26.9.22

QUAN LES DONES MANIN I EL MON SIGUI UNA BASSA D'OLI



Si las mujeres mandaran
en vez de mandar los hombres,
serían balsas de aceite
los pueblos y las naciones.
No habría nunca
guerras odiosas,
que a concluir esas guerras irían
madres y esposas.
Y aun siendo muchos
y muy valientes,
en un día acababan con ellos
con uñas y dientes.

(Gigantes y cabezudos, libreto de José Echegaray, música de Fernández Caballero)



        De vegades encara em sorprèn com frases que pertanyen a sarsueles diverses em venen al cap i formen part del meu imaginari sentimental, fins i tot quan no les puc situar en el seu lloc d'origen. La sarsuela va ser un gènere transversal en tots els sentits, el seu èxit va durar cent anys, si fa no fa. Ha fet revifalles puntuals, gràcies a la televisió, i encara compta amb els seus addictes, malauradament per aquests verals no tenim ocasió de veure'n gaire. Sempre ens quedarà internet. Tinc aquest interessant i complet llibre sobre el tema, que vaig comprar a la desapareguda llibreria del Liceu, fa uns quants anys. 



    Avui em venia al cap la famosa jota de Gigantes y cabezudos sobre com seria un mon manat per dones. Els dos primers versos els havia escoltat, inserits en converses familiars i veïnals. Son un desig però el cert és que avui, amb la senyora Meloni inaugurant els manaies d'extrema dreta a l'Europa propera, hem pogut constatar que les coses no son com voldríem i que de dones, avui que manem una mica més, també n'hi ha per a tots els gustos, tot i que resulta obvi el fet que la violència directa es dona molt més, estadísticament parlant, per part dels senyors.

        Gigantes y cabezudos és una història ingènua i amable, situada en el context, aleshores contemporani, de les guerres colonials. Les sarsueles amb rerefons costumista i regional son les que més m'agraden, en general. A banda de la jota mencionada compta amb d'altres fragments rellevants, com ara el cor dels repatriats, amb allò de Al fin te miro, Ebro famoso... Una altra frase de la mateixa sarsuela que va quedar enquistada en el llenguatge popular va ser allò de semblar de Calatorao, que s'aplicava sempre que es veia un grup familiar nombrós, estil família Ulises, pel carrer, semblen els de Calatorao, havia escoltat, en ocasions. Jo no sabia aleshres que Calatorao era un poble, un poble molt bonic, de la província de Saragossa.

    La protagonista de la història es diu Pilar, un nom que havia estat molt i molt popular, durant anys, també a Catalunya. Avui, amb les connotacions hispàniques mal enteses, és un nom en decliu, per aquí, tot i que tenim un llibre molt conegut i reconegut de Narcís Oller, amb una protagonista que es diu Pilar, per cert. Ara s'acosta la festa del Pilar, que no acabem de saber com l'hem de celebrar, una festa tardorenca i entranyable, més enllà de la mitologia rància que li han anat posant al damunt. Per cert, els nostrats Montserrat i Núria també han anat de baixa, per motius més frívols.

    Amb el temps s'ha reivindicat la jota catalana, afortunadament. La geografia interessada ha posat fronteres on no calia i amb l'Aragó hi ha sovint malentesos, atiats per la gent de mala fe de totes bandes. Però no entraré en aquest tema, a mi m'agraden les jotes, catalanes i aragoneses, m'agrada gairebé tot. I m'agrada la sarsuela, no pas tota, en bloc, sinó algunes i no pas senceres. La lletra de la sarsuela és d'un Echegaray, germà del més famós, l'escriptor i matemàtic, gran amic i traductor de Guimerà, al qual també se li apleguen penjaments injustos com si tingués la culpa d'haver rebut el Nobel en lloc del nostre candidat o com si fos un mindundi, quan va tenir èxits europeus molt interessants. Moltes vegades es parla per tòpics, llocs comuns, i sense vergonya, la ignorància és molt agosarada. I això que avui hi ha poques excuses per fer-se l'ignorant persistent, la veritat.

