FESTES DE LA MERCÈ, OMBRES I LLUMS, SILENCIS I SOROLLS

 

Avui, dia de la Mercè, Festa Major de Barcelona. 

Tinc molts records d'aquestes festes, records barrejats i mal situats en el temps, com ara aquestes fotografies que desem en caixes de sabates sense cap mena d'ordre. O com les rastelleres d'imatges que t'ofereix, de tant en tant, el facebook, que ho sap tot (perquè li hem dit, ep).

Ahir vaig seguir, per BTV, el pregó que va fer Custodia Moreno, em va encantar i emocionar, tinc molt de respecte per aquesta senyora lúcida i seriosa però amb el seu sentit de l'humor, jo crec que el sentit de l'humor sovint va lligat a la intel·ligència. Crec que l'alcaldessa s'ha marcat un tanto amb l'elecció de pregonera, els pregoners i pregoneres han estat sovint qüestionats per motius diversos. 

Malgrat la grapa en l'elecció hi va haver les inevitables xiulades i escridassades de cada any, siguin en la direcció que sigui. Malauradament tenim vaga a BTV, una vaga de la qual no ens han explicat gaire cosa, per cert, tot i que una mica més que quan van fer vaga a TV3, fa temps i temps. Un tema polèmic va ser el blindatge de la Plaça de Sant Jaume, ahir, al twiter, un xicot que havia escrit en contra del tema i de Colau rectificava, admetent que havia estat cosa del Procicat, més aviat.

Crec que en molts temes hi ha, actualment -i potser ha estat així sempre- tanta visceralitat que un debat raonat es fa impossible, un d'aquests temes recurrents és l'alcaldessa. S'idealitza un passat municipal, amb moltes ombres i destraleries, ben mirat, i em va agradar que Custodia Moreno recordés que els polítics han de governar però que la societat cívica ha de controlar la gestió i mirar de dialogar i negociar, sobre tot. Moreno va dir moltes coses, cada fragment del seu pregó es podria comentar a fons i amollaria elements per a la meditació seriosa. Els puristes també han sortit amb el tema del castellà i el català, un clàssic, sobre el qual la mateixa pregonera va voler deixar les coses ben clares.

Avui, a més a més, em llevo amb això de la detenció de Puigdemont, no podem estar mai tranquils. I tot sembla res si pensem en la situació de la gent de La Palma la qual, a més de la desgràcia de perdre-ho tot ha d'entomar els ramats de la premsa de tot tipus, la meva opinió és que allà sí que s'hauria de blindar l'arribada dels voltors suposadament informatius i deixar que fos tan sols la televisió canària qui fes les informacions i els reportatges i els passés a la resta.

Més lluny de Canàries ahir ens explicaven la construcció d'un camp de refugiats a Samos, d'on sembla que és gairebé impossible tocar el dos. Realment, ens queixem de vici, que deien els meus majors. Estic llegint un llibre molt interessant sobre la vaga de Tramvies de 1951, més enllà dels fets concrets, el llibre ens explica la situació social i política d'aquells anys de misèria. 

Llegeixo moltes crítiques i protestes i pontificacions sobre què s'hauria de fer. Sovint el problema no és el què sinó el com, aspecte que poques vegades es clarifica de forma realista, més enllà de fer volar coloms i constatar com n'estem, de consciencitzats i mentalitzats. Molta gent sap com pensa i què vol, precisament 'la gent', 'el poble català', 'els veïns del barri'. Els ximples i ignorants sempre son els altres o les altres.

LA FIRA DEL LLIBRE D'OCASIÓ, ANTIC I MODERN, JA ÉS VELLETA I ADMIRABLE

La Fira del Llibre d'Ocasió ha arribat a la setantena edició, vol dir que és tot just una mica més joveneta que no pas jo.  És una de les meves fires preferides, en l'actualitat hi ha moltes menys parades que en el passat, cosa gens estranya perquè les possibilitats de lectura i accés a llibres han augmentat molt, a banda de la importància de les vendes per la xarxa.

Vaig passar una estoneta per l'acte d'inauguració, a càrrec de Marçal Font, poeta i llibreter badaloní que ara és el president del sector. Entre d'altres coses interessants va fer una mica de crítica dels manaies, que no protegeixen coses tan emblemàtiques com ara aquesta fira o la trobada setmanal de Sant Antoni. La crítica a l'ajuntament, tema recurrent en qualsevol acte cultural, va quedar matisada per l'amable intervenció del regidor Riera, un d'aquest polítics discrets i eficaços i poc coneguts per la majoria.

