ÈDIP, ORGULL, LUCIDESA I FATALITAT

"Oh, els qui la paterna Tebes habiteu, mireu Èdip,

ell, que els cèlebres enigmes va saber, i fou poderós,

l'home de les grans fortunes, envejat dels ciutadans,

a quin tràngol d'espantosa desventura ha pervingut!

De manera que, el qui sigui moridor, cal esperar

l'últim dia a proclamar-lo venturós, quan passarà

la monjoia de la vida sense haver sofert cap dol"

Fragment d'Èdip, rei

Traducció de Carles Riba.

No havia anat encara a veure l'Èdip del Romea, potser perquè en els darrers alguns dels grans clàssics patien versions excessives o minimalistes, poc reeixides. La casualitat va fer que aquest diumenge en truqués una amiga, tenia dues entrades i la persona amb la qual havia d'anar al teatre havia tingut un ensurt relacionat amb la salut. La salut és un bé fràgil, un do que no valorem qual el tenim i l'enyorem quan ens manca, ni que sigui en petites dosis. Sabem que és un valor temporal i que el pas dels anys és un dels seus enemics més evidents, però costa d'admetre que la seva conservació no depengui dels nostres esforços.

A la cua de l'entrada ens vam trobar la Mònica Miró, cosa que em va semblar una molt bona profecia de l'oracle sobre la nostra anada al teatre.

I així va ser, ens  va agradar molt la versió del mite que ha fet Broggi, amb Manrique, un actor en alça i amb ambició. Tot l'equip que l'acompanya és excel·lent, ningú no grinyola, la dicció dels actors i actrius és remarcable, cosa poc habitual avui, i encara que sigui una versió austera conserva la grandesa de l'original de Sòfocles, amb alguns afegitons que potser no calien. 

Llegia ahir mateix una entrevista amb el protagonista en la qual valorava en l'Èdip clàssic la cerca de la veritat per damunt del mite freudià, tan frivolitzat i exagerat i sobre el qual s'han fet tota mena de grollers acudits, com ara un de la meva joventut que feia: els fills de Sofia Loren tenen complex d'Edip.

L'actualitat del mite ens ve donada per aquesta necessitat, tan humana, d'accedir al coneixement, encara que aquest ens perjudiqui i ens tregui de la zona de comfort. I per la impotència davant d'un mal que no hem volgut provocar o d'un atzar que ens sacseja i posa en qüestió la nostra suposada llibertat personal. 

L'esperança que ens podria desvetllar la jove Antígona, qui podria simbolitzar l'esperança en el futur dels joves, neguiteja, ja que coneixem el seu tràgic destí. Potser no arribarem a foradar-nos els ulls per no veure el món que ens envolta però al capdavall hi ha moltes coses que no ens agrada contemplar a fons, és allò de la tàctica de l'estruç, que sempre m'ha semblat profundament racional. Èdip és un home ambiciós i dominat per l'orgull, tot compta, en el seu tràgic destí.

Quan era adolescent vaig veure, per la televisió en blanc i negre, un impressionant Èdip Rei, n'he trobat molt poques referències però em va inquietar fins al punt de recordar-lo, després de tants anys. Jocasta era Margarita Lozano, una actriu de gran categoria, i Èdip era un altre Julio, Julio Núñez, ja desaparegut. En aquells temps rancis i reprimits em va estranyar el fet de què Lozano semblava no dur sostenidors sota la túnica, coses de l'època. La història em va trasbalsar, gairebé no en sabia res, aleshores, del personatge. Lozano tenia més o menys la mateixa edat que Núñez però semblava més gran i ell, potser, més jovenet. O així m'ho va semblar aleshores. 

No era encara el famós Estudio 1 sinó el seu precedent, Gran Teatro. Al contrari del Romea, on el nombre de gent en escena és molt reduït, una constant dels nostres temps que fa que alguns actors hagin de fer més d'un paper, en aquell muntatge de la tele hi sortien unes cinquanta persones. Es va fer amb molt pocs mitjans i dues càmeres. La va dirigir un dels grans, Juan Guerrero Zamora i era l'any 1962. Aquí n'he trobat una referència, no crec que en quedi cap gravació.  Més endavant, a principis dels vuitanta, encara ens en van oferir una altra versió televisiva, però era una gravació feta a Mèrida i no és el mateix que quan l'obra es fa pensant en la petita pantalla. 

