AIXÍ PASSA LA GLÒRIA DEL MON

 

Una vegada vaig escriure una narració breu, que no sé on para, sobre un molt bon actor que, malgrat excel·lir, no havia aconseguit passar de secundari. De gran, per atzar, aconseguia un cert reconeixement i aleshores, moria. Però el mateix dia que ell moria un altre personatge molt conegut, un actor estranger encara en actiu, una mena de Woody Allen, vaja. I la mort del pobre actor nostrat passava totalment desapercebuda, més enllà del cercle d'íntims, i encara gràcies. Potser, en el fons, aquell actor era una mica una projecció de jo mateixa, relacionada amb el que m'he anat trobat en el camp literari.

Si no hagués mort Maradona avui encara estaríem parlant, a teles i ràdios, de Montserrat Carulla. Però així és el mon i també grans actrius, tan bones com Carulla però menys conegudes, han mort enmig d'un relatiu silenci popular. Tot és relatiu. Jo soc poc futbolera i això dels calerons i la mitologia futbolística em rellisca però sé que el mon és així i que la gent normaleta precisa de mites i herois, per poc exemplars que siguin. Avui un senyor sociòleg de pes s'ha negat, per la tele, a parlar del fenòmen mortuori d'actualitat. Tothom pot fer i dir el que li sembli, només faltaria, però hi ha determinats purismes que fan angúnia, és com allò dels progres que es negaven a tenir televisió, en el passat. O que avui condemnen les xarxes socials en bloc. Son coses que queden bé en determinats ambients. En d'altres, els de la gent normaleta, fan riure.

Avui alguns diaris comparen el difunt famós amb déu. Se suposa que amb un déu més aviat clàssic, d'aquells que es disfressaven per violar jovenetes i en feien de tots colors. El déu de la nostra tradició ha anat evolucionant però, vaja, tampoc no és que sigui gaire edificant, segons com es llegeixi la tradició. Avui els déus ja no son el que havien estat, no son res, mites culturals ben amanits i interpretats segons convé. 

Les meves monges bonhomioses de la infantesa, rehabilitades en la meva memòria sentimental, patiran a les seves tombes davant de tanta idolatria. Una que recordo, molt simpàtica, ens explicava que no se li podia dir al promès 'te adoro' ja que tan sols es podia adorar déu. L'adoració també tenia, com tot, la seva deriva humorística amb allò de te quiero, te adoro, te compro un loro.

Jo, de joveneta, creia en déu i tenia mites frívols, com ara el Dúo Dinámico. Les meves admiracions, després, es van decantar vers a gent coneguda del mon cultural, polític. Avui, llàstima que ja soc vella, he entès que ningú no és més que un altre i que, al capdavall, hi ha habilitats que t'han vingut donades d'origen, sense esforç, per ignotes causes genètiques.

Quan era jove també es deia que el futbol era un substitut de la polític i que, amb la democràcia, s'esvaïria el seu interès i les masses abandonarien la militància pilotera. No ha anat aixi i fins i tot gent que condemnava l'alienació lligada al futbol de consum avui sembla que pensi d'una altra manera. Les dones no han tingut tanta tirada al tema tot i que els mitjans, darrerament, son insistents a l'hora de promocionar el futbol femeni i no tant, per exemple, el bàsquet, que era al que més jugàvem i competíem a les escoles, les nenes i les noietes.

Tot és estrany i sorprenent. En alguna cosa hem de posar les nostres il·lusions i esperances, és clar. Els futbolistes d'elit guanyen molts calerons, son una minoria, com ho son determinats actors o escriptors. Però això de guanyar diners té molt de ganxo, encara avui. Els diners no fan la felicitat però la manca de diners provoca molts problemes, no ens enganyem. Més que participar dels planys generals o de les condemnes dels purs potser ens cal contemplar aquests fenòmens de masses des del llindar de la comprensió d'allò irracional, una cosa que empipa molt als que es diuen científics.

Els grans funerals i els plors massius segurament abellirien als difunts als quals se'ls dediquen però, malauradament, això no és possible.

