AVUI, SANT JAUME

 

Avui és el dia de Sant Jaume. Sant Jaume és un sant lligat a tradicions diverses, fins i tot a prejudicis que tendeixen a fer-ne, per raons diverses, una mena de 'sant hispànic'. Avui sabem que moltes narracions sobre el sant pertanyen a l'imaginari ancestral, en algun moment es deia allò de 'Santiago Matamoros', cosa, avui, molt lletja i desagradable.

Fa algun temps vaig escoltar fins i tot un clergue significat de Santiago de Compostela que manifestava la seva incomoditat quan hi havia visites de turistes musulmans, fins i tot es veu que algunes imatges massa significatives, d'aquestes en les quals el sant estossinava moros medievals, les havien 'enretirat'. Avui, afortunadament, la nostra visió del mon i de la gent, en general, ha canviat força, al menys en teoria, però hi ha prejudicis que sempre suren, què hi farem. 

La Plaça de Sant Jaume és un dels llocs més emblemàtics de Barcelona. Es troba més o menys a la cruïlla que formava la interseccion del 'cardo' i el 'decumanus', vies principals de la colònia de Barcino. Allà hi hagué el fòrum i el temple d'August del qual, per sort, es conserven quatre columnes, situades a dalt del mont Tàber, al carrer del Paradís, encara que enguany sembli estrany això del 'mont' en aquell indret.

Hi va haver allà l'església de Sant Jaume, que havia tingut un porxo on s'ajuntaven els consellers de la ciutat per diferents motius. El Palau de la Generalitat es va engrandir l'any 1598. El 1823 es va enderrocar l'església i d'altres edificis, jo vaig creure durant molt de temps que aquesta es corresponia amb l'actual parròquia de Sant Jaume del carrer Ferran, però no és així, tot i que  crec que alguna relació han tingut.

La plaça va esdevenir encara més gran i es va dir durant molt de temps 'Plaça de la Constitució', nom que figurava en una placa de la façana de la Casa de la Ciutat, retirada de forma absurda i inexplicable l'any 2013, gràcies als de la memòria historica al gust del que mana. Durant el segle XIX hi havia uns encants, tres dies per setmana.

https://oldbcn.com/es/turismo/arte-publico/plaza-de-la-constitucion

L'antiga església de Sant Jaume era gotica, d'una nau, renovada el 1388. Hi havia pintures de Francesc Tramulles, amb una representació d'una batalla mítica de la també 'mítica' reconquesta, la de Clavijo, en la qual va intervenir el mateix apòstol, segons explicaven. Un retaule important de l'església va anar a parar a Cardedeu on el van cremar, suposats 'incontrolats', durant la guerra civil.

Jaume ha estat un nom molt popular i estimat, hem tingut Jaumets a dojo. En castellà allò del 'Jaimito' va fer història. La suposada troballa de les restes de l'apòstol han generat amb els segles tot aixo del 'Camí de Sant Jaume', amb moltes variants, objecte de devocions i peregrinacions des de la nit dels temps. 

Un dels primers promotors, amb visió comercial, va ser el bisbe Gelmírez, de qui es va dir que anava a robar relíquies a diferents indrets per donar més valor a la ciutat de l'apòstol. Sant Jaume és el patró estimat de Galícia. Un personatge més llegendari que històric, en molts aspectes, embolcallat per tradicions i rondalles, com tants sants i santes, ep. Havia estat festa de precepte quan existien les festes de precepte. Vol dir que calia anar a missa, altrament, pecat mortal.

Galícia és una meravella, Santiago és una ciutat emblemàtica, preciosa, malgrat els excessos turístics del nostre temps, tot i que en els del bisbe Gelmírez es veu que ja hi havia massificació i venda de merxandísing de l'època, com ara petxines de pelegrí. Es veu que la família Franco ha hagut de tornar unes imatges antigues que tenia a casa seva,  des de ves a saber quan, procedents de l'església. 

