22.10.19

VOLTANT PER PARÍS, UN CATORZE DE JULIOL DE FA MÉS DE SEIXANTA ANYS...


Diumenge vaig poder veure, a la Filmoteca, una joia recuperada, una pel·lícula de Duvivier, restaurada i feliçment ressuscitada. Ahir ja evocava el cinema Gaumont, un dels espais de la pel·lícula. Un altre espai emblemàtic, pel qual passen els singulars personatges d'aquesta pel·lícula és l'històric circ Medrano, definitivament desaparegut a principis dels seixanta.



Tot i que es va fer una mena de remake el 1964, a l'americana, amb Audrey Hepburn i William Holden, que no conec, em temo que tindria poca cosa a veure amb l'original inspirador. Aquesta festa de la bonica Enriqueta s'esdevé el dia del seu sant, que coincideix amb el 14 de juliol, aquell dia mític francès en el qual Brassens es quedava al llit, cosa que jo, ho confesso, també faig durant algunes festes patriòtiques, nostrades i foranes. 
La festassa que la pel·lícula ens mostra va molt més enllà del patriotisme, tothom balla per tot arreu, i, a banda de l'encisador i perdut París de l'època, 1952, el paisatge humà és absolutament poètic i fascinant. La narració és una mena de joc fílmic, un director de cinema i el seu ajudant, de fet un reflex del mateix Duvivier i el seu col·laborador, Jeanson, acompanyats d'un parell de senyores joves que sempre s'aixequen del llit, i d'una bonica i elegant secretària, interpretada per Micheline Francey, una actriu molt maca i molt francesa, que va morir de forma prematura als quaranta-nou anys i que va ser una de les destacades intèrprets d'un dels grans títols de Clouzot, Le Corbeau.

Aquest parell d'espavilats i divertits cineastes especulen a la pantalla sobre el tema d'una futura pel·lícula i van inventant i variant l'argument, cinema dins del cinema, vaja. Durant aquest dia de Santa Enriqueta aquesta Henriette ingènua sortirà amb el seu promès, que encara no li ha proposat matrimoni, i que la deixarà més o menys plantada per anar a una cita amb una amazona del circ Medrano que fa col·lecció d'amants temporals.

La noia coneixerà i acompanyarà una mena de divertit pinxo i, al capdavall, acabarà recuperant el seu promès, penedit i disposat a casar-se amb ella, i tot acabarà amb focs artificials i amb un divertit epíleg a càrrec de l'actor que fa de pinxo, explicant que aquella història en cinema ja existia i que s'imagina els títols de crèdit, que aniran sortint a la pantalla al final de la trama. Els actors son, doncs, titelles a caprici dels qui fan cinema, i aquí se'ns mostra tot plegat de forma explícita, divertida, trepidant i irònica. Amb ironia parisenca i molt francesa, en un altre lloc i amb uns altres actors tot seria molt diferent o potser ni tan sols seria possible endegar alguna cosa semblant. 

Per tal d'arrodonir la picaresca parisenca hi surten moltes senyores amb poca roba, avui potser les feministes hi  tindrien moltes coses a dir, en tot plegat. Malgrat que l'amazona del circ pot servir per venjar els despropòsits sobre el tema. El París d'aquells anys cinquanta ja no el veurem mai més i resulta inevitable pensar en com era en la nostra imaginació autàrquica. No crec que la pel·lícula arribés, aleshores, als circuits comercials hispànics, tot i que aquells cines de barri de l'època acollien coses molt estranyes, ni que fos amb els talls morals pertinents. 

La protagonista, la bonica Henriette, era Dany Robin, una actriu molt bonica i elegant, que va sortir a moltes pel·lícules que avui costen de veure en pantalla gran. En recordo una, en concret, que em va entristir molt, Els amants de la mitjanit, amb Jean Marais, que devia formar part d'un d'aquells programes dobles del cinema del barri, tan eclèctics i atzarosos. De vegades, amb tanta censura, em sorprèn com passaven per alt històries de moralitat poc convencional, crec que els censors no les devien acabar d'entendre. 

Robin va estar casada durant uns quants anys amb Georges Marchal, un bon actor que volia fer la competència a Marais, sense aconseguir tenir tan èxit com ell, tot i que quan era una mica grandet va treballar força amb Buñuel. El segon marit de l'actriu, un empresari irlandès, va voler que es retirés, tot i que de tant en tanta encara va fer alguna coseta, la més remarcable un paper a Topaz. Malauradament ella i el segon marit van morir a causa d'un incendi en el seu apartament parisenc.

