18.5.24

ELS MORTS JA NO PATEIXEN, O AIXÒ SEMBLA





Amb el títol reinventat, -el molt més encertat original The Dead Don't Hurt, reconvertit en ‘Fins a la fi del mon’- ha arribat als cinemes aquesta pel·lícula, de la qual Viggo Mortensen n'és el director, guionista, actor rellevant i autor de la banda sonora. Tinc poca tirada a qualificar ningú com a geni però, si ens atenem als paràmetres convencionals, Mortensen pertany a aquesta categoria o va pel camí de pertànyer al gremi cinematogràfic de l’excel·lència. Aquesta és la segona pel·lícula que dirigeix, una pel·lícula de l’oest d’aquestes que avui cerquen noves lectures sense defugir, però, la tradició, ja clàssica, del western americà del passat.

La veritable protagonista, però, és Vicky Crieps, el guió també l’afavoreix, ja que dona pes a la figura de la dona situada en un mon masclista, violent, injust i inquietant del qual, malauradament, encara en patim conseqüències a nivell universal. La guerra obligatòria i els mites patriòtics mitificats han arrossegat una virilitat mal entesa cap a la lluita arrauxada, quantes dones soles no han hagut de sobreviure, i avui encara ho han de fer, en una rereguarda més estranya i incòmoda que el front bèl·lic. Recordo un entusiasta acte d'homenatge a republicans morts al front o als camps d'extermini, alguns dels quals precisament hi havien anat de forma voluntària, i com unes dones de la família comentaven, en privat, a la sortida: 'però a nosaltres ens van ben fotre'. Molts aspectes casolans dels mites incomoden, què hi farem.

Hi ha molts temes en aquesta història, poc original en alguns aspectes argumentals però que ens empeny a posar valor a coses com ara la bondat, la resiliència, la família, la llar, la pau... El soldat retornarà, com un Odisseu desenganyat, per constatar que, al capdavall, no valia la pena marxar ni caure en el parany d’una mena d’ideals que mai no poden respondre a les seves expectatives. Mortensen ens fa pensar en molts altres, a Clint Eastwood en molts moments, però crec que fa tota una altra cosa, al capdavall, tot i que ‘Sense perdó’ és també un cant a la figura soferta de la dona desvalguda però forta, independent i capaç que es podria situar en molts més escenaris i geografies.

La pel·lícula té alguns moments febles, m'hi sobra Joana d’Arc, un mite avui en declivi, no puc evitar recordar com l'extrema dreta francesa munta una mena de processons patriòtiques amb la santa com a pal de paller.  La infantesa de la protagonista no acaba de quedar clara, sobretot al principi de la pel·lícula, que va del present al passat fent-se, en algun moment, una mica d’embolic, tot i que el recurs, tirant a literari, és interessant. Els dos protagonistes compten amb un bon planter de secundaris entre els quals destacaria Rafel Plana que, suposo, ha col·laborat en el tema musical de forma directa i indirecta. El final davant del mar també és un clàssic, un símbol recurrent. El mar, barrera i camí possible, llibertat i limitació, fi d’un mon determinat, un de tants mons com podem trobar al llarg de la vida.

Una pel·lícula que cal veure en versió original, en francès i anglès, amb alguna pinzellada mexicana. Hi ha molts personatges, la gran majoria, que tenen un paper breu però rellevant i suggeridor. Feia temps que no anava al cinema i tenia les meves reticències amb aquesta pel·lícula però és una molt bona història,  ben feta i resolta encara que ens matin la noia i que des del principi ja sapiguem  que passarà. El més dolent de tots acabarà com cal i, tot que avui tenim certa tendència compassiva davant del mal incomprensible, quan el deixen malferit, agonitzant i abandonat, entren unes immenses ganes d’aplaudir, com fan els infants en les històries destinades a la franja de la innocència.

11.5.24

OLGA XIRINACS, ANVERSARI!

