BERLANGUIANS, TANMATEIX

 

Fins al mes d’abril de l'any vinent es pot visitar l’exposició que CaixaFòrum dedica al cineasta Berlanga. La mostra transita per diferents aspectes de la seva vida, les pel·lícules, la projecció internacional, les seves pors i les seves dèries i el context històric. Berlanga va viure molts anys, tot i que avui sembla que fins als cent-i-escaig ets relativament ‘jove’. La gent grandeta, fins i tot de mitjana edat, tenim molt present el seu cinema. Algunes seqüències han cobrat vida pròpia en el nostre imaginari.

Interior Berlanga ens ofereix una visió molt personal, irònica i documental a la vegada, de la història d’Espanya, Catalunya inclosa. Hi ha gent que se m’enfada si els dic que els catalans repatanis som molt més espanyols del que ens pensem. Tot crea caràcter i imaginari, és com el catolicisme, que forma part de la nostra identitat, ni que sigui immergit en un refús suposadament sòlid. Al menys, dels qui ja tenim una edat. M'imagino que el jovent, fins i tot el jovent cinèfil i interessat pel tema, ha abduït referents d'una altra mena i ha crescut en un context ben diferent.

Berlanga va crear, de vegades amb algunes irregularitats que el fan més proper, un estil difícil de definir que aplega l’absurd, la sàtira, el costumisme, la caricatura, de vegades tendra i d’altres sarcàstica. És molt espanyol o, més aviat, diuen alguns, ‘valencià’. Aquestes etiquetes sempre tenen una part d’evidència inspirada en capteniments comprovats i una altra de tòpic recurrent. L’exposició compta amb la col·laboració de la Filmoteca Espanyola. Des de fa un temps m’he descarat i ja no faig giragonses raretes per no dir espanyol, espanyola, espanya i d’altres mots del camp semàntic sense que s'hagin d'inserir en gracietes nostrades de mal gust, molt poc berlanguianes, precisament.

A les exposicions de CaixaFòrum sempre hi vaig més d’una vegada, el lloc és agradable, el tinc a prop de casa, la llibreria està molt bé i la cafeteria, també. L’exposició aplega un munt de documentació, potser excessiva perquè no tens temps per mirar-la tota ni, en el meu cas, la vista prou en forma per llegir tanta lletra petita i manuscrita. El millor, per a mi, son els petits documentals sobre el cinema del director, sobretot la petita sala que imita un cinema del passat, a escala reduïda. L’espai que imita una escola històrica també esta bé però els seients dels pupitres son incòmodes. La falla valenciana, l’espai eròtic del contingut del qual t’avisen abans d’entrar o el plató on pots filmar, més o menys, un tràveling no m’han acabat de convèncer.

A la llibreria em vaig comprar la biografia de Miguel Ángel Villena, encara que sé prou coses sobre el cineasta i a internet en trobes també una pila. No vaig poder resistir la temptació. Tinc el meu propi imaginari berlanguià, transversal i divers, amb el Míster Marshall en un dels primers llocs. Sempre m’ha sabut greu que Lolita Sevilla no hagués estat, després, més ben aprofitada. Va filmar unes vuit pel·lícules i es va retirar de forma definitiva en morir el seu marit, a finals dels noranta. Berlanga la va introduir, diuen, una mica per fer passar la genial història del somni americà en època autàrquica per una folklòrica espanyolada, però allò dels americanos os recibimos con alegria ha fet història i molta gent ens en sabem la lletra.

Berlanga ens va fer apreciar actors i actrius hispànics a fons. Alguns van repetir amb ell i d’altres ens van donar grans sorpreses. Mònica Randall, que crec que tampoc no ha estat aprofitada com mereix, conforma amb Saza una parella catalana emblemàtica, en el context d’aquell gran guinyol immergit en l’època de la falange contra el opus. La escopeta nacional va conèixer dues seqüeles interessants però la primera és genial i encara ric ara de moltes de les seves situacions. No entenc que es doblés sencera al català, coses raretes del país.

Una altra imatge inoblidable que em ve al cap sovint, quan m’ensopego amb les ànsies rurals urbanes per promocionar el turisme, malgrat en diguem penjaments, és la de Pepe Isbert fent de Sant Dimas. No tinc una tirada excessiva a experiments com el Grandeur nature i crec que Piccoli no acaba d’encaixar en el mon berlanguià, però en això admeto ser parcial i tenir les meves dèries i manies. Tinc una flaca per Vivan los novios, que no és de les més reeixides, potser perquè la situo en una època molt concreta de la meva vida, i allò de la muerta se està mojando em ve al cap de tant en tant en circumstàncies que no hi tenen res a veure.