Michel Auclair fa el paper del pinxo seductor. Va ser un gran home de teatre, d'origen serbi per part de pare, que va treballar al cinema de tant en tant, amb directors de prestigi. Tot el conjunt actoral és de categoria, encara que avui els haguem mig oblidat, a molts d'ells, i cal destacar Hildegard Neff, la cavallista del circ Medrano, una actriu molt popular en aquells anys, amb una veu impressionant, alemanya, que també va ser escriptora i cantant. Va fer alguns intents per treballar als Estats Units però no  va voler acceptar coses com ara canviar-se el nom o fer feines que no li feien gràcia. Va ser una dona lliure o va intentar ser-ho, va morir poc després de la reunificació alemanya i es tot un mite al seu país, on s'ha filmat algun biopic sobre la seva vida. 
El periodista que festeja amb la noia però no pot evitar tenir un rotllet amb la Neff era Michel Roux. Roux no es va prodigar gaire en el cinema però es va guanyar molt bé la vida fent doblatge, cosa a la qual també es va dedicar Neff. De vegades expliquen que això del doblatge es cosa d'aquí però em temo que està molt més generalitzat del que caldria. 

Per cert, de fons, cap al final, es pot escoltar una cançó, interpretada per una cantat de l'època, Anny Flore, que es diu Sous le pavé de París, una cosa així com ara sota el paviment de París, allà on els revolucionaris del seixanta-vuit deien que hi havia la platja, vaja. La mateixa cantant té versions de Sota els ponts de París o Sota les teulades de París... Ah, quina habilitat tenen els francesos, sobretot els parisencs, per posar música al conjunt del seu paisatge urbà!!! De tota manera sempre m'ha semblat que les ciutats amb nom breu, Madrid, París, Berlín, son més fàcils de fer rimar, musicalment parlant, que no pas Barcelona, un nom massa llarg per a tonades diverses i enganxoses.

He de dir que es veu que el títol original de la cançó era sur le pavé i no sous le pavé, cosa que sembla més lògica ja que els protagonistes no caminen mai pel subsòl. He trobat aquesta explicació:

La chanson Sur le pavé de Paris, paroles de Jacques Larue, musique de Georges Auric et interprétée par Anny Flore a été inspirée par la romance Sous le ciel de Paris du film homonyme que Julien Duvivier avait sorti en 1951 et qui avait rencontré un grand succès. Cette inspiration se retrouve dans l'erreur du générique : la chanson y est appelée Sous le pavé de Paris au lieu de Sur le pavé de Paris...


Podeu llegir més referències sobre aquesta pel·lícula a Cinefília Sant Miquel.

21.10.19

LA VIDA ÉS SOMNI I CINEMA


Cine, cine, cine,
más cine por favor,
que todo en la vida es cine
y los sueños,
cine son.


(Tornada d'una cançó d'Aute, parafrasejant Calderón. Per cert, tinc pendent el documental sobre aquest personatge, fascinant i polièdric).


Malauradament, tot i que entenc que pot semblar contradictori, per diferents motius no havia pogut veure en pantalla gran el documental Cinema, mon amour, de Natàlia Regàs, i tan sols el coneixia per referències fins que no el van passar per la televisió. Regàs, persona encisadora, jove, entusiasta i cinèfila vocacional i vivencial, n'és la directora i també és un element imprescindible al Cine Maldà, feliçment, encara, obert i amb activitat continuada. 

De forma una mica errònia, en algunes promocions del documental, ens diuen que parla del final dels cinemes de barri. No és així, els cinemes de barri eren els d'abans, els de la meva infantesa i la de la meva mare. Un gran nombre d'aquells cines es van perdre pel túnel del temps ja que la vida és, de fet, una mena de pèrdua i transformació constant. Al documental, Regàs entrevista molta gent emblemàtica i visita espais diversos, alguns d'abandonats, o magatzems de maquinària fílmica obsoleta.

