XOCS CULTURALS I CINEMA FEMINISTA

 

Fa pocs dies es va poder veure, per la segona cadena, sense interrupcions, El viaje de Nisha, una pel·lícula de la directora Iram Haqq, (Oslo, 1976), noruega de familia paquistanesa i que inclou a la història trets biogràfics. Des de fa uns anys han sorgit a tot arreu moltes dones directores de cinema, que aporten una nova visió a les histories de sempre. 

El tema de la pel·lícula ha estat tractat moltes vegades. De fet son dos, els temes, un rau en el xoc cultural de les noves generacions, que han crescut i viscut en països occidentals, gràcies a l'esforç familiar a l'hora de cercar millores i oportunitats. L'altre tema és el de la dona, en aquest cas, paquistanesa, limitada i controlada pels clans familiars. Aquest segont tema és universal, si ara no el pateixen les noies d'aquí, en general, moltes mares i àvies conegudes han crescut i viscut en temps en els quals encara funcionava el tema de l'honor familiar i de la limitació de le dones en la seva vida social.

El viaje de Nisha no acaba de ser una pel·lícula rodona, malgrat el seu innegable interès, Iram Haq, també actriu i guionista, potser té encara poc rodatge com a directora. Compta amb uns molt bons actors, com l'excel·lent protagonista, Maria Mozhdah, afganesa. De fet el títol original és una cosa com ara 'Què dirà la gent?', una frase que m'evoca passats no tan llunyans. I és que la nostra societat, encara més en entorns rurals o en barriades en les quals la gent es coneixia, fa, com qui diu quatre dies, que tenia molt present aquesta pregunta retòrica.

Nisha viu a Noruega però a casa seva conserven les tradicions del país d'origen. Té setze anys, cosa que explica la imprudència d'alguns dels seus actes. La família vol donar carrera als fills, també a la noia, que treu bones notes. No son mala gent, s'estimen, però estan condicionats per la família, pels parents. Un festejador imprudent i ximplet de la noia pujarà a casa seva, pel balcó, al més pur estil tradicional, el pare els enxamparà i aqui començarà el calvari de la noia, enviada al Pakistà per tal que posi seny on, de manera una mica inexplicable, s'embolicarà amb un cosí.

Tot i les situacions angoixants d'alguns moments, al capdavall la família tornarà a acollir la noia, tot i que limitant-la amb unes normes draconianes, i el gran remei serà cercar-li un marit, conegut a distància gràcies a les noves tecnologies, un jove metge que viu al Canadà i que sembla resignat al matrimoni concertat per la familia. Malauradament sabem que, abans i ara, molts deshonors familiars acabaven i acaben molt pitjor.

El gran remei als deshonors femenins és, al capdavall, el matrimoni, una solució que la família intenta una i altra vegada. Nisha prendrà al capdavall una decisió que potser li suposarà el trencament familiar, tot i que aquest pare, autoritari i abusiu, fins i tot malgrat ell mateix, desbordat per la situació, sembla entendre d'alguna manera que les coses han canviat.

Fa uns dies vaig acabar el deliciós llibre Mare i fill, de Kallifatides. La mare del protagonista, casada als catorze anys amb un home molt més gran que ella, amb el qual, però, va ser feliç, explica a l'autor com hi havia pares que, al seu poble, havien mort les seves filles per qüestions d'honor. Afortunadament, no totes les famílies eren tan dràstiques però quan jo era jove quedar-se embarassada sense haver-se casat era un gran problema familiar que generava capteniments absurds i, en el millor dels casos, casaments prematurs i apressats. El cinema i la literatura han incidit en el tema de les limitacions de les dones i sorprendre'ns de què 'aquestes coses passin', encara avui, als països emergents o en vies de desenvolupament, ens escandalitza, quan fa quatre dies que bufem cullera, en aquests temes. La cançó tradicional catalana és plena d'històries terribles.

Les cultures no evolucionen ni es canvien en quatre dies, tot i que la globalització contribueix a què tot evolucioni d'una forma més ràpida, no sense traumes, és clar. Aquesta Nisha que s'acaba alliberant, d'alguna manera, hauria d'haver llegit els consells de don Evaristo Feijoo a Fortunata sobre allò de 'ser práctica'. Però ja sabem que Fortunata no li fa cas, i això que ja no té setze anys.

