ALLÒ QUE ÉS MEU

'Allò que és meu', de José Henrique Bortoluci, és és una novel·la original, molt ben escrita, i una valuosa reflexió històrica sobre el Brasil actual.

L’autor, sociòleg i professor, se centra en les entrevistes al seu pare, camioner durant molts anys, per tal de repassar la història del país, lligada a la història familiar.

Hi trobem testimonis diversos, anècdotes, referències literàries i reflexions sobre el país, el seu passat i el seu present. Tot plegat segons les vivències d’una persona normal, que va viure la dictadura militar i empreses ambicioses com ara la contruccio de la Carretera Transamazònica.

Un altre tema, més individual sacseja de forma inevitable els protagonistes, el càncer patit pel camioner i els tractaments mèdics que l’acompanyen. Les ferides del cos venen a ser com les carreteres que travessen els indrets transitats pels camions, al llarg de kilòmetres i paisatges diversos.

També és important eI contrast entre els estudis del fill, que es vonvertirà en professor universitari, i la feina del pare. Bortoluci (Jaú, 1984) compta amb diferents titulacions universitàries i amb una extensa cultura, lectures diverses i investigacions sobre la classe treballadora.

Fa anys, molts, les sèries sobre camioners van proliferar a la televiso i la feina de transportista internacional es va mitificar i era molt valorada. Més enllà de les visions turístiques del territori hi ha l´experiència dels treballadors de les carreteres, un mon diferent lligat a la necessària subsistència diària. L’autor defuig els tòpics i ens ofereix un relat polièdric, no exempt de poesia, vital i realista, que ens parla de gent normal, dels herois anònims

UN POETA, UN MESTRE, DOS TOREROS

 

He mirat el documental sobre Lorca 'Lorca, las horas perdidas' i no comparteixo massa les crítiques que se li han fet titllamt-lo de 'revisionista'. No em plau gaire revisitar la guerra civil, els seus fets i els seus personatges però tot allò encara està molt present a la vida de la gent de la meva edat. També persones més joves incideixen avui en la personalitat i la vida del poeta, com ara el mateix Miguel Poveda. No m'estranya ja que la seva atractiva personalitat i la seva polièdrica intel·ligència desvetllen admiracions diverses. Lorca és conegut com a poeta però podia haver estat músic, pintor... Va néixer en una família culta i privilegiada, la classe social te un pes, encara més en aquells anys llunyans. Amb el temps i les lectures m'he ensopegat amb aspectes que no em plauen, com ara uns comentaris despectius de Lorca vers Miguel Hernández. Ningú no és perfecte.

He llegit que al reportatge insisteixen massa en el tema familiar, en els parents implicats en la seva mort. Malauradament moltes denuncies i violències es van donar en comunitats petites, veïnals, familiars... I en aquests indrets les coses no s'esborren fàcilment. En aquella època horrible sovint depenia de qui t'ensopegaves, gent dolenta tenia bona sort i gent bona o innocent no en tenia. De vegades, avui que tenim accés a  tanta informació, m'adono de com es blanquegen a llocs com viquipèdia passats contradictoris i com es refan moltes biografies. També es justifiquen sense manies les violencies contra gent religiosa i com incomoda que es recordi disbarats perpetrats pels del bàndol republicà. La història de les guerres, civils o no, és plena d'heroïsmes, covardies, casualitats i desastres.

Jo no soc incondicional de Lorca. El seu teatre no em fa el pes, però la poesia té una màgia evident, tot i que algunes frases de les obres teatrals em grinyolen, avui. Quan la meva mare, adolescent, vivia una primera joventut acomboiada per les bombes, als centres socials es recitava Lorca, sobretot poemes agosarats, com ara allò de 'la casada infiel'. La meva mare tenia amagat un llibre de Lorca amb el poema, però jo el llegia d'amagat. Coses del passat, francesilles del present.

La guerra hauria de ser quelcom a eliminar, com la pena de mort. Qui sap, potser algun dia... 

Hi ha dos indrets que em van emocionar en visitar-los, la casa de la Huerta de San Vicente i l'hortet-jardí de Rosalia de Castro. 

AVATARS I RESURRECCIONS

Ahir vaig escoltar el programa ‘El Suplement’ de Catalunya Ràdio i em va resultar molt inquietant. Un ciborg conviu amb l’avatar d’un capellà de Mataró, assassinat al principi de la guerra civil. La recuperació del capellà va possibilitar que el programa l’entrevistés com si fos un tertulià més d'una forma absolutament convincent. 

Hem vist i veurem coses extraordinàries. La comunicació amb persones traspassades  ha estat una aspiració important i l’espiritisme va ser una activitat força comuna en determinat moments. Vaig conèixer persones que freqüentaven sessions d’aquest tipus i sembla que durant un temps gent culta i escèptica va arribar a creure en la realitat de les comunicacions amb gent estimada que havien perdut de forma prematura. Finalment, però, tot es va explicar i aclarir i posar en quarantena.

