CINEMA CLÀSSIC, ROMANTICISME I NOSTÀLGIA A 'L'APARTAMENT

 

He tornat a veure, en el context d’un Cinefòrum virtual, The Apartment, de l’any 1960, un dels millors títols, el millor segons la meva opinió, del mestre Wilder. Hi ha pel·lícules i llibres que perden pistonada amb el pas del temps però aquesta és ja un clàssic al qual cada vegada trobes detalls nous i en pots fer noves lectures. Tot i amb això vaig constatar que gent més jove que jo la veu amb uns altres ulls, les relacions amoroses i laborals han canviat i, en molts aspectes, el context de la història és el dels anys seixanta. Avui, doncs, la pel·lícula esdevé també un testimoni dels usos i costums d’una societat en evolució i en procés de millora econòmica.

La pel·lícula va tenir la virtut d’agradar, ja en els seus inicis, a tot tipus de gent, als cinèfils de barri popular i als suposats entesos, que sempre existeixen i gaudeixen fent comparacions i filosofies que, de vegades, perjudiquen, fins i tot, la lectura innocent que L’Apartament encara ens demana. Això, és clar, si en volem gaudir a fons i amb una certa ingenuïtat cinèfila. És una pel·lícula que fa riure, somriure, que emociona, però que més d'una vegada m’ha provocat alguna llagrimeta. La tendresa amara els personatges que no son, ni tan sols, unes víctimes innocents del tot.

Té detalls magistrals, més enllà de la narració central. Una música excel·lent, d’Adolph Deutsch, una posada en escena amb pinzellades kafkianes, com ara la immensa oficina aclaparadora o el piset picadero, com deien vulgarment. I, a més a més, la situació temporal, durant les festes nadalenques, tan adients a finals feliços, finals tràgics i finals angoixants. L’època de la germanor i de la retrobada i de les baralles familiars imprevisibles. Una època amb massa mitologia i moltes ombres.

L’argument és ben conegut però el recordaré, m’agrada recordar-lo, vaja. C.C. Baxter, un Jack Lemon jove i ja un gran actor, treballa en una companyia d’assegurances, a Manhattan. Es solter i té pis propi, un piset petit i discret que lliura als seus caps a canvi de favors i de poder anar grimpant a l’empresa. S’enamora de l’ascensorista, la senyoreta Kubelik, encisadora i jove Shirley Mac Laine, una de les poques actrius supervivents del repartiment. En el qual, tot s’ha de dir, els secundaris son, tots ells, de categoria. Fred Mac Murray va ser un molt bon actor que va fer de tot però que va excel·lir en els papers de carallot, com és el cas. En aquest cas és un cap laboral ric i fatxenda que s’ha embolicat amb la senyoreta Kubelik.

Els veïns de l’escala de Baxter el creuen un poca vergonya, faldiller i seductor, quan, d’això, res de res. És un pobre home, amb aspiracions laborals absurdes, solitari i bonhomiós. Un pobre d’esperit. La noia, jove i enamorada del fatxenda, el poder també és atractiu, s’ha deixat enredar, l’home li ha dit que deixarà la dona per romandre amb ella, cosa que qualsevol espectador avesat ja sap que és una bola com una catedral i que ha generat molt de cinema, de teatre i de literatura. La trama pot semblar senzilla però amaga una complexa xarxa de diàlegs brillants, simbologies interessants, amb pinzellades tragicòmiques i amb un estudi aprofundit del capteniment humà i de la mediocritat del mon real. Els personatges principals s’enfronten amb les seves pors, amb els seus desigs, amb els seus somnis, i acabaran per prendre decisions que poden semblar banals però que son heroiques, contemplades amb atenció.

Hi ha frases que se’ns han quedat fixades a la memòria per sempre més, com aquella del final en el qual la noia diu al xicot, ja redimit de la seva servitud, ‘calli i jugui’. La vida és un joc, una partida de cartes atzarosa i, tot sovint, cal baixar a la vida real per sobreviure amb dignitat. Hi ha qui opina que la noia accepta Baxter, enamoradíssim d’ella, per pura conveniència vital. Jo no ho veig així, tot i que, per part de Kubelik, tot just entomem, al final, un principi d’enamorament que vull pensar que reeixirà. En tot cas, jo considero el final un final feliç, considerant això de ‘feliç’ en un sentit molt diferent del convencional.

