29.1.23

NI FÀCIL NI COMPLICADA SINÓ TOT EL CONTRARI

 


Miro poques sèries i potser no m’hauria mirat tampoc aquesta, però em va arribar recomanada, a través del meu fill, per una persona que pateix un problema proper a algun dels que ens expliquen a Fàcil. 

La sèrie té el seu origen en una novel·la, Lectura fàcil, de Cristina Morales, que va guanyar el Premi Herralde de Novel·la 2018 i el Premi Nacional de Narrativa 2019. He perdut la fe en els premis, en aquests darrers anys, i, per prestigi que tinguin, crec que no son garantia de res. En tot cas, la jove escriptora s’ha desvinculat del projecte televisiu, tot i que sembla que va cobrar els drets corresponents, és clar. Morales creu, segurament amb raó, que hi ha hagut un blanqueig evident de la temàtica i fins i tot ha titllat la sèrie de nazi, un qualificatiu que sembla que ha esdevingut habitual darrerament, i aplicable a coses que tenen poc a veure amb l’origen del mot. No cal ni pensar en què farien els nazis reals amb aquestes noies. 

Res de nou, ahir mateix, sense voler entrar en comparacions gratuïtes, escoltava per la ràdio com Anthony Burgess i Stephen King van rebutjar les adaptacions de Kubrick dels seus llibres. El cinema pot ser molt dur però hi ha coses que, encara avui, no responen a les exigències del mitjà cinematogràfic, suportables en un llibre però no en una pantalla o pantalleta, tot i que cada dia es veuen coses més dures a la ficció visual, ho admeto.

La sèrie, visible a Movistar, la dirigeix Anna R. Costa, en solitari, després de crear la divertida Arde Madrid, amb Paco León. A Fácil li han trobat pegues pel que fa al càsting, el ventall de discapacitats, o con n’haguem de dir avui,ens ve interpretat per Anna Castillo, Natalia de Molina, Coria Castillo i Anna Marchessi. Tan sols aquesta darrera pateix una problemàtica, paràlisi cerebral, ha cursat dues carreres i és una dona activa en molts camps, que sembla que també forma part de la versió teatral de l’obra, segons diuen més propera al text original. S’ha criticat que la resta siguin actrius normals, i soc conscient de què el terme normal, avui, resulta espinós i controvertit.

Però el teatre i el cinema son ficció i aquestes actrius interpreten amb excel·lència i grapa els seus papers. Darrerament s’han obert debats,  que entenc inútils, sobre si els papers amb característiques especials els han d’interpretar actors i actrius que pertanyen al col·lectiu afectat quan, de fet, el bon treball d’actors i actrius ha de comptar amb la possibilitat de fer allò que, en broma, en diuen, tots els papers de l’auca. Cert que s’han incorporat als escenaris i a les pantalles persones diverses, en els darrers anys, tot i que, generalment, es veuen limitats a fer del que son. Amb tot plegat entraríem en un debat sense solució però que potser no es pot defugir del tot. La directora ha insistit en la disciplina que comporta fer una pel·lícula i s’ha documentat força sobre tot plegat, tant ella com les actrius i l’equip de rodatge. Si una cosa és la sèrie, segons la meva opinió, és respectuosa.

El principi desconcerta una mica, incomoda, fins i tot, però això potser és a causa del poc acostumats que estem a acceptar que ens mostrin amb ironia o humor aspectes de la realitat que no ens plauen. No és fàcil defugir una certa sensació, al principi, d’estar veient una mena de paròdia, sobretot en el cas del personatge de Marga, el més difícil, i al qual Natalia de Molina troba el to ben aviat amb fragments admirables i divertits. Si les discapacitat ens incomoden, el tema del sexe encara incomoda més, en segons quines circumstàncies.

La sèrie compta amb cinc capítols d’una mitja horeta, mostra, com ja molta gent deu saber, la vida de quatre noies que comparteixen un pis tutelat a la Barceloneta, una Barceloneta gairebé sense guiris, per cert. El seguiment de la seva convivència els el fa Bruna Cusí, sempre excel·lent, i, per damunt d’ella té una cap seriosa i realista, interpretada per la gran Clara Segura. De tant en tant hi trobem gent com Albert Pla, Àgata Roca o David Bagès, actors ben coneguts per nosaltres.

