26.10.21

COMPLOTS IMPOSSIBLES I CINEMA AMB ENCANT

 



Betevé va programar aquest dissabte, en el seu cicle sobre cinema fet a Barcelona, El complot dels anells. La pel·lícula, avui, és una curiositat, molt lligada al cinema català de l'època. Des dels primers anys de la Transició fins a finals dels vuitanta es va fer un cinema català amb pretensions, bones intencions i pocs recursos, i amb una temàtica diversa, sovint lligada al present d'aleshores, ja fos en clau seriosa o humorística. En castellà també es van fer coses d'aquest tipus, que no sé pas si avui serien possibles. Un dels directors de culte d'aquells intents va ser Bellmunt, una llàstima que avui no s'hi posi.

La pel·lícula, com ja és sabut, especula sobre els propers -aleshores, finals dels vuitanta- Jocs Olímpics, hi insereix l'actuació d'un grup terrorista, relativament moderat en les seva metodologia, que vol aprofitar l'avinentesa per aconseguir la independència de Catalunya. Parteix d'un text de Ferran Torrent, tot i que l'edicio en novel·la porta l'autoria d'Assumpció Maresma i en algunes referència citen a Vicent Partal. La trama potser resulta una mica embolicada per als no iniciats. La lluita patriòtica ja es veu des del principi que no anirà bé, al capdavall a casa també hi ha traïdors que cerquen els seus propis objectius, més possibilistes, i que no estan per trencaments dràstics. 

Tot plegat amanit amb escenes tòrrides, molt del gust d'aquells anys, després de dècades de rància moral on, a tot estirar, veies alguna noia en combinació o viso, com en deien aleshores. Escenes agosarades a càrrec d'una joveníssima Ariadna Gil i l'americà inevitable i atractiu, agosarat i apassionat, amb arrels irlandeses, un actor del qual després n'hem sabut poca cosa per aquí tot i que sembla que ha fet força televisió pels seus verals, Stephen Brennan, cognom mític. El personatge de la Gil, per cert, es diu Muriel. I al cap dels mossos, interpretat per Pou, van tenir la relliscada de dir-li Francesc Boix. Al Brennan el va doblar l'Abel Folk. 

La pel·lícula, avui, té valors sentimentals afegits. Un munt de secundaris, molts dels quals jovenets. Actors dels quals no vam saber res més, com Toni Moreno, en un paper tèrbol i enigmàtic. Intervencions de gent que era més aviat del camp del periodisme, Mònica Huguet en un paper relativament important, però també Judith Colell, l'enyorat Ramon Barnils. I d'altres que han continuat treballant, alguns amb èxit, com la mateixa Gil, Pou o Marc Martínez. O actrius i actors que han anat fent sense aconseguir papers a la mida de la seva vàlua, com Rocatti. Alguna llegenda d'aquelles que avui en diuen faquenius feia córrer que la Huguet sortia amb poca roba i que per això la van fer fora de la tele. Res de res, tot just li fa un petonet al noi, que passa d'ella, i sempre va molt tapada, no com la Gil que sí que ens mostra els seus encants integrals. En aquell moment molts jovenets van quedar penjats de la Gil, deien que els recordava una actriu francesa que havia tingut èxit, Jacqueline Sassard, i sí que hi fa pensar, en aquella època. Sassard es va retirar aviat del cinema, en fer un bon casament.



Les Olimpíades van ser molt diferents del que veiem a la pel·lícula, probablement es van fer pactes soterrats per evitar disbarats o protestes incòmodes, el senyor Garzon ens en podria explicar molts detalls. No es va xiular Espanya, a les desfilades, amb aquell princep jovenet que semblava tota una altra cosa quan el vam conèixer, era aquella una època d'una certa badoqueria en relació amb la monarquia que va culminar amb el casament de la infanta Cristina a Barcelona, la qual, fins i tot, anava aleshores a estudiar català a Rosa Sensat amb una cosineta.

