LA GUERRA QUOTIDIANA

 

«Mig segle després de la seva publicació, mentre el genocidi i les massacres continuen sacsejant el món, l’obra de Morante recupera una profunda rellevància. La fúria de l’autora s’adreçava a tots els que van participar en la guerra o es van negar a aturar-la».
Nilanjana Roy, Financial Times

La Història, tercera novel·la d'Elsa Morante, es va publicar l'any 1974. Fins molts anys després no ens van arribar la versió castellana (Lumen) i la catalana (Quaderns Crema). És un llibre de gruix i extensió, cosa que sembla que, avui, espanta una mica. Es divideix en capítols que fan referència a la guerra mundial, des dels seus inicis i prolegòmens fins un temps després del final. Juga amb la història oficial, afegint a cada capítol referències als fets que es desenvolupen i a les violències que generen, i amb la petita història de la gent, gairebé sempre humil, soferta, víctima no sempre conscient dels desastres. 

El pal de paller de la petita història és Ida, una mestra humil, espantada dels fets, i amb dos fills, un del seu matrimoni i, l'altre, fruit de la violació d'un jove alemany. La mort plana sempre pel llibre, hi ha un degoteix de víctimes entre una població que intenta sobreviure com pot enmig de la fam, les bombes i la situació. Morante va voler que el llibre es publiqués en una edició barata, per tal que arribés a un màxim de gent, va tenir èxit i vendes. Autores com Natàlia Ginzburg o Elena Ferrante han reconegut el mestratge i la influència de Morante. 

Malgrat el rebuig que, en teoria, provoquen les guerrs, la humanitat no ha aconseguit bandejar-les i la pau universal sembla encara una mena de miratge innocent. Al llibre ens ensopeguem amb anarquistes, comunistes, nazis, gent amb febles ideologies i amb esperances excessives. La fam es un altre dels perills que envolten una població espantada i resignada. Al costat dels éssers humans fins i tot les bestioles tenen un paper destacat al llibre, gossos, ocells, gats... Ida té una part jueva, i viu amb la por de patir-ne les conseqüències o que les visquin els seus fills, el gran, un coratjós supervivent i el petit, un encisador infant amb ulls blaus i una mena de vital i innocent alegria. 

Olga Xirinacs

 

És de nit en silenci, el carrer ja és tot buit.
Dormen els fills sota edredons de ploma
i alguna veu m'arriba, encara esmorteïda,
mentre parlen i riuen, abans d'agafar el son.
L'hivern s'atura fora, amb l'alè sobre els vidres.
Puc sentir el mar de fons com bramula amb feresa:
sense repòs, les aigües envesteixen
les roques, i les platges i els vaixells ancorats.

Un neguit inquietant compassa els meus somnis.
De nit tot és opac, les hores s'allargassen
i a poc a poc convoco les amables imatges
que pugin des del fons, on de dia reposen:
que em vetllin, que em somriguin, que em tornin tot allò
que hauria pogut fer, que no he sabut contar,
que esperava amb somriures i que ja s'ha allunyat.

Ve la son i m'adormo amb el cant d'un poeta
que fa els versos més bells fins que arriba l'aurora
i amb la claror del dia oblida les paraules.
Qui les vol retrobar, ja s'han desfet en l'aire
o el mar se les ha endut, gelós, enjogassat.

Olga Xirinacs

https://www.facebook.com/photo/?fbid=27115022414851961&set=gm.26634390202907877&idorvanity=751745364932382&locale=ca_ES

PEL DISTRICTE CINQUÈ DEL PASSAT

 

Ahir, a Historia de nuestro cine, vam poder veure aquesta interessant pel·lícula, de culte cinèfil però desconeguda per molta gent. Ja l'havien passat en alguna ocasió al programa sobre cinema fet a Barcelona, de

betevé.

Pertany al conjunt de cinema negre rodat a la nostra ciutat i que, en molts casos, paga la pena veure per recuperar paisatges urbans desapareguts. No és el cas, aquesta té pocs exteriors, un carrer vist des d'un balcó i poca cosa més. Tot passa a l'interior d'un pis rònec, d'aquests de la nostra infantesa, a dalt d'una escala trista i decadent. 

Allà s'aplega una sèrie de personatges, un mon de perdedors, que, entre planys i trampes, es relacionen entre ells. Un nou vingut al pis, genial Albert Closas, misteriós i ambivalent, connectarà amb ells i faran un atracament, esperant que el botí serveixi a cadascú per complir els seus somnis i millorar.

Aquest és un títol de culte cinèfil, les interpretacions son extraordinàries i, malgrat un final una mica abrupte i ambigu i l'escenari, pràcticament teatral, es manté l'interès i la tensió. També la censura va fer canviar coses, escriure una frase lapidària a l'inici i, sembla, canviar el final. En tot cas no sabem com hauria estat però el resultat va ser molt bo. Encara més si tenim en compte l'època, mitjans dels cinquanta, i les moltes dificultats morals i econòmiques que planaven per damunt d'aquestes iniciatives.

S'ha remarcat sovint que te certs paral·lelismes amb Reservoir Dogs, molt posterior, cosa que probablement és una casualitat. El que si es percep és la influència de determinat cinema americà (Atraco perfecto, la jungla de asfalto) i,possiblement, si es tractés d'una producció francesa o italiana hauria merescut encara més lloances.Tot i que va assolir uns quants reconeixements, tot s'ha de dir.

