LA NOIA DE L'AUTO STOP I EL BON CAMIONER ENAMORAT, CINEMA BARCELONÍ

 

He aprofitat aquesta tarda plujosa per veure una pel·lícula de betevé, de l'imprescindible cicle sobre Barcelona, La chica del auto stop. Sovint ja he vist moltes d'aquestes pel·lícules o, al menys, 'em sonen'. En aquest cas admeto la meva ignorància, no en sabia res.

És una història molt de l'any 1965, el de la seva estrena. Malgrat la còpia una mica deficient, tan sols per contemplar aquella Barcelona que avui sembla tan llunyana, la de la meva adolescència i primera joventut, ja pagava la pena mirar-la. La va dirigir el gran professional que va ser Miquel Lluch, i el guió és de José Antonio de La Loma. I era, no podia ser altrament, un producte de la factoria Iquino, que ja començava a destapar les xicotes i a mostrar-nos ni que fos els sostens, ficades en pantalons ajustats, com calia. Expliquen que està inspirada, una mica, en La ladrona, su padre y el taxista. Llàstima que a Can Iquino del Paral·el  no hi havia aleshores la mateixa grapa que Itàlia per convertir la història en una comèdia divertida.

La protagonista és una actriu de la qual he trobat poca cosa, tot i que treballava força bé i era molt maca, Olga Omar. Tan sols he esbrinat que havia nascut a Logroño l'any 1944. Pel que fa a la  resta del repartiment hi trobem actors i actrius més coneguts. Víctor Valverde, jove i de bon beure, un senyor molt atractiu i, relativament, poc aprofitat al cinema però molt més a la tele. Vestit del segle XIX i fent de personatge inquietant era per contemplar-lo, la veritat. El recordo en molts papers, com ara una molt bona versió de Bel Ami o fent de l'amic pocavergonya de David Copperfield. Amb el temps el vam recuperar, fins i tot, per a les sèries de TV3 de sobretaula. En el cinema el recordo menys, sobretot en una pel·lícula molt interessant que no han passat gaire sovint, El corazón del bosque. 

Fent de dolentot, trobem el gran Iranzo, tan condicionat pel seu físic a fer de mala persona, sort que a La piel quemada es va poder lluir de valent amb el paper de la seva vida, segons la meva opinió. Consuelo Nieva, fent de mare trista, Fernando León, un altre actor poc aprofitat, Luis Ciges, reivindicat de gran, o Gustavo Re, que havia viscut a la casa dels Vienesos, al meu barri, tan habitual fent de secundari característic. El cartell de la pel·lícula és molt de l'època, sembla una il·lustració de les revistes per a noies d'aquell temps, l'estil havia canviat i es permetien, ja, algunes escenes agosarades, sense passar-se, això sí. I al final, com calia, els delinqüents de poca volada serien castigats, segurament de forma breu i caritativa i es podrien incorporar a la societat, com aquell gamberret de l'Enric Barbat. Tot i que jo no em refiaria gaire del personatge interpretat per Iranzo, ves a saber si no es va voler venjar en sortir de la presó.

I una mica de música, yeyé, que deien, tipus twist, a càrrec d'un conjunt del qual tampoc no he trobat pistes, Los Atilas, i que ho feien prou bé. Em sembla que pocs xicots de la meva època no havien format part d'algun conjunt, en algun moment de les seves vides. I paisatges urbans entranyables, terrats atrotinats uns quants dels quals encara deuen existir. El Born d'aleshores, Can Jorba, noves construccions en mig d'una mena de no res, la platja propera, encara poc explotada. Interiors miserables, en comparació amb la casa burgesa d'un pretendent ximplet de la noia. Pisos en construcció, un tema molt de l'època, també. És una història no tan innocent com sembla, de buscavides i lladres de poca volada, algun dels quals ja porta al damunt un ganivet, per si un cas. Per sort l'amor tot ho arranja, encara que sigui una mica a llarg termini.

