RELACIONS HUMANES A LA ITÀLIA PROFUNDA

 

Donatella di Pietrantonio (1962) és una prestigiosa escriptora italiana. Fa poc que he llegit 'L'edat fràgil'. En general, de moment, constato que m'interessa més com escriu que no pas el rerefons de la història. D'ella he llegit 'La retornada' i 'La meva mare es un riu'. Les relacions entre mares i filles suren en els arguments i a 'L'edat fragil' l'autora es va inspirar en un cas real, l'assassinat de dues noies, fa trenta anys. 

Aquests temes em trasbalsen, per sort l'autora no s'hi rabeja, incideix en l'angoixa dels supervivents, en la culpa que genera no haver pogut evitar el desastre. Amb aquest llibre va obtenir el prestigiós premi Strega, en les categories juvenil i d'adults.

Son molt interessants les referències que l'autora fa sobre el mon rural, un mon rural que va esdevenint minoritari però que conserva les seves característiques ancestrals, en molts aspectes, en el qual, malgrat la placidesa de la natura, poden esdevenir-se tragèdies i fets violents. L'escriptora ha obtingut d'altres guardons i reconeixements.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Donatella_Di_Pietrantonio

CORPUS

 Avui, Corpus. Un d'aquells dijous que, segons la dita, castellana, 'relluïen més que el sol'. Un altre era el Dijous Sant i el tercer, l'Ascensió. La societat del present està molt secularitzada però hi ha festes tradicionals que es conserven, amb els canvis inevitables que el pas del temps estén sobre nosaltres. Quan algú em diu, gairebé sempre amb un doll de nostàlgia enganyosa al damunt, que tot ha canviat molt li responc que més he canviat jo i l'experiència vital, la veritat, no amaga la decadència física, que pot arribar de cop o de gota en gota, depèn de l'atzar, de la sort i de la genètica. 

Diuen que, de prop o de lluny,  Corpus pel juny, però jo crec recordar algun Corpus de finals de maig, tot i que no em refio de la memòria personal. Un símbol emblemàtic del Corpus és l'ou com balla, durant la meva infantesa en muntaven un parell o tres, a Barcelona, ara ja n'hi ha una pila. El Corpus era també la processó, a Barcelona hi havia la gran, la d'avui, i després cada parròquia del barri feia la seva, en diferents dies festius, Sant Pere, Sant Joan.

Les processons eren una gran distracció en temps grisos. Ho havien estat molt més en el passat remot que no vaig arribar a conèixer. Al Museu d'Història, abans, hi havia exposats molts dibuixos i retallables sobre la processó i la seva preparació. La gent humil elaborava paperets i serpentines. Quan jo era petita aquests elements ja es compraven fets. A les processons del barri hi anaven les nenes i nens que havien fet la comunió i la gent de les escoles, en general, i també desfilaven algunes disfresses de nenes privilegiades que tenien vestidets de santes i àngels. 

Les serpentines eren una meravella, permetien endegar treballs manuals espontanis, en una època en la qual a escola no es feien massa coses d'aquest tipus. Avui, als basars, encara es poden trobar serpentines però no tenen ni els colors ni la qualitat de les del passat, o així m'ho sembla. La festa d'avui te vuitada, de vegades amb enramades. He sentit per la ràdio que algun poble recupera coses que s'havien perdut, danses, animalons de cartró, guarniments i tota mena d'activitats diverses. Res no es perd mai del tot ni es recupera del tot, és impossible, els temps canvien i nosaltres, com he comentat abans, encara més.

Moltes festes entre setmana s'han passat al cap de setmana per motius laborals i pràctics. De tota manera avui aniré a veure alguns ous, sobretot els tres de sempre, del meu record personal i subjectiu, el de la Catedral, el de la Casa de l'Ardiaca i el del pati del Museu Marés. Suposo que el tema de l'aigua no evitarà els bonics sortidorets amb l'ou dansarí. Això de l'ou com balla ha generat acudits grollers a causa de la relació de l'ou amb aspectes de l'anatomia masculina. 

És temps de flors, sobretot de la ginesta amb tanta olor que ve al temps de la calor. Ja que, del meu record, tinc la percepció d'haver passat molta calor en algun dia de Corpus. També en recordo de passats per aigua. Per cert, quan jo era petita calculaven el temps precepciu per tal que un ou passat per aigua quedés al seu punt, resant un Credo. Era un sistema culinari poc científic però, més o menys, funcionava.