Una altra tele és possible i ja ho va ser, vaja.

Passolini també va fer una revisió molt personal del mite. No sóc incondicional d'aquest director, de tràgic final, amb qui sovint no connecto, però no se li pot negar originalitat. Recordo poc aquella versió i l'hauria de tornar a veure per poder-la valorar. Passolini també ironitzava amb el complex freudià, deia que, en tot cas, ell hauria d'haver estat enamorat del pare i no pas de la mare. El recurs als mites clàssics per part de la psicoanàlisi s'hauria de revisar a fons, reflecteix les dèries i els problemes de gent com Freud o Jung, més aviat.

CANTINFLAS, MARIO MORENO (1911-1993), EN EL MEU IMAGINARI SENTIMENTAL

Ha fet aquests dies vint-i-cinc anys de la mort de Cantinflas, Mario Moreno. L'actor va lligat, en el meu record, a unes llargues sessions de cinema que feien de tant en tant al cinema Mistral, que després va ser el Waldorf i avui acull serveis municipals. No eren els tradicionals programes dobles amb NODO sinó que projectaven unes quantes pel·lícules còmiques, de diferent durada, moltes de les quals força antigues. En passaven de Laurel i Hardy, Xarlot, Budd Abbot i Lou Costello, a més a més de la de Cantinflas, és clar. I també alguns dibuixos, Tom i Jerry, coses així.

Cantinflas, en aquella època, ja connectava més aviat amb la generació dels meus pares que no pas amb la meva, a mi quan parlava em produïa una mena de maldecap, tampoc no vaig connectar mai amb Laurel i Hardy i les seves patacades. Però havia vist riure força els pares, escoltant aquelles rastelleres incomprensibles que el còmic amollava de forma absolutament original, tot i que sembla que s'havia inspirat en d'altres actors del seu país, com Manuel Medel, amb qui havia conformat una parella còmica en el teatre. Veure riure a gust els pares, en aquells anys, era tot un goig, considerant com es treballava i el just que s'anava per sobreviure.

El seu personatge va connectar molt amb els mexicans, sobretot amb les classes populars, no és gens estrany que allà sigui tot un mite, un ídol. Té punts de contacte amb el primer Xarlot, Chaplin admirava molt Mario Moreno. Va fer una carrera relativament breu a Hollywood, sobretot a partir de la seva participació a La volta al món en vuitanta dies, on van canviar la filiació de l'original Passepartout, l'impagable criat del protagonista, i el van anomenar Picaporte. 

Als Estats Units, aprofitant l'èxit de La volta al món va fer també Pepe, on sortien un munt d'actors i actrius coneguts. No va tenir l'èxit de l'altra però va rebre alguns guardons. Va tenir ressò en la moda de l'època, les faldilles i pantalons Pepe, situades més avall de la cintura i subjectades amb tirants, com aquells pantalons que duia l'actor, van ser molt populars durant un temps. Jo en tenia una de molt maca, de color marró.

Cantinflas va ser un home complex i polièdric, amb molta afició a les senyores i una vida privada mogudeta, tot i que sempre va estar casat amb la mateixa senyora, qui va morir relativament jove. Tenia un fill, uns diuen que adoptat, uns altres que fruit de la seva relació amb una amigueta. Aquest fill, ja mort, també va tenir una vida complicada, a més d'embolicar-se en molts plets amb un cosí a causa de l'herència de l'actor.

Recordo que quan anava a la universitat el gran Ricard Salvat ens va parlar molt bé de Cantinflas i del que representava en el seu país i es va plànyer de què Joan Capri ni acabés d'entomar el seu personatge tòpic amb la mateixa força, cosa que sí que feia, a les Illes, Xesc Forteza. 