No hi va haver, fins molts anys després, crides massives sobre la demanda d'independència ni enormes estelades per tot arreu. El terrorisme català sempre ha estat minoritari i mal organitzat, cosa que segurament ha estat positiva per al conjunt de la societat nostrada, veient com han anat les coses en d'altres bandes. D'allò de la lluita armada i algunes violències puntuals se n'ha parlat molt poc i alguns aspectes no sé pas si mai els aclarirem.

Avui alguns comentaris sobre els espanyols i els castellans que es fan a la pel·lícula toparien amb la moral unitària rància de l'extrema dreta actual que posaria alguna querella i tot o magnificaria la qüestió segons la seva conveniència. De fet la història no acaba bé, l'ordre, d'alguna manera, malgrat el terrible i sobtat final, sabem que quedarà restablert, que per això el senyor Boix farà el que calgui quan calgui. A la pel·lícula ens maten, per motius diferents i divergents, dos presidents de la Generalitat, que ja és trist. El complot dels anells, amb les seves evident limitacions pressupostàries té avui el perfum del passat, amb aquella Barcelona que ja brutejava, encara que sembli que la brutícia és actual, aquelles previsions de canvis dràstics amb l'excusa olímpica, la mort d'una època que no seria com ens havíem pensat, aquell Museu d'Art Modern, tan ben instal·lat a la Ciutadella, que m'encantava... 

La pel·lícula, a l'inici, ens parla d'uns estudis sobre un possible conflicte entre Espanya i Catalunya, situat en un modest vuit per cent, no sé què sortiria en l'actualitat. I ens explica, d'entrada, que la narració anirà sobre aquest vuit per cent. Al final, amb els títols de crèdit, es pot escoltar una preciosa cançó amb lletra de Parcerisas i música Manuel Camp, Record d'amor, cantada per l'Àngel Gonyalons, de la qual no n'he trobat cap gravació per la xarxa, de moment. Potser era aquell un cinema amb pocs recursos però, això sí, fet amb molt de coratge i molta imaginació i que comptava amb un públic fidel i devot. La pel·lícula s'ha vist en d'altres ocasions, també a la Filmoteca, i es pot trobar a youtube.

25.10.21

SECUNDARIS DESITJATS: ROD TAYLOR

 


De vegades hi ha coses del passat que, per casualitat, et venen al cap i, al cap de poc temps, t'arriben notícies sobre elles. No crec en gairebé res, encara menys en fenòmens paranormals, però fa uns dies recordava Rod Taylor i avui al blog Cinefília, en l'interessant inventari comentat sobre títols on va intervenir Fernando Fernán Gómez, el seu autor recorda Marbella, un golpe de cinco estrellas, de mitjans dels vuitanta. La pel·lícula no és de culte pero gairebé ho hauria de ser a causa, precisament, de les 'estrelles', emergents, efímeres o decadents que s'hi apleguen. Fernán Gómez, com Sacristán, donaven un valor interessant als seus títols alimenticis, els quals sovint, en recuperar-los, ens evoquen aspectes que havíem menystingut quan érem joves i progres. 

De Fernán Gómez, sobre el qual he escrit manta vegades, estic llegint ara un llibre deliciós que m'ha passat una amiga, El vendedor de naranjas, però ara volia recordar l'actor Rod Taylor i la meva relació -virtual, què més voldria jo- amb ell. El vaig veure per primera vegada en una d'aquelles sèries dels seixanta, Hong Kong, em va semblar guapíssim, molt interessant, corria amunt i avall en cotxes esplèndids i no es despentinava mai. En aquella època hi havia moltes sèries amb xicots de bon veure que avui son morts o vellets, una de culte era 77 Sunset Strip. No sabria explicar avui de què anaven, ben bé, aquells capítols amb misteris i amors efímers, els protagonistes no es casaven mai i si els sortia una nòvia seriosa aquesta moria o marxava.




