MEDITACIONS, EVOCACIONS I FACÈCIES

 

Gairebé des del començament de la pandèmia m'escric cada dia amb una amiga de fa molts anys. També escriu llibres i en té de publicats fa anys, compta amb alguns premis importants però, com jo mateixa, pertanyem a allò que es podria dir la cultura mig oculta, o com diu el Miquel, a les escriptores recòndites. La fama és atzarosa i sovint tot depèn de la promoció i del que surts a la tele, a la ràdio o als diaris on tens algun conegut. 

Quan el mon era diferent i semblava normal ens vèiem sovint, per esmorzar i intercanviar llibres. He conegut autors i autores gràcies a ella i crec que l'intercanvi ha estat recíproc. Ella havia treballat en una escola del CEPEC, a L'Hospitalet, jo estava en una pública i aleshores la gent del CEPEC semblava pertànyer a una altra categoria, jo tenia els meus prejudicis. 

Després vam coincidir a les Escoles d'Estiu de Rosa Sensat però, més enllà de la pedagogia, més aviat ens ha unit la literatura. Ens hem presentat llibres mútuament en moltes ocasions. Al principi de tot això vam dir d'enviar-nos narracions però al capdavall hem acabat amb la carta de tota la vida. Nosaltres no ens coneixem de tota la vida, ella és de Cornellà i jo del Poble-sec, en broma en broma crec que ens coneixem, però, de fa uns quaranta anys. Per casualitat també vam coincidir algun estiu, quan els nostres fills eren petits, a Sant Feliu de Pallerols. Malauradament va perdre el marit fa alguns anys. No soc capaç de valorar el que deu representar perdre la parella després de molts anys de convivència positiva però el pas de la vida fa que ens passin coses tristes d'aquest tipus.

Fa molt poc temps ha tingut una néta. Aquests dies, no sé si per casualitat o és cosa generacional, gairebé cada dia m'arriba al fotografia d'un nadó, néts i nétes d'amics i amigues que s'han estrenat com a avis o han repetit l'experiència. Tots aquests nadons d'avui tindran uns vuitanta anys, set o vuit més que jo ara, quan arribi el dos mil cent.  La meva filla va néixer l'any 1975, un any de revifalla natalista, recordo una pel·licula francesa que es deia Jonas qui haura 25 ans en l'an 2000, de Tanner, no era res de l'altre mon però fèiem broma amb el títol, l'any 2000, aleshores, semblava un temps remot. Érem joves i entusiastes, el país semblava canviar molt de pressa, però he de dir que, tot i que molts aspectes de la vida social han millorat, la realitat actual no respon a les nostres etèries esperances juvenils de previsió per al futur.

No és el mateix viure segons què quan ets jove que quan ets gran, i no poso vell ni vella perquè avui semblen insults o penjaments, aquest lloables mots. La joventut sembla ser un valor indiscutible i sempre ets jove, per vell que siguis, segons l'opinió ingènua de molta gent optimista mal informada. Ahir escoltava un senyor molt gran el qual havien vacunat i deia que després d'haver passat la guerra la resta tenia poca importància. M'imagino aquells terribles tres anys, el que va venir després, quan jo era petita i jove em semblava aquell un passat superat, gairebé una estranya aventura pretèrita, no m'adonava del molt que havia afectat la generació dels meus pares, tots havien perdut, com molt bé cantava Raimon, perquè res no va ser com podia haver estat. 

I és que una cosa que separa les generacions sense solució de cotinuïtat és la percepció dels esdeveniments, les mentalitats, els costums, el context, les circumstàncies, l'imaginari. En les nostres cartes diàries evoquem sovint coses com ara actors i actrius de cinema, personatges gairebe oblidats, costums quotidianes de la nostra infantesa, misèries i grandeses de la nostra joventut una mica arrauxada. 

Si fos, com quan era jove, creient, pensaria que fins i tot això del virus té un sentit, una mena d'avis diví per tal que entomem la nostra fragilitat sense fer el ximple. Però ja no crec en aquesta mena de coses, tot és atzar, caos, i ens hem de refiar de nosaltres mateixos. Escolto moltes queixes aquests dies, sobre els politics, sobretot, homes i dones com nosaltres, ens agradi o no. No crec que el d'abans fossin millors, ni de bon tros. Tothom té solucions i m'estranya que amb tants experts d'estar per casa sembli que les coses no funcionin mai bé. O potser és que tampoc no funcionen tan malament, al menys ara i aquí, perquè a la resta del mon hi ha situacions que posen els pèls de punta. 

