24.6.18

CURIOSITATS CINEMATOGRÀFIQUES AL CAMÍ DEL JUBILEU


Hi ha moments vitals en els quals t'escarxofes al sofà i estàs disposada a contemplar el que sigui que facin per la tele. I, de vegades, aquesta manca d'iniciativa té les seves sorpreses. Així, per exemple, ahir em vaig ensopegar amb una pel·lícula que duia per títol Extraña aventura, de l'any 1954. Era una d'aquestes pel·lícules que jo titllo sovint de cine Condal, ja que fornien la programació doble dels cines de barri de l'època i l'antic Condal era el meu cinema familiar de referència.

La pel·lícula no era res extraordinari però tenia, a més a més del seu perfum pretèrit, valors afegits. Mostrava dues dones fortes i decidides, col·laborant i lluitant per la supervivència. No era, per tant, la típica i tòpica història de l'oest, una d'aquelles de combois o d'indis i americans, que dèiem, aleshores. Esbrinant per la xarxa vaig veure que el nom original era Jubilee Trail, i que es va basar en una novel·la d'èxit que encara es continua reeditant, als Estats Units. La va dirigir Joseph Kane, un prolífic realitzador que es va especialitzar en el gènere del western. La banda sonora era del gran Víctor Young i resultava agradable i evocadora.


Resultat d'imatges de jubilee trail en castellano
La seva autora, Gwen Bristow (1903-1980) va ser una escriptora i periodista rellevant. Va escriure relats i articles per a revistes diverses. Moltes revistes femenines del passat acostumaven a incloure relats breus, moltes bones escriptores i escriptors van trobar una sortida i una possibilitat de començar a guanyar diners amb aquest tipus de col·laboracions. Bristow es va casar amb un guionista, Bruce Manning, autor de la versió en cinema de la novel·la. Va publicar més narracions llargues però no van tenir el mateix ressò que Jubilee Trail. No crec pas que per aquí s'hagi fet alguna traducció dels seus llibres però, qui sap. 

He trobat valoracions actuals que reivindiquen el llibre, situat en l'època de la incorporació de Califòrnia als Estats Units tot i que en el present desplagui, en general, el tractament que es dóna a les tribus d'indis en el llibre, tots som fills del nostre temps. Però l'amistat entre les dues dones protagonistes, tan diferents, és molt interessant, per exemple. He llegit que Bristow s'ha inclòs al Saló de la Fama de la Dona d'Alabama, una mena de museu a una mena de Premis d'Honor femenins, a títol pòstum, atorgats a dames d'aquell estat, un d'aquells en els quals la discriminació racial cueja encara amb més intensitat. 

Resultat d'imatges de JUBILEE TRAIL ROMAN


A la llista hi trobo una sola senyora negra, Maria Fearing, missionera i amb una vida d'allò més interessant, però malgrat això resulta interessant comprovar el poc que sabem, en general, en matèria de rellevància femenina en tota mena de camps professionals. La darrera incorporació a la llista d'alabàmiques importants ha estat Sara Crews Finley, científica, pionera en genètica mèdica.

23.6.18

VERBENES AMB XAMPANY I D'ALTRES FACÈCIES

Resultat d'imatges de BESTIARI LA TRINCA

De forma inevitable i, com sol passar a tothom si va fent anys, les dates del calendari comporten records diversos i caiem en el parany de creure que el passat va ser millor, en general, cosa ben absurda si analitzem els fets amb una certa objectivitat. La memòria és traïdora però els manuals d'història també ho són.

A principis dels setanta vivíem en un cert estat d'eufòria esperançada, però avui atribueixo aquell sentiment als paranys que ens para la joventut. Tan sols cal fer un volt per la xarxa per constatar que el món era tant o més perillós que no pas ara. Atemptats, guerres... de fet, el relatiu optimisme dels seixanta ja anava deixant un cert pòsit de decepció.

