27.10.20

DAUTRA STRAMONIUM I EL MAR SENSE FONS DEL RELAT BREU

 


El relat breu, el conte, és un gènere que en aquests darrers anys ha experimentat una interessant revifalla. De forma absurda i desafortunada s’ha considerat, en algunes èpoques, un gènere menor. Avui, quan els límits de la narrativa s’han mostrat fràgils i superables, assistim a la publicació de reculls molt interessants i a la reedició i descobriment de contes imprescindibles publicats fa anys. Aquell antic debat estèril sobre si un autor és millor en la novel·la o la narrativa curta, que en les arts plàstiques tindria un cert paral·lelisme en allò de si un artista és millor dibuixant que pintor, es pot considerar, i tant de bo sigui així, superat.

Àngels Guil i Bieto, nascuda a Seròs (Lleida), va estudiar  la carrera de Dret.  Actualment viu a Arenys de Munt i compagina la feina de professora d’institut amb l’escriptura. Ha rebut diferents premis per alguns dels seus contes i aquest és el primer recull que publica. En aquest llibre, que porta el títol  de la narració que tanca el volum, aplega vuit històries, aparentment divertides, amb alguns trets surrealistes, i que van molt més enllà de la història que ens expliquen.

Dues de les narracions estan relacionades a través d’un dels personatges, la resta funcionen de forma independent. Hi trobem fets i dèries del present, però talment reflectits de forma una mica estrafeta, com en un mirall distorsionador. Convergeixen en el recull temes com el sexe, el desig, el mon laboral del present, els tòpics del nostre temps, la vellesa, l’avorriment davant de la rutina... 

En alguns moments, determinats passatges m’han evocat els Nou contes malvats de Margaret Atwood. El darrer conte del recull ens enfronta a una relativament innocent venjança, la d’un ésser ingenu i gris davant de l’absurd de tantes coses, en aquest cas la tendència massiva a anar a collir bolets quan n’és la temporada. Un tema que aquests dies, per cert, ha guanyat actualitat, amb la inevitable invasió de gent als espais naturals, com cada temporada, però enguany amb l'agreujant de la necessitat de moderar la mobilitat.

El recull compta amb una introducció de l’escritora Elisenda Puig i Salvador. Fa anys hauria estat aquest un volum adient a optar a aquell enyorat premi Joan Oliver d’humor i sàtira, malauradament desaparegut, com tantes altres bones iniciatives. Per sort segells editorials valentes i resistents, com Stonberg, malgrat la poca difusió actual de molts dels llibres que es publiquen, ens ofereixen  molt bones sorpreses en el seu catàleg. Caldrà seguir aquesta autora en el futur.

25.10.20

BARCELONES INCÒMODES



La Barcelona turística, avui en hores baixes, ha propiciat una pila de llibres, molts dels quals amb refregits i reiteracions, sobre anècdotes, art, personatges i històries apòcrifes ben aprofitades. L'estrella de la corona ha estat el Modernisme, passat per la frivolització, i fill, en gran part, de l'esclavisme colonial, i biografies disfressades, com ara la de la pobra Enriqueta Martí, de la qual una recent pel·lícula en reivindica la darrera realitat i ens en descobreix la sopa d'all, era una pobra dona fregant el lumpen, amb algun problema mental i, a tot estirar, una alcavota de molt poca volada. I això que, sense vergonya, un munt d'esforçats itineraristes n'han explicat un munt de disbarats durant anys i panys, amb musical inclòs i reivindicació dels nostres criminals mítics, ja que a Barcelona hi ha de tot. 

Enmig dels debats repetitius, aquests dies monotemàtics, gairebé, i en els quals, miris un canal o un altre surten, des de fa temps, els mateixos i les mateixes, totòlegs opinadors, amb certa renovació generacional i amb una més gran aportació femenina que fa uns ays, un respir és, si t'hi pots connectar, BTV i alguns dels seus programes. Com ara Bàsics, amb uns quants anys en antena i en el qual hem vist créixer i madurar la periodista Eva Arderius.