Una gran pel·lícula, diferent per a cadascú i per a cada moment vital. Això dels homes amb poder que aprofiten les situacions avui ens ho mirem d’una altra manera, els temps han canviat, pel que fa a la situació de la dona, en poques dècades. En aquella època encara era el matrimoni la sortida femenina més habitual i les possibilitats professionals de les noies eren molt més limitades. Moltes dones, fins i tot professionals de prestigi, deixaven la feina quan es casaven. Una dècada després de l’estrena de la pel·lícula tot havia canviat força i de forma accelerada. 

Una exigència que encara trasbalsa els homes és la laboral tot i que també crec que ha minvat, en molts casos, l’ambició que se’ls exigia en qualsevol feina, de la mateixa manera que s’han lliurat del servei militar obligatori. El que passa és que, paradoxalment, a les dones ara se’ls demana ‘triomfar’, fer carreres tècniques, ocupar llocs importants, jugar a futbol competitiu... Les grans oficines impersonals, com aquesta o la de Los nuevos españoles, han canviat molt, així mateix, amb l’arribada de la informàtica i el tele treball.  La grandesa dels 'herois del fracàs', un terme que manllevo de l'escriptor Luis Mateo Díez, passa desaparcebuda gairebé sempre.

Àvui, fins i tot, el divorci és més senzill, i gairebé els sembla positiu, als fatxendes amb poder, canviar la senyora per una joveneta, sense necessitat de fer-ho 'per darrera l'església'. L’Apartament ens ofereix avui noves perspectives i esdevé, en alguns aspectes, un document del passat, d’un passat que contemplem en directe i que la gent grandeta podem identificar. Tot i amb això la pel·lícula, el seu nus argumental, el seu romanticisme nostàlgic i el seu cant a recuperar la dignitat, en una època en la qual els endolls, el servilisme, el consum eròtic fatxenda i la mediocritat perillosa encara ens encalcen i condicionen, té plena vigència. Una meravella de pel·lícula, per a tots els públics, en un blanc i negre que avui es recupera de l’oblit amb noves aportacions i amb una parella d’actors en plenitud, que amb una mirada en primer pla ens poden dir un munt de coses i que acabem per estimar de forma incondicional.

POBRESA INCÒMODA I CIUTATS TRISTES

 

Llegeixo al diari que els manaies de París volen enviar els seus sense sostre fora de la ciutat per tal que no facin lleig durant els Jocs Olímpics. N'hi ha molts, per allà, molts més que Barcelona, la majoria estrangers. Les regions perifèriques de la capital tenen la mosca al nas, tot i que sembla que els oferiran compensacions diverses, només faltaria. Si a Barcelona les Oiimpíades la van començar a reconvertir en Guirilàndia no vull ni pensar que li pot passar a París, oh, la, la.

Els nostres Jocs Olímpics barcelonins, tan mitificats, també van fer desaparèixer les misèries, fins i tot es va controlar d'alguna manera misteriosa que no hi hagués perills terroristes a l'horitzó. Avui els sense sostre s'escampen per les zones urbanes de forma generosa. Abans es concentraven més aviat a llocs on els normalets no hi anàvem gaire, si no és que hi teníem parents.

Durant anys vaig ignorar realitats tan terribles com el Somorrostro. A Montjuïc hi havia moltes barraques, barris diversos que vaig creuar de tant en tant però jo crec que el Somorrostro era pitjor. Durant el franquisme no es veiem gaire pidolaires pels carrers convencionals i recordo gent del meu barri, que no era pas un dels barris fins de la ciutat, més aviat el contrari, que comentava el fet de forma positiva, sembla que abans de la guerra les misèries de molts indrets eren força més visibles. El fet és que els tancaven o els amagaven amb cura, eren els 'vagos y maleantes' de la llei aquella.

