8.8.22

FAMÍLIES REALS, NI FELICES NI DESGRACIADES

 



Gràcies a aquest miracle del present que és la supervivència d'un cinema tan emblemàtic com el Maldà, ahir vaig poder veure Cinco lobitos, primer llargmetratge de la directora i guionista basca Alauda Ruiz de Azúa (Baracaldo, 1978). L'accés de les dones a la direcció cinematogràfica, en aquests darrers anys, ha estat impressionant, i es tracta d'un fenomen pràcticament mundial. Malauradament, si no hi ha premis pel mig, i encara així, de vegades la difussió no és la que caldria. 

Cinco lobitos es va estrenar a la secció Panoramas del Festival Internacional de cinema de Berlín, i a Màlaga, aquest any 2022, va obtenir diferents premis, com ara la prestigiosa Biznaga. La directora, autora també del guió, va partir de la seva pròpia experiència amb la maternitat, un tema que havia estat embolcallat de tòpics diversos, en el passat, des de la mirada masculina, i no tan sols en el cinema, també en la literatura, per exemple.

La pel·lícula compta amb un repartiment excel·lent: Laia Costa, Susi Sánchez, Ramon Barea i Mikel Bustamante. Barea i Sánchez pertanyen a una elit encara poc reconeguda d'actors i actrius grans, intel·ligents i eficaços, amb un rodatge impressionant. La pel·lícula es va endegar en cinc setmanes, l'any passat, al País Basc. El tema de l'euskera, tot i que la versió sigui en castellà, està molt present al llarg de la història, de forma natural i planera. 

Les històries familiars van canviant amb el temps però continuen tenint una força extraordinària, al capdavall, millor o pitjor, gairebé tothom té una família, ni que sigui poc convencional, i els llaços familiars, en molts casos, tenen el seu pes, sobretot en moments difícils. La pel·lícula comença amb l'angoixa de la protagonista jove davant de la seva recent maternitat, l'absència, més o menys justificada de la parella, i la seva necessitat de retrobar l'ajuda i la companyia dels pares. 

La pel·lícula, però, no es queda aquí, una malaltia de l'àvia, encara jove, invertirà els papers, la mare recent haurà d'assumir noves responsabilitats, que entomarà amb una progressiva maduresa i comprensió vers unes persones que coneix molt poc, de fet. La història és plena de detalls, de comentaris subtils, de coses que s'entenen sense explicar-se del tot. Pot semblar aquesta una història ja coneguda però els matisos la fan molt diferent, ja que, al capdavall, tothom és, també, diferent, i ha de viure la vida que li ha tocat, com recorda aquesta àvia recent a la seva filla. I la vida real és sovint plena d'insatisfaccions diverses, personals, professionals, de parella. La comunicació no és senzilla, per la pel·lícula hi planen els silencis, les coses dites a mitges, les indirectes amb les quals, en ocasions, ens ferim mútuament, però també l'afecte que sura, malgrat tot, quan les coses van mal dades. 

Els quatre actors estan molt bé però Laia Costa i Susi Sánchez broden els seus papers, a base de mirades, insinuacions, moments de tensió i moments de comprensió absoluta. El paper dels homes pot semblar secundari, fins i tot, des d'un punt de vista conservador, ens poden semblar, en algun moment, víctimes gairebé innocents de la situació, si no fos que entenem que han optat sovint per l'absència, com a defensa davant de la responsabilitat. 

El pes i l'angoixa que produeix el naixement d'una criatura que demana tota l'atenció, un pes que, en general, encara recau més aviat sobre la mare, tot i que aquesta sigui jove i moderna, va evolucionant amb el pas del temps, ja que seguim aquesta família al llarg d'uns quants mesos. I, al capdavall, arriba la presència de la mort, de la qual no es vol parlar, malgrat que sigui una realitat indefugible.

