16.6.21

M. C. ESCHER A LES DRASSANES, UN MOTIU MÉS PER ANAR AL MUSEU MARÍTIM

 






La Sala Gran de les Drassanes Reials de Barcelona acull, des del 29 d’abril al 26 de setembre de 2021, l’exposició “Escher”, que recull un nombre important d’obres d’aquest artista inclassificable. L’entrada a l’exposició no serveix per visitar la resta del Museu i tampoc no s’inclou en la gratuïtat dels diumenges per la tarda. 

Paga la pena recollir informació sobre aquest autor, abans d’anar a les Drassanes, en l’obra del qual es mostra el poc sentit que té tot allò de ser de lletres o de ciències, excusa que esgrimeixen, sobretot, els de lletres, quan topen amb alguna dificultat matemàtica o geomètrica.

M. C. Escher va néixer als Països Baixos l’any 1898. Ja a escola van copsar els seus dots artístics, va tenir la sort d’anar a parar al sí d’una família afectuosa i intel·ligent. Va rebre classes de l’artista gràfic Samuel Juessurun de Mesquita, assassinat ja gran, amb la seva família, als camps d’extermini i injustament oblidat durant anys. 

Escher viatjaria a Roma, on acabaria per residir, captivat per Itàlia, els seus paisatges i la seva arquitectura. A Itàlia va conèixer la seva dona, Jetta Umiker, amb qui tindria tres fills. Quan el feixisme italià va començar a ser un pes feixuc i el seu fill gran va haver de dur l’uniforme pertinent, la família va decidir traslladar-se a Suïssa, on viurien un parell d’anys.



L’any 1936 va viatjar a Espanya, on el va impressionar la decoració mural de l’Alhambra, repetitiva, geomètrica i acurada, que seria, per a ell, una gran influència. Mes endavant la família es va traslladar a Bèlgica, i el 1941, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, s’instal·laria de nou als Països Baixos. El clima holandès, fred i humit, contribuiria, paradoxalment, a fer-lo experimentar i treballar de forma intensiva. Les seves obres mes conegudes son d’aquest període. Ja gran es va traslladar a una residència per a artistes, al nord d’Holanda, on podia disposar d’un bon estudi. Allà va morir, l’any 1972.

L’interès per Escher i la seva obra s’ha incrementat amb el pas del temps, i no ha parat de créixer. Tot i que beu en fonts anteriors desenvolupa a fons una mena d’espais i mons impossibles, que juguen amb la percepció i la perspectiva i ens ofereixen transformacions estranyes, plenes de misteri i de poesia. A nivells diferents l’obra d’Escher agrada tothom, avui. S’ha imitat i fins i tot frivolitzat en alguns casos, i ha tingut un gran pes en camps com la publicitat, en el qual el mateix artista va treballar, o el cinema.



L’exposició ha estat comissariada per Mark Veldhuysen, CEO de la M.C. Escher Company i Federico Giudiceandrea, col·leccionista italià i expert en la figura de l’artista. Aquesta exposició es presenta a Barcelona gràcies a l’acord entre el Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona, Evolucionarte i Arthemisia, una de les empreses més importants del món en l’àmbit de l’organització i producció d’exposicions, i la col·laboració de The M.C. Escher Foundation.




Amb aquest esdeveniment cultural el Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona avança en la consolidació de les Drassanes de Barcelona com a equipament cultural emblemàtic de la ciutat, vinculat al seu entorn i amb capacitats per a esdevenir un dels punts de referència de la vida cultural a la ciutat i al país. El Jardí del Museu, amb un molt bon restaurant en el seu interior, es un dels llocs més màgics i agradables de la ciutat, pel meu gust. En aquests dies de calor resulta un indret fresc, amb el seu bonic estany amb el pescador de pops i algunes tortugues residents.