    Meloni donarà ales a d'altres candidats i candidates. Les dones d'extrema dreta, si son hàbils, que no passa sempre, ni amb les dretes ni amb les esquerres, poden conformar un feixisme amb rostre humà, molt inquietant. Però el futur, per sort o per desgràcia, és imprevisible. De forma inevitable recordava aquests dies un temps en el qual hi havia molta por, a Itàlia, de què arribés el comunisme al poder, recordava els atemptats de l'extrema dreta que es van penjar als anarquistes, i fets terribles d'uns anys en els quals, ho sento, gairebé ens consolàvem de tenir el franquisme a casa veient que a Itàlia també queia gent per la finestra. Van ser anys de molt de cinema polític, com ara les terribles Confessions d'un comisari

    Mal de molts consol de ximples, vaja. Hi havia gent, per la ràdio, que avui feia fins i tot brometa sobre la Meloni, el cognom també pesa, ja s'havia fet broma en el passat ancestral, quan encara no manaven tant, sobre Hitler, sobre Franco, sobre Mussolini, sobre... Fa anys els partits nostrats d'extrema esquerra eren molt creatius amb els eslògans, amb això també s'ha perdut molta imaginació, en recordo un que feia 'No Reagan, va en serio'. 
    

24.9.22

TRAGÈDIES POC CONEGUDES I CINEMA DE DENÚNCIA

 



The promise, la darrera pel·lícula que he pogut veure i comentar al cinefòrum de Tot Història, va partir a l'inici d’un guió força diferent que el director, Terry George, va refer de dalt a baix. George és un director interessant, irlandès, que es va exiliar als Estats Units per motius polítics i que compta en la seva trajectòria professional amb títols relacionats amb el tema dels drets humans, tant al seu país (En el nombre del padre) com a d’altres indrets (Hotel Rwanda). Precisament, en documentar-se sobre Hotel Rwanda va aplegar informació sobre el tema del genocidi armeni i va viatjar a Armènia i Turquia per tal d’investigar més a l’entorn d’uns fets encara no prou coneguts, a nivell general.

La financiació va anar a càrrec d’un milionari armeni americà, Kirk Kekorian, qui ho fa fer a fons perdut, sense cap interès de guany, ja que considerava que el projecte no generaria beneficis. Segurament la influència del finançador va evitar que, con en d’altres casos, el govern turc pressionés excessivament  per tal de cancel·lar produccions sobre un tema tan incòmode per a ells. Kerkorian va morir el 2015, precisament l’any del centenari del genocidi de 1915, i no va poder veure la pel·lícula acabada.

Al guió s’hi va incloure una història romàntica, amb la intenció de fer arribar la pel·lícula a una audiència més diversa, bandejant convertir-la en una lliçó d’història amb vocació massa documental. La pel·lícula es va filmar en anglès, a diferents països, amb una repartiment molt interessant i divers, hi podem veure, fins i tot, paisatges empordanesos i a Abel Folk, per exemple. Es va evitar fer massa promoció de la filmació, per evitar possibles atacs i protestes per part de Turquia. De tota manera el govern turc va posar pals a les rodes de la distribució, segons sembla. Per motius diversos els resultats respecte la recaptació no van ser els esperats i la pel·lícula va passar una mica desapercebuda i va rebre crítiques i valoracions contradictòries.

El millor de la pel·lícula és el fet de donar a conèixer, d’una forma distreta i planera, sense evitar mostrar algunes escenes de violència, un genocidi sovint oblidat, tot i que existeixen pel·lícules, documentals i llibres a dojo, per als interessants en documentar-se a fons sobre aquells fets, la història i la situació actual dels armenis. A Barcelona, a l’Ateneu, es va fer una exposició impressionant al vestíbul, amb motiu dels noranta-dos anys del genocidi i  amb motiu del centenari, el 2015, es van celebrar xerrades, conferències i projeccions de documentals.

La matança decretada per l’imperi otomà, que es trobava a les acaballes, el 1915, segons dades aproximades va produir més un milió i mig de morts i un nombre semblant de deportats. La impunitat dels fets va esdevenir, segons opinen alguns experts, un precedent de futurs exterminis, dels quals el més conegut per nosaltres és l’Holocaust jueu.




La pel·lícula compta amb una realització acurada, pel que fa a les localitzacions, a la música, al repartiment, amb pesos pesats com Bale i Isaac en els principals papers masculins. Però no acaba d’agafar el to, la història amorosa grinyola i no s'implicar-se com caldria en el conjunt de la tragèdia. Hi ha una certa manca d’alè èpic, com el que podem trobar, per exemple al Doctor Zhivago, i tot plegat esdevé correcte i interessant però no emociona com tocaria, segons la meva opinió, que pot ser subjectiva. A internet es poden llegir opinions per a tots els gustos.