Tant si la relació ens ve donada, com passa amb la família d'origen, com si l'hem triat, en el cas de la parella, o d'una maternitat assumida amb il·lusió fins que no mostra les seves inevitables servituds, res no és senzill, ens equivoquem i ens ferim però som capaços de recompondre els plats trencats, en moltes ocasions. I, potser, al capdavall, les persones, com ara aquest pare silenciós que sabem que va superar, més o menys, una antiga infidelitat o el perill d'una possible separació, un tema que també afectarà el pare novell, fan el que poden i cadascú està lligat al seu tarannà. De vegades, senzillament, no en sabem més.

Hi ha el recurs evident d'invertir els papers, la filla haurà de fer mare, establint una mena de paral·lelisme que, gràcies a les bondats del guió, no sembla mai introduït amb calçador sinó que flueix de forma gairebé natural. La vida ens pot donar moltes sorpreses inesperades, doloroses, que situen en un context de menys importància els ressentiments, els oblits, els silencis incòmodes o els desenganys assumits. La vida segueix, malgrat la mort, i aquesta mare que sembla haver madurat amb l'experiència i el trasbals de la pèrdua, tornarà al lloc on ha triat com a llar pròpia, si no més feliç, si més sàvia i capaç, potser, d'adaptar-se millor al que vingui. 


5.8.22

ELVIS, 2020

 


Després de molts dies sense anar al cine, ahir vaig anar a veure l'Elvis de Baz Luhrmann. Luhrmann, salvant les distàncies infinites, em fa pensar en Ken Russell, té un estil molt personal, barroc i acumulatiu, fàcil de reconèixer, i això crec que és un mèrit, encara que pugui resultar un mèrit atabalador. Pel que fa a aquest Elvis, admeto que quan un personatge forma part del teu imaginari juvenil d'una forma tan contundent, qualsevol aproximació de ficció pot resultar poc convincent. 

Sobre la pel·lícula he llegit opinions per a tots els gustos i no m'estranya. Té un inici aclaparador i impressionant, després la cosa va de baixa, i la història l'explica, més o menys, el personatge que interpreta un Tom Hanks, molt bé per cert, segons la meva opinió, malgrat l'excés de caracterització que li han aplegat al damunt. Hanks, reconverit en un maliciós dimoni temptador, se'ns presenta com el dolent de la pel·lícula, tot i que és un dolent pervers d'aquells que cauen, fins i tot, simpàtics.

Austin Butler ho fa molt i molt bé, una altra cosa és que perdem de vista l'original, cosa que no passa en cap moment, malgrat els lloables esforços de l'actor. La pel·lícula no és un musical ni una biografia convencional, és tota una altra cosa, i el cantant se'ns presenta de forma una mica erràtica, com un personatge feble i, sovint, incoherent. La història està esquitxada d'esdeveniments diversos que van sacsejar aquells anys els Estats Units, magnicidis, inestabilitat política, els discursos encesos dels segregacionistes...

Però tot passa una mica de puntetes, sense que s'aprofundeixi en res en concret, i potser aquesta és la intenció del guió. Els aspectes més conflictius del personatge, les seves addiccions, que li van provocar la mort, o la relació amb la seva dona, s'expliquen de forma breu i sense fer gaire sang, tot just cap al final de la pel·lícula ens adonem de com li van les coses i com que, de fet, ja sabem com va acabar tot, de forma prematura i generant una mitologia que ha anat en augment, no tenim grans sorpreses sobre el desenllaç.

Expliquen que el mànager interpretat per Hanks, anys després de la mort del cantant, admetia que ell se n'havia aprofitat però que els seus hereus encara se n'aprofitaven molt més, després de mort. En tot cas un mite és un mite i morir jove mitifica molt més que no pas morir vell, com es pot comprovar amb facilitat, i dona diners: merchandising, llibres, sèries, subhastes d'objectes... Ves'te'n Ton, que el que queda ja es compon, diu un refrany català, i encara es compon més si la mort comporta benefici econòmic als supervivents. 