En tot cas la sèrie ens enfronta, des de la ficció amable, amb els problemes d’un col·lectiu molt divers, amb el tema dels seus drets i de la responsabilitat política i social que, de retruc, ens afecta de forma general i que, com en tants aspectes, incideix sobre les dones d’una forma més directa. Una crítica a la sèrie ha incidit en el personal assistèncial, sobretot en el que interpreta Clara Segura, a la sèrie una persona dura, una mica antipàtica, però humana, i que al llibre i, fins i tot, a la versió teatral, és veu que és una mena de dolenta sense matisos. A l’administració, a través de la feina, he trobat gent de tota mena, com a tot arreu, i, en tot cas, mai no existeixen solucions senzilles ni ràpides en el cas de situacions espinoses.

Els capítols acaben de forma oberta i també acaba així la sèrie, d’una forma que pot semblar als puristes d'esperit tràgic excessivament ambigua i lluminosa. Podia haver estat més llarga, més profunda, més dura, és clar, tot i que avui sembla que els aspectes tragicòmics de la vida, que son a tot arreu, no resulten tan habituals al cinema i el teatre com en d’altres temps. Què no faria un Berlanga primigeni amb aquesta història? És una sèrie d’entreteniment, breu, sense pretensions excessives tot i que pot obrir debats interessants sobre la situació que planteja. Sense que sembli una recomanació incondicional, cada dia soc més reticent a recomanar res, puc dir que ‘a mi m’ha agradat’ i els personatges m’han semblat prou reals i m’han recordat gent que conec o he conegut, a l’escola o al barri. 

19.1.23

PAUL KLEE I ELS SECRETS DE LA NATURA, A LA FUNDACIÓ MIRÓ

 


Des del 21 d'octubre de 2022 i fins el 12 de febrer d'aquest any es pot veure a la Fundació Miró 'Paul Klee i els secrets de la natura'. L'exposició està comissariada per Martina Millà, amb la col·laboració de Fabienne Eggelhöfer, curadora en cap del Zentrum Paul Klee, de Berna.

L'exposició no compta amb quadres d'aquests que sovint tenim en l'imaginari, pel que fa a l'obra del pintor. Incideix en l'evolució professionalde l'artista germanosuís i de l'atracció que sentia per la natura i els fenòmens naturals. Si per una banda pot ser que decebi una mica els qui esperen trobar el Klee més tòpic per  l'altra ens en mostra aspectes poc coneguts per als qui, com jo mateixa, no som experts en la seva obra. 

Paul Klee (1879-1940) va tenir, des de petit, una gran curiositat per l'origen de la vida, per  l'entorn natural, i va comptar amb una grapa evident per al dibuix aparentment convencional. Trobem a l'exposició, per exemple, excel·lents dibuixos a llapis, de petit format, on Klee, jove, a banda de mostrar la grapa artística reflecteix, amb l'ajuda d'una eina modesta, com és un llapis, fenòmens com el vent a la natura. També podem veure, entre d'altres materials, estudis anatòmics, dibuixos d'animals salvatges...

L'estudi de l'entorn immediat va anar acompanyat, en el cas de Klee,  per lectures emblemàtiques, com La metamorfosi de les plantes, de J.W.Goethe, així com per la confecció d'herbaris. El mon de Klee, sacsejat per tempestes i tragèdies polítiques, va comptar amb la consolidació teòrica de les primeres avanguardes i la seva relació amb la Bauhaus.

A banda de la situació terrible de l'Europa del seu temps Klee, de formació alemanya però suís de naixement, un exemple més de tot el que aplegava la cultura centre europea abans de les tragèdies de l'època, va haver d'entomar una malaltia degenerativa davant de la qual l'art va representar un suport i un refugi.

L'exposició segueix les etapes vitals de l'artista i aplega l'obra exposada en quatre àmbits, en els quals s'inclouen aportacions d'altres artistes de la seva època i de tendències semblants, dones encara no prou reivindicades i que demanen més exposicions individuals: Gabriele Münter (Alemanya, 1877-1962), Emma Kunz (Suïssa, 1892-1963) o Maruja Mallo (Espanya, 1902-1995). Trobem en el context de l'exposició una mirada queer i contemporània, a través de la figura de Sandra Knecht (Suïssa, 1968), qui ha basat la seva pràctica en la vida rural i la cultura local, vinculada al paisatge i la ramaderia. 

L'exposició aplega més de dues-centes peces, algunes de molt interessants i d'altres que no tant però que, en el seu conjunt, mostren una lectura coherent de l'obra i vida de l'artista. Klee ha estat un pintor molt present a Barcelona, les primeres exposicions seves es van fer l'any 1972, al Palau de la Virreina, de Barcelona i al Museu d'Art Contemporani, de Madrid. A  Barcelona hem pogut gaudir de la seva obra de forma força regular, a la Fundació Miró els anys 1981, 1999 i 2013, i al MACBA el 2004 i el 2013.

