18.1.21

LA PLAGA DELS EXPERTS ESTIMATS


Hi ha temes sobre els quals tothom sembla que hi entengui, els més habituals el futbol, l'educació i la política. De tota manera també en aquests camps hi ha experts reconeguts, més enllà de la conversa de taverna. Aixo d'expert és avui un terme tan relliscós com el de cultura. Ser expert no dura sempre perquè en això hi té un pes la moda però si ets reconegut com a expert durant un temps faràs bitlles, et trucaran de les radios, et demanaran articles per als diaris i sortiràs per la tele. 

En molts casos aquestes activitats son pagades, un al·licient, no son com les entrades espontànies als blogs, és clar. Els experts també fan llibres, de tant en tant, del seu tema i d'altres, fins i tot, de vegades, fan novel·les i coses semblants. Llàstima que el Sant Jordi, un dia adient per comprar llibres d'experts i aconseguir que te'ls firmin i tot, sigui, de moment, una mena de miratge. La televisió ha estat un gran aparador per als experts, evidentment.

Això de la pandèmia ha generat la presència d'experts sobre el tema. No parlo dels metges de base, aquests que treballen als hospitals i opinen en directe i amb coneixement de causa i que em mereixen un gran respecte. Sovint son prudents i no dogmatitzen, ja n'han vist de tots colors, en aquests dies. Em refereixo als experts inesperats, relativament joves, amb treballs i estudis a llocs diversos, sobretot de l'estranger, on fan feines molt especialitzades que no som capaços d'entendre i que pontifiquen sobre el que s'ha de fer i com s'hauria de fer. Normalment a aquests experts, com als experts en educació, no se'ls fa gaire cas, de forma pràctica. Tot continua més o menys però, això sí, se'ls dona audiència, que sempre queda bé.

Amb això de les eleccions, a banda de l'oportunisme polític evident, trobem opinions expertes per a tots els gustos. Alguns d'aquests savis de tota mena ens deien que calia ajornar la trobada electoral si o sí, ara resulta que alguns ens diuen que no calia, que pel maig podem estar igual. Cosa que qualsevol de nosaltres, sense estudis aprofundits, ja es veu venir. Si als experts els dius que s'han equivocat en més d'una ocasió et diuen que això és la ciència, dubte, assaig i error, vaja, que sempre queden bé. 

L'experiència vital et fa adonar de què hi ha gent amb molts estudis que té una visio molt poc global del mon, encara més avui, amb tanta especialització. Però els títols de gruix en una matèria sembla que, en molts casos, afavoreixen que t'escoltin quan opines del que sigui, això es percep força en aquests debats radiofònics i televisius, amb una nòmina de participants limitada i amb els quals t'ensopegues per tot arreu. De tant en tant porten algú nou, que no sigui dit. Tot cansa.

En el meu camp professional, l'educació, he hagut d'entomar comentaris molt absurds i poc fonamentats de persones de tot tipus i categoria reconeguda en camps que tenen poc a veure am l'escola de base. La gran majoria no havien treballat a cap escola, és clar, encara menys de primària. Fins i tot opinen en bse al que coneixen en directe, ço és, l'escola dels fills i nebodets. Però sembla que saben què es fa en general i com es fa de malament. L'experiència i la pràctica son avui coses poc valorades, davant dels títols, els doctorats, els màsters i les publicacions. En el fons sempre ha estat així, tan sols passa que avui ens n'adonem més, tot és més públic, més conegut, més difós. L'expertura ha arribat a camps com la cuina, la perruqueria i el que toqui.

Jo diria que molts experts que diuen, fins i tot, coses interessants i raonables, no esperen pas que els facin cas els que manen. No intervenen a fons en política, l'indret on, de fet, es pot tenir poder, ni que sigui una engruna, per fer coses pràctiques i avaluables. I nosaltres, ai, ens conformem en llegir o escoltar coses raonables, encara que sabem que no es reflectiran en la vida real o que ho faran a empentes i rodolons i de forma lenta. 

Avui els primers expers que he escoltat han estat els del futbol, no entenc com no els fitxen com a assessors del Koeman, la veritat. Tot aniria d'allò més bé si a l'hora del partit fessin cas als qui saben sempre què calia fer. En general tinc poca fe en els experts o expertes que diuen allò que podria dir jo mateixa, sense ser experta en res. I, encara més, precisament valorem més els experts que ens diuen allò que nosaltres podríem dir i no ens porten la contrària.

De vegades em ve al cap l'irònic i intel·ligent Tísner, en una ocasió li preguntaven per la situació política i el que calia fer, ell anava dient, però al final, en un rampell de sinceritat va admetre que, al capdavall, si ell manés duraria dos dies.

