17.5.21

MÉS ENLLÀ DEL COFOÏSME...

 


He dit sovint que, més enllà del seny i la rauxa, els catalans típics tenim una tercera característica no tan èpica: el cofoïsme. Potser no és aquesta una característica exclusiva nostra, és clar, molta gent de molts llocs té una mena d'orgull nacional que els fa sentir orgullosos de ser on son i com se suposa que son per ser d'on son, cosa que de vegades fa més mal que bé, vegeu la història. La realitat desmenteix els tòpics però és molt bonic pensar que, com un do de les fades, ser el que som per casualitat i causalitat genètiques i històriques, en el nostre cas, catalans i catalanes, ja ens fa pertànyer a una mena de grup privilegiat en molts aspectes, malgrat no tenir, de moment, estat propi, ep. Bé, al menys sembla, pel que diuen, que tindrem govern, ja és un gran què.

La derrota del Barça masculí ha quedat feliçment abaltida per la victòria femenina. El futbol femení, més aviat caldria dir 'el Barça femení de futbol', s'està promocionant des de fa una temporada i ahir vaig escoltar gent amiga molt emocionada amb aquesta final de les futbolistes la qual, per a més cofoïsme nostrat, es va guanyar amb nota. Aquí el cofoïsme va amanit amb el tema feminista, noies valentes, lluitadores, guanyadores... Reconec que tinc poca tirada a l'esport-espectacle, aquest que mou calerons i la resta. Per tant, en aquest camp, les meves emocions son molt minses, no hi puc fer més. Tampoc no m'agraden gens les pobres nenes-anxaneta.

Em venia el cap, avui, una pel·lícula que vaig veure amb l'escola, fa molts anys, gràcies a Drac Magic, que ja ha fet cinquanta anys i que en aquell moment devia estar a les beceroles. La pel·lícula era Ivana a l'atac, txeca, d'un director, Jose Pinkava, que va morir el 2006, després d'una llarga i brillant carrera en el cinema, i amb alguns problemes polítics, no podia ser d'una altra manera. Les seves pel·lícules no ens han arribat, la gran majoria, hi ha molts oblits i mancances en aquest mon d'això que en diuen la cultura. En aquells cicles també ens van passar la primera versió d'una altra, lamentable pel que fa al tema sexista, La guerra dels botons, francesa, feta a partir d'un llibre juvenil molt celebrat. L'única nena que hi tenia un cert paper es dedicava a cosir els botons i els mitjons dels nois, ocupats en una guerra entre bàndols el botí de la qual eren els botons del contrari.

A la pel·lícula txeca no és pas que hi sortissin moltes nenes, tampoc, però la que dona títol a la pel·lícula era molt interessant. Fa anys, no sé si encara és així, el director d'una revista juvenil catalana ens va explicar que les nenes llegien les històries protagonitzades per nens o  dedicades a nens però que no era freqüent que passés el contrari. La tal Ivana era una nena molt maca i una mica arrauxada, que jugava al carrer amb els amics, a futbol. Com que l'equip millorava algú del govern s'interessava en donar-li més volada, federar-lo i tot això. Aleshores la nena s'havia de fastiguejar, ja no podia jugar amb els companys. En un partit decisiu, ja en competicions importants, un nen es lesionava i Ivana, disfressada de noiet, el substituïa. Guanyaven la competició però tot es descobria i els desqualificaven.

En el tema de l'esport em temo que, més enlla de determinades escoles de menuts on es potencia que tothom jugui plegat 'a tot', els nens continuaran anant amb els nens i les nenes amb les nenes. I és que l'espectacle i l'economia passen per damunt de la pedagogia moderna, quan cal. 

He participat amb una xerrada en un cicle de quatre conferències online, dedicades a literatura catalana escrita per dones, doncs s'hi han apuntat unes quaranta participants, cap senyor, excepció feta de l'organitzador, cosa que em fa pensar en què el director aquell de la revista juvenil tenia raó i encara és així. El tema que vaig triar va ser la poesia catalana escrita per dones. Com que les dones son menys conegudes i menys promocionades, més enllà de la mitja dotzena de sempre, en ocasions es publiquen antologies de poesia escrita per dones, però quan es fan antologies mixtes, de poesia, en general, les dones tornen a passar a la minoria, tan selecta com es vulgui, això sí. Una antologia masculina, evidentment, de moment no tindria cap sentit.