Molta gent viu i mor amb la seva gent i no veu el que no vol veure. Pot pensar, doncs, que amb tres mil euros al mes es passa molt magre. L'únic polític que vaig veure viatjar en metro unes quantes vegades va ser Pasqual Maragall, per cert. Pot ser casualitat o que transitava més per la Barcelona real, qui sap. Una cançó de Iupanqui, o que cantava ell, parla d'un poeta eteri i li diu que vaig a mirar els obrers explotats o els pagesos que fan llargues jornades i que així s'inspirarà. No sé si els poetes oficials, avui, s'inspiren en aquestes coses, amb poques excepcions. Tampoc no sé ja què és o no és un poeta.

A 'Terra Baixa', quan la Marta explica a l'ermità la seva trista vida li diu que els van fer fora de la ciutat a causa d'unes festes. Jo crec que deu fer referència a l'Exposició de 1888, la de la Ciutadella. Quan la gent, avui, viatja, en general, més que no pas viatjar, fa turisme, quinze o vint dies de museus i bonics paisatges i moltes fotografies de consum immediat. El cinema i les sèries retraten les ciutats segons convé a l'argument, no fa gaire, a dues sèries diferents, vaig veure unes imatges de Marsella que s'assemblaven com un ou amb una castanya. Des de contemplar una bonica ciutat turística a transitar per barris decrèpits, plens d'aquests grafits aclaparadors, lletjos i excessius, tot te lectures diferents i tot és veritat, o no. Malauradament molta gent, quan fa turisme d'aquest de consum, creu que ja coneix una ciutat, un país... I et pontifica sobre el tema que dona gust. Una altra cosa son els Erasmus juvenils, un any o més en una ciutat ja pot amollar una imatge més creïble i objectiva. 

Fires, congressos, festivals, la gresca ens aclapara. Barcelona, deien els anti-Colau fins fa quatre dies, estava trista. Sort d'això, si arriba a estar alegre seria el súmmum. Haurien de fer un viatge de denúncia, organitzat i amb finalitats benèfiques, per anar a veure els indrets francesos on encabiran els miserables i els problemàtics, sempre va bé tenir referències per quan toqui prendre decisions. Turisme crític, vaja, en lloc de tant de museu ple de gent i tanta ruta cultural de consum. No és cap invent original, crec que fa anys s'havien fet coses així, amb bona intenció, com ara anar a veure els menjadors socials, no sé si encara es fa, tot això. Paco Candel va escriure sobre el tema. Les eleccions estivals, però, sembla que destorben els interessos viatgers. Ja ho deia aquella sogra del Capri, 'hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa...'

https://epaper.lavanguardia.com/reader/4de4e6ab-6a84-405d-b035-713230d3c47c?origin=%2Fla-vanguardia%2Fla-vanguardia-castellano%2F2023-06-03

DIVAGACIONS SOBRE VELLESA, JOVENTUT, MASCLISME I HISTÒRIA COMPARADA

 

Una meva tia, ja traspassada, molt més gran que el meu pare, amb aquell català de la Garrotxa d'abans, de tant en tant, fent referència a l'urc juvenil de parents i coneguts, deia sovint, referint-se a la vanitat jovenívola: 'no hi fa res que sigui jove, també és farà vell'.

Tornant a Solitud, una escena molt rellevant de la novel·la se situa en un moment en el qual la Mila, una dona de qui no sabem l'edat però que suposem molt jove, amarada de desig i de la necessitat de companyia i afecte, sap, per una conversa amb el pastor, la veritable edat d'ell. 

Se n'havia anat enamorant, això de l'enamorament sovint és una construcció personal i sentimental, cosa gens estranya car el pastor és un home encisador, un poeta de la natura. Sols per les muntanyes ella espera i desitja un acostament amorós que no arriba. Ella li fa uns quaranta anys però el pastor és a punt de fer-ne seixanta-quatre. Seixanta-quatre de l'època, no del present. 

A la Mila li cau una mena de bena enganyosa, és un vell, pensa. Tot i que més endavant, ja cap al final de la història, entén que la manca d'interès amorós del pastor no té a veure tant amb l'edat com amb la traumàtica i prematura pèrdua de la seva dona, un trauma no superat, que diríem ara.

Fa anys, quan jo estudiava a la universitat, vaig tenir la sort de comptar amb un professor excel·lent, de geografia, que devia tenir gairebé l'edat del pastor. Una amiga meva, de vint-i-pocs anys, com jo aleshores, sovint em comentava que escoltant aquell senyor entenia que noies de vint anys s'enamoressin d'homes d'aquella edat. Val a dir que el professor no era Cary Grandt, ni de bon tros, ens captivava, com el pastor de Solitud, per la paraula.

