LA PANXA DEL BOU
16.5.22
AQUELLES SENYORES DELS LAVABOS
14.5.22
CLAUDETTE COLBERT, SOTA LA PLUJA DE PARÍS I SENSE DESPENTINAR-SE
13.5.22
COPS DE PORTA CLÀSSICS I MARITS RANCIS
11.5.22
ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS!!!
Avui, dia de Sant Ponç, i aniversari d'Olga Xirinacs, escriptora que cada any reivindiquem en tal dia com avui, però també en tot moment, feliçment viva i en actiu, i que acaba de publicar un nou llibre.
Til·lers i alzines, roures, oms i avets
són columnes que em guarden de l'horror del cel.
Plàtans i àlbers, castanyers i pins,
fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,
tal com jo em plego al fet de viure.
Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,
ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.
Tampoc els arbres saben per què brosten
un any i un altre, fins que el llamp els venç
o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,
em protegeixen del buit inclement on em perdria.
Em fan ombra i escalf, i bon sostre,
i paret si convé, i suport pels meus passos.
Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies
com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.
Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.
Com més creixo i camino, més m'adono
que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:
com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.
XIRINACS, Olga. Dins La taronja a terra
Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!
Virgili, Bucòliques, llibre X
Clara olor del paisatge a mitja alçada,
quan una acàcia s'estremeix amb tu
perquè l'aire d'octubre t'esperava.
La platja, que es retira, sent l'onada
com la cobreix, amenaçant i esquiva;
com li porta, de lluny, la veu trencada
de les petxines mortes, i la roba
d'un ofegat anònim, estripada.
L'aigua de pluja busca els seus camins,
camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
de la terra que es perd, arrossegada
entre avellanes mortes i arbres nus.
Sento la teva pell i el primer foc
acompanya la tarda de les llars.
Hi ha celatges enlaire, llavis prims
enamorats i balbs, bevent silencis
de solituds bellíssimes, glaçades,
on no arriba l'escalf de les besades,
ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
del vi que es beu a poc a poc, del goig
d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.
Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)
9.5.22
MULTITUDS, GENTADES I SOCIALITZACIONS
Ahir era la famosa i multitudinària Marató. Com que soc esportivament atea no m'emocionen aquestes manifestacions tot i que m'agrada quan surten aquests guanyadors africans que deixen enrere la resta, la veritat. Ser atea no vol dir que no participi de determinats misticismes.
De fet, vaig contemplar els entusiasmes maratonians mentre em dirigia a la Missa que feien a l'ermita de Santa Madrona, a un aplec que fa uns quants anys que se celebra, amb la interrupció pandèmica pel mig, és clar. A la missa també hi havia molta gent, per cert, una bona part filipins i filipines que conformen un bon grup de feligresos a la parròquia organitzadora.
Vaig tenir un disgust, l'acte litúrgic es va haver de celebrar a l'exterior, fa ja tres anys, més o menys, el terra de l'ermita es van enfonsar i sembla que, pel que fa la reparació, en ser aquell un espai normalment tancat, el més calent és a l'aigüera. Però, vaja, tinc una mica de fe, els braços dels sardanistes del monument que donava pas al recinte de l'enyorat Parc d'Atraccions, després de temps i protestes, han tornat a créixer.
Barcelona, abaltida amb els virus que ens han sacsejat, ha revifat. El turisme torna a ser massiu i les festes populars i celebracions diverses, també. Les ciutats grans tenen moltes servituds, és clar, i apleguen molts penjaments per part del romanticisme neorural però la realitat és que, pel meu gust, els avantatges superen a la suposada tranquil·litat dels paisatges idíl·lics als quals pots anar, quan et sembli, a passar uns quants dies.
És clar que jo soc de la no-independent república poble-sequina, un barri que, com que no ha estat mai població lliure, no ha d'evocar amb mala consciència i enyor retrospectiu tot això de l'abducció metropolitana. Ja he comentat en moltes ocasions que, en el meu passat infantil, era habitual fer broma del 'pagès', en acudits i facècies. Ara això no es pot fer, tot el contrari, però es poden dir tota mena de bestieses sobre la ciutat, els seus perills i la seva gent, diversa i perillosa, segons comentaris d'aquests que s'amollen sense sòlids fonaments contrastats. Fer una peli en variant dialectal comarcal fa emocionar però la variant xava-barcelonina és odiada sovint, fins i tot pels que la fan servir de forma quotidiana.
De fet el Poble-sec, divers, poc net, terra d'acollida i de manca de fidelitat, en general, mitificat quan convé i que des de fa dècades i dècades, segons comentaris populars enyoradissos, empitjora més i més, és l'única pàtria que reconec, i encara gràcies. Les pàtries son perilloses, vet-ho aquí, grans, petites, oficials o no. Potser un dia als humans i les humanes se'ls encendrà una llumeta, constataran que tothom és igual a tot arreu, que qualsevol guerra és una guerra civil i que ningú no és millor que un altre pel fet de què l'atzar capriciós l'hagi fet néixer o viure en una família i un indret determinats. Tots ens entendrem, ni que sigui parlant en anglès macarrònic i, la resta, seran francesilles culturals. Si és que això de la cultura vol dir alguna cosa, cada dia tinc més dubtes.