26.7.21

L'ERÒTICA DEL PODER, NI QUE SIGUI DICTATORIAL

 



Aquest diumenge he pogut veure, a la còmoda, moderna i agradable sala de cinema de Batea, El poeta y el espia, dirigida per Gianluca Jodice (Nàpols, 1973), director amb poca obra pròpia de moment però amb una gran experiència en el mon del cinema i la televisió ja que va ser, per exemple, assistent de Sorrentino a La gran bellesa, l'estètica de la qual evoca en molts moments aquesta pel·lícula.

A Il poeta cattivo, que és el nom original de la cinta, se'ns explica la relació entre el poeta Gabriele D'Annunzio i el feixisme en alça, una relació que té molts matisos i que en ocasions ens ha arribat de forma molt esquemàtica i simplificada. S'han publicat diferents llibres sobre el tema, alguns dels quals no podem trobar, encara, en castellà ni català. La pel·lícula l'he hagut de veure doblada, la versió original deu oferir-nos més matisos.

D'Annunzzio, magistralment interpretat pel gran i veterà Sergio Castellitto, va ser un home egocèntric, singular, amb tendències anarquistes i d'un ferotge nacionalisme, difícil d'encotillar en una determinada tendència política. Les seves millors biografies ens han arriba de forma una mica erràtica. L'escriptor, un home etre dos segles, entusiasta de la modernitat, implicat en política, va influir en el capteniment i l'estètica de Mussolini i la seva gent però també el Duce en va temer el poder de  seducció. 

Els personatges que trobem a la història son reals, començant pel jove feixista ambicios, Giovanni Comini, interpretat per un jove Francesco Patané, qui es va acabar distanciant de forma relativa dels excessos del règim. D'Annunzzio està en contra del pacte amb Hitler i de la guerra i per això, tot i que és gran i es troba aïllat a la seva immensa, decadent i luxosa propietat, es demanarà a Comini que el vigili i que informi de les seves intencions.

L'escriptor viu envoltat de dones, pren drogues, i enyora el passat gloriós. Hi ha qui espia l'espia i qui, com el fidel arquitecte Maroni, dona suport incondicional a l'escriptor. Comini ha d'acceptar donar ordres que fomenten la violència i la tortura i un d'aquests actes tindrà com a víctima el germanastre de la seva amant, fet que la conduïrà al suïcidi. Pel país s'estén la vigilància abusiva i l'estat policial, i això ho copsarà Comini fins i tot en el si de la seva pròpia família. La relació, gairebé paterno-filial entre el poeta i el jove espia, que si bé pren consciència i té afecte pel poeta no gosa prendre massa decisions, és el nucli dels fets que se'ns expliquen però al seu entorn hi ha molta història que no sempre coneixem a fons, amb episodis gairebé surrealistes, com ara l'efímera conquesta de Fiume, amb un intent de D'Annunzio de fer-ne un referent de llibertat i modernitat.

La pel·lícula potser no és, ni ho pretén, objectiva amb el personatge, més aviat intenta que ens resulti simpàtic i lúcid. La seva relació amb les dones permet el lluïment d'algunes dames de bon veure nues, que sempre animen el context. Per cert, el tema femení crec que demanava una mica més de profunditat considerant la devoció que desvetlla el protagonista entre el seu harem personal. No sé pas si D'Annunzzio, però, va arribar a copular amb les deu mil dones, de les quals presumia Simenon, que es veu que no s'inspirava prou si no feia de les seves amb qui fos i on fos. Aquí, al capdavall, el poeta sembla fins i tot una victima del poder. En alguns moments i en alguns aspectes la història ens evoca la d'Amenábar sobre Unamuno, tot i que aquest fos un intel·lectual a les antípodes de l'italià, però aquí també assistim a la remuntada de la violència, a la immediatesa de la tragèdia col·lectiva i a una mort sospitosa i precipitada.

La relació dels intel·lectuals, sobre tot dels intel·ectuals d'abans, avui les coses son diferents, amb el poder i les ideologies, és un tema molt literari. Sovint les bones biografies esberlen l'admiració per l'obra, potser de forma injusta, però resulta difícil separar les dues coses, en molts casos. Tant els poders com els qui s'enfronten en algun moment amb els poders tenen interès en fer-se seus els artistes i escriptors mentre els son útils i, fins i tot, després de fer moixoni.