Les més de 200 obres originals ofereixen una retrospectiva dels enigmàtics esbossos i els paradoxals dissenys d’aquest autor, començant pels seus primers gravats i dibuixos realistes inspirats en la natura i el paisatge d’Itàlia. L’exposició incideix en la tessel·lació i en la transformació de figures que il·lustren com la metamorfosi es va convertir en un element del seu art, combinant fantasia i geometria. Escher va crear imatges inesgotables, executades amb un detallisme i una precisió del tot excepcionals, i va arribar a la representació de l’infinit. La comunitat científica internacional ha valorat l’obra de M. C. Escher com un símbol de la interrelació entre art i ciència. Tot i que el seu coneixement de les matemàtiques era principalment visual i intuïtiu, Escher va inventar mons infinits, que no deixen indiferent ningú, amb clars referents a una natura absolutament naturalista però susceptible de transformar-se en inesperats elements abstractes.




L'estatua del pescador de pops, de l'estany, que em té el cor robat, així com una altra de semblant, amb un noi pescant, tenen la seva pròpia història, per cert: 

Al Museu Marítim es conserven dues escultures de nens pescadors, molt semblants, que van ser presentades a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1894.

Una d'elles (El pescador de pops) està situada a l'estany del pati d'entrada i va ser realitzada per l'escultor napolità Edoardo Rossi. Mostra un nen assegut en una pedra que tracta de treure's un pop enganxat al seu braç.

L'altra escultura (A Santa Llúcia. Noi pescant) està situada a prop d'un dels accessos. Va ser feta originalment en guix, l'any 1890, i, com que no fou reclamada per l'artista, la Junta de Museus la va fer fondre en bronze. És obra del també napolità Raffaele Marino.


L'adquisició d'aquestes obres es deu a la fama que havia assolit, als darrers anys del segle XIX, l'escola escultòrica napolitana, especialitzada en realisme de caràcter anecdòtic.

INCERTESES, RECORDS I COMENTARIS

 

Pensava comentar avui alguna cosa sobre l'exposició dedicada a M.C.Escher de les Drassanes però ho deixare per a un altre dia. L'amic Francesc m'ha enviat un email interessant-se per la meva situació en comprovar que de les meves entrades havien desaparegut els comentaris. Resulta que potinejant per la configuració del blog els vaig deixar per moderar, cosa que volia que fos temporal, i que després ja no em vaig recordar més del tema. M'estranyava no rebre cap comentari, aquests dies, però com que fa tanta calor vaig inferir que potser els blogaires resistents que em visiten no estaven per a escriure gaire.

En els més de deu anys de blog he vist desaparèixer molta gent, la gran majoria per voluntat pròpia o cansament, se suposa que els blogs van tenir el seu moment d'èxit i ara s'han situat en un àmbit diferent, amb tanta oferta i amb les noves tendències. També hi ha gent que ha desaparegut perquè ha mort o no està bé, la vida passa i no sempre s'arriba a una llarga  vellesa. Per això no es pot evitar una certa preocupació quan algú que has seguit durant anys i que, en molts casos, has acabat per conèixer personalment, no publica de forma definitiva. De vegades, si tens l'email i t'interesses per ells, reps l'amable resposta d'algun amic o familiar, també pot ser que t'assabentis per d'altres indrets de la xarxa del seu traspàs.

No és tan diferent de la sensació que tens al barri quan gent que veies sovint, més o menys coneguda, desapareix del mapa quotidià, al capdavall les xarxes no son res més que un lloc més on ens trobem, xerrem i coincidim. Ahir esborrava missatges del gmail i em vaig adonar que no havia esborrat encara antics xats, alguns de fa molts anys, uns quants amb l'amic Sani Girona, per exemple. També, per casualitat, em van sortir per google fotos les imatges d'una jornada d'informàtica per a mestres, amb gent de la professió que ja no recordava, de fa més de deu anys. Em va venir al cap altra gent que vaig conèixer i que sé que ja no son en aquest mon, el Ramon, la Jaka... d'uns quants no en sé res, em costa entendre determinats silencis sobtats de gent que havia estat molt activa amb els seus blogs, amb qui havíem endegat trobades diverses. 

