16.5.22

AQUELLES SENYORES DELS LAVABOS

 

Avui escoltava per la ràdio un programa en el qual evocaven un restaurant de culte devocional que ja no existeix. Jo, la veritat, tinc poca tirada a aquests temples de la gastronomia rareta i sóc més aviat de menús de barri. Fer un menú digne i ben cuinat a preu barat em sembla un gran mèrit, molt més gran que els experiments destinats a provocar experiències vitals a preu d'or. El que m'ha fet riure o somriure ha estat el fet de què un dels tertulians sobre el tema estava meravellat de la netedat dels lavabos de l'indret i és que la màgia d'aquells recintes es veu que era a causa de tenir una persona dedicada a la neteja constant del lloc, cada vegada que algú utilitzava aquest espai, tan imprescindible, ben mirat.

Fa anys, ara ja uns quants, fins i tot els modestos cinemes de barri tenien senyora dels lavabos. Sempre era una senyora, el tema de la neteja encara sembla, amb poques excepcions, ser cosa de dones, excepció feta dels escaladors que han de netejar els vidres excessius dels edificis moderns, altíssims i plens de finestres que no es poden obrir. La senyora dels lavabos, en general, al menys les que vaig conèixer, tenien cura del lloc, netejaven de forma constant i fins i tot, en moments de lleure, cosien o feien ganxet.

Anar al lavabo, en teoria, en aquells cinemes, i també a moltes cafeteries en les quals hi havia aquest servei personalitzat, era de franc, però era gairebé obligatori deixar propina, en un platet que tenien les senyores damunt d'una tauleta o en una cadira. Si no donaves propina, en molts casos, t'esbroncava, el mateix que l'acomodador. Eren temp difícils i aquelles propines eren molt valorades. 

Encara que ara sembli mentida, en el temps pretèrit el paper era escàs i te'l donava l'encarregada, en entrar al recinte secret, si el demanaves. A l'escola també m'emportava paper fi, per si un cas, ja que no era habitual que n'hi hagués de forma habitual. Més endavant, la propina, en alguns casos, es va oficialitzar i hi havia un preu pactat, una pesseta, per exemple. 

Avui, en general, no hi ha senyora fixa als lavabos d'enlloc. O potser sí, en alguns indrets privilegiats. De fet, el que evocava el lloador de l'indret no era ben bé una senyora dels lavabos sinó una persona que en tenia cura. El problema dels lavabos públics no s'ha acabat de solucionar mai i, pel que fa a l'estat d'aquests espais, pots trobar de tot. Hi ha gent de la neteja de tota mena, com en qualsevol professió i aquests espais es netegen sovint, en general, i prou bé. De vegades vols anar als lavabos d'algun lloc i els estan netejant i no pots entrar.

En un llibre de Margaret Atwood una dona gran té apamats els llocs de la ciutat en els quals hi ha lavabos públics dignes. Jo ja faig el mateix. Pots trobar lavabos en prou bon estat, néts i abundants, al Maremàgnum, als Museus... Altrament has d'entrar en un bar, en una cafeteria. A molts llocs avisen, els lavabos son per als usuaris, cosa que em sembla molt justa, malgrat que a indrets cèntrics sempre se'ls cola algú. 

La dèria dissenyadora ha inventat aixetes i piques molt estranyes, l'aigua s'engega sola, la pica és plana i t'esquitxes, els dibuixets sobre dones i homes cada dia son, també, més estranys. Hi ha qui s'ofèn, fins i tot, a causa de què, per exemple, la dona de la icona porti faldilles. Hi ha qui creu que els lavabos haurien de ser unisex, encara més en aquests temps de variacions temàtiques diverses sobre gèneres i tendències. Jo m'estimo més que sigui com sempre, la veritat, tot i que els de senyores acostumen a tenir més cua, sobretot quan fas una excursió en autocar i t'atures en un hostal o una àrea. 

Avui el més general es dir 'lavabo', el lloc, com tantes coses, ha tingut noms diversos, comuna, water, bany... En èpoques de tendències polítiques divergents el nom del lloc havia evolucionat a coses com ara 'Can Felip' o 'El Cent', segons ideologies. En un llibre de Vallmitjana el lloc, brutíssim, s'assenyala amb un irònic cartell a la porta que diu 'Jardín'. En un llibre de Nothomp a la noia la degraden, en una empresa japonesa, a tenir cura dels lavabos. No connecto amb aquesta escriptora i no entraré en retòriques literàries.

