12.7.25

EVOCACIÓ DE 'LA TRINCA' I ELS SEUS BONS TEMPS

 

Amb la mort de Toni Cruz ha revifat el record sentimental de La Trinca. Dels tres cantants, en els darrers temps, a qui havíem sentit i escoltat més era a Mainat, amb les seves teories sobre la longevitat i la seva complicada vida matrimonial, surt sovint a dir la seva, encara avui. Son persones, si fa no fa, de la meva generació, una generació molt lligada a un temps, a un país, i a un imaginari important per als qui els vam anar seguint en els seus temps d'èxit popular.

La Trinca, en els seus bons temps, va excel·lir amb les seves lletres, la música, gairebé sempre, era manllevada de temes coneguts. Les lletres, una gran majoria, eren molt bones, ben escrites, divertides i crítiques, lligades a fets de l'època que molta gent ha oblidat, amb jocs de paraules originals i ben trobats. Avui es troba a faltar aquell humor brillant. L'humor, avui, pel meu gust, és molt més recurrent, tòpic i repetitiu, amb algunes excepcions puntuals. Avui molts temes podrien inspirar cançons d'aquell estil però potser tindrien més problemes, ben mirat.

Havia vist La Trinca del principi en algunes representacions teatrals, amb l'enyorada Sardà, fent coses que en ocasions fregaven tambe la xaronada, com ara allò de 'Cleopatra, tot el dia sobre el catre'. Teníem els seus discos, ens sabíem les seves cançons i a les representacions d'afeccionats es feien moltes imitacions dels seus temes, com ara amb allò de 'No ve d'un pam' en play-back. Els darrers discos van anar de baixa qualitativament, crec,  i en els vuitanta van començar a dedicar-se a fer calaix, de forma pràctica i reeixida, amb la televisió i la gestió televisiva.

Una de les cançons més celebrades va ser aquella en la qual una pàtria era la parenta i l'altra l'amant. Paradoxalment, després d'aquella mena de 'manifest' van començar a fer coses 'també' en castellà. En els anys vuitanta tot va començar a canviar i evolucionar de forma una mica -o molt- decebedora. Poca cosa, en general, sabíem de Toni Cruz, 'el guapo del tercet', en pau descansi,  he vist que hi ha moltes entrades sobre ell, a la premsa, lloances diverses, segurament merescudes. Però ja no era 'La Trinca' tot plegat. Diuen que van fer molts diners, el de la barba va quedar una mica al marge dels grans negocis i, en tot cas, sempre recordarem una dotzena de lletres inoblidables i, sobretot, ben escrites i ocurrents. També n'hi ha de més fluixetes, per bo que siguis no ho pots sempre i en tot moment, de la mateixa manera. El disc de la 'Festa Major', amb els monòlegs d'en Capri, van ser molt escoltats pel meu pare, tant que en algun moment els vaig arribar a odiar, tot i que després, amb el pas del temps, el valor sentimental fa que surin les seves virtuts.

L'evolució i historia del conjunt i els seus integrants està més o menys ben explicada de forma exhaustiva a internet, per això no cal entrar-hi a fons. Perdem referents, imaginari, així és la vida. 'Tantes coses hem perdut que el record també cal perdre', cantava Espinàs.

9.7.25

FRANCESC CANDEL, I UNA PROPOSTA 'MASSA CARA'. O AIXÒ DIUEN.







L'Ajuntament descarta fer un museu al pis de Paco Candel


Sembla que el centenari de Paco Candel no genera la devoció d'altres celebracions, algunes a l'entorn de personatges més 'valorats' per les 'elits'. La filla de l'escriptor té la intenció de convertir en pis-museu l'indret on Candel va escriure els seus llibres més coneguts. Però, és clar, és un pis humil, lluny d'estils 'guai' i parafernàlies diverses. 

Considerant el que es gasten els poders públics en coses diverses, quan els ve de gust, costa entendre que es parli de raons econòmiques. Espero que al menys a nivell privat, d'alguna manera, el tema del pis-museu es pugui tirar endavant. Es veu que els manaies proposen posar un raconet a la Biblioteca amb quatre coses manllevades de la llar familiar, quedar bé amb poc 'gasto', vaja.