L'altre dia el meu germà em va fer una comparació molt adient, parlant dels somnis i de com s'hi barregen situacions i personatges, deia que eren una cosa semblant a aquests reculls de fotografies que t'ofereix el facebook de tant en tant, on surt de tot, de forma atzarosa. La memòria i el record responen a l'atzar, al caprici d'uns mecanismes que encara no acabem d'entendre.

Avui he intentat respondre els comentaris que tenia pendents, si algú veu que me n'he deixat algun ja m'ho dirà, avui no en tenim tants com en el passat, ja remot, de la febre blogaire. Tot passa en aquest mon, ja ens ho deien, però no te n'acabés de fer ben bé el càrrec fins que les pèrdues no s'acumulen i ja no saps ben bé quantes criatures de la família o dels amics van arribant a aquest incert i arriscat i sobrevalorat planeta, vet-ho aquí. 

14.6.21

L'ENIGMA IBER, AVUI

 



L’exposició ‘L’enigma iber. Arqueologia d’una civilització’ es podrà veure al Museu d’Arqueologia de Barcelona fins al gener de 2022. Hi ha temps, doncs, de fer una visita i repetir, o d’aprofitar les moltes activitats que a l’entorn de l’exposició s’han programat. Des d’un punt de vista seriós però clar i didàctic s’incideix en el tema de la cultura dels anomenats pobles ibers, un mosaic divers i complex de civilitzacions que van viure a la península ibèrica durant una llarga època, entre l’edat del ferro i els segles VI-I aC, amb especial atenció a les comunitats que es van situar en l’actual territori català.


L’exposició planteja moltes preguntes i explica les recerques recents però els pobles ibers son encara un gran misteri. Tenim indicis, suposicions, però poques certeses sobre el seu origen, la seva organització social, sobre tot pel que fa a les classes humils. La seva llengua encara no ha estat interpretada malgrat algunes pistes pel que fa a la numeració o a determinades, poques, paraules. Els pobles ibers, a més a més, van rebre moltes influències exteriors que van influir força en la seva cultura i probablement eren poc homogenis.

Amb motiu de l’exposició el MAC ha editat un interessant catàleg en català, amb textos en castellà i angles, que recull articles d’especialistes en diferents aspectes de la cultura ibèrica. S’han organitzat cicles de conferències que continuaran durant la propera tardor, així com tallers familiars i visites guiades. S’incideix en el coneixement de la Ruta dels ibers, en funcionament des de 2008, que aplega més de vint-i-un jaciments i museus del país, estructurada en sis grans itineraris i que compta amb una web explicativa.



L’exposició reuneix prop de cinc-cents objecte de diferents museus i institucions. Algunes peces emblemàtiques que no son originals compten amb una rèplica molt ben feta, com ara les populars dames d’Elx i Baza.

Els àmbits en què es divideix l’exposició segueixen un fil conductor bàsicament cronològic: a la recerca dels ibers, el mosaic iber, els primers ibers, el temps dels prínceps, Iberia endins, entre Roma i Cartago i la fi d’un mon. En aquests àmbits trobem incorporats sis enigmes, de caràcter temàtic, sobre qüestions que encara no ens son prou conegudes, malgrat els avenços dels darrers anys. Un de molt important és el tema de la llengua, un altre el de les creences o l’antiga polèmica sobre una ciutat ibèrica a Barcelona, o la relació amb Anníbal, en el seu pas pel Pirineu, l’indret del qual encara no es coneix.



A banda d’aquesta interessat exposició el Museu del carrer de Lleida té un encant especial, una mida humana i propera i en poques ocasions et topes amb un excés de públic, sobretot si es tria amb cura l’horari. Aquest cap de setmana, quan hi vaig anar, hi havia moltes famílies amb infants, cosa que també fa il·lusió. Sempre s’hi redescobreix, més enllà de les exposicions temporals, algun tresor que no havies percebut o havies oblidat, el mateix que quan rellegeixes un bon llibre. 

