RECOMANACIONS INÚTILS

 

RECOMANACIONS INÚTILS

Cal controlar el consum de tant xarel·lo.

Cal endegar programes de civisme.

Cal millorar l’escola amb moderns mètodes.

Cal controlar les corrupcions ocultes.

Cal fer neteja al món de la política.

Cal vigilar molt bé l’explotació

de tantes prostitutes de remença

que fan fira als carrers engalanats.

Cal ordenar el turisme d’espardenya.

Cal fer minvar el soroll impenitent.

Cal evitar violències amb les dones,

amb els infants, potser també amb els vells.

Cal evitar el captaire oportunista.

Cal treure dels carrers els rodamons,

els sense llar, que beuen i empastifen

els barris pobres, i a voltes també els altres.

Cal evitar l’assetjament a escola

I a la feina i on pugui rebrotar.

Cal reduir despeses ben inútils,

I fer minvar les ires futbolístiques.

Cal controlar l’art vell del carterista,

i de l’estafador convencional.

Cal emetre poemes per la ràdio,

i a la televisió, teatre i música

de la bona. Donar oportunitats

a músics i escriptors sense padrins,

i als actors sense feina, i a qui sigui

que no pugui guanyar-se les garrofes.

Cal aconseguir avui la pau mundial,

aturar guerres i atemptats sagnants.

Cal protegir tants febles indefensos

i engarjolar els malvats reincidents.

Cal admetre que tots som ben iguals

al menys en el precís instant de néixer

i que després no sempre ens acomboia

una vida prou digna i assenyada.

Cal netejar els forats de la misèria,

triar polítics ben intencionats

però que no visquin en un cel eteri

ni facin tan sovint volar coloms.

Cal admetre que els nostres també fallen,

cal fer autocrítica sense amargar la vida

a la gent que ens envolta sense opcions,

no podrem fugir sempre nord enllà.

Cal admetre que blancs, negres i grocs

si fa no fa, son ben semblants entre ells

i que hi ha a tot arreu gent generosa

però també perversa i destralera.

Cal viure amb l’ambició ben controlada.

Cal no seguir consignes afuades

per vents de grop i per cabdills guillats

que juguen amb el do de la paraula,

i que són els primers en tocar el dos

quan arriba el genet del cavall roig

i el temps de la tragèdia col·lectiva

i s’esmicolen pàtries i conquestes.

De bones intencions l’infern n’és ple

deien sovint els meus avantpassats

que sabien que no hi ha res més pràctic

per viure sense ensurts exagerats

que aquella regla d’or que Sant Ferriol

va fer seva, després de penedir-se:

El que no vols per tu no has de voler

per ningú més. I sembla tan senzilla!!!

Costa, Júlia    poemes inèdits

UN METGE COMPLICAT I UN D'AQUELLS EMBLEMÀTICS POBLES ANGLESOS

Aquest llarg estiu, per motius atzarosos i de salut, haig d’estar sovint a casa. Una de les poques activitats que pots desenvolupar en moments d’inactivitat forçada és mirar la tele. Recordo quan, als inicis de la tele, els meus pares es felicitaven del recurs i de què la gent gran d’aleshores, que no podia sortir, tingués una distracció a l’abast. De la tele convencional, com sol passar amb totes les novetats, se’n van arribar a dir un munt de disbarats i determinada progressia n’abominava,

Però ara deixaré el tema i em centraré en una sèrie de TV3 que s’ha pogut veure aquest estiu, Doctor Martin. Els actors no son gaire coneguts per nosaltres però al seu país ho deuen ser força, com ara el protagonista, Martin Clunes, un senyor no gaire afavorit i d’aspecte malcarat, però amb el seu què. Aquí no sé si s’havia vist abans ja que hi ha unes quantes temporades anteriors. La va crear Dominic Minghella desenvolupant el personatge del Doctor Bramfor, de la pellcula Saving Grace. Està filmada a la zona de Cornualles, en un bonic poble pesquer. Tot i que es fa referència a fets anteriors t’acabes situant bé en el context. La fan a TV3 a primera hora de la tarda, una hora adient per empassar tele, sense tenir gaire pretensions qualitatives.