Tot és opinable i en el fons tot és, també, qüestió de la sort i de la projecció internacional assolida. Aquests còmics tan lligats al llenguatge popular són difícils de doblar i traduir, és clar. El cas de Xarlot va ser diferent pel fet que va treballar força en el cine mut i el llenguatge del cinema mut és universal. Per això quan el cinema va començar a ser sonor hi havia qui, amb certa raó, no ho veia clar, a causa de la pèrdua d'universalitat que comportaria el canvi.

He escoltat aquests dies per la ràdio referències a Cantinfles i als anys que fa de la seva mort i em sobta que sovint aquests periodistes que fan evocacions no es molestin ni tan sols en consultar la wikipedia abans de parlar. M'ha semblat que no entenien gaire bé el que representava l'actor ni tenien una idea aproximada de la seva vida i obra, vaja, i que se situaven en un cert menyspreu elitista de la seva figura. Tan sols es recordava la seva participació a La volta al món en vuitanta dies i no han mencionat cap altra pel·lícula seva. 

Hi ha qui considera que les seves millors aportacions al cinema són les dels anys quaranta i cinquanta, una bona part en blanc i negre. No sóc capaç de valorar-ho, recordo fragments que desvetllaven la hilaritat d'aquell públic popular de cinema de barri, que s'identificava amb la situació humil del personatge: Caballero a la medida, El Siete Machos, El bolero de Raquel... Com d'altres còmics ha estat un personatge convertit en dibuix d'animació. 

Els comentaristes que he escoltat no s'han pogut estalviar explicar-nos que va morir de càncer de pulmó perquè fumava tres paquets diaris. Com en el cas de Paul Newman, també gran fumador, es passa per alt l'edat, Mario Moreno tenia ja vuitanta-un anys quan va morir, no era cap jovenet condemnat a una mort prematura pels seus vicis i a més a més de fumar molt havia viscut de forma intensa, complexa i apassionada, a més de procedir d'una família molt humil de catorze germans, dels quals en van morir sis en néixer. Va fer un munt d'oficis abans de dedicar-se al teatre i, posteriorment, al cinema. La seva vida és plena de brames i llegendes diverses no comprovades. I també se citen moltes frases seves, divertides i profundes.

El diccionari oficial espanyol va incorporar la paraula cantinflear (hablar o actuar de forma disparatada e incongruente y sin decir nada con sustancia) fa anys. Jo crec que, avui, poca gent la deu fer servir, la veritat. I això que la podríem aplicar a molts casos, fins i tot en el món de la política. L'interessant, camaleònic i excel·lent actor Óscar Jaenada va ser Cantinflas en una pel·lícula que va tenir molt bona acollida a Mèxic i que aquí es va estrenar tard i malament. 

El Mistral del carrer de Calàbria, on vaig veure tantes vegades Cantinflas, no tenia amfiteatre i l'entrada general se situava a la part del davant, a les primeres files. La gent, en aquella època, s'emportava el sopar i les criatures de pit als cinemes, tots érem pobres però hi havia pobres més pobres que uns altres i així com en els cines amb amfiteatre els més pobres eren a dalt i no els veies, al Mistral era diferent, els tenies al davant, vaja. Avui es fa difícil d'imaginar com eren aquelles sales de cinema, imprescindibles en aquelles èpoques fosques i d'escassedat en les quals el cine i la ràdio eren distraccions a l'abast de la majoria de butxaques. 

També recordo haver vist alguna pel·lícula de Cantinflas a la terrassa de la cerveseria Damm o Bohèmia, de la Ronda, on, a l'estiu, feien sessions de cinema. De tot fa molts anys i no m'estranya que les noves generacions, que tan sols han pogut veure Cantinfles, molt de tant en tant, per la televisió, no en sàpiguen valorar el pes específic. Tot passa en aquest món, ens predicaven els capellans, per si ens havíem fet una idea diferent sobre la vida. L'època daurada de Cantinflas va lligada a una època esplèndida pel que fa al cinema mexicà, amb grans títols, grans directors i grans actors i actrius,, 

FATMAGÜL O LA VIRTUT ULTRATJADA I CORATJOSA

No segueixo aquesta sèrie, Fatmagül, de fet no en segueixo cap que tingui més de mitja dotzena de capítols, però de tant en tant, sapejant sense cap objectiu, me l'ensopego i m'hi quedo una estoneta. És una sèrie turca que ha tingut un èxit sense precedents, també  a Hispanoamèrica i a països com Pakistan. Per la xarxa es poden trobar capítols i fragments doblats en alguna de les moltes varietats americanes del castellà.

