DIVAGACIONS SOBRE LLENGÜES I TENDÈNCIES

 

El guanyador del Premi d'Honor d'enguany, un gran filòsof, ha traduït la poesia de San Joan de la Creu. Com exercici lingüístic crec que deu ser molt interessant, tant fer la traducció com poder-la llegir. Ara be, llegir traduccions del català al castellà, si no es llegeix i coneix el text original, em sembla que s'hauria de qüestionar.

Agradi o no, i per més que hi hagi qui vulgui entendre-ho d'una altra manera, la gent de per aquí entenem i llegim en les dues llengües. Fins i tot en el cas d'idiomes que no entenc gaire m'agrada poder contrastar la traducció amb l'original. Això ho han entés molts procedents de països colonitzats que, a la pràctica, han acabat per acceptar la llengua imposada i fins i tot han assolit fama i prestigi gràcies a 'dominar-la'.

El mateix diria sobre qui, entenent el català, defuig la versió original en aquest idioma i opta per llegir la 'traducció'. Sovint, avui, molts llibres, sobretot de narrativa, surten en les dues versions i de vegades ni se sap quina és l'original. Espriu, en més d'una ocasió, es planyia de què els llibres en francès es llegissin traduïts. En aquell temps el francès era la llengua escolar i majoritària a l'ensenyament, és clar. En tot cas llegir els grans clàssics castellans i hispanoamericans, en català, pot ser interessant a nivell personal i de curiositat intel·lectual sobre les versions, però crec que el més important és anar a la font original. 

Avui les versions originals no semblen tenir l'estima que tenien en d'altres temps. Els planys per la manca d'us del català gairebé sempre confronten amb el castellà, i no es fa tanta atenció a la proliferació de l'anglès, per exemple. En d'altres èpoques hi havia qui s'acostava a les produccions en català en versió original gràcies al prestigi dels escriptors, sobretot en el camp de la poesia.

Veure llibres com el que linco,  versions reduïdes de clàssics  castellans i en català actual, em fa una mica d'angúnia, però és una constant. No dubto de la gran qualitat de la traducció de Sant Joan de la Creu però penso que hauria d'anar acompanyada de l'original, el mateix per a molts altres llibres.

El tema de les llengües és complex, s'hi barregen prejudicis, política i de tot. És possible que el castellà -o espanyol- l'imposessin els manaies però, hores d'ara, és ja aquesta una llengua tan meva com el català, i trobo que no deixa de ser una riquesa. Encara més considerant com aquesta llengua compta amb molts parlants i moltes produccions culturals, més enllà d'Espanya mateix. I, comptat i debatut, també els romans van 'imposar' el llatí.

En el tema del català sovint es deixa de banda un tema que incomoda, en això de les llengües pesa molt 'l'audiència' i les llengües minoritàries, per molt que les estimem i les fem servir, tenen aquesta servitud. I, a més a més, les llengües que provenen del llatí tenen moltes coses en comú i moltes diferències una mica artificials, potenciades per la tendència a ser originals i 'tota una altra cosa'. 

Un altre tòpic ha portat a fer-nos pensar que la traducció és 'pitjor' que l'original. No sempre és així, hi ha traduccions que han superat fins i tot els originals, tot i que es perdin matisos, de forma inevitable. El mateix tema ens pot portar a un altre de polèmic, el doblatge, tan criticat fa anys i tan assumit avui, quan hi ha molta mandra i poca tirada a l'esforç.

DE TOTÒLEGS, TOTÒLOGUES, PERIODISTES I TEMES RECURRENTS

Uns dels programes més habituals a teles i ràdios son els 'debats-tertúlia', que han proliferat i que semblen gaudir de bona salut. N'hi ha de matinals, a mig matí i també crepusculars i nocturns. En ocasions, quan a aquests programes, de tant en tant, es porten especialistes en temes concrets, la cosa val la pena. Ara bé, en general, hi ha un grup de gent habitual, allò que abans en deien 'totòlegs', persones que saben de tot i que et trobes de forma repetida en indrets diferents.