17.1.21

SANT ANTONI ABAT, 2021

 


Avui és Sant Antoni Abat i el dia del famós sant ha caigut en diumenge. Malauradament la situació ha fet minvar la Festa Major del barri veí, Sant Antoni, avui lligat a l'Esquerra de l'Eixample mentre que el meu, per imperatiu municipal, forma part de Sants-Montjuïc.

He mirat pel blog i m'adono que gairebé cada any he evocat aquesta festa en tal dia com avui. El barri de Sant Antoni va esdevenir l'aspiració immobiliària de molts poble-sequins, el primer pas vers la Barcelona més ben abillada. Avui tot ha canviat molt. El Mercat  de Sant Antoni va acabar la seva remodelació abans que la Sagrada Família i la Festa Major, encara que els carros de la desfilada no fossin ben autèntics, sinó llogats, aguantava i es refeia i reinventava.

Hi havia, fins l'any passat, fira d'atraccions per a les criatures i coses com ara ball de jubilats, havaneres, teatre trencador i moltes coses més. Fins i tot tenien envelat. El barri de Sant Antoni té molts escriptors residents, un dels més famosos es veu que de vegades es queixava de la gresca, cosa que no agradava gens als organitzadors.

Els Escolapis de la Ronda van muntar el seu gran edifici aprofitant les restes de l'antic convent gòtic, del qual queda poca cosa. Estan situats en un lloc complex, al menys complex en d'altres temps, van ser objecte d'un gran nombre d'atacs de tota mena, durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Allà hi havia també el Portal de Sant Antoni, vet-ho aquí.

Malgrat la fama del sant i del seu porquet, avui transformat en element simpàtic de les desfilades i cercaviles, el de Pàdua, tot s'ha de dir, li va prendre una mica el protagonisme. El de Pàdua va morir en aquesta ciutat italiana, on té una església impressionant, es conserven les seves restes i compta amb moltes devocions. Però no era italià, sinó portuguès, i tampoc no es deia Antoni, sinó Fernando, va adoptar el nom a causa de la seva devoció per l'altre, més antic. El de Pàdua es considera un sant molt universal, per cert. I molt miraculós.

Per motius diversos i complicats el de Pàdua, molt present a la imatgeria religiosa, en la forma d'un jovenet amb el Nen Jesús a coll, va concentrar molts patronatges. Des del dels paletes fins al de les noies casadores d'abans, com canten a la masurca de Luisa Fernanda. 

A mi el que em trasbalsa i m'encurioseix son les temptacions de tota mena que va patir l'Abat, el del porc, una gran part en forma de dames de bon veure, nues o ben escotades. Però en les representacions d'aquelles situacions a les quals es va veure abocat hi surt de tot i més. Com ara en aquest quadre de Craesbeek, un flamenc no tan conegut com d'altres i que sembla una mica el Bosco, segons com es miri.

Les temptacions del sant possibilitaven la creació de mons de malson i la representació de senyores sicalíptiques a dojo. Fins i tot Dali va tocar el tema, a la seva manera, això sí. Aquest any, amb ben poques activitats de Festa Major m'he hagut de conformar amb el tortell, amb sorpresa, un porquet una mica malgirbat però entranyable.




L'any que ve qui sap quin Sant Antoni tindrem. Enguany de les benediccions de bèsties de peu rodó s'ha passat a la benedicció de mascotes, abans també es duien a beneir ocellets de gàbia, una espècie que ha anat a menys. No sé si aquest any han fet benediccio, em temo que no. Tot i que en tal dia com avui acostuma a fer un fred que pela avui ha fet un dia preciós i he anat a fer el volt per Montjuïc, ple de gent a vessar, semblava que s'hi fes la Fira de Mostres del passat. Però no us espanteu, hi havia distància i mascaretes, al menys, això m'ha semblat. 

No és aquest un any de córrer com el porc de Sant Antoni, cosa que et deien els pares si creien que sorties excessivament de casa. Un altre penjament semblant era dir-te que semblaves el vint-i-nou, aquell tramvia que feia una volta sencera, allò que en deien circunvalación.

Ara he posat el cuplet dels Tres Tombs, n'hi ha un munt de versions, a mi m'agrada la de Linda Vera però la primera que he trobat és la de la Feliu, que també està molt bé. La lletra reflecteix com era la festa dels cotxers en temps pretèrits. Lletra de Juan Misterio, música de Zamacois. Uns clàssics, vaja.