M'agradaria que existís aigua de colònia amb olor de ginesta però, de moment, no n'he trobat cap. Un altre element que serveix per guarnir els muntatges dels sortidors amb l'ou al capdamunt son les cireres. El temps de les cireres, mític i mitificat, va lligat a la boníca estètica d'aquest fruit deliciós, amb el qual haig d'anar amb compte, car no tinc mida a l'hora d'anar picant. Aquest any he vist cireres esplèndides, a les botigues. Les cireres han generat poesia, música, literatura. El temps de les cireres és una metàfora de la plenitud jove, del bon temps que encara no aclapara amb la calor excessiva de l'estiu proper. Ens en penjàvem a les orelles, com si fossin arracades, i es feien uns cantirets molt bufons enganxant trossets de la tija en una cirera reeixida.

El poema francès més popular sobre el temps de les cireres és d'un poeta i music poc recordat avui a casa nostra o, al menys, no pas tan recordat com mereix, Jean Baptiste Clément, revolucionari, progressista, lluitador, maçó, partidari de la tràgicament estossinada Comuna de París. El poema ha conegut moltes versions, la més popular per a la meva generació, ha estat la de Montand però n'he escoltat una versió en japonès i tot. Els cantants hi fan de vegades alguna variació, de forma inevitable. El temps de les cireres, com tots els temps, al capdavall, passa aviat. Per cert, des de fa alguns anys, de bon matí i al vespre, escolto una merla foteta, com la de la cançó, molt evocadora. També escolto els coloms festejadors que son excessius, pesats i insistents. I els gavians cridaners, plagues bíbliques zoològiques del nostre temps. Si un dia no hi son, però, els trobaré a faltar. La nostàlgia et fa enyorar coses molt estranyes.

Quand nous chanterons le temps des cerises,

Et gai rossignol, et merle moqueur

Seront tous en fête !

Les belles auront la folie en tête

Et les amoureux du soleil au cœur !

Quand nous chanterons le temps des cerises

Sifflera bien mieux le merle moqueur !

Mais il est bien court, le temps des cerises

Où l'on s'en va deux cueillir en rêvant

Des pendants d'oreilles...

Cerises d'amour aux robes pareilles,

Tombant sous la feuille en gouttes de sang...

Mais il est bien court, le temps des cerises,

Pendants de corail qu'on cueille en rêvant !

Quand vous en serez au temps des cerises,

Si vous avez peur des chagrins d'amour,

Evitez les belles !

Moi qui ne crains pas les peines cruelles

Je ne vivrai pas sans souffrir un jour...

Quand vous en serez au temps des cerises

Vous aurez aussi des chagrins d'amour !

J'aimerai toujours le temps des cerises,

C'est de ce temps-là que je garde au cœur

Une plaie ouverte !

Et dame Fortune, en m'étant offerte

Ne saurait jamais calmer ma douleur...

J’aimerai toujours le temps des cerises

Et le souvenir que je garde au cœur !

Jean-Baptiste Clément (1866)

https://fr.wikipedia.org/wiki/Jean_Baptiste_Cl%C3%A9ment

REFUGIS I TEMPESTES

 

Arundhati Roy va poder utilitzar la fama a causa de l'èxit del seu primer llibre, El déu de les coses petites, per denunciar, a través de nombrosos articles i assaigs, amb una forta càrrega literària, el neoliberalisme i la globalització a l’Índia, l’imperialisme nord-americà, el conflicte a Caixmir, la resistència indígena, la islamofòbia i el nacionalisme hindú.  

As El meu refugi i la meva tempesta (Ara Llibres), Roy recull els fils de les obres anteriors i els porta a la no-ficció. Aquest llibre té una gran part d'autobiografia, la seva principal font rau en la memòria de l'autora. Una narració lúcida i espinosa, un text íntim, amarat de reflexions personals, que gira al volt d'una mare forta, mestra i avançada al seu temps, però en ocasions cruel i contradictòria. La seva mort genera les reflexions i la memòria sobre la vida i fets de l'autora. Per poder-la estimar caldrà independitzar-se, bandejar la seva proximitat. Allò proper i familiar es barreja amb allò social i polític. 

