15.8.18

DE CAN BLOGUER A CAN FEISBUC I CAN TUITER, PASSANT PEL MERCAT DE CALAF

Tot i que amb el pas dels anys els canvis ja no t'impressionen, de tant en tant recordo, amb una mica de nostàlgia, tot allò de la Catosfera literària, de ja fa més de deu anys. M'estranya encara com ha passat a la història el tema blogaire, dels antics quedem quatre gats i encara. Molts debats de l'època ara semblen exòtics i demodés. Alguns dels militants del tema s'han esvaït i d'altres han fet bitlles i avui són més famosos que aleshores. Potser pagaria la pena celebrar d'alguna manera la publicació, el 2008, d'aquella antologia irrepetible.

Avui hi ha qui xala veient el gran nombre de seguidors que té a facebook o a twitter, això dels seguicis sempre té la seva gràcia i la vanitat és la vanitat i l'audiència es l'audiència. En aquell passat gloriós, el dels dips, les bitàcoles, els blocs i els apunts, hi havia qui assegurava que si tenies menys de cinquanta visites diàries ja podies tancar la paradeta. 

Els espais virtuals, més enllà de la broma que es pugui fer sobre el tema, poques vegades els precedim del Can i, com que les noves generacions saben molt d'anglès, la cosa ja s'escriu i llegeix de forma canònica.
Resultat d'imatges de la catosfera literària
El cas és que aquestes transcendentals meditacions no m'han vingut pas al cap a causa de cap revelació internàutica sinó en llegir, a Can Barcelofília, un indret blogaire feliçment resistent i especialitzat, una referència a la Sabateria Güell, que a casa meva, com tants altres establiments, es va dir sempre Can Güell, el mateix que Can Cadira o Can Sagarra. La gent barcelonina de la meva generació va tenir un disgust quan va desaparèixer Can Jorba per convertir-se en Preciados. Es van carregar el senyorívol interior original però, al menys, van deixar la façana. Recordo un article de Josep Maria Espinàs, d'aleshores, en el qual planyia el canvi però vaticinava que potser, al capdavall, la nova propietat acabaria per esdevenir Can Prasiados. 

Allò no va ser així. I dir Can Corteanglès resultava molt més difícil. Tampoc no va prosperar aquella broma sobre dir-ne El Tall Britànic, vaja. He de dir que faig grans esforços de proselitisme xaró intentant inserir el casolà Can davant del que sigui i parlant amb qui sigui, sense èxit, és clar. No hi ha Can Zara, ni Can Res. Encara algun restaurant conservador, amb vocació de fer pàtria, és Can Algunacosa. Pel que fa al món virtual, que, de fet, és part del món real, el tema s'ha diluït de forma anodina i progressiva.

Tot i que hi ha gent esforçada que fa piulades, això del feisbuc i el guatxap no han trobat equivalents adients, que jo sàpiga. Fa molts anys, en un vell poema, vaig escriure una cosa com ara:

Que farà figa, el català
i cantarem tots en anglès?
O hi haurà un món sense diners
on tota llengua hi cantarà?

On dic llengua hauria d'haver escrit variant dialectal o algun terme inclusiu que no diferenciés entre bondats normatives i expressions espontànies i populars, sempre reprimides pels dogmàtics, que encara no han paït ni el llomillo, ni el recader, ni el sacatapus. Però això de cantar en anglès sí, que prospera. 


14.8.18

'LA STORIA' I MORANTE (2)

Resultat d'imatges de ITALIA POSTGUERRA

He  finalitzat la lectura de La Storia, que vaig començar a comentar fa alguns dies. Els llibres extraordinaris et deixen, en acabar-los, una mena de sensació de nostàlgia. Aquest, a més a més, deixa un pòsit de tristor realista, encara més, potser, pel fet que sóc en un indret en el qual la guerra civil es va viure de forma complexa, propera i difícil, en un escenari aspre i pobre. Avui la gent jove té curiositat per aquells esdeveniments, per coses tan horribles com la Batalla de l'Ebre. S'ha publicat fa poc un llibre d'història local sobre Batea i alguns dels seus exiliats. Les històries personals em resulten més significatives que la història col·lectiva, tan manipulable i lligada a qui l'escriu i la interpreta en cada moment.