Els espectacles teatrals duraven més que no pas ara, a les cartelleres. A la flamant Sala Ars, de durada relativament breu, s'hi representava, des de la primavera, el Bestiari de Pere Quart i la Trinca. Joan Oliver era un poeta que certes elits consideraven menor, cosa absurda i injusta. El món literari fa com la borsa, uns pugen i uns altres baixen. Aleshores tot s'ho menjava Espriu, en el camp poètic, i avui sembla que passa si fa no fa el mateix amb Joan Margarit, a qui fa poc temps vaig llegir comentaris poc amables amb Martí i Pol, qui ha passat a ser considerat de poca volada per determinats entesos.

Joan Oliver va fer unes lletres divertidíssimes, seguint amb una certa tradició catalana i, potser, universal, de col·laboració entre el teatre divertit i la literatura de prestigi. Per això fa falta una grapa especial. Una part d'aquells textos del Bestiari-espectacle romanen en la memòria popular. Oliver, a través de l'espectacle, criticava de forma hilarant tant el català del carrer, d'aleshores, esquitxat de castellanismes pintorescos, com la tendència arcaica d'un cert sector jocfloralesc. Vegis:

DIALEG DELS JOCS FLORALS


-A l'Ensanche, saps?, m'hi ofego!.
Pues hi fa un calor que, vaya!.
Per això he vingut a la playa
-Des de luego, des de luego...
-Aquí et banyes i festeges, i gozas en tots terrenos!
-Però, tu quan temps veranetges?
-Hasta el quinze, por lo menos!
-Ja sou nóvios amb la Pili?
-Encara no en som, de nóvios!.
A casa hi ha molts agobios
i jo tinc de fer la mili.
Donem cada passejada!,
aixòs és lo més barato.
-I què, vas al bulto?
-Nada, l'asunto és passar bé el rato.
La Pili vol que m'hi casi quan hagi fet el servici.
-I ho faràs?
-Pues, casi, casi...
-Ella no té desperdici, i li veig prou desparpajo
per dur-t'ho tot en bandeja.
No et rajis!
-No, si no em rajo...
- Fareu molt bona pareja. 

No et vaig veure a la verbena!
Hi havia un lleno que bueno. 
Un lleno de por, quin lleno!.
Hasta la lluna era llena.
-Pepe Paco, és maco el xisto!
-Pues és dels pitjors que gasto!.
Jo faig xistos a tot pasto.
-O bé et dones massa pisto!. Vens als banys?
-Com que no nado, amb poques oles m'ofego.
-Quin frescales!
-Jo mai bado.
-Hasta despues!
-Hasta luego!


Avui aquella manera de parlar, ja perduda, perills de la normalització escolar, té, per a mi, valors afegits. La considero una forma dialectal més, menystinguda, i injustament relacionada amb la gent de Barcelona, quan a pobles de Girona havia escoltat jo castellanismes interessantíssims, de petita. De criticar el pagessot es va passar, i encara dura, a criticar el de Can Fanga. Aquelles incorreccions no provenien pas del tot del temps de la postguerra, a molta gent gran, de comarques, els havia escoltat coses com ara frescales, donar-se pisto, xisto o desparpajo. La  llengua, quan es belluga de forma lliure, tendeix al sincretisme poc acadèmic i fins i tot compta amb aspectes creatius meravellosos, com allò del sacatapus. 

En el mateix espectacle Oliver criticava la suposada puresa idiomàtica dels iniciats, amb allò dels Jocs Florals de la Plaça de la Llana, tot i que la bonica i emblemàtica Plaça de la Llana no hi tenia res a veure.


A la Plaça de la Llana fan cada any uns Jocs Florals
on concorren els poetes més florits d'aquests ravals.
Escolteu sinó l'estrofa d'un poeta molt influent
i que el tou del secretari subratllava justament:

“Mal dia que amb manta cura
van curulls llurs ulls ferrenys
dalt d'un cassí nogensmenys
hi ha quelcom que em don fretura”.


