17.1.19

PATRONATGES RESISTENTS

Sant Antoni i el dimoni,
jugaven al trenta-u.
El dimoni en va fer trenta,
sant Antoni, trenta-u...



Avui és Sant Antoni Abat, un sant resistent als canvis en els costums. De la benedicció de les cavalleries, imprescindibles en temps dels nostres avantpassats, s'ha passat a beneir els animalons, gossos i gats sobretot, reconvertits avui en mascotes. 

La setmana en la qual se celebra Sant Antoni té fama de ser la més freda de l'any però no sempre és així, hi ha anys en els quals pel febrer o el març fa dies més freds i tot. Aquesta setmana es coneix com la dels barbuts, pel fet que la comparteixen tres sants els quals, segons tradició, duien barba. La veritat és que el més famós és Sant Antoni i els altres dos, Pau Ermità i Sant Maur. Pel que fa a aquest darrer, cal remarcar que la majoria de representacions seves ens el mostren sense barba, més aviat. En aquesta setmana freda s'hi han inclòs sovint Sant Vicenç i Sant Fructuós.


Sant Antoni s'ha fet popular per dos motius: el seu patronatge, assumit pels carreters, un ofici avui desaparegut però que havia propiciat una festa molt lluïda i que encara se celebra amb això dels Tres Tombs, i les temptacions amb les quals el va turmentar el Maligne. Temptacions lligades a l'afany de diner i poder i al sexe, cosa que resultava una excusa més per incloure senyores nues i de bon veure en els quadres pertinents.

No sé que hi hagi cap santa coneguda la qual el dimoni turmentés amb temptacions semblants. Ni amb això de l'afany de poder ni amb l'aparició de senyors ben plantats i sense roba, la veritat. Una discriminació més, tan demoníaca com es vulgui, però discriminació, al capdavall. Mai no es plantejava si les senyores, encara que fossin dimonis en forma humana, sentien cap atracció pel denerit i sant ermità. Segons una cançó popular, que té moltes variants, Sant Antoni i el dimoni jugaven a cartes, al trenta-u, i, és clar, va guanyar el sant. 

La desfilada dels Tres Tombs no se celebra a tot arreu en el mateix dia. Una mica com passava amb les processons de Corpus, els pobles i barris en feien celebracions esglaonades per tal que la gent pogués anar aquí i a allà, a desfilar. Això de desfilar amb qualsevol motiu és una constant, en la història de la Humanitat. Uns desfilen i uns altres contemplen i xalen, així és la vida. El motiu pot ser laic o religiós, segons el moment i les possibilitats. Les desfilades no sempre són festives, els antics enterraments de gent d'upa eren tot un espectacle.

Per Sant Antoni fan festa major al barri del costat de casa. Fins i tot mantenen un envelat, tot un mèrit, considerant l'època. Aquestes festes animen els dies freds i una mica tristos que segueixen el cicle nadalenc. Sant Antoni anava acompanyat d'un porc, alguns diuen que era femella, però no sé si avui acceptaríem porc com animal de companyia, tot i que hi ha qui diu que aquests animalons, que ens cruspim sense manies, són molt intel·ligents i, els seus òrgans, molt semblants als nostres. En tot cas la relació amb els animals ha entrat avui en un debat sense solució immediata, complex i que em temo que no podrem resoldre mai al gust de tothom. 

En tot cas, Sant Antoni no en té la culpa. El porc és un animal mitològicament contradictori, dir-te els noms del porc volia dir que t'havien amollat tota mena de penjaments i córrer com el porc de Sant Antoni era una cosa molt mal vista, sobretot si les afeccionades a córrer eren les noies, ep. També deien que a cada porc li arribava el seu Sant Martí, la data de matar-lo, però avui ja no es maten de forma pública per Sant Martí i molts porcs metafòrics no han tingut cap Sant Martí notable. 

Un poema terrible de Brossa, que canta en català Miguel Poveda,  Final, fa referència a la mort, injusta per plàcida, del nostre dictador hispànic, el més vell d'Europa:

Glòria del bunyol,/ ha mort el dictador més vell d’Europa./Una abraçada, amor, i alcem la copa!


