Agradi o no, i per més que hi hagi qui vulgui entendre-ho d'una altra manera, la gent de per aquí entenem i llegim en les dues llengües. Fins i tot en el cas d'idiomes que no entenc gaire m'agrada poder contrastar la traducció amb l'original. Això ho han entés molts procedents de països colonitzats que, a la pràctica, han acabat per acceptar la llengua imposada i fins i tot han assolit fama i prestigi gràcies a 'dominar-la'.
El mateix diria sobre qui, entenent el català, defuig la versió original en aquest idioma i opta per llegir la 'traducció'. Sovint, avui, molts llibres, sobretot de narrativa, surten en les dues versions i de vegades ni se sap quina és l'original. Espriu, en més d'una ocasió, es planyia de què els llibres en francès es llegissin traduïts. En aquell temps el francès era la llengua escolar i majoritària a l'ensenyament, és clar. En tot cas llegir els grans clàssics castellans i hispanoamericans, en català, pot ser interessant a nivell personal i de curiositat intel·lectual sobre les versions, però crec que el més important és anar a la font original.
Avui les versions originals no semblen tenir l'estima que tenien en d'altres temps. Els planys per la manca d'us del català gairebé sempre confronten amb el castellà, i no es fa tanta atenció a la proliferació de l'anglès, per exemple. En d'altres èpoques hi havia qui s'acostava a les produccions en català en versió original gràcies al prestigi dels escriptors, sobretot en el camp de la poesia.
Veure llibres com el que linco, versions reduïdes de clàssics castellans i en català actual, em fa una mica d'angúnia, però és una constant. No dubto de la gran qualitat de la traducció de Sant Joan de la Creu però penso que hauria d'anar acompanyada de l'original, el mateix per a molts altres llibres.
El tema de les llengües és complex, s'hi barregen prejudicis, política i de tot. És possible que el castellà -o espanyol- l'imposessin els manaies però, hores d'ara, és ja aquesta una llengua tan meva com el català, i trobo que no deixa de ser una riquesa. Encara més considerant com aquesta llengua compta amb molts parlants i moltes produccions culturals, més enllà d'Espanya mateix. I, comptat i debatut, també els romans van 'imposar' el llatí.
En el tema del català sovint es deixa de banda un tema que incomoda, en això de les llengües pesa molt 'l'audiència' i les llengües minoritàries, per molt que les estimem i les fem servir, tenen aquesta servitud. I, a més a més, les llengües que provenen del llatí tenen moltes coses en comú i moltes diferències una mica artificials, potenciades per la tendència a ser originals i 'tota una altra cosa'.
Un altre tòpic ha portat a fer-nos pensar que la traducció és 'pitjor' que l'original. No sempre és així, hi ha traduccions que han superat fins i tot els originals, tot i que es perdin matisos, de forma inevitable. El mateix tema ens pot portar a un altre de polèmic, el doblatge, tan criticat fa anys i tan assumit avui, quan hi ha molta mandra i poca tirada a l'esforç.