A l’exposició incideixen en els finals no-finals de moltes de les pel·lícules, hi ha escenes berlanguianes impressionants i terribles, amb una bona dosi d’humor negre o d’allò que en diuen mala llet, com ara aquella amb el pobre Nino Mandredi arrossegat per força a fer la seva terrible feina. Berlanga, no sense obstacles, ens va situar en un context hispànic que, aleshores, ens avergonyia sense que en tinguéssim cap culpa, més enllà d'adaptar-nos a la supervivència possible. Amb el temps t’adones de què això de ser berlanguià potser és tan espanyol com català i universal, tot i que no sempre s’ha pogut comptar amb algú com ell per explicar-nos la realitat d’aquesta manera, aparentment desacomplexada. La mitificada gauche divine i la seva gent eren molt berlanguians, per exemple. El parc temàtic al volt de la Sagrada Família i el negoci muntat sobre el tema, amb excuses de tot tipus, conformen un mon altament berlanguià.

Pel cinema de Berlanga desfilen totes les classes socials, hi ha aspectes que ens poden semblar del passat però dels quals, avui, en trobaríem una determinada correspondència si algú amb la mateixa grapa fos capaç de mostrar-nos la realitat passada per un mirall estrafet, estrafet però intel·ligent i sense l’humor fàcil que rumbegen determinats humoristes nostrats. Cassen va trobar el paper de la seva vida amb ell, en aquella història nadalenca que fa oblidar la resta d’arguments temàtics de temporada. A casa nostra, a Catalunya, som berlanguians passats per Capri, diria jo. Però berlanguians, tanmateix. En una peli actual que té molt d'èxit, aquesta de la casa en flames, li manca, pel meu gust, berlanguianisme.

M’he deixat molts títols, molts actors i actrius, moltes coses al tinter. No entraré en allò del pla seqüència ni en temes tècnics i artístics que em depassen. Com que tornaré a l’exposició de tant en tant, aprofitaré l’avinentesa per mirar algunes pel·lícules seves altra vegada, així com alguns documentals dedicats a la seva vida i circumstàncies, ja hi haurà ocasió, que no em vull fer pesada.

LA BELLESA I ELS SEUS RISCOS

M’he mirat aquests dies el documental ‘El noi més bell del mon’, de Kristina LIndstrom i Kristian Petri. És una producció sueca, de 2021, que se centra en la història de Bjorn Andrésen, l’adolescent que va interpretar Tadzio a l’adaptació viscontiana de Mort a Venècia, la coneguda novel·la de Thomas Mann. Sembla, ja que aquestes històries, amb el pas del temps, es converteixen gairebé en mitologia, que el director feia anys que cercava el xicot adient per al paper. Un paper gairebé mut, de fet. Sembla que havia pensat en Miguel Bosé, que hauria estat molt bé, crec, però el seu pare s’hi va oposar, no es devia refiar del director.

Empès per les aspiracions de la seva àvia, que volia tenir un net famós, Andrésen es va presentar al càsting, un xicot tímid, despistat, que de seguida cridaria l’atenció de la directora de càsting i del director. Un noi bell, no ‘bonic’, com han traduït en algun cas en català el títol del documental, fotogènic, una troballa per a un director que tenia cura dels més petits detalls de la seva obra, aristocràtic i complicat, culte i d’esquerres, si s’obvia el fet de què no sempre ser d’esquerra comporta austeritat i ètica incombustible, o que les contradiccions formen part de la matèria humana.

Björn Andrésen tenia una bellesa angelical però inquietant, responia força al noi que descriu Mann al seu llibre, i que evoca una anècdota personal del també complicat autor. Ulls grisos, del color imprecís de l’aigua, cabell ros, esvelt, aparentment fràgil i absent. Algú per contemplar més que no pas per anar-hi de gresca, això sí, com una obra d’art. Tan sols que no era una obra d’art, era una persona, i no podia romandre sempre, tan sols al cinema, amb el mateix aspecte.