Per  la televisió i la ràdio escolto disbarats diversos o que a mi m'ho semblen. A cadascú ens sembla que la forma adient de parlar i escriure és la nostra i que hi ha coses correctes i incorrectes, segons la nostra experiència, estudis i subjectivitat. Sovint, però, els disbarats que escolto no treuen nas a res, ni venen del castellà, ni de l'anglès, ni del català popular. Són intents estranys de la gent dels mitjans quan no troben l'expressió adient i volen quedar bé amb poc gasto. O que han llegit poquet, cosa evident.

La difícil relació amb l'estat espanyol, avui en estat d'emergència mediterrània, ha fet que sovint es rebutgés qualsevol cosa que fes ferum de castellanisme quan, en ocasions, tot plegat provenia d'una herència comuna, la llatina malmesa i esberlada, vaja. I, al capdavall, el llatí va ser una llengua imposada, elitista, colonial i centralista. Vaig tenir una companya d'escola del Bierzo, allà es conserven paraules de castellà ancestral, properes al català, i quan les amollava, per les espanyes, la gent li deia que parlava català i segons qui la mirava de cua d'ull i la corregia. A tot arreu hi ha savis. I sàvies.

Ningú no sap explicar ben bé què és, una llengua. Ni un dialecte. Mireu diccionaris i enciclopèdies i a veure si en traieu l'aigua clara. Jo crec que una llengua (oficial) és allò que els mandarinatges acadèmics i polítics diuen que és la llengua oficial i que es reflecteix als diccionaris del moment. Passa com amb la cultura o l'art, tothom en parla i ningú no et sap explicar què és. La llengua és un bon invent per tal que la gent es comuniqui i s'entengui i no hi ha bo ni dolent ni correcte ni incorrecte sinó adient o no al context en el qual la fem servir. 

Avui tothom admet que cal saber anglès, idioma lligat a les relacions internacionals i la globalització, de moment, ja que tot és temporal i relatiu. Fa alguns anys es refusava l'anglès, de forma visceral, per part dels progres, a causa de ser la llengua dels odiats americans colonialistes i algunes escoles mentalitzades encara mantenien el francès com a segon idioma als estudis obligatoris. 

També havia escoltat i llegit penjaments sobre la duresa de l'alemany, idioma que té poetes, músics, filòsofs, escriptors i cantants extraordinaris. Les llengües no tenen la culpa de les nostres dèries ni misèries, el pobre francès centralitzat avui ha passat a secundari, passa com amb els poetes, i arribem a l'absurd d'entendre'ns en anglès amb gent, per exemple, italiana o portuguesa, quan, parlant a poc a poc i amb bona voluntat potser no caldria.

Al Bestiari de la Sala Ars hi sortia una actriu molt maca i brillant, la Núria Duran. Nou o deu anys després d'aquell divertit Bestiari va intentar suïcidar-se i no sé què haurà estat d'ella. El temps passa i s'emporta persones, somnis, obres de teatre, poemes, poetes, revetlles, moments alegres i moments tristos, què  hi farem. I també s'emporta formes dialectals i fins i tot llengües oficials...

22.6.18

LES MOLÈSTIES PROVOCADES PELS VANOS EN MOVIMENT



Resultat d'imatges de chica con abanico pintura


Resultat d'imatges de abanico con rueda de la fortuna

Resultat d'imatges de abanico chino pai pai
Els ventalls o vanos són uns objectes molt bonics, romàntics, antics i evocadors. Han resistit el pas del temps i, si jo hagués nascut amb un caràcter col·leccionista crec que m'abelliria tenir-ne uns quants. Quan arribava l'estiu i jo era petita, a una papereria que hi havia sota casa venien vanos senzillets, de paper. En un dels models hi havia una roda de la fortuna, amb els ulls tancats havies de fer girar el dit, assenyalar un número i mirar el que t'havia tocat. M'encantava. Avui dia trobes de tot per la xarxa i n'he recuperat alguns models. 