Malgrat algunes limitacions, però, la pel·lícula pot ser útil per acostar gent de tota mena al tema armeni. Si es vol aprofundir existeixen títols de pel·lícules diverses, menys conegudes, llibres, i, sobretot molt bons documentals. La realitat sempre és més trasbalsadora que la ficció i més difícil d’entomar, recordo que l’exposició del vestíbul de l’Ateneu, de fa anys, em va impressionar més que no pas aquesta història ben intencionada, amb un final vagament conciliador que, al capdavall, confirma que els supervivents sovint han de fer una altra vida en un altre lloc. I que molts conflictes perviuen, s’enquisten o revifen quan menys s’espera. Algunes de les limitacions de la pel·lícula son semblants a les d’Hotel Rwanda, tot i que ja és prou lloable que es difonguin tragèdies col·lectives que acabem per oblidar o que hem d’admetre que coneixem poc i, encara, de forma parcial. Per cert, el terme genocidi encara no existia en aquella època, és un mot creat per Raphael Lemkin, jueu polonès, l'any 1944.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi_armeni

https://www.filmaboutit.com/es/movies/topic/genocidio-armenio-634/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi

https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/sobre-el-genocidi-armeni-llibres-musica-pel%C2%B7licules-articles/

21.9.22

FIRES, LLIBRES, FESTES I EVOCACIONS

 


Ahir vaig fer un volt per la Fira del Llibre d'ocasió, gairebé tan vella com jo. La Fira va començar de forma modesta i durant uns anys va assolir un èxit notable, ocupava les dues voreres del Passeig de Gràcia. Ara tot just ocupa mitja vorera en un dels costats, cosa lògica, considerant com ha canviat el tema, molts llibres antics es venen per internet i, en general, el panorama ha evolucionat amb els canvis en les tendències culturals i la transformació de la societat. 

Avui hi ha molta oferta de llibre de segona mà però han desaparegut moltes de les antigues llibreries tradicionals d'aquest tipus, dirigides sobretot, en els seus inicis, als estudiants. Trobem llibres d'ocasió a algunes cadenes especialitzades o a les botigues i parades del Llibre Solidari, això sí. Espero que, encara que sota mínims, aquesta fira, la meva preferida, es mantingui durant molts anys més, malgrat que poques coses duren per sempre. I això de sempre és subjectiu i té a veure amb les nostres pròpies vides, més aviat. 



Aquests dies han començat les escoles, el tema del llibre escolar també ha canviat molt. Quan jo era petita es comptava amb una enciclopèdia, que sovint durava més d'un any. Els llibres nous, pocs, es folraven amb paper blau, el meu avi era l'expert en el tema, i s'hi afegien unes etiquetes blanques molt evocadores. Tot era en castellà, aleshores, ho va ser fins fa, com qui diu, quatre dies. 

Em sorprèn recordar els molts petits comerços que hi havia al barri, em pregunto com podien sobreviure. Hi havia aleshores moltes papereries-llibreries, botiguetes on es venia una mica de tot, a principi de curs calia assortir-se de llapis, goma, maquineta, en ocasions extraordinàries alguna caixa de llapis de colors, tinta, plomilla i mànec, tot plegat fins a l'aterratge luxós de les plomes estilogràfiques i els bolígrafs.

A banda del material escolar, aquelles petites i encisadores botigues tenien alguns llibres de contes, cromos de picar i de col·leccions, estampes, postals especialitzades en temes diversos, petites joguines, purpurina, blocs de rebuts i factures, paper de barba, llapis Goya per pintar els mapes... Per Nadal hi trobaves postals de Nadal i figuretes de pessebre, per les revetlles, piules i material pirotècnic divers, un perill evident que va fer que amb el temps, després d'alguns accidents lamentables, no es deixessin vendre en aquells establiments. 



El cartell de la Mercè d'aquest any mostra tres dones d'edats diferents, per motius obvis m'identifico amb el tema, sembla que els cartells actuals han tornat a un cert figurativisme més convencional, sense perdre modernitat. Tot son modes i tendències. Molts dels cartells mercedaris contemporanis compten amb una majoria aclaparadora de figures femenines, per cert. És clar que la homenatjada és una dama mítica. Abans es deia que per la Mercè sovint plovia perquè Santa Eulàlia, patrona una mica bandejada, plorava. Avui Santa Eulàlia se celebra força i ja no té motius tan fefaents per disgustar-se. 