La passen en un canal que es diu NOVA. Em recorda les llargues novel·les que emetien per la ràdio durant la meva infantesa. Es beneficia d'uns bons actors, una gran part de joves, sobretot, que ens són, per ara, absolutament desconeguts, i d'uns enquadraments innovadors, que mostren una mena de perspectives aèries, de tant en tant, dels decorats.

La història procedeix d'un llibre de l'autor turc Vedat Türkali (1919-2016), poc conegut encara entre nosaltres. La narració televisiva té vuitanta capítols. L'argument explica els problemes de la noia que dóna nom a la història, Fatmagül, una actriu molt maca que es diu Beren Saat. Viu amb un germà que sembla una mica beneit i una cunyada que sembla una bruixa, cuida ovelles i es vol casar amb el seu amor de la infantesa, un pescador de bon veure.

Una nit s'ensopega amb quatre brètols borratxos i drogats que la violen. A partir d'aquí, de forma injusta, el promès trenca la relació, a la noia l'obliguen a casar-se amb un dels violadors, el més pobre, bonifaci i ben plantat. Després sabrem que aquest xicot anava per casualitat amb la resta, uns noiets de casa bona els quals la protagonista vol portar als tribunals, i que, de fet, no va agredir la noia.

Pel mig surt un munt de gent, els bons són molt bons i comprensius, és clar. Les escenes amoroses són, com sol passar en el cas de les produccions iranianes, pudoroses i respectuoses i mostren el complex país que és Turquia en els aspectes de la vida quotidiana, tot i que es dóna una visió idealitzada i modernitzada del context. 

Explicat així pot semblar un fulletó i potser ho és però, com va passar amb La cabana de l'Oncle Tom pel que fa a la qüestió de l'esclavatge, ha tingut una gran influència en el tractament del tema de les violacions en els països musulmans, però també en molts sectors de les societats llatines. Ha aconseguit trencar silencis i que es fomentessin les denúncies. El títol original de la novel·la, precisament, ja cerca incidir en la qüestió: Quina culpa té Fatmagül? Aquest és un gran mèrit de la narració i cal tenir-lo en compte.

En la darrera escena del conjunt, que es pot veure a la xarxa, i per tant crec que no faig cap irreverència si us l'explico, Fatmagül, ja feliç, amb els dolents condemnats i embarassada del seu marit, que és un tros de pa, l'ha respectat i s'ha guanyat el seu amor amb paciència i constància, a banda de fer la mar de goig, i que va créixer sense pares a causa d'una trama secundària en la qual no cal entrar, recorda, amb el recurs d'una veu en off, casos reals de noies que no han aconseguit, com ella, que es castigués els violadors. Sembla que si un violador es casa amb la víctima se'n surt, encara avui, a molts països del món, i, a sobre, la pobre noia ha d'aguantar aquest tipus de casament.

Els actors turcs que hi participen, un munt, ja que a banda dels protagonistes se'ns mostren tots els contextos familiars dels personatges, han guanyat molta popularitat amb la sèrie, com sol passar. El llibre, amb una clara intenció de denúncia, va ser molt popular quan es va publicar i ja es va rodar una pel·lícula sobre ell el 1986 però no va traspassar fronteres, vaja. A Chile l'èxit ha estat esclatant i han premiat la protagonista. Una altra sèrie turca, Les mil i una nits, (res a veure amb el clàssic, més aviat amb allò de la proposició indecent del Redford),  està aconseguint un èxit semblant en aquell país.

La producció televisiva ha tingut algunes crítiques, diferents associacions professionals han incidit en què no deixar de ser una trivialització del problema i la protagonista s'ha escoltat algunes bajanades pel carrer, però cal recordar que JR, el de Dallas, havia  estat insultat en un munt d'ocasions per espontanis. De tota manera crec que ha pesat més el fet de posar en evidència el masclisme vigent i la indefensió de les víctimes entre els sectors populars.

