LA PIPA DEL BALBÍN

 

Abans no em visitessin els fantasmes de les revetlles passades em vaig assabentar de la mort de José Luis Balbín. Balbín va fer moltes coses però el vam conèixer i estimar, sobretot, pel programa La Clave. Encara més, pel programa La Clave de la primera etapa, mítica i extraordinària. El socialisme al poder absolut es va ennuegar amb el programa, va posar pals a les rodes i va acabar per carregar-se'l. Els feliços -també tràgics i conflictius- anys del tardofranquisme i la primera etapa de la Transició van veure coses per la tele que avui molta gent jove no es pot ni imaginar. I, per la ràdio, també va anar així, a nivell auditiu. 

Aquí, de fet, va passar una cosa semblant amb el pujolisme. Ja diuen en castellà allò que fa de los amigos me guarde Dios que de los enemigos me libro yo. És igual qui mani, ho vol tenir tot controlat i, en general, ficar cullerada a tot arreu, des de la ràdio local al diari de més tirada. Abans aquestes alcaldades abusives em feien empipar però avui ja sé que tot forma part de la lògica del poder. Ahir, per no sé quin canal que em vaig ensopegar, feien un bocinet d'una Clave en la qual parlaven de les autonomies, hi havia el Roca, l'Arzalluz, el Fraga... tots joves, educats, dialogants, disposats a que les coses anessin bé, costés el que costés. Avui hi ha qui creu que tot allò es va fer molt malament i es queden amb allò que els convé. És allò tan adolescent de pensar que els nostres pares eren tontos i no valorar a fons tot el que havien passat i suportat abans de ser, més o menys, conservadors i immobilistes.

Tal i com va el mon de la tele no crec pas que ens passin, sencer, cap d'aquells programes. I no sé, si, més enllà de quatre nostàlgics, se'l miraria algú. Avui ens avorriria, tanta xerrameca educada, era un programa molt llarg, que s'introduïa amb una bona pel·lícula i s'allargava fins les tantes, deixaven que la gent parlés estona, ara tothom té pressa i els presentadors es veuen obligats a recordar qui sigui que no s'enrotlli massa o a tallar-los perquè toquen els anuncis. No em vull ficar gaire amb els perodistes jovenets, aquests que, segons algú comentava, fan faltes d'ortografia, cosa que no és culpa seva, per cert, perquè és un sector precari, en molts casos, i amb un bon nombre de contractes vergonyosos.

En el poc espai que van dedicar al periodista, en una ràdio nostrada, un jovenet de les darreres promocions va remarcar, com a cosa rara, que Balbín sortia tota l'estona fumant en pipa. Ell, en pipa, i, la resta, si volien, fumant a dojo. Allò va semblar ser el més remarcable del programa mític del passat remot, què hi farem. El programa semblava tranquil però van tenir problemes diversos, uns falangistes van voler estovar Ian Gibson, al final d'un programa sobre José Antonio. I això que allà hi anava gent de tota mena i ideologia, fins i tot Serrano Súñer, el qual potser avui anirien a boicotejar els arrauxats partidaris del retorn de la guillotina, perquè una actitud dels nostres temps és no deixar parlar els qui ens anguniegen o odiem, en lloc de rebatre'ls dialècticament. També va ser molt mogut el programa dedicat a la legalització del Partic Comunista, per exemple.

El programa era en directe, va haver-hi pressions per tal que fos en diferit, cosa que el feia més censurable i manipulable, però Balbín no va voler. Al final el van fer fora, diuen que a causa d'un programa sobre la corrupció d'aleshores, després d'altres de conflictius, com el de l'OTAN, i va anar un temps a Antena 3, aquests canvis poden funcionar amb un programa de cuina però amb un d'aquest tipus, és difícil. El van canviar de dia, d'horari, i va desaparèixer, com tantes altres coses. Balbín va tenir una llarga i important trajectòria professional tot i que el seu nom, per a la majoria de gent, ha quedat lligat a La Clave original. Malgrat els problemes soferts no s'ha pogut deixar de considerar el programa com el millor de la televisió pública, fins ara mateix. Va tenir unes audiències impressionants, malgrat ser del segon canal, llarg i, sovint, necessàriament, discursiu. 