Avui es el 'Dia de la Dona', no sé si aquestes celebracions serveixen per a gaire, vull pensar que sí. La marginació de la dona i les injusticies contra ella reboten en contra de les societats que les permeten i fomenten en nom del que sigui, i afecten també els homes. A capdavall aquest pare, treballador i estalviador, és, també una víctima. Sorprèn, però, que els fills mascles, joves i inserits en una altra societat, no defensin la germana i semblin més papistes que el papa. Potser hem millorat però quan encara s'accepten i toleren coses com ara la prostitució marginal o no tan marginal, amb certa normalitat ideològica, i no s'incideix en la mentalitat dels homes que, des de temps ancestrals l'han vist com inevitable, no anem bé. I, com totes les coses, això que en diuen l'empoderament femení, és com la democràcia, no arriba a ser mai perfecte i sempre és fràgil. No hi ha vacunes en contra de l'absurd. 

En tot cas, que la directora de la pel·lícula hagi aconseguit surar malgrat les seves circumstàncies, resulta esperançador. Noruega no és Espanya però tampoc no son perfectes, ep. Pel que fa a la cultura i a les cultures son aquests uns mots recurrents, mal definits i molt manipulables. 

BRAMES I ENGANYIFES

 

Corren aquests dies unes informacions d'aquestes en els quals se suposa que et descobreixen la sopa d'all sobre els bancs del Passeig de Gràcia, en els quals, expliquen, es podien posar carbonets a sota per tal d'escalfar els culs benestants. De la informació apòcrifa sobre el tema me n'han arribat deu còpies. Un altre ximpleria que corre aquests dies son unes imatges del Parlament danès, el de Borgen, amb subtitols, segons els quals estan parlant, molt malament pel cert, del nostre emèrit i la seva descendència, fent conya sobre vacunacions i d'altres facècies.

Per sort gent assenyada, com l'Enric H.Marc i alguns altres ja han explicat la filfa dels bancs en qüestió sobre els quals, per cert, en el seu temps ja es va fer molta brometa. Tot plegat fa que la gent que creu que el passat era millor i que internet provoca aquesta mena de coses, coses que, per altra banda, son habituals a programes de televisió, en muntatges suposadament còmics que tenen força audiència, passen per culpa d'internet i les xarxes que son l'esca del pecat del nostre temps.

Aquest més he explicat al diari del meu barri, Zona Sec, una anècdota que he recollit dels imprescindibles llibres de Miquel Badenes sobre el Paral·lel. Com potser els més grans sabeu i molts joves ignoren la menja emblemàtica del passat popular eren els cacauets. La gent poc acurada en menjava a dojo, pel carrer i als cinemes de barri. Segons explica Gonzàlez Ledesma en un dels seus llibres es veu que al cinema Condal recollien tantes closques que un hortolà que tenia la botiga a tocar del cinema en feia un adob d'allò més interessant.

Abans de la guerra, davant de l'Espanyol, avui Barts, després de passar per tot un rosari de noms diversos per no caure en el parany de recuperar l'original, avui poc adient a les noves tendències, hi havia un senyor aragonès que tenia una parada ambulant de cacauets i d'altres menges, venia molt i era molt popular. Va començar a córrer la brama de que havia estat botxí, una mena de substitut del Nicomedes Méndez, del qual ja s'ha dit de tot i més.

Les raons poden ser de dos tipus, enveja de la competència o bé que retirava a un actor que havia fet de botxí en una obra d'aquelles populars d'abans, amb orfanetes, dones pecadores i dolentots que acabaven malament. El cas és que el pobre home, tot i que continuava venent, desvetllava morboses curiositats i era objecte de comentaris i preguntes desagradables. No va plegar però va anar canviant la paradeta de lloc, sempre a la zona més mogudeta del Paralelo.

De la mateixa manera que, malgrat les proves fefaents que en demostraven el contrari i com ha passat amb tot aquest cuento de la vampira del Raval, encara molts anys després es deia que l'home dels cacauets havia estat botxí en la seva joventut. Sempre s'ha pogut manipular la informació, de vegades per gresca i de vegades amb mala intenció, avui és molt més fàcil i la propagació pot arribar a cotes extraordinàries. 

De vegades, quan ets descreguda, com jo, ja no et creus ni coses que després resulta que son certes, jo no em creia que el Boyer festegés amb la Preysler, per exemple, però va resultar que sí. No se si paga la pena ser una escèptica tirant a cínica o tenir bona fe i deixar que, de tant en tant, et facin beure a galet. Una revista catòlica que rebian a casa, una vegada, deia que aquell refrany que fa 'piensa mal y acertarás' s'havia de substituir, cristianament, per 'piensa bien aunque no aciertes'. En tot cas, depèn del moment vital, tot plegat. Les veritats absolutes i dogmàtiques, al capdavall, també son mentida.