Aquestes pel·lícules em resulten entranyables curiositats, documents sense intenció documental que no es limiten a mostrar-nos la ciutat d'aleshores sinó, també, com érem o com volien que fóssim. Ja no hi surt cap capellà, ep, i els polícies tenen poc paper i poc dialeg, en comparació amb els de deu anys abans. Això de fer auto stop començava a ser habitual i, malgrat els perills que presentava l'activitat, la noia, que té caràcter, se'n surt de totes. I és que el caràcter de la protagonista també m'ha semblat modern considerant l'època. Llàstima que intuïm que potser acabarà al seu piset nou, fent una vida d'allò més convencional, qui sap. La feina de camioner, en aquella època, va tenir el seu glamour, hi va haver sèrie americana i sèrie espanyola, sobre la professió, i recordo alumnes meus, dels primers anys en els quals treballava de mestra, que volien ser 'camioners internacionals'. 

Una pel·lícula que no puc valorar qualitativament sinó des de la nostàlgia imprescindible, l'imaginari personal i les evocacions melangioses.

https://www.dequevalapeli.com/peliculas/ver_blog/MzIzMQ==

https://www.imdb.com/title/tt0057943/

DIÀLEG CULTURAL AMB LA MÒMIA MAL EMBALSAMADA QUE ALGUN DIA SERÉ

 

Hi ha èpoques del passat que tenen més ganxo que unes altres. Una d'elles és, evidentment, Egipte. Quan parlem d'Egipte i de mòmies parlem de milers d'anys en els quals devien canviar moltes coses i, per tant, encara que avui ho estudiem -malament, en general- com un tot, si considerem com canvien les coses del present en pocs anys, en aquells indrets hi devia haver canvis de costums i de tarannà, a dojo. Encara ignorem més del que sabem, no tan sols d'Egipte i de les mòmies, sinó de tota la història en general, fins i tot de la més recent. Encara no sabem ben bé qui va matar Kennedy però tampoc no hem esbrinat qui va matar Prim o què va passar a Mayerling. No sabem ni tan sols el que va passar a les nostres pròpies famílies, de fet.

L'exposicio de CaixaForum incideix en la nostra curiositat, gens momificada, i sembla que és un dels esdeveniments estrella d'aquestes festes. Vaig intentar anar-hi fa alguns dies i m'ho vaig deixar córrer, hi havia moltíssima gent. Ahir hi vaig tornar, a primera hora de la tarda, i també hi havia molta gent però es podia caminar. En general, com que ho tinc relativament a prop i l'entrada és de franc o molt barata, sempre torno més d'una vegada a aquestes exposicions, el mateix que a les del MNAC.

A les exposicions i museus, en dies laborables, hi sols trobar escoles i instituts. No voldria fer generalitzacions però a la del Còmic, també a CaixaFòrum, una mica massa exhaustiva, m'hi vaig trobar més aviat grups grandets, de secundària en amunt. Aquests dies en què he anat a mirar les mòmies, dies festius, he constatat una curiositat, la gran majoria de públic eren famílies amb criatures petites, talment com si això d'Egipte fos una temàtica adient per als infants, un interessant parc temàtic. Diria que a d'altres exposicions, diverses, no m'hi he trobat mai tantes criatures llevat de quan hi van amb l'escola. Jo, si fos petita, potser tindria malsons, amb això de les mòmies, qui sap.

Malgrat el gran nombre d'infants hi havia una certa calma i, fins i tot, silenci. Potser és el respecte que inspira el tema, no ho sé. La conducta escolar i infantil  a museus i exposicions ha millorat molt, jo sé quant ens costava mantenir l'ordre i el silenci quan, fa molts anys, sortíem amb l'alumnat sorollós d'aleshores. És clar que tampoc no se sortia tant com ara, ho admeto. També l'acollida és diferent, abans ens miraven amb por i reticència, avui el sector educatiu itinerant es considera imprescindible, a museus i teatres, per molts motius, també econòmics, tot s'ha de dir. I es tolera una mica de barrila i tot.