SOBRE ELS BONS TEMPS DE TV3

En aquests darrers anys s’han anat publicant llibres diversos que ens acosten al passat recent i a les transformacions experimentades per la societat catalana de les darreres dècades. No sempre s’esdevé allò que es preveia i, en moltes ocasions, els entusiasmes s’abalteixen amb el pas del temps, a l’hora de contemplar el passat en perspectiva. Un valor afegit el tenen els llibres escrits pels protagonistes directes d’un passat que s’allunya i que podem caure en el parany de mitificar en excés.

Salvador Alsius ha estat un dels rostres més populars de TV3 i, en aquest llibre fa un important exercici d’evocació i memòria, intentant mantenir una no sempre fàcil objectivitat a l’entorn del fenomen que va representar la posada en marxa de la cadena. Tot plegat enmig d’hostilitats diverses i comptant amb recursos que freguen l’esperit aventurer i innovador a l’hora de superar la mesquinesa centralista.

El mitjà televisiu avui ha canviat molt i s’han d’entomar reptes diversos quan, de fet, la gent jove d’ara, també els infants, s’acosten als mitjans d’una manera molt diferent. Tot plegat és un risc per al català, malgrat l’altre miracle que va representar la generalització de la immersió lingüística. Surten al llibre de Salvador Alsius un gran nombre de temes, més enllà de l’evocació sentimental, que superen les moltes anècdotes que ens explica.

Després del que hem sabut i llegit darrerament no podem acostar-nos a la personalitat d'Alfons Quintà sense prevenció i rebuig, per molta genialitat que se li pugui reconèixer. Rosa Maria Calaf ho va veure ben aviat i va prendre una decisió dràstica però aquesta no va ser l’actitud generalitzada. Preguntar-se si les coses haguessin pogut anar d’una altra manera és absurd i inútil. El personatge m’evoca un dels protagonistes de La Fam, de Joan Oliver, l’home d’acció que en un moment determinat té un rampell útil però que després ha de deixar pas a la normalitat organitzativa.

TV3 ha estat un model d’èxit, sens dubte, però també ha generat una mena de devocions acrítiques que menystenien gran part de la resta, ja d’entrada no es va voler saber res del que s’havia fet al segon canal, en català, de la mateixa manera que, a la ràdio, l’experiència de Ràdio 4 es va bandejar de forma interessada. Sembla que un dels problemes actuals pot ser la manca de pressupost, en temps difícils. Els diners són importants però canals com Betevé han endegat interessants programes modestos i imaginatius. TV3 va ser innovadora i en algun moment la innovació -és una opinió- va anar de baixa. Alsius analitza molts aspectes amb lucidesa, intentant ser objectiu i no afirma allò que desconeix o que mig desconeix.

La política, de forma inevitable, ha pesat en els mitjans audiovisuals i encara és així. La història de TV3 és la història del país i de tots nosaltres, llegir aquest llibre és fer un d’aquells passeigs per la vida del senyor Puyal, en aquest cas, per la vida col·lectiva del país. En ocasions m’angunieja comprovar com, més enllà de la rauxa i el seny, es fàcil caure en el cofoisme tipus «som els millors», «TV3 ha estat la millor televisió», «el món ens mira» i tot això. Malgrat l’entusiasme de l’autor en parlar del canal tampoc no evita referències a aspectes complexos o a situacions delicades no sempre ben resoltes.

Com TV3 no hi ha(via) res és un llibre imprescindible, ben escrit i honest, una peça més en el conjunt d’interessants publicacions dels darrers anys que ens expliquen com érem i com vam poder ser. Un índex temàtic i onomàstic, al final, facilitaria les consultes posteriors i possibilitaria tornar enrere quan calgués.

Publicat a Llegir.cat

REIVINDICACIONS I EVOCACIONS URBANES

Avui, nova reivindicació veïnal i barcelonina, en aquest cas sobre el lamentable estat del Colmado Torras del carrer de la Cera. Un cas més de tants com en podríem trobar pels nostres carrers i carrerons, jo ja he parlat en més d'una ocasió de llocs com la ganiveteria Planas del carrer del Carme, encara amb un bonic rètol vitrificat que va caient a trossos i que ens indica que es va obrir a  principis del segle XIX. 

