8.2.23

KENNEDY, LA SEVA GENT I NOSALTRES, MITOLOGIA HISTÒRICA I LITERATURA CONTEMPORÀNIA

 



No resulta senzill escriure sobre un llibre que se centra en un tema tan amarat de mitologia com és l’assassinat, la vida i l'entorn de John F. Kennedy i que, a més a més, és el darrer, editat de forma pòstuma, de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà, traspassat de forma prematura l’agost de 2022. Aquesta tràgica desaparició no la podem obviar, de moment, en relació amb la lectura de Kennedyana. És possible que, d’aquí uns anys, tornem a fer aquesta lectura d’una altra manera i amb una percepció diferent. Confesso que no connecto amb aquest autor, al qual no trec mèrit, i que el llibre m'ha atret més pel tema que no pas per l'escriptor.

Pagès escrivia bé, això fa que un tema del qual sabem tant o més del que ens explica i evoca el llibre ens resulti tan original en molts moments. En molts llibres interessants els arguments son el de menys i allò important és com s’expliquen. Per altra banda, l'assassinat i la vida de Kennedy no poden tenir el mateix lloc en l’imaginari sentimental dels qui érem adults, joves o adolescents en el moment en el qual va esdevenir el magnicidi com en el de les generacions més joves.

L’inesperat atemptat ser un d’aquells fets que molta gent recorda, fins i tot es recorda, en general, què s’estava fent en el moment en el qual, a través dels mitjans de comunicació, vam saber el que havia passat. El mon estava canviant, potser no tan de pressa com pensàvem ni en la direcció positiva que havíem esperat, però aquella mort va atiar les pors sobre una possible tercera guerra mundial. Molta gent gran de la meva infantesa creia que cada generació havia de passar una guerra, fins i tot, encara que avui sembli un disbarat, que les guerres eren una mena de fenòmens naturals per tal de controlar la població en augment. De molts detalls d’aleshores, a tots nivells, n’hem anat sabent més coses amb el pas del temps. La televisió era la gran novetat de l’època, malgrat que molts encara no en tinguéssim sempre hi havia un conegut, un veí, un parent, un bar, fins i tot un aparador de botiga especialitzada que ens permetia accedir a la informació.

L’autor d’aquest llibre inclassificable pel que fa al gènere, tot i que avui els límits dels gèneres resten diluïts i barrejats, estableix un munt de relacions, de vegades evidents, d’altres confeccionades per l’escriptor, que no incideixen tant en els fets reals, que mai no podrem saber del cert, sinó a l’entorn de la percepció del que va passar. Pagès ens acosta als personatges principals, que son molts, a la família Kennedy, sobre tot, però també a les característiques familiars d’Oswald i d’altres personatges. La xarxa és infinita i encara podria ser molt més complexa. L’estil és el característic de l’autor. A banda dels personatges de l’entorn Kennedy, Pagès ens evoca cinema, llibres, sèries de televisió, reportatges de tot tipus, informes que cada dia semblen més boirosos, al·lusions a possibles o improbables conspiracions i el tema kennedià esdevé com una mena de paradigma de la percepció actual de l’actualitat i de la història.

Temps que passa, veritat que fuig, diu una antiga dita. Per això cada dia es fa més complicat esbrinar res segur sobre aquell assassinat, seguit per d'altres molt rellevants però que no han provocat tanta literatura. Els Kennedy ens evoquen els Bòrgia, els Grac, els fets de Mayerling que, de retruc, van portar a l’assassinat de Sarajevo. Però també ens fan pensar en sèries d’èxit, de ficció, com Dallas. Hi ha molts misteris històrics que no s’han resolt ni es resoldran mai, però que han comptat amb interpretacions especulatives interessants. Néstor Luján va donar tres respostes, per exemple, a través de tres detectius de ficció, sobre el tema de Mayerling, en una mena de joc de misteri que deixava oberta la interpretació del que va passar. Per a fer aquest tipus de llibres cal, com en el cas de Kennedyana, una cultura dilatada, diversa, eclèctica, capaç de construir xarxes de coneixement amb una base lògica. Avui es té el suport d'internet i l'erudició compta amb molts més suports.

