COMPTE AMB ELS GOSSOS FRÀGILS O SIMBÒLICS

 

The power of the dog, la darrera pel·lícula de Jane Campion, tot i que l’argument tingui, en aparença, poc a veure, m'ha evocat en alguns moments la que jo crec que és, fins ara, l’obra mestra de la directora, El piano, i això sense desmerèixer la resta de les seves pel·lícules. Aquí també ens trobem amb un piano que arriba de lluny, amb una vidua,  i amb un record tèxtil que ens evoca aquella cotilla acaronada pel personatge de Keitel. Fins i tot, posats a cercar afinitats, el personatge negatiu de la pel·lícula, en aquell cas, el marit, no és ben bé una mala persona, com tampoc no ho és el que interpreta de forma magistral Benedict Cumberbatch, i que molta gent ha titllat del millor paper de l’actor, fins ara, tot i que jo crec que és molt bo faci el que faci.

No és aquesta una pel·lícula massa explícita, tot se’ns narra a mitges però la psicologia dels personatges ens acosta aviat al seu interior i a les seves febleses. La directora ha adaptat una novel·la de Thomas Savage (1915-2003), autor nord-americà molt interessant que incideix sovint en el tema del western i en els llibres del qual s’hi poden trobar ressons biogràfics. Els canvis en la consideració de l’homosexualitat permeten, avui, fer noves lectures de les relacions de camaraderia masculina en diferents àmbits.

El personatge de Phil Burbank, interpretat per Cumberbatch, ens mostra un vaquer estrany, individualista, salvatge i carismàtic, del qual, en algun moment, sabem que té, fins i tot, estudis clàssics. Ja som gairebé a la modernitat, a l’any 1925, a Montana, entre paisatges immensos i desolats, però amb carreteres que permeten els desplaçaments. Phil té un germà bonhomiós i tranquil (Jessie Plemons) que decideix casar-se amb una vídua amb un fill jove (esplèndids, també, Kirsten Dunst i Kodi Smit-McPhee). Aquest fet trasbalsa a Phil, que intentarà amargar la vida a la dona i al seu fill, Peter, un noi efeminat, sensible, que té l’aspiració de ser cirurgià.

L’aparentment feble Peter mostrarà un costat inquietant en obrir en canal un conill per estudiar-lo, mes endavant el veurem fer una inesperada escapada a cavall i escorxar una vaca morta. La pel·lícula és plena de detalls concrets, de moments inquietants, realistes però que freguen la simbologia, com ara aquest suposat gos que conformen les muntanyes de la llunyania. El dur i cruel vaquer té, però, una flaca, una relació antiga amb un home idealitzat, mes gran que ell, que li va ensenyar moltes coses i que va morir. Aquest personatge sura en l’ambient perquè ell en parla sovint, li ha dedicat una mena de monument personal i, en determinat moment, s’acarona amb un mocador que li va pertànyer. 

De forma inesperada Phil sembla voler acostar-se a Peter per tal de repetir la seva pròpia història de dependència emocional i sexual. Mentrestant la dona, un cor senzill, es veu abocada a l’alcoholisme que ja va dur el seu primer marit al suïcidi. El poder del gos, que evoca el del personatge del jove al qual Phil intenta abduir, educar a la seva manera, i allunyar de la fràgil mare, serà, però, el que acabi per poder restablir un cert ordre convencional en el conjunt familiar. La original música de Jonny Greenwood ens acompanya al llarg d’aquesta història amb moltes lectures, molts silencis, moltes ambivalències.

No és ben bé aquesta una narració sobre homosexualitats de diferent tipus tot i que també hi ha alguna cosa d’això. Tampoc no ens trobem del tot davant d’un western decadent i renovat. Hi ha molts elements a considerar, les relacions de poder, la solitud, la impossibilitat d’admetre el que es vol ser, el rerefons inquietant de cadascú. I tot plegat situat en un casalot benestant en el mig del no res, en un mon d’homes on les dones son secundàries imprescindibles però menystingudes, amb ben poques excepcions. Un final aparentment convencional i feliç, però físicament i psicològicament ombrívol, ens provoca un calfred inevitable.