Aquella televisió no la veia a casa, no posseïem encara el màgic aparell, sinó a la llar d'uns veïns de replà, privilegiats, que tenien la paciència d'acollir-nos als vespres o els diumenges, per tal de gaudir de la novetat. A Rod Taylor el vaig veure en algunes pel·lícules, sovint en papers de secundari de lluïment, amb l'excepció de La màquina del temps i alguna altra cosa. Tot just fa poc que vaig saber que era australià. El seu paper més recordat és el dels Ocells, de Hichcock, la història té poc a veure amb l'original de Du Maurier, com vaig comentar a l'entrada anterior. Va ser una pel·lícula adient a fer comentaris de tot tipus sobre la seva simbologia. En tot cas em va empipar que el noi, Taylor, s'encaterinés de la rossa i deixés de banda la mestre morena, guapíssima Pleshette, a la qual acabaven, el remaleïts ocells, deixant com un colador, per haver, ai, protegit l'alumnat en perill. 



Després Taylor va anar fent cosetes però no li van sortir, en el cinema, papers tan rellevants tot i que va tenir rols importants en pel·lícules corals, com Taules separades i unes quantes més que no esmento perquè tot és a la wikipèdia. Va fer molta bona televisió, teatre, es va casar tres vegades i va tenir, expliquen, moltes nòvies. Va morir el 2015, era ja un vellet però feia la mateixa cara de murri de quan era jove. Potser no ha estat un gran mite del cinema però va tenir sort,  va treballar força, va morir d'un cobriment de cor envoltat, segons he llegit, de la família, i segur que els va poder deixar una bona pessigada. Va tenir una filla que no va ser actriu sinó perodista de categoria, especialitzada en economia, i està molt ben col·locada. Aquest primer quart de segle XXI s'ha emportat un munt de gent, famosa, coneguda, saludada, i ha esventat una gran part del meu imaginari que encara romania en actiu. És llei de vida.

23.10.21

LA ROSA SERIA UNA ROSA ENCARA QUE TINGUÉS UN ALTRE NOM

 


Ahir, al cinefòrum de 'Tot Història' es va comentar El Nom de la Rosa. No vaig poder tornar a veure la pel·lícula ni tampoc tornar a llegir el llibre, no sé si aixo és o positiu o no, de vegades en les revisitacions hi trobes coses noves i, en d'altres, tens una certa decepció lligada al fet de què han passat els anys i tot canvia, nosaltres inclosos, és clar.

Sobre el llibre s'ha escrit molt, massa i tot. Jo crec que l'èxit va sorprendre el propi autor que no va tenir la mateixa volada exitosa en els de després tot i que va generar un exèrcit de seguidors incondicionals o que deien que n'eren incondicionals. Era un d'aquells llibres que quedava bé llegir, molt promocionat. Eco era aleshores un personatge de moda intel·lectual, més comentat que no pas llegit fins aleshores, tot i que els Apocalíptics i integrats va tenir molta sortida a casa nostra. A mi em ve sovint el títol al cap perquè crec que aquesta divisió, que ell aplica a la cultura de masses, és pot aplicar a molts àmbits, també en el present. Quan es va publicar Eco era un jove de molt bon veure, per cert, un d'aquells intel·lectuals emergents de l'època, plenament modern i innovador.

A principis dels vuitanta es va publicar El nom de la rosa, primera novel·la de ficció d'un autor que ja entrava a la maduresa. A l'escola tots i totes el vam llegir i comentar, un company molt bon lingüista es va dedicar a traduir amb cura els llargs fragments en llatí que crec recordar que no duien traducció en les primeres edicions. Crec que moltes persones anaven de forma directa a la narració detectivesca, amb algunes paradetes en els fragments més assequibles.