En el fons, des d’un punt de vista innovador, actual, que alguns crítics interpreten com a postmodern, Pagès juga amb el nostre imaginari. Ens diu moltes coses que ja sabíem, el tema Kennedy és i serà un pou sense fons si no és que algun fet cabdal del futur en desplaça l’interès, però ens les diu d’una altra manera. Incideix en casualitats i curiositats, en el tarannà dels personatges, els rics i poderosos tenen i tindran ganxo, se suposa que ho poden fer i comprar tot però, humans i mortals al capdavall, poden caure en paranys, riscos i tragèdies que fins i tot han provocat títols gairebé humorístics de sèries banals, com ara allò de ‘els rics també ploren’.

Amb un munt de diners, amb molt de poder, amb una suposada llibertat per fer i desfer, en el fons els milionaris i poderosos son banals, son ben bé com qualsevol de nosaltres, i potser en algun moment superarem l’atracció una mica malaltissa que ens provoquen, fins i tot, gràcies a les noves tecnologies i l’accés a la informació de tot tipus. Malgrat tot, retrobar aquests personatges que van més enllà de la història convencional i entren en una mena de núvol capaç de desvetllar estranyes emocions i inquietants preguntes, excita la tafaneria, al menys, la meva.

La grapa i excel·lència del llibre rau en com està escrit, el de menys potser, al capdavall, és la impossible realitat objectiva, cosa que l'autor admet en diferents moments del llibre. Per damunt de la referència històrica, en aquest cas, ens trobem amb bona literatura, literatura per als lectors i lectores del present. Cadascú, com sol passar amb els productes culturals de qualitat, hi trobarà aspectes diferents i possiblement acabarà per accedir a les xarxes per allò de saber-ne més i recordar detalls oblidats.

El periodista i historiador gallec Miguel-Anxo Murado, en el seu llibre La invención del pasado, en el qual analitza, entre d'altres, un tema tan diferent i remot com la mitificada reconquesta hispànica, que no és pas que les coses fossin d'aquella manera o d'una altra, és que l'única certesa és que no ho podem saber.

6.2.23

ESPINÀS, POPULAR I TRANSVERSAL

 


No puc evitar avui escriure sobre Josep Maria Espinàs. Sap greu que la gent mori, tot i que morir és un fet segur a la vida de tots nosaltres. En el seu cas no ha estat la seva una mort prematura, tot i que avui hi hagi excepcions que arriben als cent anys amb lucidesa. Feia temps que sentia a gent coneguda mencionar-lo, talment com si fos una mena de parent a qui fa temps que no visitem: 'què deu fer, l'Espinàs?'.

Espinàs ha estat un personatge polifacètic i transversal, de to plàcid i aparença amable. De tot el que va fer crec que allò que li va donar una popularitat més massiva van ser els articles de la contraportada de l'AVUI. L'AVUI (el d'abans) va ser una d'aquelles inciatives, habituals al país, que fan arrencada de cavall i aturada de ruc. Durant el seu millor temps molta gent el comprava per la pàgina del darrere, per l'Espinàs, la Roig, el Pons... I, els dijous, per un excel·lent suplement sobre llibres en català.

Espinàs va marxar a un altre diari i era molt llegit, però crec que ja no va tenir el mateix ressò tot i que comptava amb un munt de seguidors fidels i constants. Va ser un dels iniciadors de la Nova Cançó, en tinc alguns discos, amb cançons amb lletres seves, de vegades adaptades de temes francesos, la Nova Cançó es va emmirallar molt, potser massa, en el país veí, fins que no van sorgir joves irats més propers al mon anglosaxó i a l'Amèrica revoltada. El veia molt gran, ja aleshores, en aquelles cobertes dels discos, amb l'aparença que va tenir tota la vida, i amb bigoti. Era jove i semblava un senyor. Un senyor de Barcelona.

Quan van sorgir cantants professionals en català i allò de la Nova Cançó va començar a trontollar, ho va deixar. Jo anava aleshores a un centre parroquial, era tot just una adolescent que començava a treballar. Hi havia allà un matrimoni d'aquests de la cultureta, jo els tenia una certa admiració. Encara no s'havia fet famós Serrat però ja cantava Raimon i a ells no els agradava. Recordo que em va dir, la senyora: 'per a nosaltres, per descomptat, el millor és Espinàs'. Raimon era massa modern, massa cridaner, i allò de cantar en valencià semblava una extravagància. 