Suárez va permetre i donar suport a coses impensables i el sistema també el va engolir. En aquells temps la gent estava tan endarrerida que els periodistes sortien fumant per la tele, quin escàndol! Jo diria que caldria recuperar i tolerar alguns vicis però no insistiré, no vull que em llencin a la foguera dels dogmàtics seguidors de Santa Salut. Una pipa és una pipa i molt més que una pipa, la del Balbín més que cap altra.

https://elpais.com/television/2022-06-24/la-clave-de-balbin-gloria-y-caida-del-programa-que-cambio-la-television-espanola.html

RECORDS I EVOCACIONS ARTÍSTIQUES

 

M'he assabentat fa poc de la mort d'Aurora Altisent i he pogut comprovar que, malgrat que els mitjans no li han dedicat grans espais, se n'han fet ressò, la majoria. Durant alguns anys, per Nadal, Reis o Sant Jordi, els seus llibres de dibuixos van ser un regal adient i de bon gust, molt apreciat. Molts dels seus llibres es poden trobar a un preu molt barat, considerant el contingut, a les imprescindibles webs de segona mà i llibres d'ocasió.

He trobat un article amb entrevista, a l'ARA, de Toni Vall i tot just de fa un any. També m'he ensopegat amb una entrada molt extensa, de fa uns cinc anys, al blog del Ricard Fernández Valentí, que, per a mi, és un blog de culte.

https://diumenge.ara.cat/diumenge/aurora-altisent-vida-present_1_4210320.html

https://eltranvia48.blogspot.com/2014/04/recordando-la-figura-y-el-arte-de.html

No cal, doncs, que m'extengui més sobre la vida i obra de l'artista. Va ser una artista que va fer poc soroll, va tenir una vida tranquil·la i ha mort molt gran, això també compta a l'hora de limitar les mitificacions. Per altra banda, no negaré que som un país una mica desagraït i que ens movem a modes i tendències. Quan algú molt gran mor, darrerament, si és molt rellevant, en lloc de dedicar-li un espai nou a la tele es va a la bota del racó de les entrevistes del passat, tipus S(AVIS), Espinàs, Soler Serrano i tantes altres, i, au, ja hem quedat bé.

De fet l'oblit es inevitable i, també, que ens passin per alt notícies rellevants, desaparicions que saben greu i coses així. En alguns articles sobre la mort d'Altisent també feien referència a Paula Rego, gran, però no tant. Creia que en algun moment havia parlat en algun dels meus blogs tant de l'una com de l'altra però he comprovat que no és així. Rego em va impressionar quan vaig conèixer la seva obra, a l'exposició de La Virreina de fa alguns anys. És d'aquelles artistes admirades de les quals segurament no tindria cap quadre al menjador, tot el contrari dels dibuixos d'Altisent.

Sempre, en el cas d'artistes grans, tornar a sorgir la història de les mítiques Galeries Laietanes, que mereixerien un documental acurat. Hi ha dones artistes de totes les edats i totes les tendències però si aneu a una mostra, fins i tot d'art contemporani, amb aportacions col·lectives, les dones encara son minoria escandalosa, i ja no parlo de gent gran sinó de les noves generacions. 

D'Aurora Altisent m'agradaven, fins i tot, el nom i el cognom. El nom d'Aurora sempre m'ha agradat, des de petita, i això d'Altisent en sona a so de campaneta artística, no sé si m'explico. Son sentiments subjectius i difícils d'explicar, ho admeto. Alguns dibuixos d'Altisent ja son història perquè, tot i no ser excessivament antics, hi ha interiors que ja han desaparegut. Al capdavall tot desapareix o desapareixerà, hojas somos en el viento, que cantava Machín.

L'ENIGMA TARRADELLAS

 

Els llibres sobre el passat relativament proper m'agraden ja que m'assabento del que passava mentre jo vivia, encara, immergida en una feliç ignorància. Poca cosa sabia de Tarradellas en aquell temps esperançat del 'ja sóc aquí', pares i mares catalans, de l'escola on treballava aleshores, en la qual els mestres espanyolistes eren majoria, van anar a la famosa rebuda i en van tornar molt satisfets.

La figura de Tarradellas, quan va deixar de manar, va passar per una etapa en la qual generava incomoditat a molta gent, per motius diversos. Sembla que aquest sigui el destí d’alguns dels nostres mites catalans moderns, als quals demanem més virtut i coherència que a personatges semblants, d’altres països europeus. O que a nosaltres mateixos.