El documental s’inicia cinquanta anys després de l’estrena de la pel·lícula. Ens porta a un apartament d’Estocolm, brut i deixat, la llar d’un marginat, d’un dropo, que es troba a tocar del desnonament. És un home de seixanta-sis anys, amb un aspecte lamentable, cabells blancs i llargs, despentinats, una barba descurada, trist i incapaç de reaccionar i que sembla encara molt més vell del que és. Tot i amb això discrepo d’algunes afirmacions sobre la seva manca d’atractiu, malgrat tot no és un home lleig i té la sort de comptar amb persones que l’aprecien malgrat la seva misantropia i els seus estirabots, com ara una nòvia més jove que li neteja la casa i intenta refer la seva situació.

La pel·lícula es va rodar en un bonic i evocador hotel balneari, al Lido de Venècia. El director va recrear l’ambient de principis de segle i va comptar amb actors i actrius de pes, Mangano, Bogarde... El protagonista, un músic, immergit en una mena de crisi existencial cerca la bellesa absoluta i s’enamora, de forma suposadament no-sexual, de l’atractiu de l’adolescent. Visconti va insistir molt en bandejar possibles pederàsties i erotismes però en el rerefons tot això hi és present, ni que sigui de forma subliminal i idealitzada, i, de fet, el director anava a exhibir el xicot a bars gays d'homes madurs on no se sap ben bé què va passar. La parella actual d’Andrésen, una noia més jove que no pas ell, es posa a plorar quan sent explicar aquell passat a l’home i afirma de forma contundent que allò era ‘maltractament infantil’.

El documental, ombrívol, molt 'suec', deixa coses sense explicar a fons, hi ha un munt d’ombres i algunes, poques llums, i constatem que, malgrat tot, l’home compta amb persones, com la seva filla, la seva parella actual o la seva germana, que en tenen cura quan ell hi vol contactar. Ens trobem amb un home depressiu, amb una història infantil dramàtica, amb una àvia ben intencionada però explotadora, al capdavall, seria fàcil caure en el tòpic de les joguines trencades, a la història real podem trobar de tot. Hi ha persones que n’han passat de tots colors i han reeixit, no pas sense ferides, és clar, i d’altres que, amb un bon entorn, han acabat molt pitjor que aquest home.

Resulta curiosa la seva etapa japonesa, poc coneguda per nosaltres, m’ha fet pensar en l’estrany èxit de Raphael a Rússia. El documental deixa alguns espais en la penombra, al capdavall hi ha zones d’intimitat en els quals no cal incidir de forma exhaustiva. La personalitat magnètica, sense esforç, d’aquest jove bell m’ha fet pensar en personatges com la mare desequilibrada de ‘Res no s’oposa a la nit’. A una pel·lícula del meu temps, ‘La noia del trapezi vermell’ una mare avisava a la filla de què rodolaven més llàgrimes pel rostre d’una dona bella que pel d’una no tant afavorida. La bellesa, malgrat tot, té els seus avantatges, no s’ha de demostrar i, ben gestionada, pot resultar avantatjosa.

Tot plegat ens pot portar a moltes reflexions, com ara els riscos del triomf prematur, diners i èxit massa precoços comporten riscos, a banda de què no sempre l’entorn familiar és prou generós i responsable. La infantesa és complicada, per a tot depens dels adults i l’herència genètica també compta. Em fan angúnia aquests futbolistes actuals, tan retratats i encalçats pels mitjans, però, al capdavall, no pas més de la que em podia fer Mozart, en el seu temps, obligat a seguir les ordres del seu pare. El que sí em passa, des que soc velleta, és que valoro molt menys la genialitat, en aquest cas la de Visconti, tractant el noi com si fos una titella al servei de l’art cinematogràfic. Vull pensar que avui, al menys en el nostre mon, les coses han millorat una mica, però no n’estic  segura.

Un documental interessant, una mica críptic i boirós, que, no sé si de forma prou reeixida, reflexiona i fa reflexionar sobre la bellesa encarnada en un do gratuït i inesperat. És clar que això passa amb moltes coses, amb la intel·ligència, amb els dons i les capacitats excessives per a la pintura, la música, l’esport... Pensar que els rics, els bells i els afavorits pel destí no poden ser feliços o acabar per fer una vida convencional i agradable ens conforma amb les nostres inevitables mediocritats. Això de 'el més bell del mon' és publicitari i relatiu, és clar, una convenció promocional però aquest tipus d'atractiu existeix i es manifesta de moltes maneres. 

