EL PASSAT IMPRECÍS I EL PRESENT INEXACTE

 

Fa anys, a mitjans dels setanta, quan tot semblava en ebullició crònica, un company de feina que no tenia gaire tirada a venir a les moltes assemblees que es convocaven en aquella època, em va confessar que 'la política l'avorria', cosa que, en aquell moment, em va semblar una blasfèmia. Era una bona persona, intel·ligent, responsable i treballadora, això sí. Malauradament, i no vull generalitzar, he conegut molta progressia gandula. La teoria progre del moment assegurava, i potser era veritat, que tot era política i que si no feies política també feies política. Segurament és cert.

Jo també, actualment, fa temps que m'avorreixo amb els debats i les mogudes polítiques, nostrades i hispàniques. Hi ha un conte de Rodari en el qual unes mones asseguren que viatgen molt però el que fan és anar donant voltes en els cavallitos. I malgrat tot, de vegades, encara m'emociona una mica veure com el Parlament, el de Madrid i el nostre, acull encesos i ensopits debats sobre l'estat de la qüestió. I és que ja tinc una edat i sempre m'agrada recordar d'on venim i les moltes coses que han anat passant al llarg dels anys.

Ahir, potser algú més en va parlar, però jo tan sols vaig llegir a l'escriptor Xavier Theros, al facebook, recordant les darreres penes de mort, executades el 27 de setembre de 1975, a quatre dies gairebé de la mort del dictador. A Catalunya se'n va parlar molt, sobretot de la del Txiqui, afusellat a Collserola, el qual van acompanyar fins al final Magda Oranich i Marc Palmés, que van escriure i parlar sobre el tema, amb un dolor evident. 

Hi ha qui es plany de tot, sembla que cada dia estem pitjor, a les feines, a l'escola, tot va a mal borràs i el demà serà pitjor i no millor, com cantàvem de jovenets, convençuts de la millora prevista i de què algun dia tot canviaria. Tot va canviar i potser no va ser ben bé com esperàvem. Però amb alts i baixos avui, de moment, no tenim pena de mort ni servei militar obligatori, hi ha bones escoles públiques, metges per a tothom, i qui en té ganes pot cursar estudis universitaris. Podem llegir de franc gràcies a les moltes biblioteques i veure sèries i pelis bones amb una despesa minsa. Els més marginats laboralment, algunes capes de les moltes migracions, que son les veritables classes obreres explotades, encara no s'han organitzat a fons, no és fàcil.

Fa anys, en un campament on vaig anar a ajudar fent de monitora, una senyora hispanoamericana que hi havia portat els seus néts ens va insistir molt en la meravella que representava poder fer aquella activitat. 'En mi país amanecerían todas degolladas', ens va explicar.

La gent de la meva edat i fins i tot una mica més jove, no pas tota, és clar, sempre evoca una mena de passat idíl·lic on sembla que no mataven dones, les famílies eren estables, els infants i joves, educats, aquesta mena de bassa d'oli inexistent, impossible, que no sé d'on l'han tret. Em sobta com tothom té solucions de taulell de bar per a qualsevol cosa i com de tant en tant surt un polític més bescantat que un altre, aquestes coses es mouen enmig d'una gran visceralitat i de les simpaties o antipaties personals, més subjectives que raonades, en molts casos. El pessimisme crònic no és tan sols català o espanyol, és força universal. La política que ens preocupa és la d'aprop de casa, lluny de l'occident estable mor molta gent, es tortura i s'assassina, per no parlar dels refugiats i dels molts morts ofegats a la recerca d'esperança, i la inseguretat campa per molts indrets, però aquestes coses mereixen poc espai als telediaris i, en tot cas, aviat desapareixen de l'actualitat. 

Les moltes repeticions, com deia aquell i va recordar Huxley, fan veritats o mitges veritats. I d'això no en té la culpa interent, com tampoc de la proliferació de la pornografia, en el passat hi havia qui havia accedit al porno de petit en trobar revistes mal amagades a casa seva. Com que ens movem de forma inevitable entre contradiccions també hi ha qui creu que el progrés és lineal i que la crueltat i la violència van de baixa, en general, o sigui, a tot el mon. L'altre dia, en la tertúlia a l'entorn del 'Passeig per l'amor i la mort' algú va insistir en allò que feia tanta ràbia a Martí de Riquer, que a l'Edat Mitjana eren molt 'bèsties'. La història recreativa i tòpica també conforma imaginaris.