Entenc que canviïn propietaris i orientació comercial dels llocs però el que no entenc és que s'hagi de malmetre sense cap necessitat i que es puguin fer destrosses a dins i a fora dels establiments quan, per altra banda, en algunes escales del meu carrer els han buscat les pessigolles en voler fer algun arranjament que no era 'prou modernista'. He de dir que un dels primers grans disgustos de la meva vida el vaig tenir quan vaig entrar, fa un munt d'anys, a Can Jorba, reconvertit aleshores en Preciados, van destrossar tot el seu elegant interior sense manies.

Tot és estrany i atzarós, incongruent i surrealista. Antoni Baños, en el seu parlament, ha llegit un text de Pasqual Maragall, alcalde olímpic molt ben valorat i que va ser un dels factòtums de la 'marca Barcelona', no tot és culpa de la Colau, ni tan sols del Porcioles, com sento comentar sovint. Pel mig n'hi hagut d'altres, ep. Les protestes veïnals, en ocasions, també son incoherents o contradictòries, unes coses es reivindiquen i unes altres no. Vaig escoltar fa algun temps a veïns de l'Eixample manifestant que, avui, el Xalet, l'edifici de la Gran Via, la Casa Goleferichs, ara Centre Cívic, es perdria, perquè no hi ha la força del passat, no sé si algu recordar que en uns cartells es comminava el senyor Núñez a no enderrocar-lo.

El Raval, també el meu barri, han canviat molt i s'han incorporat als carrers gent de tot el mon que, en molts casos, de forma inevitable, fins i tot els joves que ja han nascut aquí, encara no tenen records sentimental sobre l'entorn però que algun dia també enyoraran espais i botigues. Fa alguns anys es va dir que es rehabilitaria el que queda de Ca l'Erasme, casa on havia fet de minyona una meva besàvia i on es veu que hi ha unes pintures murals molt maques. Ja no se n'ha cantat ni gall ni gallina.

L'acte ha comptat amb diferents intervencions i dues actrius de casa nostra, Maria Jesús Lleonart i Pep Arenós, que han llegit, respectivament, Tot l'enyor de demà, de Salvat Papasseit, i uns fragments de l'admirable monòleg final de La Rambla de les Floristes, del gran Sagarra, autor que en ocasions s'ha volgut, també, 'esborrar del mapa', com els elements del paisatge urbà. Per cert, si en lloc de la Rambla de les Floristes es parlés de la dels Ocellets, la cosa encara seria més dramàtica, hores d'ara.

Després hem pogut escoltar el divertit xotis de La Botiguera, inclòs un avís inicial sobre algun aspecte que enguany pot semblar poc feminista, en aquestes ingènus advertències s'ha de caure avui per no desvetllar reticències. He d'anar amb compte que, en un moment de gresca, no se m'escapin coses com ara allò del senyor Ramon que enganya les criades o el remena, nena. Pecats d'avui, vaja. 

 I, finalment, Els Segadors i recollida de firmes en defensa de la rehabilitació del bonic colmado que es veu que per dins, ara, és un magatzem destraler d'electrodomèstics d'ocasió.

Tot l'enyor de demà és un text preciós que evoca, des de la melangia del poeta malalt, el que veurà l'endemà, si està millor i pot sortir de casa. Es un poema que vaig fer servir molt a l'escola, feia pensar i escriure als nois i noies el que veien en venir a l'escola cada dia, pel matí, coses en les quals no t'hi fixes quan fas un vida normal i tens salut. La malaltia, les limitacions, ens ajuden a veure-ho tot d'una altra manera, a valorar la senzillesa de les grans coses properes. 

He escoltat recitar a moltes persones, actrius professionals o afeccionades, el monòleg de l'Antònia de La Rambla de les Floristes però una de les vegades en què més em va emocionar va ser quan el vaig escoltar recitat per una amiga, actriu amateur, en una excursió en autocar. Sagarra ha estat durant anys, tot i que em temo que ara la cosa ja no és així, el gran autor emblemàtic dels grups d'aficionats catalans.

He de dir que el Raval i el Poble-sec d'ara, amb tots els seus canvis i la seva gent multicultural i els seus restaurants i adroguers de qui sap on, i restaurants xinesos, també em fan el pes. Tot depèn dels ulls amb què es mira, de fet molts mestres, si no hagués arribat tanta quitxalla de tot arreu, hauríem d'haver plegat de la feina fa anys. 

