16.3.24

LA VIDA PASSA, I TAN SOLS UNA VEGADA

 

A diferents plataformes es pot veure la pel·lícula Past lives, una història tendra i emotiva a l’entorn dels primers amors, les possibilitats perdudes i, al capdavall, la vida que passa. Ha tingut èxit a diferents festivals però crec que ha passat sense fer massa soroll, enmig de la faramalla excessiva i inevitable dels óscars. L’ha escrit i dirigit la cineasta Celine Song, que s’estrena com a directora. Compta amb tres protagonistes de categoria, poc coneguts entre nosaltres però ja amb una trajectòria interessant, Greta Lee, Teo Yoo i John Magaro.

Ens explica una història que ens pot semblar habitual, poc original, si ens centrem en el seu nucli argumental. Les històries humanes son sempre si fa no fa però les mateixes coses es poden explicar de moltes maneres i, si estan ben explicades, ens emocionen i ens emocionaran sempre. Dos companys d’escola, un nen i una nena, intel·ligents i treballadors, s’han de separar als onze anys, més o menys quan aquí acabem la primària. Son amics, s’agraden, competeixen pel que fa al tema acadèmic, sobretot la noia, més ambiciosa. La família de la nena vol emigrar als Estats Units, no son gent pobra ni necessitada, es guanyen bé la vida, son professionals reconeguts, però volen obrir-se a nous horitzons. La mare de la nena els organitza una cita infantil per tal que la filla tingui un bon record del passat.

Celine Song ha partit de la seva pròpia biografia i, possiblement, qui més qui menys, en algun moment, es pot identificar amb els sentiments i les nostàlgies de la parella. Se separen, viuen vides molt diferents, es retroben per la xarxa, tenen una cita breu als Estats Units i es tornen a separar. Un tros de vida, amb salts intermitents, que podria allargar-se en el temps de forma indefinida. Es va estrenar a Sundance a principis de 2023 i aquell mateix any es va projectar a Berlín.

Els dos joves ens expliquen una història sentimental separada per el·lipsis de dotze anys, hi trobem ressons d’altres narracions, literàries o fílmiques, però és original i diferent en molts aspectes. Avui els retrobaments son més senzills, comptem amb internet, les xarxes socials ens ajuden a sabem què ha estat de molts amics i coneguts i això, en el fons, esberla imaginaris. I ens enfronta amb la realitat inevitable del canvi. 

Una cançó popularitzada per Machín deia allò tan repetit de ‘no quiero arrepentirme después de lo que pudo haber sido y no fue’ però allò que podia haver estat i no va ser no es pot defugir, ja que a la vida anem perdent camins en seguir-ne d’altres. I això passa a tot arreu. La grapa de la narració i de l’estil narratiu és no dramatitzar ni caure en tòpics, com ara el desarrelament de l’emigrant, els triangles amorosos, la pèrdua del primer amor o les servituds de les relacions online. Ens mostra tres bones persones en conflicte però és un conflicte bonhomiós, assumeixen la tria feta, son civilitzats i comprensius. Hi ha poc diàleg, però molt rellevant, tot és delicat i sensible, els tres personatges ens desvetllen afecte i empatia. Com en el cas de l'origen de la directora i els actors el mon, avui, és global, i  ens assemblem més en el present que en el passat. L'ànima humana, si és alguna cosa, està feta d'una pasta semblant a tot arreu. I, al capdavall,  el tema central és, en el fons, el pas del temps i de la vida, inevitable i generador de melangies i nostàlgies. 

Seria fàcil entrar en comparacions amb produccions del cinema oriental, com ara amb determinat cinema japonès. Aquí s’evoca una mena de creença coreana sobre la possibilitat de reunir dues ànimes en el temps i l’espai i creure que potser van estar unides en d’altres vides. Però si Vides passades té tanta força en la seva aparent modèstia poètica és perquè ens parla de sentiments universals, que tothom pot entendre, i amb els quals una gran majoria es pot identificar. A Orient i a Occident i al Poble-sec.