El llibre és ple de referències filosòfiques, teològiques, poc comprensibles per a la majoria d'un públic normalet, en el qual m'incloc, però també hi ha picades d'ullet, bromes, anacronismes i un cert intent de 'quedar-se amb el públic' en algun moment. Amb aquests llibres hi ha qui creu que allò era real però una novel·la, per més ben documentada que estigui, és sempre ficció i segons alguns crítics el llibre, en molts moments, està més lligat a l'època de publicació, tot just estrenada la dècada dels vuitanta, que no pas al segle XIV.

Eco, en molts aspectes, era un bromista, amb un sentit molt intel·ligent i brillant de l'humor, avui molta gent no recorda o no vol recordar allò de la patafisica. Li agradava la novel·la d'enjòlit, cosa comprovable en llegir El Nom de la Rosa, no dic res de nou, i també tenia dèria per personatges com James Bond i d'altres. Estava al dia, vaja, i no deixava res per verd. Es va especular molt sobre el títol del llibre, que sembla que Eco va triar entre d'altres possibilitats. 

Per a gaudi d'interessats al final l'autor inclou un vers llatí que al·ludeix a la brevetat de la bellesa de la flor de la qual, al capdavall, tan sols en resta el nom. Pel que fa a la trama detectivesca i a com moren els frares assassinats, no era gaire original, treta de context. Jo havia llegit no feia gaire aleshores una narració breu, policíaca, en alguna revisteta femenina, on ja mataven gent amb allò del verí al lloc del llibre on s'hi posava saliveta per poder passar els fulls, una pràctica que avui crec que ha desaparegut i semblaria de mal gust. També enganxàvem els segells llepant-los, aleshores. 

Sis anys després de la publicació del llibre ja vam tenir pel·lícula amb Annaud de director, que havia tingut molt d'èxit amb La recerca del foc. Annaud és un bon professional, brillant, no ho negaré, però no és dels meus mites cinematogràfics més admirats. La del foc no em va desvetllar l'entusiasme que va produir en molta gent. La pel·lícula va atiar moltes expectatives, com era d'esperar es va potenciar la part d'enjòlit, els crims i la resta, es van fer variants importants en coses com ara el desenllaç i se'n va escombrar molta teologia i filosofia. Res a dir, s'han fet coses molt menys respectuoses, en el cinema.

La pel·lícula té avui tanta o més lletra escrita al damunt que no pas el llibre, gairebé. Connery, aleshores en hores baixes, va fer un frare impressionant i va ser part de l'èxit aconseguit per la versió en cinema. A Eco, diuen, no li va agradar gens tot i que existeix algun comentari fet per ell mateix on no la deixa malament del tot i sembla admetre que era impossible conservar l'esperit del tema. Eco havia fet fins i tot algun paperet de lluïment a pelis italianes com La nit, per cert. 

Sembla que, malgrat no agradar-li la pel·lícula, l'intel·lectual va fer una bona amistat amb el director però es va decebre en tractar Connery, que li va semblar una mica, o molt primari, i que, segons Eco, tan sols parlava de futbol. La cinta va tenir crítiques positives però també demolidores, a causa de l'excessiva potenciació del tema criminal i de  canvis importants en el final, en l'intent d'aconseguir una mena de feble final feliç. L'ambientació i el maquillatge van ser de categoria però el cert és que la caracterització d'alguns monjos és exagerada i sembla que siguem a La parada dels monstres en molts moments. 

Avui és una pel·lícula que es veu bé, interessant, amb bons actors, si s'òbvia l'origen literari, cosa difícil perquè va ser aquell un llibre molt llegit. El mateix Eco va publicar les famoses postil·les que semblava que anaven a aclarir conceptes però que encara van embolicar més la troca literària. El cert és que no va donar mai més permís per passar d'altres obres seves de ficció al cinema. Fa un any es va rodar una minisèrie sobre el llibre, no l'he vista i crec que s'ha promocionat poc, Turturro fa, diuen que prou bé, el paper de Connery. Sembla que no està malament del tot, malgrat que la pel·lícula d'Annaud va rebre uns quants pals importants, ara resulta que la sèrie no arriba a la seva categoria. L'ha dirigit un italià, Giacomo Battiato. Sempre sembla que sigui millor allò d'abans fins que el present ja és també 'allò d'abans'.

