HISTÒRIES DE LLIBRES ANTICS I DE POLÈMIQUES TERGIVERSADES

Existeix això que avui en diuen un relat sobre el primer premi Sant Jordi, el d'aquell llunyà 1960, hereu del Joanot Martorell, que s'havia començat a lliurar el 1947. En aquells anys tot allò era minoritari i més ranci que no pas ara. Les biografies dels intel·lectuals de l'època, en l'àmbit català, donen moltes pistes sobre les misèries i envegetes d'un món lligat a l'inevitable mecenatge privat dels empresaris rics.

El relat ens diu que Rodoreda va presentar La plaça del Diamant amb el folklòric títol de Colometa, cosa que explica el fet que, d'entrada, allò ja fes caure d'esquena alguns heterodoxos com Pla. Pla va ser el dolent de la pel·lícula, no va saber veure l'excel·lència del text però Fuster, tan poc llegit avui, va veure la llum, va recomanar el llibre i, amb el pas del temps, com es sabut, La plaça del Diamant, nom comercial de Colometa va ser un mite i va convertir en mite la seva autora.

La víctima de tot plegat va ser l'autor premiat, no tant sols amb el vot de Pla sinó amb uns quants més. Del pobre Massó, que va estar anys sense publicar, se n'han dit molts injustos penjaments, la majoria els ha amollat gent que no va llegir mai el seu llibre. Per sort, com que tenia vincles amb Riudoms, en aquella vila l'han recuperat i reivindicat en diferents ocasions i fins i tot han creat, gran paradoxa, un premi literari que porta el seu nom. 

Avui s'admet que Rodoreda és el millor del millor, però això no ha estat sempre així. Durant molt de temps es va lloar molt més la seva narrativa curta que no pas les novel·les i fins i tot no fa gaire escoltava algú de la cultureta, amb anys i seny, explicant com la necessitat de novel·les en català va fer que algunes,  com La plaça del Diamant, assolissin un èxit poc ponderat. Rodoreda va tenir la grapa de crear un estil propi, no li nego. Personalment admeto de forma subjectiva que La plaça del Diamant té un gran encant. D'altres coses d'ella no m'han fet el pes, però sembla que això, avui, no es pot dir. Hi ha gent que sé que també ho pensa tot i que hores d'ara no gosarà comentar-ho ni escriure-ho, és clar.

No havia llegit el llibre premiat, un premi amb verí, fins fa poc, però la lectura de la correspondència entre Gaziel i Pla ha tornat a estimular la meva curiositat sobre tot plegat. Se'n poden trobar molts exemplars de segona mà, a bon preu. Hi ha poques ressenyes serioses escrites sobre el llibre, una de les més rellevants, tot i que relativament breu, és la que va publicar Helena Bonals als seus anticanons.  Podríem entrar en un debat inútil sobre si és millor o pitjor que la novel·la de Rodoreda però, al capdavall, els premis literaris sempre tenen un punt d'oportunisme i subjectivitat. En aquella època es presentava molt poca gent, un altre del saló dels refusats va ser Pedrolo, amb Cendra per Martina.

En uns cursets de català prehistòrics recordo que la professora ens va parlar del llibre de Rodoreda  i del de Pedrolo  i ens en va llegir alguns fragments. Del de Massó no en vaig sentir parlar mai, als acadèmics experts. Aquestes promocions des de les tarimes i les aules fan forat, entre la gent jove i els no-iniciats. Anys després em van lloar també a bastament Monzó, aleshores poc conegut, en un altre curs sobre literatura. 

Viure no és fàcil era ja, o ho semblava, quan jo assistia a aquells cursets, un cadàver literari castigat amb silenci eficaç. Però Viure no és fàcil és un molt bon llibre que avui té, a més a més, el valor afegit de reflectir una època gris i una societat corrupta a  tots nivells, com passa amb aquestes pel·lícules en blanc i negre que ja són tot un document de l'època. I Massó era un molt bon escriptor. 

L'ambient d'una Barcelona grisa i sense perspectives connecta amb tota la bona literatura castellana dels cinquanta i, fins i tot amb les limitacions inevitables a causa de la censura d'aquells anys, el  llibre incideix en l'amoralitat d'uns joves de bona casa que no arriben a ser dolents però que no tenen ni aspiracions, ni ideals, ni caràcter. I en la situació de la dona pobra i jove, sense més horitzó que un matrimoni miserable, la fàbrica, el servei domèstic o la prostitució més o menys encoberta, l'objectiu de la qual es trobar algú que les mantingui i les lliuri de preocupacions econòmiques durant un  temps. Hi ha un cert feminisme avant la lettre, en aquestes dones de la  novel·la de Massó. 