Darrerament s’ha publicat una extensa biografia, de més de mil pàgines, sobre el personatge, amb una vida complexa, un supervivent exitós, dels pocs que podem trobar, del temps de la República. És un llibre d'aquests, 'de pes', en tots els sentits i potser en algun moment m'hi acostaré, de moment, no sé si per la calor, em fa mandra encetar una lectura tan voluminosa.

Per sort, l'any 2017 els periodistes Enric Canals (Tiana, 1952) i Josep Maria Ràfols (Vilanova i La Geltrú, 1951) van publicar un volum més breu i molt interessant, en el qual s’incidia en la biografia del polític, sense excedir-se, situant-lo en una època llarga i complicada i aprofitant el fet de poder recuperar documents dels famosos arxius de Poblet.

Canals, que va ser director de TV3 a l’enyorada època d’or del canal, va conèixer Tarradellas sent molt jove, l’any 1976 i, fins i tot, segons ha explicat, va dormir al llit del seu fill. Tarradellas podia tenir defectes diversos però el seu tarannà evidenciava, segons els testimonis, que et trobaves davant d’un home seductor, amb un gran sentit d’estat, cosa que afavoria el seu físic, ja que, encara que no ho vulguem admetre, la presència i l’alçada, si van acompanyades d’una personalitat atractiva, son un valor a considerar, el mateix que la bellesa femenina.

Tarradellas va dedicar la vida a un objectiu concret, el retorn de la Generalitat. Ara tot sembla evident però ningú no creia en això, ni en tants altres coses, en aquells anys del tardo franquisme. Era un home ja gran, podia haver mort abans que el dictador, la sort i l’atzar també juguen les seves cartes, en la història. Tarradellas podia haver-se dedicat a fer negocis i diners, a l’exili, tenia grapa, voluntat i coneixences. Hi ha gent que ho va fer, amb millors o pitjors resultats.

Tarradellas va passar anys endeutat, fins i tot a nivell molt precari, amb amics decebuts, que es planyien d’haver-li amollat diners. Un personatge que adquireix grandesa, amb el pas del temps, és la seva dona, que fa bullir l’olla, cerca ajudes, passa molt de temps sola, amb els fills, i que també podia, en algun moment, haver optat per tocar el dos. Allò de la gran dona rere un gran home, avui, és una cosa rància, evidentment, però el cert és que Tarradellas, sense Antònia Macià, que el va sobreviure (no tenia res a veure amb el president Macià), potser no se n’hauria sortit tan bé.

Jo tinc flaca pels aspectes humans, alguns dels quals s’expliquen en aquest llibre: fragments de cartes d’amor, Tarrradellas jove convidant la noia, una adolescent, al ball del fanalet, la tendresa amb els fills, amb la filla amb síndrome de Down. En aquells anys molts homes, fins i tot intel·lectuals amb idees d’esquerra, no volien saber res dels fills discapacitats. Tarradellas jugant a escacs amb el fill, un home intel·ligent, avui resident a Suïssa, que sempre ha tingut un paper honest i discret, en la història familiar, avui, ja, un avi respectable.

Canals i Ràfols van tenir accés als famosos documents de la carpeta blava, que no es podien consultar fins quinze anys després de la mort del polític i la seva dona. No sé si se’ns explica tot però hi ha aspectes molt rellevants, en relació als anys republicans, a la repressió desfermada, a la desorganització i la mala gestió del govern, de la guerra. Avui hi ha, encara, qui vol que no es parli de tot allò, o qui pensa que entre els suposats incontrolats no hi havia catalans, o no eren catalans ‘del tot’. Sobre el tema de l’arxiu els dos autors van fer abans un Sense ficció, que es va estrenar a TV3, abans de la publicació del llibre, un encàrrec fet en constatar que el documental, com sol passar, quedava molt limitat en el temps.

Hi ha aspectes diversos sobre coses com ara la (mala) relació amb Pujol i, durant un llarg període de temps, amb Òmnium. O amb els comunistes. També hi ha esdeveniments que freguen Berlanga, com ara això del cor de Macià, salicant i fent malbé documents bancaris. Tarradellas fascina, avui potser més que ahir, un home ambiciós, de caràcter, flexible quan cal, que sap escoltar, tot i que depèn de a qui. Hi havia, abans d’aquest, llibres sobre el polític, molt extensos. El mateix passa amb l’actual biografia, no és fàcil llegir amb cura més mil pàgines d’història contemporània. I, a més a més, fins i tot amb textos molt extensos quedaran sempre misteris per esbrinar. Tarradellas va acabar per no parlar-se amb l’avui mitificat Macià, en algun moment critica durament Companys, crec que amb raó, però, quan cal, li reconeix el que fa bé.