El tema ens portaria a la coneguda tendència escatològica catalana, ja molt estudiada. O als usos eròtics dels lavabos de discoteques, foscos i misteriosos on, segons diuen, passa de tot. O passava. En tot cas, amb totes les limitacions i variables possibles, en el tema hem millorat molt, el paper s'ha abaratit i n'hi ha a tot arreu. L'escatologia humorísica convivia amb eufemismes diversos,  com dir que 'anaves a collir floretes' quan tenies necessitats d'aquest tipus anat d'excursió o allò, avui gairebé en desús, d'anar de cos. El lavabo familiar, en temps antics en els quals la gran majoria de gent en tenia un i sense dutxa ni pica, era un lloc íntim on podies llegir tebeos una estona sense que els gran et donessin la tabarra. A molts llocs de França, i potser d'altres països, era habitual en alguns casos tenir separats lavabo i dutxa del water, nom ja popularitzat des de fa dècades. També, encara en els vuitanta, alguns llocs públics d'aquell país tenien waters d'aquells del forat i peu aquí peu allà, cosa que em va sorprendre força. Erica Jong criticava els alemanys fent referència al seu gust per unes tasses de water en les quals pots contemplar la producció abans d'enviar-la a la claveguera. Tot és interpretable segons dèries i conviccions, vaja.

En diguem com en diguem la realitat és que la gent no pot defugir les necessitats biològiques generalitzades. L'altre dia la senyora Milà, a l'inefable FACS, manifestava que quan algú se li posava estupendo a les entrevistes se l'imaginava assegut a la tassa íntima. Ja sabem que d'això ningú no se n'escapa, ni el rei ni el Papa. A mi no m'agraden els lavabos unisex perquè, en general, i que ningú no se m'ofengui, els senyors esquitxen més les tasses. Tot i que la cosa ha millorat, abans era habitual veure homes orinant a racons diversos, a ciutat i pagès, sense manies, a causa de la seva facilitat per esbravar-se, com ja cantava la Trinca. En una novel·la de no sé qui que vaig llegir fa temps una noia progre exigia als seus amics i amants, quan eren a casa seva, que sempre fessin la feina asseguts, per això dels esquitxos, cosa que em va semblar passada de rosca. Quan jo era joveneta, entre d'altres brames, et deien que hi havia noietes que s'havien quedat embarassades en fer servir el mateix water -o tovallola- que els senyors.

En resum, que això de la persona que té cura constant dels lavabos públics per tal que els usuaris i usuàries els trobin sempre nets, ja està inventat des dels temps, llunyaníssims, de l'autarquia. 

14.5.22

CLAUDETTE COLBERT, SOTA LA PLUJA DE PARÍS I SENSE DESPENTINAR-SE


La darrera sessió del cinefòrum de Tot Història va estar dedicada a la pel·lícula Midnight, de 1939, dirigida per Mitchell Leisen i en el guió de la qual, una adaptació d'una novel·la anterior, hi van intervenir Billy Wilder i Charles Brackett. Mitjanit no és avui una pel·lícula gaire coneguda, tot i el seu interès. Pertany al tipus de comèdia esbojarrada dels anys trenta i quaranta, talment com si la inquietant situació internacional demanés un determinat tipus de distracció.

El seu director, Mitchel Leisen, va ser un professional eficaç, avui una mica oblidat. Aquesta pel·lícula compta amb un repartiment de categoria, Claudette Colbert, Don Ameche, John Barrymore, Mary Astor. I un bon planter de secundaris de l'època. Amb un embolcall aparentment convencional s'ha considerat com una sàtira a l'entorn de les classes benestants, la burgesia o l'alta societat.

L'argument, avui, ens pot semblar surrealista. Una americana sense diners ni equipatge, que ha perdut tots els diners jugant a Montecarlo, arriba a París amb la intenció de trobar feina de noia de conjunt de revista o de cantant de poca categoria. Els deutes han fet que fugís amb un elegant vestit de nit i un jove i simpàtic taxista, fascinat, intentarà ajudar-la. Un mosaic de personatges estrafolaris, entre els quals un milionari que vol recuperar la seva dona o l'amant d'aquesta dona, que quedarà enlluernat pel personatge de Colbert, es creuaran amb la protagonista, qui accepta sense manies totes les coses estranyes que li van passant.