Enric Massó i Urgellés (1914-1986) va néixer a Barcelona, però la família era de Riudoms. Va col·laborar des dels anys  vint en l'edició de diferents revistes catalanes, amb gent tan rellevant com Janés o Andreu Roselló. Va militar al Partit Nacionalista Català, va ser oficial de la República, es va exiliar, va retornar al país i va estar empresonat durant tres anys. Més endavant va recuperar la tasca literària, va escriure narrativa, articles periodístics i teatre. La seva novel·la Els dos miralls es va publicar el 1956. El 1960 ja sabem què va passar. A causa de la polèmica molts llibres de Massó, militant d'ERC,  no es van publicar fins després de la seva mort, tot i que va col·laborar en diferents mitjans periodístics. La seva trajectòria vital és molt interessant i cal saber-la, ja que a causa d'allò del premi va semblar, per desgràcia, que es tractava d'una mena de mindundi literari injustament premiat.

L'any 1985 Massó, dos anys abans de morir, va escriure un breu article al diari La Vanguardia on es planyia de tot plegat i explicava la realitat d'uns fets tergiversats  de forma interessada durant anys, a causa d'unes informacions aparegudes aleshores en aquest diari, que donaven una versió molt poc objectiva d'aquell premi i les seves circumstàncies. Per exemple, Massó explica que Rodoreda no va ser la finalista, en aquell premi, sinó la tercera, el finalista va ser l'escriptor Miquel M. Cuspinera, un altre autor injustament silenciat i oblidat. 

El no-triomf de Rodoreda es va repetir l'any següent, va quedar darrere de L'ultim replà, d'Espinàs, un llibre senzillet, per cert. Fuster no va defensar el llibre de Rodoreda, el 1960,  fins a la darrera votació. El llibre de Massó va tenir molt bones crítiques quan es va publicar,  però així que es va estendre el relat rodoredià se'l va menystenir sense manies. Entrevistes fetes a Massó per gent com el periodista Sempronio no es van publicar o es van reduir a quatre ratlles. 

Un dels grans piconadors de l'obra de Massó, a més a més de Fuster, va ser Ignasi Riera, qui durant un temps va exercir un cert mandarinatge cultural en alguns sectors de l'esquerra. Massó no entra en valoracions qualitatives, que poden ser discutibles, sinó en el menyspreu a la seva persona i la seva obra, motivada per les capelletes literàries de l'època, i a les brames escampades per diferents persones i mitjans de comunicació. Fins i tot en manuals sobre literatura catalana hi havia oblits i informacions errònies o, senzillament mentides, sobre tot plegat. 

Quan ets jove et creus els experts en el que sigui. Amb els anys et tornes més escèptica i, per sort, avui tenim accés a informacions diverses i contrastades i podem fer valoracions més objectives de segons què. Malauradament les capelletes literàries i acadèmiques continuen funcionant a dojo,  avui la promoció efectiva ha passat a les revistes literàries virtuals de prestigi, i, fins i tot, a les recomanacions llibreteres de culte. El que passa és que avui les polèmiques resten molt allunyades del gran públic, es publica a gavadals, als premis s'hi presenta un munt de gent, Planeta es va empassant grups editorials, i tot ha canviat molt. 

De la mateixa  manera que un  dia et lloen i divinitzen al cap d'un temps et poden dir que estaves sobrevalorat. O, el que és pitjor, fer això que en castellà en diuen ningunearte i que escric en aquesta llengua perquè em sembla més contundent i definitiu que en els seus equivalents catalans. En el món literari, com en els altres, tot és relatiu, temporal i discutible. De fet, en els jurats dels premis literaris de gruix hi ha poques persones que siguin molt expertes en literatura, a nivell acadèmic. A Rodoreda li van donar el Premi uns anys després, el mateix que a Pedrolo, qui també va ser oblidat i menystingut durant anys, fins que darrerament, amb motiu del centenari, se n'ha fet una tímida recuperació. 

Sales i Rodoreda van ser molt perversos en les seves opinions sobre Pedrolo o sobre la novel·la de Massó, com que avui es publiquen correspondències personals sabem com n'és, de cruel, el mon de la literatura de culte.