Aquests dies una poeta jove i alternativa arrauxada ha amollat opinions pejorativas sobre els vells, entre d'altres perles, concretant els penjaments, una mica amenaçadors, en algun polític ja no de seixanta sinó d'uns quants anys més. Els intel·lectuals i les intel·lectuales provocadors i provocadores no son cap novetat, sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà. L'actuació de la poeta em va incomodar però ara, quan hi penso, crec que no va més enllà d'una rauxa amb pretensions de trasbalsar. En tot cas, ha aconseguit que se'n parli, molta gent que no la coneixia ja la coneix i el programa va assolir més audiència i difusió que la resta de la sèrie. I, o bé son molt rucs, o ja sabien quins riscos assolien. Aquestes coses fan augmentar les audiències i tot. 

Cada dia costa més cridar l'atenció. El cert és que darrerament, potser perquè soc grandeta i m'hi fixo, capto sovint comentaris que avui es diuen 'edatistes' en contra dels vells i velles. Dir vell o vella i admetre que ho ets està mal vist, sempre surt algú que quan m'ho aplico a mi mateixa em corregeix, amb allò de que no ests vella sinó gran, del cor jove i la resta. Maria Aurèlia Capmany va escriure un llibre molt interessant, que porta per títol, precisament 'La joventut, és una nova classe?'. En aquells anys, els de la meva joventut, hi havia molta gent jove per tot arreu i el salt generacional, que sempre ha existit, es va fer molt evident. No sé si la joventut, la d'ara i la d'abans, és una classe social però sovint el llenguatge dels joves i dels grans té poc a veure, les referències canvien, l'imaginari, també.

He de dir que em fa ràbia sentir disbarats sobre els vells però també en sento dir molts sobre els joves d'avui i, fins i tot, sobre els infants. I, no cal dir-ho, sobre els joves 'de fora'. Les generalitzacions son habituals i absurdes, amb això de les eleccions cadascú interpreta els resultats com li convé, per exemple. És habitual escoltar els manaies o aspirants a manaies explicant què volem o no volem es catalans, els espanyols, tothom ho sap, menys jo, pel que escolto o llegeixo.

Abans, fa anys, quan tot semblava igual de ranci, se suposava que, a les parelles, moltes de les quals, aleshores, convencionals i heterosexuals, ni que fos en aparença, l'home havia de ser més gran, més alt i més ben situat que la noia. Una dona, deien, envellia pitjor. De fet, en general, amb poques excepcions, els homes ben situats, quan canvien de parella, solen triar-ne de més joves cada vegada. Una situació que he conegut més d'una vegada és la de senyors que van tenir una parella i fills, després es van separar i amb la segona parella, com que ja tenien fills, no en van voler tenir cap més. I aleshores, a les vellúries, amb una de joveneta, van i en tenen un i tan contents i orgullosos. Podria posar molts exemples de gent coneguda, però m'ho estalvio. 

Avui hem anat sabent que molts homes, suposadament dignes d'admiració, van ser, a nivell personal, uns poca-soltes, uns ximples i, fins i tot uns maltractadors. De vegades aquestes coses es maquillen o s'amaguen, sobre tot, amb polítics  i gent d'esquerra, però cada dia es fa més difícil fer passar bou per bèstia grossa. Pel que fa a les dones, hi ha certa tendència al masoquisme que tant de bo se superi o passi a la zona de les fantasies íntimes que no cal realitzar. En una pel·lícula francesa amb el Sergi López i la Nathalie Baye aquests queden per relaitzar fantasies que no s'expliquen. El personatge de Baye, en algun moment, comenta que pots tenir la fantasia de ser abusada per uns camiones suats però que aquesta és una fantasia que no es pot realitzar, mentre que la de la pel·lícula, que no s'aclareix, sembla que deu ser menys estripada.