Espinàs va ser també un personatge lligat a La Cova del Drac mítica. Va guanyar algun premi literari, escrivia molt bé, de forma planera però poc innovadora. El temps del diari AVUI va ser el de la seva consagració, la gent et parlava sovint del que havia escrit al diari, comentaris aparentment senzills sobre coses normals. Incidia en les petites coses i les feia més importants. Més endavant va fer  programes d'entrevistes a TV3, molt dignes, sense la grapa de la Roig, del Soler Serrano, però amb el seu tarannà educat, respectuós. Entrevistes ben preparades, a gent de tota mena del camp de la cultura catalana d'aleshores, molt més diversa ja que feia uns anys. Va ser seguidor  del Barça i l'autor de la lletra actual de l'Himne, o Cant, com ell deia. En col·laboració amb un gran oblidat, ep, Jaume Picas.

Va iniciar una sèrie de llibres amb els seus viatges a peu. No tots tenen el mateix nivell però hi trobem fragments magnífics. Fa anys que anem a Batea, no hi anàvem encara quan Espinàs, per escriure el llibre sobre la Terra Alta, va passar per allà. Tenim un petit habitatge en un barri enlairat, el Picatxo. A l'estiu hi fa molta calor però en aquella zona hi passa un airet agradable. La gent del barri, poca, car alguns antics estadants s'ha fet o han llogat cases més grans a zones més còmodes del poble, surt a prendre la fresca per les tardes i Espinàs va passar per allà. Una senyora del poble, Regina, li va dir, en veure'l: 'Vostè no és un que li diuen 'escriptor'?' Espinàs recull l'anècdota al llibre i reflexiona sobre el fet de què l'important potser no és el que ets sinó el que 'et diuen'. 

Vam saber que tenia una filla amb discapacitat. La gent coneguda va començar a sortir dels armaris en aquest tema, que abans es comentava gairebé en secret. L'escriptora Anna Vila va escriure més endavant un llibre menys mediàtic sobre el seu cas, potser molt més greu, i en algun moment incideix en el fet de què Espinàs, com solia passar amb els homes, no ha hagut de dedicar-se de forma exclusiva a la filla, té recursos per a trobar ajudes, i escriu sobre el tema de forma idealitzada, ja que no ha passat per les dificultats que ha passat ella. De tota manera, Espinàs, gràcies a la seva popularitat, va ajudar a entendre, admetre i comprendre un problema que avui la societat assumeix sense prejudicis, tot i que el nombre de recursos per als qui no tenen possibilitats econòmiques encara sigui molt mesquí. 

Espinàs va escriure molt i sobre un munt de coses. En una època en la qual, a l'escola, va revifar el tema dels valors, intentant recuperar, amb noms més adients a l'època, allò de la 'urbanitat', va publicar un llibre que es diu 'Aprendre a conviure', que vam fer servir força a la feina. 

No el vaig conèixer personalment ni vaig parlar mai amb ell. L'havia vist sovint firmant llibres, jo soc poc amiga d'anar a algú que no conec per tal que em dediqui un llibre, un altre tema és en el cas de persones amigues. Era un habitual del dia de Sant Jordi i tenia el públic assegurat. Avui les lloances seran moltes però, tot i ser apreciat, determinades elits culturals en parlaven amb un cert menyspreu afectuós, en referència a la seva literatura. Tot i que ha estat una persona molt respectada per gent molt diferent. Et fas gran i determinats referents desapareixen i, de forma inevitable, es van oblidant. Es llegeix Espinàs, als instituts? Saben qui era, els adolescents i jovenets actuals, si no és que venen d'una família una mica lletraferida, amb vells discos a l'armari dels mals endreços? 

Al disc la coberta del qual reprodueixo hi ha una cançó, 'A la vora de la nit', que és una mena de declaració d'intencions. Evoca la cançó tradicional i insisteix en què calen noves músiques i oblidar passats mítics. Avui admetem que tot pot conviure però potser estan més oblidades, amb poques excepcions, les cançons dels Setze Jutges que no pas determinades tonades més antigues. Hi ha uns versos,  a la lletra de la cançó, que a casa hem incorporat a la mitologia familiar, allò de 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre', i que es pot aplicar a un munt de circumstàncies. 

