OLGA XIRINACS, 90 ANYS

 

Olga Xirinacs ha complert 90 anys, el dia de Sant Ponç. A Tarragona li han fet homenatges diversos però trobo a faltar referències sobre ella a teles i ràdios majoritàries. Encara més, quan es parla de poetes sembla que ens quedem amb els de sempre. També s'ha fet alguna reedició, encara bo. Fa alguns anys vaig intentar, a la mida de les meves pobres possibilitats, reclamar per a ella el Premi d'Honor, sense resultats efectius.

Sembla que, pel que fa a l'aportació literària femenina, no passem de la Rodoreda. A Facebook vaig obrir un blog on es poden fer aportacions amb notícies diverses sobre ella. No s'ha entés el que representa poder comptar amb una escriptora de gruix, viva i en actiu. El mon literari és injust, com tants altres. El Premi d'Honor, el Nobel i d'altres menys importants compten amb una gran majoria d'homes, encara avui. 

Si encara teni blogs o el que sigui us convido a què intenteu dedicar-li una entrada, un comentari, al menys que l'oblit no es faci més greu.

He pujat les escales d'hivern a hora primera,

cruix la fusta, es bada la mimosa,

la llum del mar és groga sobre els vidres blaus

de l'aigua continguda en llunyania.

I aquí dalt, tendrament, he alliberat

el  secret de les meves companyies,

les que em segueixen sense veu, furtives,

fantasma o àngel, pensament, memòria,

i els he dit: desplegueu-vos,

fugiu per la finestra de llevant, voleu,

esborreu tot temor de nits en vetlla,

obriu al sol els llavis tan glaçats,

navegueu pel matí que recomença,

buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.

Després ja tornareu, amb les mans buides

d'haver tocat el cel i no tenir

sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

COMIATS LITERARIS

Aquest és el darrer llibre de Julian Barnes, de moment. L'autor compta amb una extensa bibliografia, dinou novel·les, assaigs... Aquest llibre te una mica de tot, no ens explica una història i inclou moltes reflexios sobre la memoria i els records que recorden i que ens porten a d'altres records, com allò del cistell de cireres. També ens parla de medecina, dels seus problemes de salut i del context mèdic que el tracta.

El llibre conté moltes referències literàries, més o menys conegudes, com ara allò de la magdalena de Proust. El llibre va endarrera i endavant, el mateix autor és justifica i es corregeix. Inclou en el text una història, la d'una parella d'amics que es coneixen, se separen i es tornen a trobar, sempre amb la intervenció de Barnes. El diàleg amb ells farà que trobem disquisicions diverses sobre l'amor, els seus excesos i els seus riscos.El títol original (Departures) té, pel que he llegit una ambivalència, ja que evoca arribades i retorns. 

El text pot desconcertar qui esperi una narració convencional, malgrat que traspua el tarannà de l'autor i una ironia molt especial. És un text inclassificable però amb fragments interessants i emotius. També hi trobem moltes al·lusions a la feina de l'escriptor, a les seves fonts i les seves dèries. Tant de bo que aquest adéu de l'autor no sigui definitiu, un punt i seguit, vaja. Llàstima de no saber anglès per poder accedir a les versions originals dels llibres interessants.

AQUELL TEMPS DE LA 'NOUVELLE VAGUE'

 

Richard Linklater és un director original, que fa el cinema que vol fer i el fa al seu ritme. El temps, la conversa, l'observació del capteniment humà, son elements que donen empenta a la seva narració.

A Filmin podem veure la seva pel·lícula sobre la Nouvelle Vague, centrada en la gènesi i procés de la filmació de À bout de souffle (1960), dirigida per Godard. Intenta dir coses noves sobre la pel·lícula, el director i l'època pot semblar, hores d'ara, sobrer, però si ens acostem sense prejudicis a aquest film que parla d'un altre, gaudirem d'unes evocacions tan joganeres com la seva inspiració.

La Nouvelle Vague va intentar renovar el cine, va sorgir a finals dels anys 50 i principis  dels seixanta, quan un nombrós grup de cinèfils, la majoria dels quals vinculats als Cahiers du Cinéma va voler passar a la pràctica, pel que feia a intentar coses noves i sorprenents enfront del cinema industrial i comercial que era majoritari.