És un d'aquells espais que he visitat molt sovint, des de ben joveneta, ha patits alts i baixos, un cert oblit en algunes èpoques o canvis inexplicables d'orientació. Ara sembla haver consolidat el seu paper i el seu espai a la ciutat. Hi havia dut sovint alumnes, sobretot de l'antiga EGB, la ubicació a Montjuïc fa que sigui un espai adient per a les sortides escolars. Fa anys van editar uns materials didàctics molt interessants, que ens van ser molt útils. Parlo d'un passat que ja sembla remot i suposo que l'oferta educativa continua excel·lint.

Tan sols vaig ensopegar-me amb un inconvenient, habitual des de fa anys als museus i exposicions: la manca de seients còmodes on poder, per exemple, gaudir d’informacions audiovisuals que has de copsar a peu dret. Considerant que la gent gran (per no dir 'vella', que els contemporanis se m'enfaden) conformem un grup important en això que en diuen consum cultural potser pagaria la pena un replantejament d’aquesta qüestió, de la qual m’he queixat en diferents ocasions i en diferents llocs. 

Sovint experts relacionats amb el tema i gent diversa m’ha donat la raó però en aquest cas, com, per exemple, en això de demanar més zones d’ombra gratuïtes a la platja, tinc la sensació de què és allò de predicar en el desert. En aquest museu, a més a més, no es compta amb una cafeteria amb cara i ulls, un servei que fa més agradable les visites a espais d'aquest tipus i possibilita el descans i l'aturada amable. M'imagino que hi ha problemes d'espai i potser el que dic sigui una frivolitat, però crec que una bona remodelació trobaria una solució adient, el mateix pel que fa a comptar amb una botiga més ben assortida.

9.6.21

VIDES DE DONA, AL CINEMA I AL COSTAT DE CASA

 



He llegit fa poc un llibre interessant, una mica irregular, inspirador i divertit: Vidas de mujer que el cine cuenta. És un d'aquells llibres que em van regalar per Reis i va quedar una mica oblidat en aquestes piles de llibres que esperen ser llegits i que, en els darrers anys, m'aclaparen una mica perquè la meva velocitat lectora ja no és la d'abans.

El llibre l'ha escrit una senyora amb una brillantíssima carrera en l'àmbit judicial, avui fiscal emèrita, Ángeles García, que deu ser, més o menys, de la meva quinta. Fa un repàs llarg per la història del cinema fixant la mirada en la figura de la dona i en com l'ha reflectida aquest setè art tan lligat a la nostra memòria sentimental.

Sense proposar-s'ho el llibre esdevé un catàleg molt pràctic a l'hora, per exemple, d'endegar cinefòrums o d'escriure sobre societat i cinema. El llibre et fa fixar en detalls i situacions que no havies analitzat, no és un llibre acadèmic ni obra d'un expert en el tema, és un assaig escrit sense complexos i des de la visió, molt personal, de l'autora. Es pot llegir d'una tirada o no i tenir-lo com a consulta, recordes títols diversos i en descobreixes molts altres, i, en molts casos, canvies la teva mirada tradicional sobre algunes pel·lícules de culte.

En aquests darrers anys hi ha hagut un rellevant rebrot feminista que, com sempre que es parteix de situacions absolutament injustes socialment acceptades i defensades, pot haver caigut en nous dogmatismes, no diré que no. Al capdavall això ha passat amb moltes coses. Copso algunes inquietuds masculines, però també femenines en casos puntuals, que incideixen en allò de 'ara s'estan passant'. 