Si a determinats barris i escoles hi ha tanta diversitat també és perquè la gent, quan prospera, se'n va ciutat amunt o es compra un xalet a Tiana. De fet, deu ser l'edat, però pel que fa a determinats enyoraments m'estic tornant poc conservacionista. Un altre tema és la deixadesa gratuïta, el foment de la ignorància i la poca sensibilitat exercida des de dalt.

Un altre tema és que els ajuntaments siguin inoperants a l'hora de conservar i posar ordre. Maragall, tot s'ha de dir, crec que va ser l'únic alcalde que es va dedicar a passar caps de setmana als diferents barris de la ciutat. Fins i tot, en aquells anys, l'ajuntament va organitzar unes visites en autocar, de franc, per a coneixer els barris barcelonins. I és que ara la gent amb possibles viatja molt però sovint no té cap mena d'interès per anar més enllà dels seus limits urbans habituals, la veritat.

Tinc molts escrits amb evocacions de botigues perdudes, tancades o reconverties en comerços ximplets, algunes mostres:
 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/09/canvis-substitucions-i-relats-nostalgics.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2009/09/passejant-per-barcelona-un-dimecres-cap.html

Fotografies: Ferran Baile

SANTA VACUNA DESITJADA I ELS EXHIBICIONISMES IRRESPONSABLES

 

Sempre m'ha sorprès la tendència a la vanitat que tenim els humans i que ens aboca a la fatxenderia irresponsable. Per exemple, la dèria en ensenyar pisos macos o bons cotxes a gent coneguda que, en molts casos, no té les mateixes possibilitats per accedir a bens semblants. És habitual, així mateix, presumir dels èxits acadèmics i laborals dels parents, fills i filles sobretot, davant de gent que potser no ha tingut tanta sort o, encara més, ha patit problemes diversos amb la descendència.

Aquesta tendència es manifesta des de la infantesa. Quan jo era petita hi havia una nena a l'escola que devia tenir més possibles i a qui uns parents de França regalaven caixes de colors Caran d'Ache, que ens mostrava per fer-nos dentetes, com en dèiem aleshores, perquè amb aquells llapis de colors no ens deixava pintar ni una ratlleta. De vegades ni tan sols una possible il·legalitat poc recomanable atura els presumits, hi ha qui m'explica, per exemple, que gràcies a un conegut metge el van colar a les llistes del 'seguro' o que el fill té una bona feina gràcies a l'endoll d'un saludat. 

No acabo d'entendre del tot això de les vacunes de la gent entre seixanta i seixanta-cinc anys, la majoria de la qual es va assabentar del tema pel boca-orella-watshap ja que la informació no va ser gaire transparent. El fet és que fins i tot d'aquesta franja hi ha qui no ho va saber i, de moment, s'ha quedat in albis. Una amiga de la meva edat, si fa no fa, estava segura de què els de setanta aniríem pel davant dels de seixanta però no ha estat aixi. Encara més, una aaltra amiga de cinquanta i pocs, professora de secundària, ha quedat en una mena de llimb, van vacunar el personal del centre fins arribar als de la seva edat i, paradoxalment, els de seixanta privilegiats que van tenir punxada gràcies a la famosa pàgina, li han passat al davant. Per no parlar dels de vuitanta o de noranta que no estan en residències, vaja. 

El periodista Cuní, al seu programa matinal, va mirar de contactar amb algú de Salut, per tal que expliqués una mica el tema i el desori i no hi va haver manera. I, sisplau, no em sortiu ara amb allò de què li teniu mania al Cuní i em mateu el missatger. Com és natural, els feliços vacunats d'entre seixanta i seixanta-cinc estan molt contents, ens ho expliquen a les xarxes i fins i tot han penjat fotos de l'acte de penetració viccionària al facebook i d'altres indrets, exultants de felicitat i sense meditar sobre la insolidaritat que suposen la seva alegria o les seves lloances al sistema. Jo estic vacunada, doncs el sistema funciona, 'ande yo caliente...'

El tema, a mi, de moment no em treu la son, tot arribarà, i he de dir que els polítics, tan criticats, sovint amb raó, donades les circumstàncies, s'han trobat amb un bon problema afegit, amb això del virus, facin el que facin hi haurà sectors descontents, protestes i la resta. Aquí, a casa nostra, l'espectacle mediàtic dels polítics nostrats és lamentable, sobretot per la manca de visió de la realitat, semblen viure en un univers paral·lel, la veritat. De tota manera no m'agrada criticar una feina que jo mai no faria, i això ja em ve del temps en el qual criticàvem els directors o directores de les escoles sense tenir cap intenció d'implicar-nos en un càrrec semblant.

