ELECTRA, VENJATIVA I VESTIDA DE DOL

És gairebé impossible passar pel carrer Tallers i no esmerçar una estoneta remenant a El Setantanou i és encara més difícil entrar en aquesta botiga meravellosa i no comprar res.  L'altre dia em vaig ensopegar allà amb aquesta antiga pel·lícula, de 1947, dirigida per Dudley Nichols. Nichols va treballar força en el món del cinema, com a guionista sobretot i col·laborant amb grans directors, però tan sols va dirigir i produir ell mateix tres títols, aquest és el més conegut i rellevant. En va escriure, així mateix, el guió.

La pel·lícula es basa en la famosa obra d'Eugene O'Neill i la segueix amb força fidelitat. O'Neill es va fonamentar en L'Orestiada, d'Esquil, els mites clàssics inspiren i inspiraran els autors, els narradors i els directors de cinema, per raons òbvies. L'obra de teatre original dura gairebé cinc hores, la pel·lícula en dura dues i mitja. Per aquest motiu una i altre s'han escurçat sovint, amb diferents resultats. La pel·lícula va rebre unes quantes nominacions als óscars, estava gairebé cantat que Rosalind Russell el guanyaria però no va ser així i, de forma injusta en aquest cas, el premi va anar a parar a Loretta Young. Russell va ser un d'aquests casos d'actriu molt nominada i mai premiada.

Per diferents motius, malgrat les seves moltes virtuts, Mourning becomes Electra va ser un fracàs comercial, cosa que potser va contribuir a què Dudley Nichols s'ho deixés córrer. Russell era una mica grandeta per al paper de Lavínia però la seva gran actuació fa que oblidem aquesta circumstància. Ella mateixa va tenir molt interès en protagonitzar la pel·lícula. El mite s'ambienta en el final de la Guerra de Secessió americana, amb el retorn a casa del patriarca, en acabar el conflicte armat. El pare va ser Raimond Massey, mentre que el fill, aquest Orestes americanitzat, va ser interpretat per Michael Redgrave, jove i ben plantat aleshores, el pare de Vanessa i Lynn Regrave, tota una saga de bons actors i actrius. 

L'amant de la mare l'interpreta un actor per qui tinc una certa devoció, tot i que, en general, en el cinema va ser sempre un secundari de luxe, Leo Genn, l'inoblidable Petroni de Quo Vadis. Kirk Douglas, un dels pocs supervivents de tot aquell equip, tenia tot just trenta anyets i encara semblava més jove. La mare, apassionada i sotmesa al puritanisme irreversible de l'entorn i que odia al marit, va ser la gran Katina Paxinou, la mare de Rocco i els seus germans i la Pilar de la versió en cinema de For Who the Bell Tolls, paper pel qual va rebre, ella sí, un óscar. Tot i que ho fa bé, la versió de la novel·la de Hemingway cau en els paranys de l'Espanya vista pels turistes, què hi farem. 

Mourning becomes Electra,  l'hem pogut veure en els escenaris en diverses ocasions, el Lliure en va oferir una versió fa anys, amb l'enyorada Lizaran. Aquella versió va tenir crítiques contradictòries, Lizaran feia de mare i de filla de forma alternativa, i algunes bones intuïcions en la relectura del muntatge no van acabar de reeixir. L'obra crec recordar que l'havien emès en alguna ocasió per la ràdio. La televisió, a finals dels vuitanta, en va oferir una versió en format de minisèrie, amb un repartiment ambiciós, Maria del Puy, Victòria Penya, Pellicena, Galiana, Rodero... Mario Gas en va dirigir una versió teatral que es va estrenar a Mèrida a principis del 2000. A mitjans dels seixanta també la va portar als escenaris el director José Luis Alonso Mañés, gran professional amb un final tràgic, protagonitzada per Núria Espert, amb un molt bon repartiment. La televisió americana en va produir una sèrie i fins i tot té òpera pròpia.