El que passa és que cadascú és fill del seu temps i aquesta jove directora explica que un dels primers trasbalsos li va produir el tancament del Renoir-Les Corts. Hi ha un moment, a la vida, en el qual cadascú s'enfronta amb un tancament inquietant, amb una pèrdua simbòlica. Això del Renoir era l'any 2012, fa, com qui diu, quatre dies. El Renoir Floridablanca, un dels meus cinemes de referència, aguanta, de moment, tot i que en algun moment havien corregut brames sobre el seu possible final. Jo encara recordo quan era el Florida, un cinema d'aquells que en deien de estreno preferente, de més categoria i més car que d'altres, com el Condal, l'América, i tants altres.
Ben aviat, quan et fas gran, t'adones d'això de la pèrdua. Fa algun temps vaig anar a un acte que recordava els Estudis Orphea, de Montjuïc, i el crític Toni Valls també va fer una trista elegia, una mica tremendista, sobre els cinemes que havien desaparegut. Els del seu record, és clar. Jo n'hauria pogut citar molts més, els habituals del meu temps, em temo que el nostre temps és, gairebé sempre, la joventut, la infantesa.

El meu avi i els meus pares planyien el tancament d'una pila de teatres, o la reconversió d'un munt de teatres en cinemes. Tot sembla millor quan més antic resulta. Durant la meva infantesa ja vaig poder percebre la nostàlgia de la gent més gran que no pas jo, encara més quan havien viscut la tragèdia irreversible de la guerra civil. Malgrat les absoltes que es van cantar al teatre, substituït pel cinema, el teatre no va morir. Encara més, durant els setanta alguns cinemes van tornar a ser teatres, fins i tot.
El documental té un punt nostàlgic però també pinzellades optimistes, iniciatives que, com les que han aconseguit obrir petites editorials, han estat capaces d'obrir sales de cinema, grans i petites. En aquest sentit és important el testimoni de Ventura Pons, optimista i lúcid, qui, amb la seva política cinematogràfica i la  resurrecció del Texas, ha aconseguit reeixir i dinamitzar el tema. El Maldà i el Mélies aguanten, comptem amb petits miracles com el Zumzeig, i, al capdavall, les produccions televisives o les sèries actuals de pagament son fills, més o menys independents, del cinema, com el cinema havia estat un descendent del teatre. Un altre tema a tenir en compte serien les grans sales lligades al centres comercials, aquesta mena d'indrets d'oci familiar, tan interessants per molts conceptes.

Una de les evocacions que es fan al documental és la del cinema Urgell, on vam poder veure, en pantalla gran, Superman, ET i tants altres,  d'espectaculars, després, fins i tot, d'haver fet una llarga cua. L'Urgell ens semblava el cinema més gran del mon, en aquell moment. Les grans sales d'espectacles impressionen plenes però també quan estan buides. El gran Alady es va voler fer una fotografia amb el teatre Còmic buit, a punt de tancar, i aquella gran fotografia, emmarcada, va ser protagonista, fins i tot, d'alguns fets miseriosos. 

Una de les excuses que vol explicar els motius pels quals la gent no va al cinema, al teatre o allà on sigui, es el tema dels preus. Hi ha coses molt més cares, el futbol, el Circ du Soleil, el Liceu, els concerts amb grans figures internacionals... Pots anar al cinema amb pocs diners, a la Filmoteca, per exemple, al Texas, o gaudir de les rebaixes d'altres sales, lligades, en alguns casos, a la fidelització. El que passa és que el temps ho transforma tot, les generacions canvien, els gustos, les tendències i les modes, també. Recordo el senyor Badenas, cronista del vell Paral·lel, quan es deia Paralelo, evidenciant que si tanta gent que ploriquejava pel tancament, en aquell cas, del Molino, hi hagués anat un cop de tant,possiblement les coses haurien estat d'una altra manera. Això mateix penso quan algú es queixa del tancament del petit comerç del barri quan, de fet, és un consumidor habitual de grans magatzems i enormes superfícies.
Description de cette image, également commentée ci-après
Ahir vaig anar a la Filmoteca, a veure una pel·lícula deliciosa de Duvivier, recuperada del túnel del temps i de l'oblit, La fête à Henriette, de la qual escriuré a fons en una propera entrada. I on, per cert, em vaig trobar un cinèfil impenitent, el factòtum del blog Cinefília Sant Miquel, gràcies al qual m'adono de tot el que perdo per manca de temps. 