A més a més de l'homenatge a l'escriptor es comptaria amb un habitatge emblemàtic, representatiu d'un temps i d'un lloc. Obrir l'espai-museu es veu que 'també' seria un problema. Excuses diverses que mostren el poc interès, el poc respecte i la molta ignorància a l'entorn de l'autor, l'obra i l'època. 

L’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i la gerència del Consorci de Biblioteques de Barcelona han fet diverses reunions amb la família de Paco Candel per parlar del llegat de l’escriptor, activista i polític. La filla de Candel té la intenció de convertir en pis museu l’habitatge de la Marina del Port, on l’autor va escriure algunes de les obres més conegudes, com 'Els altres catalans'.

L’Ajuntament, però, ha descartat aquesta possibilitat per “l’elevat cost de l’adquisició, reforma i manteniment de l’immoble” al qual s’hauria d’afegir també “la despesa corrent de l’obertura de l’habitatge com a espai de visita museïtzat“.

Des de l’administració s’han fet diverses visites al pis de Paco Candel per valorar el fons documental de l’autor, un fons que, de moment, la Biblioteca Nacional ja ha adquirit. Ara l’Ajuntament ofereix a la família poder adquirir la biblioteca personal i alguns dels objectes per exposar-los a la Biblioteca Francesc Candel, a través de la creació d’un espai d’homenatge a l’escriptor dins l’equipament cultural del barri.

https://www.3cat.cat/3cat/entrar-al-pis-de-paco-candel-es-fer-un-viatge-als-anys-60-segueix-intacte/noticia/3197749/

A hores d’ara, però, no s’ha aconseguit arribar a un acord respecte a aquesta darrera proposta, perquè la família continua defensant la museïtzació del pis de Paco Candel. L’Ajuntament respon que continua “obert a valorar una proposta sostenible i viable“, des del punt de vista tècnic i econòmic.

https://beteve.cat/estils-de-vida/casa-paco-candel-escriure-altres-catalans/

https://beteve.cat/cultura/ajuntament-descarta-fer-museu-pis-paco-candel/

EL FOC INQUIETANT

 



Llegeixo per internet una informació del Canal 21, el del Ebre;

El Govern admet que els Ports no tenen un pla per prevenir incendis tot i el decret del 86 i diu que hi està treballant...

El tema no s'ha comentat a fons, sembla que es vol evitar la 'polèmica' o les responsabilitats de tanta gent al llarg de gairebé quaranta anys. Es veu que no hi ha pla de prevenció, no tan sol als Ports, sinó a d'altres comarques. La informació també l'he llegit a VilaWeb:

https://www.vilaweb.cat/noticies/govern-admet-parc-natural-ports-cap-pla-prevencio-incendis/

Hi ha zones que son complexes pel que fa al tema dels incendis. Tot plegat agreujat per les temperatures ha facilitat que el foc dels Ports s'incrementés. Per sort, de moment, no hi ha víctimes i, per exemple, ahir TV3 es 'va posar les piles' i va enviar gent a la zona, però el dia abans no va deixar d'emetre un serial d'aquests de produccio propia, misteris diversos i molta promoció, per tal d'informar sobre el foc.

Mentrestant, a les tertúlies habituals he escoltat alguns totòlegs habituals opinant sobre el que s'hauria o no s'hauria de fer, com si fos tan fàcil. L'abandonament de les zones rurals és una constant generalitzada i aquests savis de tertúlia saben com s'haurien de promocionar per tal que fossin 'rendibles' i la gent s'hi quedés. Algú s'hi queda, de tant en tant, pero al capdavall, a la pràctica, molta gent jove i no tan jove guilla i cerca una vida amb més possibilitats, a zones urbanes o mig urbanes. A les zones rurals ja hi tornarem a passar uns dies, sobretot si el temps acompanya, a fer caminades d'aquestes exagerades i massives, sempre puntuals, o a passar uns anys fent teletreball, que sempre queda guai.