Obres tirant a porno o agosarades com 'Història d'O' o allò tan exitós de les ombres de Grey van ser escrites per senyores i van fomentar aquesta perilloses tendències a deixar-se estovar i gaudir de l'activitat. Piaf ja cantava allò del meu home, és una amant que admet que si li pega li és igual, ja que la té ben boja. En castellà hi ha coses semblants, ara em ve al cap allò d'una pobra que ho aguanta tot i encara admet que 'no debía de quererte y, sin embargo, te quiero'. Per no parlar d'allò que cantava la Motta que feia 'fes-me mal, Johny, Johny, Johny'. Cal vigilar amb aquest tipus de fantasies, ep. Es parla molt del masclisme a les cançons però d'aquest masoquisme inquietant, menys.

Homes suposadament intel·ligents i honestos no van parar de fer fills a les seves dones i, de vegades, aquestes encara els feien de minyones, secretàries i de tot, potser moltes obres de música, de literatura, de pintura, son obra, al menys en part, de dones, fills i amistançades. Fa angúnia pensar en Clara Schumann, en la dona de Tolstoi, en tantes dones brillants que, al menys, en molts d'aquests casos, tenien una mica de servei domèstic. 

Els temps han canviat molt, al menys pels voltants de casa. Hi ha qui té por de que els nens d'avui creixin traumatitzats si se'ls explica com han anat les coses del masclisme. Sempre surt qui diu alguna cosa estranya tirant a pedagògica d'estar per casa, i, al capdavall, s'acaba posant pals a les rodes de l'evolució positiva, no és gens estrany que els senyors heterosexuals, avui, tinguin una certa crisi d'identitat però, segurament, la superaran sense problemes. Les dones ens hem espavilat prou. I admeto que n'hi ha de dolentes, ep, però crec que son minoria, tot i que també admeto que no puc ser objectiva amb el tema.

Pel que fa als vells, Atwood té un dels seus contes perversos en el qual grups de gent jove ataquen residències d'avis benestants per buidar-les de contingut humà. Els treballador toquen el dos i els vellets i velletes se suposa que acaben malament, menys un parell que es poden escapar. Tal i com està el tema de l'habitatge val més no donar idees. En un altre dels contes una dona aconsegueix, amb el temps, venjar-se d'un abusador de quan era joveneta d'una forma molt intel·ligent una mica com la vella dama de Dürrenmath. Tot plegat és literatura, fantasia. Em ve al cap una pel·lícula antiga, alemanya, 'Nosaltres, els nens prodigi', on s'explica la història de dos homes, un d'ells honest i treballador i l'altre un trepa oportunista que es passa de nazi a pro americà i va fent bitlles i calerons. Al final el guionista fa que caigui pel forat de l'ascensor i mori tot i que un avís final explica que al mon no hi ha mai prou forats d'ascensor per a acabar amb aquestes persones indesitjables.

CABELLERES, LITERATURA I DIVAGACIONS DIVERSES

 

Va dir, o escriure, Orson Welles, més o menys, que els finals feliços depenen d'on fas acabar la història. Estic rellegint amb força atenció Solitud i és un d'aquells llibres dels quals t'agradaria saber-ne la continuació. Em passa molt sovint i ja em passava de petita, sovint he inventat finals diversos, continuacions, més aviat, reprenent els protagonistes, si no era que els havien eliminat al final de l'obra, és clar. Amb Solitud gent de lletres ho ha intentat en alguna ocasió. Les continuacions i relectures son tota una temptació i tenen millor o pitjor fortuna, segons la grapa dels escriptors. 

Les històries, a la vida real, no s'acaben mai. Per això es poden escriure i inventar continuacions a dojo, moltes sèries actuals aprofiten el tema i la inspiració de l'original. Louise May Alcott es va veure obligada, per motius econòmics, mantenia la família, a anar escrivint continuacions de les emblemàtiques Mujercitas originals. En un dels darrers llibres, ja tocant gairebé la tercera generació dels March, manifesta en algun moment que fins i tot voldria que anés a botavent tota la família d'una vegada. Per altra banda, però, crec que els havia agafat afecte i tampoc li desagradava del tot recuperar-los.

