19.1.22

DANTON I EL RESSORGIMENT, NI QUE SIGUI IMAGINARI, DE LES GUILLOTINES

 

Fa alguns dies, per la televisió, vaig tornar a veure el Danton de Wajda, de 1983, amb Depardieu com a personatge principal. Tant aquesta pel·lícula com una altra, francesa, de principis dels anys trenta, estan inspirades en El caso Danton de Stanislawa Przysbyszewka, dramaturga polonesa de vida breu, gairebé obsessionada amb el tema de la Revolució Francesa i amb la figura de Robespierre. La pel·lícula de Wajda, però, és molt crítica amb el personatge.

La narració ens porta al règim del Terror i a la repressió soferta pels girondins i per tanta gent de tota mena, de forma, en molts casos, absolutament arbitrària. I és que a la Bastilla hi havia quatre gats i resulta que en aquells anys del Terror es va executar més gent humil o moderada que no pas aristòcrates. Quan van mal dades la gent amb possibles i relacions sempre té més possibilitats de tocar el dos o de comprar ajudes, cosa que sembla que incomoda pel que fa a les lectures glorioses de tota mena de fets horribles. 

Danton, un personatge controvertit en molts aspectes, poc exemplar, però humà i compassiu, vol aturar aquella mena de borraxera guillotinaire, ajudat de gent com el periodista Desmoulins. Com és sabut,  no se'n va sortir i, malgrat que Robespierre ja no duraria gaire, Danton i Desmoulins i molt altres van acabar escapçats. 

Vaig veure aquesta pel·lícula fa anys i no em va impressionar com en aquesta ocasió, deu ser l'edat. I és que en aquests darrers temps de tant en tant m'envien al whatsap gracietes que fan referència a la 'necessitat' de guillotines per tornar a matar reis i qui calgui, oblidant que quan s'engeguen els ganivets es pot acabar per matar o trair la família i els amics, en molts casos. Son gracietes que, com els acudits racistes, mostren símptomes preocupants sobre l'atracció que encara avui tenen les revolucions i les estossinades, per molt pacifistes que ens manifestem. 

Les escenes finals ens mostren un Desmoulins desesperat, poc després guillotinarien l seva pobra dona, que tenia una criatura de bolquers, i un Robespierre inquiet, car recorda que en una conversa amb Danton aquest li va assegurar que el primer de tots dos en caure arrossegaria l'altre i la mateixa Revolució. Al contrari de l'opinió de la dramaturga polonesa, Robespierre és aquí un dogmàtic fanàtic i gens bona persona. Danton, que era un vividor, li pregunta com és que no ha desitjat mai res, és conscient de que, en molts casos, la supervivència es recolza sobre una certa possibilitat de corrupció.

Wajda, de fet, fa història contemporania, i referències a fets del seu temps, com ara la lluita del sindicat Solidaritat contra el govern comunista polonès. Danton i la seva gent els interpreten actors francesos mentre que els membrés del Comité son actors polonesos. Entre d'altres anècdotes, el dantonista Bourdon, que traïrà Danton per poder salvar la seva vida, l'interpreta un actor polonès, Seweryn, qui, curiosament, en una pel·lícula posterior, de 1989, faria el paper de Robespierre. El gran Brandauer seria Danton. Danton era un home realment lleig però es veu que tenia el seu atractiu, per això normalment l'han interpretat actors amb una aparença poc convencional. 

Danton va ser un dels grans entusiastes i promotors de la Revolució. Era una persona amable i generosa però faldiller i vividor i s'untava els dits si convenia. Va votar a favor de la mort del rei, però no estava d'acord amb la de Maria Antonieta. Malgrat els seus defectes i el seu cinisme tenia un gran carisma i poder de convicció, cosa que provocava gelosia al fred Robespierre. Aquestes minúcies en ocasions tenen més importància del que sembla.