LA TRANSICIÓ FELIÇ TORNADA A VISITAR

La transición sangrienta

Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983).

Mariano Sánchez Soler

Península, 2018

Aquest interessant i documentat llibre es va publicar per primera vegada l’any 2010 i resulta avui molt oportuna la seva reedició. El mite de la transició modèlica revifa de tant en tant i el desconeixement aprofundit del context real d’aquells anys fa que, per una banda es valori d’una forma excessivament positiva aquella època, o que, per l’altra, un gran nombre de gent més jove condemni aquells pactes polítics  i els consideri covards i vergonyosos, en no conèixer el rerefons dels acords i les dificultats que van comportar. 

Un factor afegit és que la gent gran érem joves més o menys ardits aleshores i hi ha una tendència a magnificar les heroïcitats dels avis Cebolleta, un fet molt humà. La meva filla, quan feia el batxillerat, havia entomat discursos d'aquest tipus per part d'alguna professora grandeta, amanits amb les crides a la revolta dels joves com ella, de les noves generacions, atontolinats, segons la dama. De fet, sovint els qui menys van fer més en presumeixen. 

 

La realitat evident, que no ens agrada i resulta incòmoda, és que Franco va morir al llit i de vell i que poc abans de la seva mort no es van poder ni tan sols aturar unes quantes arbitràries penes de mort. I que sembla que el franquisme no ha mort mai, de fet. Malauradament, fins i tot els llibres de text expliquen aquells fets del passat com una mena d’evolució màgica a la recerca de la pau social. Molts rebrots violents del present o la revifalla d'inquietants grups d’extrema dreta no s’expliquen sense conèixer una realitat que encara compta amb molts aspectes ombrívols. 

L’estadística seriosa i documentada ens demostra que un espai d’anys relativament breu van morir unes sis-centes persones i que moltes més van rebre ferides i violència per diferents bandes, es compten uns dos mil ferits a causa de la situació i la repressió. D’aquestes sis-centes, -cinc-centes noranta-una, segons les fiables dades que aporta el llibre-, cent vuitanta-vuit van ser provocades des del poder vigent, tot i que unes quantes, com sol passar al llarg de la història, es van atribuir a incontrolats. Pel damunt d’aquells fets es va estendre una capa de boira i d'impunitat. 

Amb la relativa consolidació de la democràcia vam pensar que grups clarament feixistes havien desaparegut o quedat reduïts a poca cosa però en aquests darrers anys  els hem recuperat, mentre ens assabentàvem de la bona vida i dels reconeixements institucionals dels quals anaven gaudint, fins i tot, alguns torturadors inqüestionables.

 

Calia garantir, aleshores, els pactes entre contraris, fins i tot entre contraris situats en els extrems del panorama polític. Les lleis d’amnistia van garantir impunitats diverses.  La conflictivitat social, a causa de la crisi econòmica dels setanta, va contribuir a repressions amarades de brutalitat en contra d’uns obrers organitzats, que amenaçaven amb fer trontollar el sistema. L’esquerra va acceptar la situació i tot va semblar abaltir-se, més o menys, malgrat que ETA no ha renunciat a la violència fins no fa, com qui diu, quatre dies. La nostra suposadament modèlica transició va tenir més víctimes que les que es van produir a països com Portugal o Grècia.

 

Mariano Sánchez Soler (Alacant,1954) és periodista, poeta, guionista i narrador. Un gran treballador i el gruix del que ha fet i escrit impressiona, tot i que ja he comentat en més d'una ocasió que pels nostres verals més aviat fan bitlles els ganduls. En els darrers anys s’han publicat diferents llibres sobre el tema de la violència durant els anys de la transició, alguns dels quals incideixen més a fons en determinats fets, en algunes de les víctimes o en els culpables directes dels crims, atemptats i tortures, però el de Sánchez Soler continua sent una mena de manual clàssic i documentat, amb un munt de dades i bibliografia, del qual han begut molts altres. Inclou un interessant annex documental, una llista nominal de totes les víctimes i una relació de les diferents sigles, entre les quals sovint és fàcil perdre’s.

