17.8.19

FRAGILITAT HUMANA I PORS COL·LECTIVES


Per valorar el present cal fer mirades desacomplexades al passat, de tant en tant. Els comentaris apocalíptics no son cosa d'ara, en recordo des que era petita, quan la gent gran assegurava que la tercera guerra mundial era a tocar de casa. La tragèdia de la guerra no cal que sigui mundial, pot ser local, i si tens mala sort i et trobes on les coses van mal dades, no te'n pots escapar i tampoc no et pots refiar d'això que en diuen 'la comunitat internacional'. I, a més a més, hi ha la desgràcia individual, el risc, inevitable, que comporta viure en un mon molt imperfecte.

Durant els anys vuitanta, uns quants estius, estàvem de càmping pel Maresme i recordo que cada estiu els diaris informaven de violències diverses, moltes de les quals avui s'inclourien en això del masclisme. Mataven dones, com ara, de fet, les estadístiques, malgrat la sensibilització i el perfeccionament dels mitjans policials no han baixat mai dels cinquanta casos a l'any, si fa no fa. Crec que a l'estiu, a l'agost sobretot, amb tants periodistes de vacances, es potencia la crònica negra, cosa que produeix inquietud generalitzada.

En un dels seus articles Montserrat Roig s'interrogava sobre aquells casos de morts violentes de dones, situats a l'estiu. Hi havia analistes d'aquests d'estar per casa, els experts habituals, que fins i tot insistien en el factor climàtic, a l'hora de violar i matar senyores. Roig, amb la seva ironia punyent, es preguntava si als països calorosos es matava més dones que no pas als més freds. Ja sabem que no és ben bé així. A banda d'aquells crims també n'hi havia que eren producte de baralles de pinxos i marginats, tot i que avui sembli que a Barcelona, com tantes altres coses, això no passava. Els robatoris violents i silenciosos van proliferar en aquella dècada, per cert. 

La violència deu tenir una atracció inquietant per als humans, el nombre de sèries amb assassinats, cada dia més realistes, i les vendes de novel·la negra i de terror, augmenten d forma progressiva. Ja trobes més espais, a les llibreries, dedicades a aquest gènere que no pas novel·les convencionals. Fa anys l'esca del pecat era la tele i no pas els mòbils i les xarxes i hi havia qui s'entretenia en comptabilitzar les violències de ficció que es consumien a tort i a dret i que crec que més aviat han anat en augment.

Els diaris i els noticiaris televisius tenen una gran responsabilitat en la percepció que la gent normaleta té de la violència. Quan convé les coses es magnifiquen i, quan no toca, s'amaguen o es passen per alt. El mon sempre ha estat injust i violent i els governants, segons molta gent, perquè els judicis morals son habituals a nivell casolà,  tenen la culpa de tot. Em sobta com es critica els polítics, sense matisos, quan son el producte de la societat, al menys en els països on, encara, votem de tant en tant qui ha de manar. Malgrat que sabem que ens poden enredar, en ocasions es donen per bones les informacions, aquests dies escolto molts penjaments sobre això del cantant d'òpera i les senyores, per exemple, quan tot plegat es basa en acusacions, de moment, anònimes en gran part. 

Fa poc va morir Toni Morrison, una de les poques dones amb Nobel, i l'única dona negra amb un premi gros. L'escriptora, molt recomanable i que cal rellegir, va defensar Clinton quan allò de la becària, de forma seriosa, donant als fets la seva dimensió real. Uns fets dels quals sembla que en patirem una sèrie televisiva, pel que he llegit.

Però bé, ahir va començar la Lliga, i és que al capdavall, amb alguna cosa ens hem de distreure per oblidar com és el mon, en realitat, i com n'és, de difícil, que tot plegat millori gaire en el temps breu d'una vida humana. I de pitjors no ens en vinguin, que deien a casa. 


15.8.19

REIVINDICACIÓ DE LA MARIETA CISTELLERA

Resultado de imagen de marieta cistellera


Amb això de la festa grossa de la Mare de Déu, per una estranya associació d'idees i records, m'ha vingut al cap la Marieta Cistellera. La Marieta Cistellera és una cançó popular d'origen incert, actualitzada avui com a dansa escolar, pel gran Àngel Daban, entre d'altres.

La cançó va generar una obra de teatre que va ser molt popular, tot i estrenar-se l'any 1936. El seu autor era Salvador Bonavia i Panyella, fill de Salvador Bonavia i Flores, tots dos gent de teatre, d'aquests autors prolífics, populars, tot terreny, estimadíssims en el seu temps i tan oblidats i menystinguts avui, per desgràcia.