Sembla que NETFLIX ha fet possible aquesta pel·lícula la qual, a causa de la pandèmia, va endarrerir la seva filmació. Properament es podrà veure per televisió però, si és possible, cal gaudir-la en pantalla gran. Hi ha un cert anecdotari al darrera, com ara que Cumberbatch havia de comportar-se, fora de la feina, com el seu mateix personatge, un poca-solta, de fet,  i que no podia parlar amb Dunst, per fer més real l’hostilitat. Espero que en acabar tinguessin ocasió de fer un tec plegats. Plemons, per cert, és parella de Dunst a la vida real. Tots dos tenen un currículum important, ja des de la seva infantesa.

Per cert, la volia veure al Renoir, que és el meu cinema de capçalera, i ja no la projectaven a primera hora de la tarda, així que he hagut de viatjar fins al Verdi, sort que ha valgut la pena el desplaçament, tot i que trobo que s'han passat amb la calefacció, com fan a l'hivern amb la refrigeració. 

FREGOLI AL POBLE-SEC, DILLUNS, 29 DE NOVEMBRE!!!!!

 

Dilluns de la setmana que ve reprendrem les xerrades presencials de CERHISEC. Jordi Artigas ens acostarà a la mítica figura del gran Fregoli (1867-1936), transformista emblemàtic que va actuar en diferents ocasions a Barcelona. Aquesta xerrada ja l'havíem de fer fa molt de temps i va quedar anul·lada pel tema de la pandèmia. En aquesta ocasió també hem hagut d'avançar-la al dilluns, després d'haver-la anunciat per al dimarts, a causa de la prevista vaga de funcionaris interins.

Avui Fregoli és un desconegut per a molta gent jove i potser costa fer-se una idea de la transcendència dels seus espectacles i del seu art, tan original. El seu nom ha quedat lligat a frases fetes, dites populars i, fins i tot, a una malatia mental que comporta creure que la gent propera t'encalça i que, en realitat, no son els que semblen sinó persones disfressades.

Fregoli va utilizar també el cinema quan aquest es va convertir en un art popular. Viatjava pel mon amb més de vuit-cents vestits i més de mil perruques, segons expliquen. Va tenir sort, va fer diners, a base de treballar molt, això si, i es va poder retirar uns anys abans de morir, a una bonica propietat a Viareggio, on va ser enterrat, tot i que més endavant les seves restes es van traslladar al cementiri de Campo Verano, a Roma. L'epitafi de la seva tomba diu: Qui Fregoli compì la sua ultima trasformazione.

Jordi Artigas és un gran expert en la Història del Cinema i hem tingut la sort de què col·laborés en diferents ocasions amb CERHISEC. La primera vegada, amb motiu del centenari del barri, ja fa més de vint anys, ens va parlar del cine NIC, que havia tingut la seu de l'empresa que el fabricava al Poble-sec. Sobre aquest tema Artigas va recollir molts materials i informació. Finalment, i ja era hora, la documentació s'ha pogut aplegar en un llibre ben editat, que es va publicar per l'abril d'aquest any i que podeu trobar a molts indrets però, sobretot, i amb més seguretat, a la llibreria de la Filmoteca, un lloc que és ben a prop del barri del Poble-sec, per cert

UNA TARDA DE PLUJA A L'UNIVERS CALSINA

Hi ha dos indrets del centre de Barcelona, gairebé contemporanis, pels quals tinc devoció, fins i tot quan, de tant en tant, el contingut no respon del tot a les meves dèries personals. Un és el Teatre Romea i, l'altre, la Sala Parés. Quan jo era una adolescent encuriosida i tot just començava a explorar la ciutat amb amiguetes, en algunes ocasions, amb certa timidesa reverencial, entràvem a la Sala Parés, i ens assèiem en uns sofàs encoixinats que hi havia aleshores. No sabíem res de pintura a banda de les quatre coses apreses a escola. De fet sabíem poques coses de res, encara. La gent del mon de l'art estava situada en un estrany univers inaccessible.