Elvis és una pel·lícula interessant, té tants elements dignes d'elogi com d'altres que no mereixen un gran reconeixement. Penso que, pel que fa al factor humà, la vida de Presley podia haver generat un altre tipus de pel·lícula, però aleshores ja serien tota una altre història i un altre director. Hi ha fragments inoblidables, molt ben ambientats, com ara el context del barri negre en el qual el jovenet Elvis descobreix la música dels seus veïns i gairebé embogeix. O alguns primers plans de Hanks, amb la seva mirada maliciosa, que ho diu tot i no diu res, i que sura per damunt de la papada que li han endinyat. Butler, amb el seu posat de nen perdut al mon de la fama i els diners, desvetlla gairebé l'instint maternal i una gran tendresa, però ja sabem que la relació d'Elvis amb la seva mare va ser molt intensa. El problema de la narració és que del personatge principal, de la seva manera de pensar i de ser i de les seves dèries i els seus patiments reals n'acabem per saber poca cosa, enmig de tant de soroll visual. Un bon planter de secundaris acompanya els protagonistes. 

Sobre Luhmann,  recordo que Moulin Rouge, amb tantes lloances, em va decebre força però, en canvi, la seva versió del Gatsby, que va rebre molts pals de la crítica, a mi em va agradar molt, era una història molt adient per al director. En tot cas és un director que no deixa indiferent, les coses com siguin. O així m'ho sembla, al capdavall tot és subjectiu i temporal. 

2.8.22

CINEMA, MODA, SOCIETAT I HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

 


Des del 12 de juliol i fins al 22 d’octubre es pot veure a CaixaForum la mostra Cinema i moda, ideada per Jean Paul Gaultier, un dels comissaris i director artístic de l’exposició. S’hi pot trobar un conjunt força heterogeni de peces, vestits i complements, cartells, fotografies i breus fragments de pel·lícules, tot plegat enfocat des de la relació entre el cinema i la moda.

De forma aparentment lliure i que pot semblar desordenada, l’exposició incideix en el tema de la creació i a la relació de cinema i moda amb la modernitat, el futurisme, els moviments feministes o l’erotisme. La gran majoria de peces provenen de La Cinémathèque française, que compta amb una col·lecció rellevant sobre aquesta temàtica.

Hi podem trobar obres de dissenyadors importants, com Chanel, Saint Laurent o Pierre Cardin, això com vestits que vam veure lluir a gent rellevant del cinema com ara Audrey Hepburn, Sharon Stone i d’altres, però també els vestits de Superman o la màscara del Zorro, així com cartells de cinema i breus projeccions audiovisuals. La mostra ha passat recentment per Madrid, i Gaultier ofereix també referents al context espanyol, amb figures com Almodóvar, Balenciaga, Sara Montiel...

Tot plegat compta amb la visió eclèctica i subjectiva de Jean Paul Gaultier que cerca, més aviat, sorprendre i emocionar que no pas un passeig convencional o educatiu per una temàtica amb tants aspectes i tantes variables. HI ha, això sí, una reflexió sobre el paper de la moda i el cinema com a activitats industrials, però contemplant aquesta activitat inserida en una determinada mitologia.

L’exposició s’inicia amb una referència important a una pel·lícula relativament oblidada a casa nostra, Falbalas (Jacques Becker, 1945), ambientada en una casa de costura, que Gaultier va descobrir d’adolescent. Una altre pel·lícula de referència és Qui ets tu, Polly Maggoo? (William Klein, 1966), que ofereix una mirada incisiva sobre el mon de l’època, aquells anys seixanta del segle passat, creatius, agosarats i extravagants. En aquella època es van oferir imatges iròniques sobre les models, el glamour o la clientela burgesa del mon de l’alta costura.

L’exposició no és exhaustiva, malgrat l’acumulació de material, sinó més aviat immersiva i emocional. També la figura masculina esdevé en determinats moments icònica, hi ha un trencament en els costums i en la forma de vestir amb la generació anterior. Més endavant la moda passarà per damunt dels estereotips masculí-femení, amb la presència exponencial del mon homoeròtic o queer en el cinema.

