MEMÒRIES D'UNA GEISHA

Ahir, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar la pel·lícula Memòries d'una geisha, adaptació de la novel·la del mateix nom d'Arthur Golden, dirigida per Rob Marshall i produida per Spielberg. Explica la vida d'una geisha al Kioto d'abans de la Segona Guerra Mundial.

Recordo que primer ens va arribar el llibre i que era un llibre d'aquests que tothom llegia. Me'l devien deixar ja que no el tinc per casa. De tant en tant, i diria que cada vegada menys, surt un llibre que tothom llegeix i comenta. Crec que també havia vist la pel·lícula en el seu moment.

Va ser una cinta ben acollida i premiada, no li manquen valors, bona ambientació, bones interpretacions, i l'atractiu evident del seu exotisme. No van faltar crítiques, per exemple, sobre l'us del llenguatge. Alguns comentaris van remarcar que era una mena de Pretty Woman o Ventafocs a la japonesa i que podia recordar a personatges de Dickens, la trajectòria de la protagonista. Amb el llibre es van prendre llicències diverses, sol passar i és inevitable. El final feliç està agafat amb pinces però així surts del cinema content, que també és important.

Recordo que en els mateixos anys van sortir diferents llibres sobre dones de procedència diversa i sobre canvis en les seves societats, com ara Cisnes Salvajes. Molts d'aquests llibres estan escrits per les noves generacions, que sovint s'han instal·lat als Estats Units o a països europeus. Memòries d'una geisha agrada força si no se li demana més del que ofereix i es deixen de banda els tòpics recurrents.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mem%C3%B2ries_d%27una_geisha_(pel%C2%B7l%C3%ADcula)

https://www.carlosjeguren.com/2025/03/critica-pelicula-memorias-de-una-geisha.html

SANT JORDI: CARA I CREU

 

Ha passat un altre Sant Jordi. Tinc sentiments estranys sobre la celebració, ens ofeguem entre roses, la part més gran de les quals sembla que venen de Colòmbia i que, a casa nostra, tot just se'n fan unes quantes i encara gràcies.

Muntanyes de llibres. Fa quatre dies el senyor Mendoza va deixar anar quatre bestieses sobre el tema i et deiein que cremessis els seus llibres però sembla que tenia cua llarga a la seva paradeta malgrat traspuar en ocasions una mena de catalanofòbia inconscient.

Els llibres que son novetat, una bona part, no passen de la mediocritat, àdhuc els més venuts. Però, vaja, ja m'agradaria vendre força. El llibre és avui un objecte de consum com qualsevol altre i en els llibres s'hi poden escriure moltes ximpleries.

No negaré l'encant de la celebració. Qui aterri a Catalunya de nou en nou quedarà meravellat de tanta floreta i tant de llibre. Sembla que es va vendre força, un altre tema és lllegir, es llegeix poc i a molts celebrats llibres d'autors i autores nous es copsa aviat la manca de lectura prèvia.

Entre les novetats, una gran majoria de llibres lligats a periodistes, gent de diaris i televisions, més o menys mediàtics. Aquestes persones tenen un mínim de promoció assegurada. Sant Jordi, la diada, em produia abans una inefable il·lusió però l'excés ha fet minvar el meu entusasme.

Es cert que aquests dos darrers anys no he pogut sortir, per motius de salut, a badar. No ho he trobat a faltar gaire. Ho he vist per la tele, he sentit la gent lletraferida amollant rotllos eteris sobre els seus llibres, aixi com els seus promotors, també del gremi, fent el mateix. Fa anys la cirereta del pastís era el premi Sant Jordi, la seva fama també ha anat de baixa. La bona crítica literària ha minvat molt.

Les meves experiències amb el tema de les vendes son semblants a les que explicava el Francesc. Els anònims rodejats de famosos acabem frustrats, què hi farem. El que no es veu no es ven, deia una peixatera del meu barri. Al capdavall vendre molt o tenir molta audiència no es un sinònim de qualitat i amb poder parlar una mica, per exemple, de la sobrevalorada Rodoreda, ja fem el fet.

AMENAÇA DE TEMPESTA

 

Aquesta interessant minisèrie de dos episodis ens situa a l'Alemanya rural d'entreguerres. Les divisions polítiques van fent forat a un poblet de l'Alta Baviera. Un sabater solitari i apolític, jueu, es veu implicat en els dos bàndols. La viol'encia es va incrementant i els greuges personals o les ambicions individuals van incidint en la ja fràgil convivència

El prestigiós director Matti Geschonnecck es va basar en ua novel·la de Oskar Maria Graft. El sabater Julius Kraus, interpetat per Josef Hader, vidu dues vegades i amb un fill als Estats Units viu intentant no implicar-se. Però el nacionalisme i la violència acabaran per esquitzar-lo de forma injusta. Alemanya canvia, els comunistes son perseguits i l'odi cap als jueus s'intensifica.

