13.6.24

TOTES LES VELLES I ELS VELLS QUE CONEC...

 


Fa pocs dies comentava el llibre de Leila Slimani Mireu com ballem. La protagonista, que ha estudiat a París, abans de tornar a casa seva vol canviar d'aspecte i va a una perruqueria per tal que li facin el pentinat de la Françoise Hardy, a qui es vol assemblar. La perruquera mostra una actitud desagradable i racista, fa comentaris plens de prejudicis a l'entorn del cabell arrissat de la noia tot i que, al capdavall, amb gran esforços i patiments estètics, aconsegueix fer-li el que demana. La noia torna a casa, al Marroc, pentinada i vestida  com la Hardy i el seu pare, quan la veu, té una mena d'ensurt.

El cabell arrissat va ser un martiri per a les dames de l'època fins que va venir allò de la moda afro i els rulls pronunciats van ser tendència. Les modes son absurdes però fan forat, i al darrera hi ha negoci i política, com a tot arreu. Françoise Hardy ha mort, era gairebé una contemporània meva i la seva agonia ha estat llarga i dolorosa, segons expliquen. Avui veig que s'ha escrit força sobre ella, m'ensopego amb comentaris que em semblen tòpics o suposadament profunds sobre ella i la seva personalitat. Fins i tot veig citada, en un article, per altra banda prou reeixit, la revista Salut, les copains com Salut de copains. Els copains ja tenim la salut feble, hores d'ara.

L'any 2018 gairebé havíem oblidat Hardy però va reapareixer, gran, elegant, prima i bella, malgrat la, aleshores, incipient malaltia. Vull pensar que el seu cabell, curt i blanc, ha contribuït a la creixent tendència a deixar de tenyir-se el pèl de forma insistent, quan aquest s'emblanquina a causa del pas del temps i de la genètica personal. Hardy va gravar aleshores un disc interessant, Personne d'autre, amb una veueta no gaire diferent de la de la seva joventut. Considerant com van les coses en el present trobo que encara en van fer una certa promoció, a casa nostra. 



Hardy va cantar força però m'hi jugo un peix que un gran nombre de gent no va gaire més enllà de Tous les garçons i les filles. La cançó va agradar molt perquè, quan ets joveneta, això de no tenir parelleta quan al teu entorn, ja, molta gent en té, produeix allaus de melangia i tristor que, amb el pas del temps semblen francesilles sentimentals. Va conèixer lletra en català, molt digna, inclosa a l'imprescindible, per a nosaltres, cançoner Uel·lé. Quan anava d'excursió amb la colla de la parròquia cantàvem gairebé tot el repertori, des de la primera pàgina a la darrera. He buscat el que em queda del cançoner, avui fet pols, i he vist que la versió en català la signen J. Camarassa i A. Fàbregues. M'agrada mencionar aquests detalls ja que hi ha poca cura en reconèixer els lletristes de les cançons o els versionadors, sovint poetes remarcables.

He trobat l'entrada en un blog, que ja té uns anys, comentant els cinquanta anys del cançoner, ja en fa deu. La imatge que incloc és d'aquest blog ja que el meu cançoner ha perdut la coberta, amb uns ocellets afamats i no gaire reeixits, a punt de refilar.

https://blocs.tinet.cat/lt/blog/rosa-dels-vents/category/44/general/2006/04/26/uelle

A causa d'un estrany procés de frivolització la bonica cançó va conèixer una versió horrible que cantava la gent de la generació dels meus fills, a esplais i escoles. Feia una cosa com ara hi ha una botiga de xurros al carrer Urgell cantonada Borrell... La cosa ja comença amb una gran ignorància geogràfica, aquests dos carrers son paral·lels i no fan pas cantonada. Aquestes coses s'haurien de prohibir per imperatiu pedagògic. Em va sobtar comprovar que els, aleshores, cantants adolescents de la versió, desconeixien el tema original i fins i tot qui era Françoise Hardy. 