És d'aquelles obres que, si es fan amb grapa i mitjans i bons actors i actrius, i sense forçar en excés la inventiva innovadora, té l'èxit assegurat malgrat que ja en sabem, més o menys, l'argument. O'Neill és una mica excessiu, va introduir en el text els inevitables elements psicològics sobre relacions familiars amb tendència a l'incest virtual. Avui ens mirem el mite d'una altra manera, la culpa ja no és el que havia estat i la llibertat de pensament i de consciència ens permet moltes més alegries vitals. Si l'obra no es munta amb cura, però, pot esdevenir un veritable dramon. L'obra té també un cert missatge antibel·licista molt interessant. I hi sura el mite recurrent dels Mars del Sud, que avui tampoc no són ja ben bé el que eren, o el que crèiem que eren, en temps d'Aurora Bertrana.

La pel·lícula mereix un visionat en cinema de veritat, a veure si s'animen, a la Filmoteca. El consum cinèfil en pantalles d'ordinador o televisió pot resultar molt pràctic però no hi ha res com una sala convencional i una pantalla de dimensions adients. És una mica com beure el cava en una bona copa de cristall o en un got de plàstic. Diuen que els del Netflix volen comprar i explotar sales grans per estrenar les seves produccions, està bé, tot i que acabarem caient en el parany dels grans monopolis a nivell universal, em temo. Yo me lo guiso y yo me lo como, vaja. I nosaltres pagarem. 

Tot i que hem d'admetre que un gran nombre de coses s'han abaratit, és clar. A davant meu, al Setantanou, un senyor, evidentment cinèfil compulsiu, es va emportar, per setanta euros, tot un sac de pel·lícules i sèries de categoria. 

AMISTATS INCOMBUSTIBLES I TEATRE VITAL

Ahir acabava l'entrada amb una evocació del monòleg humorístic. Un dels qui van reeixir en aquest gènere va ser l'actor Pepe Rubianes. Gairebé per atzar fa pocs dies vaig llegir aquest llibre, escrit pel  seu amic Bozzo, uns apunts biogràfics molt personals i, aparentment, sense excessives pretensions literàries. Vaig acostar-me al text amb certa prevenció i una bona dosi de tafaneria, no vaig ser admiradora de Rubianes ni vaig connectar mai amb el seu humor i crec que ha estat un personatge teatral excessivament mitificat, cosa que la seva mort relativament prematura ha potenciat. 

Rubianes no va ser mai qüestionat a causa de parlar, gairebé sempre, en castellà, aquest tema es critica a uns i s'entén en uns altres, depèn de com caus a la gent. I Rubianes queia bé, fes el que fes. Hi ha persones que se m'han gairebé enutjat quan els he dit que no m'ha agradat mai Llach i persones que han fet el mateix quan els he manifestat que Rubianes no em feia gràcia. I és que, en general, hi ha una tendència a etiquetar-nos a tots segons suposades tendències vitals i polítiques quan el món real té una gran complexitat.

El contingut del llibre, però, m’ha interessat molt més del que n’esperava i això, és clar, és obra de l’autor, un Bozzo que intenta ser sincer i ponderat a l’hora de recordar l’amic de tota la vida.  El llibre és així mateix un passeig per una gran part de la història del teatre i de la societat de les darreres dècades, al menys d’una determinada manera de fer teatre. I una introspecció acurada i crítica a l’entorn de les relacions professionals i d’amistat.

Possiblement Rubianes o Bozzo no compartirien la meva opinió però, en alguns aspectes, Rubianes va ser un personatge amb paral·lelismes amb algú tan diferent com Joan Capri. Tots dos evidenciaven una personalitat inclassificable, una gran capacitat de connectar amb el públic, fessin el que fessin. Tenien dificultats a l’hora d’integrar-se en una companyia disciplinada i posseïen la grapa de fer que s’identifiquessin amb ells molts espectadors, la gent del carrer, en definitiva. El públic, tant en el cas de Capri com en el de Rubianes, ja reia en veure’ls. I tots dos tenien una vida privada i un tarannà íntim molt diferent del que es mostrava en públic i als escenaris, amb una part depressiva i ombrívola.