Una altra modalitat ventiladora popular era el pai pai, de vegades te'n donaven de senzills, de propaganda, a l'antiga Fira de Mostres. Ventar-se amb aquests estris sol ser una activitat, encara, tirant a femenina. Als basars xinesos actuals i a les parades de top manta pots trobar vanos molt bonics, creatius i fins i tot d'una qualitat remarcable, considerant el preu. Quan jo era petita la gent del meu entorn deia vano a l'estri elegant de ventilació individual i ventall al que servia per atiar el foc de la cuina, com el de la Ventafocs. Però suposo que això devia variar segons el lloc i la tendència. 

El vano ha inspirat pintors i poetes. Hi havia escrits antics amb el llenguatge dels vanos, quan les relacions amoroses eren discretes i misterioses. També existia, per exemple, el llenguatge de l'ombrel·la. Les ombrel·les han revifat una mica, fins i tot en la seva modalitat de paraigües multiusos, quan ens hem començat a prendre seriosament el tema dels perills del sol excessiu.

He de dir, però, que hi ha moments en els quals odio els ventalls. Al teatre, a les conferències o als concerts t'avisen de què apaguis el mòbil i tot això però no acostumen a dir a la gent que no utilitzi el ventall. Malgrat que sovint hi ha refrigeració a tot arreu, moltes vegades excessiva i agressiva, hi ha qui no en té prou i recorre al ventall. Mentre que el públic es queixa si t'agafa la tosseta, sembla que ningú no gosa dir res a la gent que fa anar el ventall amb contundència, generant un nyic-nyic molt pesadet i, encara pitjor, fent que t'arribi un doll d'aire corrent  que no has sol·licitat.
He de dir que no he gosat dir mai a ningú que tanqués el ventall, sé que generaria mal rotllo. No he gosat fer-ho ni tan sols amb amigues o coneguts. Espero, amb paciència, que l'agressió acabi de manera natural. Fer anar el vano cansa una mica. 

Ahir mateix, al teatre, tenia al costat una noia jove que va obrir un vano de dimensions convencionals i durant una bona estona em va regalar sorollet i ventilació. El vano s'ha d'utilitzar de forma íntima i personal però no sembla que la gent s'adoni de què pot molestar, més aviat el contrari. Hi ha un cert orgull en el maneig de l'estri, és un artefacte històric, una petita obra d'art, un sistema de refrigeració ancestral, històric, inigualable. 

Hi ha d'altres molèsties no desitjades, als espais públics que demanen silenci, per exemple, desembolicar i mastegar caramels, o, sobretot en el cinema, l'agressió provocada per l'olor i el soroll que es fa en menjar crispetes. Hi ha pelis que exigeixen les crispetes, ho admeto, però també es consumeixen davant de films seriosos i de pensar. La meva néta va tenir una certa decepció en comprovar que a la Filmoteca, on fan sessions molt interessants per a les criatures, no es venien ni menjaven crispetes. No sé si hi voldrà tornar.

Una antiga cançó del temps de la picor, d'aquelles de festa major del passat,  feia: abaníqueme usted por favor/ ay que mareo que tengo yo/ abaíqueme usted por favor/ que calor, que calor, que calor... El ventall ha estat una font d'inspiració literària i pictòrica, però,  malgrat les seves moltes virtuts jo crec que s'hauria de limitar el seu us per tal que no afectin gent soferta i pacient, que en cap moment no ens ha demanat que la ventéssim. Per cert, una variant d'aquell dita popular que feia ves, que et bombin, era una cosa així com ara ves que et ventin o bé que et venti ta mare.


Resultat d'imatges de el abanico de lady winermere

Eventail de Madame Mallarmé
Stephane Mallarmé (1842-1898)


Avec comme pour langage
Rien qu'un battement aux cieux
Le futur vers se dégage
Du logis très précieux

Aile tout bas la courrière
Cet éventail si c'est lui
Le même par qui derrière
Toi quelque miroir a lui

Limpide (où va redescendre
Pourchassée en chaque grain
Un peu d'invisible cendre
Seule à me rendre chagrin)

Toujours tel il apparaisse
Entre tes mains sans paresse.