A Danton el redimeix la seva oposició al Comité de Salvació Pública i a la repressió del Terror. Volia la pau i arribar a una entesa enre girondins i jacobins.  No va poder evitar veure's acusat de corrupció, i compromès, amb el seu amic Fabre d'Eglantine, en l'escandol de la Companyia de les Índies. Aleshores va fugir i es va refugiar a Arcis-sur-Aube. Diuen que va comentar, en anar a ser guillotinat, que mostressin el seu cap tan singular al poble, i que va dir que li sabia greu morir abans que 'la rata de Robespierre'.

L'any 1989 es va estrenar la pel·lícula sobre la Revolució, amb Brandauer com a Danton. Era el segon centenari de la mitificada Revolució i es van fer molts actes oficials però també hi va haver veus crítiques que van intentar fer una lectura mes objectiva de tots aquells fets, cosa que va incomodar molt el govern francés i les veus oficials del mon acadèmic i cultural. No és senzill desmitificar els grans mites, ni aquí, ni enlloc. Després de la Revolució encara va venir altra volta la monarquia, Napoleó, un altre mite que gaudeix de bona salut, considerant les estàtues seves que hi ha per tota França i, més endavant, el Segon Imperi, la Comuna i la resta. Moltes coses van canviar, certament, però, va ser gràcies a la Revolució o malgrat la Revolució? 

Algunes veus serioses posteriors admetien que tot es podia haver assolit de forma més lenta i sense vessar tanta sang. Un personatge important a qui van preguntar què havia fet durant la Revolució va respondre 'he viscut', cosa que podria dir molta gent que, per exemple, va patir la Guerra Civil o qualsevol fet de tants com han trasbalsat i trasbalsen la història de la humanitat al llarg dels segles.

En tot cas, Danton és una pel·lícula remarcable i interessant, amb un Depardieu en el seu millor moment i que ens enfronta amb realitats complexes i, potser, difícils d'explicar, encara avui. És més fàcil recórrer a explicacions senzilles de bons i dolents i creure que tallar caps pot ser una solució vàlida i eficaç de tant en tant. De fet, encara se'n tallen forces, pel mon d'avui.

16.1.22

MONUMENTS INCOMÒDES I REALITATS COMPLEXES


Expliquen que Talleyrand, un senyor molt espavilat que va viure per damunt de la mitjana de l'època, en morir un seu enemic polític, també d'edat avançada, que en aquest moment no recordo,va dir que li sabia greu. Els seus coneguts es van sorprendre, creien que se n'alegraria, i Talleyrand va dir, més o menys, que a partir dels vuitanta anys els de la seva edat ja eren tots amics seus. En una novel·la italiana que vaig llegir fa anys un home tan sols desitjava veure passar per davant de casa seva el cadàver d'un seu enemic. Al final, quan això s'esdevenia i ell era, també molt vell, no se n'alegrava gens, més aviat al contrari.

Això m'ha vingut al cap aquests dies quan he llegit que, de forma molt discreta, s'ha acabat per retirar el monument carlista de Montserrat, que ja no feia mal a ningú i que ha estat objecte d'un llarg estira i arronsa. El carlisme va ser un fenomen estrany i sòlid, molt present a la Catalunya profunda, que per això n'han dit 'la Navarra catalana'. Com que, a més a mes del monument, hi ha soldats carlistes enterrats a Montserrat, algun diari una mica incendiari ha titllat el lloc de Valle de los Caídos catalán. Per cert, no he trobat enlloc el nom de l'autor de l'estàtua del carlista malferit, una bona estàtua, si n'obviem la carrega política, li podien haver tret el barret i reconvertir-lo en un soldat universal, intemporal i anònim. Una víctima sense ideologia, com tantes altres, vaja.

