Imatge: https://universoabierto.org/2016/06/07/los-clubes-de-lectura-digitales/
Hi ha activitats relacionades amb el consum cultural les quals han augmentat de forma progressiva en els darrers anys. Una és l'itinerari cultural amb passejada i, una altra, el club de lectura. En ocasions poden anar plegades, hi ha llibres que diries que van ser escrits per poder desenvolupar l'itinerari pertinent, en podria posar uns quants exemples.
De clubs de lectura n'hi ha per a tots els gustos i preferències. Els clubs que promouen les biblioteques són d'allò més còmodes, no has de pensar en quin llibre has de llegir, ni tan sols te l'has de comprar, la biblioteca te'l passa. Itineraris i clubs de lectura donen feina a molta gent, ni que sigui feina precària, i aquest és un gran mèrit.
En el fons, participem en aquest tipus d'activitats i en tantes altres perquè les persones necessitem xerrar, fer amics i relacionar-nos. Com explica Tolstoi, crec que a Guerra i Pau, quan parla d'unes festes i celebracions, tot això ens fa oblidar que la vida passa. Al menys ens ho fa oblidar de forma temporal, vaja. Existeixen també, llegeixo que van en augment, els clubs de lectura digitals, però per a mi, de moment, tenen poca gràcia.
El club de lectura et sorprèn en ocasions, quan sembla ben bé que cadascú dels participants hagi llegit un llibre diferent. Està bé que sigui així, les visions sobre el contingut de la lectura, d'aquesta manera, afavoreixen que ens fixem en detalls que ens poden passar desapercebuts. Però hi ha un tipus d'activitat de club de lectura que, en ocasions, m'ha inquietat una mica. És quan es convida l'autor o autora del llibre llegit a participar en la trobada.
Està molt bé conèixer autors i que et parlin dels seus llibres. Fa alguns anys jo mateixa, amb algunes amigues, en vam organitzar un sobre llibres escrits per dones, en una associació veïnal. En aquell cas gairebé sempre comptàvem amb l'autora. Les escriptores venien sense cobrar res, és sorprenent les coses que la bona gent fa de forma generosa. Jo intentava que, al menys, les assistents -era una associació de dones- compressin els llibres, em semblava el mínim exigible. Malauradament no tothom ho feia. Una part de les participants l'havien demanat a la biblioteca. És sorprenent la gasiveria d'una gran part de persones a l'hora de gastar calerons en segons què.
Però m'he sentit en molts casos incòmoda en presència dels autors i autores, quan el llibre no m'ha fet el pes o no m'ha agradat gens. Si ha estat del meu gust és tota una altra cosa, és clar. En ocasions he llegit, per imperatiu del club de lectura, llibres que m'han avorrit d'allò més o escrits de forma destralera. No sóc capaç de dir-li al pobre autor o autora, present de forma voluntària en la trobada, que allò m'ha semblat un bunyol, la veritat.
Hi ha autors, d'aquests més famosos, els quals, en el cas de les sessions organitzades per biblioteques o entitats oficials, cobren alguna cosa per la seva participació. Tothom hauria de cobrar quan regala part del seu temps a la comunitat però estem en temps de vaques magres. I en el cas d'escriptors poc coneguts tot això serveix o hauria de servir, com a promoció. El més llastimós és que sovint allò que no es cobra no es valora com caldria. Ni agraït ni pagat, que diuen.
En general, de tota manera, en els clubs de lectura la gent acostuma a ensabonar els escriptors però, en ocasions, cosa que també em fa una certa angúnia, hi ha qui els esmena la plana sobre l'argument. Com que he arribat a publicar alguns llibres he participat com autora en tres o quatre sessions de club de lectura. El lectorat no sol entrar en qüestions subtils de llenguatge o forma narrativa, amb poques excepcions, més aviat opina sobre la història, sobre ara en si has mort aquell personatge o si és o no creïble que la noia s'enamori d'un ximplet, per exemple.
Una autora que conec, una vegada, va acabar per dir, amb educació però amb contundència, que si hagués canviat tot allò que li demanaven, el llibre seria tot un altre. Fins i tot hi ha qui se t'enfada si, per exemple, surt al llibre un feixista amb bon cor o un masclista satisfet o una dona explotada que no es rebel·la.
Per qüestions diverses fa temps que no participo en cap grup de lectura, excepció feta dels deu anys que fa que vaig a les trobades del grup Tot HIstòria però aquest cas és diferent, els llibres són molt específics, els triem per consens, més o menys, i els debats compten amb persones que coneixen el tema, més o menys, i a fons. Tot i amb això també en ocasions tinc la impressió de què cadascú de nosaltres ha llegit un llibre diferent. En el tema de l'estudi del passat, recent o remot, tots tenim les nostres dèries i els nostres tòpics assumits, això pesa.
Avui es publica de forma excessiva, tot és excessiu i potser no s'hi pot fer més i no hi tinc res a dir. Demanar un control en el tema pot perjudicar lletraferits sense massa oportunitats i, en tot cas, ningú no pot garantir que els filtres editorials siguin justos. En el munt de paper imprès que ens ofega corres el perill de que et passi per alt alguna cosa extraordinària, potser ha estat sempre així però diria que ara, més.