Hi ha una tendència en determinades situacions en triar una dona per davant d'un home, una tendència que, ben analitzada, sovint no va més enllà d'un cert folklorisme: noms de carrers, pregons de festa major, premis locals... Se suposa, des de la crítica raonada, que s'ha de triar una dona quan ho mereix. Però una anàlisi seriosa del passat demostra que molts homes guardonats o distingits amb tota mena de reconeixements tampoc no s'ho mereixien gaire. La vida no és pas justa sempre i en tot moment. És curiós comprovar que, quan, per exemple, els partits polítics, han cercat dones per quedar bé n'han trobat de ben brillants i preparades. 

Una vegada, en una escola on vaig estar, fa anys, amb una majoria de mestres de parla castellana, funcionaris típics, vaig dir alguna cosa sobre Catalunya i el català i la postguerra. La directora, bona persona però curta de mires, va protestar, dient que a la resta d'Espanya també havien patit molt. Els catalans, a l'hora de reivindicar, també ens estàvem passant, segons ella. Podria posar molts exemples, una vegada em van voler demostrar, amb xifres, que a les guerres havien mort més homes que dones. Oh, és clar, anaven al front manats per homes, precisament. Entrant en aquests debats inútils pot ser que acabis donant la raó a alguns plantejaments de l'extrema dreta sobre, per exemple, denúncies falses d'algunes dones sobre maltractaments o violacions.

Alguns premis grossos, grossos pel que fa a calerons, la resta és faramalla, el d'Honor, els Planeta, els Nobel, s'han donat a molts més homes que dones. Una vegada vaig comentar a un amic, amb ironia, que ara s'havien de donar determints premis i reconeixements tan sols a dones, fins que no hi hagués paritat, tot i que em confomaria en arribar a una tercera part. Diria que es va inquietar i molestar. No crec que cap associació amb majoria masculina hagi protestat mai a fons quan tot anava a parar als senyors, càrrecs, premis i la resta. En el cas, per exemple, del Premi d'Honor, tan sols recordo una tímida referència de Benet i Jornet, en pau descansi, quan li van donar a ell, i ja em va semblar un exotisme.

L'interès dels homes per llibres de dones és molt feble, ja vaig comentar que en un curs recent online en el qual vaig col·laborar, sobre la dona a la literatura catalana, no es va apuntar cap home, llevat del fet que l'organitzador era un xicot. He participat en cursos sobre temes d'història, en general, i sempre hi havia senyors, tot i que en determinades activitats culturals la majoria d'assistència femenina, avui, és ben evident. Rebecca Solnit, una feminista actual, molt interessant, al llibre Els homes m'expliquen coses narra una divertida anècdota, en una festa cultural un conegut li recomana un llibre de tema feminista, doncs resulta que l'autora del llibre és la mateixa Solnit, quan el senyor s'adona de la relliscada fa l'orni i, a sobre, resulta ben evident que no s'ha llegit el llibre. 

És clar que les generalitzacions sempre son injustes i, de vegades, també en broma, cosa que no tothom entén, quan es fa referència a determinats capteniments dels homes, jo afegeixo, parafrasejant allò que deien alguns homes, quan feien referència a la manca de castedat femenina i posaven totes les senyores al mateix sac: menys el meu pare i el meu germà.

Aquests temes sovint es debaten sense ironia ni humor intel·ligent, ens tornem massa seriosos, darrerament. Admeto que ja costa fer broma sobre el que sigui, hem canviat, en molts aspectes per millorar, els acudits sobre quecs, sords, deficients psíquics, jueus, negres, sogres, homosexuals o dones lletges ens grinyolen molt, avui. No fan gràcia, al menys, a mi. Allò de la correcció política s'ha estès com una taca d'oli i de vegades, però aixo no vol dir que no parteixi d'una realitat. A mi em feia riure molt l'Eugenio i quan el torno a sentir, en gravacions retrospectives, em fa angúnia el munt de disbarats que s'amollen en les seves rastelleres d'acudits, amb poques excepcions.