Tan sols voldria recordar que en aquesta pel·lícula es pot veure l'emblemàtic cinema Gaumont-Palace, al costat del qual el nostre admirat Urgell resultaria irrellevant, pel que fa a l'espai interior. El cinema va entomar diferents modificacions però va ser enderrocat, de forma definitiva, l'any 1973. Ja feia anys que Duvivier era mort, va morir a l'edat que jo tinc ara i que quan era jove em semblava l'edat de Maria Castanya. I això va passar a París, ciutat mítica, que té fama de tenir molta tirada i una gran sensibilitat pel que fa a conservar espais amb història. El Gaumont, en els seus bons temps, podia acollir sis mil espectadors, deien que era el més gran del mon. L'Urgell, una mica més de mil vuit-cents. Era el més gran de Barcelona.

La gent com Natàlia Regàs, tan jove, tan sentimental, tan romàntica i tan treballadora, capaç de fer coses singulars, com aquest documental, refà la meva confiança en l'espècie humana, una confiança que sovint està en crisis. Com el cinema, vaja. I tampoc no és tan jove, ja té una filla i tot. Per cert, ara estic  escoltant la ràdio, un mitjà que també semblava  destinat a fer moixoni, fa anys.


19.10.19

MOLT MÉS QUE UNA HISTÒRIA VUITCENTISTA D'AMOR LÈSBIC


En uns anys no tan llunyans els temes lèsbics servien per animar el porno de consum, i ens mostraven un lesbianisme que era, de fet, una fantasia masculina. Fa poc vaig tornar a veure, per la televisió, aquella història terrible que és La calúmnia, la sortida a una homosexualitat femenina no permesa i íntimament reconeguda, en una història no pornogràfica, era el càstig, l'autodestrucció. 

Tot i amb això, per les seves pròpies característiques domèstiques, el lesbianisme podia passar més desapercebut que l'homosexualitat masculina, en molts casos. En tot cas sovint no valorem prou la llibertat de costums i pensament de la qual, al menys en part i aquí, podem gaudir en l'actualitat. 
Un altre tema recurrent, en la narrativa, és el de l'artista -home- i la seva model femenina, gairebé sempre jove i de bon veure, és clar, encara que el pintor ja repapiegi. Quan jo era joveneta, a més a més, s'assegurava, fins i tot des de sectors acadèmics, que no havien existit mai dones pintores prou bones. Ni pintores ni tantes coses més. El mon ha canviat molt i avui ens en surten pels descosits, de pintores, encara que als museus i exposicions encara siguin minoria. 

Retrato de una mujer en llamas ens situa en el darrer terç del segle XVIII, segle en el qual hi va haver algunes pintores reconegudes, fins i tot en el seu temps. Una jove pintora, filla de pintor, rep l'encàrrec de pintar el retrat d'una noia, destinat al seu futur marit. Un d'aquells matrimonis arranjats d'aleshores. I d'avui, en molts indrets, encara. La mare s'hi veu abocada, no sembla que lliguin els gossos amb llonganisses i un bon matrimoni representaria la fugida d'un mon tancat i ensopit. A causa d'aquest encàrrec la pintora s'haurà de traslladar a una illa i a un casalot tronat i solitari.

Una germana gran de la noia, que no arribem a conèixer, no va trobar cap altra sortida que la mort, per tal d'escapar a un matrimoni obligat, i la petita, que es trobava reclosa en un convent on la vida li semblava suportable, es veu obligada a casar-se. Els convents, en molts casos, van ser un refugi, per a aquesta mena de situacions, encara que tinguin al damunt tot un feix de llegenda negra. La forma de rebel·lar-se de la noia es no deixar-se pintar, així que la pintora haurà de fer-ho d'amagat, fent-se passar per una dama de companyia temporal. 
La història és la d'un amor impossible, si la pintora fos un noi seria una narració convencional, com moltes altres. El que passa és que, a més del tema de l'amor, n'hi ha molts altres, com ara la germanor entre dones quan hi ha problemes, cas de l'embaràs d'una jove minyona de la casa. La pel·lícula és a estones com una gran exposició d'imatges pictòriques, amarades de sensibilitat i esquitxades de silencis. Céline Sciamma és una més d'aquest conjunt de joves directores excel·lents del present, ella mateixa és lesbiana i la noia del quadre, Adèle Haenel, és la seva parella, així que en tot plegat s'estableix també un tafaner joc de miralls lligat a la realitat. 