Sempre vaig tenir curiositat per saber, per exemple, que devia haver passat amb la filla il·legítima d'Anna Karènina, que, de forma generosa, recull el pobre Karenin, que crec que és un personatge a reivindicar, amb tot el que li passa. L'autor no el tracta gaire bé, tot s'ha de dir. Vull pensar que devia tenir molt bona relació amb el pare adoptiu però tot plegat son fantasies. Moltes vegades les obres originals tenen finals tràgics que, al cinema de consum, s'arrangen al gust del públic, ha passat sovint amb obres com ara la Notre Dame de Paris, vaig trigar, gràcies al cinema, a saber que la noia moria i no tocava el dos amb el seu enamorat. 

Torno a Solitud. És d'aquestes obres que recordava malament, tot i haver-la llegit manta vegades. El primer que sobta, avui, és el llenguatge. Hi ha qui el pot trobar obsolet i res d'això. Molts mots que hi ha qui considera oblidats existeixen en un lloc o altre de la nostra geografia. Considerant alguns llibres que surten darrerament, mitificant això que en diuen catanyol i que no és res, de moment, o algunes fatxenderies lingüístiques que fan servir mots poc usuals per quedar bé i sorprendre els crítics literàries poc llegits. Fins i tot en comparació amb autors del seu temps, Solitud és una meravella amb moltes possibilitats lectores i d'interpretació. Cosa que fa que tingui experts a dojo sobre el tema que, fins i tot, es contradiuen, de vegades.

El que m'ha sobtat en rellegir el llibre és com nosaltres mateixos reinventem les coses i les recordem malament. L'episodi de la cabellera dels ex-vots i la seva rondalla, que no surt a la pel·lícula, el recordava molt diferent. Ara em sembla gairebé humorístic. Resumint el tema: una dama rica i bella, amb una cabellera impressionant, està enamorada d'un seu cosí que és pobre. Aquest se'n va a Amèrica a fer fortuna. Fa calerons, però triga vint anys. Quan torna, la cosina ja no està tan fresca i bonica com abans, però conserva la tofa peluda i el noi, que també deu haver canviat i empitjorat, decideix casar-s'hi igualment.

Aleshores el noi emmalaleix, la seva enamorada, que l'ha esperat, malgrat haver tingut pretendents a dojo, ofereix a Sant Ponç el seu bé més preuat, la cabellera, i se la talla. El noi, quan la veu pelada, decideix tornar a Amèrica i la planta amb excuses de mal pagador, el poca vergonya. I allà, no ho diu el llibre, però segur que es marida amb una joveneta. I la noia, segons la rondalla que explica el pastor, se'n va a un convent. La Mila, que s'ha entretingut en rentar i arranjar la cabellera en qüestió, manifesta que ella, ni per tots els homes del mon hagués renunciat a aquell seu tresor, i això ja fa pensar que al final, quan guilla, se'n sortirà d'alguna manera.

Jo recordava tot aquest fragment molt idealitzat. Al llibre hi ha, de tant en tant, aquestes pinzellades iròniques. És un llibre amb pocs personatges i moltes històries col·laterals, molt inspirador. Les cabelleres femenines eren quelcom molt valorat en el passat, van generar frases horribles, com allò dels cabells llargs i les idees curtes. La Jo d'Alcott també es talla els cabells, preciosos segons explica el llibre, per motius econòmics, un gest que té alguna cosa de simbòlica considerant els esforços de l'autora per mantenir la família i el seu místic i inoperant progenitor. Tenir un cabell fi i poc reeixit va estar un problema per a mi, quan era joveneta i es duien els crepats bufats. Pitjor els homes, molts dels quals es queden calbs aviat, cosa que ha generat un absurd mercat amb tractaments cars i de tota mena. Acceptar-nos com som o com ens tornem no és gens fàcil.

Les continuacions tenen el seu què i satisfan la nostra tafaneria però fan perdre misteri als finals oberts o poc explicats. Tot té avantatges i inconvenients. La mort és el final definitiu a nivell individual, a nivell col·lectiu tot té la seva continuació, de moment, ja que algun dia del futur remot també el nostre planeta i la nostra espècie faran moixoni, fins i tot en el cas, hipotètic, de què ens comportem de forma correcta. I, com vaig sentir dir a un científic, quan li preguntar què passaria si s'extingia la nostra espècie, 'les bactèries xalaran'.