Quan jo era joveneta molta gent gran encara suportava de tot perquè tenia molt clar que el pitjor era una guerra. Avui hi ha qui t'insisteix en què vagis a votar perquè vam estar molts anys sense poder fer-ho. No som al millor dels mons però a molta gent del mon mundial li agradaria estar com nosaltres. De tota manera admeto que tot és fràgil i que els humans i les humanes som altament imprevisibles.

EL DIA QUE VA MORIR TERENCI

 

Amb interès generacional i tafaneria indefugible m'he mirat els quatre capítols de la sèrie sobre Terenci Moix. No m'ha fet el pes, en general, més aviat m'ha decebut. Té moments interessants, testimonis que mereixen una sèrie pròpia, com Enric Majó, tot un senyor, actor de categoria, pintor, culte i intel·ligent, que ha fet molt bé en recordar la seva mala i llarga experiència amb Moix, després d'un perllongat silenci i de la intenció del personatge de fer-li la punyeta i convertir-lo en 'el dolent de la pel·lícula'. La majoria d'entrevistats parlen, sembla, amb molta franquesa i un cert estrany humor subliminal. Diuen que Maruja Torres no va voler participar, ella sabrà perquè.

En algun lloc he llegit que Terenci escrivia malament el castellà i molt millor el català. Segons testimonis de l'època els llibres en català els hi va refer de dalt a baix algun catedràtic de culte, d'aquells mandarins del moment que remenaven les cireres. En aquella època escrivien bé, en català, quatre gats de les passades generacions, per raons òbvies. La literatura és una gran absent d'una sèrie que incideix més en les llums i ombres del personatge, deixant-lo fora del context social i polític i deixant de banda el pes de tanta gent que l'acomboiava, per amistat però, també, per interès, com es va posar de manifest en el moment de la ruptura amb Majó. 

No sé com la gent més jove que jo, que no va viure en aquells anys, pot entendre res del rerefons la narració, més enllà de què Moix sembla un ximplet estrany, de poca volada intel·lectual, fins i tot. De Terenci Moix m'he quedat amb frases que no surten al documental i que recordo, de quan sortia sovint per la tele, com ara que quan podia li agradava ajudar i col·locar els amics perquè així es neutralitzaven les enveges, si tothom sucava. Molts personatges de l'època devien les seves oportunitats a Moix, després cadascú va fer, o no fer, el seu camí.

Moix té molta literatura dolenta, per fer calaix, però també coses bones i interessants, i a la televisió de l'època, aquell canal català que encara resisteix i que TV3 va intentar deixar de banda i oblidar, va aplegar molta gent de la seva colla, que era nombrosa i s'anava incrementant de forma diversa. En alguna ocasió li vaig sentir comentar coses divertides, com ara que en algun moment havia dit que tenia una carrera universitària, per quedar bé, però que no en tenia cap. En aquell moment la cultureta potenciava el mon elitista universitari, de la mateixa manera que al documental, i no solament allà, es magnifiquen coses com el Bocaccio, talment fossin l'única llum a la foscor de la cultura catalana en general i barcelonina en particular.

De personatges extravagants, al mon de la cultura n'hi hagut sempre a dojo, alguns s'han magnificat i les seves extravagàncies han semblat genialitats. Pels nostres verals no sol passar, això, o passa en comptades ocasions. Mirant, tot i que es veuen de passada, els tecs que feia Moix, es poden identificar els personatges que l'envoltaven, alguns ja traspassats, per desgràcia. També havia sentit sovint comentar, per exemple al Lara pare, la afició d'aquest senyor a les despeses passades de rosca i la seva habilitat per refer-se i sobreviure. Una relliscada vital va ser aquesta parella jove, l'inefable Pablito, molt allunyada del que podia haver estat un Majó de vint anys, per exemple i a qui tampoc va tractar gaire bé, al capdavall. 

La meva mare, com tantes senyores grans, cosa que també comenta a la sèrie la gran Colita, li tenia carinyo. Els feia gràcia, a les senyores, perquè semblava que se'ls dirigís de forma directa i perquè li agradava recordar el cinema que elles recordaven, en converses informals i en col·leccionables com els de La Vanguardia. No surt al documental però Moix havia treballat de jovenet a l'empresa Harry Walker, tot i que jo hi vaig entrar quan ja no hi era. Allà m'hi va fer entrar un veí de l'escala, de l'edat dels meus pares, aquest senyor va anar en una ocasió a buscar un dels darrers llibres de Moix, per Sant Jordi, quan li va dir el cognom l'escriptor el va reconèixer de seguida, el va abraçar emocionat i l'home va estar molt content. Els famosos no sempre actuen així amb els vells coneguts, la veritat. 