5.2.23

LES ANNÉES SUPER 8, ERNAUX I EL TEMPS

 


Aquest documental, d'una hora de durada, es pot trobar a Filmin i també s'ha passat a alguns cinemes com ara el Girona o el Zumzeig. David, el fill petit d'Annie Ernaux, va recuperar les filmacions en súper 8 que el seu pare va gravar entre els anys 1972 i 1981, més o menys fins que el matrimoni es va separar. Va proposar a la seva mare que escrigués un text comentant les imatges, text que podem escoltar a la pel·lícula en la veu de l'escriptora.

Després del muntatge realitzat per David Ernaux-Briot de tot plegat n'ha resultat una obra visual molt relacionada amb la literatura de la mare, ja que parla de la seva vida durant aquell espai de temps, potser amb menys contundència i llibertat que en les narracions escrites, però amb el valor afegit d'un conjunt d'imatges que van molt més enllà de la història familiar. I és que a banda del tema personal el documental ens mostra un retrat, parcial però significatiu, d'un temps i d'una classe social amb aspiracions intel·lectuals, idees d'esquerra i algunes inevitables contradiccions. 

No era freqüent comptar amb gravadores d'aquest tipus però tampoc no era una cosa estranya, depenia de les prioritats de cadascú i de les aficions, com en el cas de les màquines de retratar. Comprar-la suposava un esforç, fins i tot en famílies com la de l'escriptora. El relat elaborat per Annie Ernaux dona una dimensió diferent a un conjunt convencional de pel·lícules en les quals se'ns mostren festes familiars, moments lúdics, vacances, viatges que no defugen aspectes turístics, amb una tria de destinacions lligada als interessos i possibilitats d'una progressia de classe mitjana benestant. 

Com en els seus llibres, Annie Ernaux ens afegeix aspectes polítics, les eleccions franceses, Mitlterrand, la mort de Franco, la curiositat per països mitificats per l'esquerra, com Albania o Xile, i hi afegeix les seves aspiracions personals, escriu en secret, té una relació ambivalent amb la seva mare, s'adona de què qui filma és el seu marit, en tot moment, i que per això esdevé un absent gairebé constant. Arriba, en aquests anys, a publicar els seus dos primers llibres, el tercer, que coincideix amb del trencament, es dirà La Femme gelée. 

Coneixerem alguns canvis de domicili, fets concrets, poc coneguts per nosaltres, com ara la penúltima pena de mort a França, a l'època Pompidou. Per extrany que sembli la pena de mort es va abolir abans a Espanya que al país veí. L'estada a Espanya no defuig un fragment una mica més llarg del compte, en el qual es veu una corrida de toros. Tot i que sense excessos no pot defugir, en el cas de la visita al nostre país, el tast folklòric dels turistes convencionals. 

Les filmacions, constata l'escriptora, van deixant el tema familiar quan la família es va trencant. Els fills creixen, els paisatges esdevenen sense presència humana, l'àvia els deixa. Alguna cosa no va bé, la narradora no entra a fons en la seva intimitat però ens deixa anar pistes rellevants, la certa fredor de la seva prosa sura també en els seus comentaris. El temps passa, les il·lusions s'esberlen. La visita a un Xile optimista i esperançat dona pas a constatar com va acabar tot, quan ells ja no eren allà. Amb el pas del temps arriben les pèrdues, els morts, la vellesa, l'èxit, sempre relatiu.

La família Ernaux s'assembla a moltes famílies de l'època, de classe mitjana en ascens, també de casa nostra. Les filmacions s'han descolorit però en molts aspectes ens hi reconeixem, si, més o menys, formem part de la generació de l'escriptora. Els vestits, els temes musicals que es mencionen, els cotxes, els dogmes polítics. La família també anirà a Rússia, un destí turístic incipient, aleshores. I a indrets de la natura on s'hi està de pas, sense intenció de romandre-hi de forma permanent. 