Em temo que el mon mixt i coeducatiu seriós que somniàvem en els seixanta té poc futur. No negaré que la dona ha accedit a molts llocs i estudis on fa poques dècades ni hi era ni se l'esperava. Moltes vegades, però, això comporta fer coses que 'feien els homes'. A l'inrevés la cosa no funciona de la mateixa manera. Està molt bé demanar que hi hagi més enginyeres i tot això però no sembla que es faci un gran esforç per intentar que les escoles primàries no siguin llocs on els homes  no es limitin, en moltes ocasions, al professor d'educació física i encara gràcies. És clar que generalitzo i parlo de forma intuïtiva però, això sí, a partir de la meva experiència i de la de gent que conec d'aquests sectors professionals.

No vull pas que hi hagi paritat a tot arreu ni que, sí o sí, les dones es vegin empeses a competir per 'manar més', els homes han petit sovint aquesta pressió, quan jo era jove un home que no tingués ganes de ser kefasso i promocionar, a les grans empreses, i que es conformés amb un sou modest, era mirat de cua d'ull, fins i tot els mestres interins tenien complex d'inferioritat si es casaven amb una mestra 'propietària'. 

Però, ep, que hi hagi un equip lligat al Barça de noies, i que aquestes hagin guanyat un títol no vol dir res, una flor no fa estiu, encara menys quan és una flor privilegiada i d'elit. Fa anys, a Espanya, es van promocionar algunes dones 'toreres' i la Capmany cantava allò de 'jo no vull ser capità general'. Jo tampoc vull ser futbolista, de moment, tot i que si al casal d'avis munten un equip de iaies coratjoses potser m'hi apunto, per provar i fer salut, ja que diuen que amb això de l'esport fas salut, que també és una afirmació que caldria contrastar i comprovar. I és que quan parlen de iaies rellevants té molt més èxit l'abuelita mochilera que no pas la iaia gallega del youtube que llegeix els seus poemes.

Per cert, un partit de futbol mixt, esquerra contra junts, seria divertit i potser clarificaria la situació, posats a dir boutades. Al menys animaria el trist i decebedor panorama polític que venim arrossegant des de fa temps.


15.5.21

LA HISTÒRIA DE CASSOLA, VIOLÈNCIA A LA TERRA ALTA DEL SEGLE XIX

 



M'acabo d'empassar aquest interessant llibre, una d'aquestes publicacions d'àmbit relativament local que mereixen una difussió molt més gran i que sovint ens expliquen més a fons els fets d'història que no pas els manuals convencionals. És possible que el llibre m'hagi agradat, a més a més, perquè ha reforçat la meva esperança sobre el fet que el rerefons de la meva darrera novel·la (L'extraordinària història d'en Tomeu Valent, Stonberg, 2021) tinguí, encara que passada per la ficció literària, una base real i versemblant.

Els molts fets violents que van sacsejar pobles i ciutats però, sobretot, les zones rurals, aïllades, mal comunicades i sovint amb problemes de defensa i enfrontaments interns, lligats a problemes socials i polítics, van quedar abaltits en el record de la gent perquè el segle XX va tenir les seves propies violencies, sobretot la Guerra Civil. Precisament una zona molt afectada va ser, aleshores, altra vegada, la de Gandesa i la Terra Alta. Molts fets de la guerra civil no s'entenen del tot si no es parteix d'un passat que encara surava en el record i en els odis personals.

Gandesa, avui una tranquil·la i bonica capital comarcal,  centre important del turisme cultural a l'entorn de la Batalla de l'Ebre, va patir de forma constant durant els combats de la guerra dels Set Anys. Va haver de suportar uns quants setges per part de les forces carlines, entre 1836 i 1838. Cent anys després les coses no anirien gaire millor. I no tan sols Gandesa, és clar, també d'altres poblacions properes, catalanes i aragoneses, avui separades en dues comunitats autònomes, a causa de les divisions, no sempre lògiques, entre territoris propers.