No va ser un militant gay compromès però va contribuir a normalitzar el tema i treure-li dramatisme filosòfic. Quan el VIH va començar a fer estralls, amb aquell estrany humor seu, va plànyer la situació, i va admetre que primer es fotia del virus dient allò de 'val mes la SIDA que tenir-la pansida'. Mentre la cultureta oficial, literària i musical, es va ficar molt amb aquells que van començar en català  i es van passar a l'indret fosc, ell i alguns altres van quedar au-dessus de la melée, que diuen. 

La sèrie dona una imatge estranya, incompleta, pel meu gust, del personatge. No és una biografia, és clar, no cal que ho sigui, fa uns dies comentava el documental excel·lent sobre Teresa Rebull. Però Moix, el seu temps i el seu entorn, crec que propiciaven material per a molt més. Moltes coses ja les sabíem, per exemple, la seva força excèntrica família d'origen, considerant l'època. Molts testimonis mereixien més espai i més atenció i més 'presentació' ja que ha plogut molt des de la seva mort. Terenci Moix és un més dels personatges d'un temps i d'un país que encara no s'ha explicat gaire bé. Però això potser passa sempre, de forma inevitable. No el vaig conèixer en persona però en aquells anys sempre trobaves algú que el coneixia, a ell i a tants altres dels qui, a poc a poc, anaven conformant una mena de mitologia nostrada, heterodoxa, que ara crec que va de baixa. 

Terenci Moix va ser un gran venedor, d'ell mateix i dels seus coneguts i saludats. Recordo amb quin afany tafaner vam comprar-nos El sexe dels àngels esperant entrar a fons en els secrets i misèries de la intel·lectualitat catalana, per trobar-nos amb poca cosa. No ha estat l'únic en prendre'ns el pèl amb una promoció enganyosa, fa alguns anys reia en llegir un comentari sobre la novel·la d'un autor actual que porta per títol 'Se sabrà tot', fent referència a les interioritats d'un diari molt conegut, quan després, en llegir-la, no se sap res.  

Malgrat les limitacions de la sèrie, i admetent la meva subjectivitat quan els mitjans incideixen en el meu imaginari juvenil, val més enciam que gana. A 'El dia que va morir Marilyn' Moix fa referència als qui tenien uns vint anys quan va morir l'actriu. El dia que va morir Terenci, ai, jo ja en tenia seixanta. Vaig tenir molt de temps mitificat tot aquell mon, però resulta que, com fèiem la colla de la parròquia del barri, de vegades fins i tot acabaven la festa cantant allò tan bonic de 'Ningú no comprèn ningú', amb lletra de Jaume Picas, un altre gran oblidat.

PASSEIG PER L'AMOR I LA MORT, UNA CAMINADA ATZAROSA

Amb motiu de la participación en el cinefórum online de Tot Història vaig tornar a mirar el Passeig per l’amor i la mort, de John Huston. La pel·lícula no va tenir un gran èxit en el seu moment no és de les més recordades del director. Però jo crec que per a la meva generació, que en l’època de l’estrena tenia, si fa no fa, l’edat dels protagonistes va ser molt important i estimada.

Va comptar amb dos joves intèrprets, fills de famosos, Assaf Dayan, aleshores un jove de bon veure i que treballava molt bé, i una debutant Anjelica Huston, que no tenia ni vint anys, potser una mica encongida a causa del tarannà del seu pare, director de la pel·lícula. Ja, això sí, amb aquesta bellesa poc convencional que sempre ha conservat. Assaf Dayan és mort, va fer una carrera erràtica i va tenir molts problemes.

Anjelica Huston ha fet una carrera de categoria, amb algunes crisis intermitents, potenciades per aspectes personals, car a més del pes pesat del pare va tenir una llarga relació amb Jack Nicholson, prou comentada pels mitjans. Te una interessant autobiografia, si es vol tafanejar més a fons.

Anjelica Huston podia haver estat la Julieta del Zeffirelli, però el seu pare ho va impedir ja que volia que fes el ‘Passeig’, segons expliquen els entesos. De fet la Huston hi va sortir guanyant, em sembla, perquè el Romeu i Julieta de Zeffirelli no va ser res de l’altre mon, cinèfilament parlant. Eren anys convulsos, potser tots ho son però el jovent era molt nombrós a tot arreu i vivia les convulsions amb inquietud, esperança i fascinació, gairebé. La pel·lícula no es va poder rodar a França, a causa precisament dels aldarulls que s’hi patien, i es va fer a Àustria i Itàlia.