20.6.18

REFLEXIONS LLETRAFERIDES SOBRE GENT QUE ESCRIU I LLEGEIX

27240217110_3c14d1955b_b_d

Imatge: https://universoabierto.org/2016/06/07/los-clubes-de-lectura-digitales/


Hi ha activitats relacionades amb el consum cultural les quals han augmentat de forma progressiva en els darrers anys. Una és l'itinerari cultural amb passejada i, una altra, el club de lectura. En ocasions poden anar plegades, hi ha llibres que diries que van ser escrits per poder desenvolupar l'itinerari pertinent, en podria posar uns quants exemples. 

De clubs de lectura n'hi ha per a tots els gustos i preferències. Els clubs que promouen les biblioteques són d'allò més còmodes, no has de pensar en quin llibre has de llegir, ni tan sols te l'has de comprar, la biblioteca te'l passa. Itineraris i clubs de lectura donen feina a molta gent, ni que sigui feina precària, i aquest és un gran mèrit. 

En el fons, participem en aquest tipus d'activitats i en tantes altres perquè les persones necessitem xerrar, fer amics i relacionar-nos. Com explica Tolstoi, crec que a Guerra i Pau, quan parla d'unes festes i celebracions, tot això ens fa oblidar que la vida passa. Al menys ens ho fa oblidar de forma temporal, vaja. Existeixen també, llegeixo que van en augment, els clubs de lectura digitals, però per a mi, de moment, tenen poca gràcia.

El club de lectura et sorprèn en ocasions, quan sembla ben bé que cadascú dels participants hagi llegit un llibre diferent. Està bé que sigui així, les visions sobre el contingut de la lectura, d'aquesta manera, afavoreixen que ens fixem en detalls que ens poden passar desapercebuts. Però hi ha un tipus d'activitat de club de lectura que, en ocasions, m'ha inquietat una mica. És quan es convida l'autor o autora del llibre llegit a participar en la trobada. 

Està molt bé conèixer autors i que et parlin dels seus llibres. Fa alguns anys jo mateixa, amb algunes amigues, en vam organitzar un sobre llibres escrits per dones, en una associació veïnal. En aquell cas gairebé sempre comptàvem amb l'autora. Les escriptores venien sense cobrar res, és sorprenent les coses que la bona gent fa de forma generosa. Jo intentava que, al menys, les assistents -era una associació de dones- compressin els llibres, em semblava el mínim exigible. Malauradament no tothom ho feia. Una part de les participants l'havien demanat a la biblioteca. És sorprenent la gasiveria d'una gran part de persones a l'hora de gastar calerons en segons què. 

Però m'he sentit en molts casos incòmoda en presència dels autors i autores, quan el llibre no m'ha fet el pes o no m'ha agradat gens. Si ha estat del meu gust és tota una altra cosa, és clar. En ocasions he llegit, per imperatiu del club de lectura, llibres que m'han avorrit d'allò més o escrits de forma destralera. No sóc capaç de dir-li al pobre autor o autora, present de forma voluntària en la trobada, que allò m'ha semblat un bunyol, la veritat. 

Hi ha autors, d'aquests més famosos, els quals, en el cas de les sessions organitzades per biblioteques o entitats oficials, cobren alguna cosa per la seva participació. Tothom hauria de cobrar quan regala part del seu temps a la comunitat però estem en temps de vaques magres. I en el cas d'escriptors poc coneguts tot això serveix o hauria de servir, com a promoció. El més llastimós és que sovint allò que no es cobra no es valora com caldria. Ni agraït ni pagat, que diuen.

En general, de tota manera, en els clubs de lectura la gent acostuma a ensabonar els escriptors però, en ocasions, cosa que també em fa una certa angúnia, hi ha qui els esmena la plana sobre l'argument. Com que he arribat a publicar alguns llibres he participat com autora en tres o quatre sessions de club de lectura. El lectorat no sol entrar en qüestions subtils de llenguatge o forma narrativa, amb poques excepcions, més aviat opina sobre la història, sobre ara en si has mort aquell personatge o si és o no creïble que la noia s'enamori d'un ximplet, per exemple. 