El disc de 2018 va propiciar que, per aquí, es tornés a escriure sobre ella, la seva vida i tristors familiars, els seus èxits i amors, i les seves aficions, com ara l'astrologia. Oblidem els mites aviat i tot es mou a tongades, quan Halliday va venir al Liceu, pocs anys abans de morir, no va arribar a omplir. Avui l'anglès ha ocupat l'espai escolar i musical i hi ha gent que viatja a França i s'entén en anglès amb els francesos, fins i tot passa a Itàlia, això. Hi ha qui voldria que acabés passant a les espanyes, una mica com expliquen que va dir Riba a Unamuno i que ves a saber si va ser ben bé així: passarem directament a l'anglès...

El temps passa, el mon canvia, els nostres ídols, convertits en records i miratges, desapareixen. Resulta impossible no sentir nostàlgia quan mor algú com Françoise Hardy, , es allò que repetia una monja de l'escola, 'cuando veas las barbas de tu vecino cortar pon las tuyas a remojar'. Ara estic escoltant el seu darrer disc, el de 2018, abans de la pandèmia. 

   Personne d'autre
Un signe comme un appelUn air intemporelPersonne d'autre que toiPour l'entendreTes yeux couleur de cielQuelque chose d' irréelEt moi qui reste làA t'attendreEn quel temps en quels lieuxSur quelle planèteMa mémoire se trouble un peuElle invente me prend en traîtrePour des signaux creuxAutre vie autre mot en pure perteA quoi bon fermer les yeuxComment perdre autant la tête
Pour un signe ou deuxUnivers parallèleFaut contacter ta selleEt moi qui baisse les bras désoléeAprès les coups mortels les regrets éternelsEt toi où que tu sois exiléAutre temps autre espaceAutre conquêteMa mémoire se brouille un peuElle invente me prend en traîtrePour des signes en creuxAutre époque autre rêve autre tempêteMême un cœur sorti du jeuRisque de battre encore peut-êtrePour un signe ou deuxPour un signe ou deux.

12.6.24

AMORS DE PEL·LÍCULA I GENT NORMAL DISFRESSADA DE GENT GUAPA

 


Aquests dies han recuperat a la tele Confidencias de medianoche, un títol mític de la meva llunyana tardo-infantesa. No la volia mirar, me la sé de memòria i avui resulta gairebé ridícula i pintoresca. En el seu temps, que al cinema de barri devia ser a principis dels seixanta del segle XX, ens va encantar, tant a les nenes de la meva generació com a les mares corresponents. Els senyors eren més de westerns i guerres, tot s'ha de dir.

Ahir per la tarda, mentre plovia, la vaig repassar. Té el seu encant pretèrit. Com que estava sola no vaig haver d'entomar els comentaris recurrents quan surt Rock Hudson en algun lloc: 'sembla mentida que fos gay, tan guapo, i com va acabar, oi'. Va acabar morint relativament jove, a causa del VIH, molta gent acaba d'altres malalties diverses o de vellesa decadent i tampoc no fa gaire bona fila, la veritat. Després d'una vida fent la viu-viu va ser sincer, dels primers famosos en admetre la malaltia i a casa nostra el va portar a la tele l'enyorat Àngel Casas, en aquell programa que no vull ni pensar quants duros s'hi devien gastar, a TV3, en aquella època.

A la peli és un lligon de manual, enamora totes les noies i se n'aprofita, té un apartament que es transforma per a les ocasions eròtiques però, al capdavall, més enllà dels petons, poca cosa veus, i això estimulava la imaginació reprimida i exagerava les perspectives sobre la pràctica sexual. Per allà surt Doris Day, que té un pretendent folrat de diners, el Tony Randall, i una minyona alcohòlica, la Telma Ritter, hi ha un malentès a causa de les deficiències telefòniques de l'època, que fins i tot s'esdevenien a Amèrica, i al final, és clar, el xicot s'enamora de veritat i està decidit a casar-se que és, al capdavall, l'objectiu de la noia. De fet tots dos ja no son unes criatures i fan ben fet. Tan és això que al cap de poc de casar-se ja estan embarassats.

Pel mig, gags divertits i d'altres ximples, habitacles bonics, cotxes de bon veure, gent guapa, en general, sobretot els dos protagonistes, que mai no es despentinen, dentadures perfectes, una mica de música divertida, vestits elegants, amb barret inclòs, coloraines alegres i una d'aquelles històries que ens feien el pes perquè acabaven bé i l'amor triomfava. L'èxit va fer que la parella repetís en dues ocasions més, amb històries del mateix estil, però aquesta va ser la primera i té el seu mèrit. 

