tele del passat hi ha dos programes d'entrevistes que em semblen emblemàtics, 'A fondo', amb Soler Serrano i 'Personatges', amb la Montserrat Roig. El programa que Roig va dedicar a Capmany és un dels millors, pel meu gust. 

Jo tenia aleshores, en aquells anys, la il·lusió de què els meus llibres tinguessin més ressò i Roig em fes una entrevista. No va ser així ni ho podrà ser mai, és clar. Roig era jove, atractiva i mediàtica. Com diu un poema de Margarit: cal entendre la vida, no la mort/ en la mort no s'amaga cap enigma. L'univers de gent important, famosa, popular, indispensable, s'ha anat esvaint aquests darrers anys, i s'ha emportat una bona part de mi mateixa. Fa un parell d'anys que em va encalçar la mala sort tot i que, per pura xamba, estic prou bé i fins i tot he tornat a escriure.

Roig i Capmany eren dues dones de pes, molt diferents. De la Capmany en recordo fins i tot la veu, sabia moltes coses i crec que no se l'ha valorat com calia. Agustí Pons va escriure una excel·lent biografia seva, valenta i  força sincera i objectiva. De totes dues ho he llegit gairebé tot, sobretot la narrativa. Roig m'agradava més com a periodista que com a narradora però em caldria rellegir-les, jo també he canviat molt i el record és enganyós.

Capmany era la baula entre el passat i el present dels setanta i vuitanta. Roig era una dona del seu present. Totes dues tenien moltes llums i algunes ombres. En algunes biografies de gent famosa s'evita fer referència als aspectes negatius, un error car les ombres ens fan més humans i comprensibles.

No crec que avui hi hagi escriptores comparables a aquelles. Es promociona molta palla i, sobretot, les del present no connecten com elles amb el públic d'avui. Descansin en pau, al cel de les escriptores destacades i espiritualment immortals. Som un poble força amnèsic, em sembla. Avui, per exemple, calia un programa especial, ni que fos curtet, com el que ahir van dedicar a Cecília, la cantant de mort prematura i tràgica. Ens queden els records, les cançons, els llibres... Caldria fer pel·lícules o sèries sobre gent nostre, sense complexos ni bonisme. 

• «Tot és ficció. El punt de partida de qualsevol escriptor és l'experiència. Tot allò que imagina, ho imagina a través de les seves vivències i els seus records. Ara, a partir d'aquí, inventa. Doncs bé, tot és inventat.»^[5]
  «Maria Aurèlia Capmany parla amb Xavier Caraltó». Avui, 17 de març de 1990

“Si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria.”
― Montserrat Roig

https://ca.wikipedia.org/wiki/Montserrat_Roig_i_Fransitorra

https://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_Aur%C3%A8lia_Capmany_i_Farn%C3%A9s

TRENS RIGUROSAMENT VIGILATS

 

Ópera prima del realizador checo Jirí Menzel (Praga, 1938). El guión, de Bohumil Hrabal y Jirí Menzel, adapta la novela “Ostre sledované vlaky”/”Closely Observed Trains” (1965), de Bohumil Hrabal. Se rueda en escenarios naturales de la República Checa (Lodenice y estación ferroviaria de Lodenice). Obtiene (1967) el Oscar a la mejor película de habla no inglesa. Producida por Zdenek Oves y Carlo Ponti (productor ejecutivo no acreditado) para Filmové Studio Barrandow, se estrena el 18-XI-1966 (Praga).

L'acció se situa en un incret imaginari, l'any 45, poc abans del final de la guerra. Milos, un jove amb poca experiència, treballa com aprenent de controlador ferroviari a l'estació. Ens explica que la seva família era popular per una tendència hilarant a la vagància. Milos, que encara és verge, té una novieta però quan intenta fer l'amor amb ella no se'n surt. Acomplexat, intentarà, sense èxit, suicidar-se. Quan li expliquen que allò ha estat una situació normal cercarà algú amb experiència aconseguint finalment 'ser un home'. Milos, que no semblava interessat en el tema bèl·lic, col·laborarà en un sabotatge a un tren alemany carregat de material de guerra però allò li costarà la vida.