Mentre les referències insultants a l'homosexualitat avui van minvant i es condemnen, encara és molt freqüent escoltar puta o fill de puta com a insult groller, fins i tot en el teatre. Admeto que costa trobar insults de gruix originals i contundents pero la normalització d'alguns mots, sense que desvetllin inquietud, em costa d'entendre. 

Per tot arreu sura el passat, tan injust, tan absurd, tan difícil d'entendre si no admetem que les mentalitats canvien i que l'empatia amb els avantpassats és molt difícil. En l'acte que comentava fa uns dies, a l'entorn de la reivindicació sobre la reparació del Monument a la Sardana, la soprano, en acabar alguna cançó tradicional, no es va poder estar de comentar el masclisme de la tradició quan, per exemple, el mariner fill del rei d'Anglaterra salpa i s'emporta la noia que volia seda, per les bones. Potser son aspectes obvis que no cal ni comentar però em temo que no ens en podem estar de fer-ho, en determinades situacions.

Aquestes evidències no volen dir que, avui, no es pugui gaudir amb la cançó tradicional, amb les òperes on maten dones per gelosia, amb les pel·lícules on la dona té com a objectiu un bon matrimoni i, si no l'aconsegueix, ha de dedicar-se a les seves tasques domèstiques, feliç i contenta. Es com si volguéssim eliminar totes les Hazañas bélicas del repertori. La història és com és i, per sort, al menys de moment i en una part de la societat mundial, sembla que la mentalitat ha anat canviant força i que les dones accedeixen, si volen i tenen interès, a estudis i llocs de treball impensables fa quatre dies.

El llibre d'Ángeles García té el mèrit de ser la veu de la veïna, de la veïna culta i preparada però no pas especialista en cinema, tot i que hi entén a dojo. És una mica allò del poema de León Felipe, del romero, que al capdavall quan no se sap l'ofici és quan es fa millor. Et fa palesar obvietats, com ara que en una sèrie nòrdica i moderna, com Borgen, que a mi em va encantar, la professionalització a temps complet de la protagonista provoca problemes familiars diversos, separació matrimonial i traumes de la fillada. Sempre sura per tot arreu, el de sempre. 

Avui han sorgit moltes dones directores, en el mon del cinema, un gran nombre de les quals en països emergents, païso amb molts més problemes que a casa nostra. No sempre van juntes la qualitat cinematogràfica i el missatge ètic i reivindicatiu, és clar. El que no s'ha de fer es posar-se nerviós quan noies d'avui recorden que homes com Picasso van ser abusadors i maltractadors. El que no es pot fer és amagar-ho, com tampoc no s'han d'amagar les tendències feixistes de grans personatges, poetes, literats, artistes en molts àmbits. Tampoc de les dones, evidentment. Hauríem de ser tots prou grans per entendre que hi ha matisos i, fins i tot, èpoques vitals lligades a mentalitats, costums, tradicions i tendències polítiques, fins i tot.

Les biografies son poc amables si son serioses, l'espècie humana és com és i encara gràcies que sembla que, de tant en tant, amb alguns salts enrere, evoluciona i tot. De vegades és divertit comparar entrades a la viquipèdia, per exemple, en català i castellà. A cadascuna s'explica el que convé, sense dir mentides, però obviant allò que no toca, una manera de fer recurrent i oportunista, com allò de Sartre que no volia explicar els crims estalinistes, que coneixia a la perfecció, per tal de no desmotivar la classe obrera comunista. Una amiga, amb allò del centenari del Jaume I, em va comentar que havia llegit que aquest rei nostrat i mitificat  també havia fet molts disbarats i s'havia quedat parada. En els primers temps de la democràcia sovint sorgia allò de la llibertat i el llibertinatge. En un acudit Perich definia el llibertinatge com a llibertat espanyola. 