Sovint surt algun expert del camp de la sagrada ciència per dir-nos quatre obvietats que podria dir la veïna sense haver estudiat tant. Encara més, si després es contradiu resulta que la ciència ja ho té, això, assaig i error, és el mètode. De fet és, més o menys, com el que fan els polítics. O potser és que tot és política, com deien durant la meva joventut: ètica, estètica i política, tot relacionat. Les tres coses, avui, es troben en crisi i costa definir-les.

Mentrestant, al menys que no ens ofereixen bucles amb punxadetes agressives a cada moment, per la tele i enfocades en primer pla, l'agulla cada dia la veig més llarga. El sadisme i el morbo amb excuses mèdiques i informatives ja em preocupa una mica, la veritat. Com l'afició als crims i malvestats, reals o de ficció. 

No em feu cas, escric des del ressentiment mesquí de la gent no-vacunada-encara.

DES DEL SEU RACÓ A MONTJUÏC, MANELIC ENS CONTEMPLA

 

Aquest dissabte pel matí es va fer una festa a Montjuïc d'aquestes que no surten als mitjans de comunicació o que hi surten de passada. Va ser un homenatge i una reivindicació. És possible que avui molta gent no sàpiga o hagi oblidat qui va ser Guimerà, la seva immensa popularitat, el seu èxit internacional i com el seu personatge més universal i emblemàtic, Manelic, és ja una icona, com diuen ara, un mite que hauria de tenir el pes d'un Quixot o d'un Hamlet. Malauradament som un país, és la meva subjectiva opinió, molt desagraït i molt fatxenda, a l'hora de 'fer el modern'.

Tot ha de ser nou, trencador, ja Espinàs, quan va començar tot allò de la Nova Cançó, cantava 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'. Doncs sí, ja hem perdut els records col·lectius, fins i tot la Nova Cançó, i no pas ara, la cosa ve de fa temps. La petita història de la Plaça del Manelic és un de tants exemples significatius i que confirmen les meves humils opinions de jubilada llegida.

L'any 1909 Guimerà era al cim de la seva fama. No tot el que va escriure es bo, té obres menors i de subsistència, li feien molts encàrrecs, també en castellà. Maria Guerrero li tenia devoció (Terra Baixa es va estrenar primer en castellà) tot i que, quan el va conèixer, va patir una decepció. Pensava que seria un home apassionat, com semblaven reflectir els amors desgraciats del seu teatre. Però li va semblar ensopit i silenciós. 

De Guimerà, que va ser a punt de guanyar el Nobel, n'hem oblidat el més justet i n'admirem les grans obres, sobretot Maria Rosa, Mar i Cel, La Filla del Mar i, per damunt de totes, Terra Baixa. Això del Nobel podia ser per ser català però a algú tan espanyol com Perez Galdós tampoc li van donar, 'gràcies' a les enveges, la política i la rància societat de l'època. Aquí sempre hi ha algú que protesta d'alguna cosa i les envegetes perjudiquen la comunitat, però per la resta de la Pell de Brau no ho fan pas millor. 

Terra Baixa es va traduir a un munt d'idiomes, se n'han fet milers de muntatges, pel·lícules, una de muda i la de la senyora alemanya nazi, que sembla que hi ha un gran interès en recordar, tot i que poca gent l'ha vista. Hi ha una òpera, en alemany, que va cantar la Callas, fent de Marta, i una altra, d'autoria catalana, inèdita.

L'actor de moda de l'època, Enric Borràs, va ser el model per a l'estàtua de Montjuïc. Avui potser trobaríem Borràs exagerat, la meva mare ja li trobava, de fet el personatge de Manelic es presta a l'excés. Un pastor típic del pessebre, amb el gaiato preceptiu, va ser sempre 'en Manelic', fins fa quatre dies. Avui el personatge més famós dels pessebres ha acabat per ser el 'caganer', que ja és gros.