Sense la grapa i la personalitat de Colbert, sense la seva ironia, la pel·lícula possiblement no seria el mateix. És clar que un munt de diàlegs brillants, de situacions iròniques i humorístiques, ajuden, no tant a fer creïble la història sinó a què ens immergim en ella, decidits a ballar molt a gust el so que toquin. Malgrat caure un xàfec la protagonista no es mulla ni es rebrega el vestit de nit ni se li despentinen els rínxols. No cal buscar versemblança a tot plegat. La noia, al capdavall, sap de quin mon ve i acabarà, de forma inevitable, casant-se amb el taxista, que ha mobilitzat els taxis dels companys, en una mena de paròdia ben intencionada del miracle de Santa Genoveva. 

No és una pel·lícula per a qui pateixi amb la frivolitat descarada, sigui devot de la crítica social punyent, o no entegui el context de la narració. Estem davant d'una comèdia divertida, amb un ritme trepidant i que ajuda a entendre la devoció dels nostres pares, quan eren adolescents, per Colbert, actriu extraordinària que va ser una singular Cleopatra i que va excel·lir en aquest tipus d'històries. Va tenir una llarga trajectòria i la vam recuperar de més gran en alguna cosa de televisió i en aquell fulletó que tant ens va agradar en la seva època, Parrish, tot un clàssic del melodrama de culte, amb Troy Donahue, ídol dels nostres quinze anys, millor actor del que semblava, i que va morir amb seixanta-cinc anys a tot estirar. Colbert era la seva mare en la ficció. 

Colbert també va ser la protagonista de la primera versió d'Imitació de la vida, que després, amb canvis sofisticats va refer i refregir, molt bé per cert, Douglas Sirk, aconseguint treure el millor de Lana Turner, que de la cuinera original va passar a ser una actriu glamourosa i d'èxit, amb un nòvio que era el guapíssim John Gavin. Gavin va dedicar-se, més endavant, a la política i la diplomàcia. Va tenir un inici esplèndid amb Temps d'estimar, temps de morir, també de Sirk, i una de les meves pel·lícules de culte personal.

Don Ameche també va tenir una llarga carrera com actor i va guanyar un óscar de repartiment amb la ben intencionada Cocoon, un gran èxit dels vuitanta, amb un planter de categoria. Si Parrish és un producte juvenil típic de principis dels seixanta, Cocoon és un producte dels vuitanta, per a iaios esperançats i germanors intergeneracionals, que jo relaciono amb l'època d'or dels vídeoclubs de barri. 

La meva mare tenia devoció per Colbert, i una de les seves pel·lícules preferides era Sucedió una noche, de Capra. Me n'havia parlat tant que quan la vaig veure, per la tele, vaig tenir un cert desengany, eren altres temps i jo ja tenia aspiracions intel·lectuals i anava a veure tot allò de l'art i assaig. Després, ja en uns temps més eclèctics i a una edat més avançada, vaig entendre el perquè del seu gran èxit i l'emoció que desvetllava, en les adolescents dels anys trenta, allò de la caiguda de les muralles de Jericó. 

Midnight ens acosta a la innocència però, això sí, amb bonhomia malintencionada. Una pel·lícula per passar una bona estona i valorar tot allò que el cinema, i també la televisió, al capdavall, han fet per tots nosaltres al llarg de la vida. 

    13.5.22

    COPS DE PORTA CLÀSSICS I MARITS RANCIS

     


    Fa pocs dies, al canal Verdi, vaig poder veure la versió en cinema de Casa de nines, protagonitzada per Claire Bloom. Per motius diversos que, en ocasions no m'explico, determinades obres es posen en algun moment d'actualitat i sorgeixen, en poc temps, diferents versions remarcables. Més o menys el mateix any en què es va estrenar aquesta versió, dirigida per Patrick Garland, es va estrenar la de Losey, amb Jane Fonda, que crec que va tenir una difusió més gran. I poc després Fassbinder en va fer una versió televisiva, amb actors i actrius menys coneguts.