En tot cas, deixem que els excessos del feminisme radical facin via, son excessos de poca volada, que, malauradament, la realitat demostra que no son pas tan excessius. En el llibre de cinema que he citat no hi ha radicalitat sinó feminisme constructiu i lúcid, comprensiu amb un passat que ja no es pot canviar, i força ironia. Al cinema de postguerra li devem molts somnis, les sales de barri eren un lloc amable, de socialització veïnal i malgrat que ens venien una imatge edulcorada de l'amor i de la família, amb poques excepcions, ens en vam sortir prou bé. O així m'ho sembla. El feminazisme encara no existeix, i ni tan sols en cap llibre ni sèrie de ciència ficció s'ha plantejat, de moment, que jo sàpiga, estossinar els homes per fer lloc al planeta i, a tot estirar, deixar una mica de semen congelat si no es vol acabar del tot amb la nostra espècie, molt sobrevalorada, ben mirat. No fa gaire temps vaig escoltar un biòleg de pes que, davant de la pregunta de què passaria si l'espècie humana se n'anava en orris, va comentar, amb envejable ironia, que potser els bacteris estarien molt contents.


https://www.llegir.cat/2021/06/critica-vidas-de-mujer-que-el-cine-cuenta-maria-angeles-garcia/

6.6.21

EL DARRER ATAC, PER ARA, AL MONUMENT A LA SARDANA DE MONTJUÏC

 


Ahir vaig pujar a Montjuïc per assistir al tradicional acte reivindicatiu que cada més organitza el grup Que no s'apagui l'aire, reclamant l'arranjament del Monument a la Sardana, que porta temps amb els vuit sardanistes mutilats de forma salvatge, sense que els responsables municipals semblin disposats a arranjar-lo d'una vegada. A nivell individual, tant jo com d'altra gent que conec, hem enviat queixes a l'ajuntament, responen de forma amable, tot s'ha de dir: que ho tenen present, que ho faran quan puguin... No en diuen procrastinació, d'aquesta manera de fer?

Aquest monument ja ha patit atacs diversos, l'any 2014 el van mutilar encara més a fons però l'arranjament va ser més ràpid i eficient. A causa de la simbologia del conjunt les sospites fan pensar que al darrera hi ha evidents qüestions ideològiques. Tot i amb això, que no negaré pas, he vist malmetre tot tipus de monuments, i mai no s'han aclarit les autories de les bretolades. Per citar de memòria recordaré quan fa anys li van tallar el cap a la Raquel Méller del Paral·lel. Darrerament va desaparèixer una estatua de bronze d'una font de les Drassanes, era la imatge d'un noi i en van deixar els peus. En aquest cas es pot pensar que la intenció era aprofitar el metall. Qui sap. A la Plaça de les Naves, del Poble-sec, hi ha una estàtua de Borrell, una mare i un nen, ara és una còpia ja que l'original, de marbre, el van trinxar, literalment parlar, quan feia poc temps de la penúltima remodelació de l'espai.



El Monument a la Sardana es troba en una de les antigues entrades del Parc d'Atraccions de Montjuïc, lloc que moltes vegades he recordat, un lloc d'entreteniment popular, ben situat, molt estimat per la gent i força enyorat pels qui en vam gaudir. La història del seu final va ser lamentable, mal explicat, una d'aquelles tristes històries sense sentit que responen a interessos econòmics maquillats amb rotllos de tot tipus sobre la necessitat dels canvis. 

En aquell cas es va parlar de Montjuïc com a zona verda per definició però els mateixos poders públics han fomentat intervencions diverses en un sentit ben diferent, com ara el macro hotel de Miramar o l'exagerat telefèric turístic actual, veus autoritzades com ara la de l'historiador Oriol Granados i d'altres ja van escriure sobre el tema en el seu moment, sense èxit. Un recull d'hemeroteca seriós i comentat sobre el que s'ha fet o deixat de fer a Montjuïc al llarg del temps ompliria enciclopèdies. Tampoc no negaré algunes millores puntuals però la manca d'una idea global sobre la muntanya ha contribuït a la proliferació d'alguns disbarats irreversibles i la cosa no és d'ara, ve d'anys i panys. 