Doris Day va viure molts anys i va patir alzheimer. El seu marit més persistent, en morir, va evidenciar que havia estirat més el braç que la màniga però ella i el fill eren espavilats i van reeixir. El fill, un personatge important en el mon de la música va estar a punt d'acabar assassinat, sembla que era l'objectiu de Manson i la seva colla, per motius de ressentiment professional embogit. Va morir abans que la mare i crec que va tenir també un fill que es va dedicar a un tema menys glamourós, el negoci immobiliari. 

Malgrat la inevitable decadència que comporta la llarga vellesa Doris Day va ser bufona fins al final, estava en una residència la qual, considerant els possibles familiars, devia ser millor que les de les que tenim a l'abast de les nostres possibilitats. La pel·lícula va arribar quan a les espanyes les coses començaven a anar una mica millor, encara que no pas per a tothom ni a tot arreu. És clar que també ens deien que vindria una tercera guerra mundial ben aviat. Quan ets jove i tens una família que t'estima, cosa que és una loteria, i no passes massa fred ni massa gana, tot resulta esperançador. El mon de Confidencias de medianoche era el futur desitjable i acolorit que semblava existir en algun indret. Després, com deia el poeta, et saps tots els contes, però això no vol dir que no ens agradi escoltar-ne de tant en tant. 


8.6.24

QUAN BALLÀVEM SENSE PREJUDICIS I EL MON PATIA

 

Fa molts anys, quan era jove, em meravellava la capacitat de la gent saberuda i brillant per establir relacions intel·lectuals entre les coses. Amb el pas del temps m'he adonat de què el mèrit de gran part de la nostra suposada saviesa acumulada no té cap més explicació que el pas del temps, allò de què el dimoni sap més per vell que per dimoni, vaja. Més enllà del tema intel·lectual, tan sols en viure, qui més qui menys acumula saviesa, cultureta, dites populars, coneixements absurds, records que sovint tenen poc a veure amb la realitat objectiva. Experiència, vaja. L'experiència serveix per a poca cosa, quan la podries aprofitar ja ets vella, si és que has pogut arribar a una edat avançada.

He acabat fa poc aquest llibre de Leila Slimani. Vaig tenir un mal començament amb ella que té poc a veure amb la seva excel·lencia narradora, vaig entomar sense saber de què anava el seu Goncourt, va guanyar també l'atzarós premi Llibreter i, per a més inri, el va haver de compartir amb un d'aquests autors de culte nostrat amb qui no connecto.

Chanson douce, el llibre premiat, com molta gent ja deu saber, està inspirat en un fet horrible, 'real', l'assassinat per part d'una mainadera de dos infants dels quals tenia cura. El fet d'origen va passar als Estats Units, Slimani ho trasllada a França. Fa anys, molts, corrien brames diverses sobre mainaderes assassines, moltes eren llegendes urbanes i, en aquell temps, la culpable acostumava a ser una mena de hippie drogada, sempre una dona, és clar. De coses d'aquest tipus n'han passat perquè els humans hem d'admetre que el costat fosc emergeix per on menys s'espera, fins i tot pares o mares han assassinat criatures per venjança, ressentiment o bogeria, qui sap. En el cas del llibre i del fet real la mainadera és d'origen immigrant, per cert.

No m'agraden, en el present, les narracions d'aquest tipus. No cal dir que odio els programes sobre crònica negra real, cada dia més nombrosos i promocionats i que sempre, des de temps ancestrals, han comptat amb seguidors encuriosits. Vaig llegir el llibre en diagonal i em vaig oblidar de l'autora. Un error. No fa gaire algú em va dir que Vargas Llosa era un autor molt dolent, tan sols s'havia llegit, i a mitges, un llibre seu, el pitjor que podia triar. Aquestes coses passen. 