Com que és difícil, avui, saber de tot, malgrat que la majoria d'aquests tertulians i tertulianes tenen la seva preparació, que no els negaré, sovint omplen una bona part del seu temps opinant de forma gairebé personal, arreglant el mon, vaja. Res gaire diferent del que fan els periodistes esportius quan parlen, per exemple, del Barça.

En aquests programes hi sol haver sovint temes de moda i temes recurrents. Durant molts dies hem estat escoltant opinions sobre el Vaticà i el Papa. Ara toca la victòria del Barça i l'Eurovisió. Son programes distrets però, amb excepcions importants, la majoria de tertulians habituals i repetits diuen coses que qualsevol persona amb una mica de cultureta podria dir.

L'estrella dels programes, en general, no son, però, els tertulians, sinó els presentadors i presentadores. Sovint, amb el pas del temps i amb l'augment del prestigi, acaben opinant ells també del que sigui i fan que se'ls vegi el 'llautó ideològic'. Això no és d'ara, evidentment. 

De vegades, amb més o menys grapa, tallen intervencions rellevants ja que el temps compta molt en aquests espais. I així es passa d'un tema greu o gravíssim a una ximpleria, gairebé sense solució de continuïtat. La culpa també és de nosaltres, els consumidors d'aquests continguts a manca de coses millors, i que hem acabat per acceptar la informació feta amb píndoles de ràpid consum.

Tan sols cal repassar algun programa antic, tipus 'La Clave' o entrevistes en profunditat com les de Soler Serrano, per veure com hem perdut pistonada. Els temes seriosos son complexos, precisen de temps i de bones explicacions, malauradament tenim poca paciència. O potser és que ens han acostumat a una mena de consum cultural lamentable. Les visites a museus, les rutes culturals, que també han proliferat, segueixen una mica el mateix tarannà, temps limitat, anècdotes que facin gràcia, i encara bo si el responsable te ganxo i grapa, no sempre és així.

Un tema molt greu, que em temo que anirà desapareixent del mapa, com tants altres, és tot això de la DGAIA. He sentit estranyes opinions sobre els fets, per part dels totòlegs oficials, en les quals s'hi barreja fins i tot l'ús del tik-tok. Mentre els responsables de les desgràcies siguin les tecnologies no caldrà demanar responsabilitats polítiques. Com és que mai no es mencionen, que jo sàpiga, programes alternatius com 'Octuvre'? 

Un altre tema, entre molts, és la mitificació del futbol, els futbolistes (del Barça, ep) son els herois del nostre temps. És normal que el Barça sigui 'més que un club'? Potser sí, jo no soc gaire afeccionada al futbol ni a l'esport de competició però ho trobo tot passat de voltes, la veritat.

Admeto que el mon ha canviat, no crec que abans fos tot millor, ni de bon tros, i en podria posar molts exemples. Però de vegades caic en el parany de comparar, per exemple, els festivals de cançó amb orquestra i gent mudada cantant 'normal' amb tot això del soroll i les llumetes i les senyores de bon veure remenant l'esquelet vestides de vedettes sexis. Ja costa molt cridar l'atenció, és clar. Tot és massiu i passa allò del 'massa farts'. I a cada bugada es perd un llençol, encara que es guanyin altres coses, no diré que no.

MAIG

 

MAIG

Porque ese cielo azul que todos vemos,

ni es cielo ni es azul. ¡Lástima grande

que no sea verdad tanta belleza!

(Germans Argensola)

Cau una pluja tendra damunt la pols dels dies,

el mes de maig aplega la joia del temps nou,

les roses dels jardins atrauen els insectes

i noves mallerengues cerquen parella avui.

El present, com la sorra, s'esmuny de les butxaques,

mentre tot es renova també tot es fa fum,

la cançó de la vida esclata i ens sacseja

i mares primerenques estrenen un goig nou.