L’exposició es divideix en cinc àmbits, podrien ser uns altres o molts més, parteixen de la mencionada Falbalas, passen pel mon transgressor exemplificat en una determinada androgínia, per la influència de la carrera de l’espai i l’underground en el cinema i per les desfilades, una mena de celebració de la moda, que té molta relació amb la ficció i el cinema. Les referències al mon hispànic evidencien l’interès de Gaultier pel nostre país, el seu cinema i els seus dissenyadors.

L’exposició està dedicada a una amiga de Gaultier, la cineasta Tonie Marshall (1951-2020), filla de l’actriu Michelin Presle, que Gaultier va descobrir a Falbalas.

En general, com s’esdevé en un gran nombre d’aquest tipus d’exposicions, l’excés de material s’empassa una mica la intenció de fons. Els fragments de cinema s’han de gaudir de forma incòmoda, encara més si en aquell moment a l’exposició hi ha un excés de gent i a causa de les limitacions de l’espai, tot plegat conforma un cert sentiment d’amuntegament. O potser sigui aquesta la intenció de la mostra, que, per altra banda, exerceix una certa fascinació inevitable als visitants. En tot cas és una bona proposta per a aquests dies d’estiu, sempre que no se cerqui una excessiva placidesa contemplativa. Una exposició, a més a més, per visitar més d’una vegada, si pot ser, perquè, més enllà del seu interessant contingut, ofereix un munt de temes de reflexió sobre la nostra història recent i els miratges i les fantasies que han conformat el nostre tarannà, de forma inevitable.

27.7.22

POST-OLÍMPICS, TANMATEIX

 

L'aspecte més rellevant que em ve al cap, quan recordo tot allò dels Jocs Olímpics, és que jo tenia trenta anys menys. Em motiven poc aquests festivals multitudinaris, la veritat, però aquests dies recordava, de forma inevitable, allò de 'què feia jo aquell dia'. Puc retrocedir més anys enrera, quan es va notificar que Barcelona faria les Olimpíades i el senyor Maragall va fer els seus famosos salts. Jo era, aleshores, tutora d'un curs de sisè, els nois i noies van arribar a escola entusiasmats, repetint que 'Barcelona havia guanyat', talment com si allò fos un mèrit indiscutible. Moltes noies, sobretot noies, es van anar a apuntar aviat per fer de voluntàries quan arribés l'esdeveniment.

A escola vaig viure una estranya realitat, un sector de mestres, inclòs un jove bidell que teníem aleshores, els repatanis subliminals davant del tema català, que s'anava imposant en l'ensenyament, repetien que ells 'anirien a l'Expo de Sevilla', talment com si allò fos una declaració de principis i Barcelona una mena d'exemple de fatxenderia extensiva. Així que jo, que em crec antiolímpica visceral, vaig haver de defensar el catalanisme barceloní davant dels bescantaments sobre el tema que proliferaven en determinat sector de la meva vida professional. Aclareixo que no tenia res contra l'Expo, però que em vaig estimar més anar a Sevilla sense expos ni coses semblants.

No dic res de nou si recordo que el factòtum de tot plegat va ser el senyor Samaranch, avui hi ha gent que protesta perquè el museu olímpic porta el seu nom, oblidant que sense les seves influències, complexes i tan sospitoses com es vulgui, no hauriem tingut aquell esdeveniment a la ciutat. Nosaltres, la família, vam decidir tocar el dos, aquell estiu. La inauguració la vam veure en una tele del càmping de Sant Feliu de Pallerols, malgrat les meves reticències olímpiques em va fer il·lusió contemplar la festassa des d'allà.