L'imprescindible i clàssic Trobador Català de Bori i Fontestà també té un poema dedicat als Tres Tombs, més moderat, pel que fa a la celebració festiva, que no pas el cuplet, en el qual el cotxer abanderado i la xicota acaben fent numerets al cine Diana, en la foscor de la sala.

Per Sant Antoni/ el de gener/ com que és la festa/ dels carreters/ a primera hora/ ja son tots ells/ a guarnir l'euga/ que estimen mes...

16.1.21

EL SUD PROFUND, CINEMA, LITERATURA I EVOCACIONS

 


A la darrera sessió de cinefòrum de Tot Història vam comentar The Sound and the Fury, la versió que Martin Ritt va fer, l'any 1959, de l'emblemàtica novel·la de Faulkner. És una pel·lícula que té poc a veure amb el llibre original, poc rodona, no es va gosar anar molt més enllà a l'hora de reinventar l'argument original, si és que es pot dir, de forma convencional, que el llibre de Faulkner té argument.

El fòrum va ser una bona excusa per parlar de l'escriptor i del seu complex mon. Admeto que he llegit a Faulkner per imperatiu intel·lectual però que no hi he acabat mai de connectar, com m'ha passat amb d'altres escriptors de categoria. Diuen alguns entesos que els grans textos de Falukner no es poden portar a la pantalla, però jo crec que en cinema es pot fer de tot, depèn del director i de la interpretació que sap fer del text. També depèn del guionista i dels actors i actrius, és clar. Per altra banda, els directors tampoc no poden fer sempre el que volen.

Els anys cinquanta i una petita part dels seixanta van aplegar títols diversos que reflectien el sud dels Estats Units, sovint es tractava de pel·lícules considerades, aleshores, fortes. I això que moltes coses mig s'insinuaven i encara gràcies. La Caddy de la pel·licula de Ritt evoca molt més la Blanche DuBois del Tramvia que no pas el personatge de Faulkner i fins i tot el cartell publicitari de la pel·lícula insinua més del que veurem en realitat. 

Martin Ritt va ser un molt bon director, encara que en aquest cas no l'encertés. No era del sud, cosa que cal tenir en compte, sino novaiorquès. Va ser un professional molt preocupat per la societat i els seus mals, el mon obrer, el racisme i la injustícia, en general, cosa que es reflecteix, d'alguna manera, en una bona part dels seus títols. 



Ritt va ser molt proper al partit comunista, sense arribar a militar-hi, però això va tenir un pes a l'hora de treballar, va tenir problemes i es va haver de dedicar al teatre fins que va passar, de forma relativa, la vergoyosa tempesta de la cacera de bruixes. Abans d'aquest versió ja havia pouat en Faulkner, amb El llarg i càlid estiu, una pel·lícula basada en diferents narracions curtes de l'escriptor, més reeixida que El soroll i la fúria.

El llarg i càlid estiu va comptar amb un Paul Newman jove i esplèndid, en tots els sentits, que va trasbalsar la nostra adolescència. Es va limitar la cruesa dels originals i es van potenciar els trets romàntics. Va comptar amb un gran repartiment, també amb Woodwarth, és clar, que repetiria al Soroll i la fúria amb un paper que no li anava gens be, ja que tenia a prop de trenta anys i havia de representar una adolescent. El soroll i la fúria també té un bon repartiment, però no tan glamourós ni conegut. Sembla que s'havia de comptar am Vivien Leigh i Laurence Olivier però es va haver d'optar per Yul Brinner, a qui van haver de posar pèl al cap, i Margaret Leighton, una molt bona actriu que va morir relativament jove, d'esclerosi múltiple. Alguns personatges masculins de bon veure, d'aquelles pel·lícules, van popularitzar l'atractiu del mascle una mica esventat o desarrelat, amb samarreta sense mànigues i suada. 



Ritt té molts títols excel·lents. Jo, si he de triar, amb quedo amb Hombre, també amb Paul Newman, ja de mitjans dels seixanta, i, sobretot, amb l'esplèndida Els Molly McGuire, amb un Sean Connery i un Richard Harris magnífics, ambdós en estat de gràcia, una pel·lícula encara poc coneguda, em temo, que em va trasbalsar d'allò més la primera vegada que la vaig veure. La van rebatejar com a Odio en las entrañas. I també triaria Norma Rae, ja de finals dels setanta, que potser no es tan rodona com les altres dues però que té molts valors ben intencionats i entranyables i és molt d'un temps jove i esperançat. Sally Field també ha estat una actriu una mica oblidada, en els darrers anys. Ritt en té moltes de bones, és clar, però diuen que la memòria és un bon crític, encara que sigui un crític subjectiu.  