IDENTITATS SUPOSADAMENT OBLIGATÒRIES APLICADES A L'ESPORT DE MASSES

 

Aquest dies, amb tot això del futbol i els orgulls identitaris de qualsevol signe, que revifan amb els 'events' esportius seguits per les masses, m'ha vingut al cap aquell divertit fragment de 'El camino'

—Don José, no sé si me podrá absolver usted. Ayer domingo leí un libro pecaminoso que hablaba de las religiones en Inglaterra. Los protestantes están allí en franca mayoría. ¿Cree usted, don José, que si hubiera nacido en Inglaterra, hubiera sido protestante?”

Don José, el cura, tragaba saliva:

—No sería difícil, hija.

—Entonces me acuso, padre, de que podría ser protestante de haber nacido en Inglaterra.”

Els patriotismes parteixen de considerar un mèrit ser d'un lloc o parlar determinada llengua o tenir determinada cultura, tot i que encara no se sap explicar què és això de la 'cultura'. Tot és atzar, no triem família, ni lloc d'origen, ni res, en general, i, fins i tot, si creien que hem triat perquè hem marxat d'un indret i hem arrelat en un altre, tot acostuma a originar-se en l'atzarós destí de cadascú. 

I, sí, encara que sembli estrany, si alguns repatanis haguessin nascut a un barri de Madrid potser parlarien castellà i donarien suport a la selecció espanyola. I si alguns altres haguessin nascut a l'Empordà potser serien fins i tot independentistes convençuts en lloc d'espanyolistes.  Costa molt considerar a fons allò del poema de Joana Raspall de 'si haguessis nascut, en una altra terra...' És clar que tenim la genètica que tenim i, ens agradi o no, tan sols hauríem pogut néixer on van nèixer i encara gràcies si bufem cullera cada dia. Malauradament els il·luminats que saben 'com' hauríem de ser i pensar i que creuen tenir la veritat proliferen en totes les èpoques. I encara bo si no tenen prou poder com per obligar-nos a fer moixoni si no 'creiem'.

I si l'alcalde anti pantalla gran per veure el futbol no-nostrat hagués nascut en una barriada suburbial i modesta de qui sap quina geografia que ignora, hauria xalat amb la victòria hispànica i s'hauria d'anar a confessar d'aquesta possibilitat.

I, encara més, quan jo era jove deien que quan acabés el franquisme s'acabaria el futbol, que per això cantava allò tan divertit el Delfí Abella:

https://www.youtube.com/watch?v=e0ryqQY3CRA

PER NOTES DE TALL ANEU A CAN TOLL

 

M'ha produït certa tristor llegir el nom d'unes quantes de les carreres que demanen la 'nota de tall' més baixa. Fa uns quants anys la carrera menys demanada era Magisteri, a les escoles arribava gent que havia posat aquests estudis a la cua d'una llarga llista i els havia tocat de rebot i de rebuig. Com que tot és relatiu hi havia qui, en estudiar-la i, encara més, en treballar de mestre, li trobava el què, i era un bon professional malgrat que no hagués estat un estudiant excessivament brillant.

https://beteve.cat/societat/notes-tall-mes-baixes-2024-graus-carreres/

Moltes de les carreres que avui no desvetllen el desig estudiantil, fa anys, eren molt desitjades. Durant un temps filologia catalana tenia un excés de matriculacions, era una carrera relativament nova, aleshores. Avui he sentit que a l'ensenyament mitjà tenen manca de professores i professors de català. No em considero ni de lletres ni de ciències, m'agrada gairebé tot, però precicsament aquestes carreres de 'poc preu de tall' serien de les meves preferides, avui.

Un altre tema és que es tingui en compte la 'sortida laboral' en triar, però crec que això tampoc no és definitiu. Fa també molts anys recordo que es desaconsellava triar magisteri perquè tenia poca sortida i, de sobte, van començar a obrir aules de tres anys i especialitats i molt de jovent que semblava que hauria de dedicar-se a una altra cosa es va 'col·locar' amb relativa facilitat. També han estat piconant molt a les noies per tal que optessin per carreres tècniques, enginyeries i coses així, en general, quan ets jove, tothom et dona consells. 