Per més que es dissimuli el rerefons religiós la religió està i al davant al darrere de les nostres celebracions i no cal queixar-se, tot és cultural i es pot celebrar sense complexos, no cal tornar als temps dels solsticis i coses així, que ens queden molt lluny. La cultura és un totum revolutum que serveix per a tot, com tants mots que fem servir, encara no en tenim una definició que convenci tothom ni podrà existir mai, diuen que hi ha centenars d'explicacions sobre què és o no és la cultura. En nom de la cultura es poden dir i fer molts disbarats i justificar el que sigui. I demanar subvencions per al que sigui.


20.9.22

LA LITERATURA FILIPINA TAMBÉ EXISTEIX

 



Amb el pas del temps aprens coses però més aviat t'adones de les moltes que no saps, que coneixes malament i que mai no podràs arribar a saber. Gràcies a un dels excel·lents clubs de lectura de la Casa Àsia he llegit Anochecer, una novel·la escrita per F. Sionil José, un autor que va estar a punt d'aconseguir el Nobel i que va morir el gener d'aquest any sense que cap programa de tele o de ràdio, que jo sàpiga, ens en parlés (o ho fes tot just de passada).

Aquest escriptor va néixer a Rosales, Pangasinán, pel desembre de 1924. Va morir al seu país pel gener de 2022. Podem llegir en castellà tres dels seus molts llibres, tots tres fomen part d'una sèrie de cinc, Anochecer és el darrer que va escriure però el primer en l'ordre cronològic dels esdeveniments, que repassen la història filipina, sacsejada per la lluita de classes i el colonialisme espanyol, americà i japonès. Sembla que el fet d'haver estat candidat al Nobel va fer que es fessin aquestes publicacions.

A Barcelona fa molts anys que hi ha immigració filipina, son gent discreta i educada, que es relaciona molt entre ella. Gosaria dir que coneixem molt poc la cultura, la història o la geografia del país. De cinema filipí tan sols recordo haver vist una pel·lícula, fa anys, a la Filmoteca. No té un turisme massa desenvolupat, les notícies que ens arriben d'allà, molt de tant en tant,  son curiositats sobre governants corruptes, terratrèmols, coses així, perquè la informació alarmista es veu que aconsegueix més audiència que no pas la positiva. És un país complex, format per més set milt cinc-centes illes, amb més de cent milions d'habitants, cent setanta llengües, ètnies diverses... Sabem que va ser colònia espanyola, sobretot gràcies a allò dels darrers de Filipines o a les companyies de tabac. Potser ens sona José Rizal, afusellat pels espanyols, un personatge molt interessant, poc llegit entre nosaltres, tot i que va escriure en espanyol. Va influenciar molt Sionil, tot i que aquest va escriure en anglès. 

Les llengües oficials de Filipines son el tagal i l'anglès però hi ha d'altres llengües parlades per milions de persones que tot just, en alguns casos, es respecten una mica a l'escola dels menuts. Sembla que Sionil no va voler escriure en tagal, pertany a un altre grup ètnic i lingüístic, les relacions entre alguns grups son espinoses, com sol passar a tants indrets del nostre planeta. 

Durant un curs escolar, per circumstàncies diverses, vaig treballar a una escola del cor de Barcelona on anaven molts alumnes filipins, la gran majoria treballadors, amb famílies educades i estables. La lectura d'aquesta novel·la m'ha motivat i encuriosit més sobre aquell país i la seva història i característiques, tot i que, més enllà del context en el qual se situen els fets, és una narració que connecta amb allò que en dic l'ànima humana. Al capdavall molts pobles s'han vist sotmesos pels uns i pels altres, han tingut enfrontaments interns, han comptat amb personatges rellevants, com el protagonista, líder i heroi malgrat ell mateix. I, a nivell més personal, la gent té una família, s'enamora, pateix, gaudeix de la natura, treballa i intenta sobreviure amb dignitat, aquí i a les antípodes. 

A la tertúlia sobre el llibre, coordinada per Marta Moreno, amb una assistència relativament minoritària, deu persones, vam poder comptar amb Isaac Donoso (Alcoi, 1979), un d'aquests savis gairebé anònims per a molta gent que mereixerien una presència més persistent en televisions i programes culturals. Escriptor, filòleg, arabista, musicòleg i moltes coses més, Donoso va parlar de forma planera i propera de l'autor, del país, en el qual ha viscut i estudiat i el club de lectura va ser un goig. Entre els assistents hi havia el periodista Ramon Vilaró (Vic, 1945), un altre savi, que també ha escrit en ocasions sobre Filipines i que va ser amic personal de Sionil. 