Una autora que conec, una vegada, va acabar per dir, amb educació però amb contundència, que si hagués canviat tot allò que li demanaven, el llibre seria tot un altre. Fins i tot hi ha qui se t'enfada si, per exemple, surt al llibre un feixista amb bon cor o un masclista satisfet o una dona explotada que no es rebel·la.

Per qüestions diverses fa temps que no participo en cap grup de lectura, excepció feta dels deu anys que fa que vaig a les trobades del grup Tot HIstòria però aquest cas és diferent, els llibres són molt específics, els triem per consens, més o menys, i els debats compten amb persones que coneixen el tema, més o menys, i a fons. Tot i amb això també en ocasions tinc la impressió de què cadascú de nosaltres ha llegit un llibre diferent. En el tema de l'estudi del passat, recent o remot, tots tenim les nostres dèries i els nostres tòpics assumits, això pesa. 

Avui es publica de forma excessiva, tot és excessiu i potser no s'hi pot fer més i no hi tinc res a dir. Demanar un control en el tema pot perjudicar lletraferits sense massa oportunitats i, en tot cas, ningú no pot garantir que els filtres editorials siguin justos. En el munt de paper imprès que ens ofega corres el perill de que et passi per alt alguna cosa extraordinària, potser ha estat sempre així però diria que ara, més. 

La meva opinió és que s'escriu més que no pas es llegeix, gràcies a l'augment de l'escolarització massiva. L'escriure ha fet perdre el llegir. Una altra activitat que juga amb la il·lusió lletraferida són les escoles d'escriptura, els tallers de creativitat i tot això. En aquests casos tot depèn de les persones que imparteixen les classes, com a les escoles o les universitats.

Els qui escrivim tenim el recurs de l'autoedició, molt criticada pels editors convencionals, com si el fet de què una obra passi per una editorial vulgui dir que ja té un canònic control de qualitat. Un premi donat a un llibre autoeditat, fa poc, va generar protestes del sector, -d'un sector una mica endogàmic del sector-, però, agradi o no, cada dia hi haurà més autoedició, per moltes raons. De llibres autoeditats n'he llegit de millors i de pitjors, com dels altres. Autoeditats o editats per editorials muntades per editar llibres pagant el gasto els autors. 

He de dir que vaig saber, així mateix, que alguns autors, fins i tot relativament coneguts, que editen en editorials de prestigi s'han pagat la publicació, en la totalitat o en una part. Les coses estan difícils i no ho trobo pas malament, gent com Proust i d'altres es van pagar edicions, cal recordar-ho. El noranta i molt per cent d'allò que és publica de forma tradicional serà pasta de paper al cap de dos anys i escaig. El llibre ha perdut valor i pots trobar llibres nous abaratits, al cap de poc temps d'haver sortit al mercat, en llibreries d'ocasió o llocs com aquestes paradetes del llibre solidari. 

El més difícil no és tant publicar com aconseguir donar a conèixer allò que has publicat. Fa poc un editor a qui havia enviat un original em va preguntar si li podia assegurar que es vendria. I és que se suposa que t'has d'encarregar, en moltes ocasions, de vendre, més enllà d'escriure. M'ho vaig deixar córrer, no tinc tants coneguts com per assegurar unes vendes mínimes, la veritat. Encara més, en el cas de què el llibre es vengui una miqueta, la seva vida activa és breu, efímera, atzarosa. 

Un altre tema és l'excés de crims i novel·la negra que ens ofega. Un altre editor em va refusar un llibre perquè després d'un primer crim no passava res més. La novel·la de gènere ha bandejat la novel·la normal, al catàleg d'Ebiblio, un servei excel·lent per altra banda, no saps ben bé on trobar les novel·les normals. Molts autors i autores s'han vist abocats a escriure alguna cosa negra o a inventar-se una segona marca amb sang i fetge inclosos, en l'intent de vendre una mica més i fer calaix. Abans fins i tot passava a l'inrevés, els de la novel·la d'enjòlit miraven d'assolir prestigi escrivint coses més generalistes i en ocasions també s'inventaven un nom diferent, en aquests casos.