La tradició del porc de Sant Antoni té variants diferents i tan sols trobem aquest element en algunes representacions iconogràfiques occidentals. La narració més popular explica que Sant Antoni va guarir l'animaló, el qual va decidir acompanyar-lo per sempre més. De fet, a la cova on feia vida d'eremita no acostuma a haver-hi cap porc, no vull ser malpensada, ep. No crec pas que se'l cruspís en un moment de defalliment. 

En tot cas, avui podem menjar tortell de massapà amb sorpresa i gaudir de les temptacions d'en Banyeta sense prejudicis. Dissabte es podrà contemplar la desfilada tradicional del barri de Sant Antoni que ara arriba fins al centre de la ciutat. Aquestes desfilades, com les Fires Medievals, ja son activitats prefabricades, els carros son elements de museu i la gent va disfressada del que calgui. Però la tradició és la tradició, per sorprenents i raretes que avui ens sonin les narracions sobre sants, ermitans, porcs, dimonis i miracles. I cal conservar-la, ep. 

13.1.19

EN AQUELLS TEMPS OMBRÍVOLS ES CANTAVA TAMBÉ


Ahir em vaig decidir a anar a veure Cold War, una pel·lícula sobre la qual he escoltat opinions diverses i llegit crítiques que en fan lectures molt diferents. Moltes vegades, quan et parlen molt del que sigui, les expectatives es disparen i després tens una mena de decepció. Sobretot perquè tots som diferents i tenim moments vitals diferents, per això no em refio de les recomanacions, en general.

En aquest cas, però, la percepció va superar els meus dubtes i les meves expectatives. Un dels factors a favor de la història és aquest blanc i negre avui feliçment recuperat i que a Cold War s'utilitza amb saviesa i excel·lència. Entre les moltes prediccions apocalíptiques que he hagut d'entomar al llarg de la vida, una d'elles ha estat el cant d'absoltes al cinema en blanc i negre. Quan estudiava, a finals dels seixanta, vaig fer un curset sobre cinema, enfocat de cara a l'escola, i ens van passar alguns títols mítics, un d'ells Els Nibelungs, de Fritz Lang. 



En el debat posterior a la projecció de la primera part algú dels qui impartien el curs, un expert, suposo, ens va afirmar de forma contundent i pessimista que la tècnica d'aquell blanc i negre s'havia perdut i que no es podria recuperar mai. Potser no s'hagi recuperat aquell blanc i negre però en els darrers anys, amb les tècniques actuals, hem recuperat el cinema descolorit, en escala de grisos, i ens ha donat moltes alegries. De tota manera, hem d'admetre i plànyer que una gran part del cinema mut, més d'un noranta per cent, segons he llegit en algun lloc, s'hagi perdut de forma definitiva. 

CINEMA FORMATIU.: SERRA ESTRUCH, Josep
Un dels organitzadors d'aquells cursos era Josep Serra i Estruch, avui injustament una mica oblidat, expert en cinema i molt interessat en les connexions entre el cine i l'educació, un tema que aleshores era ben actual i generava tot un munt d'iniciatives. Amb el llibre Cinema Formatiu Serra i Estruch havia guanyat el premi Antoni Balmanya. Hi havia un gran interès en tot plegat, en aquella època, i molts dels llibres publicats sobre educació, alguns dels quals avui difícils de trobar, són plenament vigents.  


Cold War pot tenir moltes lectures, crec que si d'aquí uns anys la torno a veure hi trobaré aspectes que potser m'han passat per alt i n'hauré oblidat d'altres que en el present m'han semblat rellevants. Pawel Pawlikowski, el director, el qual crec que la majoria de nosaltres no coneixíem gaire fins que no es va estrenar Ida, ja ens va trasbalsar amb aquella història, també en blanc i negre, d'una noia que ha d'entomar un passat ombrívol i terrible, lligat a les tragèdies que han sacsejat l'Europa de l'est i Europa, en general, durant el segle XX. 