Sense excessos, de forma aparentment plàcida, aquestes imatges colpeixen, son senzilles, poètiques, estranyes, fins i tot, en alguns moments, ja que es troben fora del context de la vida quotidiana, com la majoria dels nostres àlbums de fotografies personals. El viatge ha esdevingut avui un objecte de consum cultural, ja ho va començar a ser en aquells anys, està a l'abast de molta més gent però potser les noves generacions, que poden conèixer mon de forma diferent, gràcies als viatges d'estudis o, fins i tot, de les migracions necessàries per sobreviure amb dignitat, interpretaran el tema d'una forma molt diferent.

En algun moment, de forma inevitable i irònica, em ve al cap aquell monòleg de Capri en el qual una sogra insisteix en la necessitat cultural de viatjar: 'hem de veure mon, que no tenim conversa'. Fins i tot en els desplaçaments ben intencionats d'aquesta família hi podem percebre el poc sentit de tot plegat, cosa que en algun moment l'escriptora, d'alguna manera, comenta sense jutjar. Ernaux no és una escriptora del gust de tothom, els seus llibres no son ben bé memòries, ni novel·les, son tota una altra cosa, molt del nostre temps. Una mena de monòlegs interiors postmoderns, que tenen la seva grapa i que ens mostren aspectes de la situació de la dona de les darreres generacions amb aspiracions intel·lectuals i lligada, de grat o per força, a un mon encara convencional en procés de transformació accelerada. 

2.2.23

PROBLEMES INCÒMODES I VELLESES 'JOVES'

 


Aquests dies hi ha hagut protestes, a Espanya en general i Catalunya en particular, a l'entorn del tema de les residències. Les reivindicacions sobre la sanitat sovint deixen apart aquest tema i sembla que no s'han demanat massa responsabilitats sobre les morts massives que es van produir en aquests centres durant la pandèmia. Una ja es fa grandeta i temes que abans veies molt lluny de la teva vida es van apropant de forma imprudentment inesperada. 

Jo, quan era més jove, creia que a l'edat que tinc ara em retiraria a una residència d'avis, pensava que el tema estaria normalitzat i serien aquests centres llocs assequibles per a la meva butxaca, agradables i lluminosos, amb jardinets. Santa innocència. Admeto que, com en el cas de les escoles, segurament hi ha de tot, i he vist centres d'aquest tipus ben gestionats, sobretot, i em sap greu haver-ho de constatar, quan hi treballaven monges, persones que normalment no cobraven i tenien allò que en dèiem 'vocació'. Per això costa generalitzar i les informacions ens arriben de forma poc acurada, segons les nostres experiències i relacions personals.

El problema, segurament, és de diners. El sector de la cura a gent gran, a residències o als domicilis, i tan sols cal donar una ullada per on sigui, el va ocupant la gent procedent de països pobres, amb una gran majoria de dones. Dones que potser tenen al seu país gent gran que els necessita però han de venir a cuidar-nos a nosaltres. Si fos una bona feina aniria molt buscada. 

El problema de les residències no ha vingut amb la pandèmia. En algunes residències hi ha hagut violacions, assassinats... Si les afectades -les víctimes majoritàries han estat dones- fossin criatures l'alarma social hauria estat molt més escandalosa. Les escoles han millorat exponencialment en les darreres dècades però les residències crec que no. Hi ha pobles que tenen sort, compten amb una residència pròpia, amb prioritat d'ús per a la gent del poble, en molts casos. La de Batea, per exemple, és modèlica i admirable. Mentre en el tema escolar compta el lloc on vius, en el de les residències això no té cap pes. Al meu barri, quan es fan reivindicacions, ja fa temps que insisteixo en què s'han de demanar residències 'de barri', amb prioritat per als del barri, mentre sigui possible. Però la gent més jove veu tot això molt lluny i quan es reivindiquen edificis no es pensa en aquest tema i es volen altres equipaments més glamourosos.

Hi ha qui em diu que moltes famílies obliden els seus vells, que no els van a veure mai, coses així. És una manera de desplaçar la culpa institucional a les persones individuals, una tendència molt del gust de deteriminats polítics. A l'escola, fa anys, també s'actuava, de vegades, així: 'si els pares no se'n preocupen...' A sobre que tens la desgràcia de caure en una família lamentable i irresponsable resulta que a l'únic lloc on, en teoria, tothom és igual, et deixaran de banda. Crec que això ja no és així amb els infants, en general. Però a tot arreu hi ha de tot i les realitats son molt diverses.