EL MON DE BEARN, TORNAT A VISITAR

 

Aquest divendres, al Cinefòrum de Tot Història, la pel·lícula triada va ser Bearn, dirigida per Jaime Chávarri, de l'any 1983. No és una pel·lícula rodona, però tampoc resulta rebutjable, el que passa és que s'allunya força del llibre original i, a més a més, no es va poder evitar fer comparacions amb El Guepard, que vam mirar no fa gaire. 

A conseqüència de tot plegat he estat uns dies immergida en el tema, gairebé una mica obsessionada amb Bearn i amb Villalonga. Recordava amb admiració una sèrie televisiva de l'any 1976, força digna i ben feta per l'època, molt fidel al llibre i amb un repartiment extraordinari, dirigida, crec, per Lluís Maria Güell.

Encara més, m'han vingut al cap un munt de records relacionats amb el llibre i amb tot el que es va arribar a escriure i comentar sobre el seu autor i la novel·la, durant els anys setanta. Bearn, la novel·la, em va entusiasmar quan la vaig llegir per primera vegada, en la seva quarta edició, la de l'any 1969. Més endavant la vaig rellegir amb motiu d'un club de lectura presencial i em va decebre una mica. M'ha passat, fins i tot, amb Tolstoi, això. Nosaltres canvíem i els primers amors i les primeres descobertes tenen un valor afegit.

Ara l'he tornada  a rellegir i m'ha agradat molt. A l'edició que tinc no hi ha l'epíleg famós, que crec sobrer, i que no ve al cas. Com que tot és opinable hi ha qui pensa que l'epíleg resulta, avui, imprescindible. En alguns manuals canònics titllaven aquest llibre del millor de la literatura catalana fins que va sorgir la intocable Rodoreda. M'he tornat molt descreguda i ja no em fan pes els cànons, ni les etiquetes que indiquen que un llibre és 'el millor' o 'dels millors de la literatura catalana, castellana o poble-sequia'. 

Al capdavall tots canvíem i com vaig escoltar de jove, a un molt bon professor de la universitat, la literatura (i jo diria que l'art i moltes coses més) funcionen com la borsa fins que se'ls atorga el distintiu de 'clàssic' i ja son intocables, com Gaudí. Però, compte, no hi ha cap valor segur, tot es pot devaluar en algun moment. Bearn és avui lectura obligatòria al batxillerat, cada dia m'agrada menys això de les lectures obligatòries amb treball convencional afegit. Però potser son útils, qui sap. 

L'entusiasme amb què m'he acostat a determinats llibres ve motivat per la fe i admiració que tenia per qui me'n va parlar, que no vol dir 'recomanar', va molt més enllà. L'entusiasme es contagiós. Uns dels contagiadors d'entusiasmes que vaig tenir la sort de conèixer, com a professors, van ser Ricard Salvat i Jesús Tusón, qui encara no s'havia reciclat, per cert.

En l'edició de Bearn que menciono hi ha fins i tot una nota a peu de pàgina de l'editor, suposo que Sales, en la qual admet haver matisat unes opinions hiperbòliques del text original sobre Campoamor, tan estimat, recitat i apreciat per les mares i àvies del meu temps, que aleshores era un valor de baixa. 

Allò de Txèkhov, de què no coneixia més valoració adient que el de que alguna cosa li agradés o no, és el més intel·ligent que he llegit sobre això de les qualitats. I, a més, ens agrada alguna cosa, un llibre, una pel·licula, una música, un quadre, en un moment determinat i podem canviar i tornar a canviar. Els dogmes ja estan, aquests sí, passats de moda de forma defintiva, però em temo que el mon acadèmic encara té una gran tirada a l'adoctrinament estètic. El senyor de Bearn expressa moltes opinions sobre cultura, literatura i el que sigui, i potser té raó en trobar cursi Ofèlia.

 

El gran valor del llibre, més enllà del final dramàtic i dels maçons, son els seus protagonistes principals però, també, els secundaris. Al darrera de les opinions i les converses d'aquest senyor feudal d'estar per casa hi ha molts lectures, molta saviesa, moltes cites en francès, en llatí, en català, que, avui, pagaria la pena documentar més a fons, al final del llibre. Potser s'ha fet en noves edicions i no ho sé. Hi ha també molt d'humor, humor fi, ironia a vessar, que afecta la majoria de personatges mes o menys importants. La pel·lícula no va saber o no va voler copsar tot això, molt present a la novel·la televisiva de 1976.