Després vam fer una ruta per França, a veure alguns dels castells del Loira, avui encara hi trobaríem molta més gent i hauríem d'agafar entrades abans, per internet, la meva mirada turística sobre els parcs temàtics universals, potser a causa de l'edat, s'ha tornat més crítica. En alguns càmpings on vam estar va veure alguna coseta dels Jocs, el que més gràcia em feia era sentir que es feia servir el català, quan s'anunciaven les 'actuacions'. No era fàcil poder assistir a aquelles olimpíades en persona, per això moltes persones normaletes van fer seus, més aviat, els Paralímpics posteriors, dels quals avui es parla poquet. 

Avui, de tot allò, cadascú recorda el que li abelleix, en general hi ha una visió mitificada en molts aspectes. Barcelona va millorar però he de dir que alguns espais s'havien deixat degradar sense manies, podria posar molts exemples. Vam perdre llençols diversos, edificis, carrers, memòria sentimental... Montjuïc també s'havia deixat degradar sense manies durant uns quants anys i, amb una breu revifalla, va morir poc després el Parc d'Atraccions més popular de la història barcelonina, amb una mena de revitalització interessada del Tibidabo.

Un dels aspectes més interessants, no ho negaré, va ser el tema de les platges i d'algunes intervencions al Raval, que van esponjar i millorar el barri. Sembla que econòmicament va anar tot bé o va semblar que tot anava tot molt bé. Vam començar a incrementar el turisme massiu d'avui, no hem mort d'èxit però gairebé. Un efecte pervers, entre d'altres, va ser el terrible accident d'uns jubilats francesos a Banyoles, a causa de les xapusses fetes a la barca turística, per tal de fer més calaix, ja que des que la bonica ciutat va ser, també, seu olímpica, havia multiplicat el nombre de visitants.

Tenim tendència a recordar les coses bones, atiades per la nostàlgia, és clar. Avui tot just sabem alguna cosa de l'operació Garzón contra independentistes, aleshores eren pocs i fàcils de controlar i reprimir, em temo. També s'ha parlat poc de com es van amagar indigents i prostitutes o se'ls va 'traslladar' a llocs diversos. Ja a Terra Baixa la Marta explica una cosa semblant referent, m'imagino, al temps de l'Exposició de 1888. És una pràctica habitual en èpoques de festasses oficials.

La gent més jove que jo potser te una visió mítica de tot allò. Jo, tot s'ha de dir, soc una mica 'antiesportista competitiva', em sembla absurd que en un moment precís un esportista es jugui la medalla i l'esport d'alt nivell té molts aspectes que no suportarien una anàlisi filosòfica seriosa. Però, vaja, tot son gustos i aficions. L'excés d'entrenament que exigeix poder ser 'dels millors' em sembla poc humà, així com que, més enllà del número u, i a tot estirar, del dos i el tres, la resta quedin en una mena d'anonimat de número zero. És clar que això també es pot dir de coses com ara els premis literaris, no ho negaré.

Admeto que, avui, moltes fotografies dels anys vuitanta, de Barcelona, fan pena. Per la ciutat s'havia estès el tema de la droga per tots els sectors, crec que qui més qui menys tenia coneguts, parents o saludats que van caure en aquell parany i, molts, no se'n van sortir. Recordo la Rambla de Catalunya amarada, a les nits, de xaperos adolescents. La droga va incrementar la delinqüència i, per reblar el clau, va arribar el VIH. Molta gent, en aquella època, va fer diners, la borsa va revivar. No sé si una cosa i l'altra tenen relació, hi ha qui pensa que sí. Del que passa mentre vivim n'arribem a saber ben poca cosa, la veritat. 

Al Poble-sec, malgrat la proximitat amb Montjuïc, les millores urbanes gairebé no van existir, tot i que la campanya aquella de 'Barcelona, posa't guapa' va fer que s'arrangessin façanes fumades. La percepció de la nostra història va lligada a l'edat que tenim i a la memòria que rumbegem, sempre selectiva, parcial i condicionada en molts aspectes. No pensàvem que arribés tot això del 'procés', aleshores, érem, més o menys, catalans i espanyols, en aquest ordre i amb poques excepcions. Però la felicitat no pot durar, si és que existeix. 

