MEDITACIONS SOBRE LA CONTEMPLACIÓ RELIGIOSA I LES SEVES VERSIONS FÍLMIQUES

 

Aquest divendres, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar, gairebé debatre, la pel·lícula Des hommes et des dieux. És una pel·lícula francesa de 2010, dirigida per Xavier Beauvois, un actor i director francès no massa conegut. És la pel·lícula més famosa d'aquest director. Va guanyar premis diversos, entre els quals un a Cannes, el del Jurat Ecumènic. 

Explica una història real, esdevinguda a Algèria, en els anys noranta del segle passat. Vuit monjos cistercencs viuen allà, a prop d'un poblet pobre i amb poca gent. Es dediquen a la vida contemplativa però ajuden als habitants de l'entorn en en diversos aspectes, com ara el mèdic. En aquest context la vida es complica quan se sap que han assassinat uns treballadors croats en una zona propera, dels quals, però, en sabrem poca cosa. Aquella guerra civil algeriana, que, en certs aspectes, encara cueja, se'ns ha explicat poc i malament. Els monjos, tots ja madurets, després de reflexionar sobre la situació decideixen quedar-se al convent, passi el que passi. Les coses van mal dades i acaben segrestats. La seva mort no es va aclarir, van aparèixer els seus caps i podria ser que morissin abans de ser decapitats, en un enfrontament amb l'exèrcit.

La pel·lícula té moltes devocions i adoracions, malgrat ser lentíssima i, segons la meva opinió, no queda gens clar el suposat missatge. Sembla que la condemna, sovint absurda i exagerada, del nostre mon occidental del present, potencia uns suposats valors lligats a coses com ara la meditació, la contemplació i la vida comunitària. En un temps de crisi ideològica també té atractiu això de morir pels ideals. Tot i que els ideals d'aquests monjos, tots ells ja grandets, no em queden gens clars, des d'un punt de vista de la persona descreguda que soc a les meves velleses. 

Els monjos no parlen ni reflexionen sobre els motius de la guerra, no semblen patir desitjos inconfessables, tenen algun petit enfrontament, molt lleu, si considerem els problemes que qualsevol convivència genera. Ells, i d'altres màrtirs de la mateixa època van ser beatificats. No es parla en cap moment de la situació colonial que ha afavorit en aquell lloc perdut de la mà de déu la presència monàstica. Algèria era la perla de la corona colonial francesa però l'escolarització, en època de dominació francesa, no arribava ni al deu per cent i ja hi havia hagut revoltes i repressió abans de la guerra de la independència. Fa poc alguns líders africans han cantant la canya a Macron sobre el tracte colonial patit per França, en comparació amb el respecte amb el qual els tracten potències com Xina, més tirant a fenícies pel que fa a la tendència a fer negoci, que no pas amb aspiracions d'impossar això tan manipulable i indefinit que és 'la cultura'.

Hi ha moltes coses que no es comenten ni s'expliquen, els monjos i la gent del poble semblen viure en harmonia i per la pel·lícula sura una mena d'ecumenisme religiós, amarat de respecte, molt del gust de la modernitat. Ecumenisme que sempre va lligat a les religions monoteïstes, tan relacionades entre elles. Aquests homes adults, un dels quals comenta fins i tot el silenci de déu, no tenen, cap d'ells, a les acaballes del segle XX, dubtes de gruix sobre la mateixa existència d'un déu o d'uns déus altament improbables? Hi ha qui considera que els monjos acaben sent uns herois però, hores d'ara, els herois em fan angúnia.

França té molta grapa promocionant els seus productes, també els cinematogràfics, i moltes pel·lícules franceses han estat sobrevalorades. De déus i d'homes té un bon embolcall, paisatges evocadors, referències bíbliques, fins i tot icòniques, com una mena de santa cena abans de la previsible passió, música bonica, tot i que allò del llac dels cignes em sembla possat amb calçador efectista, lentitud morosa, que de vegades es confon amb qualitat fílmica... I un bon repartiment, amb Lambert Wilson, actor de culte, fent de prior. Algunes persones m'han confessat que s'han adormit mirant-la, però sembla que quan hi entren a fons en perceben les virtuts. Sap greu fer broma amb uns fets que, es mirin com  es mirin, son dramàtics, lligats a la tendència humana, ancestral i persistent, a malmetre la pau i provocar enfrontaments amb el motiu que sigui, no tan sols el religiós, ep. La ideologia política ha fet tant o més mal que les religions però és que, de fet, tot està barrejat i embolicat.