Aquesta excusa la va donar també, fa molts anys, quan es va descobrir l'estat fatigós d'algunes residències, fins al punt de detenir-ne els directors, el president Pujol. Recordo que va dir alguna cosa com ara: 'perdonin, el primer responsable dels vells és la família'. No crec que ell deixés de banda la seva tasca política per tenir cura dels seus iaios, la veritat. Pagant sant Pere canta i algú més pobre que tu et fa la feina incòmoda.

Doncs no. En un estat de dret, democràtic a la mida de les nostres possibilitats, hi ha d'haver inspeccions, serveis públics, gent preparada i ben pagada. Amb això de la pandèmia vam saber que a un gran nombre de centres els metges hi anaven 'de uvas a peras' i encara gràcies. La vellesa és un temps estrany, vas a menys i, en canvi, es fa una mena de publicitat que dona a entendre que no ets vell, sinó gran, i que pots fer un munt de coses fins als cent anys. Coses enganyoses, que no et donen cap mena de rendiment econòmic, ep. A tot estirar son barates o gratuïtes i en molts casos de poca qualitat, tot s'ha de dir. 

En aquest tema, com en tot a la vida, l'atzar i la sort tenen un gran pes. A casa meva, els pares coneixien un senyor impresentable, bevedor, gandul i pocasolta, va tenir la sort que, de vell, va poder entrar a la residència de les Hermanites, la de l'Eixample, de la qual poca cosa queda, potser algun banc amb ceràmiques. Doncs, per l'època, al menys aleshores, funcionava molt bé i el van tractar de meravella. La vida no és justa, vaja. Quan jo estudiava magisteri vaig fer un treball amb una companya, he de dir que el tema de la vellesa ja em preocupava aleshores, i van anar a visitar aquell lloc. Em va sorprendre la poca gent amb la qual es podia parlar perquè encara tenia el cap clar. El deteriorament mental fa que la vulnerabilidad sigui molt gran.

Vam parlar amb una monja extraordinària i amb una parella de residents, ella estava prou bé però l'home no tant. Eren gent culta, de carrera, amb pocs recursos, la preocupació de la dona era que si ell moria ella hauria de compartir habitació amb una altra dona. El tema de la intimitat és important. La mateixa monja ens va explicar que els qui estaven millor eren les parelles en les quals tots dos eren vius, per això de les habitacions dobles. El treball el vam fer a partir d'un llibre molt interessant i avançat al seu temps, 'Hacia una vejez joven', del gran Mira y López (1896-1964) psicòleg i psiquiatra exiliat que, per cert, vaig trobar als encants per casualitat.

En un conte d'Atwood les masses joves ataquen residències de luxe, necessiten lloc per viure, assassinen els residents, i una parella d'avis s'escapa pels pèls. En una Europa cada dia més vella, en general, i considerant que fins i tot pots arribar als noranta en un bon estat de conservació i ser president dels Estats Units o alcalde de Barcelona en una edat provecta, el tema hauria de preocupar molt més. Semblava que la tragèdia de les residències faria reflexionar i prendre mides però nanai del Paraguai. Hi ha qui malpensa que els familiars dels morts es manifesten perquè volen calerons, en tots els col·lectius hi ha ovelles negres, no diré que no. Però conec molta més gent que estima els avis, en té cura i en fa un seguiment si per motius diversos han d'estar ingressats en algun lloc. I, per altra banda, els avis, com els infants, no son sempre innocents. Els infants encara tenen un futur imprevisible però la gent gran no sempre ha estat encisadora i bonhomiosa, això també compta, pel que fa a les relacions familiars. 