L'obra la va estrenar una altra gran Maria, Maria Vila i Panadès, filla i neta d'actors, i esposa d'un altre gran actor amb qui van formar companyia, Pius Daví. No entenc tanta adoració per la Xirgu, qui aviat va aviar per anar a fer Lorques a les espanyes, i tan poca estima per aquella parella mítica, Vila i Daví, que van ser els primers en recuperar, després de la guerra, el teatre en català. Era, no podia ser d'una altra manera, teatre popular, senzill, ingenu i tolerat, però millor això que res. 

Van ser anys difícils i cadascú va sobreviure com va poder i el van deixar. Encara més tard, a principis dels seixanta, la també gran Paquita Ferrándiz va ser una altra Marieta Cistellera, a l'emblemàtic Romea, destinat a ser la seu del teatre català clàssic i popular però que ha anat per uns altres camins i encara bo que romangui obert i actiu, tal i com estan les coses. Maria Vila va fer teatre popular però també obres més ambicioses, i va treballar en castellà en ocasions, fent gires per la península.
Resultado de imagen de marieta cistellera
Mirant per la xarxa i cercant informació sobre els Bonavia, dels quals he trobat poca cosa, per cert, m'he ensopegat amb el blog, ja aturat, on es recullen els articles d'un escriptor banyolí, Joan Oliva, en un dels quals explica l'estrena, a Banyoles, en aquells anys difícils, de la Marieta Cistellera. Maria Vila va anar a casa del cronista per cercar elements per a l'atrezzo, car el seu pare era cisteller. 

Alguns grups de teatre d'aficionats encara recuperen, en alguna ocasió, obres com la Marieta Cistellera, afortunadament. La memòria dels humils sempre ha estat molt maltractada, la veritat, i sovint esborrada del mapa en un munt de camps diversos, literatura, teatre, arquitectura, música... El resultat és que en molts textos de gent jove i d'escolars adolescens es troba a faltar el coneixement d'aquella tradició literària tan emblemàtica i que forma part del nostre tarannà i d'això que en diuen la idiosincràsia catalana. 

Al Romea de la meva joventut hi havia reproduida, en forma de mural, una entrevista molt maca amb Maria Vila, ja retirada, i que tenia una botigueta de souvenirs davant de la Catedral de Barcelona. No sé què en deuen haver fet. 

A les Maries, avui, hi ha més tirada a anomenar-les pel nom canònic o, en tot cas, per Mariones, si son jovenetes. De Marieta n'hi ha alguna, però poques. Jo tenia terror al nom de Marieta a causa del conte aquell de la nena que es gasta els calerons en llepolies i per dissimular la malifeta porta a casa el fetge d'un mort. El mort la visita de nit i va dient allò de Marieta, ja pujo l'escaleta... El conte té un final obert, t'espantaven engrapant-te i dient Marieta, ja t'he agafat, feies un crit, i ja no se sabia què passava amb la nena, amb el difunt ni amb la mare de la criatura.

Hi ha una altra Marieta molt popular, la de l'ull viu, la de la Font del Gat, protagonista així mateix de teatre i cançons, en alguna altra ocasió he escrit sobre ella. 

Maria és un nom que s'ha mantingut, amb alts i baixos, a causa de les modes en això dels noms de pila. Quan jo era adolescent el nom va revifar amb West Side Story, i Toni i Maria, de ser noms vulgars, van passar a ser noms mítics i romàntics. Tot és relatiu, fràgil, temporal i atzarós.

11.8.19

LITERATURA, MUNTANYES I EVOCACIONS SUÏSSES


He llegit aquests dies Qué pequeño es el mundo, de Martin Suter, autor suís en llengua alemanya, que no coneixia. Va ser el primer gran èxit de l'escriptor, és va publicar a finals dels noranta i li va permetre dedicar-se de ple a la literatura, com he pogut llegir a les referències espigolades per internet.

És un llibre que desvetlla un gran nombre d'expectatives les quals, com acostuma a esdevenir en moltes històries amb misteris del passat per resoldre, no acaben de lligar del tot en el moment del desenllaç. El llibre incideix força en el tema del deteriorament mental i els enigmes de la memòria. Suter té alguns títols més traduïts al castellà, hauré de reincidir, ja que no m'acabo de creure que aquest, segons alguns crítics, sigui el seu millor llibre,

D'aquesta novel·la se'n va fer una pel·lícula francesa, l'any 2010, protagonitzada per Depardieu, dirigida per Bruno Chiche i que crec que per aquí no hem arribat a veure. Suter ha viscut temporades a Guatemala, a Eivissa, al Marroc, però té la seva residència a Zuric. Aquestes possibilitats residencials de la gent amb possibles em produeixen una sana enveja tot i que jo, si fos suïssa, no sé pas si voltaria tant.