Com que el carlisme va ser tan viu a Catalunya hi ha hagut historiadors molt catalans que han fet mans i mànigues per fer-ne una lectura 'nacionalista' que no sigui rància i justificar una ideologia que va tenir un gran seguiment en el mon rural i va generar enfrontaments horribles i molt patiment. Sobre les guerres carlistes, que estan en part en el rerefons de la guerra civil, es va estendre una mena de mantell romàntic i encara estan poc i mal estudiades.

A mi la iconoclastia dogmàtica no em fa el pes i, al capdavall, semblarà que ni tan sols hi va haver guerra, però crec que els monjos han fet santament ja que el lloc era objecte d'atacs diversos per un costat, cosa que podia contribuir a què el monument acabés com aquella caravel·leta del port, i de trobades fatxes per l'altra banda, perquè tothom es fa seus els espais, segons convé. La gent jove entenc que no entengui segons què, però els que ja tenim una edat i hem escoltat moltes històries familiars horribles ho entenem, potser, una mica més.

A les Terres de l'Ebre hi ha molts espais relacionats amb el tema de la guerra, espais que en ocasions incomoden uns i altres perquè en els pobles i poblets van passar coses de tots colors, encara més en aquella zona tan propera al front i on ara arribaven els uns i ara venien els altres, hi havia allò de la misèria contra la pobresa i aquell òmnibus de la mort que s'hi passejava sense manies. De vegades s'hi han fet trobades de vells combatents, gent de les brigades internacionals, de la quinta del biberó, i, en alguna ocasió han coïncidit amb vellets del terç de la Mare de Déu de Montserrat, doncs, amb poques excepcions, han confraternitzat i han recordat plegats, els supervivents, aquells temps i aquella tragèdia que els va arrossegar en plena joventut uns i altres. 

La gent del temps dels meus pares, a banda de la por a parlar de segons què, també creia, en molts casos, que valia més no entrar en detalls i deixar el  jovent al marge de la tragèdia. La gent que durant la guerra, per circumstàncies, havia estat en bàndols diferents i ara era del mateix veïnat i fins i tot, amics, i a les tertúlies estivals del terrat, ens explicaven que el que calia era posar els qui manaven en una mena de plaça de braus i que, si volien guerra, lluitessin ells solets. La gent supervivent va anar fent com va poder i molta progressia d'esquerres i benestant ho va poder ser perquè la família era molt de dretes i tenien les espatlles cobertes i bufaven cullera. Paradoxalment, en ocasions, aquests descendents eren els més dogmàtics a l'hora de fer això que ara en diuen memòria històrica i que és una memòria, com totes, sovint inexacta o relativa. 

Es deia que la memòria l'escrivien els vencedors i no és ben bé així, l'escriu tothom que en sap i vol escriure i que pensa que li publicaran allò que escriu. En un llibre de Barnes es parla d'això i de què també l'escriuen els vençuts revanxistes. La sort que hem tingut els qui no hem viscut una guerra en directa és immensa, encara, fins i tot, que haguem passat per la vida modestament. I als mes desaforits, aquesta gent de rebuig que malviu al carrer o en barracots d'on també els fan fora, em temo que, de moment, té d'altres maldecaps i tot això de les batalles i els carlistes els queda molt lluny, això si saben de que va el tema i en senten comentar alguna cosa.

En molts aspectes hem evolucionat i tot, al menys una mica, avui hi ha acudits sobre dones, negres, xinesos, homosexuals, deficients i la resta que sonen molt malament. Un mossèn gallec explicava fa un temps  que havia enretirat una estàtua de Sant Jaume perquè el moro estossinat es veia 'molt moro' i ara, per allà, hi va gent de tot arreu a fer el turista. I, de fet, ja hem vist que ningú no s'escandalitza per anar a jugar a futbol a terra d'infidels, si paguen bé. Mon de mones, efectivament. I, fins i tot amb el virus al volt, contemplant les desgràcies que s'esdevenen pel mon, els pobres refugiats de tants llocs, el fred que passen, abandonats de la mà de Déu i de la cooperacio internacional, i la nostra impotència inoperant, sovint em ve al cap aquell acudit 'Mare de Déu, que em quedi com estic'. Potser no viuré una guerra però, per als vells, caure en un centre assistencial o en una residència, tal i com estan les coses, és perdre tots els nostres drets i les nostres llibertats en el context d'una indefensió total.