    Hem vist, al llarg dels anys, moltíssimes versions de l'obra, a banda d'aquestes. Unes quantes vegades a la televisió, i també, en català, al TNC i al Romea. Qui més qui menys coneix la història, el cop de porta de Nora, la intransigència del marit, la parella d'esperit turmentat que es retroba i el vell metge enamorat i malalt. Ibsen té moltes obres remarcables però crec que aquesta és la més coneguda i representada, un bon paper de lluïment per a una actriu que tingui l'edat de la protagonista, més o menys. 

    S'han intentat fer versions modernitzades però, pel meu gust, el context de l'època és important, malgrat que a casa nostra passaven coses així fins ben entrat el segle XX. Ibsen va haver de fer-ne una versió amb un final més conciliador, no tan sols per les pressions polítiques sinó també per la poca acceptació que, per a moltes dones, tenia el fet d'abandonar els fillets a mans, se suposa, del servei. Torval no era encara el senyor Kramer i no crec pas que s'arremangués limitant la seva carrera professional. De fet molts infants benestants van créixer amb mainaderes.

    Aquestes tres felices criatures son, al capdavall, les víctimes de la situació. Sort que viuen força bé, és clar. Krogstad, el tèrbol i corrupte autor del xantatge, evoluciona moralment i al capdavall entenem que un desengany amorós va incidir en el seu capteniment. A El parc i les ombres em va inspirar un dels personatges, un home refusat i amargat que troba, ja madur, l'amor de la seva vida, i vaig manllevar allò de 'un esdeveniment feliç ha canviat la meva vida'. Hi ha qui m'ha criticat el canvi moral del meu personatge i el troba inversemblant. Tot i que afortunadament, de tant en tant també passen coses bones.

    La història de Casa de nines no va ser un invent. Laura Kieler, amiga de la família Ibsen, una jove escriptora casada amb un professor, va fer el mateix que Nora, falsificar una firma per poder enviar el marit a l'estranger, per guarir-se. Kieler va demanar ajuda a Ibsen, en forma d'una bona crítica d'aquest a un seu llibre podia haver afavorit que Kieler guanyés diners i pugués tornar el préstec. A Ibsen no li feia el pes el llibre i s'hi va negar. Quan tot es va saber, el marit es va divorciar, quedant-se els fills, Kieler va tenir problemes mentals a causa de tot plegat i es va passar dos anys en un sanatori. La parella es va reconciliar després i ella va aconseguir reconeixement i èxit literari tot i que sigui poc coneguda entre nosaltres, com tantes dones remarcables.



    No li va fer cap gràcia que Ibsen fes servir la seva història d'una forma tan evident. No crec que ens fes gràcia a ningú, és clar. En tot cas, Casa de nines és avui un clàssic que revisitem i llegim i al qual sempre trobem detalls remarcables que ens propicien noves lectures i nous visionats. Malgrat que algunes versions 'modernitzades' no m'han fet el pes. 

    Bloom, per cert, va titolar les seves memòries, extraordinàries, 'Adéu a una casa de nines'. És una actriu immensa, no sempre ben aprofitada. Fonda va ser una protagonista molt interessant i potser donava més la imatge de la Nora abans d'empoderar-se, ingènua i patidora, atractiva i alegre. En el moment de la pel·lícula, era més propera a l'edat de la protagonista, tot pesa. El perill d'aquests clàssics tan coneguts és que, com ha passat amb aquest, al país d'origen i a d'altres, es converteixin més aviat en lectura escolar obligatòria que no pas en una digna obra de teatre representada amb cura i dignitat per estudiants de secundària. O en el tema d'un treball convencional de Batxillerat, per al qual, enguany, no cal ni haver-se llegit el text ni haver vist l'obra, internet s'ha convertit en un racó del gandul molt interessant i enriquidor. I ho dic de bon rotllo.

    11.5.22

    ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS!!!

     



    Avui, dia de Sant Ponç, i aniversari d'Olga Xirinacs, escriptora que cada any reivindiquem en tal dia com avui, però també en tot moment, feliçment viva i en actiu, i que acaba de publicar un nou llibre. 




    Simplement

    Til·lers i alzines, roures, oms i avets
    són columnes que em guarden de l'horror del cel.
    Plàtans i àlbers, castanyers i pins,
    fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,
    tal com jo em plego al fet de viure.
    Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,
    ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.
    Tampoc els arbres saben per què brosten
    un any i un altre, fins que el llamp els venç
    o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,
    em protegeixen del buit inclement on em perdria.
    Em fan ombra i escalf, i bon sostre,
    i paret si convé, i suport pels meus passos.
    Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies
    com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.
    Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.
    Com més creixo i camino, més m'adono
    que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:
    com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.


