LA PANXA DEL BOU
4.6.23
CINEMA CLÀSSIC, ROMANTICISME I NOSTÀLGIA A 'L'APARTAMENT
3.6.23
POBRESA INCÒMODA I CIUTATS TRISTES
Llegeixo al diari que els manaies de París volen enviar els seus sense sostre fora de la ciutat per tal que no facin lleig durant els Jocs Olímpics. N'hi ha molts, per allà, molts més que Barcelona, la majoria estrangers. Les regions perifèriques de la capital tenen la mosca al nas, tot i que sembla que els oferiran compensacions diverses, només faltaria. Si a Barcelona les Oiimpíades la van començar a reconvertir en Guirilàndia no vull ni pensar que li pot passar a París, oh, la, la.
Els nostres Jocs Olímpics barcelonins, tan mitificats, també van fer desaparèixer les misèries, fins i tot es va controlar d'alguna manera misteriosa que no hi hagués perills terroristes a l'horitzó. Avui els sense sostre s'escampen per les zones urbanes de forma generosa. Abans es concentraven més aviat a llocs on els normalets no hi anàvem gaire, si no és que hi teníem parents.
Durant anys vaig ignorar realitats tan terribles com el Somorrostro. A Montjuïc hi havia moltes barraques, barris diversos que vaig creuar de tant en tant però jo crec que el Somorrostro era pitjor. Durant el franquisme no es veiem gaire pidolaires pels carrers convencionals i recordo gent del meu barri, que no era pas un dels barris fins de la ciutat, més aviat el contrari, que comentava el fet de forma positiva, sembla que abans de la guerra les misèries de molts indrets eren força més visibles. El fet és que els tancaven o els amagaven amb cura, eren els 'vagos y maleantes' de la llei aquella.
Molta gent viu i mor amb la seva gent i no veu el que no vol veure. Pot pensar, doncs, que amb tres mil euros al mes es passa molt magre. L'únic polític que vaig veure viatjar en metro unes quantes vegades va ser Pasqual Maragall, per cert. Pot ser casualitat o que transitava més per la Barcelona real, qui sap. Una cançó de Iupanqui, o que cantava ell, parla d'un poeta eteri i li diu que vaig a mirar els obrers explotats o els pagesos que fan llargues jornades i que així s'inspirarà. No sé si els poetes oficials, avui, s'inspiren en aquestes coses, amb poques excepcions. Tampoc no sé ja què és o no és un poeta.
A 'Terra Baixa', quan la Marta explica a l'ermità la seva trista vida li diu que els van fer fora de la ciutat a causa d'unes festes. Jo crec que deu fer referència a l'Exposició de 1888, la de la Ciutadella. Quan la gent, avui, viatja, en general, més que no pas viatjar, fa turisme, quinze o vint dies de museus i bonics paisatges i moltes fotografies de consum immediat. El cinema i les sèries retraten les ciutats segons convé a l'argument, no fa gaire, a dues sèries diferents, vaig veure unes imatges de Marsella que s'assemblaven com un ou amb una castanya. Des de contemplar una bonica ciutat turística a transitar per barris decrèpits, plens d'aquests grafits aclaparadors, lletjos i excessius, tot te lectures diferents i tot és veritat, o no. Malauradament molta gent, quan fa turisme d'aquest de consum, creu que ja coneix una ciutat, un país... I et pontifica sobre el tema que dona gust. Una altra cosa son els Erasmus juvenils, un any o més en una ciutat ja pot amollar una imatge més creïble i objectiva.
Fires, congressos, festivals, la gresca ens aclapara. Barcelona, deien els anti-Colau fins fa quatre dies, estava trista. Sort d'això, si arriba a estar alegre seria el súmmum. Haurien de fer un viatge de denúncia, organitzat i amb finalitats benèfiques, per anar a veure els indrets francesos on encabiran els miserables i els problemàtics, sempre va bé tenir referències per quan toqui prendre decisions. Turisme crític, vaja, en lloc de tant de museu ple de gent i tanta ruta cultural de consum. No és cap invent original, crec que fa anys s'havien fet coses així, amb bona intenció, com ara anar a veure els menjadors socials, no sé si encara es fa, tot això. Paco Candel va escriure sobre el tema. Les eleccions estivals, però, sembla que destorben els interessos viatgers. Ja ho deia aquella sogra del Capri, 'hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa...'
https://epaper.lavanguardia.com/reader/4de4e6ab-6a84-405d-b035-713230d3c47c?origin=%2Fla-vanguardia%2Fla-vanguardia-castellano%2F2023-06-03
31.5.23
DIVAGACIONS SOBRE VELLESA, JOVENTUT, MASCLISME I HISTÒRIA COMPARADA
Una meva tia, ja traspassada, molt més gran que el meu pare, amb aquell català de la Garrotxa d'abans, de tant en tant, fent referència a l'urc juvenil de parents i coneguts, deia sovint, referint-se a la vanitat jovenívola: 'no hi fa res que sigui jove, també és farà vell'.