    

La novel·la la va protagonitzar Ángel Picazo, un molt bon actor del qual corria la brama de si era fill il·legítim d'Alfons XIII, ja que hi retirava. A la meva mare li encantava. La senyora era Carulla, molt jove i maca. Joan Mayol l'interpretava un actor que després es va passar més aviat al doblatge, Roberto Martín, i la seductora Xima era Marisa Paredes, esplèndida. I s'hi poden retrobar, ja que els vint capítols de menys de mitja hora estan penjats a la xarxa, un munt de secundaris coneguts, al menys coneguts dels qui ja som una mica grandets, com ara Joan Borràs, sense barba, Angelat i d'altres.

La pel·lícula té un repartiment prou acurat en el qual, pel meu gust, destaca Amparo Soler Leal, magnífica. Fernando Rey és un bon actor però jo crec que no acaba d'encaixar en el paper. Imanol Arias era jove i guapo però, com actor, estava molt verd. I Ángela Molina no m'ha acabat mai de fer el pes, tot i que a la primera part, quan és jove i seductora, es defensa.

 

Les diferències amb el llibre son rellevants, escurcen la durada temporal de la història, cosa que la desvirtua, es troben a faltar molts fragments imprescindibles per entendre el tarannà dels personatges. Al pobre Joan Mayol, que tants problemes morals i religiosos té, a la pel·lícula li concentren els neguits en el tema sexual. Hi ha un excés de folklore mallorqui i de vestits regionals, pel meu gust. I, en canvi, es passa per alt la mena d'uniforme simbòlic, perruca del XVIII i hàbit franciscà, que vesteix el protagonista quan decideix fer bondat d'una vegada.

Admeto des de fa anys i panys que els llibres i les pel·lícules son coses diferents i s'han de valorar de forma diferent. De fet Visconti també s'arranja a la seva manera el llibre de Lampedusa. I la pel·lícula, amb totes les seves mancances, té un cert encant si considerem que no estem veient una mena de marca blanca del Gattopardo.

Sobre els dos llibres es van fer moltes odioses comparacions, a l'època. En el mon literari nostrat, aleshores petit, limitat i elitista, hi havia molta tafaneria i envegetes a dojo. A mi em semblen bons tots dos llibres però crec que es millor el de Villalonga, un personatge singular, del qual sabem, encara, poques coses, perquè això de ser falangista durant un temps, ho han passat per alt, fins i tot, a la viquipèdia en català, obviant els desastres generals de la guerra i que tot plegat no va ser el que avui ens volen fer creure, un conte de bons i dolents sinó uns fets amb moltes i profundes complexitats. Ara tinc previst llegir aquest llibre recent sobre el jove Porcel on sembla que surt molt Villalonga, amb qui, a més a més, va establir una interessant correspondència, també editada.

Potser fan bé en maquillar biografies perquè aquí costa dissociar unes coses de les altres i aviat es posen etiquetes a tort i a dret. De vegades escolto gent més jove que jo que assegura no voler llegir Vargas Llosa, per exemple, perquè és de dretes i s'ha tornat frívol. Es perden un gran escriptor, amb una obra sòlida i de més gruix, pel meu subjectiu gust, que no pas la de García Márquez, posats a comparar. 

Crec que està per escriure una biografia acurada de l'autor, de gruix, actual i documentada i, si pogués ser, obra de l'Agustí Pons, a l'estil de la de la Capmany. Com també, si hi hagués calerons, es podria endegar una bona sèrie de Bearn, acurada i tan llarga com calgués, en mallorquí, és clar. Però corren mals temps per a aquests iniciatives i per a fer segons quin bunyol val més no fer res i rellegir el llibre o mirar-nos de nou la de la tele d'aquell 1976, tan llunyà i, de vegades, enyorat i tot, a causa de les esperances i les il·lusions que teníem, lligades, de forma inevitable, a l'edat tendra. Aquells ays, per a mi, son ja com els  paradisos perduts del senyor Tonet de Bearn el qual, de moment, deixaré descansar una mica.