MONTSERRAT CARULLA, EVOCACIONS

 

Als noranta anys, una edat envejable, ha mort Montserrat Carulla. Ha viscut molts anys, ha fet moltes coses i durant aquests dies llegirem i escoltarem un munt d'aspectes sobre la seva vida i la seva feina. Molta gent més jove que jo la recordarà per les seves intervencions en les sèries televisives o pels seus darrers treballs al teatre. Podia ser un àngel o una dama perversa, un doll de virtuts i una mare egoïsta, com ara la del Temps i els Conway o la de la Reina de la bellesa de Leenane, la versió de finals dels noranta, on arribava a fer por. 

Aquests personatges que ens han acompanyat al llarg de la vida, que coneixemem o creiem conèixer encara que ells, a nosaltres, no ens coneguin de res, formen part del nostre imaginari i quan se'n van perdem engrunes rellevants dels nostres records. La gent jove ha vist a Carulla de gran, de molt gran, fent ja papers de iaia. El cert és que el seu físic li va permetre fer papers de joveneta quan ja no ho era tant i recordo, potser perquè el record va lligat a la meva joventut, la versió de La Filla del Mar, l'obra de Guimera, dirigida per Ricard Salvat.

Jo, aleshores, tenia a Salvat de professor, a la universitat, i ens va parlar força de l'obra, una de les poques, comentava, en les quals es veu la gent normal com treballa, en escena. Carulla hi sortia amb el cabell negre, com cal al personatge, que se suposa que pot tenir origens musulmans. He vist, després, bones versions de l'obra però em sembla que cap m'ha colpit com aquella, jo crec que l'edat i el moment compten molt.

I, pel que fa a la tele, la recordo en una versió de Bearn, de mitjans dels setanta, en castellà, que crec que no va superada per la versió posterior en cinema, també prou interessant. Era una d'aquelles bones novel·les per capítols que ens amollaven amb pocs mitjans i molta imaginació. Li donava la rèplica el gran Ángel Picazo, estaven tots dos de categoria, i també la resta dels secundaris, com ara una guapíssima Marisa Paredes, fent de la neboda que sedueix el protagonista. Això dels oncles i les nebodes és un perill inquietant. Potser recordo tant aquella sèrie perquè agradava molt a la meva mare. Sobre Picazo corria una brama, deien que era fill d'Alfons XIII, perquè hi retirava una mica. Qui sap. Aire aristocràtic no n'hi faltava, fins i tot en tenia més que el suposat progenitor reial.

Un munt de factors han fet que Carulla, d'una generació amb un munt d'actrius i actors de molt de pes, sigui més coneguda que d'altres. Ha estat molts anys en actiu i té família, activa i brillant, en el mon de l'espectacle del present. La nostra vida, de forma inevitable, va lligada a músics, actrius, actors, pintors, escriptors i tota mena de personatges populars, son el nostre decorat vital i amb ells anem perdent referents sentimentals, ni que sigui a engrunes.

 

COM CAN JORBA D'ABANS DELS SEIXANTA, RES DE RES

 

Hi ha edificis i paisatges que van lligats, de forma molt directa, amb les nostres vides. Una frase recurrent és allò de què alguna cosa és de tota la vida. En aquests casos ens referim, és clar, a la nostra, de vida. Per això l'imaginari sentimental és generacional i lligat als propis records, que poden ser, això sí, enganyosos. 

Quan jo era petita un dels indrets mítics era Can Jorba. Si avui dius a algú això de Can Jorba, fent referència a l'edifici del Portal de l'Àngel, ja et miren de cua d'ull i s'adonen de què tens uns quants anys al damunt. Can Jorba, durat la meva infantesa, era el palau del bon gust i on podies trobar qualitat a dojo. No hi anàvem sovint, existien aleshores moltes petites botigues, pel barri, magatzems més modestos i econòmics. I les parades dels Encants, les quals comptaven també amb un entorn del que avui en diem manters, gent sense parada pròpia que estenia els seus productes per la vorera, a l'entorn del mercat. Quan escric mercat em refereixo al de Sant Antoni i, aleshores, no dèiem anar a mercat sinó anar a la plaça.

