DICKENS, RECORDAT I RELLEGIT

Sergi Pàmies va presentar, a Col·lapse, "El suïcidi exaltat de Charles Dickens", de Philippe Delerm, un llibre breu, centrat en un episodi poc conegut de la vida de Dickens. Delerm, autor de títols com "El primer glop de cervesa", retrata l'obsessió de Dickens per les lectures públiques en teatres, que van acabar convertint-se en la seva gran passió i quasi una addicció. 

Omplia sales a Anglaterra i també a l'estranger, i gaudia de l'èxit i dels aplaudiments, fins al punt de deixar en segon pla la seva vida familiar. El llibre explora aquesta dependència creixent de l'escenari i les conseqüències personals que va tenir, amb una mirada que parla d'un "suïcidi exaltat" en el sentit emocional i vital: una entrega a la fama i a la gira constant. El resultat és un retrat diferent de Dickens, que el mostra més enllà de l'escriptor consagrat i permet descobrir-ne una faceta més humana i contradictòria.

Per sort el llibre es pot trobar a ebiblio. Resulta una mica desconcertant, començant pel títol, i l'autor omple pàgines amb un excés de cites de l'obra de Dickens. Malgrat això té un gran encant, aplega dades biogràfiques, referències diverses, anècdotes... Es pot considerar una mena d'assaig singular i original que contribueix a desitjar rellegir l'obra de Dickens amb una mirada adulta.

Diuen que l'escriptor estimava més els seus personatges de ficció que els propis fills. En va tenir deu. Sembla que els homes intel·ligents i importants no es preocupaven pel nombre de descendents, la dona els cuidava i, en més d'una ocasió, aquesta també col·laborava amb ells sense que li agraís gaire, sovint el contrari. 

Ens trobem doncs amb un petit-gran llibre, no tan fàcil de llegir com es pot pensar per la seva extensió. Les lectures de Dickens, que li procuraven bon rendiment econònic, aplegaven un gran nombre de public. Ell 'escenificava' molts passatges, feia veus diferents segons els personatges i l'activitat era prou ben remunerada.

https://www.3cat.cat/3cat/sergi-pamies-charles-dickens-era-el-bad-bunny-del-segle-xix/video/6410024/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Philippe_Delerm

https://es.wikipedia.org/wiki/Charles_Dickens

UNA RELIGIÓ SENSE DEESSES NI CAPELLANES

 

Reprodueixo aquest article de Laura Freixas que incideix en un tema molt seriós, del qual gairebé no s'ha parlat aquests dies. Davant el munt de lloances sobre el Sant Pare potser que toquem de peus a terra i valorem la discriminació vigent pel que fa a la dona. Inquieta constatar com l'autocrítica desapareix del panorama, a favor dels panegírics incontestables.

Sense Deessa Mare
13/06/2026 00:35

Laura Freixas (La Vanguardia)

La visita del Papa ha deixat molt aplaudiment i poca crítica. És

comprensible: quan algú o alguna cosa arrossega les masses, qui gosa

anar a contracorrent? I quin partit polític resisteix la temptació

d’aprofitar en benefici propi l’entusiasme popular? 

Lleó XIV ha jugat hàbilment les seves cartes, permetent que els uns i els altres portessin l’aigua al seu molí. Una de freda: “Ningú no pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà”. I una de calenta: “Tota vida humana s’ha de custodiar des de la concepció fins a l’ocàs natural”.

Hi ha hagut crítica. Però, segons la meva opinió, decebedora. No ha sortit, o amb prou feines, del terreny de joc marcat per ell mateix: immigració, avortament i eutanàsia. Gairebé ningú no ha parlat del paper de l’ Església en la desigualtat entre els sexes.

Sembla difícil aplicar la igualtat des d’una institució en què el seu llibre

sagrat explica que el món el va crear un Pare sense necessitat de cap

Mare, i que quan el Pare, Ell sol, va decidir tenir un fill, va buscar una

dona que li digués: “Heus ací l’esclava del Senyor. Faci’s en mi segons

la vostra paraula”. Aquesta és la que ens posen com a exemple. Santa,

però no deessa. Els déus, per definició, tenen poder. Maria és només la

intercessora dolça davant el Totpoderós, el de debò.

Gairebé ningú no ha parlat del paper de l'Església en la desigualtat entre els sexes Difícil, dic, ser igualitari, amb aquests elements; però potser no

impossible. Pregunteu a l’Asociación de Teólogas, a Revuelta de

Mujeres en la Iglesia, a Alcem la Veu... O a Sarah Mullally, que des de

l’octubre del 2025 encapçala l’Església anglicana en qualitat d’ arquebisbessa de Canterbury.

