Avui, Corpus. Un d'aquells dijous que, segons la dita, castellana, 'relluïen més que el sol'. Un altre era el Dijous Sant i el tercer, l'Ascensió. La societat del present està molt secularitzada però hi ha festes tradicionals que es conserven, amb els canvis inevitables que el pas del temps estén sobre nosaltres. Quan algú em diu, gairebé sempre amb un doll de nostàlgia enganyosa al damunt, que tot ha canviat molt li responc que més he canviat jo i l'experiència vital, la veritat, no amaga la decadència física, que pot arribar de cop o de gota en gota, depèn de l'atzar, de la sort i de la genètica.
Diuen que, de prop o de lluny, Corpus pel juny, però jo crec recordar algun Corpus de finals de maig, tot i que no em refio de la memòria personal. Un símbol emblemàtic del Corpus és l'ou com balla, durant la meva infantesa en muntaven un parell o tres, a Barcelona, ara ja n'hi ha una pila. El Corpus era també la processó, a Barcelona hi havia la gran, la d'avui, i després cada parròquia del barri feia la seva, en diferents dies festius, Sant Pere, Sant Joan.
Les processons eren una gran distracció en temps grisos. Ho havien estat molt més en el passat remot que no vaig arribar a conèixer. Al Museu d'Història, abans, hi havia exposats molts dibuixos i retallables sobre la processó i la seva preparació. La gent humil elaborava paperets i serpentines. Quan jo era petita aquests elements ja es compraven fets. A les processons del barri hi anaven les nenes i nens que havien fet la comunió i la gent de les escoles, en general, i també desfilaven algunes disfresses de nenes privilegiades que tenien vestidets de santes i àngels.
Les serpentines eren una meravella, permetien endegar treballs manuals espontanis, en una època en la qual a escola no es feien massa coses d'aquest tipus. Avui, als basars, encara es poden trobar serpentines però no tenen ni els colors ni la qualitat de les del passat, o així m'ho sembla. La festa d'avui te vuitada, de vegades amb enramades. He sentit per la ràdio que algun poble recupera coses que s'havien perdut, danses, animalons de cartró, guarniments i tota mena d'activitats diverses. Res no es perd mai del tot ni es recupera del tot, és impossible, els temps canvien i nosaltres, com he comentat abans, encara més.
Moltes festes entre setmana s'han passat al cap de setmana per motius laborals i pràctics. De tota manera avui aniré a veure alguns ous, sobretot els tres de sempre, del meu record personal i subjectiu, el de la Catedral, el de la Casa de l'Ardiaca i el del pati del Museu Marés. Suposo que el tema de l'aigua no evitarà els bonics sortidorets amb l'ou dansarí. Això de l'ou com balla ha generat acudits grollers a causa de la relació de l'ou amb aspectes de l'anatomia masculina.
És temps de flors, sobretot de la ginesta amb tanta olor que ve al temps de la calor. Ja que, del meu record, tinc la percepció d'haver passat molta calor en algun dia de Corpus. També en recordo de passats per aigua. Per cert, quan jo era petita calculaven el temps precepciu per tal que un ou passat per aigua quedés al seu punt, resant un Credo. Era un sistema culinari poc científic però, més o menys, funcionava.
M'agradaria que existís aigua de colònia amb olor de ginesta però, de moment, no n'he trobat cap. Un altre element que serveix per guarnir els muntatges dels sortidors amb l'ou al capdamunt son les cireres. El temps de les cireres, mític i mitificat, va lligat a la boníca estètica d'aquest fruit deliciós, amb el qual haig d'anar amb compte, car no tinc mida a l'hora d'anar picant. Aquest any he vist cireres esplèndides, a les botigues. Les cireres han generat poesia, música, literatura. El temps de les cireres és una metàfora de la plenitud jove, del bon temps que encara no aclapara amb la calor excessiva de l'estiu proper. Ens en penjàvem a les orelles, com si fossin arracades, i es feien uns cantirets molt bufons enganxant trossets de la tija en una cirera reeixida.
El poema francès més popular sobre el temps de les cireres és d'un poeta i music poc recordat avui a casa nostra o, al menys, no pas tan recordat com mereix, Jean Baptiste Clément, revolucionari, progressista, lluitador, maçó, partidari de la tràgicament estossinada Comuna de París. El poema ha conegut moltes versions, la més popular per a la meva generació, ha estat la de Montand però n'he escoltat una versió en japonès i tot. Els cantants hi fan de vegades alguna variació, de forma inevitable. El temps de les cireres, com tots els temps, al capdavall, passa aviat. Per cert, des de fa alguns anys, de bon matí i al vespre, escolto una merla foteta, com la de la cançó, molt evocadora. També escolto els coloms festejadors que son excessius, pesats i insistents. I els gavians cridaners, plagues bíbliques zoològiques del nostre temps. Si un dia no hi son, però, els trobaré a faltar. La nostàlgia et fa enyorar coses molt estranyes.