 

Avui, dia de Sant Ponç, l'escriptora Olga Xirinacs celebra el seu 88è aniversari. Com cada any, i ja en fa vuit, la felicito des del meu blog. Ha publicat un nou llibre i continua tenint en actiu el seu blog. En aquests darrers temps se li han atorgat alguns, pocs, reconeixements. Convido tothom que vulgui a penjar als blogs i d'altres indrets internàutics poemes, proses, fragments diversos o referències biogràfiques sobre la Gran Dama de la literatura catalana, feliçment en actiu. PER MOLTS ANYS I MOLTA MÉS LITERATURA!







Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.


XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)



28.4.24

HUMANISME FINÈS I AMORS POSSIBLES

 




Fallen Leaves (Kuolleet lehdet/Fulles mortes) és una pel·lícula de coproducció finesa i alemanya, de l’any 2023, escrita i dirigida per Ari Kaurismäki. Sense haver fet massa soroll als cinemes, la podem trobar en algunes plataformes, com ara Filmin. És una comèdia tendra, amb moments emotius i desconcertants, un munt de picades d’ullet cinèfiles, actors poc coneguts per nosaltres, però extraordinaris i una durada breu i precisa, que s’agraeix en aquests temps d’excessos en tants sentits.

No he seguit excessivament el director i pot ser que cregui erròniament que la pel·lícula és poc coneguda. Kaurismäki té els seus devots i no son pas minoria, de fet. Tot i que de vegades va bé acostar-se al cinema -o a la literatura- sense coneixements previs ni prejudicis excessius. El karaoke en el qual la parella protagonista es troba per primera vegada és un indret fred, poc concorregut. A Finlàndia, com en alguns països orientals, el karaoke és molt popular, aquí ha tingut alts i baixos, ja que sovint ens ensopeguem amb modes efímeres tot i que encara té el seu públic fidel. Les poques vegades que hi he anat m’he ensopegat amb gent que desafinava i xalava d’allò més i amb d’altres que cantaven tan bé com els professionals.

Molts escenaris interiors i exteriors evoquen, de forma poc pretensiosa i molt més proletària, els quadres de pintors com Hopper. Els personatges, el seu entorn i les seves circumstàncies, m’han recordat en molts moments les històries obreres de Ken Loach, tot i que aquest director els atorga més esperança, al capdavall. La precarietat laboral, la solitud, els acomiadaments injustos, i un munt de detalls inquietants, contradiuen els panegírics educatius i intel·lectuals sobre un país amb les seves llums i ombres i els seus problemes, tan semblants als de tanta gent de tot arreu.

Kaurismaki ha anat ampliant la seva coneguda Trilogia del proletariat i ens recorda que la classe obrera existeix, pateix i viu com pot i la deixen, amb el consol que es pot aconseguir amb l’oci senzill, el cinema, la música, l’alcohol, les mascotes domèstiques i la cerca, no sempre reeixida, d’una parella amb qui compartir la vida. Podríem pensar que els escenaris pertanyen a un altre temps però la ràdio, un mitjà que conserva l’efectivitat i la immediatesa, ens parla de fets actuals, la guerra d’Ucraïna, molt més propera per als finesos, amb Rússia a tocar, que no pas per nosaltres. Probablement els decorats antiquats no estiguin pas tan lluny del nostre present.

En el primer contacte directe el xicot, alcohòlic i fumador, perd el telèfon de la noia, una mica com aquell personatge de la cançó d’Espinàs tot i que, en aquell cas, no es va apuntar les dades de la xicota perquè no duia l’agenda habitual. Més endavant serà un accident imprevist, com a ‘Tu i jo’, el que malmetrà la trobada. Al capdavall tot acabarà més o menys bé i és que a la vida, de vegades, les coses acaben bé, ni que sigui de forma temporal, com tot.



Hi ha molta poesia en aquesta història breu i romàntica, amanida de silencis o amb poques paraules, amb cinema en directe o que conforma el decorat urbà i s’esquitlla pels comentaris i les referències: Jarmusch, Bresson, Godard, Visconti, Huston. Molts títols mítics ens contemplen des de les parets d’uns carrers tristos i humits. La música, diversa, ens acompanya al llarg de la narració, amb moltes cançons en finès, versions, la majoria, que van des del Mambo italiano fins al Somni d'amor o a un tango popular. I, al final, escoltarem una emblemàtica versió finesa de ‘Les fulles mortes’, un d’aquells títols mítics i incombustibles, una cançó que sona bé en qualsevol llengua i que ens amara el cor de melangia tardorenca.