Els fets més dramàtics del passat generen, anys després, turisme, negoci.  La Revolució Francesa va estimular una mena de dèria col·leccionista quan encara era molt viu el seu record entre els supervivents, així som els humans. Però hi havia gent lúcida que d'allò que es planyia era de què no s'hagués pogut evitar un bany de sang tan indiscriminat i magnificat després. Victor Hugo ens explica com guies turístics espontanis, predecessors dels actuals, feien bitlles passejant la gent pels escenaris de la terrible batalla de Waterloo i incidint en aspectes d'allò més morbosos. Però els soldats morts no podien explicar res.
Resultat d'imatges de La Storia Morante
Morante va voler que el llibre fos assequible i barat. El va publicar Einaudi, el 1974, en una edició de butxaca i l'èxit va ser esclatant però també va ser important la polèmica generada. A diferents llocs he llegit que Morante, Moravia i Pasolini eren grans amics però al pròleg de l'edició actual de Lumen, de Juan Tallón, aquest escriptor i periodista ens recorda que, a causa de la crítica que el director de cinema va fer del llibre, Elsa Morante no va tornar a dirigir-li la paraula.

La novel·la ens passeja per la Roma dels humils i em puc imaginar aquests grups actuals, amics del consum cultural passejant pel Testaccio i San Lorenzo mentre un iniciat o iniciade els llegeix fragments de la novel·la. No és aquest l'únic llibre de ficció -relativa- en el qual es fa un paral·lelisme entre la historia del poder i el de les seves víctimes però aquí una cosa i l'altra no s'intercalen de forma forçada i postissa. La Storia compta amb nou capítols, el primer i el darrer estan encapçalats per una data imprecisa, 19**, malauradament la tragèdia continua i avui podríem escriure motes seqüeles encapçalades, ja, per 20**.

La llarga llista d'actes de violència i de tragèdies col·lectives de tot tipus que Morante recull abasten des dels inicis del segle XX fins a la publicació de la novel·la però l'escriptora és conscient de què res no s'ha acabat ni s'acabarà. Els set capítols enmig d'aquests dos primers transcorren cadascun en un any, entre 1941 i 1947 i s'encapçalen, així mateix, amb referències precises a la situació del món i de l'Itàlia de l'època. La guerra és el gran genet apocalíptic, és clar, provoca neguits, fam, odis i embrutiment generalitzat, com el d'aquest pobre jueu jove, anarquista i pacifista i que acaba morint envoltat de culpa i de fantasmes. Però la pau tampoc no és mai ben bé pau, no es passa, en tot cas, d'una fràgil absència de guerra i encara gràcies, és clar.
Resultat d'imatges de La Storia Morante
La Storia és un llibre molt crític i molt tendre, a la vegada. Denuncia els feixismes en totes les seves diverses manifestacions, algunes de les quals menys òbvies que els règims de Hitler o Mussolini. Morante parla d'allò que coneix, ella mateixa tenia arrels jueves, com Moravia, tots dos van ser perseguits i van haver d'abandonar la capital italiana per sobreviure. El terror no es manifesta tan sols en allò que et passa sinó en allò que et pot passar quan saps que, de forma innocent i atzarosa, et trobes a la llista de les possibles víctimes de l'absurd. La Storia és un llibre absolutament actual, els temps continuen amarats de crueltat i els llocs d'acollida de refugiats, com aquest de Pietralata on va a raure la protagonista, encara esdevenen imprescindibles.