Com en aquell cas, i sense recórrer als enquadraments tan desconcertants d'IDA, aquí la historia personal i la col·lectiva tornen a convergir, en aquest cas en la vida d'una parella d'amants que, de forma irònica, se situarien en el context del conegut refrany: ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio... I és que aquest tipus de refranys populars sorgeixen de la realitat, és clar.  

Ens trobem a Cold War amb persones que no són del tot bones ni per a elles mateixes, separades pel context polític però també pels seus mateixos errors personals de relació. La narració fa salts en el temps, tot i que es pot seguir sense dificultats i allò que no ens expliquen de forma directa ho entenem perfectament. Les històries de ficció es poden assemblar, però ens les poden narrar de moltes maneres i aquí rau la grandesa del bon cinema i de la bona literatura.


El folklore popular, passat per l'adreçador, ha estat sovint adduït pels règims totalitaris, pels nacionalismes poc recomanables, a la recerca de les essències del poble, un poble que cadascú interpreta com li ve de gust. Una reacció absurda és rebutjar aquest patrimoni pel fet de què algú inquietant se l'ha apropiat sense manies. L'equilibri no és fàcil. Salvant les distàncies, algunes escenes de Cold War m'evocaven allò dels Coros y Danzas, un tema que no s'ha aprofitat gaire pel que fa a la literatura o al cinema de proximitat. Fins i tot sembla que avui hi ha un cert temor a la difusió excessiva del folklore nostrat.

Els amants de Cold War no saben aprofitar les oportunitats a l'abast, quan podrien estar relativament bé sorgeixen problemes de relació que un context galdós i feixuc havia abaltit. Sobre el final, no m'ha acabat de convèncer, malgrat la seva innegable grandesa poètica. I és que l'autodestrucció, com a sortida vital, em provoca un cert rebuig. Un final més mediocre i menys definitiu probablement hauria resultat més versemblant, però en això tot són gustos, és clar. 



En tot cas Cold War m'ha semblat una gran pel·lícula, probablement anirà rebent més premis dels que ja té, i caldrà seguir el director, si tenim la sort de què els seus títols futurs ens arribin sense problemes, no sempre és així. Els actors, desconeguts a casa nostra però força populars a la seva Polònia, son excel·lents, tant els principals com els secundaris. I la música, una joia, evocadora, decadent, lligada a moments i situacions que comparteixen una mena de sòrdida bellesa retrospectiva.  

10.1.19

CONSCIÈNCIA CONTRA VIOLÈNCIA, UN TEMA RECURRENT


Matar un home no serà mai defensar una doctrina, serà sempre matar un home.
(Sebastià Castellio)


En aquests darrers anys s'està recuperant, una gran part a través de l'editorial Acantilado, l'obra literària de Stefan Zweig, un personatge complex, molt brillant i que va aconseguir èxits editorials importantíssims. Zweig era de casa bona, boníssima. Va poder fer el que li semblava quan li semblava i es va relacionar amb el bo i millor d'aquella Europa d'entreguerres, en la qual l'excel·lència de certs sectors intel·lectuals, artístics o científics, ha contribuït a abaltir les evidents misèries que s'hi covaven. El dia 15 de gener, per exemple, farà cent anys de l'assassinat de Rosa Luxemburg, personatge que potser no devia semblar gaire interessant a Zweig.

El que més m'agrada de l'escriptor, des de la perspectiva del present, són encara els seus llibres sobre personatges o fets històrics, entre la biografia, la novel·la històrica i l'assaig. Les seves novel·les, amb alguna excepció, no em fan el pes, potser pel paper que s'atorga a les dones. Tan sols en una, inacabada, per cert, Clarissa, hi he trobat una dama moderna i coratjosa, que no es deixa arrossegar per amors eteris. És clar que aneu a saber com hauria resolt el conflicte vital, d'haver-la acabat.

Castellio contra Calvino: consciència contra violència, no és pas un dels llibres més coneguts de l'autor. Jo crec que els seus llibres estrella, pel que fa a vendes i guanys econòmics, van ser els dedicats a dues reines amb final tràgic, Maria Estuard i, sobre tot, Maria Antonieta. És significatiu que fos així i fa pensar en la relació de Zweig amb les dones. A El món d'ahir són unes grans absents, fins i tot les seves, i això que ell va estar casat amb una senyora d'un nivell intel·lectual altíssim, que fins i tot va deixar el primer marit per l'escriptor. Potser per allò de què la intel·ligència i l'èxit són altament eròtics, qui sap. 