Tot és un gran misteri o atzar incomprensible,

girem als cavallets d'un món inconsistent

i aquesta pau dels dies sempre resulta fràgil

davant de l'evidència d'un món violent i injust.

Notícies amb tragèdies a voltes ens inquieten,

davant de la impotència mirem al cel amic,

encara que la ciència digui que és un miratge

creure que allà hi romanen els àngels immortals.

Julia Costa, poemes inèdits, 2016

REIVINDICACIÓ DE CONCHA ESPINA

 

Avui, en un escrit breu, d'aquests que recullen fets i personatges de l'Hemeroteca, el diari 'La Vanguardia' recordava la figura de Concha Espina, escriptora massa oblidada, no pas per tothom, es clar, però crec que sí per molta gent, sobretot a casa nostra.

Admeto la meva culpa personal, jo la vaig considerar, per influència de crítiques d'aquestes tirant a 'progres' que m'empassava de joveneta, amb tota la bona fe, una escriptora 'de dretes'. Avui tot això de les dretes i les esquerres em sembla molt relatiu però sovint ens deixen endur pel pes de la ideologia. El gran Josep Maria de Sagarra, pel meu gust un dels millors, per no dir el millor, escriptor català modern, va patir menyspreus dels qui remenaven les cireres en els seixanta i setanta. Crec que l'enveja pel seu èxit popular també pesava.

Quan jo anava a escola, fa molts anys, una mestra ens havia llegit algun text de Concha Espina, de fet va morir el 1955 i va ser lloada pels poders 'culturals' vigents a l'estat espanyol. No pas per tots, ep, això de ser dona pesava i l'enveja és molt punyetera. A mi, aquells fragments, llegits de forma magistral per una mestra jove, em van semblar meravellosos.

No sabia, fins fa poc, que en els anys vint del segle passat havia estat candidata al Nobel, en un dels casos va quedar a molt poca distància de Grazia Deledda. No soc experta en cap de les dues però, en la perspectiva que donen el temps i l'experiència, Espina em sembla literàriament molt superior. Grazia Deledda, però, compta amb un reconeixement important al seu país.

Concha Espina va néixer a Santander l'any 1869 i va morir a Madrid el 1955. Alguns dels seus llibres més emblemàtics, uns quants es van portar al cinema, tot i que crec que les pelis no deuen ser fàcils de trobar, son La esfinge maragata, La niña de Luzmela o Altar Mayor. Tamé va escriure poesia, teatre i narració breu.

Es va casar amb Ramón de la Serna i Cueto, amb qui va tenir quatre fills, entre els quals Víctor de la Serna. Van viure a Xile on va col·laborar en diferents publicacions. La família va tornar a Espanya, en una situació econòmica difícil. El seu èxit literari va desvetllar la gelosia del marit i el matrimoni es va trencar. El marit va viure a Mèxic i ella es va instal·lar a Madrid, cap el 1909.

Te llibres on denuncia la situació de la dona o dels obrers i també va denunciar i condemnar la violència del bàndol republicà, pel que fa al tema religiós, un aspecte que sembla que avui no es pot ni tocar de lluny i que va contribuir a l'augment d'una mena de franquisme resignat, que no justificat. En el seu cas es cert que va mostrar-se d'acord amb el franquisme i la falange, en la darrera etapa de la seva vida. 

El que passa és que les coses acostumen a tenir matisos i cal situar-ho tot en el context i prioritzar, en el seu cas i en d'altres, el tema literari. Va col·laborar en molts diaris durant la seva vida, com ara la mateixa Vanguardia. Va quedar cega l'any 1940 pero va continuar escrivint. Va morir l'any 1955, als vuitanta-sis anys.

Avui és fàcil trobar oblits diversos, pel que fa a temes ideològics, quan es parla i escriu sobre personatges rellevants, això es pot detectar a la viquipèdia que, sovint, difereix en les diferents versions. En tot cas hi ha aspectes que es tracten de passada i es miren de justificar, sense entrar a fons en les causes i les circumstàncies. Poques biografies aguanten una anàlisi seriosa i aprofundida. 