La periodista ha publicat fa poc un petit gran llibre en el qual recull personatges de la Barcelona real que ha conegut a través de la seva feina. Va a veure'ls al seu barri i ens en parla en profunditat però sense faramalles inútils. Els seus itineraris ens porten a Ciutat Meridiana, a la Prosperitat, al Besós i, sobretot, a aquest malmès, des de fa anys, Raval, en el qual un dels grans problemes des de fa dècades, i amb alts i baixos, es la presència de la droga i els traficants. L'autora ens explica que els capítols del llibre son com postals alternatives que reflecteixen la Barcelona més vulnerable però també més lluitadora.

Aquest llibre me n'ha evocat d'altres de la meva juventud, aquell sobre la Catalunya pobra, de Miró, Sena i Miralles, el de Huertas Clavería, Fabre i Martí, sobre el Montjuïc de les barraques, el de Paco Candel sobre la ruta dels menjadors socials i tants altres, avui, en moltes ocasions, descatalogats i difícils de trobar. I és que la pobresa, a la ciutat i una gran part de Catalunya, no és d'ara, no s'ha aconseguit erradicar, de vegades ha viatjat d'un barri a un altre, el mateix que la droga, la prostitució i d'altres misèries. Aquests dies, per poc que es passegi per la ciutat, ens ensopegarem amb captaires, amb gent que dorm al carrer, cues als menjadors socials. La situació ha visibilitzat i agreujat coses que ja hi eren, ep. Encara recordo una dama comunista de l'ajuntament de fa anys, de casa bona, admetent de forma vergonyosa que, al capdavall, s'havien de refiar d'allò que havien bescantat en el seu passat contestatari, els sectors assistencials lligats a l'església, en aquell cas. 

Arderius ens parla de Filiberto Bravo (1952), president de l'Associació de Veïns de Ciutat Meridiana, de Carmen Juares (1986), fundadora de l'Associació Mujeres Migrantes, Diversas, Martí Cusó (1989), portaveu de Resistim al Gòtic, Andrés Naya (1946), exvicepresident de la FAVB i la seva filla Clara Naya (1978), fundadora de l'ONG Lola, no estás sola, que dona suport a les dones que viuen a carrer, Antonia Raya (1969), infermera del CAP Raval Nord, Anna Romagosa (1975), metgessa i directora del CAP Raval Nord, Iñaki García (1956), activista d'El Lokal. Raya, Romagosa i García son membres de la Plataforma CAP Raval Nord digne. 

Coneixerem Maria Campuzano (1981), portaveu de l'Aliança contra la Pobresa Energèctica (APE), Ángel Cordero (1973), Portaveu d'Acció Raval, Amadou Bocar Sam (1961), Mediador del barri del Besós. Ens retrobarem amb la incombustible Viqui Molins (1936), que ens explica la tasca de l'Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna i acabarem entrant en contacte amb Gemma Barricarte (1993) i Maria Serra (2002), dues portaveus de Fridays for Future Barcelona, activistes en el tema de l'ecofeminisme, el canvi climàtic i la resta.

Gent molt diversa, de procedències diferents, d'edats diferents, i amb un denominador comú, el seu interès actiu i militant a l'entorn dels problemes i misèries que ens envolten. Llegir aquest llibre, al qual l'única limitació que li trobo és que resulta massa breu i que saps que es podrien trobar moltes més persones interessants i indispensables, en aquest present aparentment tan galdós que ens evolta, esberla molts prejudicis sobre coses com ara les ocupacions o els sense sostre o la immigració marginal. 

Ens agrada pensar que els problemes se'ls busca cadascú, és un tòpic lligat a allò de què tenim els governs que mereixem, i, malauradament, fins i tot en el cas d'haver viscut personalment temps difícils i amb paral·lelismes amb algunes situacions que sorgeixen al llibre, sovint em ve al cap cap aquell refrany que diu: no hay peor trabajo que servir a quién sirvió o pedir a quién pidió. I això s'evidencia quan, per exemple, cal comptar amb alguna senyora de fora per tal que tingui cura de la iaia i se li regateja la setmanada o se li exigeix més del compte, per exemple. 