En la darrera  novel·la que he publicat vaig intentar explicar la història d'un pobre home que tan sols intenta sobreviure en el context d'aquelles guerres carlistes i, sense cap ideologia concreta, ha d'anar amb els uns o els altres segons toca, si no vol que l'estossinin. La realitat és molt poc gloriosa i el blanc i el negre estan bé per jugar a escacs.

15.1.22

LA TARDA EN QUÈ EM VAIG TORNAR RAPHAELISTA SENSE VOLER...


Si fa anys m'arriben a dir que m'empassaria un sèrie de quatre capítols sobre la vida del cantant Raphael i que, fins i tot m'agradaria per molts i diversos motius, m'hauria semblat una possibilitat tan remota, gairebé, com tot això de la pandèmia universal. 

La sèrie, obra del tàndem Arnáiz-Ortega, té les seves virtuts, que son moltes, però també la inevitable servitud de comptar amb la presència gairebé constant del cantant, feliçment viu i en actiu, tot i que s'ha de dir que es molt distreta i que hi intervé gent diversa. Molts temes incomòdes es mencionen, sense entrar-hi a fons, cosa que trobo molt encertada. 

He de dir que ignorava molts aspectes de la llarga i exitosa trajectòria del personatge, durant dècades l'he menystingut, ho sento. Pecats de joventut vanitosa, vaja. Els meus pares, catalans del tot i de generacions, eren afeccionats a la sardana i al teatre de Sagarra però també a la cobla andalusa, i ja des de jovenets, cosa que a mi, en ocasions, em feia vergonya explicar. Sentir una persona que admiro de forma incondicional, la periodista Rosa Calaf, explicant el seu èxit immens èxit americà, m'ha resultat molt il·lustratiu.

Quan jo era pre-adolescent vaig ser admiradora i seguidora, entre d'altres, del Dúo Dinámico, fins que algú 'entès' em va dir que allò era xaronada i que m'havien d'agradar, per exemple, Els Platters. I després, amb el tema de la cançó catalana, vaig passar per l'època Serrat fins que la gent coneguda i progre el va trobar poc catalanista i calia ser de Raimon o de Llach. I és que, ai, una cosa és el que diem i l'altra el que pensem i sentim. Ara puc dir que torno a estimar l'incombustible Dúo Dinamico sense prejudicis ni manies.

Tot i amb això, i considerant aquests condicionants ambientals i polítics, Raphael no em va agradar mai, ja des que el vaig veure al Nodo, molt jovenet, cantant a Benidorm, el trobava exagerat i passat de rosca, se'n feien imitacions descarades que provocaven rialles i tampoc físicament no em va fer mai el pes. Però molta gent de la meva edat i més gran n'era seguidora. Hi havia qui, per exemple, deia que li agradava escoltar-lo però no 'mirar-lo'.

A causa d'aquests prejudicis no vaig ser conscient de la seva projecció internacional ni de la seva condicio d'icona a molts nivells. En el documental ja expliquen com en els vuitanta, després d'haver triomfat, hi havia jovent que li anava a tirar tomàquets i que l'identificava amb el franquisme. Ai, el franquisme, època complexa i contradictòria, encara molt mal explicada.

Raphael es va casar amb Natàlia Figueroa, una noia de l'aristocràcia amb ribets intel·lectuals que sortia de tant en tant a les revistes, sense passar-se. Ningú no donava cinc centims per la relacio i sobre el tema he sentit a dir molts disbarats. Han tingut tres fills que, la veritat, son per treure's el barret si pensem en d'altres fills i filles de gent d'upa, cosa que en el documental remarca, crec que Miguel Ríos. 