A Can Jorba ens hi arribàvem pels volts de Nadal i pel mes blanco en el qual es podia comprar, a preu més arregladet, roba per a fer llençols, els llençols eren tots blancs, de cotó, i fets a casa, en general. Tot semblava molt lluny, aleshores, i qualsevol desplaçament era un fet extraordinari.

Quan jo era petita a Can Jorba hi havia els Reis, uns dies abans de la seva festa. La temporada nadalenca no començava tan aviat com ara i la parafernàlia era més modesta, tot i que aquells Reis eren molt elegants. En aquella època ja van començar a proliferar Reis de l'Orient a diferents establiments, però a casa ens deien que els de veritat eren els de Can Jorba, que despres anaven a la Cavalcada. De fet, sovint no s'assemblaven gaire, els de Can Jorba i els de la Cavalcada, però de petit no estàs per aquesta mena de menudències. També ens van començar a envair els papanoels. El Tió era minoritari, aleshores, al menys en les zones urbanes, la primera vegada que el vaig celebrar va ser a casa d'uns veïns que conservaven la tradició, del seu poble, però tampoc a tots els pobles es feia o s'havia fet.

Can Jorba, per dins, era, aleshores, tan senyorívol com per fora. Marbres, sostres molt alts, columnes, ascensors -un luxe- i fins i tot escales automàtiques, va ser el primer edifici de la Pell de Brau en tenir aquella meravella. Feia olor de roba nova, era com entrar en un indret màgic. Fa alguns anys, quan es va obrir un centre comercial de L'Hospitalet, la propaganda deia compri en un palau, a causa de la decoració interior, interessant i pretensiosa. Era una propaganda retòrica però comprar a Can Jorba, abans dels seixanta, sí que era ben bé com fer-ho en un palau.

La terrassa era la cirereta del pastís, es feien allà moltes coses per als infants, com ara titelles, i crec que fins i tot hi havia algun animaló engabiat, com ara un mico. Moltes activitats les patrocinava la xocolata Nestlé, que havia anat substituïnt les firmes locals, aquelles que donaven cromos mítics i molt recordats per la generació dels meus pares. A l'estiu també donaven o es podien comprar gelats Frigo i, de forma invariable i recurrent, la gent gran afirmava que com els gelats d'abans de la guerra, res de res. I això que alguns ja eren, també, Frigo. Sempre hi ha un abans a enyorar, què hi farem.

A mi em semblava que aquell edifici era allà des de sempre, des de temps ancestrals i misteriosos, però encara era aleshores relativament modern, més jove que la meva mare i tot. Una meva tieta-àvia havia estat modista i tenia uns dietaris que li devien donar en aquells magatzems, on apuntava temes professionals, mides i preus, i es veia una fotografia de l'edifici en construcció, en els anys vint. 

Can Jorba, d'arrels manresanes, competia amb el mitic Siglo, com el Siglo, segons la gent gran, res de res, fins i tot les dependentes eren les més formoses del sector i una activitat dels noiets era anar a veure la sortida de les dependentes del Siglo, als vespres. Però El Siglo es va cremar, malauradament, en aquell trist 1932, per Nadal, precisament, un trist presagi de tot el que havia de venir. Ja no van remuntar, malgrat el nou edifici de Pelai, també molt reeixit. 

Això va fer que durant la postguerra Can Jorba fos el rei, malgrat que anessin sorgint d'altres ofertes magatzemeres. A Can Jorba, a més a més, per cada cinquanta pessetes de despesa, cinquanta pessetes de mitjans i finals dels anys cinquanta del segle passat, et donaven un globus. Dels globus, aleshores, en dèiem bombes. De vegades algun se t'escapava, en general eren blancs, amb propaganda estampada, de l'establiment. També podia ser que algun gambirot te'l petés pel carrer, amb la punta del cigarret, sempre han existit els carallots.