14.3.24

BALAÑÀ, ESPECTACLE I HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

 


Balañá, el mayor espectáculo del mundo (Almuzara, 2023), del periodista Josep Guixà, és una biografia del personatge però va molt més enllà. Guixà és un gran periodista i ha publicat llibres imprescindibles sobre història contemporània, sol o en col·laboració amb Manuel Trallero, a l’entorn de fets i personatges diversos, inserits ja en aquesta mena de llegendari català sovint esbiaixat amb el pas del temps i la persistència de tota mena de mitologies resistents.

Es tracta d’un llibre rigorós, molt documentat, amb moltes referències periodístiques, prop de mil notes a peu de pàgina, que documenten com cal el que s’explica. Això no sempre és així, actualment. O es cau en excés de text acadèmic feixuc o no acabem de saber d’on han sortit les informacions, en alguns casos. El llibre manté un equilibri remarcable entre el rigor i l’amenitat necessària ja que va dirigit a un públic molt divers, amb ganes d’esbrinar un passat que cada dia és més lluny de nosaltres i que en ocasions consolida, sense massa rigor, les dèries del present.

Ens situa a fons en una època en transformació, convulsa i amb la tragèdia de la guerra pel mig. El seu principal protagonista se’ns mostra com un home hàbil i emprenedor, capaç de transformar-se i de gestionar, sense fer massa soroll. I, a banda de la trajectòria del protagonista i el seu entorn proper, descobrim aspectes de la vida quotidiana del passat que sovint passen per alt o se’ns expliquen a mitges. Les vaqueries, els escorxadors, les característiques dels barris populars, l’ambient taurí, tan present a tot arreu i que sovint incomoda els puritans actuals, fins al punt de negar o intentar negar la gran afició existent, i no tan sols a Barcelona. Els toreros van ser molt populars, fins i tot gent poc afeccionada als toros escoltava amb interès les cròniques de gent com Julio Gallego Alonso perquè, segons deia el meu avi, parlava molt bé en castellà.

Pedro Balañá (1883-1965) va ser l’empresari català més important del segle XX. Era d’origen humil, cosa que desvetlla, de forma inevitable, enveges i, de vegades, desqualificacions. Va començar venent llet pel carrer. Durant el primer quart del segle XX hi havia a la ciutat sis-centes vaqueries amb set mil vaques. Quan jo era petita, en els anys cinquanta, les vaqueries del barri deixaven, de tant en tant, que les criatures visitéssim el fosc rerefons de l’establiment i malgrat els evidents problemes higiènics i de salut existents, sembla que hi, ha, en ocasions, mena de tendència romàntica a recordar aquella època.

Balañá sempre a punt d’evolucionar amb els temps i adaptar-se a les circumstàncies, s’aniria dedicant al negoci de la venda de bestiar i carn dels braus procedents del toreig. La comercialització de la carn i la situació dels escorxadors és un altre dels gran temes presents al llibre. Balañá va esdevenir empresari en el mon dels toros, de la boxa, del cinema, del circ... Va ser un home espavilat i intel·ligent, ambiciós i discret, en certa manera. L’autor del llibre ens explica molt bé com copsava els interessos del públic, les necessitats d’oci existents en un temps gris en molts aspectes, en el qual la gent volia distreure’s. El cinema vivia temps de canvi i el teatre anava de baixa, tot i que de forma relativa. Avui ens queixem del tancament de cinemes però aleshores era habitual escoltar i llegir crítiques serioses i contundents sobre la transformació dels teatres en cinemes.

Treballador, ambiciós, espavilat, Balañá es va tractar amb polítics diversos, fins i tot va fer algun pas per la política sense excessos ni tancar portes útils. Durant la guerra havia organitzar corrides per a gent dels dos bàndols. Va excel·lir en el tema de la propaganda, va promocionar figures del sector i va convertir Barcelona en la ciutat més important en el mon del toreig. Va arribar a ser propietari de les tres places de braus barcelonines i també organitzava festivals diversos, més enllà dels toros, dirigits a tota mena de públic. Figures de les quals fins i tot els més reticents al tema han sentit parlar, Manolete, Chamaco, ens evoquen un mon que, en ocasions, sembla voler-se oblidar o menystenir.