El pregoner de l'acte era Biel Mesquida, a qui fa poc han donat, a la Setmana del Llibre en Català del Moll de la Fusta, el premi Trajectòria. Mesquida va estar molt oportú en remarcar que no li agrada xerrar ni recitar quan la gent ha d'estar dreta i no pot seure, com era el cas, amb el greuge de la calor en augment. No entenc que aquestes coses no es facin de forma més còmoda per a tothom. Tampoc crec que la promoció de l'acte hagués estat massa eficaç. Mesquida és un gran autor i no cal que a cada moment me'l recordin com a escriptor queer o LGTBI. Tot son modes, vaja. Aqui hem passat de posar-li un munt d'entrebancs amb aquell adolescent de sal a fer-ne la bandera de l'agosarament català primigeni. I no funcionava tan sols la censura franquista, ep, per casa nostra també es ranciejava a dojo, en aquells anys en penombra però amb molts entusiasmes.

La Fira té un component molt interessant de germanor hispànica, ve gent de tot l'estat espanyol, Espanya per als antics, vaja. Hi ha llibreries de vell a tot arreu, emblemàtiques i excel·lents. Jo compro molts llibres d'ocasió, a portals com iberlibro, i m'encanta veure com m'arriba un llibre des de Madrid, Toledo, Málaga o Vigo, de vegades, fins i tot, llibres en català. 

El matí de la inauguració encara hi havia moltes parades tancades o que s'estaven endreçant. Així que hi hauré de tornar. Hi ha temps fins a primers d'octubre. Sempre s'hi troben perles i, a més a més, potser per l'augment de l'oferta, els preus s'han mantingut estables i assequibles, en general. Després de l'excés de novetats de la Setmana del Llibre Nou o que ho sembli, això del lllibre d'ocasió fa molta il·lusió. Al menys, a mi. Una mica és allò tan repetit del poema de Foix, que té ja més anys que la Fira, m'exalta el nou i m'enamora el vell. Tot i que el nou ja no em sembla tan nou i el vell també m'exalta, ben mirat.

M'ha vingut al cap que, en el passat, per la Mercè també es feia un concurs d'aparadors, molt maco. Els aparadors, avui, com els telons del teatre, semblen ser elements en perill d'extinció però no se sap mai. Una altra curiositat és que els llibreters d'aquest tipus de llibre encara es puguin dir llibreters de vell mentre que la Fira es del llibre d'ocasió antic i modern. No entenc quina mania en no poder dir que les coses i les persones son velles. 

LLIBRES, LECTURA, MITIFICACIONS INTEL·LECTUALS I DÈRIES DIVERSES

 

No m'agrada gaire mirar enrera ni enyorar temps passats, no serveix per a res, a banda de què la memòria és enganyosa, parcial i injusta. Malgrat tot ja fa anys que no puc evitar trobar a faltar aquelles Setmanes que se celebraven a les Drassanes, un espai gran i còmode. Els llibres estaven agrupats per autors, per temàtiques, i no pas per editorials. Trobaves perles oblidades i fons d'armari esgrogueïts que aprofitaven l'avinentesa per ressorgir, i tan era que fes bon temps o mal temps, car eres en un recinte tancat, però gran i còmode.

Més endavant es va fer a prop de la Catedral, em semblava un espai atapeït i enxubat i ja va començar el regne de les novetats oportunistes. Però, vaja, millor que es faci on sigui que no pas que no es fes. L'any passat va resistir la pandèmia, al Moll de la Fusta, i enguany ha tornat al mateix lloc. La calor xafogosa d'aquests dies no ajuda. Diumenge hi vaig fer un volt, hi havia moltíssima gent i poc control de distàncies i la resta. Feia sol i calor, era pel matí. Els dies laborables no obren pel matí i ahir hi vaig tornar, amb una amiga, per la tarda. Hi havia menys gent tot i que en va anar venint més tard. 

Com en tantes coses del present l'excés mata la màgia. He llegit que per a la ocasió han sortit dues-centes novetats, per exemple. Les petites parades estan plenes de llibres, moltes petites i mitjanes editorials han de compartir els taulells i em sorprèn com, en aquests temps difícils, sorgeixen encara petites editorials coratjoses. També en sé d'algunes que no van a la Setmana, no els surt a compte i els dona massa feina. Hi ha editorials clarament discriminades, també a les llibreries, però crec que la gran majoria de gent ni se n'adona perquè, al capdavall, els llibres ben promocionats a la tele es troben fàcilment.

