TOTES LES BATALLES

 

El llibre de memòries de l'advocada Magda Oranich hauria de ser lectura obligatòria per al jovent que encara ignora els grans canvis que va representar la bescantada transició. Oranich ha estat una activista constant, un referent cívic. Els qui som més o menys 'del seu temps' segurament ja coneixem o hem participat en molts dels fets que es recullen al llibre. Oranich s'ha significat durant enys en totes les batalles per la llibertat i els drets humans.

Durant la dictadura va defensar presos polítics, dones amb problemes, col·lectius perseguits com ara el moviment LGTBI, en èpoques en les quals significar-se comportava riscos evidents. Hi ha fets emblemàtics, com ara la Caputxinada, la tancada a Montserrat o les Jornades Catalanes de la dona. La situació legal de la dona va evolucionar de forma evident i coses que avui semblen normals i justes eren prohibides o castigades. Oranich ha lluitat contra la pena de mort, a favor de la transformació del dret civil, per als drets dels animals... Especialment colpidors son els fragments a l'entorn dels assassinats de Puig Antich i de Juan Paredes Manot.

Magda Oranich va comptar amb una família culta i comprensiva, va poder anar a la Universitat, aleshores minoritària, encara més per a les dones. Aquestes memòries es llegeixen amb facilitat però toquen temes importants i seriosos sobre els quals sempre s'ha de reflexionar,  potser perquè mai no estan guanyades del tot les batalles per la justícia i en alguns aspectes sembla que anem enrere, segons com. Una llàstima que aquell intent a l'entorn del partit Nacionalistes d'Esquerra no sortís bé. Amb aquest llibre recordem i recuperem fets, personatges, situacions... Convé mirar enrere de tant en tant per comprovar que moltes coses van canviar, en aquella transició encara mal entesa.

DICKENS, RECORDAT I RELLEGIT

Sergi Pàmies va presentar, a Col·lapse, "El suïcidi exaltat de Charles Dickens", de Philippe Delerm, un llibre breu, centrat en un episodi poc conegut de la vida de Dickens. Delerm, autor de títols com "El primer glop de cervesa", retrata l'obsessió de Dickens per les lectures públiques en teatres, que van acabar convertint-se en la seva gran passió i quasi una addicció. 

Omplia sales a Anglaterra i també a l'estranger, i gaudia de l'èxit i dels aplaudiments, fins al punt de deixar en segon pla la seva vida familiar. El llibre explora aquesta dependència creixent de l'escenari i les conseqüències personals que va tenir, amb una mirada que parla d'un "suïcidi exaltat" en el sentit emocional i vital: una entrega a la fama i a la gira constant. El resultat és un retrat diferent de Dickens, que el mostra més enllà de l'escriptor consagrat i permet descobrir-ne una faceta més humana i contradictòria.

Per sort el llibre es pot trobar a ebiblio. Resulta una mica desconcertant, començant pel títol, i l'autor omple pàgines amb un excés de cites de l'obra de Dickens. Malgrat això té un gran encant, aplega dades biogràfiques, referències diverses, anècdotes... Es pot considerar una mena d'assaig singular i original que contribueix a desitjar rellegir l'obra de Dickens amb una mirada adulta.

Diuen que l'escriptor estimava més els seus personatges de ficció que els propis fills. En va tenir deu. Sembla que els homes intel·ligents i importants no es preocupaven pel nombre de descendents, la dona els cuidava i, en més d'una ocasió, aquesta també col·laborava amb ells sense que li agraís gaire, sovint el contrari. 

Ens trobem doncs amb un petit-gran llibre, no tan fàcil de llegir com es pot pensar per la seva extensió. Les lectures de Dickens, que li procuraven bon rendiment econònic, aplegaven un gran nombre de public. Ell 'escenificava' molts passatges, feia veus diferents segons els personatges i l'activitat era prou ben remunerada.

https://www.3cat.cat/3cat/sergi-pamies-charles-dickens-era-el-bad-bunny-del-segle-xix/video/6410024/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Philippe_Delerm

https://es.wikipedia.org/wiki/Charles_Dickens

UNA RELIGIÓ SENSE DEESSES NI CAPELLANES

 

Reprodueixo aquest article de Laura Freixas que incideix en un tema molt seriós, del qual gairebé no s'ha parlat aquests dies. Davant el munt de lloances sobre el Sant Pare potser que toquem de peus a terra i valorem la discriminació vigent pel que fa a la dona. Inquieta constatar com l'autocrítica desapareix del panorama, a favor dels panegírics incontestables.