El documental m'agrada molt al principi, aquells inicis del cantant, tan jovenet, recorrent les carreteres hispaniques i polsoses per guanyar quatre rals. I també m'agrada molt una part del final, la malaltia, el transplantament, la ressurreccio en olor de multitud. Segurament no hi surt tot i, com en tots els documentals i llibres biogràfics, hi deu haver mitges veritats i silencis. Per exemple, no es parla de la rivalitat amb l'Iglesias, entre d'altres afers. 

La veritat és que crec que entre l'un i l'altre no hi ha color, Raphael, amb tota la seva inevitable dualitat, és autèntic i ens l'acabem estimant, malgrat que, com passa amb molta gent de la faràndula, hagi envellit a l'estil momificat. Però és que això també li ha passat a Robert Redford i a tants altres. La seva esposa mostra una maduresa admirable, natural i propera, sense estiraments estranys ni botox. De fet ja de jove era una mica rara avis, en aquell mon on havia anat a raure. 

La família, aquests fills tan lligats als pares, tan comprensius, que mai no han estat carn de paper couche ni de programes de tafaneries, m'han pres el cor, no hi puc fer més. Sobretot, la noia, tot s'ha de dir. En aquest país nostre som molt elitistes, de vegades, i a la Pell de Brau, en general, també se sol passar d'un extrem a l'altre. En això de les figures artístiques que cal respectar m'admira França, que sempre suma i mai no resta. Seixanta anys de feina dura, per a un noi d'extracció humil, fill d'un paleta, capaç de reinventar-se sense canviar massa, em resulten admirables. En algun moment comenten, i crec que és cert, que gent amb bona veu n'hi ha molta però per a una permanència d'aquest tipus alguna cosa més hi s'ha de tenir. Sort, segur, però també ambició, voluntat, una certa màgia, originalitat...

Fa anys, moltíssims, alguna coneguda dels estudis nocturns de batxillerat em va comentar que aquí, a Catalunya, teníem gent de molta més categoria que a Espanya perquè Raimon havia cantat a l'Olímpia i allà no hi anava qualsevol. Al cap de relativament poc temps hi va cantar Raphael, amb molt d'èxit, i aquell fet ja va fer trontollar les meves conviccions. 

Segurament encara em farà riure escoltar el cantant amb la seva versió d'Aquarius o veure'l en programes retrospectius, gesticulant al seu estil tan característic. Però, què voleu, li he agafat carinyo amb això del documental. Que, per altra banda, ens ensenya molta més sociologia sobre l'època que els manuals mes ben intencionats. I, ens agradi o no, aquí, a Catalunya, també va tenir molt d'éxit i entre gent ben catalana, no tan sols amb els de fora

Una vegada Raphael s'estava en un hotel de la Diagonal, a prop del despatx on jo treballava aleshores, i una massa nombrosa, diversa i sorollosa de noies i senyores cridava allà davant, no sabíem què passava, fins i tot em vaig espantar, però és que ell era allà i aleshores va sortir a la terrassa de l'habitació i allò ja va ser la disbauxa. Al capdavall, més o menys, és un contemporani meu, una miqueta més gran que jo, de l'edat del Serrat, i això té un pes sentimental molt important.

8.1.22

EL PERVERS ENCÍS DE LES CASES ENCANTADES I DELS ESPERITS QUE S'HI PASSEGEN

 





Per casualitat, en una freda tarda casolana de fa poc, em vaig ensopegar amb aquesta pel·lícula, The Haunting, que, si en alguna ocasió vaig veure, no recordava. He llegit que se'n va fer un remake, fluixet, i una sèrie, que tampoc va reeixir. I és que és una pel·lícula molt del seu temps, de l'any 1963, dirigida per Robert Wise, que també estava treballant en el tema de West Side Story. La història procedeix de la novel·la d'una autora americana, Shirley Jackson, una dona de vida breu i trista, va guanyar molts diners amb els seus llibres però el marit, que era un aprofitat, li controlava els diners, i a sobre, li feia el salt un dia sí i un altre també.