Quan Zweig va escriure Castellio contra Calvino, l'any 1936, de trista memòria pels de la Pell de Brau, ja disposava de mitjans que li facilitaven accedir a tot tipus de documentació, molta gent treballava per ell, eren els becaris de l'època. El llibre ens immergeix en la convulsa Europa de la Reforma i les seves moltes violències, difícils d'entendre des del present. La manca hispànica d'autoestima, malgrat les proclames patriòtiques d'uns sectors determinats, ha fet que sobrevaloréssim aquella Europa, en comparació amb el catolicisme monolític espanyol, lligat a coses com ara la Inquisició, sense entrar a fons a considerar l'època, la situació i la mentalitat. Per exemple, hi ha la idea de què per aquí vam matar bruixes a dojo però els números canten i al centre d'Europa, on dominaven molt més els poders locals, la cosa creix en un nombre exponencial. Aquest fet contrastable, per més que el demostris amb números i publicacions, la gent no s'ho vol acabar de creure, com tants altres fets lligats al passat i que s'han convertit en tòpics indestructibles.

Calví va ser un home altament inquietant, que va poder establir un règim de terror i vigilància, porta a porta, molt eficaç, en aquella Ginebra d'aleshores. Zweig incideix en la seva psicologia, en el seu tarannà, en la seva deriva totalitària. Fa, en ocasions, un paral·lelisme amb Robespierre, són d'aquests tips de persones incorruptibles, sense passions visibles ni ambicions econòmiques excessives, reprimides i monolítiques, no són sàdiques ni sanguinàries, però fomenten el sadisme i la violència, si això afavoreix les seves ànsies de poder i dominació. En èpoques difícils una mica de corrupció fa que es pugui respirar però la recerca de la puresa controladora resulta aclaparadora i difícil d'escapar-se'n. 

Castellio, una mica oblidat avui en comparació amb d'altres personatges de l'època, era un bon home, raonable, defensor de la llibertat de pensament i de consciència. Va tenir molts problemes a tot arreu. El cas de Miquel Servet, assassinat de forma salvatge i legal, va fer que s'arrisqués a fons a l'hora de denunciar la barbàrie calvinista i la manca de raó d'aquell sistema de coses. Servet era també un home complicat però, amb totes les seves ombres, el nostre aragonès d'origen no mereixia una mort tan horrible, injusta i absurda.

Sovint, encara avui, es culpa les religions, en general, del fanatisme, però les idees polítiques també han portat al fanatisme i a la violència generalitzada, en molts moments  de la història contemporània. El problema és l'afany de poder absolut, que es pot congriar al volt d'una idea religiosa o política. Idees, totes elles, que poden ser bones, d'origen, però que es tergiversen i perverteixen segons convé, normalment al volt d'un home amb estrany i perillós carisma. 

És clar que un home sol no podria establir un règim policial generalitzat, fan falta seguidors, devots, gent ambiciosa, cruel o fanatitzada. El context afavoreix el poder de persones les quals, en circumstàncies normals, viurien enmig d'una asèptica grisor. O potser ens haurem de resignar a admetre que l'espècie humana és altament imperfecta i amb una tendència al disbarat col·lectiu i al control de les idees que no és fàcil de controlar sempre i en tot moment. Per què, és clar, els humans s'han de controlar amb humans, també.

En temps convulsos, que són gairebé tots, en grau més o menys alt, sempre hi ha qui fa crides a afusellaments i guillotines, a prohibicions i limitacions de la llibertat. I això, en tot l'espectre ideològic. Mort el gos, morta la ràbia. Si la gent vota coses estranyes caldria no deixar-la votar, demanar-li una mena de certificat d'aptitud. El problema és qui firmaria els certificats, és clar. Castellio té una frase contundent, amb la qual s'encapçala el llibre, matar un home no és defensar cap idea, és, tan sols, matar un home (o una dona). Els preceptes religiosos més antics prohibeixen matar però l'espècie humana s'ha passat pel folre, quan li ha semblat, aquesta prohibició, la necessitat de defensar el dret a la vida, fins i tot de gent que ens pot semblar altament reprovable o odiosa. I no es conforma amb matar de forma directa, sovint gaudeix fent patir les víctimes, abans d'estossinar-les.