Trobem al llibre morts, misèria, caciquisme, interessos diversos, bandolers semblants als de La Punyalada, gent desvagada, sense possibilitats ni escrúpols a l'hora de robar, matar, extorsionar o violar. Una història mítica, que avui, gràcies a aquest estudi podem interpretar d'una altra manera, i que dona títol al llibre, és la de la venjança i afusellament de Felip Bes Saun, 'en Cassola', qui va assassinar un propietari ric de Batea, Pablo Figueras, un defensor liberal durant els setges de Gandesa, veí dels Bes a qui sembla va estafar en el cas d'uns avituallaments que es van portar des de l'Aragó, per millorar la fam de Gandesa.

Felip Bes no era un bandoler típic, malgrat que la premsa i els romanços populars, publicats en plecs de cordill, en van fer una mena de dimoni i el seu malnom va passar a moltes expressions del llenguatge popular, en sentit negatiu però, en ocasions, no tan negatiu, sinó que planyen la seva mala sort amb una evident compassió. Felip Bes, un home intel·ligent però de vida complexa, va ser afusellat amb vint-i-vuit anys a la plaça de Batea i va ser enterrat davant d'una de les portes laterals de l'església, amb la cruel intenció de què la gent trepitgés la seva tomba en anar a missa, cosa que molts vilatans evitaven com podien. 

Al llibre també es fa referència a un altre fet violent que va tenir molta difusió en aquells anys, l'assassinat de Rosa Serres, a Gandesa, encarregat pel seu marit a uns sicaris, un d'aquests va ser condemnat a garrot vil però el marit, cacic i benestant, va poder fugir sense massa problemes. 

Es autors del llibre son:

Josep Sánchez Cervelló (Flix, 1958), catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, membre de la Reial Acadèmia de la Història, especialista en temes diversos, sobre el segles XIX i XX, com ara la Guerra Civil i el carlisme. Ha publicat nombrosos llibres de tema històric i ha coordinat treballs col·lectius importants.

Pere Rams Folch (Batea, 1974), llicenciat en Història per la Universitat Rovira i Virgili, que combina la feina de pagès amb la d'arqueòleg i que ha treballat en diferents excavacions arqueològiques i en molts estudis relacionat amb temes diversos lligats, sobre tot, a la Terra Alta. Es Secretari del Patronat Pro Batea i membre del consell de redacció de la revista Jorn Nou i dels Dossiers d'Història Terraltenca, col·lecció en la qual s'inclou aquest llibre. 

La història local, avui, és obra de persones amb molta preparació i estudis, i, com en aquest cas, podem trobar volums amb elements de microhistòria d'un alt nivell i que ens ajuden a entendre i interpretar un passat molt més proper del que ens pot semblar d'entrada i, encara, poc o mal conegut. El llibre menciona les fonts hemerogràfiques utilitzades, ha comptat amb elements de memòria oral, reprodueix fragments periodístics de l'època, la lletra dels romanços més populars sobre Bes, amb reproduccions facsímils,  i inclou una imprescindible i completa bibliografia.

11.5.21

PER MOLTS ANYS, OLGA XIRINACS!!!!

 


(Collage obra d'Olga Xirinacs)

No ha sortit ningú a rebre'm, ningú no m'esperava.
M'ha semblat que sentia una música vaga
d'un piano perdut qui sap en quina cambra.
Venia a poc a poc, a la tarda tornava.
L'asfalt era calent i la calor minvava
entre acàcies florides i la gent apressada.
He alçat el cap i els vides brillaven a ponent.
Els arbres, les parets, aspres, rugoses, clares,
m'indicaven el pas mentre jo m'acostava.
Encara no, m'he dit, esperaré que el vespre
vingui amb passes comptades,
com un felí a l'aguait quan l'ombra es fa més blava.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990

10.5.21

SOMERSET MAUGHAM, NOVEL·LES DE PES I ADAPTACIONS BEN INTENCIONADES

 


De tant en tant escolto els podcasts d'un programa que es diu Un libro, una hora, de la cadena SER. En aquesta horeta del títol t'expliquen un llibre, generalment un clàssic antic o modern, te'n llegeixen fragments i crítiques literàries. El darrer programa que vaig escoltar va ser sobre El velo pintado, una de les novel·les més conegudes de Somerset Maugham, tot i que crec que encara son més populars les versions en cinema.