Les amistats que es fan en l’adolescència i la primera joventut acostumen a perdurar, s’estableixen uns llaços que superen diferències i que poden tenir alts i baixos però que compten amb una complicitat difícil de bandejar. Bozzo i Rubianes es van conèixer amb setze anys, van treballar i fer gresca junts i la seva relació es va mantenir al llarg del temps. Alguns dels amics i amigues de Rubianes han muntat una mena de penya, es reuneixen sovint i han aconseguit que es posés el seu nom a un carrer important de la Barceloneta, després de menystenir la possibilitat de què se li dediqués una placeta nova al Paral·lel.  

La substitució va afavorir l'espectacle, donar el seu nom a un espai que no en tenia no hauria estat el mateix de cara a la galeria mediàtica. No és veritat, com es comenta en algun moment del llibre, que abans no hi hagués carrers dedicats a gent del teatre, el que passa és que molts d’aquells actors avui no formen part del nostre imaginari, com ara Teodor Bonaplata o Lleó Fontova. Alguns actors tenen fins i tot monuments dedicats, com Iscle Soler.

El llibre ens enfronta amb un Rubianes humà i contradictori, irritant i fins i tot incoherent en molts aspectes. És un mèrit de Bozzo mostrar, amb discreció crítica, aquesta part ombrívola de l’actor desaparegut. Rubianes, ja a escola era un típic mal estudiant, burleta i ocurrent.  Bozzo ens explica els viatges compartits amb Rubianes, alguns dels seus amors, sense entrar en detalls massa personals, i la seva relació amb els països africans que van conèixer. 

Les contradiccions personals s’evidencien en el contacte amb la gent del tercer món, una relació incòmoda i impotent davant de situacions de misèria generalitzada. Rubianes se’ns mostra com un personatge fascinant en molts aspectes, al qual se li perdonen estirabots i plantades, sembla inspirar una devoció gairebé incondicional malgrat que l’actor es mostrés molt reticent a l’hora de compartir l’esfera privada dels seus amics. Bozzo no entra a fons en el tema però compara en algun moment Rubianes amb Flavià, una comparació interessant i que es prestaria a moltes interpretacions.

L'autor creu que Rubianes podia haver estat un bon escriptor, tot i que la mandra el superava, una mica com allò de què si anessis al gimnàs podries ser atleta, però jo crec que l’escriptor en potència és, en realitat, l’autor del llibre,  aquest Bozzo narrador que sura en els apunts biogràfics sobre l’amic perdut i que si hagués plantejat el llibre d’una forma més ambiciosa i sense la immediatesa que es percep, hauria endegat un notable estudi sobre l’amistat i els seus límits i condicionaments. I és que el llibre, més enllà de Rubianes, ens acostat al sentit i la necessitat de l’amistat, a la vida, en definitiva. 

En ocasions hi ha un excessiu interès de Bozzo per justificar, però això és el que fem amb els amics, intentar comprendre, explicar, treure aspectes positius de les seves contradiccions i petites traïdories. La part del llibre que ens descriu l’època de l’aïllament i la malaltia de Rubianes ens és molt propera, la reacció de l’actor davant de la mort no és gens estranya, l’hem pogut percebre gairebé tothom amb gent que hem apreciat i estimat. Això de no voler veure ningú, d’aïllar-se amb poca gent, de defugir qualsevol tipus de comunicació, quan l'evidència de la mort anunciada és a tocar, ho he viscut en els darrers anys més d'una vegada amb persones conegudes i apreciades.

Que Rubianes exercia una atracció especial sobre molta gent, tant en els escenaris com en la seva vida quotidiana, sembla evident, tot i que jo no he acabat d'entendre mai. Era un comunicador d’origen, aquesta gràcia es té o no es té, i, en el món del teatre, el cinema o la televisió és on es fa més evident aquesta virtut tot i que crec que en totes les professions hi ha persones que posseeixen un do especial per desvetllar devocions, enamoraments o admiracions, no sempre justificables de forma objectiva. Sobre Bozzo, ja sabem què és un home de  teatre important, amb una llarga trajectòria. Aquí es mostra com un bon escriptor i si no cau en el parany de la mandra, com el seu amic Rubianes, amb la seva llarga experiència en el món del teatre i els molts records i anècdotes que deu haver anat aplegant, ens pot donar moltes alegries literàries.