Les coses ens poden agradar més o menys però són com són. I tenim, és clar, el llibre digital, molt pràctic. No substituirà del tot el paper però deunidó. Millor llegir en digital que no saber, després, què fer amb el llibre que vas comprar amb il·lusió i que et va decebre d'allò més ja que, en general, les crítiques literàries actuals són molt poc fiables. En ocasions es limiten a explicar una mica de què va l'argument i, en d'altres, els comentaristes estan lligats a grans grups editorials i no poden dir ni escriure tot el que pensen. I que els gustos són diversos, temporals, fràgils. I els lligams laborals, també són fràgils i cal tenir-ne cura.

Encara més, sempre han existit els mandarinatges literaris i acadèmics, relacionats amb grups generacionals diversos i una mica endogàmics, avui també. De fet la cosa es dóna en d'altres camps, la música, el teatre... L'oblit, intencionat o no, de molts llibres interessants per part dels comentaristes del moment fa una mica d'angúnia. Menystenir allò que s'ignora, com deia el poeta, no ho fa tan sols Castella, ho fa una gran majoria de gent. 

L'altre dia llegia un article en una d'aquestes revistes digitals que ara remenen les cireres de la cultureta i mencionaven autors i autores importants d'avui, la gran majoria lligats a la capelleta corresponent i d'actualitat i amb una edat, amb poques excepcions, entre els trenta i alguns i els cinquanta i pocs. Res de nou, en el segle passat passava si fa no fa, el que passa és que eren menys a repartir.

Sempre ens quedarà internet, on es comenta gairebé tot i on pots trobar opinions lliures, arrauxades, gratuïtes i diversificades. Un altre aspecte polèmic i espinós del comentari literari és quan coneixes l'autor del llibre o n'ets amic o conegut. Jo sóc incapaç de llegir i comentar amb objectivitat llibres de gent que aprecio. En general, sempre els trobo aspectes positius a remarcar però em temo que la simpatia o antipatia que em provoca el lletraferit té un pes excessiu en la meva valoració, afortunadament. El factor humà, vet-ho aquí. Si els amics i parents no ens donen suport, qui ho farà?

18.6.18

ELECTRA, VENJATIVA I VESTIDA DE DOL

Resultat d'imatges de a electra le sienta bien el luto

És gairebé impossible passar pel carrer Tallers i no esmerçar una estoneta remenant a El Setantanou i és encara més difícil entrar en aquesta botiga meravellosa i no comprar res.  L'altre dia em vaig ensopegar allà amb aquesta antiga pel·lícula, de 1947, dirigida per Dudley Nichols. Nichols va treballar força en el món del cinema, com a guionista sobretot i col·laborant amb grans directors, però tan sols va dirigir i produir ell mateix tres títols, aquest és el més conegut i rellevant. En va escriure, així mateix, el guió.

La pel·lícula es basa en la famosa obra d'Eugene O'Neill i la segueix amb força fidelitat. O'Neill es va fonamentar en L'Orestiada, d'Esquil, els mites clàssics inspiren i inspiraran els autors, els narradors i els directors de cinema, per raons òbvies. L'obra de teatre original dura gairebé cinc hores, la pel·lícula en dura dues i mitja. Per aquest motiu una i altre s'han escurçat sovint, amb diferents resultats. La pel·lícula va rebre unes quantes nominacions als óscars, estava gairebé cantat que Rosalind Russell el guanyaria però no va ser així i, de forma injusta en aquest cas, el premi va anar a parar a Loretta Young. Russell va ser un d'aquests casos d'actriu molt nominada i mai premiada.
Resultat d'imatges de mourning becomes electra
Per diferents motius, malgrat les seves moltes virtuts, Mourning becomes Electra va ser un fracàs comercial, cosa que potser va contribuir a què Dudley Nichols s'ho deixés córrer. Russell era una mica grandeta per al paper de Lavínia però la seva gran actuació fa que oblidem aquesta circumstància. Ella mateixa va tenir molt interès en protagonitzar la pel·lícula. El mite s'ambienta en el final de la Guerra de Secessió americana, amb el retorn a casa del patriarca, en acabar el conflicte armat. El pare va ser Raimond Massey, mentre que el fill, aquest Orestes americanitzat, va ser interpretat per Michael Redgrave, jove i ben plantat aleshores, el pare de Vanessa i Lynn Regrave, tota una saga de bons actors i actrius. 