Per cert, a l'edicio que tinc, del 1969, la famosa Sala de les Nines, que acaba per ser una mena d'enganyifa, un bluf, despres de desvetllar tanta curiositat, rep el nom de 'Sala de les Munyeques'. Suposos que l'autor ho devia voler així, en tot cas després ja van ser nines i nines s'han quedat. Com que a la peli ens van cremar les memòries del protagonista ara tampoc no les podem recuperar del tot ni saber què ens explicava. 

MARES, FILLES I AMICS BEN INTENCIONATS

 

        Gràcies a betevé, a qui dec moltes alegries cinèfiles, he pogut veure, fa poc, Otoño tardío, de Yasukiro Ozu. He llegit en algun lloc que aquesta pel·lícula no es va estrenar als cinemes convencionals. De fet, fins fa quatre dies Ozu era poc conegut entre nosaltres, més enllà dels cinèfils irredempts, però sembla que al seu país també ha trigat en ser valorat de forma general i incondicional. Fa algun temps la Filmoteca li va dedicar un cicle i al CineFòrum de Tot Història vam comentar els Contes de Tokio, no fa gaire.

    La grandesa d'Ozu rau en una aparent senzillesa. En moltes de les seves pel·licules ens mostra un mon familiar i quotidià i, si fem abstraccio de les caracteristiques costumistes més japoneses resulta senzill identificar-se amb els seus personatges i fer paral·lelismes amb gent que hem conegut.  Otoño tardío és una de les seves darreres pel·lícules, el director va morir relativament jove, deixant una obra de pes que cada dia és més valorada i imitada, en molts aspectes. La pel·licula compta amb molts dels seus actors de sempre, com l'extraordinària Setsuko Hara, que es va retirar del tot després de la mort del director i no es va casar mai. Son actors i actrius amb noms que ens poden semblar exòtics però absolutament propers i familiars en els seus papers de gent normal i anònima. En molts aspectes la història fa pensar en Primavera tardía, que vam poder veure no fa gaire, malgrat que aquí hi convergeixen alguns aspectes diferents i molt interessants.

    L'argument parteix d'un text de l'escriptor Ton Satomi, qui va col·laborar sovint amb Ozu. L'any seixanta tot començava a canviar, de fet el jovent que surt a la pel·lícula ja mostra una evolució evident vers els costums moderns i la pel·lícula és en colors. Pot sobtar el tema dels casaments i els arranjaments que es fan o que es volen fer però en aquells anys, més enllà de les ciutats grans, es feien moltes coses per l'estil, encara aquí, en podria explicar unes quantes.

    La bonhomia dels personatges fa que sobti pensar que els japonesos havien estat un poble bel·licós fins feia quatre dies, però en general sabem poca cosa de ningú. Tenim la percepció, en veure aquestes pel·lícules, de trobar-nos amb uns veïns de casa. Pares i mares ben avinguts amb algun fill o filla, feliços amb la convivència, però amb la preocupació per part dels grans de pensar que els joves quedaran sols i sense família quan ells faltin i, doncs, cal que es casin, que tinguin fills, que muntin el seu niu, més o menys convencional. Vídues i vídus a qui es voldria arreglar amb algú convenient, per tal que no estiguessin tan sols. Homes que recorden les seves il·lusions juvenils. És cert que la percepció de l'edat avui ha canviat força, la gent te fills més tard, viu més anys, joveneja durant més dècades, el casament ja no és imprescindible, afortunadament, com tampoc cal tenir fills si no ve de gust. Però, al capdavall, la vellesa i la mort arribaran i els afectes i llaços son com sempre.

    Vivim en un temps amb tirada a marcar diferències, identitats, cultures, tot això. De fet, tot va a modes, i no sempre la realitat respon a les teories. Aquestes diferències potenciades obliden que cada dia estem tots més junts, entenent-nos en un anglès més o menys macarrònic, vestint igual i mirant les mateixes facècies a internet. En èpoques en les quals es potenciava la universalitat fraternal es va acabar per estossinar-se en nom de les diferències. De vegades he incidit en el tema de l'ànima humana universal, que cada dia en sembla una cosa més evident, tot i que ja hi ha pensadors i polítics que s'esforcen per tal que ens sentim diferents i singulars. Encara sovint em recorden allò d'en Raimon, que em sembla, avui, una boutade, 'qui perd els origens perd identitat'. Algú se m'ha enfadat de vegades quan li he dit que els origens i la identitat ja no em fan ni fu ni fa. Hi ha molta gent al mon que ha d'anar d'un lloc a l'altre per sobreviure i ha de perdre origens i identitat sí o sí. I no per això perd humanitat, ni dignitat, ni capacitat d'adaptació, ni ganes de viure.