En tot cas, més enllà de circumstàncies, no entrar a fons en l'escandalós tema de les residències lamentables durant la pandèmia és una vergonya. I, sí, n'hi ha moltes que van bé, que fan el que han de fer, però de públiques n'hi ha, encara, molt poques. No hi ha la mateixa exigència social com amb les escoles bressol, per exemple, que s'han incrementat. Més enllà de la política del moment, de les picabaralles dels partits, fins i tot de la climatologia, hi ha dos problemes visibles i evidents que em preocupen més que tota la parafernàlia informativa que m'amollen les teles, la cura dels vells i velles, amb les residències com a punt important, i la gent que viu al carrer, això que ara mencionen amb un adjectiu horrible 'sensellarisme', sembla el nom d'un esport de competició. Però aquest tema el deixaré per a una altra ocasió. Miraculosament sempre, si no hi ha monges, hi ha persones voluntàries que fan una feina admirable, però no és  això, companys, no és això...

30.1.23

DIVAGACIONS DE CALAIX DE SASTRE

 


Sovint em venen al cap frases del llibre, ja antic, Divertim-nos fins a morir, en el qual es fan referències als esquemes que menen els informatius. Al llibre, en algun moment, es comenta que potser calen menys notícies però més ben explicades. En general els telenotícies, amb més o menys grapa i admetent que molts de nosaltres, per defecte, acostumem a mirar més uns canals que no pas altres, compten amb una sèrie de temes suposadament d'actualitat, que es repeteixen una i altra vegada fins que s'arxiven i, sovint, desapareixen. Una part d'aquestes notícies son desgràcies: guerres, accidents, assassinats i coses així. Els esports, més aviat el futbol i, encara, el futbol del Barça, ocupen un bon espai. Tot plegat amanit amb temes de cinema, limitats a algunes estrenes, premis amanits amb les festetes corresponents i poca cosa més. I, és clar, el temps, la meteorologia, que, segons com, sembla una mena de malaltia, segons com l'expliquen alguns experts del tema. 

La política també hi té un paper, amb el biaix corresponent segons quin canal mires, aquí estem tots aquests dies amb el tema dels pressupostos i la resta. Una moda dels nostres temps, de fet de ja fa temps, és que surt una persona explicant alguna cosa i al costat hi posen un espai molt més gran en el qual es van repetint, en bucle, informacions que ja hem vist manta vegades, en ocasions imatges d'arxiu que no venen al cas. Les grans tragèdies, com les guerres, es limiten a les més conegudes, al mon hi ha conflictes bèl·lics terribles que no acostumen a sortir enlloc o tan sols ho fan de forma puntual. Els responsables del tema tenen una gran afició a mostrar imatges violentes i, en ocasions, t'avisen abans, per si vols canviar de canal. 

En alguna ocasió, recordo alguns intents de Lorenzo Milà, de Cuní, es va assajar fer coses diferents, en el sentit que suggeria Neil Postman, poques notícies i ben explicades. No devien tenir èxit aquells intents, van durar quatre dies. Fa poc, en algun programa, un periodista que havia estat molt de temps segrestat a Síria, Pampliega, va recordar que a més d'Ucraïna hi ha molts conflictes bèl·lics llargs i enquistats que veien gairebé mai, per la tele. Una activitat escolar de mentalització pedagògica, en el meu passat de mestra progre, era fer anotar als alumnes una mica grandets quins països i continents sortien més a la tele, sense basar-se en la percepció, sempre enganyosa, sinó fent números i estadístiques senzilles. Àfrica era la gran absent, suposo que avui també seria així. 

La guerra a l'antiga Iugoslàvia, mal acabada i mal resolta, va trigar a trobar el seu lloc als noticiaris. En canvi, la de l'Irak va comptar amb la pressió dels sectors educatius de la suposada esquerra, molt potents en el context escolar, i vaig fer coses a contracor, com ara murals amb colomets i coses així. En la promoció informativa, al menys fa anys, comptava molt el fet de què els Estats Units fossin els dolents de la pel·lícula, altrament ni es parlava del tema. 

En una escola d'estiu dels anys vuitanta vaig anar a una xerrada amb gent del CIDOB, crec. No hi vam anar gaire gent, el tema era la guerra dels Balcans, aleshores en ebullició. Van explicar-nos fets horribles, sobretot a les zones rurals, que mai no he llegit al diari. Després, però, van parlar sobre tantes guerres oblidades, del tema del Sudan, per exemple, que jo desconeixia aleshores. Van comentar que de documentació n'hi havia de sobres, si es volia trobar, però que no hi havia interès. Les televisions es mouen per l'èxit de les audiències, se suposa que si una cosa la mira molta gent és millor. Les teles es posen moltes medalles, amb aquest tema.