La situació, avui, és mes complexa que fa anys perquè ens manca un denominador comú, que en d'altres temps es concretava en la lluita per la democràcia, i fins i tot ens manca una llengua comuna, ja que a Barcelona, com a tot arreu, avui conviuen moltes llengües que no coneixem. Paco Candel ironitzava amb el fet de les noves migracios i els prejudicis, fa anys, abans de morir, deia que ara ens adonàvem de què catalans d'origen i castellans de diferents procedències ens assemblàvem més del que ens havíem pensat. Malgrat tot, avui hi ha bones escoles per a tothom, per exemple, tot i que la gent fina encara no vol que els seus plançons es barregin amb segons qui, ni tan sols al parvulari, i el districte postal, com es menciona en algun lloc del llibre, discrimina més que no pas l'origen familiar o genètic. 

Aquest és un llibre que, més enllà dels problemes que ens explica, genera optimisme. I això que els poders públics, fins i tot els sindicats, no incideixen com caldria en els problemes i encara s'han de refiar, no sense problemes de comunicació o frecs i gelosies inevitables, dels voluntaris convençuts. Hi ha una altra Barcelona, més enllà de la badoqueria turística, les rutes modernistes mal explicades i la història recreativa per passar l'estona. Deia un personatge d'una novel·la de Ruth Rendell que si poses un peu al passat i un altre al futur t'acabens pixant en el present. I això poser també és així a nivell col·lectiu. 

Aquests dies el present miserable es fa més evident, mai m'havien demanat tanta almoina en català com darrerament, potser és una casualitat, o un símptoma. En tot cas, ara que han fet això de la poesia trobo a faltar allò que en deien poesia social, poesia per al poble, que demanava Celaya, tot i que tampoc no crec ja, hores d'ara, que la poesia sigui cap arma carregada de futur. I com li deia Iupanqui al poeta eteri: vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal, y como lucha la gente por un pedazo de pan. El tros de pa es avui una metàfora d'un munt de coses diverses, aquestes que conformen la dignita humana, vaja. I més que obrers i pagesos llogats trobarem marginats dormint al carrer o explotacions laborals ocultes i diversificades.

En tot cas, aquest llibre, sense pretensions literàries però que també és literatura periodistica, ens mostra aquesta altra Barcelona, tan poc coneguda, en molts casos, fins i tot pels qui fem, en aquests dies, turisme interior amb mirada crítica. No sé si el que ens explica el llibre respon al títol d'Una altra Barcelona o, més aviat, ens acosta a la Barcelona de veritat, i l'altra és la resta, precisament. 

17.10.20

ART I MITE, SEXE I VIOLÈNCIA, CAMUFLATGES I HEROICITATS

 


Una de les poques alegries que ens podem permetre aquests dies és anar a veure exposicions obertes i interessants. A CaixaForum, mentre esperem l'arribada dels vampirs -ahir un amic meu feia broma sobre la relació subliminal entre La Caixa i els vampirs- se n'ha inaugurat una de rellevant sobre art i mitologia, amb una mostra del fons que es pot trobar al Museu del Prado, a l'entorn del tema.

Els deus antics han esdevingut immortals i recurrents. La gran majoria de persones coneix, poc o molt, el tarannà i les característiques dels principals representats d'aquell conjunt de personatges poderosos i absolutament atractius, ja sigui amb els seus noms grecs o llatins. Son déus que no pretenen conformar dogmes, encara mensys en l'actualitat, ni esdevenir models morals. 

L'exposició ens ofereix l'ocasió de fer un passeig per aquell mon complex, amb tantes relacions familiars, i per les representacions artístiques que se n'han fet, a través de gairebé setanta peces, moltes de les quals poc conegudes, restaurades no fa gaire o de pintors d'aquells que no formen part del canònic grup del més coneguts per part de la gent no especialitzada. Un personatge d'una novel·la de la sèrie Carvalho, de Vázquez Montalbán, es dedica a col·leccionar diapositives de quadres de 'segones firmes' i, en algun moment, declara que no tenen res a envejar als 'famosos'. Ahir em venia al cap aquest personatge, que l'escriptor ridiculitza una mica, i que, de fet, té una bona part de raó.