Ahir, malgrat el xàfec que va caure per la tarda, vaig anar a la Sala Parés, amb el grup dels Amics del MNAC. Més aviat de les 'amigues' car el nombre de senyors encuriosits era minoritari, com de costum en aquestes visites i en moltes altres activitats culturals. Van faltar poques persones, malgrat la meteorologia complicada i el previst partit de futbol. El director, Joan Anton Maragall, ens va rebre amb molta amabilitat i va comentar que ja semblàvem un grup d'aquests de l'Europa central, en la qual malgrat el fred i la pluja la gent no deixa d'assistir a actes culturals i exposicions. 

A la Sala Parés, actualment, hi ha tres bones exposicions: Quincoces, Miquel Vilà i la nostra, Univers Calsina, endegada en homenatge a aquest artista tan especial del segle XX, menys conegut del que mereixeria, tot i que té les seves devocions incondicionals. Ens va acompanyar i comentar la visita el seu comissari, el doctor en Història de l'Art Sergio Fuentes Milà. Les exposicions comentades pels comissaris tenen un valor afegit, per raons òbvies, i aquesta no va ser una excepció, Sergio Fuentes és un savi del nostre temps, expert en art de l'època, amb llibres i articles publicats, imprescindibles,  el qual podeu seguir a les xarxes. 

Ramon Calsina compta amb una Fundació, dirigida per una seva neta, que també va estar amb nosaltres. La Fundació té una web molt interessant en la qual es pot trobar força informació sobre el pintor però també sobre un munt d'actes culturals rellevants. Ramon Calsina i Baró va néixer al Poblenou l'any 1901, barri que l'ha recordat i homenatjat sovint. La seva pintura, amb trets irònics, fantàstics i enigmàtics beu de moltes fonts i s'hi reconeixen influències diverses, tot i la gran personalitat de l'obra del pintor. Calsina pertanyia a una família de flequers i va mostrar des de petit interès i grapa pel dibuix. Va estudiar a l'emblematica Acadèmia Baixas i, més endavant, a Llotja. Va treballar a la vitralleria artística Espinagosa, on va perfeccionar el dibuix.

Gràcies a una beca va poder fer un viatge per Espanya i, més endavant, va anar a París, on va començar a treballar en el cartellisme i en els dibuixos per a revistes de l'època. Va il·lustrar obres literàries i va fer dibuixos de caire humorístic. L'any 1934 va realitzar la primera exposició individual a la Sala Parés. La guerra civil va interrompre la seva trajectòria i, després, es va recloure en el seu taller, una mica bandejat de les tendències avantguardistes en alça. Malauradament va ser el cas de diferents aristes de categoria ja que en aquest petit país nostre hi ha sovint més tendència a restar que no pas a sumar.

Durant els anys 60 es va ingressar una obra seva a l'antic, i per mi, enyorat, com tants altres espais,  Museu d'Art Modern, avui a dins del MNAC. Va guanyar algus premis i va realitzar treballs de vitralleria artística com ara els de l'església de Sant Esteve de Granollers, a banda d'altres col·laboracions i la publicació de litografies comentades. Va continuar fidel al seu estil, allunyat de les modes del moment. També va realitzar retrats i bodegons. A causa de la fidelitat a les seves idees sobre art sovint, de forma injusta, no se l'ha inclòs a fons en el context de la pintura catalana, àdhuc quan sembla que el realisme i d'altres corrents pictòrics, diferents de les avantguardes canòniques s'estan reivindicant. Calsina costa d'encasellar en cap corrent concret, això sovint destarota els amics de les  etiquetes i les classificacions.

En la seva obra, com ja va remarcar l'escriptor Benguerel, amic seu i del mateix barri, hi trobem referències constants al Poblenou, com ara l'emblemàtica Torre de les Aigües, a una infantesa difícil i a d'atres aspectes biogràfics com la seva estada, a la plaça de braus de Vitoria, en acabar la guerra, reconvertida en camp de presoners. D'altres simbols recurrents son el pa, en referència a la fleca familiar, els globus, que evoquen les curses de globus aerostàtics que es realitzaven a la Mar Bella, el gasòmetre i d'altres. Però també trobem d'altres detalls que escapen, com aigua d'un cistell, de les interpretacions senzilles. Calsina és un pintor enigmàtic i que, en una primera mirada ens pot semblar tirant a surrealista. El comissari de l'exposició, amb molt d'encert, va incidir en que ell no el veia així i en què les interpretacions que puguem fer del misteri inherent als seus quadres respon, més aviat, a especulacions o percepcions individuals.