Se suposa que el present, la tecnologia, els mòbils, son l'esca del pecat com ho van ser la televisió, el cinema i la resta, ens han tret les ganes de pensar i reflexionar. Un absurd perquè la humanitat no canvia massa pel que fa a les seves ànsies destructives i caïnites però tampoc a l'hora de les seves virtuts, solidaritats i capacitat de sacrifici, tot i que això del sacrifici em fa angúnia. En una mateixa vida es poden fer coses de tots colors i tan absurd és creure en el pecat original com en l'home bo per naturalesa de Rousseau. Les persones, al menys moltes persones, continuen reflexionant, cadascuna a la seva manera, sobre els gran temes sense resoldre, i poden meditar en un banc del passeig de Gràcia o en un jardinet urbà, no calen llocs llunyans ni exòtics per filosofar ni per llegir i pensar,una activitat, per cert, que el mòbil possibilita sense necessitat d'anar carregada amb un llibre convencional a la bossa.

Hi ha un espai a internet, Filmaffinity, en el qual gent espontània insereix crítiques i comentaris sobre pel·lícules. Comentaris que poden ser pretensiosos, acadèmics i aprofundits però també irònics i estripats, com aquest que copio, sobre la pel·lícula, amb el qual, des del meu cinisme agnòstic, connecto força. Que els admiradors d'aquesta pel·lícula no em tinguin en compte la ironia, avui ens hem tornat, també, excessivament seriosos i algunes ocurrències semblen de mal gust. Ja no saps amb què pots fer broma, la veritat. 

Jo, per raons de proximitat i herència cultural, més que amb els de Silos em quedo amb els de Montserrat, tot i que en el fons tot això dels monestirs no ho entenc, hores d'ara, amb la separació per sexes, els vots de castedat i d'obediència  (la pobresa està molt bé), la preeminència del mon masculí i la pertinença a unes religions en les quals el masclisme no va de baixa, per molt suposadament guai que sigui el Sant Pare actual. Al menys, a Montserrat, sembla que ara admetran escolanes cantaires. I per exemples eficaços a l'entorn de la tasca solidària em quedo amb els femenins, com ara amb la tasca de la Victòria Molins, per posar el primer exemple emblemàtic que em ve al cap. 

Yo prefiero a los de Silos, Valdemar, Filmaffinity

De antemano, disponemos de tres datos:

DATO 1: Es francesa.

DATO 2: Versa sobre la vida monacal de unos monjes franceses en el Magreb.

DATO 3: Galardonada en Cannes.

Estos tres datos hacen que, aunque no lo quieras, tu cerebro se monte por sí mismo una idea preconcebida: “seguro que es una película aburridísima”. Pues… EFECTIVAMENTE.

Los franceses siempre han sido célebres por su resistencia (y por jodernos los camiones de fruta). Estos monjes con la fruta no se meten, pero resistir sí, como campeones. Aún así, yo prefiero a los monjes de Silos, que, al igual que los protas, se pasan la vida cantando, pero al menos los de Burgos al gregoriano le cascan un pachún-pachún la mar de entretenido, no como éstos, que son unos plastas.

Ciertamente, la película posee una belleza que no sólo se limita a las imágenes, pero exige del espectador bastante más de lo que le ofrece. 

EL SEGLE DEL RETRAT, A CAIXAFÒRUM, FINS AL MES DE JUNY

 

Des del mes de febrer i fins a primers de juny es pot visitar a CaixaForum la magnífica exposició sobre el retrat en el segle XIX. He anat un parell de vegades a l’exposició, hi tornaré en una visita comentada amb el MNAC i potser encara repeteixi, queda temps i em sembla aquesta una exposició singular i fascinant, més enllà, fins i tot, del valor pictòric i artístic del conjunt. Aquestes mostres s'han de contemplar en petites dosis, tot i que cadascú té el seu ritme i les seves preferències, però sovint, malauradament, anar a una exposició o un museu, avui, vol dir 'passar' per allà, sense entrar en detalls ni perdre massa temps davant d'alguna obra en concret. 