Haenel està excel·lent en el seu paper de jove orgullosa i enigmàtica, però incapaç de canviar el seu destí, i també és un goig retrobar Golino, en el personatge de mare resignada, o Luàna Bajrami, en el rol de la jove serventa, que fa de contrapès a la història i que tot s'ho mira amb una certa distància, fins i tot quan l'afecta de forma directa. Però, pel meu gust, Noémie Merlant, destaca per damunt d'un conjunt de pes, potser a causa d'un físic poc convencional i d'una personalitat abassegadora, interpretant aquesta noia lliure, amb una professió pròpia i, per això, amb més possibilitats que dones de més categoria social. La  reivindicació de l'art, de l'artista, el pes de la pintura en aquell mon del segle XVIII, a tocar dels grans canvis que va suposar la  revolució, i que això impliqui una dona pintora, dona valors afegits a la centralitat d'una història d'amor impossible, donades les circumstàncies.

Trobem moltes referències, potser una mica massa explicites, al mite d'Orfeu. La música, la lectura, el paisatge, tenen un pes important en aquell mon amb poques distraccions i poques relacions. La il·luminació, el vestuari i la resta, i la manca, gairebé, d'exteriors, més enllà de la visió d'un mar poc amable o una inquietant festa nocturna, així com la sensibilitat amb la qual es tracten les escenes amoroses, arrodoneixen una pel·lícula encisadora en el seu conjunt i amarada de poesia. 

REIVINDICACIÓ DE LA COMPASSIÓ



La compassió, concepte procedent del terme en llatí cristià compassiō, format per com- («amb») i passiō («patiment»), és un sentiment a través del qual hom comparteix el sofriment d'altri. A diferència de la pietat o de l'empatia, la compassió implica sovint la voluntat d'implicar-se per tal d'alleugerir la pena de l'altre.

És considerada per la majoria de tradicions religioses i per altres corrents de pensament com una de les més grans virtuts.



Un dels sentiments que avui està mal vist, al costat d'això que en diem caritat, és la compassió. Les paraules canvien, amb el temps, i prenen diferents significats, sorgeixen mots nous o reinventats i sovint no és gens fàcil fer-te entendre. M'imagino que així ha estat sempre o gairebé sempre. Aquests dies resulta difícil no fer referència al present i al que estem vivint. Ahir hi va haver un altre d'aquests grans moviments massius, pacífic i festiu, però els mitjans de comunicació i molta gent inquieta amb el que s'esdevé, es quedarà amb la violència nocturna i el tema policial. Els espais que es dediquen, en molts mitjans, però també en intervencions espontànies a les xarxes, incideixen en aquest tema, interpretant-lo segons el pensament de cadascú, és clar.  

Hi ha molta gent moguda per grans idees nacionalistes, polítiques, vaja, però crec que un bon nombre de persones, sense una ideologia monolítica ni excessivament patriòtica, surt al carrer, aquests dies, moguda per la compassió, encara que costi de reconèixer. Compassió per unes bones persones tancades a la presó des de fa dos anys, i els que els en queden. En unes presons que, per cert, sovint mostren una gran laxitud en deixar lliures personatges perversos, assassins difícils de rehabilitar o violadors reticents. La compassió incomoda tothom i és fàcil de manipular, a les grans proclames. Tot es podia haver acabat amb multes, inhabilitacions, coses així, però el poder, de tant en tant, ha de donar la campanada. 

La compassió conté, sovint, una gran part d'impotència. Qui no sent compassió quan, passejant per Barcelona, veu tanta gent dormint al carrer? O quan coneix un malalt terminal, encara esperançat? O quan ens expliquem, sempre a mitges, el sofriment i mort de tanta gent a una gran part del mon? Hi ha corrents ideològics actuals que incideixen en què tot es cosa de la voluntat, allò del querer es poder. Una de tantes fal·làcies, vaja, que potser resulten imprescindibles per tal de viure una mica tranquil i moderadament feliç.