Els anglesos son els millors en sèries de tot tipus i aconsegueixen treure el suc a tot. El metge del títol, un senyor maduret i casat amb una jove mestra, sembla que va haver de deixar la cirurgia a la capital en desenvolupar hemofobia. Troba feina al poble, on havia vingut de petit a casa d’una tieta. Tot plegat gira entorn de les interaccions del metge amb els habitants del poble, un d’aquests mosaics humans entranyables que podem trobar en aquestes produccions. És molt bon metge, amb un gran coneixement i ull clínic però sense habilitats empàtiques. Malgrat el rebuig de l’inici, acaben per apreciar-lo i no voler-ne cap altre. Tinc alguna amiga que no l’ha aguantat gaire però a mi em fa gràcia i vaig seguint la sèrie malgrat que és repetitiva, amb poca acció, i algunes situacions inversemblants. Es casa amb una mestra jove amb qui tindrà dues criatures. La mestra, que acaba per variar una mica de feina, després de dirigir l’escola, amolla sovint tirallongues educatives, pedagògiques i psicològiques d’aquells a les quals la gent de la professió som tan afeccionada. El difícil caràcter del metge en el seu tracte amb la gent farà que fins i tot l’autoritat mèdica li busqui problemes en més d’una ocasió. Sempre va vestit de forma formal i malgrat la seva extravagància es va guanyant el respecte de la gent.

Al menys fem vacances de l’allau de crònica negra i crims a desdir, que no fa res més que incrementar-se. Després també es pot seguir la sèrie danesa Hotel Voramar que ja havia vist, crec que a Filmin i en la qual, malgrat les tragèdies, tot acaba bé. Poca cosa més, llevat d’alguna pel·lícula que es pugui veure a TV2 o a betevé, i algun documental dels de bitxos de tota la vida o geogràfic, em miro aquests dies.

CAN JORBA, EVOCACIONS PERSONALS

 

Jorba tanca. Ja feia temps que no era Can Jorba però els grans -o vells- encara en dèiem així. Quan era petita una meva tià-àvia, modista, tenia un dietari caducat que encara aprofitava per apuntar les mides i els preus en el qual hi havia uns dibuixos de Can Jorba en construcció. La seva construcció va ser seguida amb molta curiositat i admiració.

Aquests dies llegirem moltes històries sobre els magatzems i la seva evolució però jo crec que els indrets tenen un munt d’històries, lligades a la vida de la gent, tan diversa i diferent. Can Jorba, durant la meva infantesa, eren ‘els magatzems bons’, hereus en part de la mitologia de ‘El Siglo’. Tot i que, segons deien els grans com el Siglo, cap.

No hi anàvem massa sovint, en cicumstàncies extraordinàries. Per Nadal, durant el ‘mes blanc’ que crec que era pel febrer, i en comptades ocasions en les quals es feia alguna despesa extraordinària. Gairebé tot es cosia a casa o a casa de la modista, la confecció era minoritària. Can Jorba era un establiment impressionant, amb sostres alts, interior luxós, escales mecàniques i ascensor amb ascensorista, un botones -un exotisme- i amb el privilegi de què, segons deien els grans, els Reis que allà recollien les cartes eren els ‘autèntics, com els de la cavalcada.

Per cada deu duros de despesa et regalaven un globus, de color blanc sempre, en dèiem una ‘bomba’. De camí cap a casa se’t podia escapar o algun gambirot te’l podia petar. Davant des magatzems hi havia l’Acadèmia Pràctica on ens anàvem a examinar del Comerç i acostumàvem a pujar després a la terrassa dels magatzems on feien infantils activitats diverses els dijous. Fins i tot hi havia un petit zoo.