Kaurismaki beu en moltes fonts i coneix a fons el cinema clàssic i modern: Chaplin, Lean, Bresson, Godard, Visconti... I molts més que em deuen haver passat per alt. Juga amb grapa amb els colors, amb els escenaris, ens situa en interiors que semblen de l’any de la picor, fins i tot sortits del cinema hispànic o italià dels anys cinquanta. Tot s’embolcalla amb un minimalisme excepcionalment reeixit, expressiu, escrostonat i decadent, però amable, i envolta els protagonistes amb un panorama humà silenciós, ensopit, aparentment decebut del panorama. L’amor com a sortida, encara que avui no sembli estar de moda. La dignitat humana surant per damunt de les feines embrutidores, dels caps insuportables i abusadors, de les menges escasses i molt allunyades de les ximpleries gastronòmiques dels nostres temps fatxendes.

Podria ser una pel·lícula trista però, en canvi, resulta divertida, agradable, encisadora en molts aspectes. Es podria donar més protagonisme a aquest amic amb afició a cantar que, al capdavall, també sembla estar a punt de trobar una parella adient. Els protagonistes principals, desconeguts fins ara per a mi, es diuen Alma Pöysti i Jussi Vatanen. Una història immensa en la seva senzillesa, adient per a una tarda primaveral amb aparença tardorenca, com la d'avui. 

25.4.24

JOAQUIM CARBÓ, SANT JORDI 2024 I EL SEU 'COSTUMARI GRIS'

 


El dia de Sant Jordi, pel matí, amb la meva amiga, la també escriptora Montserrat Galícia, vam anar,  després d'esmorzar a LAIE, a la parada de l'Editorial Stonberg. Ens va fer una gran il·lusió, personal i literària, veure i poder saludar l'escriptor Joaquim Carbó, que ha publicat un llibre de narracions, Costumari gris, el qual vam comprar i ens va signar.

Joaquim Carbó pertany a aquesta minoria de grans escriptors d'edat avançada els quals, malgrat estar en actiu i comptar amb una trajectòria impressionant, de qualitat i admirable en molts aspectes, no son tan presents en els mitjans i en els programes sobre literatura com caldria. I encara bo si de tant en tant els recorden.

Carbó, en el passat mític, va vendre un munt de llibres de 'La casa sota la sorra', encara molta gent recorda l'autor per aquell títol, lligat a l'imaginari de tantes generacions, però, paradoxalment, no sembla que això hagi aconseguit que l'obra per adults de l'autor hagi comptat amb la difusió esperada i merescuda. Encara més, l'atzar, sovint injust, dels premis literaris, ha situat en més d'una ocasió l'autor en el lloc  del finalista. A la meva edat ja no crec gaire en la justícia dels premis, en general.  Molts interessos i motivacions es barregen en la seva concessió i, a més a més, els criteris dels jurats també son atzarosos i subjectes a modes i conveniències editorials.

Al recordat Paco Candel, en una ocasió, li vaig sentir a dir que no es presentava a premis de poesia ja que podia ser que no fossis de la moda poètica que seguia la gent del jurat. Els resultats de les vendres santjordianes ja reflecteixen prou com van les coses, la gent que surt a la tele, en general, té la promoció assegurada. No vull pas dir que els mediàtics siguin millors o pitjors que els altres, hi ha de tot a tot arreu, però el que sí que hi ha son autors i autores, fins i tot grups editorials, que no surten mai enlloc.


Ja he comentat en més d'una ocasió el cas d'Olga Xirinacs. En podria citar d'altres, si sobrevius, vas fent, i arribes a molt vell o vella, -el cas de les dones crec que encara és més freqüent, pel que fa a l'oblit per part de determinades capelletes-, pot ser que, al fregar el centenari, et facin alguna entrevista, fins i tot. També pots tenir sort si estàs vinculat a alguna ciutat, poble o barri i, a nivell local, et tenen en compte de tant en tant.