    XIRINACS, Olga. Dins La taronja a terra





    Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
    si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!

    Virgili, Bucòliques, llibre X


    Clara olor del paisatge a mitja alçada,
    quan una acàcia s'estremeix amb tu
    perquè l'aire d'octubre t'esperava.

    La platja, que es retira, sent l'onada
    com la cobreix, amenaçant i esquiva;
    com li porta, de lluny, la veu trencada
    de les petxines mortes, i la roba
    d'un ofegat anònim, estripada.

    L'aigua de pluja busca els seus camins,
    camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
    de la terra que es perd, arrossegada
    entre avellanes mortes i arbres nus.

    Sento la teva pell i el primer foc
    acompanya la tarda de les llars.
    Hi ha celatges enlaire, llavis prims
    enamorats i balbs, bevent silencis
    de solituds bellíssimes, glaçades,
    on no arriba l'escalf de les besades,
    ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
    del vi que es beu a poc a poc, del goig
    d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.

    Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

    9.5.22

    MULTITUDS, GENTADES I SOCIALITZACIONS

     


    Ahir era la famosa i multitudinària Marató. Com que soc esportivament atea no m'emocionen aquestes manifestacions tot i que m'agrada quan surten aquests guanyadors africans que deixen enrere la resta, la veritat. Ser atea no vol dir que no participi de determinats misticismes.

    De fet, vaig contemplar els entusiasmes maratonians mentre em dirigia a la Missa que feien a l'ermita de Santa Madrona, a un aplec que fa uns quants anys que se celebra, amb la interrupció pandèmica pel mig, és clar. A la missa també hi havia molta gent, per cert, una bona part filipins i filipines que conformen un bon grup de feligresos a la parròquia organitzadora.




    Vaig tenir un disgust, l'acte litúrgic es va haver de celebrar a l'exterior, fa ja tres anys, més o menys, el terra de l'ermita es van enfonsar i sembla que, pel que fa la reparació, en ser aquell un espai normalment tancat, el més calent és a l'aigüera. Però, vaja, tinc una mica de fe, els braços dels sardanistes del monument que donava pas al recinte de l'enyorat Parc d'Atraccions, després de temps i protestes, han tornat a créixer. 

    Barcelona, abaltida amb els virus que ens han sacsejat, ha revifat. El turisme torna a ser massiu i les festes populars i celebracions diverses, també. Les ciutats grans tenen moltes servituds, és clar, i apleguen molts penjaments per part del romanticisme neorural però la realitat és que, pel meu gust, els avantatges superen a la suposada tranquil·litat dels paisatges idíl·lics als quals pots anar, quan et sembli, a passar uns quants dies.

    És clar que jo soc de la no-independent república poble-sequina, un barri que, com que no ha estat mai població lliure, no ha d'evocar amb mala consciència i enyor retrospectiu tot això de l'abducció metropolitana. Ja he comentat en moltes ocasions que, en el meu passat infantil, era habitual fer broma del 'pagès', en acudits i facècies. Ara això no es pot fer, tot el contrari, però es poden dir tota mena de bestieses sobre la ciutat, els seus perills i la seva gent, diversa i perillosa, segons comentaris d'aquests que s'amollen sense sòlids fonaments contrastats. Fer una peli en variant dialectal comarcal fa emocionar però la variant xava-barcelonina és odiada sovint, fins i tot pels que la fan servir de forma quotidiana. 

    De fet el Poble-sec, divers, poc net, terra d'acollida i de manca de fidelitat, en general, mitificat quan convé i que des de fa dècades i dècades, segons comentaris populars enyoradissos, empitjora més i més, és l'única pàtria que reconec, i encara gràcies. Les pàtries son perilloses, vet-ho aquí, grans, petites, oficials o no. Potser un dia als humans i les humanes se'ls encendrà una llumeta, constataran que tothom és igual a tot arreu, que qualsevol guerra és una guerra civil i que ningú no és millor que un altre pel fet de què l'atzar capriciós l'hagi fet néixer o viure en una família i un indret determinats. Tots ens entendrem, ni que sigui parlant en anglès macarrònic i, la resta, seran francesilles culturals. Si és que això de la cultura vol dir alguna cosa, cada dia tinc més dubtes.