L'amant de la mare l'interpreta un actor per qui tinc una certa devoció, tot i que, en general, en el cinema va ser sempre un secundari de luxe, Leo Genn, l'inoblidable Petroni de Quo Vadis. Kirk Douglas, un dels pocs supervivents de tot aquell equip, tenia tot just trenta anyets i encara semblava més jove. La mare, apassionada i sotmesa al puritanisme irreversible de l'entorn i que odia al marit, va ser la gran Katina Paxinou, la mare de Rocco i els seus germans i la Pilar de la versió en cinema de For Who the Bell Tolls, paper pel qual va rebre, ella sí, un óscar. Tot i que ho fa bé, la versió de la novel·la de Hemingway cau en els paranys de l'Espanya vista pels turistes, què hi farem. 
Resultat d'imatges de mourning becomes electra
Mourning becomes Electra,  l'hem pogut veure en els escenaris en diverses ocasions, el Lliure en va oferir una versió fa anys, amb l'enyorada Lizaran. Aquella versió va tenir crítiques contradictòries, Lizaran feia de mare i de filla de forma alternativa, i algunes bones intuïcions en la relectura del muntatge no van acabar de reeixir. L'obra crec recordar que l'havien emès en alguna ocasió per la ràdio. La televisió, a finals dels vuitanta, en va oferir una versió en format de minisèrie, amb un repartiment ambiciós, Maria del Puy, Victòria Penya, Pellicena, Galiana, Rodero... Mario Gas en va dirigir una versió teatral que es va estrenar a Mèrida a principis del 2000. A mitjans dels seixanta també la va portar als escenaris el director José Luis Alonso Mañés, gran professional amb un final tràgic, protagonitzada per Núria Espert, amb un molt bon repartiment. La televisió americana en va produir una sèrie i fins i tot té òpera pròpia.

És d'aquelles obres que, si es fan amb grapa i mitjans i bons actors i actrius, i sense forçar en excés la inventiva innovadora, té l'èxit assegurat malgrat que ja en sabem, més o menys, l'argument. O'Neill és una mica excessiu, va introduir en el text els inevitables elements psicològics sobre relacions familiars amb tendència a l'incest virtual. Avui ens mirem el mite d'una altra manera, la culpa ja no és el que havia estat i la llibertat de pensament i de consciència ens permet moltes més alegries vitals. Si l'obra no es munta amb cura, però, pot esdevenir un veritable dramon. L'obra té també un cert missatge antibel·licista molt interessant. I hi sura el mite recurrent dels Mars del Sud, que avui tampoc no són ja ben bé el que eren, o el que crèiem que eren, en temps d'Aurora Bertrana.
Resultat d'imatges de mourning becomes electra
La pel·lícula mereix un visionat en cinema de veritat, a veure si s'animen, a la Filmoteca. El consum cinèfil en pantalles d'ordinador o televisió pot resultar molt pràctic però no hi ha res com una sala convencional i una pantalla de dimensions adients. És una mica com beure el cava en una bona copa de cristall o en un got de plàstic. Diuen que els del Netflix volen comprar i explotar sales grans per estrenar les seves produccions, està bé, tot i que acabarem caient en el parany dels grans monopolis a nivell universal, em temo. Yo me lo guiso y yo me lo como, vaja. I nosaltres pagarem. 

Tot i que hem d'admetre que un gran nombre de coses s'han abaratit, és clar. A davant meu, al Setantanou, un senyor, evidentment cinèfil compulsiu, es va emportar, per setanta euros, tot un sac de pel·lícules i sèries de categoria.