12.5.25

RECORDS DEL MES DE MAIG




Mes de Maria


Altars del mes de maig, guarnits de satalies,
Amb una verge jove guaitant els pecadors,
Des d’un pobre escambell, comptant el pas dels dies,
Enmig d’un bosc de ciris i clavells de colors.

Cançons on s’abaltia el so de les campanes,
Pregàries i miracles i vides exemplars,
Coloms de Barcelona, perduts a les baranes,
Homes sense esperança en les foscors dels bars.

I uns cavallets de fira, amb un xicot errant,
Que sabia el misteri d’algun món amagat
Als camins que es perdien, més enllà del terrat.

Fins la més gran misèria s’enyora algun instant,
Quan les ales lleugeres d’una fada inconstant
Deixen perfum de lliris a l’armari tancat.


Júlia Costa

11.5.25

89è ANIVERSARI D'OLGA XIRINACS!!!!

 


Avui, aniversari d'Olga Xirinacs. Feliciteu-la, pengeu textos seus, poemes, és la gran dama de la literatura catalana i em sembla que no ha assolit tot el reconeixement que mereix. Però així és el mon, tot va a cop de novetat i descobriment mentre que anem aprimant, de forma inconscient i per ignorancia, la llista dels nostres clàssics, encara que siguin vius.


https://ca.wikipedia.org/wiki/Olga_Xirinacs_i_D%C3%ADaz



Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.




XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

10.5.25

DEMÀ, SANT PONÇ

 

Avui, Sant Ponç. Aquest any, per motius de salut, no podré anar a voltar per la fira. Fa anys, el 2008, també va caure en diumenge, recupero un poema que vaig escriure aquell any. Espero que gaudiu del dia.

Recordeu que també és l'aniversari de l'escriptora Olga Xirinacs, per si en voleu fer esment als vostres blogs i xarxes socials. Malauradament encara no li han atorgat el Premi d'Honor, un greuge com tants altres, què hi farem. Tampoc no li cal, en te molts altres i una obra de gruix.


Amb sants de primavera he compartit
els moments més alegres de la vida:
Sant Jordi, Santa Rita, Sant Joan,
lluminoses llegendes, flors I festa,
al cel tan gris dels anys de la pobresa.

De tots els sants, Sant Ponç era el millor,
perfumat de muntanya i endolcit
amb mel i confitures irisades,
al carrer per on tants avantpassats
havien passejat tragèdies velles.

Torno cada any. Olor de camamilla,
de marialluïsa i sajolida,
farigola florida, romaní,
menta fresca i espígol ametista.
Remeis per a guarir les malalties
que ahir i avui encalcen la il·lusió,
i mostren que la mort encara sura
per damunt de l’orgull del nostre goig.

Cada any algú s’enyora d’altres anys
i afirma, contundent, amb melangia:
-No hi ha tantes parades com abans...

És tan sols la saviesa, que s’enganya,
quan es fa vella i creu que mai hi haurà
un temps tan clar com aquell que va viure
millorat pel miratge del record.

Abelles presoneres, regalèssia,
cistellets on les noves herbolàries
classifiquen destorbs i malvestats
lligades a aquest cos que ens mortifica:
Pel cor, per als pulmons, per a la sang,
pel fetge, pel dolor, per la migranya,
pel mal de peus, i fins i tot, si cal
per aquests mals d’amor que tant destorben.

Pots d’ungüent de la serp, evocador,
dels anys aquells que el sanador passava
per la fira i sovint per molts mercats
amb la serp viva al coll, valent, fatxenda.

Tot torna, amb l'arribada del bon temps,
i els turistes sorpresos per la festa
canvien monuments i estàtues vives
per imatges de flors i melmelades
i arrop i ametlles i per pots de mel
de tots els tons de l’ambre. I fins la pluja
atura el seu neguit i el seu desig
aquest matí del dia de Sant Ponç,
amb pietat, quan sent el repic nou
de les campanes de Sant Agustí.
i s'adona que avui també és diumenge.


Júlia Costa

9.5.25

SI SOM MOLTS, TENIM RAÓ?

