Arundhati Roy va poder utilitzar la fama a causa de l'èxit del seu primer llibre, El déu de les coses petites, per denunciar, a través de nombrosos articles i assaigs, amb una forta càrrega literària, el neoliberalisme i la globalització a l’Índia, l’imperialisme nord-americà, el conflicte a Caixmir, la resistència indígena, la islamofòbia i el nacionalisme hindú.
As El meu refugi i la meva tempesta (Ara Llibres), Roy recull els fils de les obres anteriors i els porta a la no-ficció. Aquest llibre té una gran part d'autobiografia, la seva principal font rau en la memòria de l'autora. Una narració lúcida i espinosa, un text íntim, amarat de reflexions personals, que gira al volt d'una mare forta, mestra i avançada al seu temps, però en ocasions cruel i contradictòria. La seva mort genera les reflexions i la memòria sobre la vida i fets de l'autora. Per poder-la estimar caldrà independitzar-se, bandejar la seva proximitat. Allò proper i familiar es barreja amb allò social i polític.
Fidel a la seva trajectòria com a intel·lectual i activista, Roy transforma el record individual en una crítica incisiva a les formes de violència que travessen la societat. No es un llibre facil de llegir, encara mes si desconeixem les complexes característiques de l'Ìndia, un país que és un mosaic de llengües, de religions, de castes. L'estructura del llibre reflecteix la diversitat en els seus capítols, cosa que facilita una lectura gens senzilla. Un llibre molt ben escrit, al qual no li manquen trets poètics i que sembla que l'autora va confegir durant quatre anys. Paga la pena acostar-nos a la realitat actual de l'Índia per poder gaudir-lo de forma desacomplexada. Un gran llibre i una gran autora.