De la Turquia d'avui ens n'expliquen poquet, als diaris i les teles, pel que fa a la política, després que el seu president empresonés mig país. Però com que Europa li convé estar-hi en bona relació... ja sabem com va la realitat de la vida, aquí vam haver d'aguantar un munt d'anys el dels segells i la pesca de tonyines per raons internacionals i polítiques. En tot cas, una cosa són els governs i, l'altra, la vida quotidiana, lligada a la televisió, al cinema, a l'escola, a la música. 

Beren Saat s'ha casat amb un cantant pop que aquí tampoc no ens sona gaire i ha fet moltes coses de més volada, com la resta d'actors i actrius de la sèrie. Però ja se sap que el poder d'aquestes produccions populars televisives és important, aquí i a les antípodes.

Sense tenir res a veure, o potser una mica, m'ha vingut al cap una pel·lícula franquista de l'autarquia una mica rareta, Por qué te vi llorar, en la qual una noia de casa bona es violada per uns rojos, que maten el seu promès. Té el fillet i l'estima però la família, tot i que l'acull, rebutja la criatura i ho passa molt malament. Llavors s'ensopega amb un xicot de bon veure que es vol casar amb ella i li diu que va ser un dels violadors. Però res d'això, és un franquista generós que l'ha vist plorar a l'església i se n'ha enamorat. 

Vaig llegir en algun lloc que la producció tenia la intenció de què casos d'aquest tipus, esdevinguts durant la guerra, no patissin un rebuig excessiu. Però el fet és que durant molts anys, a l'estat espanyol, les violacions no es denunciaven, les noies violades eren rebutjades, si la cosa transcendia, i els fills del pecat, volgut o no, les passaven magres. 

I la violència contra les dones, ai, no sembla que minvi en excés, ni tan sols als països amb lleis més dures contra els atacants i maltractadors i amb més protecció pel que fa a les víctimes.

MOSSÈNS QUE ESBRINEN MISTERIS

Els calendaris de sobretaula acostumaven a incloure frases brillants fora de context. Recordo que quan jo era joveneta un gran nombre d'aquelles frases de calendari anaven firmades per Chesterton. Abans de saber qui era aquest escriptor i periodista el seu cognom em sonava per això dels calendaris però, ara mateix, no sabria citar de memòria cap frase seva tot i que potser recordo frases que no sé de qui són i li pertanyen, és clar.

Chesterton va inventar un heroi de ficció molt simpàtic, el Pare Brown, que ara ens ofereixen, en una sèrie més o menys actual, durant les sobretaules. Ha passat el temps i això dels capellans detectius ja es veu una mica tronat però per passar l'estona tot va bé. La sèrie està molt ben ambientada i tot compta. 

Un hereu del Pare Brown va ser un capellà italià, interpretat per Terence Hill, crec que encara en filmen capítols. Tot i estar situat en l'època actual el mossèn italià anava amb sotana i en bicicleta, com l'anglès. Una altre semblança és que, en general, els assassins són uns desgraciats que s'acabaven penedint del que han fet. Per sort, un capellà i l'altre, recordaven als dolentots, de forma evangèlica, que Déu ho perdona tot, tot, tot.

Ni un capellà ni l'altre no semblen tenir mai temptacions luxurioses. I això que a al Matteo italià li posen al davant tot un munt de xicotes de bon veure, d'aquestes que tan sols trobes a les sèries italianes, cabellera esponjosa, llarga i fosca, pitrera en alça i un tipàs de maggiorata moderna, ço és, una mica més prima en conjunt que aquelles que les precediren en el temps de Sofia Loren.

Diferents actors van ser, en el passat, el Pare Brown. Un dels més reeixits va ser Alec Guinness i expliquen que a causa del pes del personatge ell i la seva dona es van convertir al catolicisme. Aquestes conversions, molt del gust de l'època, pel que fa als poders hispànics del moment, costen d'entendre. Però n'hi ha unes quantes, avui potser les enfocaríem des d'un punt de vista més psicològic que teològic, no ho sé. El mateix Chesterton va ser un convers, va passar per diferents creences fins aterrar en la catòlica. Tenia molts amics capellans i es va inspirar en un d'ells per crear el seu personatge.