La mostra s'articula en vuit espais: Una història per explicar, Els déus de l'Olimp, Esperits lliures, Amor, desig i passió, Faltes i càstigs, Metamorfosis divines i humanes, Herois i La guerra de Troia. El contingut té un innegable atractiu per a gent de totes les edats i el fet és que la mitologia, amb diferents camuflatges, tan rellevants com els que afectaven els seus protagonistes imaginaris, ha arribat fins al present i ha inspirat un munt d'art i literatura a través dels temps, barrejant-se, com no podia ser d'una altra manera, amb mites i llegendes d'altres indrets, conformant una mena de mitologia globalitzada del present. El cinema ha estat un mitjà adient per a recordar i transformar.

Aquells déus i herois ens atrauen perquè son humans, humans amb poder, uns amb més poder que no pas uns altres. Les dones, ni que tinguin poder, sovint s'han de limitar a la venjança i a fugir dels atacs sexuals dels mascles, tan insistents quan tenen ganes de gresca. El mon mitològic va esdevenir, en èpoques de moralitat dogmàtica, una bona excusa per tal de representar cossos nus o sadisme en estat pur, el mateix que les representacions religioses. La mitologia, o la religió, que s'hi relaciona en molts sentits, van explicar el mon i els seus misteris i fenòmens. És una llàstima que el grec i el llatí no formin part, avui, de la cultureta general, perquè no és el mateix gaudir de determinats relats en versions més o menys originals que no pas en traduccions, per bones que siguin. 

Els càstigs cruels i interminables, de vegades injustificats o que afectaven innocents, van passar a l'infern cristià i els dimonis de rondalla tenen moltes característiques inspirades en personatges com ara els faunes mítics. Aquesta exposició, com la majoria, demanen temps i repetició de visita, cosa que no tothom pot fer. Avui, a més a més, demanen prudent distància entre el visitants, ahir mateix hi vaig trobar més gent que no em pensava, cosa que potser s'incrementarà durant el cap de setmana. Per a més inri no es pot comptar amb l'agradable cafeteria de la casa però sí, per sort, amb la llibreria, on em vaig comprar el catàleg de l'exposicio i un llibre, Las invisibles, sobre l'oblit de la dona artista en el Museu del Prado on, per cert, s'estan posant les piles i es veu que han muntat una exposició sobre el tema de la dona, la seva representació i les dones artista oblidades, tot i que aquest darrer aspecte no es pas la clau de volta de la mostra. 

Vivim, per sort, en una mena de replantejament global del feminisme que ha contribuït a rescatar de l'oblit pintores i d'altres creadores, que potser no eren tan nombroses com els homes però que van existir i van fer feina. També, tot plegat, ha contribuït a mirar la dona-model o musa d'una altra manera. Els documentals que mencionava, sobre el nu, de Mary Beard,  ja obren molts camins I, encara que es pugui arribar a determinats excessos anacrònics, la mirada d'avui sobre el tema ja no pot ser la mateixa de fa, com qui diu, quatre dies. Zeus disfressant-se per anar violant senyoretes feia una certa gràcia en el passat i avui fa angúnia, al menys a mi, per posar un exemple ben conegut de violador mític en sèrie. 

Més enllà, però, de lectures presentistes, l'encant actual del mon mitològic és evident. Els seus herois, avui, tampoc son el que havien estat però encara, inexplicablement, ens desvetllen una mena d'admiració retrospectiva, com tampoc no ha perdut força poètica tot allò de Troia, la seva gent, les seves lluites, i la resta. Els deus mitològics se'ns mostren en plenitud, les dones, joves i boniques, i els senyors, amb cossos envejables, llevat dels patidors castigats. La vellesa, ni tan sols la maduresa, son poc presents en l'art tradicional, encara menys pel que fa a les dones o, fins i tot als infants, tot i que ens ensopeguem amb cupidos inspiradors d'angelets posteriors o, fins i tot, amb una criatureta que vomita en una festassa bàquica, d'aquelles molt més passades de rosca que els botellons del nostre temps.

Una bona exposició, doncs, un bon motiu per oblidar les penes del nostre present pandèmic tot i que potser els deus de l'Olimp o del cel cristià potser, al cadavall, ens han volgut castigar a causa dels nombrosos errors comesos, qui sap. O per atzarós caprici i ganes de jugar amb nosaltres, pobres i fràgils mortals. 