Pel·lícula aparentment senzilla, amb tocs d'humor i erotisme, pot desconcertar una mica ja que és possible que el nostre sentit de l'humor no connecti amb el txec. De fet, l'adaptació del llibre de Hrabal, és bona I fidel però es perden matisos i, per això, serà interessant llegir-lo abans o després, ja que l'estil, tan personal de l'autor omple de reflexions el conjunt. Va ser una pel·lícula molt valorada, el llibre també va comptar amb molts lectors. Mostra com la vida segueix, malgrat les circumstàncies, en moments difícils i sense complexos. 

https://www.galaxiagutenberg.com/producto/trenes-rigurosamente-vigilados/

https://www.filmaffinity.com/es/film293336.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Trens_rigorosament_vigilats

https://ca.wikipedia.org/wiki/Bohumil_Hrabal

DONES

MUJERES

Segunda República, Guerra Civil i Postguerra

Ed. Libélula Verde (2026)

 

Per a les dones, la proclamació de la Segona Republica va obrir un període d’esperança i progrés. Malauradament l’arribada de la Guerra Civil les va silenciar i reprimir. El llibre ofereix una ampla panoràmica sobre fets, costums i lleis i incideix també en casos tràgics, presons, assassinats, violència sexual... Al llarg d’aquest llibre coneixerem la situació de la dona des del punt de vista de l’esquerra, de l’extrema dreta, dels valors republicans o els nacionalismes. El llibre es divideix en diferents apartats, inclou un Índex onomàstic de dones, Bibliografia i referències bibliogràfiques i referències sobre les imatges.

Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha especialitzat en els moviments socials de la primera meitat del segle XX i ens mostra, des d’una òptica narrativa, els canvis que van viure les dones entre els anys 30 i 60 del convuls segle XX.

Bengoechea (Sant Sebastià, 1942) ha investigat els moviments socials i l’organització de la patronal catalana des del principi del segle XX. És autora de diferents llibres i articles. Una de les seves darreres obres ha estat La huelga patronal que alumbró la dictadura de Primo de Rivera. Va ser guardonada amb el premi Ciutat de Barcelona d’Història (1993) per l’obra Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya i amb el Premi Joan Mercader de Recerca (2000) per Les Dècades convulses. Igualada com a exemple. Es membre del grup Treball, Institucions i Gènere (TIG) de la Universitat de Barcelona i de Tot Història Associació Cultural.

  

EL PODER D'UNA VEU

 

Ahir vaig anar a dormir més tard del compte, segons els meus costums. Em vaig mirar el programa dedicat a Justo Molinero. Crec que el personatge i l'època donaven per a més gruix però va estar prou bé. L'elitisme nostrat ha fet broma sovint de Molinero i la seva ràdio i en comptades ocasions la resta dels canals han informat sobre les seves activitats o els concerts que ha organitzat.

La veritat és que jo he escoltat i escolto força ràdio tele taxi. També hi truca gent de parla catalana i se'ls parla en català. La gent una mica grandeta estem una mica tips de cançons en anglès i lletres ximpletes. I a casa nostra, es vulgui admetre o no, hi ha hagut sempre una certa tirada a la cobla, a la canço andalusa, al flamenc.

El mon de Molinero és ignorat per un gran nombre de la gent catalanista i això no ve d'ara. Si Molinero fos més jove crec que seria capaç d'endegar un nou format de ràdio dirigit als nou vinguts actuals, tan diversos. Una companya mestra que vaig tenir, de pares andalusos, s'empipava quan m'explicava que la seva mare no llegi mai llibres però que se n'havia comprat un del Justo Molinero. Durant la guerra civil la pel·lícula comercial més vista als dos bàndols va ser Morena Clara.

Ara que tants dogmàtics no volen ser 'espanyols' potser caldria replantejar el tema a fons i sense prejudicis. Va ser una llàstima que eliminessin el seu canal de televisió, recordo una entrevista a Raimon en una epoca en la qual el cantant estava una mica bandejat dels mitjans. Resultava entranyable el final del programa d'ahir, Molinero i Pujol de cara al paisatge, personatges heterodoxos, que ens costa de comprendre però que son imprescindibles. Era interessant veure com els polítics s'acostaven a Molinero en l'època de l'esplendor de la ràdio. Em va agradar com connectava amb un taxista actual, pakistanès.

Segurament Molinero va cometre errors, relatius. Com tothom, vaja. Però no es pot negar la seva altura mediàtica, el seu coratge d'emprenedor original i 'diferent', i la seva intencio de construir ponts entre la gent de totes les procedències.