GREUS PERILLS TECNOLÒGICS

 

Hi ha una tendència sociològica que copsa els grans perills de totes les novetats. En el temps dels meus pares el cinema era l'esca del pecat, més enllà de les històries poc recomanables que ens podien explicar, les fosques sales eren poc higièniques. Abans, molt abans, ja la lectura havia estat un perill, sobretot per a les dones.

Jo vaig viure envoltada dels perills de la televisió. Recordo que es publicaven estadístiques sobre el gran nombre de crims, violències, abusos i sexe perillós que ens podíem empassar en una setmana. Les víctimes eren, com sempre, els infants i joves. A això s'hi sumava la tolerància en els horaris i coses com ara la destrucció de la llengua, el castellà, aleshores.

Després van venir els ordinadors personals i el seu entorn. S'assegurava que hi havia joves que vivien tancats en una cambra amb l'ordinador engegat de forma constant. Ara li ha tocat el rebre a la intel·ligència artificial i als mòbils. Cal cercar formes de limitar-ne l'ús i el consum. Personalment crec que més enllà dels perills hi ha aspectes molt interessants en tot plegat, s'aprèn força, de forma inconscient, amb mòbils i la resta. Qualsevol dubte que abans havíem de resoldre amb consultes a les enciclopèdies ara es pot resoldre de forma immediata i molt completa.

HI ha qui presumeix de prescindir d'internet, del mòbil i de tot plegat, si no de forma constant de forma intermitent. Fa anys hi havia qui presumia de no tenir ràdio ni televisió. En general es presumeix de fer coses que no es fan, en realitat. Ningú no pot viure apart del mon del seu present i els avantatges superen els perills, gairebe pecaminosos, que ens encalcen amb la tecnologia. Recordo com, quan jo era jove, havia sentit crítiques sobre l'escriptora a màquina, l'escriptor de veritat escrivia a mà. Sobre tot plegat es parla i s'escriu a dojo i sempre hi ha experts, formats en qui sap quines universitats virtuals, que ens volen educar, aconsellar, prohibir... Es tracta la gent amb paternalisme inquietant, i ens diuen que si fa calor passem per l'ombra. La llibertat individual cada dia està més restringida, per desgràcia. I els dogmàtics proliferen i es promocionen, quan algú és expert en alguna cosa sap de tot, un miracle. He llegir ximpleries sobre, per exemple, l'escola elemental, per part d'economistes, científics, literats... Cal defensar-se de tota mena de religions i dogmes, no és fàcil, ep. Gens fàcil.

TOVE DITLEVSEN: VIDA I LITERATURA

 

https://www.lavanguardia.com/cultura/culturas/20260711/11588378/vida-pasion-muerte-tove-ditlevsen.html

Tove Diftlevsen (1917-1976) va ser una escriptora danesa, actualment una de les més conegudes de Dinamarca. Vapublicar contes, novel·les, poesia i memòries. Ja de ben jove va tenir èxit amb la publicació de poesia i més endavant va escriure per a la ràdio i per algunes publicacions. Tres dels seus llibres, autobiogràfics, responen als títols de 'Infància', 'Joventut' i 'Dependència'. Actualment es troben reunis al volum 'Trilogia de Copenhaguen'. Es va casar quatre vegades i va tenir tres fills. Va caure en el consum d'alcohol, drogues i fàrmacs, el 1976 es va suicidar.

Va guanyar diferents premis i avui està inclosa al canon literari escolar del seu país. Ha estat poc coneguda entre nosaltres fins ara, avui es poden trobar traduccions dels seus llibres en castellà i un parell en català.

Les dues primeres parts de la 'Trilogia de Copenhague' son una meravella, ens explica la seva infantesa, les relacions familiars i la insistència en el seu desig de ser poeta. Se situen en l'època de la pujada del nazisme a Alemanya, la política era molt present a Dinamarca. El tercer volum, ben escrit com els altres dos, ens explica la seva caiguda en les adiccions i la seva incapacitat per deixar-les, així com les seves difícils i estranyes relacions de parella. De vegades hi sura un humor intel·ligent i pessimista. Una gran escriptora amb una vida complexa i malaguanyada, tot un descobriment per tenir en compte a l'hora de triar lectures interessants.

NENS PRODIGI SENSE SUPORT NI RECORD

 

Fa pocs dies es va poder veure, a betevé, el documental 'El petit peó', que ja s'havia passat en un capítol de 'Imprescindibles'. No sé jugar a escacs, un joc de taula més valorat que practicat, malgrat que ningú no en negaria l'excel·lència i la capacitat intel·lectual que exigeix.

Amb això de Pomar, 'el Mozart dels escacs', sempre m'ha semblat que sovint, en parlar-ne, surava sobre la seva història una mena d'ironia, lligant la seva persona al franquisme folklòric. No es pot negar que el franquisme va aprofitar-se de la figura d'aquell infant extraordinari per presumir de modernitat. 

