LA LLENGUA NO TÉ CAP CULPA

Portem una bona temporada divagant sobre la pèrdua de l'ús del català. La meva percepció, si comparo l'estat de la qüestió amb el passat, és diferent i força optimista. 

Mai m'hauria imaginat, en d'altres temps, que prosperés la immersió, cre¡a que es podia catalanitzar l'escola amb d'altres metodologies. Em trobo amb molta gent de fora que xampurreja prou bé el català. Per altra banda, soc molt liberal amb el tema, no tinc cap mania en escriure, llegir o parlar en castellà. 

Crec que quan es te apreci a una llengua s'hauria de tenir apreci per totes.Malauradament no és així, fins i tot les variants dialectals ens son poc conegudes o menystingudes.

Una manera de valorar una llengua és llegint. Molts llibres de consum, que surten per Sant Jordi o es promocionen son mediocres, escrits en un català pobret i sense aspiracions. Bé, val més enciam que gana.

Avui molts llibres surten al mateix temps en català i castellà. No caldria, tothom coneix les dues llengües i la versió oriiginal sempre té un plus. La tele nostrada cada dia parla pitjor, no ho dic tant pel vocabulari com per determinades formes raretes que volen semblar cultes. En castellà també escolto disbarats.

En aquest tema, com en tants altres, caldria no divagar, parlar amb xifres serioses a les mans i deixar la política de banda, malgrat que tot sigui política. Per tal que el català fos més popular caldria parar atenció a les publicacions, als programes infantils... La Bola de Drac i el Súper 3 van fer molta clientela.

A l'escola primària crec que el tema funciona prou bé. Després s'espatlla sovint. Ara ha sortit tot això de posar un poli que vigili, m'agradaria escoltar els equips directius dels instituts que ho han demanat, saber què passa, però tot s'ha limitat a criticar la mesura. 

Les llengües no tenen la culpa de res, som els usuaris, que passem més temps dient que tot va molt malament quan podríem estar rellegint Incerta Glòria o Sagarra.

ATRACAMENT PERFECTE

ATRACAMENT PERFECTE

Atracament perfecte (The killing) és la tercera pel·lícula de Kubrick. Es va estrenar l'any 1956.

JOHNNY Clay, un home que ha sortit fa poc de la presó, organitza un atracament en un hipòdrom, ajudat de còmplices. L'atracament, planejat a fons, funciona com estava previst però complicacions inesperades i imprevistes faran que fracassi.

La pel·lícula, malgrat la seva qualitat, ha estat relativament oblidada tot i que és un títol de culte. Sterlin Hayden fa el paper protagonista. La resta d'actors son poc coneguds però eficaços i convincents.

Resulta magistral el tractament del temps, seguint un narrador en off i fent salts endarrere o sobreposant diferents escenes. El blanc i negre de l'època ajuda a mostrar-nos paisatges urbans grisos, impersonals.

El pas del temps ha fet que la base argumental, un atracament fallit o els problemes dels atracadors a l'hora de repartir els diners, es repetís, amb molta menys grapa, a molts llargmetratges. No hi falten un esbós de dona fatal o de 'bona noia' devota del seu amant. Malgrat el gruix de la filmografia de Kubrick hi ha qui considera que aquesta és la seva millor pel·lícula, en la qual defuig una mena d'ambició intel·lectual que acaba per ser un pes mort.

Amb un final impactant i agosarat, Atraco perfecto és una petita joia del cine negre més interessant i reeixit.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Stanley_Kubrick

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sterling_Hayden

SALES D'ESPERA

 

Sales d'espera és el darrer llibre de Neus Canyelles, un llibre amb disset narracions, les quals, si bé hi copsem l'estil dels llibres anteriors tenen una mena de vida pròpia, que fa pensar en autores com Karherine Mansfield. De fet, en un dels relats, Canyelles l'esmenta com inspiradora. Els llibres de Canyelles tenen, segurament, trets autobiogràfics però deixen molt d'espai a la imaginació. 

Enmig d'uns fets quotidians, des d'una mirada personal, irònica, sovint pessimista, ens ensopeguem amb persones de l'àmbit familiar, amb un misteriós amic, potser un amor perdut, però no del tot, amb inadaptats, amb gent de capteniment aparentment incomprensible, absurd. El que sembla el fil conductor del relat, o el, tema central, desapareix sota els pensaments, raonaments i dubtes de l'autora, i ens amara el desconcert.

L'estil de l'autora és subtil, beu dels petits detalls, però no defuig temes vitals, la mort  hi sura de tan en tant i la maldat, quan sorgeix un cas d'assetjament escolar, enfosqueix la resta. Les sales d'espera son un lloc adient a aquest absurd, generen una pausa per observar, per tal que l'escriptora anoti a la seva llibreta fets i situacions destinats a formar part d'un text futur. 

Els pocs diàlegs son diàlegs de sords. El personatge central, entenem que és la mateixa autora, acostuma a amagar els seus pensaments i les seves dèries rere comentaris i opinions de compromís. Encara que en alguna relacio hi ha amabilitat totes les relacions evoquen solitud. 