La pel·lícula no ens documenta de forma exhaustiva sobre l’època dels fets, però sembla que se situa a la França de la Jacquerie, en el context que més endavant s’etiquetaria com la Guerra dels Cent Anys. Un jove estudiant deixa París en arribar la primavera, amb la intenció d’anar a veure el mar. L’Edad Mitjana que se’ns mostra és prou convincent en molts aspectes, encara més si es compara amb d’altres produccions històriques. La música va ser obra de George Delerue, pretén imitar la música medieval i resulta una mica ensopida.

Els personatges també son en ocasions erròniament medievals tot i que la versemblança ideològica no és gens senzilla. La pel·lícula sembla evocar més aviat l’època en que es va fer que no pas les guerres camperoles medievals, això, per a segons quins crítics, va ser una virtut mentre que per altres va ser tot el contrari. Fins i tot hi ha qui va opinar que els dos joves, sobretot el noi, un estudiant, fan pensar més aviat en contestataris dels seixanta a la recerca de la pau mundial, en un context violent i desfavorable. En canvi, pel que fa al tema sexual, hi ha una mena de contenció virtuosa, molt allunyada de l’amor lliure que començava a fer estralls en els costums rancis. La noia és una jove noble a qui han educat de forma acurada, cosa singular a l’època però que tampoc era tan estranya en determinata àmbits. Es mencionen textos de l’època, com el Roman de la Rose. Han atacat el seu castell, on havien donat aixopluc a l'estudiant, han assassinat el seu pare i ella ha hagut de fugir.

Hi ha molts detalls a comentar, sobre tot plegat. La mateixa presència del fill de Moshe Dayan ens evoca un temps en el qual Israel gaudia de més simpaties que no pas ara. Ens ensopeguem amb l’oncle de la noia, interpretat pel mateix Huston, un noble que se sent més proper a la causa dels oprimits. El temps, materialitzat en aquest camí ple de violència i paranys, té més a veure amb l’espai que no pas amb la durada. Un espai gairebé circular, amb símbols evidents com ara el camí mateix o el mar proper i inabastable.

El castell, lloc de protecció, és objecte de destrucció i violació, no hi manquen imatges de la repressió religiosa, que defuig els plaers de la carn i els considera impurs, la parella s’uneix en matrimoni en una escena que recorda la unió de Maria i Toni a West Side Story, quan la tragèdia ja és a tocar. No hi ha sortida possible i la fugida constant no és cap solució. O potser ho seria però, aleshores, el final hauria resultat molt menys èpic. La història està basada en un llibre de Hans Koningsberger, un autor avui poc recordat a casa nostra. No he llegit el llibre, sembla que hi ha detalls diferents així com aspectes del to general de la narració.

No cal cercar explicacions erudites, potser, sinó deixar-se portar per una història plena de poesia i romanticisme, tan medieval com dels anys seixanta, però que pot connectar amb el present. L’amor i la fidelitat com a valors de suport, fins i tot enmig del caos, no son inútils. Som avui molta més gent que en aquella Europa que havia patit l’assot de la pesta, despoblada i injusta, però que començava, una vegada més, a desvetllar-se en molts aspectes. Malgrat que trobem personatges secundaris interessants la narració se centra en la parella protagonista, que acabarà adonant-se del risc de perdre la innocència quan la situació més aviat estimula la venjança o la necessitat de defensar-se de qui sigui.

Han passat molts anys, cinquanta, des de l’estrena d’aquesta pel·lícula a l’emblemàtic i enyorat cinema Publi. L’he mirada amb una certa nostàlgia però res no pot ser mai com la primera vegada, i està molt bé que sigui així. La imatge d'Heron i Clàudia fent camí per la vida vers una mort indefugible, topant-se amb un mon hostil i decebedor, encara em va produir, malgrat que no és el mateix veure aquestes pel·lícules en la petita pantalla, una mena de tendresa, ara, ja gairebé maternal o de iaia impotent davant un futur imprevisible i tan atzarós com aquells camins medievals.