Va incidir en el teatre però, sobretot, en el cinema. Alguns comentaris sobre el llibre i l’època hi volen veure el retrat d’una decadència, però la família gestiona avui, amb grapa en molts casos, el mon de l’espectacle i les sales propietat de l’empresa. Més que no pas una decadència hi ha una evolució, lligada als inevitables canvis socials i, fins i tot, educatius i de valors vigents. Massa ambiciós segons algunes opinions, Balañá pertany a un tipus de persones que desvetllen admiració, enveja i reticències, i sobre la seva vida, fets i evolució professional, corrden moltes brames, algunes de les quals el llibre desmenteix o matisa. L’any 1965, quan va morir, el país i el mon estaven canviant, la televisió prenia públic al cinema i calia reinventar-se. El seu comiat va ser el d’un triomfador de l’època, autoritats civils i militars, banda de música, bombers, guàrdies en uniforme de gala i toreros emblemàtics portant a les espatles el taüt.

El llibre, més enllà del seu protagonista central, és una gran crònica cultural, social i política d’un temps difícil que sembla que en ocasions es vulgui reinventar al gust actual. Balañà, malgrat una certa discreció, va concedir entrevistes i va ser molt present en la societat barcelonina. Hi ha molta documentació a les hemeroteques, poc coneguda avui, i l’autor ha parlat amb testimonis encara vius d’aquells anys. Pel que fa a l’empresa actual i als seus descendents, l’autor opina que si bé s’adapten a les tendències del present no tenen el poder d’anticipació de Balañà. I, com també l’autor opina en alguna entrevista, recordant el gran Néstor Luján, més que no pas un gran afeccionat era un afeccionat a l’organització de corrides.

Els llibres de Guixà ens situen en un sector de la nostra història que pot incomodar, ja que no responen a determinada mitologia catalana construïda durant les darreres dècades. Agradi o no Pedro Balañá va ser l’empresari barceloní més popular del segle XX i un dels empresaris taurins més importants de la història, cosa que també pot molestar, avui, als sectors hispànics més rancis que s’han apropiat d’una activitat que va ser transversal i molt popular. Els programes de festes majors del passat, fins i tot a poblets catalans remots, acostumaven a incloure populars corrides de toros i la plaça d’Olot, avui reconvertida en tota una altra cosa, és de 1859, la segona d’Espanya, després de la de Béjar. Guixà ha tingut l’habilitat d’aconseguir un equilibri difícil a l’hora de valorar el personatge, amb respecte moderat i seguir-ne la trajectòria. Ha comptat amb  testimonis i informadors i crec que també és important el fet de no recórrer massa a l’àmbit familiar ja que aleshores, com passa en molts llibres biogràfics, hi ha una mena de desig de quedar massa bé o de no desvetllar reticències, cosa que limita la, sempre complexa, objectivitat.

De l’afició als toros recordo els testimonis de gent que hi era afeccionada, com ara el meu avi. Tampoc no soc afeccionada al futbol, un esport que se suposava que faria minvar el nombre d’afeccionats amb la democràcia quan, segons com es miri, fins i tot ha estat a l’inrevés. El meu imaginari lligat al protagonista d’aquest llibre incideix més aviat en el cinema, en tants títols emblemàtics i en tantes sales de cinema inoblidables. Recordo aquelles anades familiars i extraordinàries a veure ‘Els Deu manaments’, en un temps en el qual aquelles produccions comptaven amb una mitja part, fins i tot. A causa de l’edat, sobretot, penso en l’estrena de West Side Story, en el mític Aribau, on no fa gaire vaig tornar a veure amb la meva neta ET, el mític títol que vam veure estrenar al cinema Urgell, amb la meva filla. A l’Aribau de West Side Story hi vaig entrar amb temor reverencial, encara no havia complert els setze anys normatius. Hi ha emocions que perviuen en el nostre imaginari, potser magnificades pel pas del temps.