El mateix pel que fa als actors, Closas, Arturo Fernández, Jesús Colomer, Carlos Mendy, Linda Chacon i 'la nostra' Montserrat Salvador, en un d'aquests papers que, en un altre context, hauria fet Gloria Grahame. Hi ha molts elements que relacionen la pel·lícula amb Cataalunya, música de Xavier Montsalvatge, origen del guió en una obra d'Espinàs, estudis Orphea... i la mateixa Salvador que després de treballar a l'estranger vam veure a diferents novel·lons de la televisió i a unes quantes pel·lícules.

Arturo Fernández, el mateix Closas, serien idolatrats en el record si haguessin estat francesos, italians, americans. Una pel·lícula que demostra com amb grapa, i el director, Julio Coll, en tenia, intel·ligència i imaginació es poden fer coses de categoria.  No caldria recordar-ho però el Districte Cinquè, avui part del Raval, era el 'barrio xino' de trista memòria però poc visible a la pel·lícula.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Distrito_quinto

https://ca.wikipedia.org/wiki/Juli_Coll_i_Claramunt

ELS TRETZE CONTES DE LUISA CARNÉS

Luisa Carnés va ser una escriptora que podríem classificar com 'del 27`' tot i que en les darreres referències a les dones importants d'aquella generació el seu nom no s'havia inclòs fins fa poc.  Per sort l'admirable editorial 'Hoja de Lata' va recuperar la seva novel·la Tea Rooms i, més endavant, aquest interessant recull de relats. 

Aquests tretze contes ens porten des del la República espanyola fins els Estats Units de la discriminació racial. Reflecteixen la trajectòria de l'autora, exiliada després de la guerra, a causa del franquisme, i que va acabar per viure a Mèxic fins a la seva mort, l'any 1964, a causa d'un accident.

Alguns d'aquests contes havien estat publicats, però en trobarem algun d'inèdit. A la gran majoria les dones hi tenen un paper rellevant. Es poden dividir en quatre grups, un d'ells ambientat encara en temps republicans. Les tradicions topen amb la modernitat i la possible renovació. Després en trobem de centrats en la postguerra i l'exili. També l'estil varia, i arribem a l'època mexicana de Carnés, per acabar amb referències als Estats Units dels seixanta.

Tots els relats sorprenen, malgrat l'estil canviï tots els relats emocionen o fan pensar. Al seu darrera hi copsem influencies diverses i un nivell intel·lectual remarcable. Molts dels éssers humans ens resulten propers, moderns, malgrat haver passat el temps. 

Carnés (1905-1964) va tenir una infantesa molt humil, va poder anar poc a l'escola i es va posar a treballar als onze anys, aixi que es pot considerar autodidacta. Tampoc va tenir de joveneta massa ocasions de llegir llibres, s'havia de conformar amb els fulletons publicats a la premsa.  Militant comunista convençuda, la seva ideologia es reflecteix en molts moments en els contes i novel·les.

https://es.wikipedia.org/wiki/Luisa_Carn%C3%A9s

https://www.zendalibros.com/natacha-de-luisa-carnes-la-novela-como-pan-intelectual-del-obrero/

ADÉU A LA GRAN VEDETTE

 

Ha mort Tania Doris, la famosa vedette que va regnar a l'Apolo durant molts anys. Més enllà del teatre i malgrat la seva relació amb l'empresari Colsada, era una persona discreta i poc 'visible'. L'Apolo mostrava a la seva façana el seu rostre i d'altres, com ara els dels còmics Luis Cuenca i Pedro Peña. No va fer massa coses, a banda de la revista, tot i que sortia en una pel·lícula que es deia 'Las alegres chicas de Colsada'. Per cert, n'hi ha una altra que es diu 'Las alegres chicas del Molino'. He llegit en algun lloc que va estudiar dansa clàssica però que la seva alçada, 1,80, era excessiva. Al teatre de revista, en canvi, la seva alçada i les seves llargues cames eren adients per fer broma amb els actors que he mencionat abans.

Els meus pares, un cop l'any a tot estirar, anaven a veure revista, al Molino o al  Apolo. El Molino era més barat i la funció, més llarga. Les revistes de l'Apolo tenien més pretensions. De joveneta un injust puritanisme feia que no no veiés bé aquelles sortides a indrets pecaminosos. Per la ràdio cantaven una tonada de propaganda que feia: somos/ las chicas alegres/que trajo Colsada/ para quitarles el mal humor... Cito de memòria, potser no era ben bé així.  

Eren d'altres temps. Pel carrer veig sovint a La Maña, que viu al Paral·lel, per cert sembla que ha sentit molt aquesta mort. Era un altre tipus de vedette. Tania Doris no sortia gaire als mitjans, amb el tema de l'herència de Colsada crec que va reclamar uns diners i aleshores se'n va parlar una mica. Les vedettes incombustibles formen part d'un temps mític que no tornarà ja que avui els pecats semblen no existir. Tot un imaginari que va desfilant cap al més enllà, de forma inevitable. Segur que al cel hi ha teatres de revista on actuen els àngels mes progressistes. Descansi en pau Tania Doris, vedette irrepetible.

https://eltranvia48.blogspot.com/2026/05/tania-doris-la-alegre-chica-de-colsada.html