A les pintures de Calsina hi ha relats intrigants, que cadascú pot refer i imaginar segons el seu tarannà i el moment en el qual contempla la seva pintura. Personatges caricaturescos, estris de cuina, aixetes, mares i fills petits que semblen enfrontar-se, músics de carrer, toreros grotescos i descontextualitzats, crítica social i política, potser, en el rerefons de moltes imatges... L'exposició de la Sala Parés presenta una important selecció d'obres, moltes de les quals procedents de col·leccions privades, que exemplifiquen l'evolució de 'artista. 

Malgrat el relatiu oblit sobre l'artista una plaça del Poblenou, a tocar de la Torre de les Aigües, porta el seu nom, i compta amb un monument dedicat, obra de Jaume Cases. Plaça i monument son del 2001, any del centenari del naixement del pintor. Ja m'agradaria que al meu barri, i a Barcelona, en general, fóssim tan agraïts. Des de finals dels vuitanta s'han anat fent exposicions sobre la seva obra a diferents indrets.

Ahir, doncs, malgrat el xàfec, va ser per a mi, la d'ahir una tarda d'allò més interessant i reeixida. Vaig tornar a peu cap al Poble-sec ja que al metro hi havia cua, anaven a futbol, és clar.

EL DIFÍCIL CAMÍ DE LA LLIBERTAT CONSCIENT

 

Fa pocs anys el nombre de directores de cinema era minoritari o residual. En pocs anys han sorgit un munt de dones joves que han sorprès amb una primera pel·lícula de gruix, interessant i ben realitzada. Veurem si el pas del temps els concedeix les oportunitats que mereixen. Libertad és una excel·lent mostra d'aquest nou cinema, fet per dones, que incideix en temes recurrents (potser tots ho son) però que ofereix una nova mirada sobre aquests temes i ens el situa en el present.

En aquesta pel·lícula hi convergeixen moltes coses, el creixement personal, la presa de consciència, l'adolescència conflictiva amb els inevitables xocs generacionals, la decadència que comporta la vellesa, la difícil amistat entre persones de classes socials molt diferents... Per damunt de tots ells i fent de fil conductor de la història ens ensopeguem amb el tema de la cura, del servei domèstic, del bonisme amb el qual gent progressista amb una certa mala consciència i, fins i tot, amb amabilitat i bones intencions, acaba per reproduir de forma subtil l'explotació dels menys afavorits.

Clara Roquet entoma el tema sense fer volar coloms, es nota que deu ser una de les seves dèries personals, tal i com ha expressat en algunes entrevistes. El servei domèstic encara és una tasca poc valorada, potser perquè, majoritàriament, ha estat a càrrec de dones. No ha assolit el valor d'un ofici, un electricista, per exemple, pot acceptar, fins i tot amb il·lusió paternal, que el seu fill faci el seu ofici, però la dona de fer feines no desitja que la filla triï aquesta feina si pot fer qualsevol altra cosa. 

En aquest cas se'ns mostra una família burgesa, benestant, però els esquemes es reprodueixen a nivells fins i tot de classe mitja baixa, tan sols cal parar l'orella sobre els comentaris sobre persones que fan la neteja o cuiden gent gran. La cura de la gent gran i dependent ha estès pels nostres carrers la imatge d'una vella o un vell acompanyats per algú, generalment una dona que pertany a les darreres onades migratòries, que, probablement, tan sols ha trobat aquest tipus de feina i que potser al seu país ha deixat fills, pares o avis. Si fos una feina tan ben pagada i còmoda com algunes persones comenten, els nois i nois de casa nostra ocuparien aquests llocs de treball. Aquell vell refrany castellà que deia 'no hay peor trabajo que servir a quién sirvió o pedir a quien pidió' encara és ben actual. Avui, a més a més, els nou vinguts precisen de contractes, diners i papers, i aquesta sortida sol ser la que troben més a l'abast. I encara bo si no han de treballar 'en negre'.