La guerra passa i, d'alguna manera, continuen les víctimes, les repressions, els oblits. La gent, malgrat el pes de la història, el qual ens hauria de fer desistir fins i tot de reproduir-nos, té una certa fe de carboner en un futur millor, s'entendreix amb les criatures i desitja la perdurabilitat creient, de forma ingènua, que el demà serà millor. Potser ho serà per alguns, no dic que no, cadascú de nosaltres es mou en el camp de l'experiència personal, familiar, propera. Al capdavall la meva generació es filla d'aquesta esperança, del creixement de la postguerra, del retorn dels soldats supervivents. No és cert que per a tenir fills facin falta unes bones condicions econòmiques i socials, al menys, no sempre és així. No sé si algun dia considerarem de fora seriosa i profunda que totes les guerres són civils i tots els homes i dones, realment, germans, d'alguna manera. Una cosa és la teoria i les proclames solidàries per quedar bé i, l'altra, la realitat. 

La Storia, més de quaranta anys després, es un llibre imprescindible que ens enfronta amb una realitat incòmoda i ens recorda molts fets oblidats. Potser fa falta, però, una certa dosi d'oblit i d'inconsciència, altrament la vida se'ns faria insuportable.


13.8.18

PLAGIS, CÒPIES, INSPIRACIONS I CALCS DIVERSOS

Un programa que escolto sovint porta per nom La víspera del infinito. El títol ja té ganxo. Parlen de llibres, literatura i autors i ho intercalen amb música diversa. Gràcies a aquest programa he conegut escriptors i cantants dels quals en sabia poca cosa.


Cercant per la xarxa m'he ensopegat amb un blogaire lletraferit que es queixa de com aquest programa ha plagiat fragments d'entrades seves i d'altres espais de la xarxa, dedicats al noble art de la difusió literària.

Això del plagi i la còpia és un clàssic. De fet, com que ningú no ho pot saber tot ni ho pot haver llegit tot, és relativament fàcil copiar amb una certa impunitat. Abans costava esbrinar el tema, avui hi ha més mitjans per investigar. Segons qui copia o plagia se li perdona més o menys. Josep Pla copiava sense vergonya articles de diaris francesos, per exemple, i en alguns llocs, per part dels planians incondicionals, ho he vist esmentat com una mena de gracieta.

Sóc conscient de què quan penges el que sigui a la xarxa situes el text -o la imatge, o la música- en un estat de fragilitat molt manipulable. Si poca gent et coneix i el plagiador és famós val més que defugis entrar en polèmiques, en sortiràs escaldat i no en trauràs res. De vegades els copiadors tenen una mica d'escrúpols i, quan els descobreixen, mencionen en algun lloc la font i para de comptar.

Un tema habitual en algunes novel·les negres és el del músic o escriptor famós que copia l'obra d'un novell i que per por a ser descobert es carrega l'autor de l'obra original. Copiar tesis doctorals o treballs acadèmics, sencers o a trossets, és un fet habitual. Merkel va destituir una amiga seva d'un càrrec quan es va saber que una tesi d'aquesta persona havia estat copiada, en part, d'una altra. Però allò és Alemanya i això és Can Seixanta.

El plagi té molts nivells, des  del mestre company de professió que et copia un projecte i el fa seu i potser el publica en una revista professional i no et menciona enlloc fins a coses de més volada, conec casos de tota mena. A la universitat hi ha gent que m'ha explicat com alguns directors de tesis i tesines s'han aprofitat del treball dels alumnes, són coses espinoses, difícils de demostrar i que, si t'hi poses a fons, et poden tancar portes. Conec gent que escriu  informes científics o mèdics ben pagats però que firmen altres, aquí la cosa ja és compartida, tothom se'n beneficia d'alguna manera.