Fa pocs dies s'han commemorat uns assassinats emblemàtics, el de Companys i el de Ferrer y Guardia. Escric a posta la 'y' grega entre els dos cognoms, ja que el personatge se sentia molt poc català i ho escrivia així mateix, encara que no ens agradi recordar-ho. Ni l'un ni l'altre son persones que em resultin retrospectivament simpátiques, cosa que vol dir que no sento, per moltes de les seves idees o dels fets que van protagonitzar, una gran empatia. Però morir d'una forma tan injusta i violenta fa que encara no se'n pugui parlar ni escriure amb objectivitat. En el temps de l'un i de l'altre van morir, de forma injusta i absurda, molta més gent, una part de la qual potser sense una ideologia consolidada i encara més innocents, però la posteritat no en fa bandera. 

Joan Maragall va escriure un article, La ciutat del perdó,  del qual també se n'ha fet bandera i que va propiciar un llibre de Josep Benet que avui és un clàssic imprescindible, potser una mica sobrevalorat, mirat en perspectiva. Maragall era un home compassiu i és la compassió allò que el motiva a escriure el famós article. Com es sabut, Prat de la Riba va vetar i l'article, d'acord amb Maura, i, que jo sàpiga, Maragall no va lluitar gaire per mirar de publicar-lo en algun altre diari. Maragall, de forma més frívola, home de la seva classe social, s'havia queixat en algun escrit anterior dels aldarulls barcelonins que el privaven d'anar a l'òpera o al teatre. 

Hi ha una tendència absurda a comparar el passat amb el present, quan la gent d'avui no tenim res a veure amb la de 1909 o 1939. Vivim, en general, i amb les bosses de pobresa que vulguem reconèixer, molt millor. La situació de la dona ha evolucionat de forma exponencial. Menjar ja no es el problema primordial, ni tan sols dels pobres. El llibre que comentava al post anterior mostra la situació de la gent treballadora en els anys trenta i el miratge que representaven el comunisme i Rússia. Avui no comptem amb aquesta mena de miratges, amb els anys i les lectures vas perdent la innocència, però entenc que la gent jove, i de vegades també els vells, precisem d'ideals esperançats. 

Que algú que no ha utilitzat la violència de forma directa ni indirecta pugui ser engarjolat, avui i aquí, gràcies a les lleis, vol dir que les lleis no som com haurien de ser, ni de bon tros. Montesquieu ja va manifestar que una injustícia feta a un home era una amenaça contra tothom. El problema de la democràcia hispànica és que no ha evolucionat com era d'esperar. hem vist com una monarquia que fins i tot va arribar a ser popular durant la meva joventut, després d'haver semblat una sortida inimaginable poc abans, ha derivat en la caricatura actual i en un sistema que sembla que es pretén hereditari i tot, que ja és gros. La mania persecutòria de la unitat, del no reconeixement d'un país divers, la poca estima per les llengües i cultures que no son la castellana gaudeix de bona salut, ara per ara, i ha perjudicat, fins i tot, la mateixa cultura castellana. Els independentistes convençuts, fa un parell de dècades, no arribaven al vint per cent.

De vegades pensem que el país, l'estat espanyol, però també Catalunya, és, en general, com el veiem des de les grans zones urbanes. Però hi ha molts mons, a la Pell de Brau. No fa molts anys vaig ser a l'Alcàsser de Toledo i em va sobtar com la museïtzació de l'indret estava ben bé com si la guerra s'hagués acabat abans d'ahir. El Valle de los Caídos, el mateix. El problema no és la mòmia de Franco, ni tot aquesta història gairebé d'humor negre, sobre les seves restes. Tot l'indret hauria d'haver estat objecte d'una rehabilitació democràtica a fons. Això, pel que fa als que manen, hereus, ens agradi o no, del franquisme passat per la bugaderia. Per altra banda, hi ha qui no suporta que li expliquis disbarats i assassinats perpetrats pel bàndol contrari. Crec que, per exemple, la lectura actual del Castell de Montjuïc hauria de ser, així mateix, més inclusiva.

Moltes reticències provocades per la pel·lícula d'Amenábar venen d'aquesta manca de reconeixement d'una realitat amb tantes derivacions. És clar que els franquistes van matar més, tenien millors armes, suport alemany i italià, van guanyar la guerra, i van durar un munt d'anys, gràcies a què en acabar la segona guerra mundial la geopolítica ho va veure convenient, i es van beneficiar de la millora econòmica europea, a partir dels seixanta.  I encara duren, com hem comprovat. O dura la seva influència, més o menys descarada. És clar que les ideologies de fons no son comparables, tot i que, per a una persona normaleta, que el matin o torturin uns o uns altres té poca importància si el resultat és el mateix. A mi em dol molt més que es facin disbarats en nom d'una ideologia positiva i progressista que no pas en nom del feixisme, del qual ja sé què en puc esperar.