La pel·lícula compta amb dues protagonistes joves, excel·lents, Nicolle Garcia i Maria Morera, que és l'adolescent de casa bona. A Morera l'hem vista en alguna sèrie de televisió, impressiona la seva grapa i el seu ofici, haurem de seguir la seva trajectòria i tant de bo compti amb papers a la seva mida. Els adults conformen un conjunt de pes i, generosament, donen suport al protagonisme de les adolescents. Nora Navas i Vicky Peña son la mare i l'àvia dependent d'aquesta noia perduda en un estiu diferent, en el qual descobrirà les diferències socials, el desvetllar del sexe, la lucidesa que comporta fer-se gran i comprovar que el mon dels pares i avis no és sòlid ni perfecte. El paper de la cuidadora i serventa l'interpreta una actriu desconeguda per nosaltres, colombiana com el seu personatge, molt bona i expressiva, també cantant i moltes coses més, Carol Hurtado.

Tot i que la narració se centri en la relació de les dues noies joves i la presa de consciència del personatge de Maria Morera hi ha, encara molts més temes per a la reflexió, com ara el desarrelament que comporta, per a una persona jove, que en plena adolescència hagi de deixar el seu ambient, els seus amics i, fins i tot, el seu país, la seva cultura i els seus costums. O la fascinació juvenil i adolescent per persones de la nostra edat que provenen de mitjans culturals molt diferents però que potser, pel que fa les experiències vitals, ens donen unes quantes voltes. També hi sura la nostàlgia d'un passat que endevinem més feliç, quan aquesta àvia era, encara, un pal de paller familiar evident i la festa de final d'estiu era una realitat i no una mala còpia. Les cases d'estiueig han estat sovint protagonistes, al cinema i a la literatura. Aquesta casa on transcorre la història té, sospitem, els dies comptats, i un símbol potser una mica massa evident, és aquesta taca d'humitat que creix de forma irreversible i ens manifesta la fragilitat de la vida, fins i tot en les situacions de privilegi.

Roquet, però, no abusa de la simbologia. Ens situa en una narració plena d'humanitat en la qual som capaços de comprendre tothom, al capdavall cadascú és fill de la seva circumstància. Fa molts anys vaig llegir unes entrevistes amb esposes de polítics de la Transició. Aleshores a la política gairebé tot eren homes. Aquelles dones, la gran majoria de classe burgesa i il·lustrada, vivien a la part alta de la ciutat i tenien minyones. La mala consciència ha bandejat els termes 'serventa', 'minyona', 'dona de fer feines'. Ara son 'la noia que ens ajuda' i, en aquelles entrevistes, sorgia sovint el comentari que escalfa els ànims de la jove colombiana quan el sent, allò de 'sou com de la família'. 

De fet, a nivells diferents, a la societat occidental fins i tot la gent més desafavorida és privilegiada en alguna cosa, pot trobar menjar, aigua potable, un metge, alguna ajuda puntual. És com allò del famós poema de Calderón sobre el pobre que recollia les herbes que l'altre, un savi, llençava. Prendre consciència dels nostres privilegis, ni que siguin minsos i galdosos, no canviarà el mon però ens farà més bones persones, segurament. O així hauria de ser.

Clara Roquet, amb estudis de cinema de nivell, grapa i intel·ligència,  ha aconseguit en aquest seu primer llargmetratge explicar-nos coses que ja sabíem, d'una altra manera. Encara no som prou conscients del que representa avui, en el cinema, la mirada femenina, però aviat tindrem una bona perspectiva per a valorar la qüestió. Més enllà de què son històries que passen ara i aquí, sigui diferent amb Libertad he sentit la mateixa il·lusió esperançadora i de descobriment que vaig experimentar amb Estiu del 93. Un punt interessant de la pel·lícula és l'evocadora banda sonora tot i que jo, en el meu imaginari sentimental, el Si supieras lo que hice el tindré sempre a la memòria en la versió de la cantat Glòria. 