Mireu com ballem té força elements autobiogràfics, és el segon d'una trilogia inacabada, falta el tercer, i és una d'aquestes històries familiars en les quals la vida individual es barreja i es veu afectada per la història, per la política... Tot i ser una mica irregular m'ha agradat força i tornaré a llegir Slimani, segur. L'autora és una noia de casa bona, franco-magrebina, intel·ligent, brillant i bonica. No entro en detalls, per internet, avui, es troba tot. El títol del llibre, al qual fa referència la fotografia de la portada, mostra el contrast entre un jovent que balla, modern i feliç, i aquesta fotografia de l'inquietant Hassan II contemplant el panorama. 

I és que a través dels personatges la novel·la ens planteja la incomoditat d'haver-te divertit, de jove, sense manies, amb l'esperança de que tot milloraria a nivell universal, mentre la misèria, la violència i un munt de malvestats ens envoltaven, algunes de ben aprop. Avui m'he tornat a mirar el documental sobre Montserrat Roig, 'L'hora violeta'. Sense voler fer comparacions odioses Slimani m'ha fet pensar en la Roig en molts aspectes, bonica, brillant, de casa bona, i lligada a un país encara dictatorial en molts aspectes. Les classes privilegiades, en temps difícils, en molts casos 'prenen consciència', sense renunciar del tot al seu estatus, i acaben per adoctrinar les masses, fins i tot. De vegades, ai, fins i tot contribueixen a empitjorar la seva situació amb tantes bones intencions. Montserrat Roig no va poder acabar de madurar ni va poder arribar a vella, però els seus darrers articles ja mostren com mira la realitat d'una altra manera. Malauradament va morir de forma prematura i no sabem com hauria evolucionat, tan sols podem especular i prou.

Més oblidada que Roig, no tan ben plantada, però amb un gruix intel·lectual remarcable, vam tenir la Capmany. La conversa entre Roig i Capmany, en aquell inoblidable 'Personatges' és per tornar a escoltar de tant en tant. A la tele, a la poca tele en català d'aquells anys, es feien coses d'aquesta volada. La Capmany, en algun moment, parla d'això d'anar a ballar, de com es va alegrar, malgrat haver vençut Franco, del final de la guerra, 'podíem anar a ballar', comenta. I vam poder anar a la universitat que, malgrat ser 'espanyola' comptava amb figures de pes, molt interessants, encara que incomodi recordar-ho. 

Hi ha una esquerra austera i dogmàtica que, com els capellans carques, defuig el ball i d'altres francesilles. Algú, segurament un home, feia broma durant la transició amb les 'monges de la revolució'. Una de les altres entrevistes que sempre he recordat és la que Roig va fer a Núria Espert i l'admiració que li va provocar, en el cas de l'actriu, el paper del seu marit, que es va dedicar a potenciar, amb èxit, per cert, la feina de la dona. Un fill de la Roig, en algun moment, com de passada, comenta, en relació a les absència de la mare 'per feina': 'el pare no vivia amb nosaltres...' No n'haig de fer res de les organitzacions domèstiques de la progressia però el comentari em va sobtar. No hi vivia ni tan sols quan no hi era la mare?

En les vides i miracles dels personatges nostrats, encara més si ja no son entre nosaltres, hi ha com una dèria de fer-los quedar bé sigui com sigui. De Roig i Capmany encara en vam saber algunes coses relatives a amors i desenganys però, pel que fa als homes-patum de la cultureta jo pensava, quan era jove, que devien ser asexuats. 

Del Marroc del passat, del temps de la indepedència, del qual en sabia poca cosa, ens en parlava una monja de l'escola que hi havia estat molt joveneta. Encara devia estar traumatitzada i, en ocasions, per poder saltar la classe de mates, tot i que s'ha de dir que explicava molt bé la matèria, la incitàvem per tal que ens comentés violències diverses d'aquell temps, les monges tenien escoles per allà. D'adolescent es viu en una estranya inconsciència i, afortunadament, en moltes ocasions, no es perden les ganes de ballar. La meva mare s'ajuntava amb gent jove de l'escala, quan venien a bombardejar, en lloc d'anar sempre al refugi, i també ballaven força. Amb la maduresa i la vellesa les tragèdies ja resulten reals, terribles, inexplicables, siguin individuals o col·lectives. Quan passen tragèdies col·lectives es parla sovint de les criatures afectades però a mi, per edat, em fan més pena els vells i les velles que, ja de cara al ponent, han hagut de constatar en directe que moriran, amb alguns dels seus descendents, de forma violenta en un mon pitjor que aquell en el qual, potser, ballaven esperançats i optimistes.