El cognom Balañà pertanyia a un mon poderós i privilegiat, llunyà i proper al mateix temps, una mena de ‘marca cultural’ de l’època. Els llibres com aquest ens ensenyen més història contemporània que qualsevol manual ben intencionat. Parlar d'aquest llibre no és fàcil, hi surten tants personatges, tants paisatges humans i tants aspectes d'una societat en procés de canvi i evolució, que, de forma inevitable, sempre ens quedaran aspectes per comentar.


12.3.24

MIRALLS ESTRAFETS , IMATGES I PARAULES

 





Fins al 25 de maig es pot visitar, al MNAC, l’exposició El mirall perdut. Jueus i conversos a l’Edat Mitjana. L’amplia i diversa selecció d’obres ens recorda i documenta la imatge dels jueus i els conversos construïda pels cristians, a Espanya, entre 1285 i 1492. Les imatges eren un important mitjà de transferència entre col·lectius, de forma inevitable van fomentar la col·laboració entre artistes i la influència mútua. Però també van difondre l’antijudaisme fomentat pels poders polític i religiós, l’estigmatització, que va ser un dels grans motius de l’establiment de la Inquisició espanyola, el 1478. Tot i que crec que, en aquest fet, hi va contribuir, crec, la necessitat de poder controlar el territori, tan divers i complex en aquell moment. I potser està bé recordar que ja hi havia hagut una altra Inquisició, uns segles abans, a l'entorn dels càtars.

L’afirmació identitària precisa sempre de la construcció de ‘l’altre’, i això encara funciona avui, a molts nivells. Les imatges de culte es van situar en la prova per reblar la sinceritat dels conversos, després dels progroms de 1391 i de les conversions massives que van situar els conversos en un terreny sempre sospitós i fràgil. L’exposició ens mostra la mirada cristiana sobre jueus i conversos, en una època complexa i insegura. A través d’una setantena de peces, comissariada per Joan Molina, se’ns presenta una reflexió aprofundida sobre la mirada cristiana en aquells anys i, com ha explicat Molina en presentar la mostra ‘la diferència existeix però l’alteritat es construeix’. I aquesta construcció té el seu èxit, quan ve propiciada pel poder i la seva propaganda i necessitats i admesa per una població amb molts problemes i inseguretats.

L’any 1492 es produeix l’expulsió dels jueus de la Península. I potser caldria, en alguna referència, recordar que l’expulsió va ser admesa amb lloances per part dels països d’Europa que ja havien generat expulsions, conversions i violències contra el col·lectiu jueu. Les expulsions fetes a França van contribuir a l’augment de població jueva, per exemple. No hi ha problema per a les persones prou interessades en la història i les seves complexitats però de vegades tinc la percepció de què, tant en aquest cas com en el de la bruixeria i d’altres, es genera de forma involuntària la percepció subjectiva d’una mena de maldat hispànica en general i castellana en particular, que cal matisar i explicar a fons i que la llegenda negra va provocar també un procés d’alteritat anti hispànica.

És cert que el problema dels conversos no es presenta a la resta d’Europa, l’antisemitisme es manifesta de forma diferent, però tan sols cal pensar en la imatge de Shylock i del jueu, en general, al teatre i la literatura, per comprovar com van anar les coses a tot arreu. Reflexionar sobre el tema no està de mes ja que de tant en tant revifa un antisemitisme més visceral que raonat i que tendeix a la generalització que tant fomenta les alteritats, siguin les que siguin. I, de  vegades, expressada per gent inesperada i, suposadament, culta i demòcrata.

L’exposició es divideix en cinc àmbits: Transferències i intercanvis, De precursos a cecs, Antijudaisme i imatges mediàtiques, Imatges per a conversos i Escenografies de la Inquisició. Ha desvetllat un gran interès, s’ofereixen visites comentades per personatges interessants, i segueix en la línia actual del museu, tan encertada, diversa i ben gestionada.