Va arribar, ai, El Corte Inglés, que no tenia ni punt de comparació amb Can Jorba, però que semblava més modern, en broma en dèiem el Tall Britànic. I Can Jorba, que ja no era el que havia estat, va haver de passar a ser Preciados, amb evocacions molt madrilenyes, com el Tall. Vaig tenir un disgust en entrar, a principis dels seixanta, en els Preciados. De forma destralera i per tal d'aprofitar l'espai es van fer grans barbaritats, havien desaparegut els sostres alts, moltes columnes, lllums del sostre, d'aquells que avui, no sé per quins set sous en diuen làmpades, per dins era més de baratillo que el Sepu o el Barato. Jo tenia quinze anys i em començava a adonar del pas irreversible del temps.

La darrera vegada que vaig ser a la terrassa de Can Jorba va ser una de les vegades en què em vaig anar a examinar a l'Acadèmia Pràctica, del carrer de Pelai, quan feia el Comerç, ja que el Batxillerat, aleshores, era minoritari. Amb les companyes de classe vam entrar als magatzems i vam estar una estona mirant algun espectacle que hi feien, potser era un dijous ja que els dijous eren els dies infantils per excel·lència, crec que vam veure pallassos i algú que feia jocs de mans. I ens vam gronxar en uns columpios molt macos.

El disgust em va anar passant, al capdavall els anys seixanta van tenir molts estímuls per a la gent jove. Preciados del Portal de l'Àngel no va durar gaire, tot s'ho va empassar el Corte Inglés. Corria la brama de què els Preciados eren de la Polo de Franco, bé, potser hi tenia calerons invertits. Sobre el Corte Inglés també corria molta tafaneria sobre màfies i negocis fosquíssims. Un cert misteri estrany s'escampava pel damunt de tota aquella colonització comercial hispànica.

Per dins, en passar al Corte Inglés, fins i tot va millorar una mica, l'antic Can Jorba. No va ser mai Can Presiados, com havia vaticinat, amb ironia, crec que Espinàs. I al Corte Inglès no li podem dir Can Corte Inglès perquè no resulta gaire adient. Al davant de Can Jorba, durant alguns anys, hi van posar un gran arbre de Nadal. Una vegada, una política happy flower de la Casa Gran va voler que fos ecològic, de plàstic reciclable, i que s'il·luminés a còpia de pedalejar, però crec que la cosa no va funcionar gaire bé. 

En tot cas, al menys l'edifici encara existeix, com el del Gas, que també és una botiga de roba juvenil, hores d'ara. Va desaparèixer de forma definitiva el cinema París i establiments estimats de la zona, la llibreria Porter, la Hormiga de Oro, que es va tornar Happy Books i ara també ven roba i para de comptar. Maria Carme Roca té una novel·la, A punt d'estrena, en la qual Can Jorba hi té un paper important. Per la xarxa, avui, es poden trobar referències diverses, història, fotografies i de tot, sobre els magatzems i sobre curiositats com ara sobre un grup escultòric amb una deesa Fortuna, que no és fàcil de veure. 

Durant un temps va ser el tresor intel·lectual del Corte Inglès, el van dedicar a llibres, pelis en vídeo i discos, uns productes que avui han canviat molt i ja no son el que havien estat, com tot a la vida. Avui hi venen, crec, roba esportiva i coses així. L'esport de consum ha experimentat grans revifalles i ja no es pot jugar a pilota ni anar a la muntanya si no vas equipat com s'ha d'anar.

En tot cas, al menys, l'edifici existeix. Molts altres no poden dir el mateix, no poden dir res, han desaparegut al llarg del temps, en els cinquanta, en els seixanta, en els vuitanta i en el dos mil. Sic transit gloria mundi. Amb una mica de sort potser fins i tot arribarà als cent anys, que son molts. Els meus descedentes  recordaran amb la mateixa nostàlgia romàntica que jo l'Ikea i molts altres indrets del present, àdhuc el basar xinès de la cantonada. La tendència perillosa a idealitzar el passat és una defensa que contribueix a consolar-nos davant del pas del temps i la inevitable arribada, un dia o altre, de la mort personal i intransferible.