A qui val més que no ho pregunteu és a l’esquerra, especialment la que

és a l’esquerra de l’esquerra. Que cada vegada parla menys d’igualtat i

més de diversitat; menys de salaris, pensions, poder polític, i més

d’identitat i orientació sexual; menys de dones i més d’altres col·lectius

que suposen percentatges de la població molt menors.

Qui defensa, llavors, la igualtat entre els sexes?... Endevineu qui ha escrit això: “No n’hi ha prou afirmant amb paraules que els homes i les dones tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets; cal que això es tradueixi en decisions concretes, en les lleis, en l’accés a la feina, en la instrucció, en les responsabilitats socials i polítiques”... És una citació de Magnifica humanitas.

Com? Lleó XIV? Aquell que a l’inici del pontificat va reafirmar

l’exclusió de les dones del sacerdoci? El mateix. A què treu cap aquesta

cara?... Com si no sabéssim que una cosa és predicar i l’altra, donar blat.

DAVID HOCKNEY, OBITUARIS

 

Ha mort David Hockney, als 88 anys. Sovint, a l'Escola de la Dona, ens havien passat vídeos sobre ell, les professores Cristina Coca i Carme Esmerats, ja fos de la seva obra com del procés seguit en pintar un quadre. Fa anys va fer una exposició a Bilbao però no hi vaig poder anar. Tenia diferents llibres sobre temes pictòrics, en un d'ells investiga els recursos òptics que utilitzaven els pintors antics per a la realització de les seves obres. Eren famosos els seus quadres sobre piscines. Descansi en pau al cel dels artistes.

https://ca.wikipedia.org/wiki/David_Hockney

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/mor-pintor-david-hockney-pilar-art-britanic-segle-xx_1654229_102.html

GENIALITATS ENVEJABLES

 

Quod natura non dat, Salmantica non præstat

Avui, al cinefòrum de Tot Història tocava comentar 'Amadeus' (1984), un clàssic del cinema. Recordava poca cosa de la pel·lícula, com ara que va ser molt comentada i era d'aquelles que tothom anava a veure.

Milos Forman era un director de culte, molt seguit pels afeccionats. Com es sabut la història incideix en la suposada rivalitat entre Mozart i Salieri, sobretot perquè el segon veu injust que un ximplet sigui un geni, pel que fa a la música, quan ell, un home seriós i responsable, ha d'admetre la seva mediocritat

Recordo que el tema va generar articles diversos sobre una realitat molt diferent i sobre la vida del geni. La gran majoria de gent coneix coses sobre la vida del músic, a banda de conèixer la seva música amb més o menys profunditat.

Com que el tema m'ha motivat m'he comprat una biografia a iberlibro que estava molt bé de preu.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Amadeus_(pel%C2%B7l%C3%ADcula)

https://es.wikipedia.org/wiki/Milo%C5%A1_Forman

REFLEXIONS SENSE MALA INTENCIÓ

Em sorprèn i m'inquieta l'interès que desvetlla el Papa, en una societat tan i tan secularitzada com la nostra. Ja em va sorprendre l'anterior. Sembla que els papes en tenen prou amb ben poca cosa per semblar progressistes i avançats. L'anterior queia simpàtic. Aquest s'ha despenjat amb un document sobre la intel·ligència artificial, res de nou en el context actual.

No m'agrada la Sagrada Família. Quan estudiava, un professor ens va comentar el tema de la construcció del temple, recordant que en èpoques pretèrites les catedrals i les esglésies s'anaven fent seguint les modes arquitectòniques. En canvi en aquest cas tot s'ha fet seguint les 'suposades'idees gaudinianes. Ja tan sols faltava això de voler fer sant l'arquitecte.

Les dones, en general, hauríem de boicotejar la visita. És la institució occidental que més bandeja el paper femení, sense cap tipus d'igualtat efectiva entre homes i dones. El futur, diuen. Al menys en aquesta ocasió no hem vist monges traient la pols, recordeu? Tampoc no entenc que hagin d'anar guarnits amb faldilles llargues, la veritat.

Quan el Papa sigui -o pugui ser- la Mama, potser reconsideraré el tema. Em considero catòlica cultural ja que, ens agradi o no, hem viscut i crescut en un context religiós molt determinat. La religió va ser un pes pesat per als nostres costums juvenils, tot era pecat i hi havia una mania persecutòria amb els temes sexuals. 

L'èxit turistic de la Sagrada Família també em sorprèn, en el nostre temps endegar un temple tan exagerat i guarnit és una curiositat. Tot em sembla surrealista, si ho entomo des d'un punt de vista més o menys racional. De tota manera soc més aviat partidària de deixar les coses com estan, al menys de moment. Encara que no volguem hem de suportar propaganda i informació i opinió sobre aquest senyor que sembla que mana més del que jo pensava.