Els que ja som grandets encara vam escoltar a les escoles dels primers temps del franquisme històries exemplars com les que es mostren a algunes imatges, les hòsties maltractades, el nen sant martiritzat... Per Setmana Santa s’anava a matar jueus simbòlics i un llibre tan nostrat i popular com ‘El trobador català’ inclou un poema sobre el tema, cosa que contradiu en part la procedència franquista dels prejudicis. Facècies com el miracle de Billettes tenen un origen ben francès. 

És interessant veure l’evolució de les imatges, unes imatges inquietants, que, en algunes modalitats, han arribat fins al present. El jueu, que no es distingeix físicament de la gent corrent, va assolint característiques de lletjor i s’identifica amb personatges negatius, com Judes. Com en el cas de les bruixes, cal trobar distintius per a reconèixer el mal invisible i, per tant, cal crear miralls estrafets. L’exposició és especial pel que fa al tema dels conversos, que tant va afectar la història espanyola, també la catalana, fins fa poc. O així ens agradaria creure-ho.

La mostra ha tingut un gran nombre de visitants a Madrid. El projecte, segons ha explicat Molina, va ser rebut amb escepticisme i una certa desconfiança. El tema encara incomoda i sensibilitza i cal que hi hagi debat i reflexió al darrere de la visita. I lectures complementàries, és clar. No crec gaire en allò de conèixer la història per no repetir-la, la història és polièdrica, interpretable i, com va escriure Croce, sempre és història contemporània. I la violència i la construcció de l’alteritat, sigui a nivell intel·lectual o popular, sembla que continua vigent, per això sempre hi ha qui es posa nerviós si insisteixes en considerar-te ‘ciutadana del mon’ i defuges allò que en diuen 'condicionants culturals'. 

9.3.24

EL COSTAT FOSC DEL COR TORNAT A VISITAR






Ahir, al CineFòrum de Tot Història, vam comentar la pel·lícula “El lado oscuro del corazón", de l’any 1992, escrita i dirigida per Eliseo Subiela (1944-2016). La pel·lícula la vaig veure per primera vegada poc després de la seva estrena, en el context de l’assignatura de cinema, que feia amb Pamira González, en el marc de la carrera d’Humanitats de la UOC. 

Palmira González era i és una grandíssima professora i experta en cinema però no sempre es connecta amb tothom en tot. És possible que hagués de fer algun treball sobre la pel·lícula, aleshores, ja fa de tot allò més de trenta anys. Però  la pel·lícula no va respondre a les meves expectatives. Va ser força ben acollida, en el seu moment, però se’n poden llegir crítiques de tota mena. La revisió, tants anys després, encara m’ha decebut més. 

Admeto que en aquestes coses tot son gustos i que és absurd recomanar res a ningú. Encara més, nosaltres també canviem, com el mon, i aspectes que en el present he trobat negatius aleshores no em van cridar l’atenció. Com ara el pes, segons la meva subjectiva opinió, d’un masclisme disfressat de poesia amb pretensions. O la visió romàntica d’una mena de prostitució idealitzada. El seu director, Eliseo Subiela, que va morir fa uns anys, en algunes entrevistes rumbejava una mena de masclisme intel·lectual. O així m’ho sembla.

La història té elements remarcables. En moltes converses i reflexions els personatges reciten amollen poètics de forma literal o gairebé. O sigui 'parlen com un llibre'. Reciten poesia, sobretot, de Benedetti, Juan Gelman, i Oliveiro Girondo. En algun lloc he llegit que el protagonista, encara que es digui Oliveiro, no té res a veure amb Girondo però, evidentment, la picada d’ullet resulta inevitable.

Música d’Osvaldo Montes, amb participació de gent com Fito Páez i una fotografia sovint hipnòtica i magistral, potser amb massa boires pel mig. Alguns preciosos boleros. Un molt bon repartiment, Sandra Ballesteros, avui retirada, Nacha Guevara, Dario Grandinetti, jove i amb una cabellera envejable, aleshores. I d’altres secundaris interessants, i moments en els quals el mateix Benedetti recita en alemany. El protagonista, Oliveiro, és un poeta que ven les seves frases, les quals també fa servir per a publicitat, d’alguna cosa s’ha de viure, mentre l’encalça la mort en forma de bella dama. Cerca una dona que vol que voli, segons ell mateix manifesta, ja a l’inici de la surrealista història. I si no volen com cal les envia a l'avern sense manies fins que li envien a ell, tot i que se'n surt amb un parell d'esparadraps.