Tant en l'una com a l'altra, de les dues pelis que conec, l'argument original es reconverteix al gust dels guionistes i directors i tot acaba esdevenint una història d'amor amb elements exòtics. Malgrat això totes dues pel·lícules es veuen a gust si fas abstraccio del seu origen literari. L'argument del llibre, més enllà del marit sorrut, l'amant aprofitat i la noia frívola i convencional, tracta del creixement moral de la protagonista. Té elements molt del seu temps, evidentment, tot s'ha de situar en el seu context.

L'autor va ser un home complex, difícil, que va perdre els pares de petit i va anar a raure amb un oncle impresentable que el va obligar a amagar els seus sentiments, a més de passar per aquelles escoles angleses de l'època que feien molt poca gràcia. Somerset Maugham era homosexual o bisexual i això també li va complicar la vida. De vegades no acabem de valorar el que representa, avui, comptar amb una certa llibertat de pensament, malgrat totes les limitacions que encara suren al nostre entorn. 

L'escriptor va triomfar del tot, era un dels grans autors de l'època dels meus pares, va viure molts anys i va fer un munt de calerons. En aquella època la gent no es podia comprar molts llibres i era habitual que algun veí privilegiat en deixés algun a la meva mare, d'aquest tipus d'autors que agradaven a la gent una mica llegidora. Malgrat l'interès de l'obra de l'autor, d'ell se'n van dir molts penjaments literaris, jo crec que l'enveja tenia un pes, i potser també el caràcter difícil de l'escriptor, en la seva valoració per part dels 'experts de sempre', que son una plaga bíblica.

Tant és així que, per exemple, a les primeres edicions de l'Enciclopèdia Catalana, aquella que ens vam comprar a terminis i que es va anar a fent una mica a tongades i amb errors diversos, que he anat trobant al llarg del temps, Somerset Maugham ni hi és ni se l'espera. No sé si en edicions posteriors el van afegir. Suposo que la progressia lletraferida de l'època, molta de la qual s'aplegava a l'Enciclopèdia, un projecte nostrat d'aquells excessius d'aleshores, que no va acabar de forma gaire reeixida malgrat l'entusiasme que va desvetllar en el seu inici, devia trobar Somerset de poca categoria i poc esquerranós. En aquells anys estar subscrita a l'Enciclopèdia i comprar l'Avui i discos d'Edigsa semblava ben bé una obligació patriòtica, i amb això jugava una bona part de la cultureta, amb bones intencions, m'imagino.

Una adaptacio d'un dels seus llibres que està prou bé, tot i que també hi hagi canvis amb l'original, és la de El Filo de la Navaja, amb Tyrone Power i Anne Baxter. Ja fa temps que em miro pelis que provenen de llibres coneguts amb una certa distància, intentant no fer odioses comparacions. Una autora que també es va llegir molt en aquells temps, pel meu gust de menys categoria que Somerset Maugham però amb una gran grapa narrativa que la feia assolible per un públic majoritari, era Vicky Baum. L'altre dia, per l'ordinador, em vaig mirar una versió de Gran Hotel, força comprimida respecte al llibre, però, això sí, amb el regust de l'època i una desfilada d'actors i actrius d'upa, que feien el que podien per donar versemblança al conjunt, entre els quals Greta Garbo, qui també va ser la noia frívola que evoluciona al primer Vel Pintat en cinema. 

Amb el temps vam poder accedir a llibres nostres de propietat, amb aquell invent del Círculo de Lectores, que tenia el seu què. Un dels llibres de Baum que vaig llegir gràcies a aquell invent i que és el que he trobat més reeixit ha estat El ángel sin cabeza. Aquells llibres eren allò que en diem novel·lons i no ho dic pas en sentit pejoratiu, ans al contrari. Per sort ara, per la xarxa, pots trobar tot el que vulguis i més de Somerset Maugham i de molts més i no t'has de refiar de les capelletes progressistes que redacten enciclopèdies canòniques a terminis.