La mida d’aquesta exposició i la seva temàtica potencien aspectes que en un gran museu, com El Prado, d’on procedeixen les obres, queden diluïts en un conjunt excessiu. Al volt de la mostra es fan i faran moltes activitats i també es donen pautes, als panells informatius, per diversificar la nostra mirada, atenent a diferents aspectes suggerits per les pintures. No tot és pintura, hi ha alguna fotografia, busts escultòrics... Però el retrat pintat centra l’atenció del visitant, a qui aconsellaria no voler ser exhaustiu i deixar-se portar per la curiositat.

Més enllà dels pintors més coneguts trobem un estol d’artistes que avui poden semblar menys rellevants que d’altres però que eren absolutament admirables. L’èxit i la posteritat estan lligats a aspectes atzarosos, no tan sols en l’art. Fa ja uns quants anys vaig veure una exposició monogràfica del magnífic pintor Tapiró, algú que, fins aleshores, em sonava més aviat a carrer. És el perill de posar noms de personatges als espais urbans o a les estacions de metro. L’èxit del retrat d’encàrrec va anar lligat al pes assolit per la burgesia. La fotografia, amb el pas del temps, esdevindria la pintura de cambra de les classes populars i imitaria amb grapa l’estil i les convencions d’una pintura burgesa que també havia imitat l’aristocràcia privilegiada i els seus models.

He llegit que és aquesta la primera mostra que s’organitza a l’estat espanyol dedicada, de forma monogràfica, al retrat del segle XIX, en totes les seves manifestacions i tècniques: pintura, escultura, miniatura, aquarel·la, dibuix, aiguafort, litografia i fotografia incipient. La riquesa i varietat de les col·leccions del Prado és immensa però crec que aquí l’oli senyoreja bona part del conjunt.

Molts retrats son encàrrecs, tot i que també trobem alguna obra fruit de la tria personal de l’artista. El client paga i exigeix però, al capdavall, el pintor hi pot deixar anar, de forma més o menys apreciable, la seva grapa i la seva idea. A la mostra hi podem trobar pintors de pes, Goya, Nonell, Fortuny, Madrazo, Rosales, Martí Alsina, Zuloaga... I tot un munt de noms que paga la pena recuperar i tenir en compte. Poques dones pintores però moltes de representades com objectes de luxe dels poderosos. D'unes quantes sabem que eren persones de categoria, compositores, cantants, escriptores com la poc recordada, a casa nostra, Elinor Glyn, moltes de les quals sovint lligades a l’ofici patern. La revolució francesa, mitificada en molts aspectes, va potenciar la producció capitalista, que aniria en augment posteriorment. Tot té relació, al capdavall.

L’exposició s’organitza en set àmbits. En el que fa referència al poder ens adonem del paper que van assolint els ministres, per damunt, fins i tot, dels monarques. En el dedicat a la infantesa es palesa la importància d’aquesta etapa vital, un temps de vida que encara era fràgil però que cada vegada es considerava més important per ell mateix, més enllà dels temes successoris i de continuació de la nissaga. Retratar els difunts, una tendència que la fotografia va recollir, va ser una pràctica que avui pot sobtar, però valorada i habitual. Trobem, més endavant, retrats i autoretrats d’artistes, d’escriptors, de músics, d’actors, així com imatges dels tallers.

A banda de Tapiró ens ensopeguem amb algunes imatges exòtiques i colonials, com ara les del pintor de l’escola de Manila, Villanueva, i una certa curiositat pels camperols i els tipus populars. La moda també evoluciona, els vestits còmodes de l’època napoleònica es complicaran amb elements de gruix, com els mirinyacs. Potser val més no explicar massa el contingut d’aquesta mostra fascinant, la gent important ens contempla des del passat, segurament no pas com era sinó com volia que els veiéssim. I, malgrat això, aquests homes i dones ens resulten propers, reflecteixen vanitats inútils, sense necessitat de símbols massa explícits sobre la brevetat de la vida fugissera. 