La pel·lícula aplega massa ambició i l’excés de pretensions la fa caure en una fatxenderia intel·lectual que, pel meu tarannà, resulta de tant en tant feixuga i, fins i tot, ridícula. Crec que, si no es pren massa seriosament, la narració inspira la seva mateixa paròdia. I potser ja hi ha una intenció humorística, en el rerefons, en la seva insistència eròtica i en boutades com ara una titola artística que va amunt i avall o una vagina tèxtil i maldestra que fa d'entrada i sortida gairebé simbòlica al taller de l'escultor.

Tot i que el protagonista diu que li és igual com sigui una dama, lletja o pudenta, amb tal que voli i, se suposa, que el faci volar a ell, el fet és que totes les dones que surten, amb l’excepció feta d’un personatge estrany amb nas prominent i una dona bonica a qui, però, me li han endinyat bigotis, estan de molt bon veure. No pas així els senyors, lletjots en general i fins i tot vellets, excepció feta de Grandinetti, és clar, de qui s’ha de dir que trenta anys després i calb resulta tant o més atractiu i inquietant que en el paper d’aquest poeta enigmàtic, que cerca l’amor poc platònic.

Una escena m’ha fet recordar un professor de filosofia de la Normal, que feia broma sobre l’amor i a l'entorn de frases com ara 'te doy mi corazón' i explicava que el cor real era ‘com una patata de sang’. L’amor romàntic ha anat de baixa i el sexe explícit a la pantalla ja no ens excita com fa trenta anys. La pel·lícula es presta a endegar moltes ‘parrafades’ filosòfiques i que la simbologia, més que no pas surrealista, és evident i tòpica en excés. La mort, en forma de Nacha Guevara, per exemple, una mica pesadeta, va alternant escenes amb la ‘vida’ en moltes de les seves manifestacions... Espriu hi hauria estat d'allò més bé, en el conjunt poètic. Ahir, a més a més, era el Dia de la Dona i, en el present, hi ha coses que ja ‘no toquen’. Tampoc no m’estranya que la pel·lícula tingui encara les seves devocions, té el seu què, tot i que massa ofegat entre literatura i filosofia d’estar per casa.

L’any 2001 es va fer una mena de seqüela, dirigida també per Subiela. Va comptar amb el mateix Grandinetti, amb la ‘nostra’ Ariadna Gil, i amb el retorn de Sadra Ballesteros i Nacha Guevara. El poeta viatja a Espanya, de fet Grandinetti hi ha treballat força, al país, de nou a la recerca de la dona voladora, obviant el fet de què el vol eròtic de segur que té més aviat a veure amb la grapa  amatòria del xicot.

Però el temps passa i tot ha canviat. Oliveiro trobarà una altra dama, una equilibrista de circ encalçada per la mort. També és la segona una cinta surrealista i poètica, amb moltes metàfores i fotografia de qualitat. En aquest cas s’intentarà endegar un final feliç. Però tot plegat, malgrat tenir mèrit, no funciona com la primera vegada. 

Diuen allò de què les segones parts no son bones però no deixa de ser un tòpic, hi ha de tot. També, com a la primera, l'exitosa de 1992, Plató, Aristòtil, Cortázar i uns quants més desfilen per les referències, a banda de la poesia benedettiana, no sempre prou ben triada. No insistiré en la valoració d’aquesta segona part ja que no l’he vista, tan sols n’he llegit alguna cosa i n’he sentit referències. 

Pel que fa a l’amor i la seva recerca, sempre em ve al cap allò de ‘ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio...’ I, considerant la galvana existencial del protagonista, he recordat allò que predicava al poeta eteri el gran Atahualpa Yupanqui:

Vete a mirar los mineros,
los hombres en el trigal,
y cántale a los que luchan,
por un pedazo de pan...