Es tracta d’un llibre imprescindible que cal tenir, per consultar quan calgui. Malauradament molts aspectes de la història hispànica contemporània no s’han acabat de tancar mai i tenim l’obligació de no oblidar i de recordar les víctimes, siguin del bàndol que siguin i, és clar, aquelles que potser no eren de cap bàndol, les víctimes col·laterals, que també n’hi ha unes quantes. No hi cap vacuna efectiva contra la violència i la repressió i la  cultura seriosa a l’entorn de la pau i el diàleg efectiu no semblar avançar com caldria i sovint no passa de ser un cúmul de boniques paraules que la realitat, de tant en tant, desmenteix.

Hi ha un inquietant component d'atzar pel que fa al destí de víctimes i botxins. La repressió sovint és arbitrària, com també ho va ser, en alguns casos, la tria que ETA i d'altres grups que van optar per la lluita armada feien de les víctimes. La sort també compta. I les coneixences i les relacions, en alguns casos. Quan jo encara feia el batxillerat als vespres, a l'empresa on treballava hi havia alguns joves que ja estudiaven a la incipient universitat nocturna. Els joves de classe modesta i sense padrins, si anaven mal dades a causa de les protestes diverses, eren unes víctimes propiciatòries. Els de classe benestant, la majoria aleshores, que estudiaven en horari convencional, solien tirar de coneguts de la família, quan les coses anaven malament. Fa algun temps vaig llegir unes declaracions d'algú d'allò que en van dir gauche divina que ho admetia sense manies. 

També l'oblit és arbitrari i es manipula segons convé. Hi ha víctimes incòmodes per a l'esquerra, un cas flagrant, fins fa quatre dies, va ser el de l'atemptat a la caserna de Vic. La  memòria de la transició, fins i tot la més crítica, sovint respon a interessos polítics. Per això llibres seriosos i objectius com aquest són absolutament necessaris. Fins i tot a l'hora d'incidir amb realisme amb el present i conèixer les característiques vigents d'un poder que, si cal, pot prendre decisions que ens poden semblar d'altres temps. Poca broma, ja ho hem comprovat.

I, de tota manera, crec que tampoc no ens hem d'autoflagelar amb allò de què tenim el que mereixem, frase mítica del cínic Churchill, que ajudava Franco de sotamà mentre beneïa els brigadistes, i de què a Espanya tot es va fer malament perquè som un desastre, en comparació amb d'altres països europeus. Als altres països les dretes i les extremes dretes també han revifat i tenen problemes diversos. En general, a tot arreu es fa el que es pot i el que et deixen fer els qui manen per damunt dels poders estatals locals. En això de la sort, ja ho veieu, la Pell de Brau no va recuperar, ni el recuperarà, per ara, el poder legal republicà, mentre Itàlia, Alemanya i França, dos països feixistes i un de col·laboracionista,  recuperaven després de la segona guerra les seves democràcies i comptaven amb Plans Marshall. Franco també va estar de sort, vaja.

OCELLS, FLORS I GENT, LA RAMBLA

En el tema polític i en la visió del que fan els polítics sovint ens manca objectivitat i sobren prejudicis. El breu pas del senyor Trias per l'ajuntament barceloní es va veure afectat per protestes diverses, algunes podien ser justificades i d'altres eren provocades o, senzillament, injustes. Ara, des d'un altre punt de vista, està passant el mateix amb la senyora Colau. Molts problemes de la ciutat venen de lluny, de la llarga etapa socialista, que va tenir llums i obres i moltes servituds inquietants, derivades del fet d'enquistar-se en un poder, sigui el que sigui.

Avui mateix llegeixo al facebook que Colau ha tret els ocells de la Rambla. Els pobres ocellets empresonats van volar el 2013. Aquí podeu llegir un llarg article de Fernández Valentí, publicat al seu blog, en el qual explica amb pèls i senyals la història del comerç volàtil. Admeto que l'estat d'aquelles aus havia estat lamentable i que a la Rambla s'havien arribat a vendre moltes coses estranyes. Però recordo també molts bons moments, amb el meu fill petit, badant per aquelles parades sorolloses i emblemàtiques. Els temps canvien però el pitjor és que les parades que van substituir els ocells no tenen cap mena de gràcia, la veritat. 

En els darrers anys ha minvat molt el costum de tenir a les cases ocells engabiats. En canvi, és molt habitual tenir un pobre gos tancat a un pis. El tema de la nostra relació amb els animalons, avui mascotes hauria de generar un debat seriós però és un tema que desvetlla inquietuds, amarat de prejudicis i fes devotes. Maragall va escriure allò tan conegut que fa: 

Qui no tingui a la finestra / dos testos de flors germans, / un ocell dins d'una gàbia / i un cor ben enamorat, / no sap el que és benaurança / ni podrà saber-ho mai...