En una ocasió vaig anar a un recorregut cultural i van recitar un poema meu, penjat a internet. Per sort era un poema que tenia publicat en un llibret i podia demostrar l'autoria. Els organitzadors del recorregut, al menys, van posar el meu nom en un resum de l'itinerari que tenien penjat en algun lloc, després d'escoltar la meva protesta. A l'escola ja et trobes amb la figura del copiador o de la copiadora que, des de parvulari, afusella allò que fan els altres.

He llegit fa poc un llibre interessant, que va guanyar el premi Enric Valor, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, d'Urbà Lozano. El protagonista, metge, copia una tesi italiana, per aconseguir el doctorat però, sigui com sigui, més endavant s'adona de què ha estat descobert per una mena de mafiosos sicilians que així el poden tenir més controlat. El nucli del llibre no és aquest fet sinó la solitud del protagonista i el seu amor obsessiu per una noia, però pel mig t'ensopegues amb detalls sucosos, com aquest.

Picasso era un gran copiador i un gran comerciant, els seus amics i coneguts amagaven els quadres innovadors quan ell els anava a visitar, si podien. Dalí firmava quadres pintats per gent ensinistrada per ell mateix. I això pel que fa a casos coneguts, és clar. No hi ha un pam de net, vaja. En el mon de la ciència s'han donat casos de gent premiada i lloada de la qual, amb el temps, s'ha sabut que no eren ben bé els descobridors del tema o que no eren els únics. Les dones han estat molt aprofitades per part dels senyors, en tots els camps. 

En tot cas, La víspera del infinito continua sent un programa interessant, educatiu i agradable. Sóc conscient de la indefensió de la gent anònima davant del vampirisme de tota mena i de com emprenya descobrir traïcions i plagis diversos, en ocasions fins i tot per part de gent propera que va de sobrada. Moltes còpies i plagis les ignorarem sempre, encara que sospitem coses com ara que la bescantada dona de Tolstoi potser havia escrit una bona part dels seus llibres, que corregia i copiava amb cura i esforç. 

Cal resignar-se a aquestes accions vampíriques. Així és el món i la vida. No l'he inventada jo, com diu la cançoneta en la qual un xicot poca vergonya s'enrotlla amb la millor amiga de la seva xicota. Al menys, si tenim la dèria de penjar textos a la xarxa sempre podrem explicar i demostrar que alguna cosa la vam escriure nosaltres... abans.

Un bonic i conegut poema de Gibran explica com els teus fills no són els teus fills sinó fills de la vida. I que nosaltres som l'arc amb el qual llancem els fills, com fletxes vives, a un món incert que voldríem feliç. Els nostres textos, les nostres músiques, també son fletxes que no se sap on van, potser si algú les recull i se les apropia no sigui tan greu. El que passa és que moltes vegades l'apropiació no és gratuïta, genera beneficis econòmics, fama, i, aleshores, fot.

7.8.18

LA HISTORIA, HOSTIL I ABSURDA

Resultat d'imatges de la història elsa morante

L'editorial Lumen ha recuperat alguns dels títols emblemàtics de l'escriptora Elsa Morante. L'any 2012 va fer cent anys del seu naixement, un centenari que per aquests verals va passar una mica desapercebut. Morante, pel meu gust força superior literàriament al seu conegut marit durant vint anys, Moravia, és una de les grans de la literatura universal. D'Itàlia han sortit i surten moltes escriptores de categoria però, malauradament, sovint les novetats amaguen els grans noms del passat i calen reedicions que actualitzin els seus llibres.