    Els personatges d'Ozu, com tots els grans personatges literaris, cinematogràfics, de tant japonesos esdevenen universals i propers. Aquests amics, amarats de bones intencions, ben avinguts, que emboliquen la troca i fan que un altre amic s'il·lusioni amb un possible matrimoni que suposa ja arranjat, precisament amb la noia que, de jovenets, agradava a tota la colla. Aquestes esposes tan bonhomioses i comprensives com Na Maria Antònia de Bearn, sempre somrients i tranquil·les, aquests joves poc rebels en aparença però que entenen els grans molt bé, preocupats per la futura solitud i decadència dels pares... tot plegat conforma un quadre de costums profund i humà, poètic, amb plans d'interiors que semblen quadres moderns, mentre, més enllà de la porta de casa, la gent i la vida van i venen de forma apressada.

        Em queda molt d'Ozu per veure i gaudir, ho admeto. Precisament el director ha estat un dels meus descobriments vitalment tardorencs. Cada dia aprenem coses, vet-ho aquí. Per això, amb identitat o sense, sap greu haver-se de morir. 

ELS MISTERIS INSONDABLES

 

Ves per on, el rostre visible de tot allò del 23-F és avui un vellet amb cara de mal geni, de fet la que tenia de més jove, feliçment retirat, espero que no pas 'enretirat'. Sobre aquells fet s'ha escrit de tot i més, ahir l'escriptor Cercas qui, a més, es veu que està promocionant un llibre d'enjòlit, explicava que ell ja ho va dir 'tot' en un volum de cinc-centes pàgines el qual, ho admeto, no he llegit.

No hi ha cap fet de la història, ni proper ni llunyà, del qual poguem saber-ne la veritat absoluta, ja que la veritat absoluta és una abstraccio. I és que els fets afecten molta gent diferent i amb el temps s'estructuren els relats, una paraula de moda avui, a gust del consumidor. No és cert que la història l'escriguin els vencedors, depèn del moment, al capdavall els vençuts també l'escriuen quan poden o quan es gira la truita. I sempre queden persones que no son ni dels uns ni dels altres, víctimes de tothom, en molts casos, amb opinions ponderades que acostumen a no ser del gust de ningú.

En tot, també en història, se suposa allò de 'doctores tiene la iglesia'. També en el camp científic sorgeixen dogmes i se suposa que el poble, mal educat i ignorant, o entossudit en no llaurar dret, no vol obrir els ulls a la llum de la saviesa. Per això se suposa, fins i tot, que expressar algun dubte relacionat, per exemple, amb les vacunacions, vol dir que ets negacionista i, gairebe, d'ultradreta. 

Sempre han estat habituals els genèrics com ara 'el poble', 'la gent', 'els catalans', 'les dones', 'la joventut', 'els infants'... Aquests mots no volen dir res o ho volen dir tot. Pel que fa a les veritats ocultes, fins i tot quan es pot demostrar que una cosa no es com pensem, no resulta gens fàcil fer-ne una demostració acurada. La mateixa vida familiar és plena de misteris, de coses que no sabem, dels nostres avantpassats remots i propers. I que, de vegades, ens estimem més ignorar. 

Així doncs, com que no es pot saber res del cert i els del mètode científic, quan s'equivoquen, ens asseguren que precisament això és el mètode, assaig i error, vaja, ens hem de situat humilment en la ignorància pràctica. I intentar sobreviure el millor possible. Tot i que no pots estar mai tranquil, i no pas per la pandèmia, sinó, sobretot, perquè el capteniment humà resulta altament imprevisible i allà on avui diu blanc demà hi pot dir negre i els herois d'avui poden ser condemnats a l'oblit o l'ostracisme, si cal. 

Una de les glorioses servituds de la joventut és que veus moltes coses clares i que et poden enredar amb facilitat. La mateixa vida ja t'enreda, de jove. De vell has assolit experiència i una certa perspectiva, en general, car també hi ha gent gran repatania i dogmàtica, és clar. El cas és que, com tants altres fets amarats de misteris, i fins i tot en el cas de què ens destapin alguna llauna caducada un dia d'aquests, vindran més 23-F i continuarem en la inòpia i, de fet, ja no tindrà cap importància, tot plegat. Temps que passa, veritat que fuig.