Un tema recurrent és el del mon dels psiquiatres i psicòlegs, els tractaments sense sentit ni resultats positius. Hi ha una mena de joc de miralls però son miralls estrafets. Canyelles es, avui, una escriptora de primer ordre. Al darrera de la seva prosa s'endevina algú que ha llegit molt, al capdavall les influències venen del coneixement lector i avui a la majoria de llibres de nous escriptors hi ha una gran manca de referents. Pot ser que algú que esperi unes narracions més convencionals es neguitegi, enmig d'un univers tan singular, però no quedarà indiferent i,possiblement, anirà a cercar els volums anteriors. 

https//www.llegir.cat/2021/04/neus-canyelles-autobiografia-autoritzada-tinc-poques-esperances-i-es-pot-viure-aixi/

https://www.llegir.cat/2021/03/la-novella-de-dickens-neus-canyelles/

https://www.llegir.cat/2021/03/autobiografia-autoritzada-neus-canyelles/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Neus_Canyelles_i_Estap%C3%A9

 MEMÒRIES D'UNA GEISHA

Ahir, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar la pel·lícula Memòries d'una geisha, adaptació de la novel·la del mateix nom d'Arthur Golden, dirigida per Rob Marshall i produida per Spielberg. Explica la vida d'una geisha al Kioto d'abans de la Segona Guerra Mundial.

Recordo que primer ens va arribar el llibre i que era un llibre d'aquests que tothom llegia. Me'l devien deixar ja que no el tinc per casa. De tant en tant, i diria que cada vegada menys, surt un llibre que tothom llegeix i comenta. Crec que també havia vist la pel·lícula en el seu moment.

Va ser una cinta ben acollida i premiada, no li manquen valors, bona ambientació, bones interpretacions, i l'atractiu evident del seu exotisme. No van faltar crítiques, per exemple, sobre l'us del llenguatge. Alguns comentaris van remarcar que era una mena de Pretty Woman o Ventafocs a la japonesa i que podia recordar a personatges de Dickens, la trajectòria de la protagonista. Amb el llibre es van prendre llicències diverses, sol passar i és inevitable. El final feliç està agafat amb pinces però així surts del cinema content, que també és important.

Recordo que en els mateixos anys van sortir diferents llibres sobre dones de procedència diversa i sobre canvis en les seves societats, com ara Cisnes Salvajes. Molts d'aquests llibres estan escrits per les noves generacions, que sovint s'han instal·lat als Estats Units o a països europeus. Memòries d'una geisha agrada força si no se li demana més del que ofereix i es deixen de banda els tòpics recurrents.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mem%C3%B2ries_d%27una_geisha_(pel%C2%B7l%C3%ADcula)

https://www.carlosjeguren.com/2025/03/critica-pelicula-memorias-de-una-geisha.html

SANT JORDI: CARA I CREU

 

Ha passat un altre Sant Jordi. Tinc sentiments estranys sobre la celebració, ens ofeguem entre roses, la part més gran de les quals sembla que venen de Colòmbia i que, a casa nostra, tot just se'n fan unes quantes i encara gràcies.

Muntanyes de llibres. Fa quatre dies el senyor Mendoza va deixar anar quatre bestieses sobre el tema i et deiein que cremessis els seus llibres però sembla que tenia cua llarga a la seva paradeta malgrat traspuar en ocasions una mena de catalanofòbia inconscient.

Els llibres que son novetat, una bona part, no passen de la mediocritat, àdhuc els més venuts. Però, vaja, ja m'agradaria vendre força. El llibre és avui un objecte de consum com qualsevol altre i en els llibres s'hi poden escriure moltes ximpleries.

No negaré l'encant de la celebració. Qui aterri a Catalunya de nou en nou quedarà meravellat de tanta floreta i tant de llibre. Sembla que es va vendre força, un altre tema és lllegir, es llegeix poc i a molts celebrats llibres d'autors i autores nous es copsa aviat la manca de lectura prèvia.

Entre les novetats, una gran majoria de llibres lligats a periodistes, gent de diaris i televisions, més o menys mediàtics. Aquestes persones tenen un mínim de promoció assegurada. Sant Jordi, la diada, em produia abans una inefable il·lusió però l'excés ha fet minvar el meu entusasme.

Es cert que aquests dos darrers anys no he pogut sortir, per motius de salut, a badar. No ho he trobat a faltar gaire. Ho he vist per la tele, he sentit la gent lletraferida amollant rotllos eteris sobre els seus llibres, aixi com els seus promotors, també del gremi, fent el mateix. Fa anys la cirereta del pastís era el premi Sant Jordi, la seva fama també ha anat de baixa. La bona crítica literària ha minvat molt.

Les meves experiències amb el tema de les vendes son semblants a les que explicava el Francesc. Els anònims rodejats de famosos acabem frustrats, què hi farem. El que no es veu no es ven, deia una peixatera del meu barri. Al capdavall vendre molt o tenir molta audiència no es un sinònim de qualitat i amb poder parlar una mica, per exemple, de la sobrevalorada Rodoreda, ja fem el fet.