Estic llegint aquests dies La historia, en una traducció al castellà d'Esther Benítez. És un llibre de gruix, més de sis-centes pàgines, en el qual l'escriptora fa una mena de paral·lelisme entre la història col·lectiva i la individual, esmentant els fets que s'esdevenen en els tràgics anys quaranta a Itàlia i el món, ni més ni menys tràgics que ho poden ser els actuals a tants indrets, per a la gent senzilla, humil i sacsejada per la violència. Es pot accedir al  llibre a través d'eBiblio, un servei bibliotecari extraordinari tot i que potser caldria un cert debat sobre com pot perjudicar les vendes l'accés immediat o gairebé immediat a les novetats, de forma gratuïta gràcies a les biblioteques, físiques i virtuals.
Resultat d'imatges de la isla de arturo
Lumen ha reeditat d'altres títols de Morante, Mentira y sortilegio, La isla de Arturo. De la mateixa manera que em sorprèn comprovar el teatre que ens oferia la televisió hispànica en els seixanta i els setanta, em meravella la innovació de la producció editorial en català d'aquells anys. 
Resultat d'imatges de la meva illa morante traduccio oliver
L'isola d'Arturo va comptar amb una edició a Proa, amb traducció de Joan Oliver (caldrà algun dia reivindicar a fons la tasca de traductor del poeta), el 1965, amb el títol La meva illa. Es va reeditar a principis dels vuitanta.

En aquells cinemes d'art i assaig de l'època vam poder veure l'excel·lent pel·lícula sobre el llibre, dirigida per Damiano Damiani, de l'any 1962 i amb uns actors gairebé desconeguts. El pare d'Arturo era un actor americà que va fer una carrera relativament breu, a Europa, ben plantat i una mica ensopit, Reginald Kernan. Com a curiositat, recordar que va fer parella, un any abans de L'illa amb Sara Montiel, a la delirant Pecado de amor, de Luis César Amadori. I és que a la Montiel li posaven uns galants de categoria, la veritat.

Resultat d'imatges de Pecado de amor Reginal Kernan
La storia es va publicar l'any 1974, va rebre crítiques de tota mena i va resultar una publicació polèmica. Ben al contrari dels llibres convencionals sobre guerres i postguerres, en els quals sol surar un maniqueisme oportunista i trampós,  la prosa de Morante plana de forma pietosa per damunt dels diversos éssers humans que trobem i retrobem en una narració, la qual té com a pal de paller la figura d'una mestra sense ideologia, vídua, amb família jueva i amarada de pors de tota mena, Ida. Ida es violada, de forma fortuïta, per un alemany, de fet una altra víctima de la situació, un pobre desgraciat, vaja. Fruit d'aquest fet i ja una mica gran, amb un fill adolescent del seu matrimoni, té un altre fill, Useppe, un nen escarransit i estimat, que comptarà amb un futur breu i galdós, sacsejat per aquesta història inclement que dóna nom al llibre. 
Resultat d'imatges de la storia claudia cardinale
D'aquesta novel·la se'n va fer una versió llarga per a la televisió i una altra, més breu, per al cinema. Que jo sàpiga, ni l'una ni l'altra no ens van arribar amb normalitat per aquí. La protagonista va ser Claudia Cardinale, no me la puc imaginar en el paper d'aquesta mestra gris, poruga i poc afavorida. Però, qui sap, com que no he vist la filmació no puc opinar. És de l'any 1986  i la va dirigir Luigi Comencini, un dels pares de la comèdia italiana i un gran adaptador d'obres literàries emblemàtiques del seu país. A la versió televisiva també hi sortia Francisco Rabal, en el paper d'un taverner comunista, veí de la protagonista.

Pel que fa al llibre, Morante va demanar que s'edités en una versió barata i assequible a tohom. De forma metafòrica i que va resultar mal entesa per alguns va manifestar que volia que fos un llibre per analfabets. Va ser molt llegit i comentat quan va sortir i es continua llegint i comentant avui, però potser no tant com caldria, considerant que els fils de la història i la crueltat, el fanatisme o la inconsciència d'aquells que els mouen continuen sent tant inquietants com sempre. 

Les tragèdies passen, deixen muntanyes  de víctimes damunt dels quals plana l'oblit, continua la injustícia i si algun pobre arriba a ric i poderós, actua com els rics i poderosos contra els quals havia combatut. No és estrany que Morante provoqués polèmica amb aquesta llarga reflexió novel·lada sobre la condició humana. Sap del que escriu, havia viscut en directe moltes de les desgràcies, individuals i col·lectives, que se'ns expliquen.