Joaquim Carbó té noranta-dos anys i és autor de més d'un centenar de títols diversos, de tots els gèneres, molts dels quals per a públic adult. Ha estat un autor amb força relació amb els ambients literaris, ha rebut premis, reconeixements diversos... però poca atenció, crec, per part d'un públic molt poc fidel al seu imaginari, cosa que, en el present, s'ha agreujat. Agafeu qualsevol lletraferit nostrat i demaneu-li que us citi uns quants títols actuals d'aquest autor, a veure si se'n surt. 

És clar que diuen que un terç de persones del país no llegeix mai res, de grans. A l'escola constato que es llegeix força. I qui llegeix llegeix, en general, a modes i tendències, o allò que li ofereixen llegir, de franc, al club de lectura del barri. He trobat una entrevista a Joaquim Carbó de fa un parell d'anys on esmenta molts dels problemes actuals en el camp lector i comenta una cosa que jo, de vegades, també he comentat: que el sistema escolar, exitós en molts aspectes, ha 'fet' més escriptors que no pas lectors.

I, això sí, sobretot sorgeixen escriptors de 'novel·la', molts famosets televisius tenen interès en escriure 'una novel·la', precisament. No vull caure en la queixa, per altra banda jo també escric, crec que no pas malament del tot, sense gaire èxit, la veritat.

No puc comentar les narracions del 'Costumari gris', encara no les he llegides. Ho faré aviat. Però he de dir que veure Joaquim Carbó a la parada de 'Stonberg' em va produir una emoció intensa, difícil d'explicar. L'havia vist sovint, amb la seva esposa, al cinema, al teatre, a antics actes a l'entorn de l'escola, però soc molt aturada a l'hora de saludar ningú de forma espontània. Aquesta gent de la gran cultura nostrada, amb tanta experiència i saviesa, encara en actiu, haurien de sortir cada dia als mitjans. Encara més greu és que, quan els entrevisten, t'adones de la gran ignorància dels entrevistadors i entrevistadores. En una ocasió Espriu, ja gran, comentava sobre una periodista lletraferida que l'havia anat a entrevistar i que no havia llegit gairebé res d'ell ni sobre ell 'no sé què sap la gent', deia, sorprès. Doncs, això.

Fa temps que no compro cap llibre per Sant Jordi, i això que en compro molts durant tot l'any. Tampoc vull que em signin llibres, excepció  feta de la gent que conec i que me'ls pot dedicar de forma íntima i personalitzada. Enguany vaig fer una excepció amb el de Joaquim Carbó, i poder saludar una persona de tanta categoria em va alegrar la Diada que, darrerament, ja m'aclapara més que el Nadal consumista.


https://www.vilaweb.cat/noticies/joaquim-carbo-immersio-crear-mes-escriptors-no-pas-lectors/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Carb%C3%B3_i_Masllorens


22.4.24

SANT JORDI, 2024, A NIVELL PERSONAL


Demà, Sant Jordi. Muntanyes de gent, muntanyes de llibres, muntanyes de roses, la gran majoria, sense olor destacat. Malgrat tot faré el meu volt literari. Pel matí he quedat amb una de les meves amigues escriptores, Montserrat Galícia, que ha publicat un llibre sobre òpera a Stonberg. Esmorzarem plegades i anirem a la parada de l'editorial Stonberg una estona.


El llibre ja es va presentar al meu barri i els coneguts i saludats ja el tenen. Tinc la sort de comptar amb una altra amiga escriptora, Sílvia Romero, que també ha publicat fa poc una novel·la, ha tingut el detall  d'inserir un comentari sobre ell a un programa literari que fa a Ràdio Sant Celoni. La Sílvia també em va presentar les 'Velles postals...', a la biblioteca del Poble-sec i me'n va fer un molt bon comentaria al blog 'Llegir.cat'. 

https://www.llegir.cat/2023/12/critica-velles-postals-acolorides-a-ma-de-julia-costa/

Per la tarda aniré a xerrar i, se suposa, signar llibres, a la Plaça del Molino o de la Bella Dorita. Allà hi portarè alguns altres llibres meus. Sant Jordi és un dia que em produeix sentiments ambivalents, com tantes dates i tantes coses. Malgrat tot, és com Nadal, s'ha de celebrar encara que pertanyis a la legió literària de les escriptores minoritàries que, de moment, tot just han entrevistat a les ràdios locals de barris i pobles.