Vaig anar, al meu barri, a una taula rodona sobre Teresa Pàmies i la seva relació, a causa de la militància comuna, amb Francesc Boix. Pàmies i Boix eren dos adolescents, quan ets tan jove les idees no son sòlides, per més coratge que demostris. Pàmies va ser capaç de reconèixer, amb el temps,  el sectarisme estalinista, però jo diria que amb molts matisos i de forma relativament tèbia, tot i que admirable, considerant la seva biografia. Boix va morir molt jove i no sabem com hauria evolucionat, de sobreviure més anys.

No és fàcil reconèixer errors en nombre dels quals potser has fet o tolerat coses rebutjables. Es va passar de puntetes, a la taula rodona, pel tema dels Fets de Maig, tan incòmodes per als comunistes o per a les lectures massa amables del passat heroic. No era el tema de fons, ho admeto. Era aquella l'època en la qual Luisa Carnés  i tantes persones, joves i no tant, somniaven en la igualtat i fraternitat del mon rus, com en d'altres èpoques s'havia somniat en d'altres utopies. Malauradament, les bones idees es confonen amb els mals resultats aconseguits en la realitat, cas del comunisme però també del cristianisme o de l'anarquisme.

La història real, en general, és molt incòmoda. El present, moltes vegades, també. La gent, la nostra espècie, és com és, calen moltes lectures i reflexions per entendre tan sols una espurna de la complexitat humana, i tenim poc temps per a tanta filosofia. En aquest context i, sent realistes, si no existeix caritat ni compassió i exigim tan sols una improbable i manipulable justícia, em temo que no anem bé. Quan van mal dades, ho sabien molt bé els nostres pares i avis, tan sols et podies refiar de la bona gent, alguna n'hi havia i alguna n'hi ha, i no sempre son de la ideologia que ens fa el pes. Gent per a la qual la bondat i la compassió i la caritat suren per damunt de la ideologia i les proclames, vaja.

16.10.19

DONES OBRERES I ESCRIPTORES RECUPERADES

Fa anys, per sort uns quants, s'acceptava, i fins i tot s'explicava als centres escolars de tots els nivells, l'absència de dones en diferents activitats. No es podia negar l'existència d'algunes dones escriptores, al capdavall escriure es pot fer amb molt pocs materials i en estones de lleure, però no coneixíem pintores ni compositores ni tantes altres professionals rellevants, del sexe femení. Avui resulta que en surten per tot arreu, gràcies a la darrera onada de feminisme i a la tasca de molta gent. 

El que sobta no és que les dones tinguessin dificultats per a exercir qualsevol professió. El que inquieta és que algunes dones, d'estaments relativament privilegiats i amb marits amb un certa cultureta, com era el cas que mencionava, de Buñuel, hagin tingut un gran interès en esborrar-ne la petja i, en molts casos, no s'haguessin plantejat coses com ara el fet de tenir un munt de fills els quals, evidentment, estaven a càrrec de les dones, la seva i, en molts casos, les minyones. 

Moltes dones, cas de Clara Schumann però també de moltes altres, van treballar donant un munt de concerts per fer bullir l'olla, la dona de Tolstoi copiava els manuscrits del marit un munt de vegades, a mà, és clar (i cal pensar quina part d'ella no hi deu haver en les grans novel·les del marit), i, a casa nostra, moltes d'elles feien traduccions o el que fos mentre ell escrivia poemes i filosofava. 


Un grup de dones que tot just fa pocs anys que ens son conegudes son les de la generació dels autors i artistes del 27, la gent d'abans de la guerra, morta, silenciada o exiliada, després de la derrota. Tania Balló ha editat un parell de llibres i ha endegat documentals sobre elles, Las Sinsombrero, i sovint en coneixem alguna que ni tan sols no ens sonava. Se'ls dediquen centres d'estudi, carrers, espais diversos. Malgrat tot, encara hi ha diferències escandaloses a l'hora dels reconeixements i divulgació.