Vaig tenir un gran disgust quan em vaig ensopegar, un dia, amb l’ocupació de les Galeries Preciado, madrilenyes i xarones, havien baixat els sostres, canviat l'enllumentat, i tot tenia un aire de baratillo. Va ser un dels meus primers gran desenganys urbanístics. Recordo que Espinàs va escriure sobre el tema demanant-se si potser amb el temps seria ‘Can Presiados’. Sempre queda l'esperança

Com és sabut El Corte Inglès ho va colonitzar tot. Una de les èpoques que em van fer més el pes d’aleshores va ser quan van dedicar el local a ‘cultura’: llibres, discos, vídeos... Hi havia un senyor que sempre et vigilava de forma descarada, si eres jove, no fos cas que intentessis endur-te la cultura sense pagar. De fet, es robava força als magatzems i, fins i tot, hi havia qui lloava el fet de mangar cultura. A mi m’haurien enxampat de seguida. El temps de la cultura convencional va passar i hi va haver d’altres galindaines diverses, ja estàvem immergits en el consum.

Tot canvia, nosaltres, més. També va fer moixoni l’arbre de Nadal monumental que va arribar a ser un clàssic. Com cantava el mateix Espinàs ‘tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'.

Vinyes, vedrunes, poemes i monges

 

PANORAMA

 

La vedruna limita la propietat privada,

es clivella l’argila que s’asseca rabent.

Les cornelles s’escampen, dibuixen serpentines

per damunt de les cimes i el perill del congost.

 

Enfila la modista les agulles daurades

i uneix destra i experta parracs i cassigalls.

Al costat una ràdio li canta els amors tendres

d’una sirena noble i un pastor sense llar.

 

Filagarses de boira, canyars vora rieres,

un carreró de poble, un gratacels irat,

i barrals de vi dolç al celler de la vila.

 

De lluny ve un aire fresc amb olor de naufragis.

La vinya ja madura, sota una llum subtil

que acoloreix teulades i terrats vora mar.

Costa, Júlia, poemes inèdits

Tinc un munt d'escrits absolutament desordenats, que sovint ni recordo, amuntegats de qualsevol manera, soc un desastre. Avui m'he ensopegat amb aquest sonet, que devia haver escrit més o menys en aquesta època, la de les veremes. fa alguns anys. M'agraden els sonets per diferents motius, un dels quals és que tinc tendència a l'excés i amb el sonet t'has de limitar a una mida determinada. El sonet sempre revifa, malgrat que hi ha a qui d'això de la rima i la mètrica li fa una mena de mania i creu que el vers lliure és més modern i reeixit. Tant el vers lliure com l'encotillat poden ser bo o dolentsi tot son gustos.

Una vedruna és un munt de rocs arrenglerat fet per assenyalar una partió. Una paraula de poc ús en el nostre mon actual. Vedruna és el nom d'una santa relativament moderna, Santa Joaquima de Vedruna, hi ha escoles que porten el seu nom. Avui no agrada recordar el protagonisme de les ordres religioses tot i que crec que gaudeixen de bona salut.

A la santa, barcelonina, la va canonitzar el 1959 Joan XXIII, i recordo que a l'escola en van parlar i també en parlaven per la ràdio. Casa seva era al carrer de l'Hospital, on hi ha una placa que la recorda. Va tenir una vida relativament llarga i interessant, pertanyia a una família catòlica, religiosa i nombrosa. Es va casar i va tenir molts fills, quatre filles també van ser monges. Va quedar vídua i la família va patir la guerra del francès i la primera guerra carlina. Era un temps complicat, poc conegut encara a fons per la majoria de nosaltres, però que ningú no pensi que aquella era gent contemplativa i ensopida. 