Paga la pena intentar esbrinar algunes biografies dels personatges menys coneguts o mal coneguts, com la mateixa Isabel II, a qui Galdós va acabar per respectar, en una entrevista imprescindible. L’aparent placidesa dels quadres evoca un país que hauria pogut ser però que no va poder ser. El segle XIX va ser complicat, el XX seria encara més dolorós, però també es van fer avenços i millores puntuals, que de vegades s’obvien. La mostra de CaixaForum es un recorregut sentimental i profund per la història d’un segle esvaït, romàntic i tràgic al mateix temps, i, encara, poc conegut a fons. Sabem, de forma inevitable, que darrere de les minories amb poder hi havia misèria a dojo i que la millora social transversal trigaria molt de temps en incrementar-se. Els intents il·lustrats de Carles III se n'anirien en orris amb les guerres napoleòniques, els enfrontaments carlins i les involucions polítiques, les epidèmies, les repressions i el trist final de segle, amb la perdua definitiva del somni colonial. En tot cas, les societats son complexes i tot s'ha d'inserir, també, en el marc d'una Europa convulsa. Del retrat formal hem passat a la massificació aparentment frívola de la imatge, una imatge de l'instant, sense massa vocació de perdurabilitat, al menys, en aparença.

La pintura realista, al capdavall aquests retrats ho son, ha patit una mena de menyspreu per part de determinades modernitats, durant molt de temps. Sembla que les coses estan canviat, en aquests darrers anys, afortunadament. 

https://caixaforum.org/ca/barcelona/p/el-segle-del-retrat_a88137503

PARES, FILLS, CORRUPCIÓ, SILENCIS I FAMÍLIES UNIVERSALS

 

Arthur Miller compta amb una llarga llista d'obres de teatre entre les quals n'hi ha mitja dotzena d'emblemàtiques i absolutament clàssiques. Una d'elles és Tots eren fills meus. Els qui som grandets n'hem vist versions en cinema, teatre i televisió, fins i tot l'haviem escoltat per la ràdio a l'enyorada època en la qual ens oferien emissions de qualitat i bona literatura, enmig de programacions ximpletes i moralistes. En català, la darrera versió en teatre, interpretada per professionals, car també grups d'afeccionats han entomat el repte, va ser la del Romea, de finals dels noranta, amb Carles Canut i Julieta Serrano, dirigida per Ferran Madico, excel·lent. 

Al Teatre Lliure de Montjuïc en podem veure ara una nova versió, amb traducció també nova, de Cristina Genebat, dirigida per David Selvas. L'obra té moltes virtuts i ofereix als bons actors oportunitats de lluïment. Els anys passen molt de pressa quan et fas gran i ahir, al teatre, recordava encara Canut, en pau descansi, explicant que ell era un home de negocis. El repartiment actual també és de categoria, Jordi Bosch, Emma Vilarasau i, en el paper de la parella jove, Clàudia Benito i Eduard Lloveras. Lloveras és un actor encara relativament poc conegut, magnífic, que fins ara havíem vist, més aviat, en sèries i cinema.  Es pot dir que  més d'alguna escena la roba, en el bon sentit de la paraula, als grans. Clàudia Benito ja és molt més que una jove promesa, actualment.

El teatre era ple a vessar,  sembla que tot està venut per endavant. Darrerament, amb gran satisfacció, he vist teatres a ple rendiment. L'oferta és interessant i diversa i el planter actoral, de categoria. Jordi Bosch i Emma Vilarasau ja son actors clàssics, d'aquests als quals, a Gran Bretanya, haurien condecorat i donat títols. L'obra no perd vigència, continua havent-hi guerres i corrupció, però potser la visió del conflicte bèl·lic ja no és avui la que ens explica aquest noi que ha patit els horrors del front però que encara creu en la causa. 