Les coses ens agraden o no en un moment determinat de les nostres vides, per això és important recordar les primeres impressions, lligades a la nostra edat en el moment del descobriment i fins i tot a les circumstàncies polítiques i socials d'aquell moment. Hi ha qui va escriure que, al capdavall, el rerefons del llibre d'Eco té molt a veure amb la política de blogs i la guerra freda, encara vigent. Els vuitanta van esdevenir una dècada difícil, decebedora en molts aspectes, que es recorda de forma parcial, com sol passar amb gairebé tot. Itàlia tenia molts problemes de gruix, encara en te, però son diferents. Nosaltres, després de les il·lusions dels seixanta i el canvi democràtic o més o menys democràtic anàvem caient en una mena de desencant a tots nivells. Això tampoc no és original, als entusiasmes col·lectius sempre els segueix la patacada. Mireu el procés...

Umberto Eco va morir el 2016, després d'una llarga malaltia, com en diuen encara, de vegades, dels càncers. Connery, el 2020, l'any de l'estrena de la sèrie sobre la novel·la. El seu darrer llibre va ser un recull molt interessant d'articles publicats a L'Espresso. El títol original, tret d'un vers de La Divina Comèdia de significat incert, va ser Pape Satàn Aleppe. Cronache d'una società líquida però en castella, segurament triat més aviat pels apocalíptics que no pas pels integrats es va dir De la estupidez a la locura: Crónicas para el futuro que nos espera. Como vivir en un mundo sin rumbo. Un recull imprescindible, amb reflexions sobre el consumisme, l'envelliment de la població, la societat líquida, i que, ai, no ha generat els debats que en d'altres temps provocaven els llibres d'Eco. No vull caure en el parany d'elogiar els intel·lectuals d'abans i dir que avui no hi ha gent de categoria, segur que n'hi ha i no la conec ni l'he llegit. 

22.10.21

CONTES PER LLEGIR EN ELS OMBRIVOLS VESPRES TARDORENCS

 



La pomera i altres contes aplega set relats de Daphne du Maurier, de diferent temàtica i extensió, tots ells, però, ben característics de l’autora a l’hora de conformar universos estranys i deixar-nos amb la inquietud dels misteris no resolts. El llibre s’inicia amb Els ocells, aquesta narració sempre s’ha considerat el fonament de la pel·lícula de Hitchcock, admirador de l’autora a la qual va adaptar en diferents ocasions, tot i que fent variacions als textos originals. En aquest cas la narració original té poc a veure amb la pel·lícula, més enllà del capteniment assassí de les aus del títol i l’ambigüitat del final, cosa que no queda gaire clara en moltes ressenyes i comentaris que hem pogut llegir al llarg del temps.

Du Maurier (1907-1989), britànica i de família benestant i de categoria, va ser una autora d’èxit, amb un capteniment relativament estrany, enigmàtica en molts aspectes, els seus llibres han envellit molt bé, de fet son estranyament moderns en molts aspectes. Alguns d’aquests contes es troben en reculls diversos en castellà però aquesta excel·lent traducció de Marta Pera és indispensable. Du Maurier juga amb la vida quotidiana inserint en ella l’enigma, la irracionalitat, la inquietud imprevista. No tots els contes del recull tenen el mateix interès però en tots ells hi sura el segell de l’autora, aquesta grapa per neguitejar-nos i deixar-nos amb el neguit perquè les coses no acaben bé o, senzillament, no acaben de cap manera convencional, no ens deixen tranquils, vaja.