7.6.24

CRISI GLOBAL, GUERRES I CATÀSTROFES DURANT EL SEGLE XVII

 



Geoffrey Parker (Regne Unit, 1943) és un d’aquests grans historiadors anglosaxons, excel·lents, imprescindibles a l’hora d’acostar-nos de forma una mica objectiva i seriosa a la història hispànica i als seus personatges. Està especialitzat en la història del segle XVII. En aquest cas Parker va més enllà de la societat i els seus governants i del context europeu, figures com Felip II ens resulten, gràcies a ell, properes i comprensibles, més enllà dels tòpics nostrats. Aquí ens ofereix una visió global del mon en la qual el tema meteorològic hi té un paper clau, molt rellevant. De fet ja hi havia una certa percepció sobre la relació entre problemes climatològics i trasbalsos diversos, revoltes i guerres llargues i violentes.

L’historiador intenta esbrinar, sense especulacions ni dogmatismes, quins factors comuns van fer que durant el segle XVII la població mundial perdés una tercera part, en general, o a la meitat en alguns casos. Fam, llargues guerres, com ara la dels Trenta Any, guerres sagnants a Xina, entre Russia i Polònia-Lituània, cent anys en els quals Espanya va viure, pràcticament, en guerra, revoltes constants a tot el mon... De la visió general l’autor aterra a situacions particulars, a fets que fins fa poc ens resultaven llunyans, com ara els problemes dels Imperis Mogol i Otomà, amb una relativa excepció, el Japó que, en aquesta època, és dels pocs indrets on es prospera.

El segle XVII va viure una època molt freda, que va acabar amb un gran nombre de conreus, un parell d’èpoques sense estiu, amb nevades fora de temporada. Parker explica a fons, al principi del llibre, el tema del clima pel que fa a, per exemple, les taques solars, o les erupcions volcàniques. Aplega testimonis de l’època, dades estadístiques a l’abast, i aconsegueix excel·lir en un tema que no és ben bé la seva especialitat tot i que cada vegada ens adonem de com tot té relació, d’alguna manera.

Ens situem en una llarga època inestable, pel que fa al clima, amb moltes catàstrofes naturals. S’alternen les pluges excessives amb les sequeres persistents i, en general, fa molt de fred. Parker intenta comprendre i explicar la situació a partir, en principi, de fets que podríem considerar ‘naturals’ però atzarosos, sovint relacionats entre ells. Els problemes de manca d’aliments venien d’una època més amable, més càlida i productiva, que havia generat un augment de població. El malestar provocava abusos, inestabilitat, guerres en les quals no et podies refiar ni ‘de la teva gent’, els soldats eren una plaga afamada, una conseqüència, també, de la misèria i la necessitat de sobreviure.

Calia preveure l’alimentació per intentar controlar les revoltes però no era senzill i sovint algunes zones, en concret les capitals importants, tenien prioritat per damunt de les zones rurals, molt castigades, a més, per la presència dels exèrcits. Pot semblar injust, avui, però Parker creu que les conseqüències a les ciutats, a prop dels centres de poder, podien ser molt pitjors. En els casos més dramàtics una de les constants van ser les violacions de dones i criatures o el canibalisme. Sembla que tan sols el Japó va superar en part la situació, a força de treballar a fons i de mides dràstiques i aïllacionistes.

Espanya és veu implicada en molts fronts i el govern de Felip IV i, sobretot, d’Olivares, complica encara més la situació, una llarga guerra amb els holandesos, i la Guerra dels Segadors catalana, de la qual Parker dona una visió molt interessant, relacionada amb l’ambició francesa, una nació, aleshores, amb aspiracions i disposada a utilitzar en el seu favor la decadència i la inestabilitat hispànica. A França, però, esclatarà també la revolta de la Fronda. En el darrer terç del segle Espanya perd Portugal i és vençuda per França en diferents guerres.