Fidel a la seva trajectòria com a intel·lectual i activista, Roy transforma el record individual en una crítica incisiva a les formes de violència que travessen la societat. No es un llibre facil de llegir, encara mes si desconeixem les complexes característiques de l'Ìndia, un país que és un mosaic de llengües, de religions, de castes. L'estructura del llibre reflecteix la diversitat en els seus capítols, cosa que facilita una lectura gens senzilla. Un llibre molt ben escrit, al qual no li manquen trets poètics i que sembla que l'autora va confegir durant quatre anys. Paga la pena acostar-nos a la realitat actual de l'Índia per poder gaudir-lo de forma desacomplexada. Un gran llibre i una gran autora.

LA GUERRA QUOTIDIANA

 

«Mig segle després de la seva publicació, mentre el genocidi i les massacres continuen sacsejant el món, l’obra de Morante recupera una profunda rellevància. La fúria de l’autora s’adreçava a tots els que van participar en la guerra o es van negar a aturar-la».
Nilanjana Roy, Financial Times

La Història, tercera novel·la d'Elsa Morante, es va publicar l'any 1974. Fins molts anys després no ens van arribar la versió castellana (Lumen) i la catalana (Quaderns Crema). És un llibre de gruix i extensió, cosa que sembla que, avui, espanta una mica. Es divideix en capítols que fan referència a la guerra mundial, des dels seus inicis i prolegòmens fins un temps després del final. Juga amb la història oficial, afegint a cada capítol referències als fets que es desenvolupen i a les violències que generen, i amb la petita història de la gent, gairebé sempre humil, soferta, víctima no sempre conscient dels desastres. 

El pal de paller de la petita història és Ida, una mestra humil, espantada dels fets, i amb dos fills, un del seu matrimoni i, l'altre, fruit de la violació d'un jove alemany. La mort plana sempre pel llibre, hi ha un degoteig de víctimes entre una població que intenta sobreviure com pot enmig de la fam, les bombes i la situació. Morante va voler que el llibre es publiqués en una edició barata, per tal que arribés a un màxim de gent, va tenir èxit i vendes. Autores com Natàlia Ginzburg o Elena Ferrante han reconegut el mestratge i la influència de Morante. 

Malgrat el rebuig que, en teoria, provoquen les guerrs, la humanitat no ha aconseguit bandejar-les i la pau universal sembla encara una mena de miratge innocent. Al llibre ens ensopeguem amb anarquistes, comunistes, nazis, gent amb febles ideologies i amb esperances excessives. La fam es un altre dels perills que envolten una població espantada i resignada. Al costat dels éssers humans fins i tot les bestioles tenen un paper destacat al llibre, gossos, ocells, gats... Ida té una part jueva, i viu amb la por de patir-ne les conseqüències o que les visquin els seus fills, el gran, un coratjós supervivent i el petit, un encisador infant amb ulls blaus i una mena de vital i innocent alegria. 

Olga Xirinacs

 

És de nit en silenci, el carrer ja és tot buit.
Dormen els fills sota edredons de ploma
i alguna veu m'arriba, encara esmorteïda,
mentre parlen i riuen, abans d'agafar el son.
L'hivern s'atura fora, amb l'alè sobre els vidres.
Puc sentir el mar de fons com bramula amb feresa:
sense repòs, les aigües envesteixen
les roques, i les platges i els vaixells ancorats.

Un neguit inquietant compassa els meus somnis.
De nit tot és opac, les hores s'allargassen
i a poc a poc convoco les amables imatges
que pugin des del fons, on de dia reposen:
que em vetllin, que em somriguin, que em tornin tot allò
que hauria pogut fer, que no he sabut contar,
que esperava amb somriures i que ja s'ha allunyat.

Ve la son i m'adormo amb el cant d'un poeta
que fa els versos més bells fins que arriba l'aurora
i amb la claror del dia oblida les paraules.
Qui les vol retrobar, ja s'han desfet en l'aire
o el mar se les ha endut, gelós, enjogassat.

Olga Xirinacs

https://www.facebook.com/photo/?fbid=27115022414851961&set=gm.26634390202907877&idorvanity=751745364932382&locale=ca_ES