Fa anys, quan les persones normaletes vam començar a veure mon, Suïssa era un dels destins mítics més cobejats. Hi vam anar l'any 1976, de càmping, i ens ho vam passar molt bé. Els tòpics habituals sobre països feien córrer que la gent d'allà era antipàtica i que el país era massa maco. Però vam trobar sempre gent amable i educada, la veritat. I això del massa maco venia del fet que trobaves floretes a tot arreu, un tema, aquest, en el qual aquí hem millorat moltíssim en les darreres dècades. 

Suïssa ha sabut jugar la carta de la neutralitat, avui hem perdut la innocència i sabem que al capdavall tot és política i que cal un indret on poder guardar els calerons, quan van mal dades a tot arreu. Té un sistema polític interessant, amb un consell format per set membres i, com és sabut, compta amb quatre llengües oficials. Una pregunta amb trampa és preguntar a algú sobre el president de Suïssa, ja que gairebé ningú no és capaç de respondre ni de donar noms de polítics de per allà.

Molta gent d'upa ha tingut residència a Suïssa, per raons polítiques i econòmiques. El país ha fomentat un turisme respectuós i intel·ligent però no és un indret tan uniforme com pot semblar d'entrada. Quan hi vam anar, per exemple, hi havia diferències qualitatives importants entre els càmpings dels cantons alemanys i els francesos, a favor dels alemanys, tot s'ha de dir. Fa molts anys i no sé com deuen estar ara, ep. Sobre el tema bancari, algunes veus critiques s'ha aixecat en els darrers anys, fins i tot.

Al seu llibre Castellio contra Calvino, Zweig, que sovint expressa opinions personals no contrastades, incideix en el tema del llegat calvinista a Suïssa, que ha propiciat el desenvolupament d'una gent treballadora, educada, responsable, però poc creativa. Tot és opinable i relatiu i avui el país compta amb personalitats molt interessants com, per exemple, en el cinema, directors com Tanner, a qui la filmoteca va dedicar, fa poc, un cicle.  Si la història del passat condicionés tant estaríem, encara, molt pitjor. Possiblement coneixem, en general, ben poca cosa, sobre literatura suïssa, però encara menys sobre tantes altres literatures del mon mundial.

Una pel·lícula aparentment humorística, però amb el seu pes crític, Un franco, 14 pesetas, em va produir una gran tristor en acabar, amb el retorn de la família a aquella Espanya tan rància, quan ja es començaven a aclimatar a aquell bonic país. Té una continuació, que no he vist. No és del tot rodona però sí força interessant, i inspirada en fets reals familiars del director, Carlos Iglesias.

Quan jo era petita, en aquells calendaris que et donaven a diferents establiments, hi havia sovint imatges de Suïssa, evocadores, precioses, que després, en ocasions, s'emmarcaven i formaven part del nostre imaginari sentimental. I un dels llibres infantils més llegits va ser, i és encara, tot i que el cinema i els dibuixets li han manllevat romanticisme, Heidi, és clar.

7.8.19

ROBERTO BODEGAS I ELS ESPANYOLETS DE LA TRANSICIÓ


M'he assabentat gràcies al blog Cinefilia San Miguel  de la mort del director i guionista Roberto Bodegas. Pels mitjans se n'ha parlat de passada, morir gran i durant el mes d'agost contribueix, en general, a què les defuncions de personatges importants quedin diluïdes entre la programació ensopida del període estival. Bodegas va ser un dels protagonistes d'allò que es va dir la tercera via del cinema hispànic. Després d'aquella brillant etapa, que va durar fins a mitjans dels vuitanta va continuar treballant, de forma més esporàdica però amb grapa i professionalitat, a la televisió, sobretot. 

Aquell cinema va potenciar la figura de José Sacristán com a nou espanyol, un tipus una mica gris però atractiu, al qual podien passa coses interessants, fins i tot. Sacristán va aprofitar l'oportunitat i avui és un mite vivent, de fet. Un magnífic documental en el qual explica ell mateix la seva trajectòria s'ha pogut veure darrerament per a televisió. D'altres actors i actrius de la seva generació no van tenir tanta xamba ni tanta sort. 

Bodegas té unes quantes pel·lícules interessants, lligades a l'època en la qual es van filmar, i que expliquen molt més sobre el tarannà de la societat de l'època que no pas els manuals d'història, història interpretada per experts sobre el tema. Jo vaig viure, en una empresa en la qual treballava abans de ser mestre, una transformació laboral semblant a la que es pot veure a la pel·lícula. El mon canvia de forma constant i a Espanya les coses va anar, en aparença, molt de pressa, destape inclòs.