El llibre en paper és encara un objecte sacralitzat quan, de fet, és avui un objecte de consum immediat, amb poques excepcions. La gent que més plora la destrucció inevitable de tants llibres sol ser la que menys en compra o en llegeix, pel que he anat observant. Els llibres son un valor barat i efímer, grans novetats passen aviat a les parades i botigues d'ocasió, a preus de saldo. Un valor del nostre temps és la renovació, ja fa anys, molts, vaig tenir cura de la biblioteca escolar i el primer que ens van recomanar en uns cursos que vaig fer era llençar i renovar. Hi ha un excés en tot, no tan sols en el cas dels llibres, el mateix passa amb la roba, amb els estris de casa, amb el material escolar. 

A més a més les biblioteques, que han fet un gran servei, també han contribuït a la disminució de les vendes. La gent té poc espai a les cases, això els que tenen casa pròpia, i poc temps per treure la pols que, inevitablement, aplega el paper enquadernat. Les biblioteques tenen aviat a punt les novetats, també en digital, cosa molt pràctica. Jo crec que em compro llibres per damunt de la mitjana i sempre, a més a més, en porto un de digitalitzat del servei e-biblio, al telèfon, cosa molt pràctica i que evita portar a la bossa més pes del compte. Si un llibre de la biblioteca m'agrada molt i em sembla que és 'per tenir-lo', me'l compro. Això, però, em passa en poques ocasions. Cada vegada, per altra banda, llegeixo més llibres d'assaig que no pas novel·les, em sembla que és una cosa que passa a molta gent, pel que m'expliquen. També, darrerament, me n'he comprat alguns de poesia, traduccions sobretot.

El llibre té una funció evident de distracció, de diversió, llegir no és un valor absolut, depèn del que llegeixis i del profit que et faci. Surten tants llibres que és possible que molts ens passin per alt. I es promociona molta palla, cosa que tampoc no és cap novetat. Un ganxo per als llibres son les cobertes, els títols... Llegir és una activitat com qualsevol altra i per això no crec que m'hagi de posar cap medalla per llegir molt, o per escriure força. Cadascú té les seves aficions, ben respectables, i els afeccionats a l'esport no entenen gaire que no t'agradi practicar-lo. 

A la Setmana del Llibre d'enguany me n'he comprat un parell que em van cridar l'atenció, tots dos de poesia i amb la versió original en anglès al costat de la catalana, el d'Elisabeth Bishop i un de Poesia Romàntica Anglesa recollida per Marià Manent, a qui devem tantes interessants traduccions, sobretot en una època en la qual els llibres i les traduccions eren un bé escàs. Els llibros de poesia son més per tenir-los que no pas els de narrativa, segons la meva subjectiva opinió. 

D'aquí un parell de dies també obrirà la Fira del Llibre d'Ocasió, que té, ja, gairebé la meva edat i que encara és de les meves fires preferides, pel que fa a aquests objectes en concret. Com que ja no sé on posar llibres de tant en tant faig una carretada i els porto a una botiga del Llibre Solidari, penso que potser sense voler en alguna ocasió he comprat als del Llibre Solidari algun llibre que era meu, cosa que seria una bonica casualitat, la veritat. 

Estic llegint una biografia de l'inefable Talleyrand, per cert, meva i comprada, que consti, i aquest senyor tan especial tenia com a valor segur i d'inversió la seva biblioteca, ja que els llibres eren escassos, cars i minoritaris, i eren, aleshores, un valor segur en cas de problemes econòmics. Ara, com em va dir un senyor que va venir a buidar el pis dels meus pares, els llibres pesen molt i valen poc. Les coses canvien i així ha de ser, la cultura s'ha massificat, ha arribat a gairebé tothom i hi ha molta més gent que llegeix però també que escriu. Quan un bé és escàs i difícil d'aconseguir, cas del Pepe el Romano, és molt cobejat i desitjat. Però si les filles de Bernarda Alba haguessin pogut sortir de gresca cada cap de setmana i conèixer xicots a dojo no hi hauria hagut drama lorquià. 

Els productes de consum cultural no son ni bons ni dolents ni cal enyorar res, cadascú de nosaltres és fill o filla del seu temps i les seves circumstàncies i la seva educació. Hi ha molts tòpics sobre literatura o la mística dels llibres de paper, tòpics i mitologia. No per llegir i estudiar molt ets millor persona, ni de bon tros, hi ha gent excel·lent poc llegida o que no vai mai al teatre, al cinema o a concerts de música clàssica i que, fins i tot, es mira ximpleries a Tele 5 per distreure's. Un llibre no es bo per ell mateix sinó pel que explica que pot ser ben poc recomanable, per cert. O un rotllo. 

