Hi ha una tendència estranya a valorar excessivament la massificació al volt de qualsevol esdeveniment. Treure la gent al carrer sembla una aspiració generalitzada que demostra la bondat de la convocatòria. També passa amb coses com les vendes de llibres, l'assistència a espectacles o les audiències televisives.
En cas de protestes per causes que puc considerar justes, que hi hagi molta gent no vol dir res a l'hora d'aconseguir els objectius proposats. Tot i que els poders, en general, valoren això de les masses enfervorides i no menystinc la pressió que representen.
Ahir, i, en general, aquests dies, la Plaça de Sant Pere era plena a vessar. L'entusiasme, àdhuc el més irracional, s'encomana, ens sentim part d'un tot humà en el qual hi pot haver gent de tota mena. Hitler, Mussolini, i no voldria fer comparacions odioses, convocava molta gent tot sovint que hi anava convençuda, en gran part. Podem veure fotografies de masses emocionades a l'entorn de coses que no mereixen massa respecte.
En aquests casos hi ha qui pensa que molta gent hi va obligada i res de res. Fins i tot quan venia el Franco a Barcelona, a banda de què podia haver-hi els obligats, es comptava amb molta gent d'aquesta que va a badar, passi el que passi. Per no parlar del poder de convocatòria de cantants o d'ídols populars diversos.
Aquests dies em sorprèn la cobertura i la importància que s'està donant al tema papal, fins i tot gent que jo consideraria atea va amb compte a l'hora de posar ombres a la llum. El Sant Pare difunt no veig que fes grans coses efectives, parlar costa poc. Però se l'ha titllat de progressista, Papa dels pobres i coses així. Els seus punts foscos s'han passat per alt i el mateix passarà amb aquest. El tema de la dona està ben bé a les beceroles i va per llarg.
El catolicisme oficial no trobo que sigui gens progressista. Em mereix molt respecte gent com la Victòria Molins, exemples que, efectivament, treballen en directe amb els més desafavorits, en això admeto que sovint ens hem de refiar de persones generoses, en molts casos catòliques o cristianes. Però també hi ha hagut sempre persones no creients que han treballat per la gent amb problemes, sense cercar mèrits ni distincions.
La tradició te un pes, és clar. Però precisament si pouem en la tradició i anem molt enllà trobarem coses molt lletges, al volt de la religió catòlica oficial. Ara bé, un altre temà és l'anticlericalisme violent, que tants estralls va fer en el temps de la guerra, i tant franquisme subliminal va generar. Quan a algú li toquen de forma destralera les creences es rebota i, en molts casos, se'n va a l'altre extrem.
El que sobta és que en els temps que corren, quan hi ha progres radicals que fins i tot qüestionen el tema nadalenc, això del Sant Pare i la resta hagi generat tanta 'devoció'. Aquests dies ha estat el tema cabdal dels informatius i, en alguns casos, han mostrat la ignorància de molts periodistes sobre el tema, es pot comprovar que avui és fàcil tirar de google o del que sigui a l'hora de clavar el rotlle pertinent.
Ahir, per exemple, amb això del Lleó XIV evocaven, malament i de forma simplista, Lleó XIII, que és d'aquells sant pares que va fer alguna coseta, en gran part per mirar de captar la massa obrera i pobra. La seva època i els seus fets van ser complexos, diversos, com sol passar. Aquests dies molts capellans han estat cridats i convidats als debats, després ens en tornarem a oblidar.
Encara en tenim per dies de cardenals i la resta i d'especulacions sobre el suposat progressisme del Papa de Roma nou. Veure'm. El mon té molts problemes de gruix i amb anar dient que t'agrada la pau no n'hi ha prou. Encara menys mentre l'església oficial se suposa que té poder i diners. I la no oficial, de vegades, també, com ara aquest show de la Sagrada Família.
Mentrestant hi ha parròquies de barri amb esglésies sense arranjar de fa anys, amb poca parròquia, manca de capellans de poble i de barri i petites revifalles lligades, en molts casos, a l'arribada de gent de països on la religió encara té un estrany pes lligada a la necessitat de consol dels desafavorits.
Veure tots aquests cardenals vestits de coloraines, se suposa que virginals i cèlibs, amb creus d'or i estranys barrets, ocupant aquests dies una gran part dels informatius i els debats em fa una certa angúnia. Potser soc massa descreguda, que també.