L'exposició és interessant, no tan exhaustiva com d'altres, molt pedagògica, de fet. Avui les mòmies i, en general, les restes humanes, ens expliquen moltes coses gràcies a la tecnologia i els avenços diversos. En el cas de la mostra presentada, gràcies a la col·laboració del British, sabem qui eren, l'edat que tenien, podem suposar que creien i feien i, fins i tot, en algun cas, conèixer les seves malalties, infeccions dentals, càncers, problemes cardíacs... una mica com ara però amb menys solucions, ni que siguin temporals. I això que en algun cas semblava que això dels càncers i les cardiopaties eren cosa de la nostra més o menys civilitzada i còmoda època actual.

Les sis mòmies de l'exposició, més homes que dones, per variar, corresponen a persones que van viure entre el 800 i el 150 abans de Crist. Ja no cal estripar els seus vestits ni furgar massa en les seves restes, es compta amb tècniques no invasives, que diuen. L'exposició ens informa sobre detalls domèstics, la medicina, els intercanvis culturals, el menjar, els cosmètics i les perruques, el paper de la dona i els infants, a través d'uns quants objectes ben triats i ben explicats.

Segons el poc que hem après al llarg del temps sabem que el cos havia de sobreviure a la mort, si volia assolir la immortalitat. La mòmia era, de fet, una base material per tal que els componnents de l'esperit de la persona, el ka i el ba, la força vital i la força anímica, viatgessin entre el mon dels vius i el dels morts. Sembla que les primeres mòmies conegudes son dels anys 4.000 i 3.000 abans de Crist i que, possiblement, van seguir un procés de momificació natural que es dona a causa de la calor i la sequera i és possible que aquesta circumstància hagués esperonat les creences sobre la conservació dels cossos.

Com és habitual, en general, conservem més aviat la memòria dels rics i poderosos que no pas la dels pobres, res que no passi avui. Les barraques de fusta, els habitatges precaris i fràgils on es devia refugiar la majoria d'egipcis poc qualificats, els enterraments de la gent sense possibilitats, tot això és encara un misteri més gran que no pas el de les piràmides. Veiem castells, palaus, masies benestants, esglésies, cases modernitstes de fa quatre dies, pisos de disseny, però de la resta, poca cosa. A les colònies tèxtils encara podem trobar algun piset modest però ningú no ha construït encara una mostra creïble de, per exemple, una barraca de Montjuïc o el Somorrostro, a tot estirar trobem coses com ara el poblat de Calafell, una reinvenció acurada, i per les nostres geografies properes encara trobem coves del passat, avui condicionades amb cura. 

Avui tot això de l'arqueologia i la museística s'està replantejant, molts museus s'han endegat a base de rampinyar i avui els països pobres, que van millorant, demanen el que és seu, això del museu de les cultures del mon també es qüestiona ja que en el rerefons sempre hi ha una mena de supremacisme d'estar per casa. Els valors evolucionen, en molts aspectes, per millorar. El mateix està passant amb els zoològics. Com sol passar amb tot, quan ens comencem a plantejar coses no acabaríem mai i s'arriba a excessos que inquieten els conservadors. Potser pagaria la pena deixar les coses com estan i fer-ho millor a partir d'ara, qui sap. Després tot mes va situant en un terme mig molt desitjable. I, encara més, edificis i objectes son sovint símbols de tota mena de coses i, quan van mal dades, a banda de les mangàncies arriben les destruccions indiscriminades. Incomoda recordar tot el patrimoni religiós, edificis inclosos, perduts durant la guerra però, també, amb les amortitzacions anteriors. No estem mai contents, vaja. Per altra banda, segons com, entrem en un conservacionisme una mica ximplet, Pla ja deia que un pagès normalet s'estimava més una finestra d'alumini que no pas una de gòtica. El conservacionisme dogmàtic, en molts casos, és una cosa de nou rics i de polls ressuscitats.

Sobre tot això i sobre moltes coses més, relacionades amb el tarannà humà i el pas del temps, meditava ahir, per CaixaFòrum, fins que ben aviat el nombre de visitants, amb majoria infantil, es va anar incrementant i vaig decidir sortir cap al present, quan començava a fosquejar. Tot i que tornaré, ep. Al MNAC han inaugurat una altra gran exposició que tinc pendent, la de Feliu Elias, personatge immens, poc conegut fins fa quatre dies, sobre el qual havia escrit al blog en diferents ocasions. I, una vegada més, constato que mai podré saber gran cosa ni sobre els egipcis ni, tan sols, sobre què és, ben bé, això que titllem de 'cultura'.