El cor enamorat i els testos es conserven, més o menys, però l'ocell engabiat, avui, fa angúnia, encara que sigui un periquito avesat al captiveri. Els pobres periquitos van patir, fa molts anys, penjaments que els relacionaven amb la transmissió de la polio. La gent, impressionable, els deixava anar. Així va ser que en vam recollir un parell, a casa. No sé si a causa del trauma de l'abandonament no van parlar mai. Crec que eren femelles i deien que les femelles parlaven menys. Un d'aquells periquitos se'ns va morir l'any de la nevada, tot i que la meva mare va fer de tot per tal no passés fred.

Pel que fa a la Rambla, ha passat èpoques diverses i sovint les crítiques actuals obliden un passat que té les seves ombres i les seves misèries. Quan jo era molt joveneta es van modernitzar les parades de flors i recordo que alguns diaris i revistes van criticar la modernització, trobaven que les antigues, incòmodes i precàries, eren més típiques i pictòriques. En aquells anys era habitual veure pintors al carrer, la Rambla era un tema recurrent i molta gent tenia quadres a casa, de més o menys valor, amb una imatge de la Rambla de les Flors. 

Sagarra té una obra de teatre molt coneguda, La Rambla de les Floristes, que reflecteix força l'ambient ramblenc. Molts fragments de les obres de Sagarra van assolir vida pròpia, es van convertir en poemes adients per a ser recitats en qualsevol moment, lliures de la història que els condicionava. La Rambla que la florista madura i lúcida evoca no és una Rambla perfecta, hi ha de tot, també misèria, violència i baladreria, com ara. 

Havia sentit recitar de forma magistral aquest monòleg en vers a una amiga, en una excursió en autocar. Fa anys hi havia el costum d'amenitzar les sortides col·lectives en autocar amb intervencions dels viatgers: acudits, poemes, facècies... De molt petita, en un viatge familiar a un casament, al poble del pare, vaig viure moments de glòria, em van fer actuar de forma repetida, a l'autocar, la mama em feia aprendre molts poemes de memòria i sembla que els deia prou bé, vaja. 

La darrera vegada que vaig veure La Rambla de les Flors sencera va ser a la tele, en la versió que va oferir TV3, a la seva prehistòria, amb la Sardà i el Pep Torrent. La Sardà estava impressionant, Torrent tenia una veu bonica i era un gran actor però no el vaig acabar de veure en aquell paper de senyor madur i benestant, disposat a retirar la florista, la veritat. Hi ha com una mena de prejudici a l'hora de  recuperar les millors obres de Sagarra, però el cert és que quan es porten a l'escena i es fan bé i sense invents estranys, sempre tenen èxit. Èxit popular. Això ho saben molt bé els grups de teatre amateur, que durant anys han estat fidels al poeta, tot i que ara em temo que no tant.

Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada
Que gent amb el cervell apuntalat.
I massa fum, neguit i terregada,
I un món una miqueta estomacat
Un fa ballar el despit, l’altre la mona.
Les noies tendres fan ballar-hi el cor.

És la sala de ball de Barcelona,
I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja, aquí, no enganya...
Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
Per entrar dins del ball, no es paga res.

De vegades, la cobla s’embarbussa
I el ball s’omple de crits i crida fort.
I entre xiulets i sabres i batussa
S’engega una pistola i cau un mort.
Però és un “ai” i torna la riuada.
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.
I tornen els ocells dalt la brancada,
Fent entremaliadures de cristall.

I les floristes amanim les toies
I els gossos fugen, rosegant un os.
I brillen les dents blanques de les noies
Davant les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s’adona
Que aquest vermell molsut, tibant i humit,
És el color que dura més estona
Damunt del llavi fresc de Barcelona,
Que no es cansa de riure, dia i nit (...)

Porter Moix va dedicar una cançó a Les Floristes de la Rambla. Una cançó senzilla i agradable, un valset que em ve sovint al cap, quan passo per la Rambla, avui envaïda per un públic tan divers i nombrós com sempre. La Rambla, amb ocells o sense, amb turistes i amb misèries, amb Colau o amb qui sigui, sempre serà la Rambla. O això espero. Durant anys vaig manifestar que un dia a Barcelona, sense passar per la Rambla, era un dia perdut. Era una exageració però el cert és que hi passo molt sovint, al matí, per la tarda o al vespre. Molt menys a la nit, car faig una mica l'horari de les gallines, la veritat. Encara més des que sóc grandeta.