 


Hi ha una tendència estranya a valorar excessivament la massificació al volt de qualsevol esdeveniment. Treure la gent al carrer sembla una aspiració generalitzada que demostra la bondat de la convocatòria. També passa amb coses com les vendes de llibres, l'assistència a espectacles o les audiències televisives.

En cas de protestes per causes que puc considerar justes, que hi hagi molta gent no vol dir res a l'hora d'aconseguir els objectius proposats. Tot i que els poders, en general, valoren això de les masses enfervorides i no menystinc la pressió que representen.

Ahir, i, en general, aquests dies, la Plaça de Sant Pere era plena a vessar. L'entusiasme, àdhuc el més irracional, s'encomana, ens sentim part d'un tot humà en el qual hi pot haver gent de tota mena. Hitler, Mussolini, i no voldria fer comparacions odioses, convocava molta gent tot sovint que hi anava convençuda, en gran part. Podem veure fotografies de masses emocionades a l'entorn de coses que no mereixen massa respecte.

En aquests casos hi ha qui pensa que molta gent hi va obligada i res de res. Fins i tot quan venia el Franco a Barcelona, a banda de què podia haver-hi els obligats, es comptava amb molta gent d'aquesta que va a badar, passi el que passi. Per no parlar del poder de convocatòria de cantants o d'ídols populars diversos.

Aquests dies em sorprèn la cobertura i la importància que s'està donant al tema papal, fins i tot gent que jo consideraria atea va amb compte a l'hora de posar ombres a la llum. El Sant Pare difunt no veig que fes grans coses efectives, parlar costa poc. Però se l'ha titllat de progressista, Papa dels pobres i coses així. Els seus punts foscos s'han passat per alt i el mateix passarà amb aquest. El tema de la dona està ben bé a les beceroles i va per llarg.

El catolicisme oficial no trobo que sigui gens progressista. Em mereix molt respecte gent com la Victòria Molins, exemples que, efectivament, treballen en directe amb els més desafavorits, en això admeto que sovint ens hem de refiar de persones generoses, en molts casos catòliques o cristianes. Però també hi ha hagut sempre persones no creients que han treballat per la gent amb problemes, sense cercar mèrits ni distincions.

La tradició te un pes, és clar. Però precisament si pouem en la tradició i anem molt enllà trobarem coses molt lletges, al volt de la religió catòlica oficial. Ara bé, un altre temà és l'anticlericalisme violent, que tants estralls va fer en el temps de la guerra, i tant franquisme subliminal va generar. Quan a algú li toquen de forma destralera les creences es rebota i, en molts casos, se'n va a l'altre extrem. 

El que sobta és que en els temps que corren, quan hi ha progres radicals que fins i tot qüestionen el tema nadalenc, això del Sant Pare i la resta hagi generat tanta 'devoció'. Aquests dies ha estat el tema cabdal dels informatius i, en alguns casos, han mostrat la ignorància de molts periodistes sobre el tema, es pot comprovar que avui és fàcil tirar de google o del que sigui a l'hora de clavar el rotlle pertinent.

Ahir, per exemple, amb això del Lleó XIV evocaven, malament i de forma simplista, Lleó XIII, que és d'aquells sant pares que va fer alguna coseta, en gran part per mirar de captar la massa obrera i pobra. La seva època i els seus fets van ser complexos, diversos, com sol passar. Aquests dies molts capellans han estat cridats i convidats als debats, després ens en tornarem a oblidar.

Encara en tenim per dies de cardenals i la resta i d'especulacions sobre el suposat progressisme del Papa de Roma nou. Veure'm. El mon té molts problemes de gruix i amb anar dient que t'agrada la pau no n'hi ha prou. Encara menys mentre l'església oficial se suposa que té poder i diners. I la no oficial, de vegades, també, com ara aquest show de la Sagrada Família.

Mentrestant hi ha parròquies de barri amb esglésies sense arranjar de fa anys, amb poca parròquia, manca de capellans de poble i de barri i petites revifalles lligades, en molts casos, a l'arribada de gent de països on la religió encara té un estrany pes lligada a la necessitat de consol  dels desafavorits.