Més enllà dels noticiaris admeto que pots veure bons documentals, avui tens informació a l'abast de tota mena de temes, llibres, revistes. Pel que fa als diaris ben pocs acullen informacions més enllà de l'actualitat vigent, el punt fort d'un diari tan criticat i tan llegit com La Vanguardia son els articles sobre temes que poques vegades trobes en d'altres publicacions diàries. Sobre les televisions, si dius que TV3 ha perdut pistonada, cosa que també pot ser una percepció ja que tot ha canviat molt  i segurament idealitzem el passat, sempre hi ha qui et diu que la resta son escombraries i, aleshores, sorgeixen els programes infumables de les teles privades les quals, al capdavall, poden fer allò que els abelleixi. I si menciones programes del primer o segon canal,  dels públics, que estan prou bé, la gent s'incomoda, sembles poc patriota. Les pàtries i les religions quan generen incondicionalitats son molt perilloses. 

Per altra banda, si critiques coses de casa sempre surten els altres, que aprofiten per criticar, de forma sovint injusta i esbiaixada, des del Procés a les calçotades, passant per Pujol, gent que fa servir poc el català, tot i que el sap parlar prou bé i que llegeixen autors determinats, d'aquests que em semblen sovint ressentits amb el país, potser fins i tot amb alguns motius objectius, però de forma generalitzada. Tot és complicat. Fa anys, a casa nostra, els catalans eren, o bé simpatitzants de convergència o bé dels socialistes i comunistes. Segons on anaves et criticaven els uns o els altres sense pensar en cap moment que si eres allà fossis de l'altra banda. No ser de res ni de ningú incomoda, allò de ser ciutadà del mon sembla, avui, una vulgaritat covarda, l'equidistància es mal vista. La misèria de les guerres és que sovint s'ha de prendre partit o rebre per totes bandes. 

En tot cas, deu ser l'edat, quan escolto notícies ximpletes, per exemple que algú ha guanyat un premi menjant dos-cents calçots o quan dediquen un excés informatiu al nombre de mones de Pasqua que s'han venut, em fa certa angúnia i em produeix mala consciència. La queixa absurda sobre el present, quan, de moment, vivim prou bé 'en comparació' sembla inevitable en qualsevol conversa de cafè. Dir que no estem tan malament també està mal vist, sempre hi ha algú que et diu obvietats com ara que hi ha gent, que en general, no coneix, que ho passa molt malament. Fa uns dies una revista estrangera de prestigi explicava que Espanya anava prou bé darrerament, pel que fa a l'economia, i he llegit comentaris que 'no s'ho creuen'. Una temàtica de molt èxit és la mèdica, els telenotícies acostumen a incloure una part relativa a avenços mèdics, encara que els resultats siguin a llarg termini, a això de fer una vida sana i cuidar-se molt i a d'altres galindaines. I això que, com deia una cançó del meu temps, crec que amb lletra de Jaume Picas 'sense receptes de metges l'home neix, i creix i mor'. L'home i la dona, ep. 

Quan jo era petita i tot era ombrívol i gris per a la majoria de la gent, tot i que sempre hi ha hagut diferències evidents, a la gent humil, sobretot a les dones de l'edat de la meva mare, els agradava anar al cinema a veure coses boniques, luxes, paisatges amables, amors feliços. Un temps en el qual vivim, crec, força millor, les programacions cinematogràfiques acullen crims, nens maltractats, guerres del passat, misèries antigues i apocalipsis diversos. Entenc que generalitzo però darrerament, quan vull anar al cinema, em trobo amb una majoria d'oferta tràgica. 

Per casualitat estic escoltant per la ràdio el periodista Marc Marginedas, fent algunes reflexions sobre aspectes que he comentat. Una de les limitacions inevitables que ens afecten és la manca de memòria i com reinventem allò que ens ve de gust, de vegades, fins i tot, de forma inconscient. A nivell individual, col·lectiu i històric.