Vaig recordar un gran professor dels meus temps de la UOC, encara en actiu, que ens va explicar molt bé coses sobre Egipte, en aquells ja llunyans temps dels meus estudis amb el grup pilot d'Humanitats, Josep Cervelló. Cervelló ens dedicava fins i tot els dissabtes, cosa que, a la Normal, també havia fet la Maria Rúbies. Ens va fer veure l'alegria i el color vigent en les imatges d'aquelles tombes i trets importants de la mentalitat dels habitants d'aquelles terres. Va organitzar algun viatge a Egipte, fora de temporada i de les rutes convencionals, malauradament no hi vaig poder anar. Ha inspirat un llibre recent per a infants que demanaré per Reis, per a la meva neta.

DIVAGACIONS FILOSÒFIQUES SOBRE NADALERIES NOSTRADES I TENDÈNCIES ESTACIONALS

 

És habitual que algú, de tant en tant, ens expliqui coses que ja sabem, amb una clara actitud pedagògica d'estar per casa i amb el posat fatxenda d'haver descobert la sopa d'all. Aquests dies corre un vídeo divertit pels mòbils en el qual un xicot una mica enfurismat ens recorda que no és 'el cagatió', sinó el Tió, que no és Nit Bona sinó la Nit de Nadal, que la Nit de Cap d'Any no és la Nit Vella ni el Fi d'Any, i que els Reis Mags son els Reis d'Orient o, a tot estirar, 'Els Reis', i coses així. 

El pitjor és que, quan parla del Tió, aquest expert de la veritat nostrada, no ens mostra el tronc genuí del passat sinó un d'aquests tions horribles amb cara i barretina. És habitual que algú, de l'edat que sigui, t'expliqui que determinades tradicions o costums o, fins i tot, botigues del barri, son 'de tota la vida'. De tota la vida seva, és clar, i això ho fa gent de trenta anys en amunt. També hi ha qui sovint t'aclareix, per exemple, que el barri gòtic no és gòtic, i això sense entrar en consideracions de tipus lingüístic ortodox.

Les festes populars han experimentat canvis constants, frivolitzacions diverses i l'arribada de nous costums i tendències, cosa lògica ja que tot canvia i s'adapta, millor o pitjor, al present. Però el present sempre és molt fràgil. Fa alguns anys un amic m'explicava com al seu poble celebren una festa que es té per ancestral i que van introduir ell i els seus amics quan eren joves, ara tenen vuitanta anys de mitjana. 

Tot i que la memòria és enganyosa, quan jo era petita es feia el pessebre i prou. L'allau d'arbres de Nadal va guanyar les reticències confessionals sobre l'origen 'protestant' de l'arbre guarnit. Els arbres ja es van començar a correar de forma industrial i van superar allò tan mal vist de fer malbé la natura amb consums importats. A tot estirar es posava un ramet d'eucaliptus o un cep rústic i sec, una mica guarnit. Això, a casa meva, perquè també hi ha la tendència vanitosa a pensar que allò que es feia a casa, al nostre barri o al nostre poble, es feia a tot arreu igual.

El Tió, que era un tron genuí i no humanitzat, es feia encara, en aquell temps, en alguns  pobles. A Barcelona ho feia poca gent i, tot s'ha de dir, per nostàlgia rural. Es feia cagar a casa, no es feia a l'escola, ni al casal del barri ni a tot arreu. Amb allò de l'arbre frivolitzat vam tenir el Pare Noel de la coca-cola, i algunes famílies modernilles ja feien els regals per la Nit de Nadal i no per Reis. L'excusa oportunista era que així els nens -i les nenes- podien jugar més aviat, per les vacances. La festa dels Reis durant uns, pocs anys, va estar gairebe en perill d'extinció.