LA VIDA ÉS TEATRE. I LA MORT, POTSER TAMBÉ.

Durant molt pocs dies es pot veure al Teatre Romea un monòleg interpretat per l'actor Fernando Cayo sobre un text del filòsof Javier Gomá. La direcció és d'Ernesto Caballero. Cayo és un actor amb una llarga trajectòria, tot i que a casa nostra sigui conegut, més aviat, a través d'algunes sèries de televisió, com ara la incombustible Amar es para siempre on fa de dolent dolentíssim i es menja totes les escenes on apareix. Quan l'actor ens explica en un moment de l'obra que el seu pare li recordava un patrici romà sembla descriure's a ell mateix ja que Cayo, a més a més d'un cognom amb ressons romans, té un cert aspecte de senador clàssic.

El monòleg és un gènere difícil, arriscat, sobretot si es tracta, com en aquest cas, d'un monòleg seriós sobre un tema tan espinós com la mort. Sense estridències, bé, amb algunes que no venen massa a tomb però que potser intenten acolorir la sobrietat de l'obra, el text ens enfronta amb un fet que hem acceptat com gairebé natural: la mort del pare o de la mare, quan ja hem complert cinquanta anys i aquesta desaparició arriba a una edat en la qual el fet es considera acceptable.

Però la mort sempre és un trasbals, per pietosa i esperada que sigui. La mort dels pares ens situa en primera línia i ens fa evident que per més que sabem que ens toca a tots, sempre trasbalsa. Gomá ha escrit un text ple de referències literàries i filosòfiques, amb referents autobiogràfics i sobre un tema universal. El sentit de la vida continua sent un misteri. O potser no és cap misteri i la vida no té cap sentit, vet-ho aquí, som un espai entre dues dates i aquells que ens donen el condol també moriran. L'obra intentar incidir en una certa esperança, tan sols poden tenir la feble i inútil pretensió de deixar un bon record a aquells que venen després de nosaltres. 

El text ens retorna al gaudi de la paraula per la paraula. Recuperem a Inconsolable el castellà brillant, correcte, la bona fonètica, el vocabulari culte però planer. El teatre d'avui, en català i en castellà, malmet molts textos a base de vulgaritats i grolleries amb l'absurd objectiu de què així semblin més versemblants. És aquest un espectacle al qual potser li sobre un quart d'hora però que s'escola de forma agradable i plàcida malgrat el rerefons temàtic. No recorre a explicar-nos detalls massa íntims de la relació entre aquest pare difunt i el seu fill, intuïm que hi va haver crisis, problemes, malentesos. Però no es cau en la vulgaritat d'esventar secrets de família per fer la cosa més entretinguda. Fem el que fem, quan algú estimat mor, sempre queden afers pendents o converses ajornades sense límit.

Hi ha monòlegs molt diferents però avui sembla que la paraula monòleg va lligada a l'humor, a l'acudit fàcil. Alguns monologuistes han fet bitlles amb textos que després s'han difós per molts mitjans o que han aconseguit omplir teatres i fer riure la gent i han generat un tipus característic d'actor individualista, del qual parlaré demà, amb motiu d'un llibre que acabo de llegir. No és, en absolut, el cas de Fernando Cayo, és clar.

ESCOLES I SÈRIES TELEVISIVES, RECORDANT COMENCINI

La millor versió de Heidi, fins ara, es continua considerant la suïssa de 1952, dirigida per un italià, Luigi Comencini. Comencini va ser un molt bon director tot terreny, té comèdies italianes típiques i tòpiques, de fet se'l considera un dels pares del gènere, però també coses serioses i adaptacions remarcables d'obres literàries infantils i juvenils, com l'excel·lent Pinotxo de 1972, amb un inoblidable Nino Manfredi fent de Gepetto i amb Gina Lollobrigida fent de fada blava. La música, de Fiorenzo Carpi, era molt maca, va ser un gran èxit televisiu en aquells anys.