Tarradellas va ser un home ambiciós i amb aspiracions, des de jove. Sabia, ai, que la informació és poder, i per això tenia tanta cura en guardar-ho tot. Això d'espiar es una mena de vocació universal per part dels qui tenen poder. Però aquest poder té els seus riscos i potser ara podem entendre més a fons l’encàrrec de no deixar consultar segons què ni de qualsevol manera. Hauríem de tenir maduresa històrica per entendre l’època o les difícils circumstàncies del restabliment, avui mal entès, de la Generalitat, amb el seu retorn, acompanyat d’aquella inoblidable aclamació popular.

Tarradellas tria Poblet, aspecte també controvertit, perquè vol tenir la documentació lluny de Jordi Pujol i de Montserrat. Al llibre trobem un retrat menys amable que el canònic, de l’Abat Escarré i les seves declaracions. Poblet li sembla un indret menys polititzat i l’acullen molt bé. Tarradellas s’adona de què, després d’haver caigut en mans dels anarquistes s’ha passat a les dels comunistes, és valent i arrauxat en ocasions, també és molt crític amb el fet de voler allargar la guerra amb la batalla de l’Ebre, destinada a augmentar els mèrits de determinats líders.

De Tarradellas he sentit a dir i he llegit molts penjaments, sovint poc clars, havies de llegir entre línies, perquè, al capdavall, tothom ho sap tot però una altra cosa és que es vulgui buscar problemes. Jo li tenia mania per un tema frívol, allò de fer anar les noies de la Generalitat amb faldilles. Em resulta un personatge gairebé enigmàtic en molts aspectes, però això passa, per raons òbvies, amb molta gent gran que va tenir responsabilitats durant la guerra. En ocasions la viquipèdia, o algunes biografies ben intencionades, passen una mica de llarg per aquells anys i pels que van venir després. Ni tan sols ho sabem tot de la família i, en ocasions, val més que sigui així. Amb els anys ja t'adones de què qui deia blanc després diu gris i es valoren coses com la coherència i el fet de no canviar d'opinió, quan evolucionar i canviar, en el tema polític, és sovint molt necessari. 

Amb el temps i la trista experiència de la derrota Tarradellas també esdevé lúcid i poc amic de fer volar coloms. Aquest és un molt bon llibre per recuperar i rellegir i per acostar-nos, si pot ser sense prejudicis, cosa gens fàcil, a un personatge i a una època que, al capdavall, ens ha fet com som, encara que no en tinguem la percepció. Una figura tan interessant és previsible que provoqui, al llarg del temps, acostaments diversos a la seva figura i a la seva tasca de govern. L'han comparat amb De Gaulle i jo crec que li dona cent voltes.

FACÈCIES, ESCOTS I XIMPLERIES DIVERSES

 

La política s'està tornant tan ensopida que no m'estranya gens com xarxes i diaris de totes les tendències han incidit en això de l'escot de la guapa senyora portaveu. TV3 ha fet una nota surrealista, que encara ha acabat d'afegir llenya al foc, la veritat. La cosa és que de vegades, i ja des de fa anys, en alguna ocasió m'havia sobtat com entrevistadores de bon veure mostraven cuixa i pitram sense manies, tot entrevistant seriosos polítics, ells sí, tapadets amb trajo, camisa i corbata. 

Pensava que tot plegat eren prejudicis meus, que ja tinc una edat. Això de tapar els escots va ser habitual en temps ombrívols, maltrat la inexistència del fotoxop, i s'havia fet molta broma amb el tema. És clar que normalment els escots eren de senyores del cinema, estrangeres i de moral dubtosa, i no pas de dones de la política nostrada que, aleshores, gairebé ni existien, i, encara menys, en l'àmbit català, que gairebé tampoc no existia, políticament parlant.