No tinc res a dir amb què en el cinema es canviïn arguments, si les coses es fan be. Buñuel n'ha fet de tots colors i no li han tingut en compte. Un tema recurrent és allò de si el llibre és millor que la pel·lícula, tema absurd, car podem trobar de tot. Hi ha fidelitats literàries que empobreixen el resultat però també fidelitats molt ben resoltes. Hi ha llibres dolents o mediocres que han propiciat grans pel·lícules i a l'inrevés, el mateix pel que fa al teatre on, per cert, es fan moltes coses estranyes amb versions de tota mena d'autors i amb resultats diversos. En tot cas ahir, amb això del cinefòrum, vaig tenir la percepció de què es pensava, per part dels menys iniciats, que Ritt era un director fluixet o de poca volada, i res d'això.


No sempre podem accedir a tota l'obra d'un escriptor, d'un director de cinema, d'un autor teatral, però crec que és important conèixer-ne una mica la trajectòria, més enllà d'una obra en concret. Si ens ensopeguem amb una cosa poc reeixida, ja hem begut oli. Per sort, avui, tenim molts recursos per a informar-nos. Per altra banda, la franja generacional té molt de pes, i resta lligada al nostre imaginari sentimental. Al capdavall vam acabar parlant més de Faulkner i el seu univers, tan especial i complex, que no pas de Ritt i el seu cinema. Per aixo he volgut reivindicar-lo a la meva manera.

14.1.21

LA CIUTAT, ANTIGA, NUA I EN BLANC I NEGRE

 



Betevé ha emès fa pocs dies The Naked City, una pel·lícula de l'any 1948, dirigida per Jules Dassin abans el director, que sempre va ser un home d'esquerra, no hagués de marxar a causa de la cacera de bruixes que tant va afectar, entre d'altres sectors, el del cinema. Anys després el director, casat ja amb Melina Merkuri, hauria de marxar de Grècia amb la dictadura dels coronels. Dassin va morir molt gran i va fer moltes coses, també va ser actor i guionista. De forma convencional se sol dividir el seu cinema en tres etapes lligades a la seva vida personal, l'americana, la francesa i la grega. No és fàcil, avui, poder veure alguns dels seus títols menys coneguts. 


La ciutat nua compta amb un guió relativament convencional, encara més contemplat des del present, tot i que s'ha de tenir en compte que la pel·lícula en va inspirar moltes altres, en alguns casos determinades escenes i ambients es van copiar sense manies. Ha patit, al llarg del temps, retallades i canvis, a l'inici de la projecció de la còpia actual s'explica com, de fet, no s'ha pogut recuperar la cinta original en la seva totalitat. Dos polícies, el gran i amb experiència i el jove i coratjós, intenten esbrinar la mort d'una noia de vida lleugera i amb relacions poc recomanables.

La gran protagonista, però, es la ciutat, Nova York retratada de forma excepcional, amb una fotografia molt ben restaurada, que emociona i hipnotitza. Expliquen que es va intentar reduir la visió crítica de Dassin sobre la ciutat, present en el contrast entre el mon benestant i el de la gent humil. La visió del mon urba beu en el neorealisme italià, present d'alguna manera, així mateix, en moltes pel·lícules rodades a Barcelona en aquells anys. Gran part de la història s'esdevé als carrers de la ciutat, que ens evoquen molts carrers de moltes ciutats, amb nens jugant a pilota i nenes saltant a corda. En aquells anys hi havia moltes criatures per tot arreu.

La pel·lícula compta amb una bona banda sonora, que també va tenir els seus entrebancs, i amb un repartiment de categoria, molts actors i unes quantes actrius d'aquests que tenim molt vistos però dels quals, probablement, en molts casos, no en recordem el nom. Aquest fet beneficia el conjunt i potencia la coralitat de la historia que esdevé, més enllà de la ficcio, un document històric i cultural, qualitat que li ha estat reconeguda al seu país. 

No entenc gaire com això de saltar a corda s'ha perdut tant, abans era una visio habitual als parcs, carrers i patis d'escola, i hi havia qui dominava amb gran excel·lència unes habilitats molt interessants. Més endavant va venir allò de les gomes, que també ha passat a la història. És clar que eren coses de nenes i tot pesa. És més guai intentar que les nenes juguin a futbol que no pas que els nens saltin a corda, una habilitat que no ha estat considerada mai com a esport convencional, és clar. La igualtat, en molts casos, tira més aviat a masculinització subliminal. Això sí, avui no hi ha gairebé cap sèrie policial d'actualitat, local o forània, que no tingui al davant de l'equip corresponent la comissària espavilada, valenta, brillant, canònica i manaia. De vegades em ve al cap allo que va escriure, i fins i tot cantar, la Capmany, jo no vull ser Capità General...