Calders evoca aquestes tensions al famós sopar de Nadal d'un dels seus contes. Gloria Fuertes ja va ser feminista a la page amb allò de 'Las tres reinas magas', ep. Ara l'esca del pecat tradicionalista nostrat és, entre d'altres coses, això del Halloween, però hem oblidat la nit de Difunts i les tres parts del rosari preceptives, abans de menjar castanyes, al menys pels verals de pagès d'on venia la meva familia paterna. Això sí, s'ha posat de moda anar a fer rutes turístiques pels cementiris, fins i tot de nit i, en algunes ocasions, amb acompanyament musical. Es va ressuscitar la Vella Quaresma, que era molt local i passada de moda. Hi ha qui ha volgut recuperar el solstici d'estiu però d'allò fa segles i, la veritat, costa anar tan enrere. Volem ser laics però tot és religió passada pel sedàs.

La bonança econòmica, per més crisis que hi hagi, ha aplegat tradicions, regalets, celebracions com allò de l'amic invisible, totes lligades al consum, barat o car. Si cal fem dinar de Nadal, sopar de Nit de Nadal, deu celebracions amb amics, coneguts, saludats i companys de treball, i Reis, mags o d'orient, tant és, el cas és comprar les joguines de moda. Des de fa dècades es multipliquen les teories bonistes sobre joguines que cal comprar o no i, per altra banda, la gran majoria de tradicions s'han escolaritzat i han contribuït a fer minvar les hores lectives fent problemes de multiplicar o llenguatge convencional per poder fer murals de temporada o disfresses de cartolina, per les Carnestoltes.

Les coses son com son i potser han de ser així. Que cadascú faci el que li sembli, una de les tendències més empipadores que patim és l'excés d'experts, pedagogs, antropòlegs espontanis, psicòlegs i teòrics afeccionats sobre temes d'aquest tipus. L'accés més fàcil a l'educació superior ha fet que proliferessin els experts, amb títol i màsters, en aquesta mena de coses, amb molt més accés als mitjans de divulgació que no pas, per exemple, els astrofísics i les astrofísiques. Fa uns dies sentia per la ràdio una colleta de passerells, estudiants del present, teoritzant sobre això de la lectura i del llegir o no llegir, un altre tema recurrent i pesadet. 

Malauradament unes de les llaminadures emblemàtiques i complementàries que acompanyaven les poques joguines que rebíem pels Reis, les cigarretes de xocolata, ara son pecat. Però potser també es bo que encara hi hagi pecats i es pugui pecar en algun moment. O transgredir, que diuen ara. Els dogmes canvien però no moren mai, es reinventen.

Quan jo era petita hi havia un ofici molt popular, el recader. Per Nadal, si tenies la sort de comptar amb algun parent de pagès, generós, rebis gràcies al recader un pollastre, una gallina, un conill, vius tots ells, que calia tenir lligats a la cuina de casa fins a l'horrible moment en el qual la nostra mare estossinaria la mascota alternativa. Com que allò va passar a la història abans de la normalització lingüística crec que aquella paraula tan emblemàtica, encara que fos un calc castellà, pecat gros del nostre temps ranci, no ha estat recollida mai per la normativa diccionària. Que jo sàpiga.

VIURE, ESCRIURE, RECORDAR

 

Anna Murià (1904-2002) és avui, com llegim a la contraportada d’aquest llibre, una clàssica moderna, un d’aquells personatges que donen pes i valor a la cultura catalana. Va viure molts anys, en unes circumstàncies complexes. Pertany a una generació amb un gruix considerable de gent intel·ligent, compromesa i amb un pes intel·lectual impressionant. Malauradament la guerra civil va canviar a fons el seu destí però no va fer minvar la seva capacitat d’observació ni la seva tasca intel·lectual. Va conrear gèneres diferents i, al costat d’Agustí Bartra, van esdevenir una parella de culte, un culte sempre relatiu en aquest país nostre, petit i no sempre agraït.

L’interès per Murià ha crescut en els darrers anys, amb una redescoberta imprescindible de les figures femenines que, en el nostre context, en el de l’estat espanyol, i, en general, a tot arreu, han estat poc reconegudes, oblidades o, fins i tot, menystingudes, encara més quan feien costat a homes també brillants els quals, tot s’ha de dir, en general s’estalviaven la feina suplementària de la llar i de la família.