TOTS ELS CONTES. MONTSERRAT ROIG, AVUI

Aquest llibre, Tots els contes, tan bonic i ben editat per l’editorial Rosa dels Vents, recull la narrativa breu de Montserrat Roig. La primer part aplega els contes del llibre Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, que va guanyar el premi Víctor Català l’any 1970 i, a banda de la promoció convencional, en una època en la qual l’edició de llibres en català no era tan nombrosa com ara, va comptar amb una mena de promoció espontània que va fer Terenci Moix, amic de l’escriptora, i que era un venedor eficaç i intuïtiu. La segona part recull els vuit contes del llibre El cant de la joventut, on l’escriptora inicia camins diversos i més ambiciosos. La tercera part, menys coneguda, reuneix textos narratius publicats al diari Avui, entre 1990 i 1991, els darrers anys de vida de l’autora. La tria d’aquests contes ha estat a cura de Roger Sempere, fill de Montserrat Roig.

Després de la seva prematura mort, la figura de Montserrat Roig gairebé s’ha mitificat. S’ha parlat en moltes ocasions de si era millor periodista que no pas narradora, s’ha comentat que va ser també, en certa manera, mediàtica, gràcies al seu pas per la televisió, i les seves entrevistes als espais catalans dels segon canal en són un exemple. Al costat de les de Soler Serrano, en castellà, pertanyen a una manera d’entrevistar, amb coneixement, temps, complicitat i profunditat, que sembla haver passat a la història. Roig, a més, era una dona moderna, atractiva, fotogènica, i ens ho confirmen les precioses imatges que la seva amiga, Pilar Aymerich, ens ha deixat d’ella. Tenia una germana actriu, havia fet teatre, alguna cosa n’hi havia quedat, de comedianta. Tot plegat fa que sigui difícil acostar-se a la seva literatura sense admiracions desmesurades o prejudicis injustos. Això ens pot passar a les persones que som, més o menys, de la seva generació. Tot i que, per altra banda, crec que a la gent més jove se li poden escapar elements de la seva literatura que eren molt presents entre els anys setanta i finals dels vuitanta.

La relectura de Molta roba i poc sabó m’ha sorprès. Aquest llibre pot tenir alguns defectes juvenils i primerencs, Roig tenia poc més de vint anys quan el va escriure però crec que ha guanyat pes amb els anys i m’admira avui la joventut de l’escriptora. Reflecteix les dèries d’una generació molt concreta situada en una classe mitjana il·lustrada, que tenia accés a la universitat, aleshores molt minoritària. Hi trobem referències probablement autobiogràfiques, un intent de comprensió crítica vers les generacions anteriors, així com el pes d’aspectes que avui poden semblar llunyans, com la religió, la moral, les ànsies de canvi, tant polític com pel que fa a la llibertat de la dona. El conjunt m’ha semblat més homogeni del que recordava.

No m’han entusiasmat tant les narracions d’El cant de la joventut, encara que s’hi percep, ja, una ambició literària més profunda i una tècnica més acurada. L’escriptora domina més la llengua, té més seguretat, però hi manca un fil conductor, un objectiu determinat, tot i que hi trobem fragments extraordinaris. Un gran descobriment ha estat per a mi el tercer recull, aquestes narracions breus, limitades a l’espai que el diari destinava a la col·laboració de Roig i que, per tant, tenen una extensió que evita digressions i allargar-se massa, cosa que s’esdevé en alguns dels contes del recull anterior. En tot el conjunt del llibre hi trobem ressons de lectures de l’època, així com referències a textos i autors, Espriu, Calders, Joyce…

Ens ensopeguem en aquesta tercer part del llibre amb situacions quotidianes transformades en ficció, moltes de les quals sorgeixen d’un món real que Roig comença a mirar d’una altra manera, amb una mena de respecte i comprensió, ja alliberada del pes polític una mica dogmàtic d’altres temps, i que podem trobar en d’altres articles d’aquells anys entre els quals, recordo, per exemple, quan planyia fins i tot els joves guàrdia civils morts en un atemptat d’ETA o incidia en el fet que la sacralitzada obra gaudiniana no havia tingut en compte, per a res, la neteja que havien de fer les dones del servei domèstic.

