LA VELLA CIUTAT

 

LA VELLA CIUTAT

La ciutat on el temps s’ha tornat represàlia

s’endormisca al fondal sense límits precisos,

entrunyella les vides dels homes i les dones

amb cordes invisibles quan el jorn s’abalteix.

Han tancat els portals de les velles muralles,

han segellat les portes dels casals ultratjats

i a la torre més alta hi ha penjat les despulles

dels somnis que gronxaven il·lusions abaltides.

Les campanes enceses de l’església romànica

intenten endebades cridar el poble al combat

en nom d’inútils greuges i d’antigues consignes.

Temorenca, la lluna s’enfila a la carena,

acomboia basardes i angoixosos neguits

entre els tons ametista dels núvols tardorencs.

Júlia Costa, poemes inèdits

ARA

 

Ara.
Ara que ja de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m'he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat, a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d'esma
cap aquella petita esbojarrada.
...I ja no sóc sinó una dona absorta,
amb la veu i amb el riure que s'aturen

Clementina Arderiu

MARGIN CALL

 

    Al darrer cinefòrum de l'associació 'Tot Història' vam recuperar i comentar aquesta pel·lícula que, en el moment de la seva estrena, va tenir un ampli ressò.

      És americana, cinema independent, amb guió i direcció de J. Chador, que s'estrenava. Va generar una mena de temàtica recurrent (The company Man, La gran puesta, el lobo de Wall Street, Inside Job). 
         Aconsegueix incidir en temàtiques complexes sense un excés de tecnicismes i mostra la psicologia moral i les misèries dels executius ben situats, homes i dones com tots, al  capdavall.

       Compta amb un repartiment de categoria, amb actors coneguts i d'altres que no ho son tant. I amb una fotografia excel·lent, paisatges urbans nocturns i crepusculars.

        Parteix de l'acomiadament d'un dels executius d'un banc imaginari, aquest passa la informació a un home més jove i aquest detecta un forat que pot portar l'empresa al desastre. Això provocarà  una sèrie de reunions fins a la matinada i el cap empeny la resta a vendre els actius com sigui i de pressa. Tot ha de rutllar malgrat la manca d'ètica.

          Tots estan atrapats pels diners, sous exagerats que generen una sèrie d'absurdes necessitats irreversibles. Ningú no serà capaç de canviar de feina o abandonar l'actual, una feina on tot és eteri i poc evident. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Margin_Call

https://www.filmaffinity.com/es/film974746.html

El tema està inspirat en la crisi de Lehman Brothers, que va tenir moltes repercusions a tot arreu, que avui encara ens encalcen (habitatge, hipoteques, reduccions de personal...)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Lehman_Brothers

Els punts febles poden ser una durada excessiva, escenaris poc dinàmics, manca de claredat en les explicacions, en algun cas. Però ens trobem davant una història moral, exemplar, que deixa que jutgem per nosaltres mateixos com van les coses. 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/11/margin-call-o-estirar-mes-el-brac-que.html

LIMÓNOV I EL SEU TEMPS

 

Carrère ens ofereix una biografia, a la seva manera, o sigui, inserida en la història de Rússia i plena d'informacions, personatges i situacions singulars. Limónov va ser un escriptor inclassificable, suposadament un esperit lliure, una personalitat d'aquestes que inspiren atracció i rebuig a la vegada.

Existeix una pel·lícula sobre el llibre i el personatge, es pot veure a Filmin. Llibre i peli son 'pujats de to', si fóssim en d'altres temps l'hauríem de veure a Perpinyà.

https://www.filmaffinity.com/es/film447280.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Eduard_Lim%C3%B3nov

https://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/limonov/9788433946638/LA_132

PARAULES- POEMES INÈDITS

 

CANVI DE TEMPS

 

El jorn de primavera va llevar-se

assolellat. Pol·len a l’aire,

inquiet, cercant estada

escampava neguits.

 

De sobte el cel es va pintar de gris

es van esquinçar els núvols.

i la tarda

va esclatar en trons, tempesta inesperada.

Frescor i temor,

Les antigues goteres

Revifen amb la pluja, sempre fràgils.

 

Celatge sense llum,

Vell viarany.

Del cel,

camí d’un infinit imprescindible.

 

PAS  DELS DIES

L’urc de la joventut s’ha fet escàpol.

A poc a poc passejo amb el temor

D'ensopegar amb el temps  a la vorera.

Prenc un bastó molt vell de fusta fina.

 

Somnis antics es gronxen, sense pressa,

en el present tan estantís i feble,

Sé que han florit els arbres de la vila

seguint el ritme del seu temps fidel.

 

I jo he perdut la joia indispensable

per explorar els carrers que m’han vist créixer

del meu barri, que vetlla l’harmonia.

 

Ah, ciutat plena de records boirosos,

m'aculls avui, a la llinda enyorada

rere la qual, tots els meus morts m’esperen.

EL PIS BUIT

 

Miro el balcó.

Ja no conec ningú,

Algú hi viu ara

Que no conec.

 

Rere aquella barana

De ferro, contemplava

Les voreres

I els balcons dels veïns,

 

Quants somnis s’esmunyien cel enllà

Quants pensaments suraven al capvespre

Quants desitjos d’amors desconeguts.

 

El dia es pon amb llangorós calfred

Montjuïc es retalla i es dibuixa

Mentre la nit, a poc a poc s’acosta.

 

Costa, Júlia (poesia inèdita)