Personalment crec que l'eliminació del Parc va tenir a veure amb la intenció de promocionar de nou el Tibidabo, amb el senyor de la Rosa pel mig i connivència política de tota mena, una mena de conxorxa econòmica que no he pogut esbrinar mai del tot. El procediment habitual és no renovar concessions, deixar que tot es malmeti, fins que la mateixa gent demani que l'espai se suprimeixi de tant degradat com està. Tot va començar amb l'eliminació del transport públic que hi arribava, per exemple.

Aquest dissabte calorós el sol es va amagar una mica, cosa que va afavorir l'acte, sobri i breu, amb referències històriques sobre la sardana a càrrec de l'historiador Solé i Sabaté, en l'intent de desmentir els disbarats que s'amollen sobre la dansa, per part de la modernitat ignorant, i un bonic i breu recital de cançons tradicionals catalanes, amb cloenda i cant de Els Segadors. 

En aquest enllaç podeu escoltar com va sorgir aquest grup reivindicatiu, per sort de tant en tant sorgeixen iniciatives d'aquest tipus, al marge dels canals oficials, que tot ho volen controlar. 

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/sardanes/que-no-sapagui-laire/audio/1097426/

El tema de la sardana ha patit un menyspreu progressiu, els programes de televisió son ja inexistents i residuals i els de ràdio es mantenen en horaris tradicionals poc adients per a la promoció seriosa, com ara els matins dels diumenges. Ara toquen castellers i futbol femení, es com allò dels prestatgets literaris que deia Calders, en lloc de sumar tenim tendència a la resta o sostracció.

Copio alguns enllaços d'interès sobre el monument, la seva història i els seus patiments i d'altres aspectes relacionats amb el meu estimat i malmès Montjuïc. 


http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/787833-el-monument-a-la-sardana-de-montjuic-mutilat.html

http://www.endrets.cat/indret/1898/monument-a-la-sardana-montjuic-ca.html

https://www.lavanguardia.com/vida/20070403/51322574711/la-montana-de-montjuic-esta-en-peligro.html


Copio també el preciós poema de Miquel Desclot, un dels meus poetes preferits, que ha inspirat el nom d'aquest coratjós gup reivindicatiu. Per cert, se m'acut que potser, en el fons, tot té a veure també amb la mania a l'art figuratiu per part de determinada modernitat, el mateix que es té mania, avui, a la poesia que té ritme i rima. 


El campaner de Taüll
porta una barba tan blanca
com la del bon Pirineu
i una cabellera llarga;
té un didal de mar als ulls
i el xaloc a la mirada;
és tan alt com el cloquer
i més vell que la campana.

Un pit-roig al finestró
l'ha desvetllat a trenc d'alba
i el campaner de Taüll
ha enfilat, corrents, l'escala,
calçat amb esclops de sol,
a dir el seu somni d'albada
al tornaveu de la vall.
I ha desfermat la campana.

Qui l'ha sentit de primer
ha estat el vell del vilatge
d'Erill la Vall, que no dorm,
i després el vell de Caldes
i després el de Boi,
que són gent de la contrada,
i s'ajunten amb delit
a la crida inesperada.

Així s'encenen al vent
la gent de Ponts i Oliana,
la d'Andorra i de Bellpuig,
la de Portbou i l'Escala.
De Ripoll i la Bisbal,
la de Berga i de Terrassa.
La d'Amposta i el Masnou,
la de Valls i Vilafranca...

Les batallades, a peu,
també fan la serralada
i incendien Perpinyà,
Argelers, Ceret i Prada...
I se'n van a Manacor,
a Maó i a Eivissa, en barca,
i a Gandia, Vinaròs
i Guardamar, en tartana.

El campanam revoltat
fa tremolar tot el mapa,
que s'agita com un mar
i que aixeca grans onades.
I el campaner de Taüll,
des de dalt de la muntanya,
campaneja com un foll
perquè no s'apagui l'aire.