Veure tots aquests cardenals vestits de coloraines, se suposa que virginals i cèlibs, amb creus d'or i estranys barrets, ocupant aquests dies una gran part dels informatius i els debats em fa una certa angúnia. Potser soc massa descreguda, que també. 

8.5.25

JOAN DE SAGARRA, MICHEL DEL CASTILLO, TRÀGEDIES, LLIBRES I OBLITS

 Avui, divendres, 9 de maig, m'assabento de la mort de Joan de Sagarra, precisament poc temps després d'haver-lo mencionat en aquesta entrada. Descansi en pau, tota una època que se'n va.





Joan de Sagarra reprén les seves col·laboracions al suplement cultural de 'La Vanguàdia', amb una periodicitat més espaiada, un cop al mes. Durant molts anys he anat llegint els seus articles, sempre interessants.  Com tanta gent gran troba  a faltar una Barcelona que, de forma inevitable, s'ha perdut, com passa amb tantes coses.

En aquest retorn Joan de Sagarra dedica l'article al llibre 'Tanguy' i a l'escriptor Michel del Castillo pel motiu que ell mateix comenta al final de l'escrit:


Por qué he sacado hoy el tema de Tanguy se preguntará el lector. Muy sencillo: porque Michel del Castillo se nos murió el pasado 17 de diciembre, a los 91 años, y ningún medio de comunicación, es un decir, literario de este país nos dio la noticia de ello. Descanse en paz.

Certament, pels nostres verals no he llegit res sobre la mort d'aquest autor, tot i que no ho llegeixo tot i em pot haver passat per alt. En canvi he trobat articles de la resta de l'estat, amb motiu de la seva mort, en suplements culturals diversos. En linco un d'Osca i un altre de Cantàbria. 

El llibre 'Tanguy', autobiogràfic, tot i ser de 1957, no es va publicar a casa nostra fins a principis dels noranta, hi ha una versió en català, andorrana, de 1994.Molts altres llibres de l'autor ni tan sols s'han traduït al castellà ni al català, però aquest va tenir, en aquell moment, força ressò.

El llibre em va impressionar molt, ara no se si el llegiria, aquestes històries m'afecten molt més que en el passat. L'escriptor va patir l'abandonament dels pares i va anar a parar, per diferents i terribles circumstàncies, a l'horrible 'Asilo Durán', on va romandre quatre anys i va patir abusos, maltractament i de tot, tant per part dels `padres' responsables com dels alumnes 'destacats'.

Després va tenir més sort però de tot plegat en va conservar una mena d'odi cap Espanya, en general, i els moments menys dramàtics i més positius tenen poc espai al llibre. Al cap d'alguns anys va poder anar a França, a casa d'uns parents, va estudiar i va fer una carrera literària interessant. Ha mort gran, als noranta-un anys.

Avui poca gent el recorda, per aquí, tot i que sempre hi ha excepcions. Si en voleu saber més podeu accedir als articles que menciono i, en francès, trobareu molta més informació. Del Castillo va ser un cas d'aquests de mala sort en tot, sobretot en aquells anys de la seva vida. Els primers culpables, evidentment, van ser el seu pare i la seva mare, ell francès i ella espanyola, gent benestant i preparada però, pel que sembla, moralment molt deficients malgrat els seus compromisos polítics. 

Malauradament a França hi ha una pel·lícula ximpleta amb el mateix títol, coses que passen. A l'article de Joan de Sagarra també s'evoca la Barcelona mítica de Marsé, Vázquez Montalban, Casa Leopoldo. I es recorda un altre llibre imprescindible per conèixer la sordidesa de la nostra ciutat en una època fosca 'El marge', de Pierre Henri de Mandiargues, amb una traducció, per cert, molt interessant, crec que de Joan Oliver.

Espero que Joan de Sagarra pugui continuar col·laborant en articles culturals durant molt de temps.

https://fr.wikipedia.org/wiki/Michel_del_Castillo

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20250424/10616016/tanguy.html

https://www.eldiariodehuesca.com/cultura/en-recuerdo-michel-castillo_27848_102.html

https://elcuadernodigital.com/2024/12/30/michel-del-castillo-un-ejercicio-de-memoria/