Aquests clubs de lectura online permeten que t'apuntis de forma puntual a una de les lectures, comencen i acaben amb gran puntualitat, i en els pocs en els quals he participat he après moltíssimes coses que no sabia. És allò del vell refrany que havia escoltat a casa, tot sovint, quan era petita: no te acostarás sin saber una cosa más.

16.9.22

GRANDESES I MISÈRIES DEL SERVEI DOMÈSTIC DE CATEGORIA


Aquest divendres he reprès els cinefòrums online de Tot Història amb The Remains of The Day, avui tot un clàssic del cinema, que es va estrenar en el ja llunyà 1993. Recordava molt bé la pel·lícula, tot i que el pas del temps fa que oblidem detalls, que ens fixem en aspectes que ens havien passat desapercebuts i, fins i tot, que constatem com, en ocasions, inventem escenes que ni tan sols no van existir. Com tantes altres pel·lícules, aquesta demana pantalla gran i cinema en silenci, sense crispetes. Recordo que la vaig veure al Renoir, en versió original, perd molt doblada, passa amb tot el cinema en general però hi ha històries que exigeixen poder escoltar els actors i les actrius més que no pas unes altres.

James Ivory, director californià d'ascendència europea, ha assolit un reconeixement en alça amb les seves adaptacions d'obres literàries. Malgrat l'excel·lència dels seus repartiments, guions, i ambientacions, no ha rebut tants premis com seria d'esperar, però això dels premis és una mena d'estranya loteria. Hi ha qui titlla Ivory de fred, de distant, no diré que en alguns casos no sigui així, tot i que matisaria la qüestió. Però aquesta pel·lícula li va sortir rodona, una obra mestra amarada de melangia i emoció, que no ha perdut gens amb el pas del temps, més aviat el contrari.

Com és ben sabut la pel·lícula parteix d'una molt bona novel·la de Kazuo Ishiguro, deu ser casualitat però els dos llibres que més m'han agradat d'aquest autor son els que tenen versió, molt respectuosa amb el texto original, en cinema. Una és aquesta i l'altra, No em deixis mai, un dels pocs llargmetratges de Mark Romanek, més conegut per la seva excel·lència en el mon del vídeo clip. Va comptar amb un molt bon repartiment i, com d'altres llibres de l'autor, ens situa en una mena de ciència ficció molt humana. 

Ishiguro té origen japonès però és anglès de cap a peus, hores d'ara. La pel·lícula va comptar amb una guionista habitual d'Ivory, Ruth Prawer Jhabvala, sembla que al principi hi va tenir alguna cosa a veure Harold Pinter però el tema no va rutllar. També va col·laborar amb Ivory, a la producció. la seva parella professional i personal, Ismael Merchant. Hi ha molts temes que convergeixen al llibre i a la pel·lícula, un dels més evidents és el pas del temps, que deixa al darrere tot allò que no podem recuperar, les restes del dia duren poc, la nit arriba molt de pressa després del crepuscle. 

S'ha incidit molt en el personatge del majordom, interpretat per Hopkins, i en com malmet tota una vida, però, sense necessitat de ser un criat, quantes persones no han dedicat un excés d'esforços i temps a la seva professió? El problema és que, avui, contemplem el servei domèstic amb uns altres ulls. Era una de les poques sortides professionals d'un passat no tan llunyà, d'un temps en el qual encara no es creia, a nivell general, en la igualtat humana. I m'agradaria poder comprovar si avui hi creiem de forma seriosa. 

Hopkins és un gran actor però en ocasions, ara que he tornat a veure la pel·lícula, m'ha semblat una mica encarcarat, costa, fins i tot, d'entendre que la vitalista governanta s'encaterini d'ell. Però vaja, sembla que és així. La història s'emmarca abans de la Segona Guerra Mundial, l'amo de la casa simpatitza amb els alemanys, no era l'únic, sembla mentida que aquests dies, amb la parafernàlia monàrquica anglesa, amb motiu de la mort de la reina, no s'hagi incidit més a fons en el  tema, i s'insisteixi encara en allò del rei que va abdicar 'per amor'. El cinema i les sèries ens han mostrat una mena d'idealització de la monarquia britànica, però en alguns diaris hem pogut llegir opinions més realistes sobre el tema i els seus protagonistes de casa bona.