INEXISTENTS, ENCARA

 

En aquest seu darrer llibre Rebecca Solnit incideix en els seus temes habituals, des d’un punt de vista més personal i intimista. Recorda aspectes biogràfics, com ara la seva joventut en un barri pobre de San Francisco, els anys de formació com a escriptora, el compromís feminista cada vegada més sòlid, la seva afició als paratges naturals, la relació amb col·lectius que han estat marginats, com els gais, els afroamericans o les comunitats índies del seu país. L’esperança, en la qual insisteix sovint l’autora, ja no ha de mirar cap al futur sinó que ha de ser un element necessari per a la lluita del present.

Aquest llibre, que ha tingut un bon ressò per part de la crítica, dona pistes i claus per repensar la seva obra anterior. Solnit és avui una veu imprescindible per al feminisme contemporani, gràcies als seus textos tota la literatura i la història ens ofereixen noves lectures i interpretacions, i ens sobten aspectes en els quals potser no havíem parat atenció de forma acurada, com ara les violacions normalitzades a la mitologia clàssica. El feminisme té ja una llarga història però fins a les darreres dècades no s’havia arribat a la lucidesa actual i Solnit ha estat una de les veus més importants en el complex camí de la igualtat i de la percepció de discriminacions subtils i verinoses.

El feminisme de Solnit és radical i solidari, lligat a totes les lluites socials i polítiques del segle XX, i va molt més enllà, evidenciant la inquietud que encara desvetllen determinades reivindicacions o la incomoditat que provoca en determinats homes la constatació del seu menyspreu subconscient per a la veu de la dona. Un menyspreu que els fa afirmar que no son masclistes de la mateixa manera que molts comentaris vulgars, assumits i minimitzats van acompanyats d’un suposat refús de coses com ara el racisme, quan en son un reflex.

Encara que la trajectòria cultural i la formació de Solnit siguin diferents de la nostra, l’empatia que ens provoca i la connexió dels seus problemes amb els viscuts per nosaltres, és inevitable. Les dones encara parlen menys que els homes, en els debats importants i, també, son menys escoltades. I això en el mon occidental on, malgrat tots els avenços, encara se les maltracta i assassina i silencia. Solnit defensa la lectura alliberadora, les caminades pel mitjà natural, més perillós per a les dones que per als homes. Analitza el seu passat, recorda assetjaments, menyspreus, gracietes recurrents i de mal gust.

Aquest llibre no és un manifest, com d’altres, molt interessants que s’han publicat en els darrers temps. Va molt més enllà de les suposades anècdotes amb les quals ens ensopeguem i una de les grandeses del text és la seva volada literària perquè, a més a més, Solnit escriu molt i molt bé. L’eficàcia del discurs no defuig la descripció poètica, la ironia ben utilitzada, la frase ocurrent i ben triada.

La inexistència amb la qual es va ensopegar l’autora és universal, en la majoria de casos. Cal reconèixer el problema per poder-lo entomar sense complexos. El problema de les dones és, en el fons, el problema de les minories, dels marginats, de la conservació del medi ambient. Millorar el paper de les dones hauria d’aconseguir millorar la Humanitat, aquest abstracte conjunt, tan divers i complicat.

Solnit se situa en el camp de la moral sense manies. Identifica violències embolcallades de cinema atractiu, de literatura de categoria, d’història universal esbiaixada, admesa com a normal. Des que vaig conèixer els primers llibres de Solnit que no la puc deixar de llegir, torna amb els mateixos temes però sempre va unes passes més enllà i ens evidencia una realitat incòmoda en molts casos. Exemplifica a bastament les seves vivències i conviccions, les seves idees i les denúncies que cal fer. La vida i els estudis no li van ser fàcils, va haver de treballar molt aviat per guanyar-se la vida. Avui és una veu reconeguda, una dona a qui es llegeix força i ara, potser si, també és escoltada, espero que per homes i per dones. Els seus llibres forneixen esperança en el futur i ens obren moltes finestres que no sabíem que estaven tancades.