7.3.24

LA VEU D'UN POBLE: CENTENARI DEL NAIXEMENT DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS




El cantautor Pau Alabajos ha elaborat una biografia, la primera, no n’hi havia cap altra fins ara, de Vicent Andrés Estellés, l’any del centenari del seu naixement. El llibre no és una biografia convencional, i tot i no ser massa extensa és, també, una bona antologia de l’obra del poeta, adient per aquells que s’hi acosten per primera vegada però també per als qui ja el coneixen, més o menys a fons.

Alabajos ha musicat diversos poemes d’Estellés i ha estat en contacte amb la seva família, sobretot amb la filla, el gendre i els nets. No ens ofereix un passeig cronològic per la vida del poeta, ho fa a través d’episodis de la seva vida vinculats amb els seus poemes, i els capítols s’estructuren en connexió amb el territori, el poble i el país.

Estellés mostra, a través d’Alabajos, el costat més humà i profund de les relacions que va bastir al llarg de la vida, amb la seva dona, Isabel Lorente, i els seus fills, o amb els seus amics. Podem copsar el dolor que li va produir la mort prematura de la primera filla i els vincles amb personatges com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Ovidi Montllor o Salvador Espriu. En el cas d’Espriu és interessant recuperar-lo, en un moment en el qual la seva significació ha anat de baixa, un fet que tampoc no és estrany en el nostre context cultural, que, de vegades, rancieja i té interès en restar en lloc de sumar.

Estellés és un home polièdric, amb moltes facetes, fill del forner de Burjassot, periodista compromès i acomiadat, solidari amb les causes dels humils i explotats, amb el seu país i la catalanitat en general. Amb motiu de les celebracions del centenari s’endegaran diferents iniciatives tot i que, malauradament, no sempre els actes culturals d’aquest tipus tenen la difusió i el ressò merescuts.

Vicent Andrés Estellés va néixer l’any 1924 i va morir el 1993. Ha estat considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. De jove, ja instal·lat a la ciutat de València, es va aficionar a la literatura de forma autodidacta, i va beure en moltes fons, tant catalanes com internacionals.

Va estudiar periodisme com a becari i va treballar al diari ‘Las Provincias’ on va fer amistat amb Joan Fuster i Sanchís Guarner. L’any 1978, després d’haver estat redactor en cap del diari, en va ser acomiadat. Aquest fet, però, li va permetre dedicar-se a la poesia i a d’altres activitats culturals. El mateix 1978 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1984 el de les Lletres Valencianes.

Compta amb una obra extensa, amb una part inèdita. Tot i que és molt conegut com a poeta va escriure novel·les breus, teatre, fins i tot guions de cinema. Els seus temes centrals son la mort, cosa que el fa connectar amb Espriu, el sexe, la pàtria, sempre en un estil quotidià, senzill, treballat i, si calia, vulgar i planer. Va obtenir premis i reconeixements i un dels qui va contribuir a difondre la seva poesia va ser Ovidi Montllor, gràcies al qual temes com ‘Els amants’ han acabat per ser patrimoni popular i molt conegudes i recitades.

Pau Alabajos (Torrent, 1982) és un cantautor actual, filòleg, una de les figures més interessants i cultes de la Comunitat Valenciana. Ha actuat a nombroses ciutats i en companyia de músics com Cesk Freixas. Ha rebut premis i reconeixements i ha treballat molts temes d’Estellés. És el secretari del col·lectiu Ovidi Montllor. A més dels seus concerts i tres discos gravats ha publicat dos textos teatrals i ha desenvolupat una gran tasca educativa a l’entorn del tema de la Nova Cançó i de la poesia d’Estellés. És, actualment, una de les personalitats més significatives i rellevants de les noves generacions del mon cultural dels Països Catalans.

Aquest és un llibre per tenir i rellegir. Inclou fotografies i un annex amb bibliografia i d’altres referències.

Vicent Andrés Estellés

La veu d’un poble

Pau Alabajos

 
Sembra llibres, 2024