Moltes frases i situacions de Los nuevos  españoles em venen encara al cap, aplicades al present. D'aquell cinema, que aplega títols inoblidables però potser, una mica oblidats, recordo moltes pelis i sobretot, juntament amb Los nuevos españoles, la Asignatura pendiente, de Garci, i El diputado, d'Eloy de la Iglesia, peli més dramàtica i contundent. Tres histories molt diferents, totes interpretades per Sacristán, que conformen una mena de visió poliédrica d'aquell mon en el qual les esperances van generar, ben aviat, moltes decepcions. 

Aquell cinema ens va reconciliar amb l'espanyolada, eren espanyolades amb ambició i amb ganes d'esdevenir bon cinema  comercial, dirigit a les majories. No van ser les millors, aquelles pel·lícules, però van representar entomar la realitat amb un determinat esperit crític. Entre els estranys experiments de l'Escola de Barcelona i aquelles històries quotidianes i esquitxades d'una mica de sexe agosarat, però amarades, cadascuna a la seva manera, de ganes d'explicar com érem i com havíem estat, em quedo amb gent com Bodegas, tot i que el bo és que el ventall sigui ampli i divers, pel que fa al teatre i el cinema.

6.8.19

AGOSTEJAR



L'any real sempre ha començat, per a mi, en el mes de setembre, i s'ha acabat a finals del mes d'agost.  L'any real, potenciat per la meva feina i pel tema escolar, en general, l'identifico amb l'any acadèmic. L'agost és un mes que mai no m'ha fet el pes, per molts motius. És un mes irreal, els cursos i les activitats s'abalteixen o es traslladen, els amics s'escampen, les ciutats i els pobles canvien el seu aspecte humà, la calor ja es comença a fer pesada i el dia, de forma constant, es va escurçant, esquitxat, a partir de mitjans del mes, amb alguna tamborinada.
Quan anava a escola, les nenes que tenien avis i àvies a pobles més o menys llunyans podien resoldre el tema estival, no era el meu cas. Juliol encara és un més actiu, es fan coses. La gent que pot, avui, diversifica les vacances, si en pot fer, i l'agost, a Barcelona, ja no és aquell desert inquietant dels vuitanta. Aquests dies a molts pobles fan festes majors i també canvia, durant uns dies, el seu aspecte quotidià. Estic ordenant poemes perduts i m'adono que els dos mesos més versificats, per mi, son l'abril i l'agost. L'abril és un mes ple d'esperances, tot va amunt, com em va comentar un amic, fa temps, en comparar primavera i tardor. L'agost és la constatació de la decadència inevitable i pressentida.
Hi ha molta literatura sobre el mes d'agost i que porta el nom del mes al seu títol. No fa massa temps, al teatre de la Biblioteca de Catalunya, van recuperar la Dansa d'agost, de Brian Feil, una obra que he vist moltes vegades, també en cinema. És una obra agraïda per als actors, actrius sobretot, que la interpreten. Fins i tot en una ocasió la vaig veure representada per uns afeccionats una mica maldestres i la força de la història millorava el conjunt, cosa poc habitual. Una altra obra que porta el nom del mes és Agost, de Tracy Letts. No comparteixo els entusiasmes que desvetllava. Al Lliure, fa anys, en van fer una versió llarga i completa que semblava obligatori d'anar a veure, un dels darrers treballs de la malaguanyada Lizaran, per cert. Molta gent, en la intimitat, et deia que se li havia fet pesadeta. Té una versió en cinema, més suportable gràcies a una mica de retallada de text. 


Crec que un dels textos que més evoca, pel meu gust, aquest sentiment agostenc, és Balenes d'agost, més coneguda per la versió en cinema de LIndsay Anderson que no pas per l'original teatral, de David Berry. Com que, de forma inevitable, vas envellint, cada vegada que la veig en faig noves lectures. En cinema va aplegar actrius i actors de gran categoria, hi passa poca cosa, més enllà de les evocacions familiars de la gent gran que la protagoniza. Les crítiques, en el temps de l'estrena, van ser cautes, i algunes la van titllar d'ensopida i massa llarga. Recordo que una veïna de la meva escala, molt gran, es va empipar perquè la meva mare li va recomanar -la passaven per la tele- i ella pensava que hi veuria la Bette Davis jove i en veure tothom tan vell va tenir una mena de decepció existencial. 

Cercant informació i imatges sobre el bonic mot agostejar he descobert un blog molt interessant, per cert.