El protagonista de la sèrie actual sobre el mossèn anglès i catòlic és l'actor Mark Williams, els actors d'aquell país són tots de gruix i fan de forma excel·lent tots els papers de l'auca. Els guions no segueixen de forma fidel els arguments primigenis i s'han inventat casos nous, sol passar amb aquest tipus de literatura filmada i refeta. Es toquen temes relativament actuals, sectes, robatori de nens a les mares, una cosa que es veu que passava a tot arreu, fa uns anys. Hi surten monges vestides de monges, és clar. Monges perverses i monges amb ànima de càntir que també en el món professional que es troba sota el patronatge diví hi ha de tot.

Fa anys passaven una sèrie amb una noia jove i maca, vestida de monja moderna, que descobria els culpables de crims diversos. La monja, però, no donava nom a la sèrie, portava el del capellà amb el qual col·laborava, el Pare Dowling.   El seu protagonista era el comissari del poble de la Jèssica Fletcher, per cert. 

Si la televisió catalana o castellana muntés una sèrie per capítols amb un capellà o una monja descobrint crims per la Catalunya profunda o pels barris de les zones urbanes xalaríem d'allò més. Si estigués ambientada en els anys quaranta o cinquanta seria més creïble, és clar. No sé si mai s'ha fet res semblant a l'espanyola. 

Un personatge simpàtic i autòcton -autòcton espanyol- va ser Plinio, inventat per l'escriptor García Pavón, qui col·laborava sovint amb la revista Destino. Alguna cosa es va dur al cinema i a la tele, però amb poca grapa. Plinio no era capellà, era policia local de Tomelloso, el poble de l'escriptor.  En aquesta temàtica sembla que tot està inventat però sempre es pot innovar, difícil però possible. O imitar temes clàssics fent petites variants, al capdavall la Fletcher és com una Marple actualitzada, si fa no fa. 

A les teles catalanes, fa anys, van oferir un parell de sèries amb detectiu de casa, una era Les claus de vidre, escrita per Jaume Fuster, interpretada per Jaume Comas i l'acompanyava l'Anna Briansó. L'altra era Qui, endegada uns anys després, amb el Barceló i la Rosa Renom. Totes dues estaven molt bé malgrat ser fetes amb pocs mitjans. Tant en un cas com en l'altre van dir que en farien uns quants capítols més però res d'això, encara pitjor, crec que no les han passat mai més i que tampoc no es poden trobar online. Durant la meva infantesa va crear escola el gran Taxi Key i, amb menys fama, l'Inspector Nícols. Però de capellans i monges dedicats a trobar assassins no en recordo cap de català.

Els capellans de culte -de culte literari i televisiu- han d'anar amb sotana, portar barret o boina i paraigües i viatjar en bicicleta. Una mica, -excepció feta de la bicicleta ja que viatjaven a dalt d'un ruc- com aquells mossèns, anacrònics i entranyables, que posàvem als pessebres antics, vaja. 

LA MORT, TRISTA, INCÒMODA, ASÈPTICA I, SI POT SER, INVISIBLE

Fa uns dies vaig veure per la televisió com els veïns d'un barri relativament nou d'una població catalana protestaven a causa de la possible instal·lació d'un tanatori en un dels extrems del mateix barri.

Entenc que el veïnat tingui prioritats però les raons que es donaven em van semblar una mica surrealistes, com ara que el tanatori pot causar depressió als habitants de la rodalia i que els infants del barri, ai, aquests infants que ens serveixen d'excusa per a tot, no tenen perquè conviure amb la proximitat d'aquesta trista realitat.

Una altra excusa que repetia la gent era l'augment de contaminació que provocaria el moviment de persones i cotxes a causa dels acompanyaments a les vetlles i enterraments. El tanatori, tot s'ha de dir, no comptaria amb servei d'incineració. Jo vaig veure uns carrers amples i lluminosos, molt menys contaminats que els del Poble-sec, per exemple. 