Sense Deessa Mare
13/06/2026 00:35

Laura Freixas (La Vanguardia)

La visita del Papa ha deixat molt aplaudiment i poca crítica. És

comprensible: quan algú o alguna cosa arrossega les masses, qui gosa

anar a contracorrent? I quin partit polític resisteix la temptació

d’aprofitar en benefici propi l’entusiasme popular? 

Lleó XIV ha jugat hàbilment les seves cartes, permetent que els uns i els altres portessin l’aigua al seu molí. Una de freda: “Ningú no pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà”. I una de calenta: “Tota vida humana s’ha de custodiar des de la concepció fins a l’ocàs natural”.

Hi ha hagut crítica. Però, segons la meva opinió, decebedora. No ha sortit, o amb prou feines, del terreny de joc marcat per ell mateix: immigració, avortament i eutanàsia. Gairebé ningú no ha parlat del paper de l’ Església en la desigualtat entre els sexes.

Sembla difícil aplicar la igualtat des d’una institució en què el seu llibre

sagrat explica que el món el va crear un Pare sense necessitat de cap

Mare, i que quan el Pare, Ell sol, va decidir tenir un fill, va buscar una

dona que li digués: “Heus ací l’esclava del Senyor. Faci’s en mi segons

la vostra paraula”. Aquesta és la que ens posen com a exemple. Santa,

però no deessa. Els déus, per definició, tenen poder. Maria és només la

intercessora dolça davant el Totpoderós, el de debò.

Gairebé ningú no ha parlat del paper de l'Església en la desigualtat entre els sexes Difícil, dic, ser igualitari, amb aquests elements; però potser no

impossible. Pregunteu a l’Asociación de Teólogas, a Revuelta de

Mujeres en la Iglesia, a Alcem la Veu... O a Sarah Mullally, que des de

l’octubre del 2025 encapçala l’Església anglicana en qualitat d’ arquebisbessa de Canterbury.

A qui val més que no ho pregunteu és a l’esquerra, especialment la que

és a l’esquerra de l’esquerra. Que cada vegada parla menys d’igualtat i

més de diversitat; menys de salaris, pensions, poder polític, i més

d’identitat i orientació sexual; menys de dones i més d’altres col·lectius

que suposen percentatges de la població molt menors.

Qui defensa, llavors, la igualtat entre els sexes?... Endevineu qui ha escrit això: “No n’hi ha prou afirmant amb paraules que els homes i les dones tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets; cal que això es tradueixi en decisions concretes, en les lleis, en l’accés a la feina, en la instrucció, en les responsabilitats socials i polítiques”... És una citació de Magnifica humanitas.

Com? Lleó XIV? Aquell que a l’inici del pontificat va reafirmar

l’exclusió de les dones del sacerdoci? El mateix. A què treu cap aquesta

cara?... Com si no sabéssim que una cosa és predicar i l’altra, donar blat.

DAVID HOCKNEY, OBITUARIS

 

Ha mort David Hockney, als 88 anys. Sovint, a l'Escola de la Dona, ens havien passat vídeos sobre ell, les professores Cristina Coca i Carme Esmerats, ja fos de la seva obra com del procés seguit en pintar un quadre. Fa anys va fer una exposició a Bilbao però no hi vaig poder anar. Tenia diferents llibres sobre temes pictòrics, en un d'ells investiga els recursos òptics que utilitzaven els pintors antics per a la realització de les seves obres. Eren famosos els seus quadres sobre piscines. Descansi en pau al cel dels artistes.

https://ca.wikipedia.org/wiki/David_Hockney

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/mor-pintor-david-hockney-pilar-art-britanic-segle-xx_1654229_102.html

GENIALITATS ENVEJABLES

 

Quod natura non dat, Salmantica non præstat

Avui, al cinefòrum de Tot Història tocava comentar 'Amadeus' (1984), un clàssic del cinema. Recordava poca cosa de la pel·lícula, com ara que va ser molt comentada i era d'aquelles que tothom anava a veure.

Milos Forman era un director de culte, molt seguit pels afeccionats. Com es sabut la història incideix en la suposada rivalitat entre Mozart i Salieri, sobretot perquè el segon veu injust que un ximplet sigui un geni, pel que fa a la música, quan ell, un home seriós i responsable, ha d'admetre la seva mediocritat

Recordo que el tema va generar articles diversos sobre una realitat molt diferent i sobre la vida del geni. La gran majoria de gent coneix coses sobre la vida del músic, a banda de conèixer la seva música amb més o menys profunditat.

Com que el tema m'ha motivat m'he comprat una biografia a iberlibro que estava molt bé de preu.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Amadeus_(pel%C2%B7l%C3%ADcula)

https://es.wikipedia.org/wiki/Milo%C5%A1_Forman