La meva opinió és que s'escriu més que no pas es llegeix, gràcies a l'augment de l'escolarització massiva. L'escriure ha fet perdre el llegir. Una altra activitat que juga amb la il·lusió lletraferida són les escoles d'escriptura, els tallers de creativitat i tot això. En aquests casos tot depèn de les persones que imparteixen les classes, com a les escoles o les universitats.
Els qui escrivim tenim el recurs de l'autoedició, molt criticada pels editors convencionals, com si el fet de què una obra passi per una editorial vulgui dir que ja té un canònic control de qualitat. Un premi donat a un llibre autoeditat, fa poc, va generar protestes del sector, -d'un sector una mica endogàmic del sector-, però, agradi o no, cada dia hi haurà més autoedició, per moltes raons. De llibres autoeditats n'he llegit de millors i de pitjors, com dels altres. Autoeditats o editats per editorials muntades per editar llibres pagant el gasto els autors.
He de dir que vaig saber, així mateix, que alguns autors, fins i tot relativament coneguts, que editen en editorials de prestigi s'han pagat la publicació, en la totalitat o en una part. Les coses estan difícils i no ho trobo pas malament, gent com Proust i d'altres es van pagar edicions, cal recordar-ho. El noranta i molt per cent d'allò que és publica de forma tradicional serà pasta de paper al cap de dos anys i escaig. El llibre ha perdut valor i pots trobar llibres nous abaratits, al cap de poc temps d'haver sortit al mercat, en llibreries d'ocasió o llocs com aquestes paradetes del llibre solidari.
El més difícil no és tant publicar com aconseguir donar a conèixer allò que has publicat. Fa poc un editor a qui havia enviat un original em va preguntar si li podia assegurar que es vendria. I és que se suposa que t'has d'encarregar, en moltes ocasions, de vendre, més enllà d'escriure. M'ho vaig deixar córrer, no tinc tants coneguts com per assegurar unes vendes mínimes, la veritat. Encara més, en el cas de què el llibre es vengui una miqueta, la seva vida activa és breu, efímera, atzarosa.
Un altre tema és l'excés de crims i novel·la negra que ens ofega. Un altre editor em va refusar un llibre perquè després d'un primer crim no passava res més. La novel·la de gènere ha bandejat la novel·la normal, al catàleg d'Ebiblio, un servei excel·lent per altra banda, no saps ben bé on trobar les novel·les normals. Molts autors i autores s'han vist abocats a escriure alguna cosa negra o a inventar-se una segona marca amb sang i fetge inclosos, en l'intent de vendre una mica més i fer calaix. Abans fins i tot passava a l'inrevés, els de la novel·la d'enjòlit miraven d'assolir prestigi escrivint coses més generalistes i en ocasions també s'inventaven un nom diferent, en aquests casos.
Les coses ens poden agradar més o menys però són com són. I tenim, és clar, el llibre digital, molt pràctic. No substituirà del tot el paper però deunidó. Millor llegir en digital que no saber, després, què fer amb el llibre que vas comprar amb il·lusió i que et va decebre d'allò més ja que, en general, les crítiques literàries actuals són molt poc fiables. En ocasions es limiten a explicar una mica de què va l'argument i, en d'altres, els comentaristes estan lligats a grans grups editorials i no poden dir ni escriure tot el que pensen. I que els gustos són diversos, temporals, fràgils. I els lligams laborals, també són fràgils i cal tenir-ne cura.
Encara més, sempre han existit els mandarinatges literaris i acadèmics, relacionats amb grups generacionals diversos i una mica endogàmics, avui també. De fet la cosa es dóna en d'altres camps, la música, el teatre... L'oblit, intencionat o no, de molts llibres interessants per part dels comentaristes del moment fa una mica d'angúnia. Menystenir allò que s'ignora, com deia el poeta, no ho fa tan sols Castella, ho fa una gran majoria de gent.
L'altre dia llegia un article en una d'aquestes revistes digitals que ara remenen les cireres de la cultureta i mencionaven autors i autores importants d'avui, la gran majoria lligats a la capelleta corresponent i d'actualitat i amb una edat, amb poques excepcions, entre els trenta i alguns i els cinquanta i pocs. Res de nou, en el segle passat passava si fa no fa, el que passa és que eren menys a repartir.
Sempre ens quedarà internet, on es comenta gairebé tot i on pots trobar opinions lliures, arrauxades, gratuïtes i diversificades. Un altre aspecte polèmic i espinós del comentari literari és quan coneixes l'autor del llibre o n'ets amic o conegut. Jo sóc incapaç de llegir i comentar amb objectivitat llibres de gent que aprecio. En general, sempre els trobo aspectes positius a remarcar però em temo que la simpatia o antipatia que em provoca el lletraferit té un pes excessiu en la meva valoració, afortunadament. El factor humà, vet-ho aquí. Si els amics i parents no ens donen suport, qui ho farà?