TERESA REBULL, IMMORTAL I ETERNAMENT JOVE

 

Aquesta setmana he pogut tornar a veure, a la biblioteca del barri, el documental sobre Teresa Rebull, 'Ànima desterrada'. El documental ja té alguns anys, es va emetre després de la mort de Rebull, i és obra de Susanna Barranco (Barcelona, 1975), actriu, productora, escriptora i moltes coses més. Susanna Barranco va fer una breu presentació del documental ja que havia de marxar, però va remarcar com va connectar amb Teresa Rebull, cosa gens estranya ja que totes dues pertanyen a un tipus de dona coratjosa, polifacètica, valenta i compromesa amb el seu moment històric, malgrat la diferència generacional.

El documental incideix, sobretot, en la personalitat volcànica de Rebull, recull testimonis de molta gent, coneguda i no tant, però no entra a fons en el tema biogràfic, de forma molt intel·ligent la directora va evitar fer un biòpic convencional. Tot i que, de forma inevitable, sorgeixen preguntes diverses i no es pot deixar de banda els lamentables Fets de Maig. Teresa Rebull va militar en el POUM i va fer una estada, relativament breu però terrible, en una txeca, un conegut seu, Manolo Maurin, germà de Joaquim, amic seu, va morir a causa dels maltractaments soferts allà dins. 

Hi ha un estrany interès en amagar o dissimular fets que incomoden, relacionats amb una guerra civil que la mitologia actual va convertint en un conte de bons i dolents. Una cosa és la ideologia i, l'altra, el tarannà individual de les persones. Però la complexitat ens aclapara, què hi farem.

Recordo quan, de joveneta, vaig sentir parlar de la Serra de Pàndols, gràcies a la cançó més coneguda de Teresa Rebull, aquell Paisatge de l'Ebre, amb una cova inquietant on algú ha tornat per trobar 'les sabates d'en Jaume'. El poema, més emotiu i impressionant que altres textos amb pretensions que evoquen la guerra, és obra de Josep Gual (Badalona, 1929-2005). En aquest poeta vida i obra van lligades, va ser una de les vícitimes de l'injusta i inútil 'lleva del biberó'. Va estar molt vinculat a Badalona i amb la represa de la vida cultural i del catalanisme, es va relacionar amb gent del mon intel·lectual i a Badalona se l'ha homenatjat sovint. Però, més enllà del famós poema, la lletra del qual molta gent atribueix a la mateixa Rebull, és avui injustament poc conegut.

Davant d'aquest cas o del, per a mi, molt més greu d'Olga Xirinacs, encara feliçment viva, se'm diu de vegades que ha estat a causa de la vinculació dels escriptors amb uns espais determinats, Badalona pel que fa a Gual i, en el cas de Xirinacs, Tarragona. Em semblen absurdes excuses, tot va més aviat lligat a capelletes, modes, tendències i potenciació de les novetats al preu que sigui. Amb tres o quatre 'clàssics canònics' sembla que ja en tenim prou. I fins i tot els valors indiscutibles de vegades funcionen com la borsa, pugen i baixen.

Teresa Rebull es deia Teresa Soler, com que va viure a França, casada amb Pep Rebulll, militant del POUM, va admetre el costum francès d'adoptar el cognom del marit. Quan va començar a col·laborar amb la Nova Cançó li deien la 'iaia' i tot just tenia cinquanta anys i estava d'allò més bé. En aquella època no la van dur al Palau però anys després, en els vuitanta, se li va fer un homenatge en aquell indret emblemàtic, massa carregat d'ornamentació pel meu gust, tot i que hi ha qui em mira malament quan critico els excessos dels modernistes. 

Motivada pel tema m'he comprat a iberlibro el llibre amb la poesia completa de Josep Gual, és un llibre nou, tot just una mica esgrogueït pel pas del temps, que m'ha arribat des de Badalona amb una rapidesa remarcable. El tipus de llibre que, en el passat, podies trobar a l'enyorada setmana del llibre català, quan es feia a les Drassanes i no tot havia de ser novetat immediat o reedició maquillada de novetat. 

En un altre poema, per cert, l'autor ens desvetlla el destí d'en Jaume, menys desesperançador del que sempre havia suposat.:

En Jaume van ferir-lo

el dia del seu sant

passant el riu a gual.

Per les presses i els tràfecs

va estar-s'hi sis hores

amb l'aigua a la cintura.

Tot plegat va complicar-se

amb una emprenyadora

preumònia.

Van evacuar-lo a Tivenys

i el sanitari li va fer dir

allò de: trenta-tres i carretera.

Ara ja ha tornat a Prat de Compte

gras com un toixò,

perquè té molt bona carnadura.