Pomar, diuen al documental, va estar al lloc equivocat en el moment equivocat. No va poder dedicar-se professsionalment als escacs ni va comptar amb suports de cap mena. Els russos portaven fins i tot fisioterapeutes, amb els seus jugadors. La seva mort va generar poques i tímides reaccions. L'esforç excessiu el va perjudicar mentalment i per guanyar-se la vida va haver de treballar a Correus. Fisher es veu que va comentar la seva lamentable sutuació, i que aquell jovenet tan intel·ligent hagués de tornar a Espanya a enganxar segells.

Hi ha pel·lícules diverses sobre els escacs i els seus jugadors però sembla que Pomar no n'ha inspirat cap, de moment, quan tant ell com l'època son molt interessants. Un home singular, els escacs eren la seva gran afició i la resta, fins i tot els fills, quedava al marge de la seva vida quotidiana. Va tenir sort amb la seva dona però al capdavall la seva habilitat i la seva capacitat no li van representar un gran avantatge.

En el passat recordo que els escacs eren una activitat més a moltes escoles, avui té les seves devocions i els seus seguidors, però sense excessos. El fet d'haver-lo anomenat gairebé sempre amb el diminutiu 'Arturito' també em sembla una mena de greuge. Un documental molt interessant i recomanable, que reflecteix com s'ha tractat -i encara es tracta- a la gent molt valuosa del país, en qualsevol camp.

https://laperiferica.com/el-petit-peo

https://www.rtve.es/play/videos/imprescindibles/pequeno-peon-arturo-pomar/16958033/

ENTUSIASMES NOSTRATS

 

És molt habitual que els informatius televisius i radiofònis ens piconin amb temes estrella durant dies, de forma exhaustiva i exagerada. No treuré importància a l'eclipsi nostrat però tant el gruix informatiu com les reaccions humanes m'han semblat del tot exagerades. Gent emocionada, sorpresa, plorant, fins i tot. No crec que facin plorar tant les tristes escenes de guerres, de dones esclavitzades, de pobresa extrema o de víctimes de desgràcies com ara els terratrèmols.

Tal i com s'ha enfocat el tema semblava ben bé que si et perdies l'eclipsi perdies una oportunitat única a la vida, car per al proper faltaven més de cent anys. La cosa no era ben bé així, ep. Els afeccionats a l'astronomia i a la fotografia han sorgit com bolets, les nostres vides solen ser rutinàries i qualsevol cosa que surti de l'habitual es rebuda amb una mena de mític misticisme. Jo crec que se n'ha fet un gra massa, la veritat. Per no parlar del que opino dels 'caçadors d'eclipses', tot son aficions, és clar.

Crec que també van ser passades de rosques les informacions amb allò del Papa. Cada dia estem més secularitzats i sembla que una secta com la catòlica hauria d'haver rebut crítiques diverses i alguna esbroncada però semblava que tothom xalava amb allò de l'elecció de nou Papa i el seu passeig pels nostres verals. Per no parlar de la Sagrada Família que, en tot cas, podria ser una catedral dels pobres i acollir els sense sostre però és una font de recaptació indiscutible. Com és que som tant religiosos quan està 'de moda' ser-ho? Passar de la devoció incondicional a l'anticlericalisme perillós ha estat una constant, vegis la història.

LA SUPOSADA INNOCENCIA DELS IMPULSOS IRREFRENABLES

 

Fa pocs dies van passar, crec que per betevé, 'Anatomia de un asesinato', una de les pel·lícules més importants sobre temes judicials. Te força anys (1959) i la vaig veure al cine del barri. Aleshores no ens va agradar, pensàvem que seria una història de misteri criminal convencional i és tota una altra cosa.

Quan l'he vist ara m'ha semblat excel·lent, moderna i intel·ligent, amb un repartiment de categoria encapçalat oer James Stewart, i amb trets d'humor fi molt ben posats en el guió. Va tenir alguns problemes de censura, coses com 'violació' o 'calces' no es podien dir de forma explícita i recordo que a la versió que vaig veure primer es feia servir 'pantis' que era aleshores una paraula exòtica.

Un home ha matat a trets un altre que, suposadament, havia violat la seva dona, Lee Remick, a qui van donar papers de dona lligona molt sovint. Ell ho admet, un advocat en hores baixes es fa càrrec de la defensa, que  no pretén negar els fets sinó tenir en compte les raons psicòlogiques indefugibles que van provocar la mort. El jurat popular el declararà innocent i tocarà el dos amb la dona sense pagar el gasto. Tampoc no era gens freqüent que els culpables de l'època se'n sortissin tan bé ni ens agradava, aleshores, la manca evident de justícia.

Una perla de peli, d'aquelles que ja no es fan o que ja no es fan amb tanta correcció i saviesa, Otto Preminger, un director a reivindicar, va tenir-ne cura. Ha envellit molt bé, fa pensar sobre el tema, els suposats atenuants que generen alguns delictes i la suposada imparcialitat dels jurats populars.