16.5.26

PEL DISTRICTE CINQUÈ DEL PASSAT

 

Ahir, a Historia de nuestro cine, vam poder veure aquesta interessant pel·lícula, de culte cinèfil però desconeguda per molta gent. Ja l'havien passat en alguna ocasió al programa sobre cinema fet a Barcelona, de
betevé.

Pertany al conjunt de cinema negre rodat a la nostra ciutat i que, en molts casos, paga la pena veure per recuperar paisatges urbans desapareguts. No és el cas, aquesta té pocs exteriors, un carrer vist des d'un balcó i poca cosa més. Tot passa a l'interior d'un pis rònec, d'aquests de la nostra infantesa, a dalt d'una escala trista i decadent. 

Allà s'aplega una sèrie de personatges, un mon de perdedors, que, entre planys i trampes, es relacionen entre ells. Un nou vingut al pis, genial Albert Closas, misteriós i ambivalent, connectarà amb ells i faran un atracament, esperant que el botí serveixi a cadascú per complir els seus somnis i millorar.

Aquest és un títol de culte cinèfil, les interpretacions son extraordinàries i, malgrat un final una mica abrupte i ambigu i l'escenari, pràcticament teatral, es manté l'interès i la tensió. També la censura va fer canviar coses, escriure una frase lapidària a l'inici i, sembla, canviar el final. En tot cas no sabem com hauria estat però el resultat va ser molt bo. Encara més si tenim en compte l'època, mitjans dels cinquanta, i les moltes dificultats morals i econòmiques que planaven per damunt d'aquestes iniciatives.

S'ha remarcat sovint que te certs paral·lelismes amb Reservoir Dogs, molt posterior, cosa que probablement és una casualitat. El que si es percep és la influència de determinat cinema americà (Atraco perfecto, la jungla de asfalto) i,possiblement, si es tractés d'una producció francesa o italiana hauria merescut encara més lloances.Tot i que va assolir uns quants reconeixements, tot s'ha de dir.

El mateix pel que fa als actors, Closas, Arturo Fernández, Jesús Colomer, Carlos Mendy, Linda Chacon i 'la nostra' Montserrat Salvador, en un d'aquests papers que, en un altre context, hauria fet Gloria Grahame. Hi ha molts elements que relacionen la pel·lícula amb Cataalunya, música de Xavier Montsalvatge, origen del guió en una obra d'Espinàs, estudis Orphea... i la mateixa Salvador que després de treballar a l'estranger vam veure a diferents novel·lons de la televisió i a unes quantes pel·lícules.

Arturo Fernández, el mateix Closas, serien idolatrats en el record si haguessin estat francesos, italians, americans. Una pel·lícula que demostra com amb grapa, i el director, Julio Coll, en tenia, intel·ligència i imaginació es poden fer coses de categoria.  No caldria recordar-ho però el Districte Cinquè, avui part del Raval, era el 'barrio xino' de trista memòria però poc visible a la pel·lícula.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Distrito_quinto

https://ca.wikipedia.org/wiki/Juli_Coll_i_Claramunt

ELS TRETZE CONTES DE LUISA CARNÉS


Luisa Carnés va ser una escriptora que podríem classificar com 'del 27`' tot i que en les darreres referències a les dones importants d'aquella generació el seu nom no s'havia inclòs fins fa poc.  Per sort l'admirable editorial 'Hoja de Lata' va recuperar la seva novel·la Tea Rooms i, més endavant, aquest interessant recull de relats. 

Aquests tretze contes ens porten des del la República espanyola fins els Estats Units de la discriminació racial. Reflecteixen la trajectòria de l'autora, exiliada després de la guerra, a causa del franquisme, i que va acabar per viure a Mèxic fins a la seva mort, l'any 1964, a causa d'un accident.

Alguns d'aquests contes havien estat publicats, però en trobarem algun d'inèdit. A la gran majoria les dones hi tenen un paper rellevant. Es poden dividir en quatre grups, un d'ells ambientat encara en temps republicans. Les tradicions topen amb la modernitat i la possible renovació. Després en trobem de centrats en la postguerra i l'exili. També l'estil varia, i arribem a l'època mexicana de Carnés, per acabar amb referències als Estats Units dels seixanta.
Tots els relats sorprenen, malgrat l'estil canviï tots els relats emocionen o fan pensar. Al seu darrera hi copsem influencies diverses i un nivell intel·lectual remarcable. Molts dels éssers humans ens resulten propers, moderns, malgrat haver passat el temps. 
Carnés (1905-1964) va tenir una infantesa molt humil, va poder anar poc a l'escola i es va posar a treballar als onze anys, aixi que es pot considerar autodidacta. Tampoc va tenir de joveneta massa ocasions de llegir llibres, s'havia de conformar amb els fulletons publicats a la premsa.  Militant comunista convençuda, la seva ideologia es reflecteix en molts moments en els contes i novel·les.

https://es.wikipedia.org/wiki/Luisa_Carn%C3%A9s

https://www.zendalibros.com/natacha-de-luisa-carnes-la-novela-como-pan-intelectual-del-obrero/


15.5.26

ADÉU A LA GRAN VEDETTE

 