Una senyora, a una parada de la Setmana, comentava a la parella que li havien dit que un del Kallifatides sobre la seva mare estava molt bé, el va veure, el va fullejar i va comentar, sense manies: me'l descarregaré a la biblioteca. No vaig veure que se'n compres cap, al menys en aquella parada. 

BERNARDA ALBA I LA SEVA FAMÍLIA, UN MES AL PARAL·LEL

 

Ahir vaig tornar al teatre, en aquest cas a l'Apolo per veure la versió que Juan Carlos Plaza ha fet de la conegudíssima obra de Lorca. A banda del valor de l'obra, un clàssic ja reconegut, anar a l'Apolo, un molt bon teatre poc aprofitat i que ha estat tancat durant un temps a causa d'una mena d'estafa i problemes diversos, és, per a mi, una alegria. Encara més quan el teatre és a prop de casa i hi puc anar tot passejant. 

Ahir sentia gent del públic que potser no hi havia estat mai, comentant les bones condicions de l'espai i la seva comoditat. Aquesta obra tan sols haurà estat un mes a Barcelona, esperem que es continuï amb una programació diversa i intel·ligent. 

L'obra s'ha representat moltíssim, n'hem vist versions a la televisió, al cinema, hi ha fins i tot alguna òpera. Es fa difícil escriure sobre Lorca, la seva horrible mort, dos mesos després d'acabar aquest text, li ha donat un valor afegit i l'ha situat en una estranya categoria de mite intocable. A nivell personal, el seu teatre, sobretot les tres obres de culte que son aquesta, Yerma i Bodas de sangre, em grinyolen en alguns moments, tot i el llenguatge poètic de l'autor. S'ha vessat molta tinta sobre els personatges, la simbologia i la resta. La posada en escena del muntatge actual no respecta la blancor de les parets de les indicacions originals, que es van enfosquint amb el desenvolupament de la trama. Malgrat això l'escenografia és molt efectiva, encara més quan a l'Apolo encara existeix un element de misteri teatral que, per a mi, és mític, el teló.

A l'Escola Normal, ja ho he comentat en alguna ocasió, vaig tenir la sort de comptar amb el professor Tuson, en pau descansi, abans de la seva catalanització. Recordo que en algun moment ens va ironitzar sobre algunes frases d'aquesta obra, com ara allò de carbón ardiendo en el sitio de su pecado, que amolla la mare castradora quan pel poble arrosseguen una infanticida. Aixi mateix ens va fer veure algunes rimes fàcils d'un altre mite, Machado, que en ocasions resulten excessivament vulgars.

En tot cas, sempre resulta interessant revisitar aquests textos. L'obra gira a l'entorn del personatge principal, Bernarda, però també de la criada, Poncia, immenses Consuelo Trujillo i Rosario Pardo. Les filles, fins i tot la sensual Adela, son personatges corals, secundaris, sense tantes possibilitats de lluïment. Uns aspectes en el quals no havia parat compte en d'altres ocasions és la relació, molt íntima, de dependència entre criada i senyora, força interessant, ja que en ocasions no saps qui mana més,  o la rellevància del personatge de l'àvia guillada, que com la jove Adela, els dos extrems de la vida, vol fugir d'allà sigui com sigui.  No entraré en simbologies o dobles lectures, hi ha un munt de coses escrites sobre Lorca i el seu teatre i per la xarxa es pot trobar de tot.

Potser la versió de l'Apolo sigui, fins i tot, excessivament mesurada. La Bernarda Alba és un drama i avui no estem en temps d'excessos dramàtics massa explícits. No hi ha gaires ocasions de veure aquestes obres, avui i aquí, per això cal recomanar l'anada a l'Apolo abans la companyia no marxi de Barcelona. El personatge d'aquesta mare tan castradora ha estat molt atractiu per al gremi actoral, un bon paper per a dones grans que també ha temptat els homes, en algun cas el personatge l'havia interpretat, fins i tot, un actor.

El tema de l'home entre dones, que esvalota el galliner, ha estat una constant, sobretot en èpoques de repressió sexual abusiva, no sé si avui, en la nostra societat, les coses serien així, tot ha canviat molt, per sort. El tema de la dona sense home, sense fills, com Yerma, està avui en procés de superació amb els canvis en els costums, molts textos que hi suquen pa, com aquest, han estat escrits per homes i ser homosexual no vol dir, tampoc, que es pugui entendre millor la condició femenina. Cadascú és fill-filla del seu temps, les seves circumstàncies, la seva educació i les seves manies. També la visio dels homes, brutals, lliures i sense més horitzó que la feina, els diners i el sexe ens pot semblar, avui, una mica llunyana.