Trenta anys son molts, hi ha relleus generacionals, aquells nois i noies de sisè son avui pares i mares de família, molts d'ells, i han tingut sorts diferents a la vida, tot i que la majoria se n'han sortit bé. No hi havia, aleshores, tota la immigració universal que hi ha avui i que ha contribuït al manteniment de moltes escoles dels barri que haurien tancat, amb la gran baixada de la natalitat autòctona d'aquells anys. L'escola on jo treballava aleshores va acabar tancant per aquest motiu, l'any 1993. Tot té llums i ombres i el temps passa i s'esdevé allò que menys havíem pogut imaginar, a nivell individual, col·lectiu i universal.

Un tema de debat va ser la mascota, el Cobi, que vam veure per tot arreu i que molta gent rebutjava fins que ens va acabar agradant, com va passar amb La Pedrera i amb tantes coses. Al conegut d'una mestra de l'escola li van pagar una morterada per fer cobis inflables en un temps rècord, no devia ser l'únic en fer calaix. Més enllà de les parafernàlies olímpiques l'atur no minvava gaire i els nous joves, amb les excepcions habituals, tenien problemes de feina i d'estabilitat. Per tot això i per moltes més coses això dels jocs d'hivern proposats m'ha semblat, des del principi, una ximpleria. Potser sense muntar saraus no es pot tirar endavant, qui sap, hi ha qui diu que calen aquesta mena de celebracions si es vol 'reflotar' l'economia sectorial.


26.7.22

NÚRIA FELIU I EL SEU TEMPS, MÉS ENLLÀ DE LA MÚSICA

 


No volia escriure sobre Núria Feliu perquè aquests dies s'ha escrit de tot i més sobre la cantant i de vegades aquest bloc sembla un obituari sentimental. Però no ho he pogut evitar, Feliu és un d'aquells personatges absolutament polièdrics, populars, heterodoxos i irrepetibles, que, de tant en tant, dona el país. Qui més qui menys la coneixia o havia coincidit amb ella en algun acte. El comiat ha estat impressionant, expliquen que la cantant ja va deixar explicat com el volia. 

Un dels aspectes remarcables del seu comiat ha estat la unitat política, social i cultural que va aconseguir i el ressò mediàtic i periodístic assolit. Potser hauria estat un bon moment per tal que, després del funeral, tots els polítics i polítiques presents s'haguessin reunit de forma informal i discreta per parlar del país i les seves circumstàncies. Veure fins i tot gent com La Maña a la vetlla m'ha emocionat, aquest eclecticisme no és gens habitual, les capelletes acostumen a funcionar força.

Amb aquesta afició a les etiquetes i a remarcar aspectes que, malauradament, encara semblen exòtics, a causa de la seva manca de marit i fills a Núria Feliu se li havia penjat això de ser 'la tieta catalana pintoresca'. A Montserrat Carulla se li havia penjat allò de ser 'la iaia', el seu comiat va ser més discret, injust, fins i tot, ja que aquells dies va morir Maradona i la tele nostrada va dedicar més espais al futbolista que no pas a una actriu tan rellevant i coneguda, també independentista, per cert. 

Un dels mèrits de Feliu, més enllà dels artístics i musicals, que son molts i molt més importants del que sectors de la cultureta van voler reconeìxer en alguns moments rancis de la nostra història, va ser restar lligada al seu barri, sense complexos, al contrari, amb un gran orgull veïnal. Hi ha molta gent que fa bandera de ser d'un barri, d'un poble, però no hi viu i va guillar nord enllà quan les coses li van començar a anar bé o molt bé. També hi ha qui defensa causes difícils però sense apuginar, com es deia vulgarment. Aquests dies Núria Cadenas ha recordat la seva sucosa, però discreta, aportació econòmica per al tema de la denúncia i difusió de l'assassinat de Guillem Agulló. 