La pel·lícula va comptar amb el vist-i-plau de l'autora, tot i que s'hi van fer canvis profunds i Nelson Gidding va ser l'autor del guió. El quartet protagonista, aleshores no tan conegut com ara, era de categoria: Julie Harris, Claire Bloom, Richrd Johnson i Russ Tamblyn. La gràcia de la pel·lícula és que fa por sense que es vegi res violent ni fastigós, l'any 1963 en devia fer molta més. L'argument no és que sigui res d'especial, un investigador de fenòmens paranormals convida un grupet de persones a romandre en una casa misterioso, plena d'esperits lligats a morts estranyes del passat. El personatge que interpreta Julie Harris sembla que, d'alguna manera, està connectada amb els esperits de la casa, que l'atreuen de forma inquietant. Si no saps de què va, cosa que actualment és difícil, estàs esperant durant mitja pel·lícula que els esperits acabin a poc a poc amb el quartet okupa.



És un d'aquelles pel·lícules que es presten a debats sobre els significats ocults car moltes coses queden explicades a mitges i amarades d'ambigüitat, i això té la seva gràcia. He llegit que la relació entre Harris i Bloom, sobretot per part d'aquesta segona, tira a lesbianisme subliminal. Potser sí, és clar. La gràcia d'aquella època és que tot estava matisat i amagat o disfressat d'alguna manera i potser de vegades, com deia la meva mare 'les parets ens fan veure joanets'. Un dels temes és el de la bogeria, exemplificada en l'estrany capteniment del personatge de Harris que, diuen, havia de fer Susan Hayward. Sembla que al director l'aparença fràgil de l'actriu li va resultar més adient al personatge. 

En el seu temps diuen que provocava molta por però que a molta gent no li va fer el pes l'argument, que queda molt poc explicat i és d'aquells en els quals no queda clar perquè els personatges fan el que fan o no fan el que sembla que anaven a fer. Wise, expliquen, s'ho va passar molt bé, la casa triada és molt adient al tema, habitacions tancades, escales que trontollen, portes que es tanquen soles, sorolls nocturns, crits i veus de psicofonoia avançada. Tamblyn, que tambe era un dels secundaris principals de West Side Story, i que avui és un dels supervivients, com Bloom, sembla que, de moment, no li va veure la gràcia, ni a la narració ni al seu personatge, però que amb el temps ha anat admetent que en té un bon record i que el seu paper era més profund del que sembla, en aparença. 


Jo també m'ho vaig passar molt bé, en una tarda ennuvolada, al caliu de l'estufeta, patint amb la noia angoixada i explorant la casa embruixada i amb 'passat', un tema recurrent que encara ens pot donar moltes alegries i molts ensurts. Diuen que Stephen King és un dels admiradors de la pel·lícula, i no sé si va tenir alguna cosa a veure amb una sèrie que s'hi inspirava, tot i que de forma lliure.

6.1.22

FESTA D'INFANTS O FESTA DE GRANS?

 


A la pel·lícula 100 días con la tata, que comentava fa poc, la protagonista, quan l'actor jove li pregunta si vol música en el seu funeral, li respon una cosa com ara nada de música, es una cosa seria. Un factor habitual en les relacions humanes era, fa anys, la seriositat. Hi havia, evidentment, moments de gresca, però d'altres aspectes de la vida i de les commemoracions eren seriosos. Un element que acompanyava la seriositat era, en molts casos, el silenci. Una vegada vaig sentir Pau Riba comentar que avui a les fotografies la gent riu i somriu sense aturador però que en aquelles fotografies antigues, de família, sobretot, la gent es mostrava seriosa i solemne. 