Morante es va separar de Moravia l'any 1961. Després de la separació va continuar escrivint de forma més lenta i espaiada, però davant de La storia i el seu gruix no resulta gens estrany aquell relatiu silenci. La seva darrera novel·la va ser Araceli, un llibre inspirat en la vida de la seva amiga, Araceli Zambrano, germana de Maria, la gran filòsofa. Morante va ser molt amiga de totes dues. 

3.8.18

DE QUAN LA CALOR ES VA CONVERTIR EN UNA MALALTIA ESTACIONAL

Resultat d'imatges de el temps tv3 calor

Fa tants anys que escric en aquest blog que els temes, de forma inevitable, es repeteixen de forma cíclica. És clar que els mitjans de comunicació fan el mateix, així que tampoc cal evitar la insistència en les temàtiques estacionals, resulta inevitable, forneix temes de conversa i assegura complicitats.

El tema de la meteorologia sempre ha estat interessant i tossut. Quan jo era petita recordo manifestacions planyívoles dels adults sobre el fet, no comprovat, de què algun estiu feia més calor que mai. Sovint, com en tants altres temes, s'evocava un passat inexistent en el qual les coses eren com havien de ser i feia fred a l'hivern, calor a l'estiu, tot i que suportable, i plovia quan tocava, a més a més d'existir la moda d'entretemps, vestits de llaneta lleugera i rebequetes bufones. Els canvis climàtics, quan jo era jove, s'atribuïen als coets que llençaven enlaire els de la cursa espacial.  Anteriorment s'havien atribuït els suposats canvis meteorològics a l'impacte dels gasos mortífers utilitzats a la Primera Guerra Mundial.

Els programes de la ràdio emetien el parte meteorológico, ja aleshores un espai d'èxit assegurat. Amb l'arribada de la televisió això del temps va agafar volada i els qui s'hi dedicaven de cara al públic es van començar a fer molt populars. Quan vam assolir la fita de comptar amb la nostra tele la cosa encara va tenir més èxit. Vam desenvolupar un vocabulari poètic lligat a la temàtica, amb mots tan reeixits com allò de la boira gebradora. Recordo com es va fer popular i entranyable el malauradament desaparegut de forma prematura Antoni Castejon o, el més popular de tots, Rodríguez Picó. Més endavant ja van sortir senyores, més aviat senyoretes, a explicar-nos els alts i baixos de la temperatura de xafogor. Una de les més admirades i lloades va ser la Mònica López però, ai, se'n va anar a Madrid!!! Fins i tot tenia un blog dedicat d'allò més impressionant.
Resultat d'imatges de onada de calor
Sembla inevitable que tot arribi a l'excés. Avui el temps que fa és com una malaltia, onades de fred, onades de calor, sequeres persistents, amenaces sobre canvis climàtics i recomanacions ximpletes (elaborades per experts, que ja és gros) sobre això de beure molta aigua i passar per l'ombra. Fa quatre dies la gent es planyia de la recent primavera, que va ser molt fresqueta i va contribuir a alentir les vendes de roba estival. Aquests dies fa calor, és clar, n'és l'època, i la televisió dedica una gran part dels informatius al tema, per si no ens n'havíem adonat per experiència pròpia.