Per motius diversos sabem molt més del nazisme alemany i dels seus personatges que no pas de l'italià. Molts dels qui es mencionen en aquesta pel·lícula mereixen que en sapiguem una mica més. Alguns d'ells, molt significats, van morir quan va caure el feixisme i van compartir la imatge terrible de Mussolini i Petacci penjats cap per avall i vexats de mil maneres. D'altres, com el mateix Comini, van arribar a vells. A banda dels seus valors cinematogràfics, que han estat objecte de valoracions diverses, Il cattivo poeta ens desvetlla les ganes de saber-ne més i, per sort, avui comptem amb internet, que és un pou de ciència i que ens pot orientar a nivell bibliogràfic.

25.7.21

LECTURES D'ESTIU: LA MORT A LES SEVES MANS






Una dona gran, vídua, de més de setanta anys, viu retirada, en un indret solitari, a la vora d’un llac i amb un gos. Amb aquest inquietant i silenciós paisatge, el llibre en immergeix en una narració que seria senzill etiquetar de novel·la negra si no fos que, en realitat, és tota una altra cosa. L’autora juga amb nosaltres però ho fa amb grapa i un gran nombre de recursos literaris. La protagonista parla amb ella mateixa i amb un gos, creu trobar estranyes pistes sobre un crim i s’imagina qui és la víctima i el seu entorn amb tota mena de detalls, detalls que en algun moment, sense que puguem destriar la realitat d’allò que és imaginació, semblaran donar la raó a les seves especulacions.

La mort a les seves mans (Angle amb traducció al català d’Alba Dedeu i Alfaguara amb traducció al castellà d’Inmaculada Concepción Pérez) és el tercer llibre d’Ottessa Moshfegh, jove autora que sembla haver entrat amb força en el món de la literatura amb plantejaments originals i innovadors, però potser no tant com sembla. Aquesta dona solitària de la novel·la, amb elements de misantropia, ve d’un matrimoni llarg i castrador, amb un home més gran que ella, infidel, que la va anul·lar en molts aspectes, fins i tot en el de la maternitat. La narració m’ha evocat personatges inquietats dels relats de grans autors com Cheevers; aquesta dona té alguna cosa d’aquell enigmàtic nedador a la recerca del passat, i, fins i tot, malgrat que possiblement no siguin referents per a l’escriptora, m’ha evocat personatges més propers a nosaltres, com ara el solitari supervivent de La lluvia amarilla, de Julio Llamazares.

La inversemblança de la situació no es malmet amb pistes falses, com passa en molts llibres del gènere negre; ens movem en un món estrany, proper als malsons, atiat per la solitud en la qual resta immergida la protagonista, que sembla, al capdavall, no poder triar res més que la pròpia suposada mort que dona nom al llibre tot i que, com tota la història, el desenllaç sigui també obert i misteriós, el mateix que el capteniment d’aquest gos estrany que esdevé hostil.

Tot i que la novel·la no és massa llarga i està molt ben escrita potser hauria tingut encara molta més força en forma de relat breu. Malgrat això, es tracta d’una narració molt recomanable i interessant que defuig la pretensió de trobar-nos davant d’un relat criminal convencional. Es tracta, més aviat, d’una reflexió sobre la solitud, la vellesa, la memòria i la seva pèrdua, la imaginació perillosa, el pas del temps i les oportunitat inevitablement perdures que, al capdavall, ens transformen en allò que acabem sent a mida que la vida passa.

Una qüestió a comentar: aquesta mania en etiquetar-ho tot com a novel·la de misteri i en explicar l'argument amb pèls i senyals, però, això sí, amagant el desenllaç, a tot tipus de ressenyes.


Publicat a Llegir. cat

22.7.21

LES SABATILLES VERMELLES, CINEMA I BALLET

 






Fa poc temps vaig poder tornar a veure, gràcies a BTV, The red shoes, Las zapatillas rojas, en castellà, que es com vam conèixer la pel·lícula anglesa en la seva època. És de l’any 1948, tot i que al cinema del barri la devíem veure uns anys després, ja que en tenia encara un estrany record trist i boirós. La va dirigir i produir l’equipo format per Michael Powell i Emeric Pressburger, que portaven per nom The Archers.