Una crítica que es fa és recalcar el fet de què aquestes senyores eren de classe privilegiada. Cosa que sembla que no té importància pel que fa als senyors. O és que no eren de classe privilegiada Lorca, Dalí i la resta? Durant anys vam creure que Miguel Hernández era pobre però avui resulta que no ho era tant, tot i que no pertanyia als sectors elitistes d'un Lorca qui, per cert, el menystenia. 

Luisa Carnés, des de fa uns anys reivindicada, va ser un cas diferent ja que era de classe obrera de veritat. En els darrers anys s'han reeditat molts dels seus llibres i ha tingut un reconeixement remarcable. Un dels més importants, Tea Rooms, considerat un dels millors, ha vist la llum gràcies a una d'aquestes admirables petites editorials d'avui, Hoja de lata, asturiana, i és que l'Espanya no-rància també existeix, ep. El llibre és gairebé un documental sobre la vida d'una noia treballadora al Madrid dels anys trenta. No és l'obrera tèxtil catalana, es tracta de la cambrera d'una granja on fan esmorzars i berenars. 

Les noies que hi treballen esdevenen un mosaic divers de personalitats i pateixen tots els problemes que encalçaven les dones i que avui estan, si no superats a nivell universal, al menys denunciats i mal vistos. L'autora, que va ser molt activa políticament, criticava en ocasions la manca de solidaritat entre les dones, de fet les expectatives femenines, lligades a l'atractiu sexual, a la recerca d'un amic ric o d'un marit adient, fomentaven les rivalitats. Com si en el mon dels homes no n'hi hagués, de rivalitats, vaja. Però com que la lluita violenta, el paradigma de la qual ha estat la guerra, era cosa, sobretot d'homes, i comptava amb valors avui de baixa, com ara el coratge, el risc, l'heroïcitat i coses així, se'ls suposava grandesa mentre les rivalitats entre dones semblaven mesquines.

Entre les noies que treballen en aquesta sòrdida granja amb pretensions n'hi ha una, Matilde, que té unes altres inquietuds, creu en la lluita obrera, en els sindicats, en la dona nova, que no haurà de recórrer a un matrimoni convencional ni a la prostitució ni a ser la conca mal vista, una dona que podrà formar-se, estudiar, tirar endavant de forma lliure. És un alter ego de Carnés, qui va fer també moltes feines per ajudar la seva família, molt pobra. Avui ens pot sobtar la fe que es tenia en un país com Rússia on, se suposava, ja no es passava gana i regnaven la justícia i la igualtat. Malauradament, tot era, també, un miratge. Avui hi ha una certa por a admetre que algú era comunista, fins i tot al meu barri, a la placa a la casa on va viure Francesc Boix, es va evitar mencionar la filiació, ben coneguda. 

Carnés va ser comunista, i molt activa políticament. Va escriure teatre d'agitació, va defensar a fons el sufragi femení, d'acord amb les tesis de Clara Campoamor. Es va  casar amb un dibuixant comunista, va tenir un fill, van haver de marxar de Madrid a causa de problemes econòmics i, al capdavall, va haver de marxar cap a l'exili, un exili que, com tanta gent, va creure que seria breu. Va passar per Barcelona i té unes interessants memòries sobre aquella època, De Barcelona a la Bretaña francesa. Memorias. 

Va anar a raure, amb un fill petit, a aquell Mèxic de l'emblemàtic Lázaro Cárdenas i, al capdavall, es va adonar de què la cosa seria llarga, es va integrar a la societat mexicana i va continuar escrivint i treballant i va viure amb un poeta, la seva segona parella. Malauradament un accident de cotxe va acabar amb la seva vida, el poeta i el seu fill es van salvar però ella va morir als cinquanta-nou anys, el 1964, en aquell esperançador principi dels seixanta.  I no em van saber res ni en vam llegir res fins fa, com qui diu, quatre dies. Per sort avui, a la xarxa, podem trobar moltes referències sobre aquesta escriptora i a les llibreries i biblioteques, alguns dels seus llibres. 

L'ambient d'aquesta granja on s'explota les treballadores -i treballadors- i la personalitat de la seva inquietant encarregada m'ha evocat algunes narracions de la meva mare, que va treballar en un taller de brodats, de joveneta. Malauradament, ho va fer en una època pitjor, la primera postguerra, quan la lluita sindical i les esperances en un futur millor, per a les dones i per a tothom,  eren ja una mena de record boirós i incòmode.