Tornant a Solitud, una escena molt rellevant de la novel·la se situa en un moment en el qual la Mila, una dona de qui no sabem l'edat però que suposem molt jove, amarada de desig i de la necessitat de companyia i afecte, sap, per una conversa amb el pastor, la veritable edat d'ell.
Se n'havia anat enamorant, això de l'enamorament sovint és una construcció personal i sentimental, cosa gens estranya car el pastor és un home encisador, un poeta de la natura. Sols per les muntanyes ella espera i desitja un acostament amorós que no arriba. Ella li fa uns quaranta anys però el pastor és a punt de fer-ne seixanta-quatre. Seixanta-quatre de l'època, no del present.
A la Mila li cau una mena de bena enganyosa, és un vell, pensa. Tot i que més endavant, ja cap al final de la història, entén que la manca d'interès amorós del pastor no té a veure tant amb l'edat com amb la traumàtica i prematura pèrdua de la seva dona, un trauma no superat, que diríem ara.
Fa anys, quan jo estudiava a la universitat, vaig tenir la sort de comptar amb un professor excel·lent, de geografia, que devia tenir gairebé l'edat del pastor. Una amiga meva, de vint-i-pocs anys, com jo aleshores, sovint em comentava que escoltant aquell senyor entenia que noies de vint anys s'enamoressin d'homes d'aquella edat. Val a dir que el professor no era Cary Grandt, ni de bon tros, ens captivava, com el pastor de Solitud, per la paraula.
Aquests dies una poeta jove i alternativa arrauxada ha amollat opinions pejorativas sobre els vells, entre d'altres perles, concretant els penjaments, una mica amenaçadors, en algun polític ja no de seixanta sinó d'uns quants anys més. Els intel·lectuals i les intel·lectuales provocadors i provocadores no son cap novetat, sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà. L'actuació de la poeta em va incomodar però ara, quan hi penso, crec que no va més enllà d'una rauxa amb pretensions de trasbalsar. En tot cas, ha aconseguit que se'n parli, molta gent que no la coneixia ja la coneix i el programa va assolir més audiència i difusió que la resta de la sèrie. I, o bé son molt rucs, o ja sabien quins riscos assolien. Aquestes coses fan augmentar les audiències i tot.
Cada dia costa més cridar l'atenció. El cert és que darrerament, potser perquè soc grandeta i m'hi fixo, capto sovint comentaris que avui es diuen 'edatistes' en contra dels vells i velles. Dir vell o vella i admetre que ho ets està mal vist, sempre surt algú que quan m'ho aplico a mi mateixa em corregeix, amb allò de que no ests vella sinó gran, del cor jove i la resta. Maria Aurèlia Capmany va escriure un llibre molt interessant, que porta per títol, precisament 'La joventut, és una nova classe?'. En aquells anys, els de la meva joventut, hi havia molta gent jove per tot arreu i el salt generacional, que sempre ha existit, es va fer molt evident. No sé si la joventut, la d'ara i la d'abans, és una classe social però sovint el llenguatge dels joves i dels grans té poc a veure, les referències canvien, l'imaginari, també.
He de dir que em fa ràbia sentir disbarats sobre els vells però també en sento dir molts sobre els joves d'avui i, fins i tot, sobre els infants. I, no cal dir-ho, sobre els joves 'de fora'. Les generalitzacions son habituals i absurdes, amb això de les eleccions cadascú interpreta els resultats com li convé, per exemple. És habitual escoltar els manaies o aspirants a manaies explicant què volem o no volem es catalans, els espanyols, tothom ho sap, menys jo, pel que escolto o llegeixo.
Abans, fa anys, quan tot semblava igual de ranci, se suposava que, a les parelles, moltes de les quals, aleshores, convencionals i heterosexuals, ni que fos en aparença, l'home havia de ser més gran, més alt i més ben situat que la noia. Una dona, deien, envellia pitjor. De fet, en general, amb poques excepcions, els homes ben situats, quan canvien de parella, solen triar-ne de més joves cada vegada. Una situació que he conegut més d'una vegada és la de senyors que van tenir una parella i fills, després es van separar i amb la segona parella, com que ja tenien fills, no en van voler tenir cap més. I aleshores, a les vellúries, amb una de joveneta, van i en tenen un i tan contents i orgullosos. Podria posar molts exemples de gent coneguda, però m'ho estalvio.