Ha rebut diferents homenatges, sobretot per la seva terra, Santander, però també a Madrid, a València, hi ha centres educatius que porten el seu nom i compta amb diferents monuments. No m'allargo sobre la seva interessant biografia, hi ha molt de material per la xarxa, poc de Catalunya, per cert. Una gran autora, a reivindicar i recuperar sense complexos ni prejudicis.

https://es.wikipedia.org/wiki/Concha_Espina

https://www.muyinteresante.com/historia/concha-espina-la-gran-olvidada-de-las-letras-espanolas-que-estuvo-a-punto-de-ganar-el-nobel.html

https://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20200520/54104785499/concha-espina-novelista-olvidada.html

MONTSERRAT SALVADOR I ALGUNS RECORDS PERSONALS

 

Ha mort, fa pocs dies, l'actriu Montserrat Salvador. Considerant el tracte que es dona a la gent del país encara es pot dir que, al menys, uns quants mitjans n'ha escrit alguna ressenya. En general el primer que es destaca és el seu paper a Nissaga de Poder, un d'aquests serials nostrats d'èxit, que ja te uns quants anys. No fa gaire, en algun lloc de la xarxa, algú es preguntava per l'actriu, precisament. Feia temps que no se la veia, cosa que tampoc es estrany en edats tan avançades.

Montserrat Salvador (Montserrat de Salvador i Deop) va néixer a Tarragona l'any 1927. Era filla d'exiliats, de pare periodista, i va desenvolupar la seva tasca actoral a França i l'Argentina, dirigida en alguna ocasió per la mateixa Margarida Xirgu. De jove, de molt bon veure, havia sortit en alguna pel·lícula hispànica, com ara 'Distrito V', on feia de 'mujer fatal' i tenia poc paper.

Va ser parella durant molts anys del prestigiós director Esteve Polls, i li vaig sentir explicar com, en ser Polls casat i separat, van haver de marxar, ja que la societat rància d'aquells anys foscos no tolerava massa les situacions 'irregulars'. Durant la transició van tornar, va sortir a diferents programes i va intervenir en pel·lícules emblemàtiques com ara 'La muerte de Mikel' i en algunes sèries.

Com que en ocasions sembla que si no surts a la tele no existeixes, la seva popularitat va anar en augment quan va interpretar papers importants a 'Hospital Central' i, sobretot, en culebrots nostrats com 'Nissaga de poder'. Va guanyar diferents premis i se li va concedir la Creu de Sant Jordi l'any 2003. 

Ja he explicat en alguna ocasió la queixa d'Ovidi Montllor, amb motiu de la filmació d'una pel·lícula, crec que al País Valencià, on sortia l'actriu Sidney Rome. La gent de TV3 va anar a entrevistar la Rome, que aleshores era una mena de sex símbol, i ni a Monllor ni a Montserrat Salvador, que també sortia a la pel·lícula els van donar ni el bon dia. Montllor va haver de dedicar-se al cinema quan van anar  de baixa els recitals de cançó catalana. 

Precisament avui, al Cultural de La Vanguardia, evoquen 'Furtivos', un film dur i emblemàtic que durant un temps va rebre per tot arreu ja que, a banda de la censura moral, es va dir que s'hi havia matat un gos. 

A Montllor se'l va reconèixer quan va emmalaltir i Salvador es va fer popular, sobretot, gràcies als culebrots. Sembla que 'Furtivos' es recuperarà per als afeccionats al cinema, ni que sigui en circuïts minoritaris. Borau és un gran director que cal reivindicar. Som un país, Catalunya, però també l'estat espanyol, en general, poc agraït, desmemoriat i injust. Montserrat Carulla, una altra gran dama de l'escena, també popular entre les noves generacions gràcies als novel·lons televisius, va estar en actiu sovint, de molt gran, però quan va morir resulta que també va morir Maradona i va ser vergonyós el poc record institucional i mediàtic que se li va dedicar en comparació amb el tracte donat al futbolista. Què hi farem.