Posats a esmenar la plana al text original crec que la mestressa hauria d'haver acabat a trets amb aquest Pepe el Romano, tan lamentable i interessat. L'apressat suïcidi d'Adela resulta una mica ficat amb calçador però, vaja, la realitat tampoc no és versemblant, en molts casos. Aquesta obra va ser la darrera de Lorca, escrita el malaurat any 1936, no es va poder publicar ni estrenar fins el 1945, a Buenos Aires, gràcies a la Xirgu, un altre mite sobre el qual se sap poc i s'ha escrit molt, massa, potser. 

L'obra també s'ha relaciona sovint amb l'Espanya negra i rural de l'època però és un drama que s'ha representat per tot el mon durant anys, amb adaptacions a realitats diverses, fent, per exemple, que passés en el país de la representació, i l'argument no ha grinyolat pas per aquestes adaptacions. 

A Trujillo i Pardo les acompanyen un bon planter d'excel·lents actrius més joves, Ana Fernández, Mona Martínez, Marina Salas, Zaira Montes, Ruth Gabriel i Montse Peidro. 

REBEL·LIES INÚTILS I SOLITUDS SENSE SORTIDA

 

Gràcies a BTV he pogut veure aquesta pel·lícula, que tan sols coneixia per algunes referències. Va ser la primera dirigida pel gran Lindsay Anderson, va tenir un cert ressò en el seu moment i alguns reconeixements. El títol original és The Sporting Life i l'argument està basat en un llibre de David Storey, quI va col·laborar amb el director en d'altres ocasions. 

És una pel·lícula molt del seu temps i del seu país, se l'emmarca en l'emblemàtic free cinema i es va estrenar el 1963. El protagonista, un extraordinari Richard Harris, ens evoca molts dels actors d'aquells anys, així com diferents pel·lícules angleses de l'època. Hi ha, però, diferències importants. Actors com Finley, Bates, Burton i d'altres van donar vida a personatges amargats, joves violents, però amb uns certs motius: un mon absurd, unes feines embrutidores, amors convencionals sense sortida. Hi surava un rerefons de rebel·lia que es podia comprendre, en aquell context, tot i que obviant, des de la perspectiva del present, el masclisme indefugible del moment, fins i tot en la civilitzada Anglaterra. La classe obrera assolia protagonisme pero la vida dels obrers no tenia cap mena de grandesa, i això aniria així fins a una certa mitificació de la pobresa lluitadora, molt del gust del nostre temps..

Aquí el protagonista és un jugador de rugby, un home primari, d'un poble miner i classe humil, insegur i violent, potser per això el terme ingenu salvatge que es va triar per al títol en castellà no resulti del tot desencertat.  La narració té la seva originalitat ja que ens situa en una sèrie de flash backs quan el protagonista, que ha perdut unes quantes dents durant un partit, barreja els seus records recents en una mena de malson realista. L'home viu a dispesa amb una vidua amb dos fills petits, la seva és una relació enrarida, la dona recorda el seu marit de forma malaltissa, tot i que la història del matrimoni no se'ns explica a fons. 

Malgrat la incomoditat que provoquen algunes circumstàncies, i que no aconseguim empatitzar amb els dos protagonistes, estem davant d'una pel·lícula rellevant, original i que es beneficia de dos actors extraordinaris, el mencionat Richard Harris, en un dels seus primers papers importants, i Rachel Roberts, una actriu boníssima que no va tenir gaire sort, ni professional ni personal, i es va suïcidar amb poc més de cinquanta anys. Al seu volt un planter de categoria d'aquests actors anglesos poc coneguts però excel·lents, amb un bon currículum teatral al seu país. I una breu intervenció d'una joveníssima Glenda Jackson.

Potser l'apressat i tràgic final no acabi d'entendre's. El mon de l'esport se'ns presenta sense concessions, brutal i fomentant l'espectacle més violent possible, ni que sigui a dins d'unes determinades regles pactades. L'autor del llibre, per cert, havia estat jugador de rugby abans de dedicar-se a la literatura. Harris evoca en alguns moments trets de Brando, un actor que, de forma inevitable, va inspirar a d'altres intèrprets, en la seva bona època.

Una pel·lícula que cal veure o revisar, quan, de tant en tant, sembla que el passat sigui una mena de paradís perdut amarat de valors molt menys generalitzats del que ens volen fer creure les nostàlgies del present. Però, sobretot, perquè és cinema del bo, vaja.