Els programes s'amaneixen amb aportacions de la gent del poble, a la qual es pregunta com pot suportar la calorada i la gent, en general contenta de xuclar càmera, es plany i explica que té l'aire condicionat i un munt de ventiladors engegats. L'aire condicionat era un luxe de pijos no fa gaires anys i ara sembla un estri imprescindible i obligatori, com la calefacció, encara que visquis a llocs com Barcelona, on el fred no acostuma a ser exagerat, amb alguna excepció.
Resultat d'imatges de onada de calor
De tant en tant surt una veu sàvia, d'alguna persona d'edat, com ara una dama andalusa velleta que va xalar als nassos de l'entrevistador televisiu assegurant que per aquells verals sempre havia fet calor i s'apanyaven com podien i sense fer tanta escudella. No sé com pot sobreviure la pobre gent de països pobres i molt més calorosos que les nostres rodalies, la veritat,  fa pocs dies vam poder llegir que a l'Irak estaven a quaranta-cinc graus, sense llum ni aigua. I encara bo si a molts llocs del món malmès els únics problemes són els de la temperatura.

Durant el mes d'agost alguns canals de tele, entre els quals TV3, no fan programes nous, encara que el món s'enfonsi. Fins i tot els debats emmudeixen, i la gent mediàtica amb possibles se'n va a córrer món o a la torre de Cadaqués. En alguns casos, pocs, deixen substituts i així gent poc coneguda té oportunitats i feina, però, en general, ni això. Ens amollen programes d'estiu suposadament refrescants, amb títols tan excitants com ara No te la fotis. I ressusciten velles sèries i antigues pel·lícules, és clar que avui, amb tanta oferta de pagament la tele canònica més aviat ha anat de baixa.
Consells per l'onada de calor
Els polítics també intenten guillar però no és tan fàcil, tal i com està el panorama. Les vacances de la gent semblen avui imprescindibles tot i que hi ha qui no fa vacances i, de fet, les vacances pagades són un invent relativament modern generat per l'estat del benestar. Els presentadors i presentadores dedicats al temps que fa i al que farà s'acostumen a renovar de forma persistent. Les dones, sobretot, han de ser joves i maques i portar aquests talons impossibles i absurds, encara que ens expliquin com patirem amb la xafogor i que ens hem de refrescar. Observo que gairebé van més tapades a l'estiu que no pas a l'hivern, deu ser a causa de la temperatura ambient que tenen als platós, qui sap.

Per gaudir en profunditat de les incoherències del capteniment humà has de tenir uns quants anys i, com que la vida és breu, la memòria és curta. Recordes, si tens memòria, encara, estius plujosos, estius calorosos, sequeres repetides, primaveres gèlides i freds resistents. Tot passa i torna i si fa temps que no passa ja tornarà a passar. Però tot sembla nou a la gent jove i a les criatures, com ha de ser. Una afirmació que sovinteja, per part dels experts, és explicar-nos que aquest és l'estiu més calorós des de fa deu, quinze o tres anys. 
Resultat d'imatges de onada de calor
Com que als vells (gent gran, majors, tercera edat, ep, això de vell és un penjament, hores d'ara) se'ns tracta com a infants i cada vegada més, es veu que som en el grup de risc i ens han de repetir més sovint que cal beure aigua i no fer curses, ni tan sols passeigs, a les hores punta. No hauria de ser a l'inrevés i més aviat preguntar a la gent grandeta amb quins recursos s'entomava la síndrome estival en temps pretèrits? Ser al grup de risc no és culpa de la temperatura sinó de l'inevitable pas del temps, què hi farem, encara no som immortals ni s'ha inventat l'elixir de l'eterna joventut, tot i que ja s'intenta. Això de feu que la mainada i la gent gran beguin sovint i que no surtin en hores de més sol, sobretot pel que fa a la gent gran, em sembla d'un paternalisme autoritari insuportable, la veritat.

Res, vaig a mirar la tele, a veure què en diuen avui sobre la calor, vaja. Per cert, per què em tutegen, els poders públics, quan em fan recomanacions sobre les mesures preventives? Qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta. I, per si no ho sabíeu, beveu aigua, no us poseu al sol a les hores punta ni a les despuntades, no feu curses evitables i preneu la fresca, penseu que hi ha qui ha estudiat molt per poder arribar a amollar-nos unes recomanacions tan originals, genials i imprescindibles.