Fa molts anys ja vam tenir incendis greus, la Generalitat tenia uns anuncis ximplets, com ara aquell que feia 'fum al bosc, treu-t'ho del cap', i es veia un cap fumejant, crec recordar. El que també he percebut, aquesta vegada però moltes altres, és els pocs coneixements de geografia del país que tenen els 'comunicadors', sovint s'han de refiar de la gent del país, alcaldes resistents, bombers i la resta. Amb motiu d'aquells incendis antics havia escoltat coses raretes, com ara que 'els espanyols' volien desertitzar Catalunya. Sempre resulta còmode trobar enemics exteriors i dolents. Per cert, va sortit un anunci fa uns dies dient que el foc el causaven 'les persones' i es veia gent fent una barbacoa, cosa, avui, molt residual en temps de calor. Però resulta que aquest incendi i algun altre han estat motivats per la feina, espurnes emeses per tractors o màquinas per a fer les collites, tot s'explica com convé, vaja.

El país, el nostre i els altres, son complexos i diversos. No hi pot haver de tot a tot arreu, de vegades s'ha d'anar a cercar gent amb criatures per mantenir una escola, però les criatures creixen i els problemes retornen. Hi ha problemes, ai, per trist que sigui haver-ho d'admetre, que no tenen solució. Al menys no tenen la solució que els totòlegs, que avui opinen sobre el foc, demà sobre l'aigua, i demà passat sobre Trump, ens ofereixen des del desconeixement o des de la informació llegida a internet, i que pot llegir qualsevol de nosaltres, si hi té interès. La gent guai, a tot estirar, es passeja per la Cerdanya i la Costa Brava, amb alguna excepció puntual i exòtica. El coneixement de la geografia universal, més enlllà dels Estats Units, i encara, tampoc no és que sigui gaire profund. 

Tot i que admeto que hi ha gent que sí que entén en moltes coses, aquests, en general, els conviden de tant en tant però no tenen un aparador diari, què hi farem. Es nota molt quan algú opina d'alguna cosa de la qual 'sap' i no diu bestieses ni tòpics diversos.

6.7.25

EL COBI, ABANS I ARA, EVOCACIONS OLIMPIQUES




Llegeixo al diari que l'estàtua de la mascota olímpica, el Cobi, ha estat oblidada en un parc, i, des de fa un temps, força abandonada. Es troba entre el carrer de Salvador Espriu i l'Avinguda del Litoral. Ho ha denunciat el president de l'associació de veïns de la Vila Olímpica.  Potser no cal patir massa, hi ha un projecte per adequar l'espai i arranjar-lo. Això de deixar que les coses es malmetin per, després, rehabilitar-les quan estan fetes un fàstic, és un clàssic nostrat i en podria fer una llarga llista si la memòria em fos prou fidel. 

La mascota, ara, ja és un mite del disseny, però, en el seu moment, va desvetllar polèmiques diverses. Fa alguns anys, quan en feia trenta dels Jocs, vaig escriure una entrada al blog recordant els salts de Maragall, quan es va saber la tria de Barcelona. I l'entusiasme de moltes dels meus alumnes d'aleshores que van anar a apuntar-se per fer de voluntaris i que repetien 'Barcelona ha guanyat!!!' A escola, aleshores, hi havia un sector rapatani (per no dir 'anti-català'), que assegurava que seria millor l'Expo de Sevilla. Jo, que soc molt poc olímpica, gairebé havia de defensar el tema, ja que els rapatanis l'identificaven amb la catalanitat barcelonina, què hi farem.

El factòtum de tot plegat va ser el senyor Samaranch que, ara, molts voldrien esborrar del mapa i del nom del Museu Olímpic, en aquests intents estranys de blanquejar el que no toca, per rellevant que hagi estat. Barcelona va millorar amb les obres olímpiques, feia anys que s'havia anat degradant, coincidint, a més a més, amb l'increment de la droga, durant els vuitanta. Vam perdre carrers i racons i coses com el Parc d'Atraccions de Montjuïc però vam recuperar les platges. I va començar l'escalada turística que ha arribat a cotes inquietants. Un dels efectes tràgics va ser el trist accident de la barca del llac de Banyoles, a la qual se li havien fet arranjaments imprudents per poder tenir més públic i fer calaix. Es van amagar indigents i prostitutes barates i es va controlar -i detenir- independentistes suposadament perillosos. 