Vivim en una societat estranya on tot fa nosa. No volem a prop de casa narco-sales, ni tanatoris, ni presons, ni centres per a gent amb problemes mentals, ni res que destorbi la nostra precària estabilitat i que ens enfronti amb la realitat de la vida. I de la mort, és clar.

El cas és que en d'altres èpoques convivíem amb tot això. La gent vivia, a Barcelona i als pobles, al costat de l'escorxador, de la presó, del cementiri. A L'Hospitalet de Llobregat hi ha uns antics blocs de pisos des dels quals s'albiren els nínxols del cementiri. Quan jo era petita hi havia una seu de les aleshores Pompas Fúnebres a prop de la Ronda de Sant Pau. Jo no ho recordo però hi ha gent gran que m'ha explicat que en ocasions es veien taüts nous arrenglerats a la paret de l'edifici.

El pitjor és que la mort ens tocarà a tots i totes, un dia o un altre. Els tanatoris actuals ja han estat un bon recurs per fer allò que en deien treure't el mort de sobre. No són barats i en els seus inicis hi havia debats sobre la seva necessitat i validesa. Havia escoltat a una cosina meva comentar que eren com supermercats de la mort. En tot cas, resulten molt més còmodes que aquelles antigues vetlles a casa, amb gent entrant i sortint i amb els parents del difunt sense dormir en tota la nit. Es faci com es faci el darrer comiat sempre té un component trist, fosc, poc agradable, evidentment.

Els nens veuen la mort a la televisió tot sovint. En les històries de ficció i en les rondalles la gent mort i totes les criatures, així que pensen una mica, esbrinen que els seus avis o besavis van morir en algun moment. Cal entendre la vida, no la mort/ en la mort no s'amaga cap enigma, va escriure el poeta Margarit. Si els morts ens fan por i angúnia és perquè encara vivim amb un munt de mitologia al damunt sobre difunts, esperits, ànimes en pena i zombies horribles. 

Els infants ens serveixen d'excusa per a tot. Si hi ha alguna mancança és recorre a dir que els infants seran els més afectats i això sempre toca la fibra sensible. Crec que s'hauria de parlar de la gent, més enllà de la seva etapa vital, en general. I no reflectir els nostres prejudicis en els infants per tal de maquillar explicacions que no s'aguanten per enlloc. Comprenc que els veïns s'estimin més tenir una zona verda a prop, per exemple. Però el rebuig generalitzat a allò que ens incomoda també m'incomoda.

Una companya de feina, fa anys, va viure al seu blog una moguda de protesta, els veïns no volien que a l'entresòl s'hi instal·les una clínica dental pel fet que entraria gent que no sabien qui podia ser. Ignoro com va acabar el tema. L'entresòl de la meva escala pertany a l'ajuntament i al principi, fa anys, hi van instal·lar uns habitatges per a jovent amb problemes familiars -no amb problemes personals, ep-. 

Hi va haver protestes d'alguns veïns i en aquesta mena de protestes es fa molta demagògia. També hi va haver reunions amb uns monitors responsables dels joves. Al capdavall es va tirar endavant, amb els anys els pisos s'han dedicat a d'altres coses, avui hi ha la Coordinadora d'Entitats del barri. 

Una veïna, empipada perquè jo no veia malament del tot que hi hagués aquell jovent als pisos, se'm va encarar dient-me que potser un dia aquells nois em violarien la nena, la meva nena que tenia tot just tres anyets aleshores. He escoltat moltes bestieses al llarg de la vida, aquella en va ser una de tantes. També he escoltat barbaritats a l'entorn de la població escolar que ha anat arribant al llarg de les darreres dècades i que, segons opinió generalitzada, feia baixar el nivell educatiu. I el feia baixar a partir del parvulari, ep.

La mort és un fet més, irreversible i universal. No deprimeix pas més que d'altres desgràcies diverses, al capdavall els nostres morts han tingut hospitals i una certa seguretat. Els morts, entre els quals també molts infants, que cada dia ens sacsegen la consciència i ens recorden la nostra impotència, des de tants llocs del món, deprimeixen molt més que els dels tanatoris amb aire condicionat.