He intentat fer un resum a la meva manera del tema, m'he deixat moltes coses al tinter i potser he fet alguna errada i tot. Demà, a casa nostra, Sant Jaume serà un dia 'de cada dia' i el nom de 'Jaume' malgrat ser tan bonic i contundent, com tants altres, es troba en recessió a causa de la badoqueria moderna. Els Jaumes també son els 'Santiagos' i 'Iagos'. Per sort el sant vestit de pelegrí ha superat el sant a cavall matant multiculturals, com ha de ser, vaja. Tenim molts Jaumes rellevants, un d'ells el Rei Jaume I, mitificat així mateix a dojo, malgrat que en va fer de tots colors, com tants altres, ep. 

EL POLÍCIA-POETA S'ESCAPA DEL LLIBRE

A la plataforma Filmin es pot veure una bona part de la sèrie Dalgliesh, el polícia-poeta de les novel·les de P.D.James. La sèrie te tres temporades i, de moment, se'n poden veure un parell. El famós polícia pren vida pròpia i, amb algunes llibertats sobre personatges, s'aprofiten les trames criminals dels llibres. Es pot veure subtitolada en català. 

Està ambientada a l'Anglaterra de mitjans dels setanta. P. D. James va ser molt llegida fa anys i sobre els seus llibres ja s'havien fet pel·liculetes per a la televisió en algunes ocasions. El policia ja és un poeta reconegut i festejat per l'editora, i, com en tants casos, té empatia i capacitat d'observació que el porten a solucionar els crims. El protagonista és Bertie Carvel i la resta de personatges van variant de repartiment.

Encara em sorprèn l'interès progressiu que desvetlla el crim, tant el literari com el real. Estimula el morbo inconscient, les biblioteques tenen un munt de prestatges dedicats a novel·la negra i molta gent lletraferida ha intentat conrear el genere, amb més o menys grapa. En els darrers anys la novel·la negra s'ha tornat més negra i violenta cosa que sembla que ha produït un cert cansament i un retorn a la novel·la negra més innocent, a l'estil Agatha Christie. Els programes sobre crims reals també han assolit un èxit inquietant.

Evidentment aquest interès no és d'ara, fa anys que existeix, però s'ha incrementat de forma constant i les teories sobre el gènere i la temàtica també han proliferat. 

ACUDITS I TRAGÈDIES

 

Vaig veure per televisió la pel·lícula sobre la primera part de la vida de l'humorista Eugenio. Una història lluminosa i romàntica que sabem que no acabarà bé ja que la seva parella va morir molt jove i res va ser igual. Existeix un documental realista i dramàtic sobre la segona part de la seva vida. 

https://www.rtve.es/play/videos/imprescindibles/imprescindibles-trailer-eugenio/5813863/

'Saben aquell' és una bona historia amb David Verdaguer i Carolina Yuste en estat de gràcia, on podem veure com es coneixen i enamoren, i canten junts al duet 'Els dos', molt bé per cert Yuste, actriu en alça molt interessant i bona cantant.

Reflecteix també tota una època. Jo tenia els fills petits i sortia poc però la gran majoria dels amics i coneguts havia seguit Eugenio al Sausalito. Va ser una època de pubs, vida nocturna i música en català. La gran majoria et repetia els acudits, de vegades amb poca gràcia, tot s'ha de dir. A la pel·lícula en podem recuoerar uns quants. 

Vaig passar una bona estona amb la pel·lícula, tot i que sigui trista, ja que la vida és complicada i els pallassos tristos, una tradició. Més trist és el documental, en el qual es palesa la dificultat de l'artista per fer una vida normal i estable després de la mort de Conchita. De vegades em ve al cap un nen que, en ocasió d'un programa dedicat  a Xesco Boix, va comentar que quina sort tindrien els seus fills, amb un pare tan criaturer. 

Eugenio és un personatge lligat a l'heterodoxia catalana, va triomfar amb els acudits, de forma atzarosa, va guanyar molts diners i els va perdre. Representa tota una època barcelonina. David Trueba va dirigit la pel·lícula, un encàrrec, i de seguida va pensar en Verdaguer per al paper, un altre gran actor nostrat, polièdric i atractiu.