Galdós té una comparació molt reeixida sobre la humanitat i els arbres de fulla perenne, en els quals les fulles cauen però ja hi ha les noves a punt i això fa que no els veiem mai despullats. Els de fulla caduca queden pelats i generen una sensació de tragèdia estacional tot i que, com els cabells tallats, les fulles tornaran a sortir, mentre visqui l'arbre, és clar.  Machado té aquell famós poema de l'om malmès al qual, amb la primavera, li surten alguns brots, com a ell mateix, en sentit simbòlic. La literatura ajuda però, ai, la vida passa. 

COGNOMS ELECTORALS I FACÈCIES PROPAGANDÍSTIQUES

Quan jo era joveneta corrien una mena de dites i facècies, algunes de les quals ja eren molt antigues, que jugaven amb els cognoms i les seves combinacions. Et deien, per exemple, que una noia que es deia Morros de cognom s'havia casat amb un senyor que es deia Figa i, per tant, ella es deia senyora Morros de Figa. N'hi havia un munt. També d'altres que feien referència a combinacions de noms i cognoms molt brillants i humorístics com ara aquell senyor, castellà, que es deia Armando Guerra Segura. El cognom pot ser una creu a l'hora de les bromes escolars, per exemple, a mi i al meu germà el professorat acostumava a dir-nos, quan tocava anar a la pissarra: Sal, Costa. De fet hi ha una marca de sal amb aquest nom. Els cognoms es presten a bromes de tot tipus, innocents i pujades de to.

Una vegada, fa molts anys, amb motiu de la publicació d'una de les meves primeres novel·les, em va entrevistar un periodista d'una publicació coneguda. A l'entrevista vaig manifestar com costava, a algú sense padrins ni relacions, treure un llibre al mercat i el periodista, inspiradíssim, va encapçalar l'entrevista amb el títol 'Publicar, Costa'. No em va fer gaire gràcia però ara ja em sembla exòtic que em mencionessin en aquella revista. 

Avui, a 'La Vanguardia', Màrius Serra ha publicat un escrit que incideix en el tema de l'aprofitament electoral dels cognoms, un clàssic. Encara recordo allò de 'Tu, Trias' que no feia referència a l'alcaldable actual sinó a Trias Fargas. Precisament una persona de la família em va fer arribar uns eslògans del seu poble amb referències a noms i cognoms, per exemple, una senyora que es diu Remei promociona la campanya amb una cosa com ara 'El poble té Remei'. I no tan sols això, he vist referències a partits mítics, com ara un eslògan d'una senyora del Pdecat que fa 'Defensem la CIUtat que estimes'. Els avui esmicolats post-convergents se les pensen totes.

Fa anys hi havia partits d'extrema esquerra que, en aquest tema dels eslògans imaginatius eren una mina, sempre em venen al cap uns de protesta antiamericana, en temps del president mencionat que avisaven 'No Reagan, va en serio'. El Màrius Serra o algú amb les seves aficions podra escriure, no pas L'Atlàntida, com diu el periodista, sinó una enciclopèdia en deu volums. 

Avui no sé si resultaria políticament incorrecte però també van tenir molt èxit les tirallongues amb noms de ministres japonesos, com ara allò de que el de treball es deia Kapenki Tamara. Era aquell un humor innocent i escolar tot i que alguns exemples fregaven la grolleria com ara aquell del Cornelio Caproni al qual, un capellà, quan li explicava que la dona li feia el salt, responia 'predestinato'.

L'editorial Millà tenia uns llibrets molt divertits, alguns amb poemes de producció pròpia i d'altres que recollien i amplificaven dites i facècies, com ara allò del 'català, mare de totes les llengües', que potser, en molts casos, era antic, ja que algunes d'aquelles frases, com 'avis murris porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis' les havia escoltat al meu avi. 

L'assetjament escolar és una desgràcia però, sovint, molt atzarós. He vist nens i nenes grassonets amb qui ningú no es ficava i d'altres, menys apersonats, a qui tothom insultava pel mateix motiu. Vaig tenir una alumna que es deia Prado Vacas, doncs, no sé si és que era una nena excel·lent, bonhomiosa i agradable, però no recordo que mai ningú li fes bromes pesades amb aquella combinació. Més enllà dels cognoms reals moltes cases de pagès tenien motius poc agradables, Cal Coix, Cal Mut, Ca la Truja, Cal Borni, Cal Malcasat. En moltes coses, encara que no ho sembli, hem millorat, i una és que, en aparença, no gosem fer broma de segons què. 