Ha mort Tania Doris, la famosa vedette que va regnar a l'Apolo durant molts anys. Més enllà del teatre i malgrat la seva relació amb l'empresari Colsada, era una persona discreta i poc 'visible'. L'Apolo mostrava a la seva façana el seu rostre i d'altres, com ara els dels còmics Luis Cuenca i Pedro Peña. No va fer massa coses, a banda de la revista, tot i que sortia en una pel·lícula que es deia 'Las alegres chicas de Colsada'. Per cert, n'hi ha una altra que es diu 'Las alegres chicas del Molino'. He llegit en algun lloc que va estudiar dansa clàssica però que la seva alçada, 1,80, era excessiva. Al teatre de revista, en canvi, la seva alçada i les seves llargues cames eren adients per fer broma amb els actors que he mencionat abans.

Els meus pares, un cop l'any a tot estirar, anaven a veure revista, al Molino o al  Apolo. El Molino era més barat i la funció, més llarga. Les revistes de l'Apolo tenien més pretensions. De joveneta un injust puritanisme feia que no no veiés bé aquelles sortides a indrets pecaminosos. Per la ràdio cantaven una tonada de propaganda que feia: somos/ las chicas alegres/que trajo Colsada/ para quitarles el mal humor... Cito de memòria, potser no era ben bé així.  

Eren d'altres temps. Pel carrer veig sovint a La Maña, que viu al Paral·lel, per cert sembla que ha sentit molt aquesta mort. Era un altre tipus de vedette. Tania Doris no sortia gaire als mitjans, amb el tema de l'herència de Colsada crec que va reclamar uns diners i aleshores se'n va parlar una mica. Les vedettes incombustibles formen part d'un temps mític que no tornarà ja que avui els pecats semblen no existir. Tot un imaginari que va desfilant cap al més enllà, de forma inevitable. Segur que al cel hi ha teatres de revista on actuen els àngels mes progressistes. Descansi en pau Tania Doris, vedette irrepetible.


12.5.26

OLGA XIRINACS, 90 ANYS

 




Olga Xirinacs ha complert 90 anys, el dia de Sant Ponç. A Tarragona li han fet homenatges diversos però trobo a faltar referències sobre ella a teles i ràdios majoritàries. Encara més, quan es parla de poetes sembla que ens quedem amb els de sempre. També s'ha fet alguna reedició, encara bo. Fa alguns anys vaig intentar, a la mida de les meves pobres possibilitats, reclamar per a ella el Premi d'Honor, sense resultats efectius.

Sembla que, pel que fa a l'aportació literària femenina, no passem de la Rodoreda. A Facebook vaig obrir un blog on es poden fer aportacions amb notícies diverses sobre ella. No s'ha entés el que representa poder comptar amb una escriptora de gruix, viva i en actiu. El mon literari és injust, com tants altres. El Premi d'Honor, el Nobel i d'altres menys importants compten amb una gran majoria d'homes, encara avui. 

Si encara teni blogs o el que sigui us convido a què intenteu dedicar-li una entrada, un comentari, al menys que l'oblit no es faci més greu.



He pujat les escales d'hivern a hora primera,
cruix la fusta, es bada la mimosa,
la llum del mar és groga sobre els vidres blaus
de l'aigua continguda en llunyania.
I aquí dalt, tendrament, he alliberat
el  secret de les meves companyies,
les que em segueixen sense veu, furtives,
fantasma o àngel, pensament, memòria,
i els he dit: desplegueu-vos,
fugiu per la finestra de llevant, voleu,
esborreu tot temor de nits en vetlla,
obriu al sol els llavis tan glaçats,
navegueu pel matí que recomença,
buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.
Després ja tornareu, amb les mans buides
d'haver tocat el cel i no tenir
sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997


11.5.26

COMIATS LITERARIS







Aquest és el darrer llibre de Julian Barnes, de moment. L'autor compta amb una extensa bibliografia, dinou novel·les, assaigs... Aquest llibre te una mica de tot, no ens explica una història i inclou moltes reflexios sobre la memoria i els records que recorden i que ens porten a d'altres records, com allò del cistell de cireres. També ens parla de medecina, dels seus problemes de salut i del context mèdic que el tracta.

El llibre conté moltes referències literàries, més o menys conegudes, com ara allò de la magdalena de Proust. El llibre va endarrera i endavant, el mateix autor és justifica i es corregeix. Inclou en el text una història, la d'una parella d'amics que es coneixen, se separen i es tornen a trobar, sempre amb la intervenció de Barnes. El diàleg amb ells farà que trobem disquisicions diverses sobre l'amor, els seus excesos i els seus riscos.El títol original (Departures) té, pel que he llegit una ambivalència, ja que evoca arribades i retorns. 

El text pot desconcertar qui esperi una narració convencional, malgrat que traspua el tarannà de l'autor i una ironia molt especial. És un text inclassificable però amb fragments interessants i emotius. També hi trobem moltes al·lusions a la feina de l'escriptor, a les seves fonts i les seves dèries. Tant de bo que aquest adéu de l'autor no sigui definitiu, un punt i seguit, vaja. Llàstima de no saber anglès per poder accedir a les versions originals dels llibres interessants.