La història es va inspirar en un conte d’Andersen, el narrador danès té un costat molt focs, present en un gran nombre de les seves històries. De petita em van regalar un llibre amb contes d’Andersen il·lustrat pel gran Rackman, m’encantaven aquelles imatges tot i que em produïen una mena d’estranya inquietud.

La protagonista de la pel·lícula va ser Moira Shearer, aleshores molt jove, actriu i ballarina que va fer més coses però que és recordada, sobretot, pel paper d’aquesta jove ballarina de final tràgic. El tema de fons, habitual a les narracions sobre dones triomfadores, es el debat entre l’amor i les seves casolanes conseqüències i les vocacions artístiques indefugibles, un tema que avui sembla, al menys en aparença, tenir menys pes. Marius Goring, un bon actor anglès de teatre, és un compositor ambiciós en la ficció, enamorat de la noia, i Anton Walbrook, el director de la companyia, que prioritza la feina per damunt de les francesilles sentimentals.

Una primera mirada, sobretot a l’època, podia fer pensar en un vulgar triangle, una dona entre dos homes, però el paper de Walbrook va més enllà ja que mai no es mostra clar el seu enamorament de la noia real sinó, més aviat, de la bona ballarina que ha format. Wallbrook era jueu per part de mare i homosexual, als rodatges es mostrava distant amb els companys, cosa que no ens estranya, avui. Era vienès, d’una família de moltes generacions d’actors i va tenir la visió de marxar del país, cap a Gran Bretanya, així que el nazisme va començar a mostrar les seves misèries ideològiques. A la pel·lícula hi surten noms rellevants del mon del ballet, el més conegut avui, potser sigui el de la gran Ludmilla Tchérina, una dona immensa que va cultiva el ball, la coreografia, la literatura, o l’escultura, a banda de ser una activista feminista avançada al seu temps.

La música va ser obra de Brian Easdale. Està rodada en l’entranyable Technicolor, obra del director de fotografia Jack Cardiff. En aquells anys veure pelis en color era una meravella i, encara, un luxe i una novetat. El conte d’Andersen, molt conegut, explica la història d’una noia que rep d’un estrany personatge unes sabatilles vermelles, és feliç ballant però no pot deixar de fer-ho i acabarà morint d’esgotament. El desenllaç de la pel·lícula també és tràgic, potser una mica forçat i apressat, contemplat des del present. Devia ser molt petita quan la vaig veure però sé que em vaig fer un tip de plorar perquè no em venia de gust que les pel·lícules s’acabessin malament, també crec recordar que els fragments de ball se’m van fer una mica pesats, tot el contrari del que m’ha passat actualment.

En aquella època de la pel·lícula hi havia devoció pel ballet, encara no he pogut entendre com es va deixar perdre el del Liceu i com no ha tingut continuïtat allà l’obra del gran Joan Magrinyà. En aquests darrers temps, jo diria que gràcies a alguna pel·lícula estrangera actual, situada en el mon del ballet clàssic, sembla que l’afició hagi revifat una mica. Ja he comentat en alguna ocasió que del meu barri va sorgir un molt bon ballarí, Josep Ferran, que va aprendre amb Magrinyà, precisament. És curiós com un dels protagonistes, el personatge interpretat per Goring, ja manifesta que la música de ballet és ‘menor’ comparada amb la de concert o l’òpera.

18.7.21

POSTAL BARCELONINA: ELS GEGANTS DEL POBLE-SEC

 



Aquests dies és la Festa Major del Poble-sec, no podré anar als pocs actes programats però vull recordar aquest poema que vaig dedicar, fa alguns anys, als meus estimats gegants.

 

La nostra geganta no és reina formal
ni bella pagesa alegre i feinera,
ni una menestrala ni una botiguera,
ni princesa mora ni fada ideal. 
Regna en els capvespres i les tendres nits,
vesteix transparències i plomalls daurats,
aplega els desitjos pregons i amagats,
dansa als escenaris dels amors prohibits.

El nostre gegant és home important,
té empreses i càrrecs i força diners,
família avorrida, i viu als carrers
on viuen els rics i gent benestant.
Però baixa al teatre a viure i somniar
quan el món li sembla sense cap sentit,
quan se sent molt sol i trist i ensopit
i pensa en la noia que surt a ballar.