Avui hem anat sabent que molts homes, suposadament dignes d'admiració, van ser, a nivell personal, uns poca-soltes, uns ximples i, fins i tot uns maltractadors. De vegades aquestes coses es maquillen o s'amaguen, sobre tot, amb polítics i gent d'esquerra, però cada dia es fa més difícil fer passar bou per bèstia grossa. Pel que fa a les dones, hi ha certa tendència al masoquisme que tant de bo se superi o passi a la zona de les fantasies íntimes que no cal realitzar. En una pel·lícula francesa amb el Sergi López i la Nathalie Baye aquests queden per relaitzar fantasies que no s'expliquen. El personatge de Baye, en algun moment, comenta que pots tenir la fantasia de ser abusada per uns camiones suats però que aquesta és una fantasia que no es pot realitzar, mentre que la de la pel·lícula, que no s'aclareix, sembla que deu ser menys estripada.
Obres tirant a porno o agosarades com 'Història d'O' o allò tan exitós de les ombres de Grey van ser escrites per senyores i van fomentar aquesta perilloses tendències a deixar-se estovar i gaudir de l'activitat. Piaf ja cantava allò del meu home, és una amant que admet que si li pega li és igual, ja que la té ben boja. En castellà hi ha coses semblants, ara em ve al cap allò d'una pobra que ho aguanta tot i encara admet que 'no debía de quererte y, sin embargo, te quiero'. Per no parlar d'allò que cantava la Motta que feia 'fes-me mal, Johny, Johny, Johny'. Cal vigilar amb aquest tipus de fantasies, ep. Es parla molt del masclisme a les cançons però d'aquest masoquisme inquietant, menys.
Homes suposadament intel·ligents i honestos no van parar de fer fills a les seves dones i, de vegades, aquestes encara els feien de minyones, secretàries i de tot, potser moltes obres de música, de literatura, de pintura, son obra, al menys en part, de dones, fills i amistançades. Fa angúnia pensar en Clara Schumann, en la dona de Tolstoi, en tantes dones brillants que, al menys, en molts d'aquests casos, tenien una mica de servei domèstic.
Els temps han canviat molt, al menys pels voltants de casa. Hi ha qui té por de que els nens d'avui creixin traumatitzats si se'ls explica com han anat les coses del masclisme. Sempre surt qui diu alguna cosa estranya tirant a pedagògica d'estar per casa, i, al capdavall, s'acaba posant pals a les rodes de l'evolució positiva, no és gens estrany que els senyors heterosexuals, avui, tinguin una certa crisi d'identitat però, segurament, la superaran sense problemes. Les dones ens hem espavilat prou. I admeto que n'hi ha de dolentes, ep, però crec que son minoria, tot i que també admeto que no puc ser objectiva amb el tema.
Pel que fa als vells, Atwood té un dels seus contes perversos en el qual grups de gent jove ataquen residències d'avis benestants per buidar-les de contingut humà. Els treballador toquen el dos i els vellets i velletes se suposa que acaben malament, menys un parell que es poden escapar. Tal i com està el tema de l'habitatge val més no donar idees. En un altre dels contes una dona aconsegueix, amb el temps, venjar-se d'un abusador de quan era joveneta d'una forma molt intel·ligent una mica com la vella dama de Dürrenmath. Tot plegat és literatura, fantasia. Em ve al cap una pel·lícula antiga, alemanya, 'Nosaltres, els nens prodigi', on s'explica la història de dos homes, un d'ells honest i treballador i l'altre un trepa oportunista que es passa de nazi a pro americà i va fent bitlles i calerons. Al final el guionista fa que caigui pel forat de l'ascensor i mori tot i que un avís final explica que al mon no hi ha mai prou forats d'ascensor per a acabar amb aquestes persones indesitjables.
27.5.23
CABELLERES, LITERATURA I DIVAGACIONS DIVERSES
22.5.23
COGNOMS ELECTORALS I FACÈCIES PROPAGANDÍSTIQUES
Quan jo era joveneta corrien una mena de dites i facècies, algunes de les quals ja eren molt antigues, que jugaven amb els cognoms i les seves combinacions. Et deien, per exemple, que una noia que es deia Morros de cognom s'havia casat amb un senyor que es deia Figa i, per tant, ella es deia senyora Morros de Figa. N'hi havia un munt. També d'altres que feien referència a combinacions de noms i cognoms molt brillants i humorístics com ara aquell senyor, castellà, que es deia Armando Guerra Segura. El cognom pot ser una creu a l'hora de les bromes escolars, per exemple, a mi i al meu germà el professorat acostumava a dir-nos, quan tocava anar a la pissarra: Sal, Costa. De fet hi ha una marca de sal amb aquest nom. Els cognoms es presten a bromes de tot tipus, innocents i pujades de to.