Aquest llibre té una bonica coberta, unes precioses il·lustracions de Sònia Pulido i un element que m’encanta, aquesta cinta per marcar el punt de lectura que ja sembla un element en procés d’extinció. Especular sobre com hauria evolucionat Roig, en l’àmbit literari, o com pensaria avui sobre les coses que s’esdevenen en la nostra societat, no porta enlloc, no ho podem saber. Però, evidentment, la seva prematura pèrdua ens va privar d’una veu lúcida en el millor moment de les seves possibilitats professionals. Aquest volum és una bona ocasió per recuperar-la i rellegir-la. I per recordar com érem en aquells anys i valorar els canvis socials, polítics… i literaris.

Publicat a Llegir en cas d'incendi, 20/11/2020

CALAIX DE SASTRE AMB REFERENTS EVOCADORS I EDUCATIUS

 

Com que ja estic saturada de desescalada, pandèmia, polítics de poca volada, filtracions, fatxes declarats o subliminals, els eterns i absurds debats sobre política educativa, centrada en el tema del català i el castellà, ahir em vaig mirar un documental sobre Grace Kelly. No era gran cosa, s'acabava amb el seu casament, que és com s'acaben els contes, encara que siguin contes inquietants.

Aquell any del casament mediàtic jo tenia vuit anys i vaig fer la comunió. La meva néta farà aviat vuit anys. És una edat  en la qual comences a madurar i a observar la realitat de forma una mica crítica, tot i que abans deien que als set tenies ús de raó. Això de l'ús de raó va com va, de tota manera. 

Jo tenia una veïna molt bufona que  tenia dues criatures i retirava una mica a la Grace Kelly, per cert. Aquell casament el vam veure al NODO i a les revistetes de tafaneries, és clar. No sé qui va enredar la noia, amb calerons, bellesa i fama en alça, a casar-se amb aquell senyor. Com va cotinuar i acabar el conte ja ho sabem. Malgrat anar a bones escoles les nenes li van sortir molt esbojarrades, i és que l'educació formal no ho pot fer tot. 

Parlant d'educació, ahir vaig veure Irene Rigau a la tele, la tinc per una de les persones més preparades i brillants que hem conegut per aquest mon dels nostres governs. Després va sortir la Fallaràs, se suposa que a esmenar-li la plana, però com que parlava o, més aviat, cridava, desde tòpics populistes, no va enterbolir la intervenció de Rigau. I això que, si hagués parlat amb coneixement de causa i referents seriosos hi havia motius per incidir en el tema, la religió a l'escola, la pervivència dels concerts i coses així. La visceralitat anti-religiosa que sura sense raonament ni referents històrics em fa angúnia, tot i que, ara per ara, em considero força atea. 

El meu marit em va fer notar ahir les vegades que qualsevol persona de qualsevol àmbit repeteix una frase que està de moda: 'això ha vingut per quedar-se'. Quan, de fet, res no ha vigut mai per quedar-se, nosaltres tampoc. Les lleis d'educació, no sé si ja van per la vuitena, no venen mai per quedar-se ni per perfeccionar-se, venen per provocar polèmica, discussions, i martiritzar els pobres mestres que fan rutllar el tema malgrat el context i els canvis legals.

Torno a l'actriu-princesa, tan rosseta, bonica i elegant, que va passar i va morir relativament jove en un accident amb molts punts foscos. Semblava freda però el fragment en el qual comença a petonejar a James Stewart, que no es pot bellugar gaire i fa el tafaner des de casa, és tòrrid al màxim, la veritat. Hauria pogut fer moltes més coses però va entrar en aquell mon estrany de la capital de la ludopatia, i és que ni els prínceps ni les princeses ja no son el que eren o el que pensàvem que eren, a causa de la mitologia rondallística. 

I, ves, ara també m'ha vingut al cap aquella opereta tan divertida, Carlo Monte en Montecarlo, de Jardiel Poncela, amb música de Guerrero, estrenada en mal moment, l'any 1939. Es pot recuperar per la xarxa, en un Estudio 1 d'aquells, tan enyorats.

https://www.rtve.es/alacarta/videos/estudio-1/estudio-1-carlo-monte-montecarlo/3818705/

Deu ser l'edat això que fa que me'n vagi d'una cosa a l'altra. I ara me n'aniré a estudiar una mica aquest planing de la desescalada, que encara no ho tinc gens clar, la veritat. No és pot fer tot més senzill i planer?