Hi ha, a l'obra, un gran protagonista absent, aquest pobre home que paga per l'altre, un home amb defectes i errades, que imaginem mediocre, una víctima adient per pagar els plats trencats. Hi ha molts temes a l'interior d'aquest text, apte per a lluïment de bons actors i actrius i per a repetir patiments i angoixes, fins i tot quan saps l'argument i el desenllaç. L'home corrupte acaba per fer-nos compassió, al capdavall no tenia mala intenció, defensava el negoci, vaja. I, al capdavall, que eren vint-i-tantes morts de nois joves quan el poder n'enviava a gavadals al front, a matar i a morir? L'heroi de guerra, el jove valent i sacrificat, per una cosa tan etèria com és la pàtria ha perdut mística i mitologia. El meu ateïsme religiós s'estén també al tema patriòtic.

En el fons, tots son i som fills i pares de tothom. I és que tothom, en aquest poble que era feliç en el passat, ho sabia. En molts casos de corrupcions diverses, quan s'obre la caixa dels trons, cosa que no sempre passa, tothom ho sabia però feia el paperot, encara que després presumeixi de la seva informació prèvia. L'obra colpeix perquè ens afecta, encara que en molts casos les corrupcions properes no assoleixin colors tan dramàtics com en aquesta història de silencis, trampes, i crims amarats d'inconsciència i d'irresponsabilitat. Ahir  els actors van aplegar aplaudiments a dojo,  no és gens estrany, tenies la sensació de què els quatre actors principals, sobretot els quatre protagonistes, amb menció especial a Bosch i Lloveras, havien d'acabar esgotats. I cal remarcar que els secundaris, amb menys paper però claus en el conjunt de la narració, son tots ells, també, de categoria.

L'escenografia central, interessant, amb aquest jardí convencional i un inici espectacular, està molt bé. Tot i que a mi m'agrada més l'escenari frontal, a la italiana, com el del Romea, que afavoreix el so, la il·luminació i fins i tot la possibilitat de fer una mirada més directa al que s'esdevé en pantalla. A més de vella ja soc antiga. Les principals obres de Miller sempre tindran èxit, si es fan bé, més enllà de les escenografies i les tendències, perquè hi ha temes recurrents que no moren mai: la intolerància, la corrupció, la guerra, l'emigració, les relacions familiars, la mediocritat els desigs impossibles... Al capdavall l'ànima humana, o com en volguem dir, és si fa no fa sempre la mateixa, encara que s'adapti a cada present i a cada escenari.

Miller va ser un personatge interessant, molt intel·ligent, vanitós, contradictori a voltes, actitivista militant d'esquerres, i amb una clapa fosca en la seva biografia, sobretot, la reacció davant del naixement d'un fill amb síndrome de Down del qual no va voler saber mai res fins que la seva filla no el va, gairebé, obligar a acceptar-lo. Un tema que podia haver estat molt adient per a una obra de teatre, ben mirat. 

L'intèrpret, en el cinema, d'aquest empresari corrupte i contradictori, a finals dels quaranta, va ser Edward G. Robinson, un home d'idees esquerranoses i avançades qui, malauradament, durant la cacera de bruixes va reaccionar de forma covarda i inquietant, per no perdre la feina. Servituds de l'espècie humana, vaja. Tot i que l'obra de Miller aposta de forma decidida per les noves generacions i per la possibilitat de ser millors, la realitat és complicada i a la vida es poden fer coses bones i dolentes, segons el moment i les circumstàncies.

COMMEMORACIONS POC INCLUSIVES

 

Admeto que soc poc partidària dels dies de res, el mateix que de les manifestacions massives que no serveixin per demanar alguna cosa que es pot aconseguir o per protestar de fets molt greus en els quals calgui constatar una certa oposició. Oposició relativa perquè a les manifestacions hi va molta gent de tota mena, una gran part de la qual per quedar bé, tot s'ha de dir. Treure masses de gent al carrer ho han fet ideologies de tota mena, també les feixistes i dictatorials, i en molts casos les persones no sempre hi anaven per obligació. 

Ha passat el Dia de la Dona i moltes dones exemplars que he vist entrevistades pertanyen a un perfil molt concret, mitjana edat tirant a jove, emprenedores i empresàries, professionals de categoria, esportistes d'elit... S'insisteix sovint en què moltes carreres, tècniques i científiques, encara tenen poques dones, o que en els consells d'administració son minoria. 