Quirze Grifell recupera en aquest llibre unes llargues converses amb l’escriptora i, a banda del valor testimonial de Murià sobre els fets del passat, les seves opinions ens situen en el moment en el qual es van fer les entrevistes ja que en aquests darrers anys hem viscut canvis, trasbalsos i fets inesperats aleshores (1989-1992), més o menys la darrera dècada del segle passat.

Les notes de D.Sam Abrams acosten nous lectors a la figura de l’escriptora i ens informen sobre personatges, fets i publicacions que van sorgint en les entrevistes, més o menys coneguts, fins i tot injustament oblidats ja que tot passa molt de pressa i sembla que patim un excés de devoció a les novetats efímeres. Anna Murià es mostra propera, intel·ligent, planera i amable. No assegura coses que no sap o que no recorda bé del tot i això és un mèrit perquè sovint es dona un excessiu valor a la memòria oral quan, i qui més qui menys ho ha experimentat de forma personal, la memòria és enganyosa i, sovint, parcial.

Murià parla de la seva vocació d’escriptora, de la família, de la seva joventut. Constatem que ben aviat va intentar refer la vida a Mèxic, un país on viuen els seus fills i pel qual té agraïment, respecte i estimació, sentiments que no sempre s’han manifestat en els intel·lectual de l’exili. Tot un segle, gairebé, desfila pel llibre, en tres etapes que no representen, però, compartiments estancs: la joventut republicana i la guerra, l’exili, sobretot el mexicà, i el retorn a Catalunya. Mostra les virtuts d’una vida de parella feliç, encara més considerant les circumstàncies i recorda sovint Bartra, a qui va sobreviure vint anys.

El llibre inclou una cronologia bàsica, una relació de la seva obra i alguns textos breus. Ella mateixa admet, en algun moment, que no és tant una narradora convencional com una observadora de la realitat, una realitat que contempla des del present, sense ressentiments inútils. La vida segueix, el temps passa, i cal un gran poder d’adaptació i una mena de vocació vers la felicitat, una felicitat a nivell humà, possibilista. De vegades tenim d’aquestes escriptores que ja hem conegut grans una imatge una mica massa seriosa, la coberta del llibre, amb una fotografia de Càndid Miró, ens mostra una dona atractiva, amb una certa retirada a Joan Crawford, somrient i que traspua una gran força vital.

El llibre inclou unes quantes fotografies evocadores, la que li va fer a ella Toni Catany, l’any 1975, ja gran però encara amb molta vida al davant, moltes de familiars, i una que m’ha impressionat, un munt d’escriptores de pes, que es van aplegar l’any 1989, amb motiu de la publicació del llibre Barceldones. Unes quantes ja no hi son, d’altres com Olga Xirinacs no compten avui amb el gran reconeixement que mereixen. I, de les que ja no hi son, tampoc totes no son tan recordades com caldria. El llibre té la grapa de què gairebé et sembla que estiguis escoltant la entrevistada, pel to senzill i proper de les seves respostes.

PORTO, OLIVEIRA I LA CIUTAT INEXISTENT

 

Aquest divendres vaig poder veure aquesta pel·lícula de Manoel d'Oliveira. Abans vaig tenir la sort de poder assistir a una visita comentada, a l'exposició de fotografies del director, a càrrec de la professora Glòria Salvadó, experta, entre moltes altres coses, en el cinema portuguès contemporani. La gent que sap molt sobre un tema t'obre un munt de finestres de les quals desconeixies l'existència. 

Conec poc el cinema i la biografia d'Oliveira. Va tenir una vida tan llarga i una obra tan diversa que resulta inabastable per a una cinèfila normaleta. Aquests dies he llegit molt sobre el tema, com deia, en broma, un personatge grotesc que sortia en alguns programes de la tele del passat. La frase feia riure, precisament, perquè sorgia de la realitat propera, és una frase de saberuts pedants, sovint, als debats i tertúlies t'adones dels que han llegit sobre el tema i els que coneixen el tema. Avui, amb tanta oferta de consum cultural, tot sembla haver-se frivolitzat.