Les floristes de la Rambla
sembren flors a tots els vents
i si a l'estiu no les venen
ja les vendran a l'hivern.

Venen flors per a turistes,
venen flors als aimadors,
venen flors per a les festes
de rics, de pobres, de morts.

Les floristes de la Rambla
ajuden a sortir el sol,
donen el blanc a casades,
donen a vídues el dol.

Venen flors per a les santes,
venen flors a pecadors,
venen flors per a conquestes
de joves malgastadors.

Hi ha una florista a la Rambla
que quan plega, cap al tard,
guarda una rosa vermella,
la guarda per a l'estimat.

Les floristes de la Rambla
sembren flors a tots els vents
i si a l'estiu no les venen
ja les vendran a l'hivern.

DE L'ESPAI NO TE'N REFIES MAI

Admeto que no em va agradar La, La, Land. Tant en aquell cas com en el de la nova pel·lícula del director Damien Chazelle he caigut en el parany de fer cas de comentaris llegits o escoltats i emesos per persones a les quals tinc per gent de criteri. Però, ves, tot són gustos. A més a més, les històries sobre viatges a l'espai, ni que siguin reals, no són de les meves preferides però, és clar, sempre hi pot haver excepcions. First Man es basa en una biografia de l'astronauta Neil Armstrong, escrita per James R. Hansen que va aconseguir vèncer les reticències del personatge, poc amic de concedir entrevistes o fer declaracions.

Gosling, que m'agradava al principi, cada vegada em sembla més ensopit. És clar que aquí ja ha de fer aquest paper, sembla que Armstrong era així, més o menys. La història de l'anada a la Lluna i els seus preliminars té la virtut, això sí, de no caure en grandeses excessives. Les misèries i perills de la cursa de l'espai, amb el seu rerefons polític i la competència amb la URSS, una competència que es manifestava al carrer, en ocasions, com si fos la que genera un partit de futbol entre rivals evidents, escampen moltes ombres pel damunt d'aquells viatges. 

Claire Foy, una bona actriu, fa el que pot, en el seu paper de soferta esposa de l'astronauta. La pèrdua d'una filla petita, a causa d'un tumor, és un dels elements recurrents que, de tant en tant, sorgeixen entre entrenaments i sacsejades diverses. La pel·lícula dura dues hores i mitja però tens la sensació de què has passat molta més estona al cinema. Hi ha un excés d'entrenaments i de tècnica no gaire ben explicada, tot s'ha de dir. 

Els millors moments, poc aprofitats, a banda dels moments familiars del protagonista, són aquells que mostren l'amistat entre aquesta elit d'enginyers arriscats i coratjosos. Si en algun moment, de joveneta, vaig desitjar anar a l'espai, amb aquesta pel·lícula me n'han passat les ganes. I és que tot allò es vivia com si fos una ficció màgica, com una mena de somni miraculós. Avui en sabem, també, els condicionants, els riscos, les morts, no goso dir que inútils, però gairebé. L'època, que donava per a molt, està poc reflectida, els temps canviaven, hi havia protestes sobre les despeses generades per aquells viatges, quan al país existien bosses de pobresa i problemàtiques socials per resoldre. 

Més endavant ens van dir i gairebé demostrar, amb un documental provocador, fals i ben fet, que no s'havia anat a la Lluna, i també ens ho vam creure perquè si t'ho expliquen de forma convincent t'ho pots creure tot, encara mes les teories conspiratòries. De fet, a la Lluna no s'hi va tornar més, que jo sàpiga. Malgrat tot és aquesta una pel·lícula interessant, amb moments ben reeixits i que té la gràcia de defugir les grandeses i les lloances excessives als herois del nostre temps. Els astronautes davant de la gent de la premsa, que els fa preguntes ximpletes, m'han evocat els entrenadors de futbol en la mateixa situació.