15.10.20

CLAUDE MONET I EL SEU ENTORN

 


Michel Bernard (Bar-le-Duc, 1958) és escriptor i alt funcionari en excedència. La seva especialitat literària ha estat l’assaig històric relacionat amb figures històriques franceses, de diferents èpoques, en un ampli ventall, en el qual hi podem trobar des del cantant Charles Trenet a Ravel o Joana d’Arc. En aquest llibre ens acosta a Claude Monet (1840-1926), el conegut i singular pintor impressionista francès. La cultura francesa ha estat molt intel·ligent i eficaç a l’hora de promocionar els seus artistes i escriptors i una gran majoria de gent coneix l’obra del pintor, a banda d’experiències com ara la famosa exposició que vam poder veure a Barcelona, en una modalitat que frega més aviat l’espectacularitat que l’amor a la pintura amb això de passejar per dins dels quadres gràcies a les noves tecnologies.

Els dos remordiments de Claude Monet (LaBreu amb traducció de Ferran Ràfols) està dividit en tres parts que porten el nom de Frédéric, Camille i Claude. Frédéric és Bazille, un bon amic de Monet, també bon pintor i mort de forma prematura en combat, a la guerra franco-prussiana. Camille és Camille Doncieux, la primera dona del pintor, mare dels seus dos fills i que va morir molt jove, amb poc més de trenta anys. Monet en va pintar un trasbalsador retrat en el llit de mort. I la darrera part del llibre, Claude, fa referència al mateix pintor, ja en la seva vellesa, casat per segona vegada i havent assolit el reconeixement desitjat.

L’autor escriu amb llibertat i grapa, no estem davant d’una biografia convencional i els detalls o les diferents interpretacions d’alguns fets s’han de buscar en altres textos. Bernard intenta introduir-se en l’esperit de l’època, en la personalitat del pintor, en la seva relació amb els paisatges, descrits de forma magistral en molts moments. Pel llibre, força coral, desfilen molts altres personatges que formen part de l’entorn professional i familiar de Monet; a banda de Bazille hi trobem pintors com Renoir, Sisley o Manet. Però també d’altres de més diversos, com ara el seu mecenes Hoschedé, després arruïnat i amb la dona del qual s’acabaria casant. Alice Hoschedé, qui va compartir més de quaranta anys amb el pintor, potser mereixia més atenció literària, tot i que aquesta és una apreciació subjectiva.

La mitificació de Camille com a gran amor del pintor pot resultar molt literària però poc realista, considerant la llarga vida de Monet i alguns testimonis familiars. Alice tenia sis fills quan es va casar amb Monet, una filla d’ella, Blanche, es va casar amb Jacques, fill de Monet, mort també de forma prematura. Blanche va ser una pintora interessant, valorada pel pintor, però l’època no era propicia al desenvolupament de les dones, en determinats sectors professionals i artístics. Al llibre hi trobem galeristes, com Ruel, o polítics com Clemenceau, bon amic del pintor.

Hi ha molts temes en aquest text: la natura, l’amistat, l’amor, els límits de l’art o el pes de la història, en aquest cas la història de França, amb l’exacerbat patriotisme francès amb el qual, en general, els escriptors d’aquell país són tan poc crítics. Monet, mirat en perspectiva, va ser un home amb sort, malgrat els seus alts i baixos artístics i econòmics. Va tenir èxit, tot i que no de seguida, una família que li donava suport, llibertat, dones i amics fidels, i la possibilitat de viure en contacte amb la natura, vora paisatges admirables pels quals veiem passar les estacions de l’any com si contempléssim, també, una sèrie de pintures evocadores.

El pas del temps és, així mateix, un dels grans temes del llibre. Alguns fragments poden resultar una mica lents, reiteratius, però el conjunt compensa la lectura. El llibre va acompanyat de làmines amb reproduccions de quatre quadres del pintor, molt rellevants en el text. Avui resulta relativament senzill accedir a la resta de la seva obra i saber més coses sobre la seva vida, una vida que abasta des de mitjans dels segle XIX fins a la primera meitat del segle XX.