En uns comentaris a l'entrada anterior hem recordat que després de Heidi a la japonesa van venir Marco i el seu mico. Marco és el protagonista d'un dels contes inclosos al famós llibre Cuore, d'Edmondo de Amicis. El llibre és la història d'un any escolar i va ser molt popular quan es va publicar. Va ser també un dels títols de la col·lecció Historias. En aquella època de la meva infantesa s'havia convertit ja en un volum més aviat per a nenes, però els protagonistes són nens, un parell dels quals, expliquen, inspirats en els fills de l'escriptor. 

De Amicis va tenir una vida complexa, era maçó i socialista i, de fet, en el llibre mencionat es poden copsar elements que fan referència a totes dues militàncies, hi ha una absència notable de la religió oficial, per exemple, cosa que sembla que va desvetllar reticències entre el clergat de l'època. Va morir el 1908 i en el seu centenari es van reivindicar d'altres títols seus, més importants però menys coneguts. Italo Calvino i d'altres escriptors el van reivindicar.

Va ser un gran viatger i en alguns reculls sobre la visió de Barcelona per part dels estrangers que la visitaven es poden trobar textos seus, amb valoracions curioses, per exemple, explica que els espanyols posen els morts en prestatges, com si fossin en una biblioteca. 

Comencini va dirigir una versió per a la televisió de Cuore, l'any 1984, però la va ambientar uns anys després de l'original, ja amb Itàlia unificada, i els contes que el mestre explica, com el del Marco, Dels Apenins als Andes, es passen en versions de cinema mut. 

Va afegir un epíleg molt interessant, en el qual el mestre retrobava alguns antics alumnes que havien sobreviscut al desastre de la Primera Guerra Mundial i admetia que quan a la classe els amollava discursos patriòtics sobre la gran Itàlia unificada pensava sovint que estava enviant les criatures a l'escorxador, com així havia estat, de fet. Cal meditar en com es conreen determinades llavors ben intencionades. No sé què n'hauria pensat, l'escriptor, és clar, ja que era molt patriota.

Molts d'aquells contes que explicava el mestre de Cuore es van incloure en un recull que havia servit de llibre de lectura a moltes escoles, Páginas Selectas, editat per Dalmau Carles Pla, el 1925. Tant la meva mare com el meu sogre l'havien llegit a col·legi, a casa en teníem un exemplar i jo també el llegia i rellegia de petita. Es devia perdre o fer malbé però el vaig tornar a comprar, als Encants, fa pocs anys. Amb el conte amb el qual vaig plorar més, de tots els que explica el mestre de Cuore va ser amb El petit escrivent florentí, sobre un nen que de nit escriu sobres a mà per ajudar el seu pare a sobreviure. Les llàgrimes desfermades m'anaven caient damunt els fulls del llibre, sense aturador. 

De Amicis va tenir problemes amb la seva dona i el seu fill gran es va suïcidar. Un altre fill es va casar però no va tenir descendència. Va deixar un llegat a la ciutat de Torí, força important, per tal de dedicar-lo a beques per a estudiants sense recursos, De Amicis havia estat també pedagog. Sembla que els calerons van desaparèixer a finals dels seixanta del segle passat,  de forma misteriosa, coses de la cultura mediterrània...

Pel que fa a Luigi Comencini, ha estat sovint infravalorat a causa de ser un director que estava més enllà de modes i corrents en un moment en el qual tot havia de ser polític i crític o interpretable des d'un punt de vista filosòfic i millor si no s'acabava d'entendre i podíem passar l'estona a l'Ovella Negre discutint sobre missatges i rerefons simbòlic. Qualsevol dia el reivindicaran, com sol passar, i pot ser que ens en facin un cicle a la filmoteca i un altre a la tele, qui sap. Això del cinema i de la literatura puja i baixa com la borsa.

HEIDI, LA IMMORTAL, I EL SEU AVI SAVI

El 12 de juny de 1827 va néixer Johanna Spyri, l'autora de Heidi. Heidi, com Little Women, ha format part durant anys del gruix de literatura suposadament de nenes. La literatura de nenes ha comptat amb un menyspreu evident i discriminatori. Malauradament, això encara dura, i moltes vegades aquest menyspreu és compartit per les dones. Noies de la meva edat presumien de llegir més aviat el Capitàn Trueno que no pas la Florita, com si això fos un mèrit. 