En la seva cançó Els anuncis la Trinca introduïa una falca d'humor negre,  el d'una menja infantil amb cromos de l'explosió del Challenger. Aquí fem cançons de tot i les criatures cantaven, fins i tot, a la pobra Laika, ara sabem que potser n'hi va haver més d'una. En tot cas els avenços han anat per altres camins i no anem d'un lloc a l'altre en avioneta personal ni passegen per un espai encara molt poc conegut. L'Ovidi Montllor repetia allò que de l'espai no te'n refies mai, afegint que els visitants extraterrestres venien a cercar mà d'obra i potser pagarien millor i tot. Amb tot el tema de l'espai hem perdut, com en tantes altres coses, la innocència. First Man, al menys, toca de peus  a terra i no maquilla la realitat, tot i que es permet algunes llicències i, de forma inevitable, pren partit pel coratge, l'ambició i la curiositat humanes.

CURIOSITATS LITERÀRIES I AVENTURES MEDIÀTIQUES

André Malraux (París, 1901-Créteil, 1976) va ser un personatge inclassificable i polifacètic, capaç de mitificar-se i reinventar-se a ell mateix, un creador reeixit del seu propi personatge, vaja. Novel·lista, arqueòleg aficionat, teòric de l’art, activista polític i funcionari públic, amb aspectes personals d'ètica ambigua i dubtosa, es fa difícil acostar-se a la seva figura des d’un punt de vista objectiu. L’any 1934 feia poc que havia rebut el prestigiós Goncourt amb el llibre La Condition humaine i va decidir entomar una aventura arriscada i literària, basada en intuïcions poc fiables. Volia descobrir la ciutat de Saba, la reina de la qual havia volgut conèixer el rei Salomó, a causa del prestigi de la seva saviesa. La història bíblica la retroben en l’Alcorá i ha estat reinventada a bastament per l’art i la literatura. 

Malraux va aconseguir la col·laboració d’un amic i pilot, Édouard Corniglion-Molinier, després d’haver de renunciar a la de Saint-Exupéry, per motius diversos. Hi va anar com a enviat del diari L’Intransigeant, en un avió turístic, va sobrevolar el poc conegut desert iemenita i tot això ho va fer sense autorització, amb mapes precaris, en una època en la qual aquell tipus d’avions tenien tan sols una autonomia de deu hores i assumint uns riscos forassenyats. Malraux va enviar un entusiasta telegrama des de Djibuti, en el qual afirmava haver descobert la ciutat misteriosa, cosa que reblava amb diferents fotografies. De fet, però, eren fotografies de pedres d’origen incert, damunt la sorra del desert, trucades i arranjades. 

De tot plegat en va escriure set articles que són literatura en estat pur, amarats de retòrica i evocacions una mica excessives. Les aventures geogràfiques eren molt del gust d’aquella Europa damunt de la qual planava el fantasma del feixisme. Avui, algunes manifestacions hiperbòliques sobre paisatges i mites ens poden sobtar o fins i tot generar un cert refús, a causa del cinisme creatiu de l’autor. Però aquells eren d’altres temps. Els anys han abaltit la figura de Malraux, el qual coneixem aquí, sobretot, per la seva participació en la guerra civil i per un altre projecte forassenyat, la filmació de L’espoir, aventura cinematogràfica revolucionària sobre la qual s’han escrit llibres i articles. 

Tot i que el llibre, a la coberta, ens indica l’autoria de Malraux, els seus articles i fotografies són tan sols una part del conjunt, que compta amb un excel·lent pròleg d’Ignacio Echevarría, absolutament interessant, un prefaci de Jean Grosjean, i un article del responsable de l’edició del conjunt, Philippe Delpuech. En el llibre trobem així mateix fotografies, croquis i plànols de la suposada ciutat perduda. Més enllà de la figura, en ocasions controvertida, de l’escriptor, de la força d’un mite com el de l’enigmàtica i poderosa reina i de les evocacions d’una geografia complexa i, encara, poc coneguda pels occidentals, l’escriptor, en els seus millors moments, ens enfronta amb els grans misteris de l’existència i amb el sentit de l’aventura, tan arrelat als afanys humans en totes les èpoques. 

I també ens fa meditar sobre la necessitat, així mateix tan humana, de què ens enredin, si les mentides ben explicades ens ajuden a somniar, sobretot qual la realitat resulta inquietant, galdosa o poc amable. De fet, en certs aspectes, aquesta recerca fallida però reinventada, de la mítica Saba, m'ha fet pensar en un munt de situacions, somnis i miratges lligats al present proper... És una mica com allò de digues que m'estimes encara que sigui mentida.