Per la tele ja veiem de tot i estem curats d'espants, des de fa anys, per això el tema de la pujada de la samarreta ha esdevingut, per broma que en puguem fer, un símbol. Un símbol preocupant, la veritat. La dama, per cert, anava vestida formal i elegant, l'escot de la samarreta era just un detallet en el qual ningú hauria parat atenció, si no és pel canvi evident que van fer els manats, se suposa que per algú que mana, i per la gran Mayka Navarro que va gosar parlar del tema sense manies.

I és que, com deia el capità Enciam, els petits canvis son poderosos. I, en alguns casos, inquietants. Ja no recordarem gaire el que va dir la portaveu però sí l'anècdota i la regatera desapareguda. I, això, en uns temps en els quals tothom va com li sembla i li abelleix i els escots i els pitrams gairebé a la fresca son el pa nostre de cada dia, a la vida real. I, de vegades, promocionats pels manaies dels mateix mitjà, ja que per més fred que faci de vegades les noies, fins i tot les noies serioses dels telenotícies, ens surten lleugeres de roba i amb talons impossibles i degeneradors de peus joves. Ells, sempre tapadets, res ni tan sols de samarretes Marlon Brando, als programes seriosos o meteorològics. 

Es comença tapant escots femenins i ves a saber com es pot acabar.

LA QUEIXA CONSTANT I LA CALOR QUE ENS AMENAÇA

 

Fa anys corria una historieta exemplar, mig acudit, mig facècia, sobre un predicador espontani que pontificava sobre la justícia insistint en què si algú tenia dos cotxes, n'havia de donar un als necessitats, si tenia dues cases, n'havia de cedir una als sense sostre, i així successivament amb difererents bens duplicats. En algun moment una persona de la seva audiència li preguntava:

-I si tinc dos 'trajes'?

-Oh -responia el generós convençut-, és que de trajes en tinc més de dos...

En resum, sembla que és més fàcil donar allò que no tenim que no pas el que és nostre i, se suposa, merescut. 

Ahir l'editorial de La Vanguàrdia incidia en el tema del previsible consum elèctric que generarà o està generant l'abús d'aire condicionat. Fa anys, potser molts, l'aire condicionat era un gran desconegut. L'estiu es passava com es podia, obrint finestres i balcons i mirant de cercar l'ombra i la fresca a la mida de les nostres minses possibilitats, que no eren gaires. No se sortia a fora com ara i a la platja s'hi anava molt de tant en tant, en general, i fent excepció de les classes benestants i mitjanes que eren, en aquell moment, minoria. Després, amb la millora econòmica, vam accedir als ventiladors casolans i encara gràcies.

Entenc que indrets on la calor és excessiva utilitzin aquests estris, a Barcelona la calor i el fred son relatius, molt humits, això sí. Els primers cotxes amb aire condicionat eren cosa de rics i fins i tot es feia broma, per part de les classes obreres, sobre els fatxendes que tenien cotxes amb aquest servei, avui generalitzat. Una frase habitual era allò de: 'tinc cotxe amb aire condicionat, condicionat a obrir la finestra'. El cotxe també es va democratitzar, avui hi ha una campanya excessiva en contra però el fet és que, per a la vida actual i per a moltes feines és, encara, absolutament necessari.

Els humans tenim una tendència a l'excés molt preocupant, els aires condicionats i les calefaccions s'acostumen a utilitzar per damunt de les necessitats reals. Ja sembla que no es pugui viure sense. Sobre el tema he escrit moltes vegades i no m'allargaré, a mi més aviat em molesta, hi ha pocs indrets on la climatització sigui moderada i adient, la veritat. En aquesta època m'estimo més menjar a les terrasses dels establiments que no pas a dins, immergit en l'artificial fresca que, a més a més, exigeix tenir tancades les finestres, cosa que per als qui treballen en edificis massa freds és  un problema i ha provocat malalties i, en alguns casos, contaminació inquietant, poc explicada.

La gent gran, en ocasions, té una tendència en contra de les novetats, encara recordo mestresses de casa de la meva infantesa que rebutjaven la rentadora, fins i tot la fregona amb pal, que no arriba als racons. El rebuig pot ser per gasiveria o, en casos de gent més jove, per posicionament progre, hi havia qui no volia tele, per exemple. Les novetats sempre son perilloses i imperfectes, es va criticar el cine, la tele, els vídeo-jocs i, avui, els telèfons i les tauletes. Tot és perillós, però tot depèn, en realitat, de l'ús que se'n fa. Quan hi ha gent que fa bretolades online la culpa és d'internet. Oblidem aquella antiga dita, no sé si xinesa o índia, 'no culpis el mirall, la ganyota la fas tu'.