El cinema comercial anava de baixa, la televisió s'imposava, van sorgir grans estudis i la teconologia aplicada a les grans produccions. Aquells joves francesos van entendre que no feien falta grans pressupostos, amb una càmera, els carrers, actors i actrius i ganes de filmar n'hi havia prou.

Calia reflecctir històries quotidianes, el ser humà real, fer un cinema crític però també experimental, aconseguir una mena de joc que es podia aplicar al llenguatge, al muntatge, al so. I jugar, així mateix, amb la improvisació. Godard va assolir un llloc molt rellevant en aquell moviment. 

A la pel·lícula que comento se'l veu inquiet i cobejós de fer un primer llargmetratge, Havia realitzar curts i escrit sobre cinema i veia com amics seus (Truffaut, Chabrol) ja tenien pel·lícules pròpies. En aquesta reconstrucció d'un rodatge i d'una època es reflecteix molt bé la forma de filmar i el rebuig del convencionalisme.

S'evoca un munt de personatges de l'època, més o menys semblants als originals, parant atenció a l'actriu Jean Seberg, a qui Godard explica com ha d'anar tot, cosa que no sempre s'entén. El resultat serà una obra caòtica i irreverent pero original i  molt ben acollida en ambients cinèfils. 

En el present el cinema torna a viure una mena de crisi, per això resulta interessant mirar cap aquella època i cap aquell cinema. Avui encara resulta més fàcil deixar-se portar per la improvisació, els mòbils permeten moltes llibertats. Aquesta  pel·lícula és també una mena de joc espontani, no sempre reeixit, i pot desconcertar qui esperi un documental seriós sobre el tema.

No trec mèrit a A bout de souffle però no és una pel·lícula que m'emocioni. Penso que França sap aprofitar molt be el mèrit de la seva gent i promocionar el que calgui. Tampoc aquesta evocació m'ha acabat de fer el pes però té moments encisadors. La podeu veure a Filmin.

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Richard_Linklater

https://ca.wikipedia.org/wiki/Nouvelle_Vague_(pel%C2%B7l%C3%ADcula_de_2025)

PAÍS DE POETES

 

Joan Vinyoli

El campanar

Sovint, sovint, com per la dreta escala

d'un campanar, fosca i en runes,

pujo cercant la inaccessible llum;

ple de fatiga dono voltes,

palpants els murs en la tenebra espessa,

graó rera graó.

 

Però de temps en temps,

sento la veu de les campanes,

clara i alegre, ressonar,

tocant a festa allà en l'altura,

i veig per la finestra en el silenci

de l'alba els camps estesos, esperant.

 

Aurores de la infància, com us trobo

llavors, ah, com encara dintre meu,

una llavor de joia perdurable

pugna per fer-se planta exuberant!

Com crides, infantesa, en les profundes

capes del cor, com, de genolls, et trobo,

Déu meu, llavors, tornat pura lloança.

• 
  

Joan Vinyoli i Pladevall (1914-1984), gran poeta català, va assolir el reconeixement públic en els anys 70 amb 'Tot és ara i res'.

 

Va rebre diferents guardons. La seva poesia relaciona la seva vida amb l'obra, amb un cert sentit mistic. En els darrers anys s'ha posat molt en valor la seva poesia, apreciada per les noves generacions.

Havia llegit fins ara els seus poemes de forma atzarosa. Fa algun temps vaig comentar que no en tenia cap llibre i el meu gendre em va portar el que linco en aquesta entrada.

 

La gent de la meva generació podem recordar una època en la qual Espriu senyorejava la nostra poesia. Calders deia que el mon de la literatura catalana era un prestatge on si n'hi havia un semblava que no n'hi pogués haver més.

De sobte sembla que quedava bé opinar que, per exemple, Espriu havia estat sobrevalorat i que el millor era Vinyoli. Fa anys també es deia, en broma, que érem el país amb més poetes per quilòmetre quadrat. Jo crec que no cal entrar en si un és millor que un altre, es fa difícil valorar una obra poètica en blog, podem trobar poemes genials i d'altres que no ens fan ni fu ni fa, en un mateix autor.