S’estimen amb certa passió deshonesta,
temen que algun dia es diran adéu,
ell li fa regals, ella no té preu,
i dansen plegats pels carrers en festa.
Són una parella d’infidels amants,
d’amor sense murs, d’amor clandestí.
De vegades planyen ambdós el destí
que els va fer anar a raure en mons tan distants.

El cambrer els contempla, menut i discret,
coneix el que passa i observa amatent.
A la seva feina cal ser molt prudent,
i des de fa anys sap guardar un secret.
Ell coneix la vida i a la gent comprèn,
tot servint vermuts i cafè i licors,
veu néixer i morir odis i rancors,
la passió arrauxada i el desig ardent.

Quan la festa arriba i arriba el xivarri
i de tot arreu vénen mil gegants
no trobo que n’hi hagi de tan elegants
ni tan ben plantats com els del meu barri.

Júlia Costa. Poemes inèdits.

17.7.21

POSTAL BARCELONINA: LA DAMA DEL PARAIGUA

 


Tinc un amor incondicional per aquesta dama la qual, en èpoques pre-gaudinianes, va ser el símbol més estimat de la ciutat. Fa anys en vaig inventar aquest monòleg, del qual ella n'és protagonista.


MONÒLEG DE LA DAMA DEL PARAIGUA


Temps era temps vaig ser molt admirada,

Era moderna, jove i elegant,

El món sencer, els grans i la mainada,

Estrenaven un parc d’anomenada

I acomiadaven un passat sagnant.



Si el polissó feixugament pesava,

Si la cotilla m’estrenyia un xic,

Tot plegat ben mirat, poc importava,

Jo era una dama i com a dama anava

Lluint el meu aspecte més bonic.



Al Parc, prou que ho sabeu, el món venia,

Vaig veure festes, i concerts, i balls,

Jo era la reina i com a tal lluïa

I la gent contemplava, nit i dia,

El meu posat que a tants cors feia estralls.



Aquest paraigua que la fama em dóna

No és un paraigua, es diu un antucà,

Va ser quelcom de moda a Barcelona,

Pràctic pel sol, però també quan trona

I sembla que la pluja aviat caurà.



Encara més, avui ja sóc mentida,

Una còpia del meu original,

Una còpia, això sí, prou reeixida,

Una bessona més que ha cobrat vida,

O sigui, més o menys, dama virtual.



A la ciutat, durant molts i molts dies,

Vaig amb orgull representar fidel,

Em van reproduir sense manies,

Talment com si n’haguessin sortit cries

D’aquesta font amb fons de verd i cel.



I ja ho veieu, avui no sóc pubilla,

Un llangardaix de coloraines vil

Que no porta paraigua ni cotilla,

Un rèptil, un ximplet, una burilla,

Ha desplaçat el meu posat gentil.



Encara més, de bèsties envoltada,

De micos, de dofins i d’ocellots,

Suporto els seus xisclets ben marejada,

I qui vol contemplar-me una vegada

Ha de passar guixeta de burots.


Però encara algú em filustra amb enyorança,

Algun infant em mira amb devoció,

I potser un avi amb un vailet s’atansa,

I li fa veure aquest meu pas de dansa

I li explica amatent qui vaig ser jo.



Per més que aquest fatídic llangardaix,

Sigui obra d’un senyor que es diu Gaudí

Jo seré a dalt i ell sempre serà a baix,

Més ordinari que qualcun bastaix

i més bestiola que els que tinc aquí.



Jo també vaig ser l’obra d’un artista,

Roig i Soler és deia l’escultor,

Avui poc recordat, la vida és trista,

I passa el temps, i et treuen de la llista

Perquè els gustos canvien que fa por.



I la font que m’acull, ornamental,

També té autor, es deia Fontserè,

I a mi em sembla quelcom excepcional,

és clar que sóc antiga i immortal

I senyorejo el bell conjunt sencer.



M’han dit burgesa, carca, decadent,

Els modernots em miren de biaix,

Però m’adono que hi ha molta gent

A qui no sóc ni mica indiferent

I que m’estima més que al llargandaix.