                        https://es.wikipedia.org/wiki/Oskar_Maria_Graf

                        https://en.wikipedia.org/wiki/Matti_Geschonneck

Com que sabem com va acabar tot plegat i malgrat que ens trobem tot just als inicis dels drames, la història provoca inquietud. Un final una mica apressat ens fa saber que algunes persones van poder marxar de la comunitat, la música compta amb peces corals molt boniques. Es troba a Filmin.

                        https://elpais.com/television/series/amenaza-de-tormenta/

LA NIT DE VARENNES: REVOLUCIÓ I CANVI

     LA NUIT DE VARENNES

La nuit de Varennes és una pel·lícula de temàtica històrica franco-italiana dirigida per Ettore Scola l'any 1982. L'acció se situa en la fugida dels reis a Varennes el 1791. En el viatge coincidiran personatges com Restif de la Bretonne, Casanova, Thomas Paine i una dama de companyia de la reina Maria Antonieta.

Durant el viatge cada personatge revelarà la seva personalitat condicionada per l'evidència de l'arribada d'un món nou.  Amb un aire de road movie d'època trobem un retrat versemblant de les situacions,sospites, desigs i ambicions que trasbalsaven els francesos en aquells moments. Les figures reials son tractades amb compasió i respecte. 

La música, de Armando Trovajoli, inclou composicions i evocacions de l'època. La fotografia, de Armando Nannuzzi, resalta l'expresivitat dels rostres dels protagonistes.Decorats i ambientació presagien el futur terror. Els diàlegs son brillants i un punt irònics. Les interpretacions, amb un planter impressionant d'actors entre els quals destaquen Mastroianni i Hanna Schygulla son excel·lents.

RAN DE TERRA, RAN DE CEL

 

Aquest és el darrer poemari de Teresa-Costa Gramunt. Com l'autora manifesta en el pròleg, son poemes escrits de forma lenta, en silenci. Ens explica que venen d'un període de dol per la mort de la mare, i d'una operació molt greu que ella va patir... Experiències que trasbalsen i que incideixen en la nostra vida de forma indefugible. La fragilitat humana té certa atracció per a les ànimes sensibles.

Son aquests versos d'amor en un sentit molt generós, a la gent estimada i admirada, a la natura, a tot un mon immens, bell i fràgil. I també hi copsem referències a un Déu misteriós, percebut de forma diferent per nosaltres, a l'espiritualitat necessària, en un mon que sovint la defuig.

El recull té quatre parts. A la primera, En la mort de la mare i altres poemes, els records materns comparteixen espai amb reflexions sobre la vida i l'amor.

Aquells braços que em sostenien d'infant/ i que els anys havien fet tan fràgils/no han marxat: són aquí amb més virtut...

La segona part porta per títol El més alt amor i la primavera l'autora recull experiències personals amarant-les de transcendència

Ressuscito en una imartge/  aquell retrat dels vint anys/ No sabia de la mort/que arribaria vestida de vermell...

La tercera, 'Vetlla l'art el déu de la vida', retrobem espais i objectes, situant-los en un imaginari molt personal:

Vetella l'art matí i vespre/en la finestra que com pa d'or/s'obre en el mur mur/que ressguarda/del temporal del segle.

La quarta part Retaule de la Vall de Boí l'evocació de l'indret es torna poesia condicionada pels sentiments que provoca.

Somriu la rosa petita,/ en l'alta bardissa cada any fa estiu/Les veus de la Vall/ acaronen el Crist/ en besen la Majestat...

Teresa Costa-Gramunt, amb formació humanística i artística fa anys que es dedica a la creació literària. Col·labora en diferents mitjans, ha publicat i traduït força llibres i ha rebut premis rellevants. És una d'aquestes intel·lectuals que potser no tenen encara la difusió merescuda. Aquest llibre segur que ens evocarà experiències personals, una petita joia per llegir i rellegir de forma lenta, un consol per als neguits més íntims i que connecta en diferents moments amb el mon del present i les seves realitats. Un llibre molt ben editat amb dues precionses pintures de Ton Sant a la coberta i a l'inici del recull.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Teresa_Costa-Gramunt

https://lanausea.art/2026/04/17/critica-literaria-ran-de-terra-ran-de-cel-de-teresa-costa-gramunt-per-merce-amat/