Amb la pandèmia es va tornar a parlar de la contaminació provocada pels avions, pels vaixells turístics. És fàcil despotricar, amb raó, en contra d'aquestes coses quan afecten els ricatxos però el cert és que, a la mida de les possibilitats de cadascú, la febre viatgera ha tornat a amarar el personal, sembla que si no viatges no ets ningú. Sovint em ve al cap aquella sogra 'capriana' que deia al gendre: 'hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa...'

Per més que es vulgui viure en una certa austeritat vital les tendències pesen i no les pots defugir mai del tot. Per sort s'ha esvaït aquella mania dels amics i coneguts d'ensenyar-nos munts de diapositives i fotografies dels seus viatges. Viatges a tota mena de llocs, en general plens de turistes i disfressats d'oferta turística. En tot hem caigut en l'excés. Fins i tot en temps més humils se'ns deia que sortir al carrer ja era un perill, sobretot si portaves calerons, pocs o molts, depenia de les possibilitats, alguna cosa acabaves comprant, alguna cosa que potser no feia massa falta. No compris res inútil amb l'excusa de què és barat, deia un savi consell moral. Però això de la utilitat o la inutilitat, fins i tot de la necessitat, és molt flexible i acomodatici.

El consum, més o menys afortunat i necessari, de fet, ens compensa de les moltes mancances i desenganys que ens amolla la vida. Quan una cosa la tenim a l'abast fàcilment ja té menys valor, això ha passat amb tota mena de bens i, també, amb el menjar. Crec que no s'hi pot fer més o, de fet, poca cosa. I tot això val per a les nostres majoritàries classes mitjanes més o menys modestes. Ja sabem que hi ha gent amb moltes necessitats, gent que dorm al carrer, i països on la gran majoria de gent passa molta calor o molt de fred,  que no viatja si no és en patera,  i que resisteix com pot les limitacions en l'adquisició de bens, potser no imprescindibles, però que ens aporten comoditat i benestar vital, al menys en teoria. 

També hi ha, avui, els apocalíptics, que tot ho veuen negre malgrat que en general, els que conec, viuen bé i, si son de la meva edat, amb la pagueta corresponent. Han existit des de temps ancestrals. Els valors s'han perdut, el jovent no val un duro, les criatures estan mal educades, els polítics son tots ells corruptes o imbècils, internet ens amarga la vida, el canvi climàtic acabarà amb l'espècie un dia d'aquests, Barcelona està pitjor que mai i, el català, en perill d'extinció.

Semblem incapaços, tot sovint, de valorar de forma optimista allò que ha millorat. Per a tot cal mirar enrera amb objectivitat una mica desacomplexada. No soc una gran admiradora de la classe política, en general, però sí que em produeix respecte que algú es dediqui a la política, des del consell de barri o l'associació de veïns a les altes instàncies dels manaies, considerant el poc respecte que genera la professió, a tots nivells, i els rotllos, mals rotllos, tuiters desagradables i reunions que s'han d'empassar si volen sobreviure en els càrrecs. 

Admeto la meva tendència, que, com que soc humana, critico en d'altres, a la generalització. Hi ha avui, com sempre, bona gent, intel·ligent i agradable, feliç a la mida de les possibilitats humanes, empàtica, alegre, i que encara creu de bona fe, tot i que avui sembla de mal gust insistir-hi, allò de la cançó de la nostra joventut 'el demà serà millor'. El demà no sabem com serà, no ho podem saber, i, fins i tot, si la nostra sobrevalorada espècie un dia desapareix, al capdavall també van fer figa els dinosaures. Un científic ironitzava sobre el tema, fa un temps, a la tele, comentava que, si ens extingíem, les bactèries i els virus estarien molt còmodes i contents. 

Un personatge de Ruth Rendell manifestava, a no sé quina novel·la que vaig llegir fa anys, que tan sols aspirava a no passar fred ni gana i, sobretot, 'no queixar-se'. La queixa, poques vegades justificada a fons, i que evidencia allò de què 'cap geperut és veu el gep', és constant i matxacona, darrerament. Per sort, avui, els geperuts, tan presents en el llenguatge popular dels avantpassats son, en el nostre mitjà social més habitual, gairebé inexistents.