S'oblida incidir en coses com ara que a l'ensenyament infantil i primari les dones son, encara, una gran majoria. No és aquesta una feina tan prestigiosa com les que es presenten com exemplars però els infants d'avui encara viuen en un context educatiu absolutament feminitzat i, en aquests casos, no es demana ni s'incrementa la paritat ni sembla que ningú s'hi posi pedres al fetge. 

Les dones no son un col·lectiu homogeni, com tampoc no ho son els homes. Fa anys es deia, més aviat, 'dia de la dona treballadora' però avui això de treballadora ja fa nosa. La unitat de l'independentisme, com  la unitat del que sigui, és molt difícil perquè hi ha un tema en el rerefons, la situació econòmica i laboral, tan diferent d'uns sectors als altres.

He trobat a faltar testimonis de dones realment explotades, totes aquestes que cuiden dels iaios i iaies nostrats i xarucs, tan sols cal observar la realitat d'un matí qualsevol pel volt del barri de Sant Antoni. De vegades son dones molt jovenetes. Totes de països llunyans, és clar, potser tenen avis al seu país que no compten amb tantes atencions. Cobren poc i en molts casos no estan ni assegurades. No s'exigeix cap preparació especial per a fer aquesta feina, excepte en casos en els quals estan gestionades per alguna empresa. Però tampoc és una preparació de gaire volada i aquestes feines no son gaire cobejades pel nostre jovent autòcton, que jo sàpiga.

Hi ha molts altres sectors professionals de poca volada sense paritats, cosidores del tercer mon, prostitutes que ningú no sap d'on han vingut, cambreres de pis, dels hotels, tot i que aquestes s'han anat organitzant una mica en els darrers anys, dones de la neteja que, avui, en molts casos, també s'han anat assegurant, tot i que fa quatre dies que quan es parlava de sous es deia 'això ja ho guanya una dona de fer feines'. En aquests sectors les paritats son inexistents.

Vaig sentir dones, de classe mitjana, que exigien bons sous per poder 'delegar' la feina de la llar, la cura dels fills... El que caldria analitzar és a qui deleguen aquestes feines, a d'altres dones menys afavorides pel destí, en general. Perquè, és clar, no els pagaran pas el sou que cobren elles -o ells-, suposo.

A moltes escoles de barri no és que no hi hagi paritat, és que, sense arribar a ser ghetos compten amb una majoria immensa de 'gent de fora', conec persones d'ideologia esquerrana que porten els fills a escoles elitistes, fora del barri. Per sort ja no sento tant allò de què si entren infants estrangers a l'escola 'baixa el nivell'. Els sindicats, en molts casos, se centren en la gent que treballa de forma convencional i molts subcontractes i feines no controlades queden fora del context. I, on queda la gent despenjada del sistema, pidolaires, persones sense llar, un sector on hi ha una gran majoria d'homes però també algunes dones? Les guerres afecten molt les dones però hi moren més homes, tot s'ha de dir. 

La situació afecta també molts homes, és clar. Hi ha molts paletes estrangers, en aquestes feines les dones tampoc no demanen massa la paritat. Tot és molt contradictori i una cosa que fa empipar molt la gent és que els enfrontis amb les seves pròpies contradiccions i incoherències. Moltes reivindicacions actuals son per allò de 'quedar bé amb poc gasto', que deien abans. 

I un altre sector que he trobat a faltar és el de les dones velles i soles, amb una gran manca de residències que estiguin bé. A les residències i centres semblants sovint hi treballen moltes dones d'origen estranger, mal pagades. De les morts de la pandèmia, amb majoria de dones, se n'ha parlat poc i s'ha fugit d'estudi. Protestar està bé però no serveix per a res, per a esbravar-nos, en tot cas. I, en tot cas, que em regalin les compreses i copes menstruals, hores d'ara, ja no em fa ni fu ni fa. No sé si això de les compreses per a escapaments de pipí també entren en el paquet. L'edatisme, una d'aquestes paraules noves de moda, és una plaga. I això que cada dia som més vells i velles, encara que no volguem que ens diguin així.