Penso en tantes biografies poc conegudes encara, com la de Capri, per exemple. De vegades feien córrer la brama de la poca gràcia humorística catalana, un absurd, cada cultura te el seu humor i no sempre entenem el dels altres.

https://www.filmaffinity.com/es/film848364.html

TOTES LES BATALLES

 

El llibre de memòries de l'advocada Magda Oranich hauria de ser lectura obligatòria per al jovent que encara ignora els grans canvis que va representar la bescantada transició. Oranich ha estat una activista constant, un referent cívic. Els qui som més o menys 'del seu temps' segurament ja coneixem o hem participat en molts dels fets que es recullen al llibre. Oranich s'ha significat durant enys en totes les batalles per la llibertat i els drets humans.

Durant la dictadura va defensar presos polítics, dones amb problemes, col·lectius perseguits com ara el moviment LGTBI, en èpoques en les quals significar-se comportava riscos evidents. Hi ha fets emblemàtics, com ara la Caputxinada, la tancada a Montserrat o les Jornades Catalanes de la dona. La situació legal de la dona va evolucionar de forma evident i coses que avui semblen normals i justes eren prohibides o castigades. Oranich ha lluitat contra la pena de mort, a favor de la transformació del dret civil, per als drets dels animals... Especialment colpidors son els fragments a l'entorn dels assassinats de Puig Antich i de Juan Paredes Manot.

Magda Oranich va comptar amb una família culta i comprensiva, va poder anar a la Universitat, aleshores minoritària, encara més per a les dones. Aquestes memòries es llegeixen amb facilitat però toquen temes importants i seriosos sobre els quals sempre s'ha de reflexionar,  potser perquè mai no estan guanyades del tot les batalles per la justícia i en alguns aspectes sembla que anem enrere, segons com. Una llàstima que aquell intent a l'entorn del partit Nacionalistes d'Esquerra no sortís bé. Amb aquest llibre recordem i recuperem fets, personatges, situacions... Convé mirar enrere de tant en tant per comprovar que moltes coses van canviar, en aquella transició encara mal entesa.

DICKENS, RECORDAT I RELLEGIT

Sergi Pàmies va presentar, a Col·lapse, "El suïcidi exaltat de Charles Dickens", de Philippe Delerm, un llibre breu, centrat en un episodi poc conegut de la vida de Dickens. Delerm, autor de títols com "El primer glop de cervesa", retrata l'obsessió de Dickens per les lectures públiques en teatres, que van acabar convertint-se en la seva gran passió i quasi una addicció. 

Omplia sales a Anglaterra i també a l'estranger, i gaudia de l'èxit i dels aplaudiments, fins al punt de deixar en segon pla la seva vida familiar. El llibre explora aquesta dependència creixent de l'escenari i les conseqüències personals que va tenir, amb una mirada que parla d'un "suïcidi exaltat" en el sentit emocional i vital: una entrega a la fama i a la gira constant. El resultat és un retrat diferent de Dickens, que el mostra més enllà de l'escriptor consagrat i permet descobrir-ne una faceta més humana i contradictòria.

Per sort el llibre es pot trobar a ebiblio. Resulta una mica desconcertant, començant pel títol, i l'autor omple pàgines amb un excés de cites de l'obra de Dickens. Malgrat això té un gran encant, aplega dades biogràfiques, referències diverses, anècdotes... Es pot considerar una mena d'assaig singular i original que contribueix a desitjar rellegir l'obra de Dickens amb una mirada adulta.

Diuen que l'escriptor estimava més els seus personatges de ficció que els propis fills. En va tenir deu. Sembla que els homes intel·ligents i importants no es preocupaven pel nombre de descendents, la dona els cuidava i, en més d'una ocasió, aquesta també col·laborava amb ells sense que li agraís gaire, sovint el contrari. 

Ens trobem doncs amb un petit-gran llibre, no tan fàcil de llegir com es pot pensar per la seva extensió. Les lectures de Dickens, que li procuraven bon rendiment econònic, aplegaven un gran nombre de public. Ell 'escenificava' molts passatges, feia veus diferents segons els personatges i l'activitat era prou ben remunerada.

https://www.3cat.cat/3cat/sergi-pamies-charles-dickens-era-el-bad-bunny-del-segle-xix/video/6410024/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Philippe_Delerm

https://es.wikipedia.org/wiki/Charles_Dickens