Castellio va haver de fugir i es va trobar amb molts problemes i rebuigs però, al menys, no va caure en les grapes d'un poder amb ganes de torturar i executar en nom de qui sap què. Fins molt després de la seva mort no es va reivindicar la seva figura. Això del calvinisme es fa servir, avui, de forma polièdrica, no sempre exacta. La llibertat de consciència va ser aviat un valor reconegut, a nivell teòric, però no pas a l'hora de la veritat. La llibertat és fràgil i sempre hi ha qui creu que té motius per limitar-la.

Zweig pren partit obertament per Castellio i mostra la seva  admiració per la coherència del pensador. Ell, però, no va saber actuar com el personatge que li va inspirar aquest llibre. A la darrera pel·lícula sobre l'escriptor i els seus darrers temps, al Brasil, tot i no ser reeixida del tot, es reflecteixen les seves pors i els seus dubtes, a l'hora de condemnar el nazisme. Tenia mitjans i prestigi per esdevenir una figura de pes, en aquell mon trasbalsat. Va fugir d'estudi amb un suïcidi molt meditat, al qual va arrossegar la seva segona dona, jove, malaltissa, tímida i poc estimada. El suïcidi de l'escriptor és una de les seves moltes contradiccions vitals. Una cosa és escriure i l'altra, viure. Llàstima, perquè el nazisme i l'estalinisme van tenir, també, els seus Castellios, no sempre compresos ni tolerats, que caldria reivindicar a fons en tot moment.

8.1.19

MANIES, DÈRIES I HISTÈRIES


De vegades, com per casualitat -jo sí que crec que existeix, la casualitat- m'arriben temes i llibres sense anar-los a buscar, talment com si es busquessin a mi. Aquest ha estat el cas, darrerament, ja que m'he ensopegat amb llibres de gent de cultures tan diferents com Carmen Alborch, Rebecca Solnit o Arundhati Roy, que han escrit a bastament sobre el tema de la situació de la dona. No crec haver estat mai això que en diuen una feminista radical com tampoc no sóc radical en cap altra cosa, política o professional. Però en ocasions has de fer esforços per no ser radical ja que ser radical, de vegades, pot portar a ser injusta i poc ponderada.


Fa anys, a finals dels noranta, quan els assassinats d'ETA sovintejaven, vaig gosar, en un fòrum de la UOC on aleshores estudiava Humanitats, fer una comparació amb els assassinats de dones. Algú, un home, em va dir de tot menys guapa. Amb el temps aquella comparació ja no sembla desafortunada i l'ha anat fent molta més gent. Fugir d'estudi en el tema de les dones ha estat una estratègia que ara recuperen les noves dretes extremistes, dir que la violència s'ha d'entomar en general i sense etiquetes, per exemple. Evidentment, fins i tot hi estic d'acord, ha de ser així. La violència és violència, afecti a qui afecti. Però no es pot negar el nombre de mortes i violades que s'apleguen cada any, a tot el món i les quals, fins i tot en països avançats i amb lleis protectores modernes, arriben a números desconcertants i que produeixen inquietud. 


Molts aspectes del feminisme que semblaven superats han revifat. I, com sol passar, també ha revifat una mena de contradicció per part dels homes, i parlo dels homes normals, fins i tot defensors de la causa. Una mena de posada a la defensiva semblant a la que percebo en alguns intel·lectuals d'esquerra, que s'expressen en castellà, quan se'ls toca el tema català per activa o per passiva, encara que no siguin pas anti catalans ni unionistes en excés. 

Rebecca Solnit, escriptora i activista nord-americana, és una de tantes dones actuals que ha entomat el nou discurs sobre la dona, recuperant les autores clàssiques i incidint en el present. Ha revifat i donat nou sentit a un terme en anglès, mansplaining, que fa referència al tracte condescendent que donen els homes a les opinions femenines. Els llibres de Solnit es van publicant, en català, a Angle Editorial i, en castellà, a Capitán Swing. 