14.10.20

TURISME CRIMINAL I MISTERIS DE SOBRETAULA

 



Fa temps que, amb poques excepcions, he deixat de banda la novel·la amb misteris i crims. La veritat és que n'hem tingut un empatx i prou coses tristes passen pel mon com per haver de patir més del compte. Com que el gènere s'ha tornat pretensións, molts autors actuals, amb tota la bona intenció, en lloc d'incidir en l'estil Agatha Christie, tan sofisticat i distret, pouen en la realitat i ens volen mostrar històries que semblin reals, amb valors afegits, com ara una crítica de la societat actual o una reconstrucció del passat remot.

Com que caic en incoherències i contradiccions un dia sí i un altre també, fins i tot la meva darrera novel·la tenia pretensions de misteri amb missatge, i crec que me'n vaig sortir prou bé. El fet és que, després de dinar, en aquests dies estranys que vivim, el que em ve més de gust és algun crim, sobretot, anglès. M'agradava la sèrie de la Vera, però els darrers capítols ja eren repetits i tornats a repetir i, de moment, no ens n'han passat més. També son repetits els de Midsomer, que acompanyen les meves abaltides sobretaules en temps de meditació.

Aquesta sèrie està molt ben ambientada, bonics paisatges, bons actors i una acumulació de crims per capítol d'allò més singular, cosa que fa que vagi més enllà del realisme convencional per tal de fregar el gran guinyol. Tot passa en una comarca imaginària, una cosa així com si aquí féssim 'Els crims de la Garrotxa', i és que el bonic i verd paisatge on s'esdevenen els fets em recorda els verals paterns. 

Es veu que n'han fet un munt de temporades, així que queda corda per estona. El polícia protagonista a la tretzena temporada va tocar el dos però, de la mateixa manera que li havien anat canviant els ajudants, van posar un suposat parent seu i van continuar filmant capítols. Expliquen que als indrets on s'han filmat la majoria d'històries fan molta broma amb això de la mortalitat amb rerefons violent. Als pobles d'aquesta Gran Bretanya profunda hi fan fires inquietants, festes ancestrals passades de rosca i tot plegat em recorda el volum dels Contes de Fades Anglesos, de l'Editorial Molino. Aquella col·lecció m'encantava, n'hi havia de tots els països i indrets però els anglesos eren els més tètrics.
Una cosa que no em fa el pes és quan el polícia carismàtic de torn té família, gairebé sempre té una o més filles, i aquest fet interfereix en les trames. A Midsomer hi ha dona i filla però, de moment, pel que he vist, no tenen un paper exageradament intrusiu.

Els francesos van muntar així mateix una mena de sèries policíaques que transiten per tot França, crims a la Provença, misteris al Rosselló, estossinaments a Normandia, venjança a Còrsega... La intenció és bona, turísticament parlant, però no arriben ni a la sola de la sabata dels anglesos, en aquest gènere i en molts altres. Hi ha gent que m'ha dit que ha anat a Sicília gràcies al Montalbano i també conec persones que han anat a Suècia cercant els indrets Largssonians. L'interès per crims i misteris és ancestral, em temo. M'hauria agradat poder anar a aquell teatre on feien tantes obres de sang i fetge, en temps dels meus besavis, el mític Odeon. I també els romanços de fil i canya explicaven sovint casos terribles i horripilants. 

El nord d'Espanya és molt adient als misteris, fins i tot amb trets sobrenaturals. A mi això del sobrenatural no em fa el pes però L'orfenat impressionava. El turismpe peninsular també ha promocionat la Vall del Baztan, gràcies a la senyora Redondo, que juga una mica amb els mites i els fantasmes. Però, tot plegat, crec que no hi ha un sentit d'equip, en això de la narració negra peninsular. Una sèrie que transités per tota la Pell de Brau, Catalunya inclosa, penso que ajudaria a fornir sentiments de pertinença, contribuiria a la comprensió inter-autonòmica i estaria molt bé. El Silva ja va fer alguna cosa, però tot queda poc lligat, no sé si m'explico. Per a fer creïble l'invent caldria comptar amb un objectius polítics subliminals, bons guionistes, un polícia carismàtic, home o dona, i crec que en aquest punt no se n'han acabat de sortir. El mític Carvalho va ser interpretat per massa gent i massa diferent, per exemple.

En tot cas, resulta preocupant, ben mirat, la tendència humana a tafanejar en la part fosca de la nostra espècie, encara que sigui amb bona intenció.