Un llibre molt interessant, que en algun moment pot resultar reiteratiu però que ens dona una visió global del mon d’aleshores i ens mostra com els humans ens assemblem més del que ens han fet creure. La perspectiva de conjunt pot generar dubtes, estem molt lluny d’aquell segle malaurat i, sobretot, ens ajuda a relativitzar determinats discursos apocalíptics sobre el present o sobre afirmacions com ara allò de què passen coses ‘que no havien passat mai’. També resulta persistent, al llarg de la història de la Humanitat, la dèria comprensible a culpar ‘l’altre’ de les desgràcies, cosa que afavoreix persecucions i repressió a determinats col·lectius. Déu, el déu que fos, castigava el pecat, i, com sol passar, els plaers vitals eren mal vistos i reprimits, sovint de forma contundent. I, encara que ens costi d’entendre, de vegades amb ‘bona intenció’.

El llibre, imprescindible, pot provocar valoracions lligades al nostre temps, tan diferent en tots als aspectes, encara que es puguin fer comparacions amb el present i sempre puguin passar coses que semblen impossibles i que ens evoquen el passat. L’esforç de síntesi de l’historiador és impressionant, així com la seva erudició, però la visió mundial és tan àmplia que, de forma inevitable, hi ha aspectes en els quals s’ha pogut aprofundir més que no pas en uns altres. Per altra banda una certa frivolització de la narrativa de ficció de gènere ha contribuït a la vulgarització poc seriosa de la història. Per això resulta imprescindible llegir historiadors de categoria, com Parker, comparar i admetre que, malgrat el molt que puguem saber del passat no ho podrem mai ‘saber tot’.

4.6.24

BRIGITTE BARDOT, 2.0

 


Brigitte Bardot, cançó de Darío Moreno (fragment)

Brigitte Bardot BardotBrigitte béjo béjoDe toutes les belles pinguinettesC'est bien toi la plus chouette
Brigitte Bardot BardotBrigitte béjo béjoSi belle et si mignonneQue j'aimerais te croquer
C'est comme ça que l'on t'apelleCar tu n'est qu'un gros bébéMais je sais que mon papaEst amoureux fou de toiIl voudrait bien le coquinTe faire un petit calinMais comme il est moins beau que moiForcément tu me choisiras...


M'he empassat, per tafaneria i memòria sentimental, els sis capítols de la sèrie de Sundace sobre Brigitte Bardot. M'ha resultat una mica decebedora, ja m'ho esperava, però m'ha servit per fer memòria sobre un personatge que va ser emblemàtic, avui una supervivent, a qui segons diuen, no li feia gens de gràcia el biòpic. Com en el cas de les coses que ens expliquen, en aquesta sèrie i en tantes altres sobre personatges reals, tot s'ha d'agafar amb pinces.

Malgrat comptar amb una directora emblemàtica i apreciada i un conjunt actoral interessant i, en alguns casos, excel·lent, començant per la protagonista, tot queda en res o en poca cosa. Un passeig covencional pels inicis de la carrera i del mite, centrat en els seus amors, molts i seguits, que, de sobte, s'acaba quan Bardot encara és jove i té molta vida pel davant.

En ocasions se'ns mostra la noia com una gran patidora, que, això sí, sense massa esforç entabana els senyors joves i de bon veure, malgrat que aquests fins i tot, com en el cas de Trintignant, tinguin parella brillant i de bon veure. Ja sabem que això els passa a molts xicots, en el mon del cinema i al costat de casa. Ja des del principi, això sí, veus que li encanten els gossets.

Hi ha molts temes desaprofitats, la situació política del moment, la guerra d'Algèria, les lleis, sovint restrictives i carques, encara que allò fos França i aquí estéssim molt pitjor, els abusos del periodisme de tafaneries, abusiu i absurd però que, ai, respon a la demanda del 'públic'. Poca cosa sabem de les pel·lícules de l'actriu, més enllà dels títols i els rotllos amorosos amb els protagonistes. Brigitte Bardot, tot i que, com sol passar, va millorar l'ofici, sembla que tampoc no tenia massa interès en el tema. Avui seria més aviat això que en diuen 'una influencer'.