Encara avui, en les exposicions de còmics retrospectius, els dedicats a les nenes compten amb poc espai i poca consideració. Mols tebeos i llibres dirigits als nois potenciaven l'aventura arriscada, el bel·licisme, el coratge absurd i coses així. Simplifico, però en el gruix dirigit a les noies es potenciava la vida domèstica, l'amor familiar, l'amor romàntic i els bons sentiments. 

Aquests dies s'ha comentat el fet de què les noies practiquen menys esport que no pas els nois i la cosa s'exemplificava amb visions de les hores de lleure a l'ensenyament mitjà, els xicots jugaven a pilota (més aviat a futbol, en exclusiva) i les noies xerraven. El tema es podria girar de l'inrevés i meditar sobre per què els xicots no xerren tant durant les hores de lleure i, en lloc de potenciar l'esport dirigit a les noies, potenciar activitats de comunicació activa dirigides als xicots, vaja. En general, les dones llegeixen més, sobretot, narrativa, i van molt més a manifestacions culturals diverses.

Heidi és avui un clàssic. Ha patit, com tants clàssics, un munt de versions de tota mena, inclosa la del dibuix japonès. De fet van ser els primers dibuixos d'aquest tipus que vam veure i van sorprendre en el seu moment tot i que després ens vam empatxar. Va venir l'excés i ja sabem què sol passar amb aquestes coses. Hi ha una versió més moderna, dels mateixos dibuixos però en tres dimensions, cosa que ha propiciat un nou merxandising, per a gaudi de iaies malgastadores. 

Johanna Spyri va ser una dona discreta, amb una vida menys plàcida del que pot semblar en un primer cop d'ull a la seva biografia. Vaig llegir aquest llibre, per primera vegada, pel fet que una veïna de l'escala, casada jove, devia tenir uns quinze anys més que no pas jo, me'l va deixar. Jo era petita i el llibre era una edició que em va semblar antiga, amb uns dibuixos absolutament encisadors, en blanc i negre. Heidi tenia el cabell curt i arrissat, he vist que és una imatge habitual en edicions dels anys trenta, tot i que tenim Heidis per a tots els gustos.

Més endavant em van regalar la novel·la i la seva segona part en una d'aquelles entranyables publicacions de la col·lecció Historias, que oferien la possibilitat de llegir el llibre més o menys sencer o en la versió en tebeo. Recordo haver-ne llegit un altre de l'autora, molt romàntic, El lago de los ensueños. El cinema i la televisió ens han ofert un munt de versions del llibre però paga la pena acostar les nenes -i nens- aficionats a la lectura a l'original. El llibre està farcit de precioses descripcions del paisatge, hi sura el bon rotllo i els bons sentiments, amb alguns personatges més espinosos, però divertits, com la famosa Rottenmeier, convertida en estereotip i el nom de la qual ha arribat a ser conegut com a sinònim de dama antipàtica i manaire fins i tot pels qui no han llegit Heidi. 

Heidi i el seu avi s'han convertit en una mena de símbols però són personatges humans i sensibles, gens carrinclons. Els bons sentiments semblen un defecte però, en el fons, molta literatura infantil actual juga, i de forma maldestra i tramposa tot sovint, amb els bons sentiments infantils, aplicats a causes diverses. Hi ha uns altres clàssics infantils, és clar, simbolitzats per la Pippi Langstrum, tan alternativa en tot i que no podia ser res més que sueca, és clar. Em temo que si la Pippi l'hagués inventat una escriptora catalana no hauria passat mai els controls editorials pertinents. Encara em sorprèn com vam poder arribar a gaudir de les seves trapelleries surrealistes en la versió televisiva, la veritat.

Heidi és un nom bonic, un diminutiu d'Adelaida, que ens evoca innocència, avis sorruts però entranyables, cims nevats, pastorets bonhomiosos i cabretes simpàtiques, però malauradament el nom no fa la cosa i la història contemporània ha comptat amb algunes Heidis molt poc recomanables. En cinema picant tirant a pornogràfic, més aviat, també hi ha alguna cosa, ep, tirant a allò de Les excursionistes calentes. No respecten res, oidà.