Un dels darrers recull nou articles que Solnit ja havia publicat en d'altres indrets, el primer dels quals dona nom al recull, Els homes m'expliquen coses. Crec que ha tingut el seu èxit, però no sé si aquest ha estat paritari, per intuïció diria que el llegeixen més aviat les senyores. L'autora va a una festa literària i un home agafa conversa amb ella, per fer-se l'interessant li recomana un llibre, sense adonar-se en cap moment de què està parlant amb l'autora del llibre recomanat, el qual ni tan sols no ha llegit, sinó que es guia per referències. Descoberta l'ensopegada, el senyor fa l'orni, com si res.

En el tema de la situació de la dona ens hem de guiar per números, números de dones violades, maltractades, mortes... Al món i  a tocar de casa. I hi ha una dada evident, incontestable, les dones són el cinquanta per cent, si fa no fa, de la població i, per lògica, haurien d'anar assolint aquest cinquanta per cent a tot arreu. Podria explicar moltes anècdotes en les quals la reacció davant de qualsevol comentari sobre manca d'equitat en el reconeixement de la tasca de la dona provoca, encara, brometes simpàtiques i de bon rotllo, però que ja neguitegen una mica.


En ocasions he parlat amb homes sobre el tema de què, per exemple, els Nobel de literatura o el Premi d'Honor de les lletres catalanes compti amb una diferència esclatant pel que fa al nombre d'homes i dones que l'han rebut i he percebut en directe això del mansplaining sense saber, encara, què era. I ja faig referència a la literatura perquè és un camp en el qual no es pot dir que no hi hagi dones. Tot i que resulta que en el camp de la ciència també n'hi ha moltes, ignorades per la gent del mateix ram en moltes ocasions, cosa que fa posar en evidència fa uns anys Mercè Piqueras, al seu blog La lectora corrent. 

La reivindicació del paper de les dones esdevé especialitzada. Es fan cicles de lectura de llibres escrits per dones, de cinema dirigit per dones, exposicions de quadres pintats per dones... Això està molt bé, però quan se surt de l'especialització es quan es manifesta l'asimetria, encara prou escandalosa. Si manifestes que, per exemple, en un club de lectura on participes, que pot ser dedicat a qualsevol temàtica, el nombre d'autores triades és molt menor que el dels homes sempre hi ha qui et surt amb l'estirabot de què tampoc no hi ha a la llista autors homosexuals, lesbianes, negres, xinesos o el que sigui. 

Evidentment, jo no puc saber, en mirar una llista de llibres recomanats, quina opció sexual tenen els autors o a quin grup humà pertanyen però  sí que puc diferenciar entre homes i dones, en el sentit més convencional, tradicional i, potser, restrictiu, no diré que no, dels termes. Fa algun temps, en visitar una Fundació dedicada a l'art pictòric contemporani també em vaig distreure fent números, les dones eren, clarament i escandalosa, minoria. Ara m'ha agafar aquesta dèria matemàtica i l'aplico sovint, altrament parles per intuïció i et pots equivocar.

En tot plegat, a causa de la situació, hem arribat en ocasions a aspectes que poden semblar ridículs, com ha passat en tants temes. Però les sufragistes semblaven ridícules a molta gent, en el seu temps pioner. Quan hi ha canvis és habitual caure en una certa radicalització, com ha passat amb això del llenguatge políticament correcte. Però és que abans de ser políticament correctes érem molt, però molt i molt, incorrectes. 

Quan escolto simpàtics acudits de gent com l'Eugenio, acudits que em van fer riure molt fa anys, ara em fan angúnia. Una mica com el que ha anat passant amb els acudits racistes o amb protagonistes amb alguna deficiència física o psíquica, uns acudits que fa anys eren habituals. Fa uns dies sentia per la ràdio un locutor jove, un home, per cert, que deia que li passava el mateix, encara més quan li enviaven aquestes facècies amb contingut eròtic que es passen per les xarxes socials, amb imatges de tetes i culs i coses semblants. O quan mirava, amb uns ulls diferents, pornografia tradicional. Se sentia incòmode.