La pel·lícula traspua melangia, el mateix amo de la casa és un home solitari, esplèndid James Fox, per cert, que tan sols té relació familiar amb el fillol, el qual sabrem que ha mort a la guerra, per cert. Tot i que la pel·lícula és fidel al llibre hi ha algunes diferències subtils, per exemple, l'americà que es quedarà la casa i que va participar en les reunions d'alt nivell del passat, son, al llibre, dues persones diferents. Christopher Reeve va ser un actor molt més rellevant del que es recorda, llàstima que poc després d'aquesta pel·lícula va tenir aquell terrible accident, per mi, encara, va ser un dels millors Vronsky del cinema, a la versió d'Anna Karenina, en la qual Bisset era, també, una molt interessant protagonista. 

Un altra tema que ens sobta és la dificultat per a la comunicació d'aquest majordom d'una peça, però la manca de comunicació entre pares i fills, entre els homes sobretot, era una cosa habitual en d'altres temps, encara més a determinades clàsses socials. Crec que era Pla que admetia que amb el seu pare tan sols tenien diàlegs  administratius. Stevens, el majordom, continua amb la seva actitud aparentment freda, fins i tot quan, de forma suposem que il·lusionada, va a trobar-se amb l'antiga governanta, esperant reprendre un passat que va quedar trencar a causa de la guerra i la postguerra. 

Emma Thompson ha fet molts papers rellevants, és una gran actriu, que s'adapta a qualsevol cosa, fins i tot a papers de menys volada. Emociona, fa somriure, ens sap greu que el seu matrimoni no hagi sortit gaire bé però encara creu en la vida i està disposada a ser una àvia com cal. No crec que la intenció de la història, bàsicament, sigui moral, en el sentit de recordar-nos que tot passa i que el temps s'ha de aprofitar. Sempre haurem fet coses que no volíem fet i n'haurem deixat de fer altres, en el fons és allò de la cançó de Machín, que tant agradava a Vazquez Montalbán, ja que aplegava molta filosofia popular: no quiero arrepentirme después/ de lo que pudo haber sido y no fue...

Si la vida del majordom sembla trista la de l'amo de la casa encara és més tràgica, ens mostra un ésser que dubta, patètic, bona persona, com es pot comprovar quan es veu com pateix en el moment en el qual un dels seus convidats vol demostrar la inferioritat del criat i la seva incapacitat per votar. Per cert, hi havia una escena gairebé igual en aquella inoblidable sèrie, A dalt i a baix. El majordom ha fet del seu servei a l'amo una opció de vida, en el fons, segons com es miri, és més coherent que la governanta, que mostrarà la seva covardia a l'hora de prendre partit pel les pobres noies jueves acomiadades. Stevens serà fidel al seu senyor, fins i tot quan aquest caigui en desgràcia a causa del seu passat filonazi, lligat a la seva amistat amb un jove alemany i al seu reconeixement de la humiliació a la qual es va dur aquell país després de la Primera Guerra Mundial. 

Com que molts aspectes no s'expliquen de forma exhaustiva, i la pel·lícula és plena de mirades, situacions puntuals, detalls rellevants però breus, tot i que significatius, en podem fer moltes interpretacions. És molt interessant l'aturada que fa el majordom quan viatja per retrobar la governanta i s'atura en un hostal anglès on el confonen amb algú important tot i que, amb la seva coherència, es veurà obligat a admetre que tan sols era un criat i que no era cosa seva jutjar el que feia el seu patró. És un dels pocs fragments en el qual el personatge sembla humanitzar-se, desitjar que encara quedi un futur una mica esperançador, lligat, això sí, a la seva feina de sempre. 

La relació entre senyors i criats ha fornit molta literatura, molt de cinema, comèdies divertides, tragèdies terribles, històries simbòliques o realistes, antigues i actuals. El tema ofereix un ventall llarguíssim de narracions, sèries, pel·lícules... La dona del nostre temps, al menys a Europa, així que va poder, en general, es va estimar més anar a la fàbrica que no pas a servir, però, malauradament, haver servit no sempre fa la gent més comprensiva amb els desafavorits. Un vell refrany castellà diu que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir o demanar almoina a aquell que també n'havia demanat. James Fox, per cert, va ser, de jove, aquell amo dominat pel criat, a la inoblidable i, en el seu temps transgressora i escandalosa The Servant.