9.5.21

L'ADULTERI ERA PECAT, FINS I TOT A FRANÇA

 


Fa alguns dies vaig tornar a veure, per la televisió, La peau douce, un dels relatius fracassos de Truffaut, un director del qual no soc incondicional, la veritat. Els anys passen i tot es mira d'una altra manera, quan la vaig veure per primera vegada, a mitjans dels seixanta car, malgrat que encara aleshores érem força rancis per aquí, la pel·lícula va arribar al poc temps d'haver-se passat, sense pena ni glòria, a Cannes, em va semblar molt forta. Potser, qui sap, no va tenir problemes pel fet de què, a més a més d'allò de Dylan de què els temps estaven canviant, l'adúlter gairebé frustrat acaba molt malament, en un final abrupte i passat de voltes, tot i que es va dir que el director s'havia inspirat en fets reals.

La pel·lícula compta amb el valor afegit de la bonica i malaguanyada Françoise Dorleac, en un paper de dona alliberada i sense manies que fins i tot no veu gens clar que el seu amant estigui disposat a repetir amb ella una vida convencional a dojo. Potser no va ser encertada la tria d'aquest escriptor que sembla una mica curt de gambals i maldestre malgrat ser expert en Balzac, que també era una mica així, ben mirat. Jean Desailly era un gran actor francès, més conegut, en general, en aquell país, per la seva trajectòria teatral, però amb un físic poc atractiu per a les noies de menys de vint anys d'aleshores, com era el meu cas, que el qualificàvem de físic tou.

La dona enganyada, Nelly Benedetti, va fer pocs papers rellevants en el cinema, aquest potser és el més recordat. Conformen un matrimoni burgès i amb calerons que té, fins i tot, una mena d'institutriu per a la seva filla única que no sembla pas anar a l'escola com tothom. Un dels punts positius de la història és comprovar com ben aviat l'home enamorat de la noia jove, hostessa d'aviació, per cert, que aleshores era una feina molt cobejada, en el nostre imaginari, de jovenetes, es va cansant del tema i fins i tot aprofita una tornada a casa per fer un clauet amb la senyora que vol abandonar però que acabarà per no voler abandonar perquè l'home és, també, un cagadubtes.

Desailly no es va avenir gens amb Truffaut i possiblement es trobava incòmode en el paper, cosa que es percep força, malgrat els esforços professionals de l'actor. No crec que hores d'ara descobreixi res si explico que, al final, quan la dona constata l'adulteri de forma evident, per una casualitat d'aquelles que traeixen els adúlters amb poca experiència, agafa una escopeta de cacera esportiva i es carrega el marit, en lloc d'arruinar-lo amb els emoluments derivats del divorci i sense arribar a saber que aquest li vol demanar perdó, sobretot després que l'hostessa li digui que s'estima mes continuar volant.

Avui, si no fos perquè Truffaut, fins i tot en els seus moments més fluixets és un gran director, i pel valor afegit del reflex d'una època llunyana i carca, fins i tot a França, país que segons alguns parents meus grans era l'esca del pecat, faria riure. Diuen que és una pel·lícula que s'ha revaloritzat amb el pas del temps, no ho sé, jo no ho crec així però no soc cap experta. Malgrat tot la pel·lícula me la vaig mirar a gust, amb curiositat, compta amb moments d'ironia gavatxa que es podien haver aprofitat millor. 

Abans de veure la pel·lícula al cinema recordo que en vaig veure un tràiler i encara me la vaig imaginar molt més forta. De fet, veure, veure, veus poca cosa. Les senyores a tot estirar sortien en combinació, allò que en deien el viso. Les dames de bona casa, amb poques excepcions, no feien res, anar a comprar coses inútils, xerrar amb alguna amiga... El matrimoni era, encara, una cosa gairebé obligatòria i molt seriosa, per això la vida de l'hostessa, que ha tingut amics, amants i feina agradable, semblava, aleshores, el no va més del llibertinatge inherent a la dona alliberada, estrangera gairebé sempre.

Aquestes pel·lícules, més enllà d'actors, directors, arguments i mentalitats, ens auden a entendre i recordar com érem fa més de cinquanta anys, que son molts anys, ep.