Josep Gual Lloberes (Badalona, 1920-2005)

https://www.youtube.com/watch?v=MXva6SnocC0

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/teresa-rebull-anima-desterrada/video/5660748/

NO N'HI HA PROU AMB UN BON BIGOTI PER SER POIROT

 

Kenneth Branagh ha agafat afició a la immortal Agatha Christie, aquesta ja és la tercera aproximació als llibres d'una autora, versionada a dojo. Les seves històries, en cinema, en teatre, en sèries actuals, sempre tenen el seu què, al menys per mi, i no puc deixar d'acostar-m'hi. En aquest cas és menys fidel a l'original que en les dues anteriors però per innovar cal fer les coses bé.

En aquest cas diuen que la narració s'inspira, poc i de lluny, a Hallowe'en Party, sovint titolat 'Les pomes'. La veritat és que si no ho arribo a llegir ni me n'hauria adonat. La pel·lícula ha tingut crítiques diverses, bones, dolentes i condescendents. Un Poirot jubilat a qui sembla que hi ha interès, des de fa temps, a esbrinar-li un passat misteriós, amb tràgics amors desapareguts, va a parar, gràcies a la seva amiga Ariadne Olivier, a qui aquí transformen en una persona inquietant i amb mala intenció, a un palauet venecià decadent on, fa temps, hi va haver una mort d'una jove, en estranyes circumstàncies.

Tot passa en una fosca nit, la de Tots Sants, amb la ciutat plena de terribles màscares carnavalesques. Un munt de gent, un ramell de bons actors i actrius actuals, s'aplega en aquest interior inquietant on podran assistir a una reunió espiritista Com que amb un cadàver no n'hi sol haver prou en tindrem un parell més i a Poirot li va de poc que no fa moixoni. La casa té un passat que fa pensar en 'El Internado' i d'altres històries del gènere, amb nens pel mig, els esperits dels quals també corren pel casalot de tant en tant.

L'ambient terrorífic i els ensurts inesperats fan passar una estona distreta. La història és inversemblant però això passa sovint pel que fa al gènere, també hi ha històries reals molt inversemblants, ho admeto. Però tot resulta apressat, atapeït, excessiu i guinyolesc, pel meu gust. Les novel·les de Christie, millors i no tant, conserven en els seus originals un to d'elegància anglesa molt característic, que aquí se n'ha anat en orris. És clar que, de forma lliure i atzarosa, ens hem traslladat a Venècia, a la Venècia dels anys cinquanta del segle passat, més o menys. L'actual, amb el turisme massificat, encara hauria estat més terrorífica, potser.

No m'ha fet el pes la pel·lícula però no puc negar que he passat una estona distreta, potser perquè feia temps que no anava al cinema. De tot es poden fer interpretacions i versions però Branagh em resulta un Poirot inversemblant, considerant  la mitologia poirotiana que ja porto al damunt. Pel casalot suren els fantasmes i les explicacions als fets i a les visions esotèriques resulten poc reeixides. El passat de Poirot, inventat, car ell no ens n'explica res de res, sempre compta amb una dama misteriosa i hi ha qui s'empipa si se li suposen tendències homosexuals reprimides, malgrat trets que hi poden fer pensar, en algunes versions. En tot cas es va endur el secret a la tomba, vaja.

Tinc devoció irreverent per Agatha Christie, l'escriptora i la persona. Quan jo era jove els entesos lletraferits la bescantaven però els seus llibres, en versions barates, es venien i es llogaven i eren d'interès transversal, com la sarsuela. Una meva parenta amb aspiracions intel·lectuals va veure que jo en llegia un, em va aconsellar llegir coses 'de qualitat', i me'n va portar un de Simenon, un autor amb el qual no he connectat mai i que, com a persona, em cau molt malament. Però és francès i, aleshores, aquell era un valor afegit, a casa nostra. 

Millors, pitjors, més o menys fidels, tenim versions de Christie per a molt de temps, em sembla. El gènere d'enjòlit, com en van dir aquí fa anys, en l'intent de cercar una alternativa nostrada a allò del 'suspense', ha proliferat i avui es fa servir més aviat 'novel·la negra'. Però Christie és tota una altra cosa, per més autors i autores que hagin anat sorgint, amb més o menys fortuna, al llarg de les darreres dècades. En aquest tercer intent de Branagh d'acostar-se al mon de l'escriptora o d'allunyar-se'n sense perdre els referents, crec que les coses no rutllen, la veritat. Reconvertir el 'suspense' en terror tampoc no acaba de funcionar. Pel meu gust el rei del terror és i serà Stephen King, que també ha patit durant anys un cert menyspreu dels 'entesos'.