Hi ha grans oblits, ja he comentat en alguna ocasió el cas d'Olga Xirinacs. Hi ha gent que connecta molt, per exemple, amb Martí i Pol quan alguns 'entesos' el troben simplista. Joan Oliver també ha estat oblidat, en comparació amb Espriu. Personalment he d'admetre que jo soc sagarriana convençuda. Recordo que en un antic article d'Espinàs aquest deia que va coincidir en un ascensor amb Foix i Martí i Pol, va comentar la sort que tenia d'anar amb dos grans poetes i a Foix no li va fer cap gràcia la comparació.

En tot cas, és una sort comptar amb tantes referències. Com en tants altres casos les dones sempre queden una mica fora del canon, cas de la mateixa Xirinacs, de Maria Mercè Marçal i tantes altres. Un llibre de poesia no es una novel·la, no acostumem a llegir-lo d'una tirada, requereix lentitud i tranquilitat. En compensació, molts poemes formaran part del nostre imaginari sentimental.

No se si es veritat o una brama, fa anys es deia que no es promocionava prou Vinyoli perquè bevia. Pertany a una època en la qual es bevia i es fumava a dojo, però si això fos així seria una mostra més de la societat culturalment rància en la qual es movem.

DESMITIFICACIONS IMPRESCINDIBLES

 

Aquest llibre incideix en la necessitat d'objectivitat davant de fets històrics que han conformat lectures del passat encotillades i amables. L'Edat Mitjana va ser considerada sovint com una època fosca, sòrdida. Com a reacció, després, va generar un interès no exempt de romanticisme, amb herois i construcció incipient de mites i pàtries. 

Els mites no son innocents. Fomenten la pertinença a una comunitat històrica i no és gens fàcil deixar-los de banda. Espanya, amb un franquisme molt adient a la mitificació nacionalista, va fer de l'anomenada reconquesta el pal de paller de les essències hispàniques.  Escriure de forma objectiva sobre temes històrics no és fàcil ni còmode. Els mites (Àlvarez Junco)divideixen la societat i poden portar la gent a matar-se, fins i tot. Han estat utilitzats per excloure o per legitimar la violència, sovint molts d'ells es remunten a l'època medieval tot i que hi ha aspectes que es van repetint al llarg del temps i a la gran majoria de països. Durant la celebració del segon centenari de la Revollulcio Francesa es van trobar amb malentesos historiadors del país veí que intentaven desmitificar-la o fere-ne una crítica acurada. 

Els mites precisen d'herois, cas, per exemple, del Cid, tan popular i lloat. No fa massa anys una persona amiga em va dir que l'havia sorprès saber que Jaume I havia fet coses dolentes. Hi ha qui accepta de bon grat la dismitificació de la història hispànica però que rebutja la crítica a les seves pròpies creences o sentiments, cas de Catalunya. En el context escolar encara es fa més difícil intentar una certa objectivitat raonada. Els mateixos hitoriadors sovint no son innocents, tenen les seves idees consolidades i tampoc no es volen enfrontar del tot a les lectures canòniques del passat.

Fa anys, en una Escola d'Estiu, recordo un  debat sobre si s'havien d'explicar a l'escola mites i herois del context català. Un assistent dels que moderaven l'acte va manifestar que sí, ja que tothom ho continuava fent. Però denunciar l'ús del passat com arma ideològica d'exclusió hauria de conformar una part important de la pràctica historiogràfica acadèmica. Hi ha llibres i articles sobre aquest tema (La invenció del pasado, l'invent de la tradició...) però no tenen la difusió imprescindible en comparació amb l'auge de la novel·la històrica, la qual sovint contribueix a consoidar el coneixement històric sense massa manies per la versemblança. Lectura, cinema, tot plegat ha contribuït a un coneixement sovint tergiversat si no s'és prou crític o no hi ha interès per contrastar les informacions, separant allò que és ficció (i que, per altra banda, pot ser útil en diferents casos i podem trobar qualitats molt diverses en la literatura de consum).

Malauradament molta gent gosa escriure sobre història i fins i tot a revistes especialitzades es poden trobar errades o bé opinions que palesen en excés la manca de rigor o la ideologia del redactor. L'important és no caure en la incondicionalitat i ser capaços, amb les moltes eines a l'abast que tenim avui, de contrastar informacions i admetre que ningú és millor que ningú, en aquest mon divers i complicat.