Paradoxalment molts dels estudis per 'passar l'estona aprenent' dirigits a jubilats i gent grandeta i no pas a dedicar-t'hi laboralment i poder ampliar la pagueta, son de l'àmbit de les 'lletres'. Poques matemàtiques i poca física i química serioses trobes, en aquestes ofertes per a vellets i velletes de la primera volada. Tot és relatiu i va a modes, com el meu nom, tan poc popular quan era petita i tan freqüent en el present. Creiem que triem però, al capdavall, les tendències ens arrosseguen, en general. Molts d'aquests cursos tenen l'objectiu, potser ben intencionat, de donar feina extra als que ja treballen quan, de fet, haurien de ser aquests alumnes 'grans' els qui els impartissin al professorat del present. 

Algunes de les carreres 'barates' de nota:

Arqueologia, Filologia Catalana, Filologia Hispànica, Geologia, Història, Història de l’Art, Llengües Aplicades o Turisme

Fa anys, també molts, es van fer moltes manifestacions en contra de la selectivitat, molts dels qui protestaven aleshores després van ser professors d'universitat o gent de la política i van posar la selectivitat sí o sí. Encara no entenc quina falta fa quan ja s'ha cursat primaria, secundària, batxillerat i no sé què més, fer una altra prova. Son ganes de tenir gent col·locada elaborant proves i organitzant exàmens i, a més a més, així hi ha tema per als noticiaris estacionals de la televisió. I ja no entro en el tema dels errors i ximpleries que s'esquitllen per aquestes proves obligatòries. 

Per sort, aquests ja no son els meus problemes i, pel que fa als cursos per a gent gran i vella, quan m'assegurin una feineta en acabar, pot ser que m'hi apunti i tot. Admeto que, inexplicablement, tenen molta requesta. 

NAVEGANT PEL MUSEU MARÍTIM, UNA TARDA D'ESTIU

 

Ahir per la tarda vaig visitar, al Museu Marítim, l'exposició 'Retrats de vaixells' comentada de forma planera i excel·lent per la seva comissària M.Teresa Sala Pietx. Una hora i escaig molt ben aprofitada i una exposició que té la mida justa que li cal per desvetllar a fons l'interès pel tema. A més a més, i per a mi no és aquest un tema banal, el museu disposa, com algun altre, de cadires plegables per al públic assistent.

El Museu Marítim és un lloc poètic, evocador, bellíssim. A banda del seu fons l'edifici és una meravella, el jardí, un lloc molt agradable per a aquests dies d'estiu, amb el seu estany i l'estàtua del pescador de pops, del napolità Edoardo Rossi, el restaurant, de categoria i qualitat, sense pretensions absurdes, molt bon servei i a un preu molt assequible. El Norai, nom del restaurant, és, de fet, molt més que un restaurant, forma part d'un projecte social i formatiu que cada any permet l'accés al mercat laboral de persones del barri del Raval en situació de vulnerabilitat. La botiga, també de mida humana, ofereix llibres temàtics sobre temes marítims, contes relacionats amb el mar i moltes coses més. 

Sobre l'exposició, ens introdueix en un tema poc conegut per a la gran majoria dels qui no tenim coneixements mariners ni d'història marítima. Des de l'antiguitat s'han fet representacions gràfiques de vaixells però poques vegades es pot identificar el vaixell, saber-ne el nom i la història. L'exposició mostra com han evolucionat els retrats de vaixells, amb els avenços tecnològics i els canvis socials, adaptant-se a les eines de representació del moment. Els motius per fer el retrat també han anat canviant, així com els perfils dels autors o la difusió de les imatges. 

L'exposició s'inicia amb una introducció breu, mostra alguns antecedents del segle XVIII i fa un recorregut cronològic que mostra com ha canviat la manera de fer els retrats i les tècniques utilitzades. Durant el segle XIX, amb el creixement de les grans empreses navilieres, va créixer la demanda i la producció dels retrats pintats. Actualment son importants els shipspotters, present als ports de tot el mon, i que comparteixen la informació tècnica de les embarcacions.

Hi ha intenció d'endegar més endavant una web que ens parli més a fons dels pintors de vaixells, molts dels quals eren també naviliers, gent culta, polifacètica i entusiasta del tema dels quals sabem, en general, més enllà de les persones especialitzades, poca cosa. 

Ja podeu percebre que soc fan del museu i de l'indret, per sort el tinc relativament a prop de casa. Un lloc per anar-hi i tornar-hi, sense pressa i, fins i tot, sense cap intenció prèvia.