En algun moment van titllar Du Maurier d’escriptora romàntica, adjectiu que rebutjava. De fet en els seus contes hi sura sovint la violència soterrada, la cruesa, la cara més fosca de les relacions de parella, la dificultat en la comunicació i en l’assoliment d’una mica de felicitat. Les seves històries continuen amb nosaltres molt de temps després de llegir-les. Un recull excel·lent amb una traducció de categoria, adient per a llegir en aquesta època tardorenca.

18.10.21

PATRONS, MARINERS I LA CANÇÓ DE LES BALANCES

 



Després d'una llarga temporada sense anar al cinema ahir vaig tornar al Renoir, a primera hora de la tarda, per veure El buen patrón, tenia curiositat després d'haver-ne sentit a parlar per la tele i la ràdio i haver-ne llegit alguna coseta. 

Ja he manifestat en alguna ocasió que penso que és millor accedir al que sigui sense condicionaments previs però això és gairebé impossible, encara més quan sembla que han triat aquesta pel·lícula per 'anar als óscars'. No puc dir que no m'agradés, aquest patró ben intencionat, sempre que no li toquin el voraviu.  És aquesta una comèdia àcida, tirant a negra, amb ressons del millor cinema hispànic de l'escola berlanguiana i amb un Bardem en estat de gràcia al qual tan sols trobo a faltar, en alguns moments, una millor vocalització. I aquest no és un tema menor perquè la història és plena de frases iròniques, inquietants i divertides a la vegada.

Bardem regna sense competència enmig d'un molt bon planter de secundaris de luxe que queden una mica abaltits pel resplendor d'aquest patró singular, que va a la seva i que vol creure que és, fins i tot, una bona persona. La singularitat de la història és que aquí els altres no son una classe obrera explotada i unida en la lluita, això no és Ken Loach, vaja, és la realitat humana de l'ara i aquí. Hi ha tants rerefons en el conjunt de personatges que, malgrat totes les seves malifetes, aquest patró acaba per generar empatia i fins i tot sap greu que no li surtin les coses del tot bé.

La brillantor aclaparadora de Bardem fa que la resta de personatges, de tota manera, quedin diluïts i poc dibuixats però potser ja era aquesta la intenció de León de Aranoa, qui sap. Ens ensopeguem amb alguns tòpics inevitables, la becària joveneta, atractiva i ambiciosa, el lluitador solitari que continua protestant malgrat que, en realitat, ja ha aconseguit el que se suposa que desitjava, les traïcions ocultes, les gelosies irracionals, els xicots esventats, violents i racistes i coses així. I potser un excés de joc dialèctic amb el tema de les balances, que és allò que es fabrica a l'empresa d'aquest patró, una empresa mitjana i familiar i que, segons pretensions de l'amo és, també, una família, amb tots els problemes que es poden trobar en una família, és clar. Les balances, la justícia, la fidelitat... unes referències una mica fàcils i portades sovint a l'extrem per tal de fer quadrar el discurs.

Em venia al cap, després de veure la pel·lícula, una antiga novel·la de Rosa Montero que sempre m'ha estranyat que no hagues tingut més ressò ni una versió en cinema, 'Amado amo'. I també, tot i que ameto que té poc a veure, aquest patró m'evocava en alguns aspectes l'Óscar Martínez de 'El ciudadano ilustre', en aquella història no hi havia tampoc innocents ni ingenuïtat. De vegades fem estranyes associacions que potser no venen a tomb. En tot cas 'El buen patrón' és una molt bona pel·licula, plena de frases brillants i amb segones intencions evidents, en ocasions massa poc subtils, potser. I del paper de Bardem, poca cosa es poc afegir, el broda i mostra com millora amb el pas del temps i com es pot adaptar a registres diversos i de tota mena, amb un gest o una mirada ho diu tot o gairebé tot i, al capdavall, tot plegat ens ensenya com una cosa és el que veiem i, l'altra, allò que s'esdevé en realitat i que, com expressa una antiga dita, no coneixes ningú fins que no t'hi has menjat un sac de sal. Cosa que avui, amb la tendència a no abusar del condiment, encara es fa més difícil.