Lligar insults o eslògans del que sigui al cognom o al nom és un recurs fàcil, ximplet i sense gràcia, o així m'ho sembla. Estalvia, suposo, calerons en assessors, o potser son els assessors els qui publiciten aquesta mena de coses. Ho ignoro. La senyora Colau també ha rebut, per part dels contraris a la seva gestió, sovint he sentit 't'has Colau, Colau', per exemple. Les rimes fàcils i ofensives son un clàssic, fins i tot en el teatre i el cinema. 

En tot això no hi ha res de nou, és ben coneguda l'anècdota entre lletraferits castellans, Bretón de los Herreros i Pedro Mata. Responent a una primera broma Bretón va escriure:  vive en esta vecindad cierto médico poeta/ que al pie de cada receta/ pone Mata. Y es verdad. Nosaltres havíen tingut fa anys una assegurança en una empresa que es deia Mata Bala, per cert. Si en lloc d'una empresa d'assegurances fos una clínica privada o un consultori mèdic la cosa seria més inquietant, em sembla. En tot cas jo crec que l'humor lligat a les combinacions entre noms i cognoms ha anat de baixa i, per altra banda, avui hi ha gent de tot el mon a casa nostra i, en molts casos no sabem el significat d'un gran nombre de cognoms estrangers.

No sé si és cert però deien que Merkel no va voler abduir el cognom marital, cosa habitual per aquells verals, perquè el senyor es diu Sauer i això sembla que significa àcid, en sentit literal i figurat. Molts cognoms d'actors i actrius que ens semblen d'allò tan suggeridors volen dir coses normaletes, si els passem al català o al castellà. 

Una altra font de diversió ha estat llegir noms i cognoms en un idioma diferent, per exemple, recordo un acudit en el qual un home demana on pot comprar un llibre del Lleó 'Tolstuà' i li diuen que 'al carrer Aribó'. En sé de més pujats de to però me'ls estalvio, segur que ja son prou coneguts, per altra banda. 

A cal sabater, de paper (Màrius Serra, 'La Vanguardia', 22/5/2023)

En una diada castellera a Vilafranca, em presenten alguns candidats a l’alcaldia, i el professor Jaume Rafecas m’adverteix que m’agradarà l’eslògan electoral del jove candidat d’ERC: “Vilafranca amb sabates noves”. A casa teníem sabateria i conec moltes frases fetes amb referents del calçat, però no entenc el sentit de la recomanació fins que no m’adono que el cognom del candidat permet jugar-hi: Sàbat, Pere Sàbat. No és pas un joc de paraules posat amb calçador. De fet, és una coincidència tan discreta que podria passar inadvertida per a molta gent.

Però l’amic Rafecas, que és un verbívor expert, ha fet bé de posar-se en la meva pell (el que en anglès dirien “in my shoes”) perquè de seguida començo a barrinar que el candidat Sàbat descansarà feliç durant la jornada de reflexió sabatina.

Les eleccions municipals són tan personalistes que inciten a jugar amb el cognom dels candidats. En aquesta ocasió el candidat Xavier Trias ha descartat conjugar el verb triar, com ja havia fet altres vegades, però el candidat de Junts a Premià de Dalt (Josep Triadó) sí que hi juga: “Tria Triadó”. A València, l’actual alcalde per Compromís Joan Ribó proposa “Riboluciona València”.

A Cambrils, la candidata per ERC aprofita que es diu Camí Mendoza per dir “Caminem amb tu” i a Torredembarra, el candidat pel PSC, Valeriano Pino, s’envalenteix amb “¡El que vale, VALE!”. El problema és que entre les altres nou candidatures que competeixen amb el Vale a Torredembarra hi ha la del partit Valents. Val? A la Garriga, en canvi, Valents no s’hi pre­senta, i potser per això el candidat del PSC Àlex Valiente llueix d’eslògan “L’alcalde + valent”.

Les municipals són un festival. Hi ha tantes candidatures que una tirallonga de versos amb tots els eslògans seria més llarga que L’Atlàntida de Verdaguer.