Tota aquesta introducció no és pas per retornar als meus obituaris, té relació amb la Cavalcada de Reis, que ja fa anys que em sembla una mena de rua de carnestoltes xarona, amb adolescents ballant de forma frenètica acompanyats de música enllaunada. Del meu record, i potser el record m'enganya, que també pot passar, les cavalcades de la meva infantesa eren serioses, de musica n'hi havia, sobretot la de la banda de la guàrdia urbana, esperada i aplaudida. Hi anaven animalons de veritat, potser està bé que els hagin retirat però substituir-los per camells de cartró ho trobo de mal gust.

A la Cavalcada barcelonina, no sé si a les altres, hi anaven, més aviat hi feien anar, xicots que complien el servei militar, habillats de patges, cosa que, quan érem adolescents, tenia un valor afegit, malgrat que ja haguéssim desvetllat el misteri dels Reis d'Orient, que en català no eren ni mags ni màgics i que en algunes contrades eren 'els reixos'.

És clar que si jo fos petita o tingués fills petitons ho veuria tot d'una altra manera, segurament. I és que la festivitat dels Reis i tot el cicle nadalenc respon més aviat a la il·lusió dels adults que no pas a la dels infants, encara que no ho sembli. Era un dia en el qual la gent gran normaleta -per desgràcia no totes les famílies eren ni son normaletes- feia excessos en la despesa i estava gairebé més emocionada que les criatures. Sobre aquest tema vaig escriure un poema, fa algun temps, i aquesta festa deu haver fet un gran forat en el meu imaginari car als Reis i a la seva festivitat li he dedicat molts escrits, en prosa i en vers. 

Per això em produïa una terrible angoixa aquell tango que cantava Gardel, sobre una tràgica Nit de Reis, amb un fet horrible d'allò que en diuen, avui, violència masclista o domèstica. En el temps autàrquic de la meva infantesa les mestresses de casa encara refilaven molts tangos pel celobert, mentre feien allò que eufemísticament es deien les feines de la casa. A banda del pa sec pels camells, que no sé si ara es posa en algun lloc, ja que els camells son espècie protegida, es deixava conyac o algun licor per Ses Majestats, ahir vaig mirar uns documentals amb unes filmacions domèstiques restaurades per la Filmoteca i això de les copetes i el licor era ben present, fins i tot els deixaven l'ampolla sencera. No sé si de retorn a Orient els havien fet bufar mai. I, evidentment, proliferaven les joguines bèl·liques, que a l'època eren, sobretot, rifles de cow boys i arcs i fletxes d'indis, eren d'allò més habituals. Per als nens, això sí. Les nenes hem tingut el privilegi, més encara mirant el passat amb perspectiva, de rebre joguines positives, nines i ninos, fireta, cuinetes i coixins de fer punta. Algú ha de conservar allò que els senyors malmeten, vaja. 


NIT DE REIS
Venien els tres reis de llunyanes muntanyes
Al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
I en aquell temps que avui veig ple de migradeses
S’hi escampava un alè de gran prosperitat.
No hi havia cap altre instant de meravelles
Com el matí de Reis a una casa amb infants,
Amb els paquets humils que s’acaramullaven
Damunt d’aquella vella taula del menjador.
Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
I guerres, desenganys, feines sense futur,
Davant de l’evidència d’uns reis sense cap regne
Amb camells voladors I patges esforçats.
Dels misteris antics, cap com aquell no em sembla
Avui tan evident, I no pas pels regals
Ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
Ni per aquelles nines ni per aquells soldats.
El miracle més gran eren els grans, la joia
Dels seus ulls que brillaven, recuperats i clars,
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
Poblaven el matí de joia resplendent.
Ara també sóc gran, i veig com n’és de fàcil
Fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
Tan sols creient els contes que expliquen els qui enyoren
Allò que un dia creien, quan també eren infants.
No és pas aquesta festa festa de criatures,
És una primavera de records escapçats,
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
A les grans caravanes dels Reis omnipotents.