12.1.21

HISTÒRIES OCULTES ALS LLIBRES I MISTERIS XINESOS

 



En això dels llibres i les lectures no s'acaba mai de fer descobriments. De fet, és ben cert aquell refrany castellà de què no te'n vas a dormir sense haver après alguna cosa nova. Versió original: no te acostarás sin saber una cosa más. Fa pocs dies escrivia sobre Teresa Juvé i Josep Pallach. Motivada pel tema vaig recuperar un programa de (S)avis on l'entrevistava Josep Puigbó, de fa ja alguns anys. Juvé va comentar que la seva afició pel gènere d'enjòlit, més enllà dels imprescindibles Simenon i Agatha Christie, venia de Van Gulik, autor que havia llegit de jove, a França.

Com que no sabia res d'aquest autor vaig estar cercant per Internet, que per a mi resulta ja imprescindible i el gran invent dels nostres temps. Van Gulik (1910-1967) va ser un personatge molt interessant, diplomàtic, sinòleg i moltes coses més. Es va casar, no podia ser d'una altra manera, amb una senyoreta xinesa filla d'un mandarí. Va morir relativament jove, expliquen que de tant fumar, un motiu que agrada avui molt de remarcar, a les biografies, en contrast amb d'altres motius de mort. Quan un mor de molt vell i no havia fumat, però, hi passen de puntetes.

Van Gulik va trobar uns manuscrits xinesos en els quals un tal Judge Di esbrinava fets delictius i en aquest i en d'altres escrits d'aquell gran país, encara molt poc coneguts per aquí o inèdits, es va inspirar per tal de crear el personatge i els seus llibres de misteri, situats a la Xina del segle VIII. Van Gulik va escriure moltes altres coses sobre molts altres temes, fins i tot un que deu tenir el seu què, sobre la vida sexual a la Xina ancestral. Va tenir molt d'èxit, fins i tot es veu que algú ha volgut continuar la sèrie a la seva manera, una pràctica que es veu que abelleix a determinats sectors comercials lligats als llibres, no és l'únic cas, però a mi em fa una mica d'angúnia.



En castellà es poden trobar uns quant llibres de Van Gulik, fins i tot reedicions relativament recents. Per tal de fer-ne un tast vaig remenar per iberlibro i en vaig triar un de baratet, que he començat a llegir amb molta afició, tot i que no soc una gran seguidora del gènere. El llibre es diu La perla del emperador. Es un volum ben conservat però amb molts anys al damunt. M'agrada quan els llibres de segona mà porten referents lligats a la seva vida atzarosa. En aquest cas porta la data de compra (3/10/1973) i la firma de tres persones que crec que devien ser pare, mare i filla. Dedueixo que potser el van regalar a algú.



Encara més, el llibre ve de Madrid i la venedora, cosa que no m'havia passat mai, m'hi ha enganxat un cor de color de rosa retallat on, amb una nota manuscrita, m'agraeix la compra, m'hi posa un emoticó somrient i firma com a Laura. També hi ha encara, escrit amb llapis, el preu original del volum, vuitanta pessetes. La meva aficio als llibres vells, antics o com en vulguem dir, tenen relació amb aquests misteris que t'hi pots trobar a dins, dedicatòries, dates, comentaris, subratllats, bitllets de metro, retalls de diari i tota mena de coses lligades a vides que no conec, molt inspiradores.

Pel que fa a aquells bons programes de (S)avis recordo que, de la mateixa manera que al pobre Josep Pallach el van relacionar amb la CIA, de Puigbó es va dir -i escriure de forma pública- que era un submarí de la dreta fatxa. Tot plegat perquè, entre d'altres feines, va treballar a la primera cadena durant el temps de l'Aznar, cadena en la qual, per cert, va coincidir amb la reineta actual, quan aquesta era una periodista normal i tenia el nas d'origen, més afavoridor que l'actual, per cert. No sé que deu fer ara el periodista olotí i, en tot cas, si era pepero o no, tant se me'n dona. En tot cas el record d'aquells bons programes i de tants altres de categoria, desapareguts de forma atzarosa per motius que crec que tenen molt a veure amb polítiques ràncies i partidistes i molt poc amb la vàlua professional, posa en evidència la poca categoria de mots invents televisius actuals nostrats. I en el poc que es valora l'excel·lència, en qualsevol camp, llevat del futbol, potser. I encara.

Això de la literatura és com un cistell de cireres, vaja.