El tema s'ha mitificat, amb el pas del temps. Barcelona va millorar, no diré que no. Molta gent va fer diners i també es va escampar la SIDA. No sé si aquestes coses no tenen certa relació, en tot cas no ho sabem ni ho sabrem mai ben bé del cert. Va baixar molt la natalitat, es van tancar escoles, després va arribar molta gent 'de fora i de més lluny' i la cosa va canviar. El temps passa, recordem, oblidem, i s'esdevenen coses imprevisibles. Muntar saraus, tot i que costa de trobar coses tan rellevants com les Olimpíades, ha estat una constant, no sempre exitosa. Jo es que soc poc esportista i no veig que hi hagi gaire diferència, en aquestes competicions esportives, entre ser el primer, ser el tercer o, tenir un mal dia, i ser el vuité o el desè. 

Sempre ens quedara el COBI. 

5.7.25

RECUPERACIÓ I EVOCACIÓ DE L'ESCRIPTORA CARMEN KURTZ




Avui, al suplement cultural de 'La Vanguàrdia', llegeixo un article sobre l'escriptora Carmen Kurtz. De sobte un munt de records, desordenats, m'han evocat un temps ja llunyà. És un d'aquells noms d'escriptora que no ha aconseguit la persistència d'altres, per motius diversos i estranys. 




Un llibre que vaig llegir en el seu moment i del qual tinc molt bon record és, segurament, el més conegut d'ella, 'Duermen bajo las aguas'. S'ha reeditat i per la xarxa es poden trobar exemplars, molt barats, d'edicions antigues. 

És va dedicar força a la literatura infantil i juvenil, amb una sèrie molt interessant, el protagonista de la qual era aquest Óscar. Durant els primers anys en què vaig treballar de mestra eren llibres habituals a les escoles. De 'Óscar, Kina i el láser' se'n va fer una versio remarcable en cinema, el 1978, que va obtenir reconeixements i que es va passar sovint als escolars de l'època.

L'escriptora es deia, de fet, Carmen de Rafael Marés. Va néixer a Barcelona l'any 1911 i va morir a la mateixa ciutat l'any 1999. Kurtz era el cognom del seu marit, amb el qual signava. Va guanyar prems i va tenir molta popularitat amb els llibres d'Óscar i la seva mascota, l'oca Kina.

Va ser una dona compromesa amb la condició de la dona, difícil en el temps de la postguerra. Va néixer en una família cosmopolita, d'emigrants espanyols, que van viure als Estats Units, Mèxic i Cuba. El pare havia nascut a La Havana i, la mare, a Baltimore. Va rebre part de la seva educació a Gran Bretanya.

Es va casar amb un francès, Pedro Kurtz, i van viure a França durant la Segona Guerra Mundial. El marit va passar dos anys en un camp de concentració. L'any 1955 va rebre el premi 'Ciudad de Barcelona' amb 'Duermen bajo las aguas', una novel·la amb molts trets autobiogràfics. Va guanyar també el Planeta amb un llibre sobre el retorn a Espanya d'un combatent de la 'División Azul'. 

Va seguir escrivint i publicant per a adults. L'any 1962 va iniciar la sèrie de contes amb Óscar i Kina. Entre 1973 i 1975 va publicar la trilogia 'Sic transit', història explicada de forma transversal, força ambientada a Barcelona. La seva filla, Odile, va il·lustrar molts dels seus contes. Va col·laborar sovint a la premsa.

Va tractar temes polèmics per l'epoca, Maruja Torres li va dedicar el seu Planeta i es va inspirar en ella per un dels seus personatges. 

Espero que la reedició de 'Duermen bajo las aguas' i l'article que menciono, tot i i que no és l'únic on se l'ha reivindicat darrerament, serveixin per recuperar la seva obra i donar-la a conèixer a les noves generacions.

https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%92scar,_Kina_i_el_l%C3%A0ser

https://es.wikipedia.org/wiki/Carmen_Kurtz

https://www.lavanguardia.com/libros/autores/carmen-kurtz-40177