I, també s'ha de dir que no va tenir manies en participar en actes modestos, humils, trobades poètiques, el que fos. Aquests dies sembla que gent més jove redescobreix una trajectòria amb aspectes diversos i relacions amb gent musical internacional i d'upa. Moltes de les seves cançons estan lligades a gent menys coneguda avui, Picas, Burrull... Ahir mateix un amic em va enviar una petita filmació, la seva germana és d'un grup poètic d'aquests que, malgrat fer coses molt i molt interessants, no surten a la tele i resten una mica marginats per part de les elits fatxendes. Doncs va participar en un programa que feia Feliu en el qual recitava poemes de poetes d'aquest tipus, que la cultura de pes sovint no considera com caldria.

En alguns aspectes compararia Feliu amb Candel, sempre lligat al seu barri, on sempre va viure, donant veu i oportunitats a poetes poc rellevants, gent aficionada, del poble, cosa que vaig sentir que criticava fa anys una bibliotecària elitista. Candel era, també, més personatge que escriptor, per a molta gent. Cadascú en el seu camp, tan diferents, però tots dos profetes a la seva petita terra veïnal, amb un reconeixement agraït i merescut. I amb gegant propi.

A Núria Feliu, amb motiu de la seva mort, se li han dedicat grans lloances i s'han descobert aspectes admirables que havien restat en un espai discret. Però jo recordo, de vegades tinc massa memòria, que determinats sectors socials l'havien ridiculitzat, bescantant i xiulat, en algun moment, encara més quan es va evidenciar que era propera a CIU, o a Pujol. O quan va passar del jazz a coses més frívoles. Aquestes crítiques sovint son per quedar bé, després, davant del personatge, la gent fa la gara-gara sense manies, ho he vist més d'una vegada, amb tot tipus de famosos. 

Malgrat no tenir marit ni fills, ni falta que li feien, Feliu va comptar amb una família extraordinària i molt unida, germans, nebots, la majoria lligats al mon de la música. Jo la vaig veure en persona, per primera vegada, en una d'aquelles produccions teatrals que feien a Horta, fa molts anys. Després, entre d'altres actuacions, la recordo al Romea, cantant cuplets amb molt de salero, hi vaig dur la meva mare, que s'ho va passar pipa, un dels músics que l'acompanyaven era família d'uns coneguts. 

A casa havíem fet broma, amb el meu germà, fent una mena de play-backs casolans, sobretot amb alguns temes de Mistinguette, que ella va recuperar, molt bé per cert. O cantant allò tan divertit de 'no encenguis l'espelma si es fonen els ploms...', un tema d'Andreu i Miralles. Gràcies a Feliu tenim lletres per cantar en català un munt de temes diversos, universals i locals, originals o traduïts.





També recordo la divertida obreta-homenatge que van fer Les Feliuettes al Maldà, fa alguns anys, un homenatge que no defugia la broma ni la paròdia, des del respecte i l'admiració per la cantant. A una associació del meu barri, l'entranyable i imprescindible BiblioMusiCineTeca,  li van dedicar unes jornades i una exposició no fa gaire temps, ella ja no estava bé i no va poder venir. I també recordo la presentació d'un llibre sobre poemes escrits per gent de Sants-Montjuïc, una d'aquestes edicions propiciades per Albert Torras, gran amic de la cantant i personatge clau del santsisme cultural militant. Precisament aquell dia va passar tot allò horrible de Can Vias, vaig tornar a casa fent marrada per la Gran Via per no veure aquella mena d'apocalipsi piròman, que encara no he entès si no el situo en una mena de campanya malèvola contra l'alcalde Trías, no tot va ser el Villarejo, vaja. És la meva opinió, evidentment, i cadascú que cregui el que li sembli.

En tot cas, amb la desaparició d'aquestes persones, tan lligades al nostre imaginari sentimental, perdem, de forma inevitable, referències i records. Ha passat sempre i ja sabíem que era així, hojas somos en el viento, cantava Machín.