La Filmoteca ha ofert i encara està oferint un cicle molt complet sobre el director. Resulta impossible veure-ho tot, ni tan sols es pot fer un tast adient sobre l'obra del cineasta. La cultura portuguesa és, encara, per una gran majoria, una mena de misteri. I és el misteri el que sura pel cinema més conegut del director, una mena d'alè fantasmagòric que hipnotitza i trasbalsa, fins i tot quan et sembla que t'avorreixes a causa de la lentitud de la narració. Al capdavall, un intent d'atura el temps, un miratge.

Sobre aquesta pel·lícula, inclassificable, que en algun lloc han etiquetat com a documental, he llegit opinions diverses. A mi em va agradar molt, això dels gustos depèn del moment, és clar. I d'allò que en diuen coneixements previs. Glòria Salvadó en va fer la presentació, en va comentar detalls diversos i ens va donar moltes pistes tot i que, al capdavall, cadascú hi pot trobar elements personals.

La dona d'Oliveira canta un fado evocador, amb la foto fixa del vell casalot familiar, ara en runes, com a escenari, els seus nets i ell mateix actuen en alguns moments. S'alternen filmacions antigues, fins i tot la primera filmació portuguesa, unes dones costureres sortin d'una fàbrica de camises, amb visions del present en el qual es va filmar la pel·lícula, l'any 2001. El director ja era molt gran, famós i reconegut, i podia fer allò que li abellia. Per aquest Porto evocat en el cinema hi trobem imatges de la seva obra, del seu cinema, de les seves dèries. Hi retrobem alguns dels seus actors i actrius emblemàtics i també coneguts i amics.

És el director qui comenta la pel·lícula, pel mig hi recita poemes, engruna records, malgrat que evoca en molts moments el mon perdut del passat, amb visions inevitablement nostàlgiques, és la seva una nostàlgia prudent, sense excessos. La memòria, Glòria Salvadó va mencionar molts pensaments filosòfics de diferents autors, amb la senzillesa habitual en la gent que és sàvia de veritat, que feien referència a la memòria. La memòria és un d'aquests calaixos en els quals guardem coses molt diferents, que no tenen res a veure les unes amb les altres però que acaben per conformar una mena de realitat paral·lela. Ni tan sols ha de ser cert tot allò que el director ens explica, sense cap mena d'ordre convencional, i tampoc no és cert el passat que ens expliquem a nosaltres mateixos. I fins i tot, en aquest calaix singular, les coses no son sempre les mateixes, cada vegada que l'obrim hi ha novetats, recuperacions, oblits. El cinema, el gran art del nostre temps, ens ha possibilitat accedir d'una forma diferent al passat, a la imaginació, a la memòria. 

Aquest Porto eclèctic, ja inexistent en molts detalls, és també la ciutat o el poble de cadascú. És la infantesa, l'inici de la joventut, però també és el passat contemplat des del present, una pretensió equívoca, assumida amb les seves mancances i reinvencions, d'aturar el temps, un miratge. Manoel d'Oliveira va viure molts anys, cent sis, més de setanta en actiu, els darrers vint essent, ja, un director de culte. Però no era immortal, tot i que ens ho semblava. Recordo que una vegada Pere Calders ironitzava sobre la mort i la vida, 'si al menys se n'escapés un...' comentava. 

No sé si aquesta pel·lícula és bona o no, dura una hora, té connotacions una mica experimentals, però jo vaig sortir del cinema estranyament feliç. Sant Pau del Camp, a la nit, enmig d'un barri que ha esdevingut una mostra més del mon divers, em semblava, fins i tot, que formava part de la mateixa narració. Al capdavall tots els nostres paisatges sentimentals son si fa no fa i no és fàcil acostumar-nos a la pèrdua constant i al canvi irreversible. Molts de nosaltres tenim, en la nostra enganyosa memòria, una pastisseria, un teatre, un cinema, una casa o un piset, uns carrers i uns personatges. Hojas somos en el viento, que cantava Machín. I, també, l'estranya vanitat d'haver viscut en un mon que els nens i joves d'avui tan sols podran evocar, de forma errònia, a través de lectures o cinema