La mort és un fet definitiu i irreversible. La vida s’ha allargat però, al capdavall, la mort arriba. La IA pot semblar que aconsegueixi aquesta mena de resurreccions o fins i tot la creació d’amics i coneguts. El que passa és que la realitat és tota una altra cosa. Sobre aquest tema es pot trobar força informació per les xarxes, així que no m’allargaré. Un altre tema és el tracte donat a la religió i als religiosos durant la guerra, s’exigeix demanar perdó per un munt de coses però, en canvi, aquells assassinats semblen justificar-se sense manies, a banda d’haver malmès patrimoni valuós i important. Es un tema que incomoda perquè encara ens movem, segons com, enmig d’un anticlericalisme preocupant.

https://www.3cat.cat/3cat/neil-harbisson-he-fet-reviure-un-mort-amb-intelligencia-artificial-i-se-me-nha-anat-de-les-mans/audio/1290534/

https://www.3cat.cat/3catinfo/el-ciborg-que-conviu-amb-lavatar-dun-capella-assassinat-el-36-no-matreveixo-a-desconnectar-lo/noticia/3428372/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Sams%C3%B3_i_Elias

https://www.facebook.com/watch/?v=4550423998537250

FESTES NACIONALS PER A TOTS ELS GUSTOS

 

Ha passat un altre Onze de Setembre. Vaig anar als actes institucionals del barri, més que res per trobar gent coneguda i fer la xerradeta. Però admeto que sóc molt escèptica i poc creient pel que fa a les festes patriòtiques. Hanna Arendt va manifestar en una ocasió que els amors a pàtries li feien angúnia i que s'estimen persones, parents, amics, i no pas països o idiomes. La situacio catalana és complexa, aviat t'etiqueten com a botiflera o traïdora. La realitat és que ahir vaig veure poques banderetes als balcons. 

Respecto les creences i els creients però les pàtries han generat molts conflictes sagnants. Evidentment tens un cert afecte per les pàtries petites o grans, per l'idioma propi i per això abstracte que és 'la cultura'. Hi ha molta literatura, massa, sobre el tema. No m'agraden els cops de falç, ni els himnes, en general. 

Morir per idees pot quedar molt bé a les lectures heroïques però enviar gent a  morir per idees o pàtries em sembla quelcom sense sentit. Odio coses com ara els talls de carrers i carreteres o la crema de contàiners per protestar del que sigui. El meu mal no vol soroll, vaja. Per altra banda tot això de l'Onze de Setembre s'explica molt malament, la realitat incomoda i trencar cadenes de forma teòrica sembla una cosa admirable. Per sort la normalitat torna a la seva rutina i ens conformem amb poca cosa. No em sento oprimida, no em molesta parlar i escriure en castellà, les grans consignes cada dia em semblen més ximpletes.

EL FRACÀS DE L'ESCOLA

 

Un dels temes d'aquests dies és, altra vegada, el de l'escola i les seves mancances. Acostumem a parlar de l'educació en general però caldria diferenciar, jo crec que la primària funciona molt bé, mestres vocacionals i motivats i unes franges d'edat que encara es poden controlar de forma satisfactòria. A secundària tot canvia, i, pel que fa a la universitat, depèn de la carrera i és tot un mon críptic i poc analitzat.

Aquests dies molts suposats experts opinen sobre el tema. Però pocs mestres, jubilats o en actiu, sentireu o veureu, a teles o ràdios, per no dir cap, més enllà dels lligats a sindicats. L'experiència es menysté però en pocs sectors laborals passa com en aquest. El desastre de les proves demanaria la dimissió de la responsable però, com sol passar, s'elimina gent de segona fila i tots tan contents. Si fins ara es volia imitar Finlàndia ara anirem a Estònia. O a algun indret hispànic dels que han obtingut resultats més acceptable, que també n'hi ha.

A la gent que manifesta opinions raonables, Luri, Rigau, se'ls escolta una mica però poques vegades se'ls fa cas. Prediquen en el desert com Cassandra. La culpa és del manxaire o de la intel·ligència artificial i les pantalletes. Sempre surt això del darrer invent tecnològic, una ximpleria com tantes altres que escolto o llegeixo. He tingut aules amb quaranta o més alumnes, no passàvem aquestes proves però la cosa funcionava, crec, encara més a partir de Villar Palasí i l'EGB. 

Sempre hi ha excuses, pantalletes, immigrants, manca de respecte al professorat, per part de criatures i famílies, mala preparació universitària... oblit de l'experiència, manca de seny i un excés de provatures ximpletes, raconets i la resta. Poca lectura seriosa i agradable, encara menys en veu alta, matemàtiques mal explicades i un munt de festetes al llarg de l'any que comporten feina i esforços sovint absurds.

Tot te remei. Un estimat professor de la Normal, tradicional, just i efectiu, el senyor Llopis, una vegada en la qual debatíem el defectes de l'escola ens va dir que els infants, malgrat tot, aprenien. Sort d'això. Avui s'aprèn molt amb les pantalletes i la IA, la veritat, i amb internet en general. No tothom fa servir l'ordinador per buscar xaronades i coses picants.