En general les coses no son ni blanques ni negres però avui som en temps de magnificar els temes revolucionaris. Molta gent sembla anticlerical, però, porta les criatures a escoles religioses i determinades escoles religioses també s'han obert a la gent forastera. Jo vaig treballar algun temps al Raval i l'Escola Vedruna era admirable.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquima_de_Vedruna_i_Vidal#Institut_de_les_Germanes_Carmelites_de_la_Caritat

TIBERI, LA HISTÒRIA I NOSALTRES

 

Núria Cadenas ha escrit un llibre sobre l'emperador Tiberi que encara no he pogut llegir.  M'agrada Cadenas perquè és capaç de tocar temes molt diversos i variats. Aquest matí he sentit una entrevista que li feien per la ràdio i ha tingut la honestedad de recordar més d'una vegada que el llibre era una novel·la. No sempre hi ha un gran interès en deixar clares aquest tipus de coses. 

Fa anys creia que no m'agradava la novel·la històrica però m'he adonat de què no és així, depèn de la grapa de l'escriptor i, al capdavall, tot és un tema de gustos i moments vitals. A l'entrevista un entrevistador ha mencionat alguns llibres en anglès sobre l'emperador i, amb tota l'atrevida ignoràcia dels agosarats ha assegurat que no hi havia res en castellà.

Amb el pas del temps s'acabaven aplegant coneixements diversos, en determinats camps, és clar. I de seguida m' ha vingut al cap un llibre que vaig llegir fa molts anys, Tiberio, història de un resentimiento, de Gregorio Marañón. Em faig el càrrec que Marañón és avui un gran desconegut per a molt de jovent, lligat, fins i tot, de forma injusta al franquisme, i res d'això. Aquest llibre em va agradar molt, no és massa extens, com el que té Marañón, impressionant, sobre el Conde-Duque de Olivares. Encara que segurament no hi té res a veure penso que coincideix amb Cadenas a l'hora de mirar d'esbandir la llegenda de perversistat sobre el personatge. Miguel-Anxo Murado, un escriptor gallec, té un assaig que porta per títol La invención del pasado i en algun momet diu que les coses no és que fossin així o d'una altra manera sinó que no ho podem saber.

Si dels fets més recents en tenem tantes versions i opinions, si fins i tot la història familiar ens arriba de moltes maneres, si fins i tot ens reinventem, sovint sense mala intenció, la història personal, no cal dir el passat més o menys remot. Sobre l'Imperi Romà ja s'havia escrit en el seu temps però avui també sabem que la informació sempre és interessada, la veritat, tan lloada, és complexa i i interpretable. Nosaltres vam viure molt a fons l'època de la sèrie 'Jo Clàudio', va ser una sèrie transversal i tothom la mirava. És una bona sèrie i els llibres de Graves son uns bons llibres si n'acceptem la ficció, ja que també son novel·la. 

Més enllà de la gent important els intents d'acostar-se a la realitat de la població no han acabat de reeixir perquè és impossible. Tot amb això hi ha notables intents, com ara els 'Sesenta millones de romanos'.

Avui, per sort, podem trobar informació a bastament sobre molts personatges, quan més sabem més sabem que no sabem. La història no és mai veritat, és un conjunt de mirades damunt d'un passat que no entendrem perquè han canviat els valors, les formes de vida... Ens han insistit sovint, pel que fa a la història,  a encotillar les coses de fora absurda, actualment està passant amb fets com la Guerra Civil, fins i tot l'independentisme actual. Hi ha molts convençuts dogmàtics que no admeten desviacions ideològiques. 

En el temps de la sèrie 'Jo Clàudio' una veïna de l'escala, perruquera, em comentava i tornava a explicar tots els disbarat que feien en aquell temps. M'ha passat també en comentar llibres, sovint tan poc fiables, tot i que distrets, com 'La capital del mar'. 

Paro aquí perquè tindria tema per estona.

Comunico, tot i que molts i moltes ho sabeu, que he tingut un bon ensurt, una pujada de tensió amb ictus inclòs I amb ingrés hospitalari urgent, i crec que això de començar a penjar coses al blog és un bon senyal tot i que, siguem realistes, n' hi ha per dies.