Com que tot s'acaba poc després de néixer el seu fill ens deixen en la intriga del futur i no s'entra en les seves idees polítiques i, en les animalístiques, de passada i gràcies. Per blanquejar-ne el tarannà la veiem patir i plorar i manipular les seves parelles, i sabem, una mica de passada, que va tenir problemes infantils, que estimava molt el seu iaio i que tot just adolescent feia campana a escola i se n'anava a veure el Vadim, el primer de la sèrie amorosa, segons sembla.

Qui no sàpiga res d'ella o poca cosa es quedarà amb quatre tòpics, atractiu sexual d'alt voltatge, egoisme evident i descarat, tot i que si seguim el currículum amorós dels seus molts nòvios la gran majoria es van refer i van lligar a dojo després del desengany. També es minimitzen coses grosses, com allò del Clouot raret i maltractador, el mateix que el senyor que li ensenyava ballet. Tot passa de puntetes i si algú en vol saber més haurà d'anar a la viquipèdia i més enllà.

He comprovat, sorpresa, que al meu blog he escrit unes quantes vegades sobre Bardot. L'enyorat Àngel Casas, en més d'una ocasió, va manifestar que no entenia tant de soroll amb la Marilyn i que ell 'era de la Bardot'. A Bardot l'hem vista envellir i portar a extrems pintorescos tot això de la lluita pels animals, i maridar-se amb un senyor lepenià de pro. Aquí, això de que els famosos siguin de dretes genera mal rotllo a la progressia, però a França sempre han estat més inclusius.

Hi ha qui em diu, sobre Bardot, que és més de Cardinale, de Romy Schneider, de Girardot... Les comparacions, en aquest cas, sobren, perquè Bardot, en el seu estil i en seu pes específic en el mon de l'època, va ser tota una altra cosa, més personatge que actriu, i tot un caràcter. Les dones lligones sense manies estan, fins i tot encara avui, més mal vistes que els senyors col·leccionadors d'amants. Incomoden. El tipus d'atractiu sexual de Brigitte Bardot anava més enllà de la seducció convencional, què hi farem. Fins i tot ara, ja tan gran, no té manies en mostrar l'aspecte lliure i despentinat de sempre. 

Amb actors joves poc coneguts encara per nosaltres i que, en ocasions, no retiren gaire als originals, veiem desfilar pels braços de la dama Vadim, Trintignant, Distel, Bécaud, Sami Frey... Bardot també va cantar, força bé per cert, i la primera versió d'allò de 'je t'aime mais non plus' va ser la seva, segons expliquen. Vaig veure poques pelis de Bardot, moltes van arribar tard i malament i el temps no perdona els grans agosaraments pretèrits. Una vegada, a l'adroguer del barri, una senyora explicava en veu baixa al botiguer, mentre jo, que era petita, intentava parar l'orella, que havien anat a França i havien vist una peli de la Bardot on ella anava conilla i el senyor la repassava de dalt a baix. Les primeres escapades privilegiades en cotxes prehistòrics van dur les parelles escandalitzades i reprimides a veure streeptease, cosa que jo no sabia què era, aleshores, i pelis de la Bardot. Encara no hi havia excursions organitzades a veure política i erotisme censurats. 

I tot i no veure el seu cinema, qui més qui menys, de joveneta, va tenir un vestit de quadrets de colors, com ara aquell del seu casament amb Charrier, i va intentar, en debades, fer-se un despentinat bardotià. El pobre fill no desitjat crec que va poder fer una vida més o menys convencional. S'ha de dir, també, que en aquella societat que ens presenten no hi surten pobres, totes les famílies son més o menys benestants, per molt que pateixin o hagin patit. No vaig poder evitar fer un intent d'aplaudiment quan BB engega a pastar fant el polític a qui ha anat a demanar un favor i se'l vol cobrar, com Santa Rita. Tot i que la recerca d'endoll pel seu amant faci angúnia, m'encanta quan li diu que què s'ha pensat i que ella tan sols va amb qui li agrada. El que passa es que el tema feminista també queda molt diluït.


https://fr.wikipedia.org/wiki/Bardot_(s%C3%A9rie_t%C3%A9l%C3%A9vis%C3%A9e)

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2008/07/quan-volem-ser-brigitte-bardot.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/12/veritat-i-cinema.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2022/02/el-dia-en-que-la-pluja-vindra-i-tot.html