MEDITACIONS EXISTENCIALS PER A UN TEMPS DE SEQUERA

 

Durant els primers anys seixanta semblava que el mon estava canviant en una direcció correcta. I això que encara teníem franquisme per dies. Un dels signes dels temps va ser la proliferació d'una mena d'aire progressista lligat a un catolicisme modern, amb molta relació amb el Concili Vaticà II. Moltes parròquies de barri acollien les nostres dèries i les nostres aspiracions culturals, això en el cas de la gent modesta, pobra i normaleta, és clar. Es van traduir llibres de teòlegs 'moderns', reconeguts a països com Bèlgica, Holanda, França. Un dels llibres estrella va ser 'La joia d'envellir'. De forma imparable els valors juvenils esclataven, en una època en la qual hi havia molta gent jove per tot arreu. Jove d'aleshores, ço vol dir que no arribava als trenta anys. Als trenta anys molts joves ja s'havien casat i eren pares i mares de família. El teòleg belga Lecrerq escrivia a favor de considerar la vellesa una etapa de plenitud, en la qual es podia encarar la mort, fins i tot, amb un urc positiu. És clar que aquells autors creien en la transcendència i l'eternitat. Jo, aleshores, també.

De joia d'envellir, res de res. Podem arribar a grans força feliços, amb una salut sostenible i pot ser que tinguem al volt una família convencional i acollidora. No tothom té aquesta sort, ep. Sigui com sigui la vellesa és una servitud, 'la más dura de las dictaduras', com cantava Cortez. Cercar eufemismes per no dir vells als vells és una constant. Sigui com sigui continuem morint i envellint, no sempre en perfectes condicions, més aviat el contrari. En el fons tot això no vol dir que t'amarguis la vida sinó que ets una optimista ben informada.

Ahir, des del túnel del temps, em van venir fins al present escenes de la meva joventut lligades a dos esdeveniments. Un d'ells, això de l'honoris causa a Maria del Mar Bonet i Joan Manuel Serrat, ella del meu temps i ell una mica més grandet. Hi ha un munt de personatges que ens van acompanyant al llarg de la vida, ells no ens coneixen però nosaltres en sabem moltes coses, formen part del nostre imaginari individual i col·lectiu. A l'acte els acompanyava el vicerector Alcoverro, a qui també recordava del seu temps a L'Hospitalet, quan va guanyar alguns premis literaris. Tots tres estan prou bé però s'han fet grans, com tothom. 

En el meu imaginari també hi surava tot això dels cinquanta anys de Dagoll Dagom, moltes de les seves obres de teatre, com les cançons de Serrat i Bonet, han acompanyat moments de la meva vida, més o menys importants i feliços. La gent jove d'avui, que, segons el testimoni d'una noieta que vaig escoltar fa uns dies, espera arribar als cent vint anys sense massa dificultats, té uns altres referents i quan tingui cent vint anys els seus referents ja seran fum en l'imaginari de les moltes generacions que hauran vingut després. No se sap que la vida passa tan depressa fins que no se n'ha escolat un bon gruix, això si abans no tens mala sort i te'n passa alguna abans d'hora. 

Recordar que ets mortal, avui, sembla de mal gust. La paraula 'vell, vella' sembla un penjament. Però, de forma inexorable, el nostre mapa vital es va esborrant amb el pas del temps i és fàcil caure en el parany absurd dels valors perduts del passat i de bescantar les novetats, culpant-les de les nostres mancances, defectes i ximpleries. Ara li toca al mòbil, abans als ordinadors, a la tele, al cinema... Però, com diu aquell vell proverbi: 'no culpis el mirall, la ganyota la fas tu'. Mentrestant, a criticar costums, polítics i el que toqui, i a opinar del que sigui. Poques vegades es lloa res del present o s'admet que un manaia que no ens és simpàtic ha fet alguna cosa bé. He de dir que, per malament que em caiguin els polítics, en moltes ocasions, és una professió que respecto ja que jo mai no la faria. Criticar sense intervenir és molt còmode i no compromet, en general.

La joia d'envellir, com tants tòpics recurrents, per poètics que siguin, no existeix. És un desig i poca cosa més.