No es pot negar que hi pot haver dones violentes que maltractin criatures, facin denúncies falses sobre maltractaments i s'aprofitin dels senyors en molts sentits. Però si anem a estadístiques i números seriosos, són poques, en percentatge. El col·lectiu feminista més radical poques vegades ha predicat una violència directa en contra dels patriarques abusius, més enllà de coses retòriques com allò de contra violació, castració. 

En aquest tema, com en tants altres, el més important és parar atenció a la realitat, una realitat galdosa pel que fa al nombre d'agressions sexuals, en ocasions amb resultats de mort, números canten. I, més enllà de posar-se a la defensiva, mirar si allò que es denuncia té una base sòlida. Per exemple, si manifesto que en una llista de llibres recomanats, al diari o a un club de lectura o en el nombre de premis literaris atorgats en una d'aquestes festasses planetàries, hi ha molts més homes que dones, intentar mirar, primer, si allò és cert, comptar, vaja, i admetre que és així i que segurament pot ser millorable amb una mica de perspicàcia a l'hora d'organitzar l'activitat.

Admeto que moltes dones, responsables d'aquestes asimetries i d'altres fets de la realitat actual, que volen anar de modernes, també es posen a la defensiva si els fas veure els seus propis errors o relliscades. Som humans, humanes, una de les coses que més empipen és que et posin en evidència les teves pròpies contradiccions, contradiccions en les quals tothom cau, encara més en una època on tothom vol opinar de tot i, si pot ser des de la tele, millor. Si a un científic li dius que ha opinat amb poca base científica sobre un tema que no li toca de prop o a un pedagog que ha ficat la pota pel que fa a la valoració científica del que sigui, de seguida es posen nerviosos -i nervioses-. 

Per exemple, per la tele surt un economista molt bo i t'explica com van les escoles del país, les quals no ha vist ni pel folre des que tenia criatures petites, per exemple. Fa anys, molts, recordo que ja el Doctor Siguan va esmenar la plana a Joaquim Puyal, quan aquest especulava sobre sous i mestres. Les tertúlies habituals compten amb molta gent d'aquest estil, el del totòleg de prestigi, i quan surt algú que tan sols parla del que sap és una meravella, pel que té d'exòtic i inesperat. Es fa molta especulació inútil sobre tota mena de coses, sobre política, sobretot. A la tele i al bar de la cantonada i a la perruqueria, ep. No n'hi ha prou amb haver vist una cosa, ni tan sols això. La interpretació ha de comptar amb referències i una base sòlida.

El millor seria que tothom parlés i opinés del que sap i coneix i que admetés que avui, fins i tot el més savi del món, pot saber molt poca cosa i que aquesta poca cosa també pot canviar. Nosaltres mateixos canvien d'opinió, i sort que és així, quan accedim a noves informacions en qualsevol camp, informacions que sempre són fràgils, vet-ho aquí. Pel que fa al feminisme, penso que ha entrat en una nova etapa o, si més no, que es tornen a recuperar idees que ja van expressar persones com Alborch, fa uns quants anys i que semblaven, ai, assolides per la gran majoria.

Avui revifen actituds clarament masclistes a tots nivells, en el mon de la gran política i en les aules dels instituts. És clar que també m'inquieta que Piaf cantés allò de que si el seu home li pegava, millor, que Joan Baez tingués en el repertori aquell senyor que vol tornar a matar la dona i el seu amant a l'altre món, si hi ha vida eterna, o que siguin dones les autores de llibres clarament masoquistes, en una línia de degradació i submissió del paper femení, com aquella Historia d'O o les més recents Ombres de Grey. És el que deia, de les contradiccions vitals. 

6.1.19

ELS REIS SÓN ELS INFANTS, AVUI

Nit de Reis

Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell i fred, farcit de migradeses,
escampava un alè de gran prosperitat.

No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil,
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.

Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.

Dels misteris antics, cap com aquell no em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals,
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines, ni per aquells soldats.

El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.

Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.

No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.


Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015