L'homenatge de la primavera del 1909 va ser molt lluït, hi va anar el bo i millor de la societat catalana. El lloc era excel·lent, amb arbres, amb la urbanització del Laribal tot va estar connectat, la plaça d'en Manelic, una altra gran plaça que es va dir del Solstici, on, quan jo era petita, anaven jovenets aprenents de torero a practicar i, a l'altre costat, l'edifici de l'Escola del Bosc, amb un gran bosc de pins. Les obres de l'Exposició de 1929 van ser molt respectuoses amb l'indret, el van millorar i connectar amb les boniques escales que van al Teatre Grec i es va potenciar la Plaça del Solstici. 

Tot es va anar mantenint, més o menys. Les festes culturals van anar de baixa, això sí. Fins que es va plantejar la construcció de la Fundació Miró i sembla que no devien tenir un altre lloc que aquell, el cas es que es van carregar la Plaça del Solstici sense manies. L'indret de la Plaça d'en Manelic, uns anys després, es va voler reconvertir en Plaça de les Estàtues i les estàtues que hi van posar anaven més aviat relacionades amb el tema de la Fundació, coses rares, vaja. Rares pel meu gust provincià i poble-sequí, evidentment.

El cas és que, potser per accident o de forma més o menys intencionada, l'estàtua d'en Manelic va desaparèixer cap a mitjans dels noranta. Per sort hi va haver veus autoritzades que van protestar, una de les més importants la d'Albert Marjanedas, una gran persona i un savi, expert en jardins i arbrats, poc recordat avui. Van tornar a posar l'estàtua del Manelic, encara bo. La Fundació es va ampliar, l'Escola del Bosc també, en Manelic, compartint espai de gra o per força amb estàtues 'modernes' va perdre importància i mitologia

L'acte d'aquest dissabte va ser una reivindicació estètica, ètica i política. Jaume Mallofré va parlar, amb ironia, sobre les estàtues modernes i el pobre Manelic, Jaume Comas va explicar la història del monument i el context de l'època. Carme Sansa i Enric Majó van llegir fragments de Terra Baixa, ells també han estat una gran Marta i un gran Manelic. Tot gent gran, ja ho veieu. 

Al final es va cantar una sardana dedicada a Guimerà i Els Segadors i hi va haver crits a favor dels presos polítics. Es van recollir firmes demanant la rehabilitació del lloc i la dignificació del monument, obra de Josep Montserrat (1860-1923), un gran escultor català, amb obra per tot el mon. Per sort l'estàtua porta gravat el seu nom ja que no hi ha cap placa que recordi el seu nom ni les circumstàncies lligades al monument.

He escrit sobre en Manelic de Montjuïc en diferents ocasions, ho vagi fer ja quan l'estàtua va 'desaparèixer'. Era aquell un indret molt estimat pel meu pare, hi anàvem sovint, els diumenges, també li feia gràcia veure els humils aspirants a torero, la meva cultura familiar era molt eclèctica i integradora. He vist moltes versions de Terra Baixa, per la televisió, al teatre. També n'havia escoltat versions radiofòniques. Avui potser, amb tanta ecologia, això de matar el llop, ni que fos un llop simbòlic, ho censurarien i tot. 

Algú molt relacionat amb l'època i amb Guimerà, que compta amb un relat recurrent en clau catalanista, relacionat amb el Nobel, és Echegaray, un personatge a reivindicar, el millor matemàtic espanyol del seu temps, també un gran físic, i qui, amb la seva obra teatral, que la gran majoria de gent no coneix, va tenir un gran èxit popular i va ser molt conegut a nivell europeu.  

Va traduir moltes obres de Guimerà, de qui era un gran amic. Va rebre per tots costats, els del 98 el van deixar verd i pels nostres verals, també. A sobre va haver de compartir el premi amb Mistral, i és que els francesos, que tan poca cura tenen de les 'llengües regionals', a l'hora de les promocions es belluguen com cal. Em sorprèn com es repeteixen relats incomplets que ja s'han 'dogmatitzat' i tots tan contents.

Moltes de les fotografies que he penjat son obra de Ferran Baile, avui imprescindible i actiu poble-sequí, que tan be coneix el mon del teatre i tantes activitats interessants endega, amb la seva Sònia, a la BiblioCineMusiTeca.

Més coses sobre en Manelic i la seva 'desaparició temporal', de l'any 1998, podeu comprovar que de les demandes expressades en el manifest d'Albert Marjanedas, res de res.

UN BALCÓ AL POBLE-SEC: ALBERT MARJANEDAS, MANELIC, MONTJUÏC, ARBRES I JARDINS PERDUTS (balcopoblesec.blogspot.com)