Més enllà dels gustos personals de cadascú i dels tòpics vigents a l'entorn de pintors que, com Klee, ja formen part del nostre imaginari, l'exposició de la Fundació Miró ens amolla una mirada diferent. El Klee més conegut no sorgeix del no-res, compta amb una sòlida formació a l'entorn del dibuix, de la teoria del color, i desmenteix la idea absurda de l'artista espontani, fruit d'una mena de miracle de la inspiració genial.

Vaig tenir la sort de descobrir l'exposició gràcies a la meva actual professora de dibuix a l'Escola de la Dona, Idoia Pallarès, en una visita molt interessant en la qual les aportacions de la resta de companyes del curs també van ser força rellevants. El nivell del professorat de l'Escola, on he assistit de forma força regular des que vaig començar a ser-ne alumna, en jubilar-me, sempre m'ha semblat altíssim, cosa que potser no és, encara, prou reconeguda. 

14.1.23

UNA VALL FELIÇ PLENA DE GENT PROBLEMÀTICA

 


No segueixo sèries, en general, i estic saturada de temes policials i misteris per resoldre i de posar llum a la foscor ja que, de tot el gènere, els programes basats en 'fets reals' em fan molta més angúnia, la veritat. Però com que, al capdavall, també caic en contradiccions, he acabat per seguir la tercera temporada de Happy Valley. Fa anys havia vist la primera, vaig deixar de banda la segona i ara m'he mirat la sèrie pendent i he començat a veure la tercera. De fet no tinc plataformes, més enllà de MOVISTAR malgrat que darrerament la meva filla m'ha apuntat de forma temporal a FILMIN.

Recordo com em van impressionar els primers capítols de la primera temporada. Després, com sol passar, malgrat les moltes qualitats de la sèrie, em va semblar que hi convergien un excés de casualitats i que les desgràcies que s'acumulaven damunt de l'admirable policia castigada per la vida ja passaven de voltes. Ara, quan m'he tornat a mirar la segona tanda, m'ha agradat més. El perill d'aquest tipus d'històries és que costa deixar-les.

La creadora i guionista de la sèrie és una senyora que es diu Sally Wainwright i, com en moltes narracions mítiques, compta amb una protagonista excepcional, l'actriu Sarah Lancashire, en un paper que potser serà el de la seva vida. L'envolten un munt d'actors i actrius d'aquests en els quals Gran Bretanya excel·leix. El més conegut, al menys per a mi, és James Norton, l'antagonista, un home complex, imprevisible, que s'escapa de totes i en fa de tots colors i que, això sí, compta amb un atractiu innegable. Tan sol l'havia vist en alguna ocasió, fent de l'amable mossèn protestant de Grantchester, una sèrie agradable però una mica fluixeta, també policíaca, però més convencional, tot i que amb algunes virtuts remarcables.

La sèrie ha obtingut molts premis, no és estrany. La protagonista no té la intenció d'allargar el tema més enllà d'aquesta tercera temporada, santa decisió. Quan les coses s'allarguen massa, i ja va passar una mica amb Borgen, van de baixa de forma inevitable. De tota manera també semblava que s'hagués deixat de banda endegar aquesta tercera temporada i aquí la tenim, amb estrena setmanal. Així que mai no pots dir d'aquesta aigua no en beuré ni aquesta sèrie no la tornaré a fer. L'altre dia llegia una entrevista amb una de les meves actrius de culte, Mònica López, que va voler deixar un culebrot d'aquests catalans de sobretaula i no l'han tornat a cridar més, de TV3, malgrat que sempre ha anat treballant i fent coses diverses i de categoria, que agafen més volada quan ella hi surt, com passa amb la gent brillant  i seriosa.

Els personatges de Happy Valley son humans, contradictoris, incoherents, tot i que, amb totes les seves geniades i errades, la polícia protagonista és sempre una persona bona i honesta. El dolent de la sèrie tampoc no és un dolent absolut, té els seus moments humans i és evident que va tenir una infantesa horrible i que alguna cosa no li rutlla com caldria. De fet, el capteniment dels vulgarment anomenats 'dolents' aquí no se'ns explica mai de forma simplista ni maiquea.

Han tingut la grapa de recuperar el protagonista infantil de les dues primeres temporades, ara ja un adolescent. Més d'una vegada, en aquesta sèrie, et ve al cap allò de 'odia el delicte i compadeix el delinqüent', és clar que les víctimes dels delinqüents potser, de forma molt humana, veuen les coses d'una altra manera.

Pels que pensen, que n'hi ha molts, que Barcelona és un desastre, contemplar aquesta bonica ciutat anglesa i comprovar com per allà hi campen màfies, droga, maltractadors i de tot una mica, en certa manera, ens conforma. Possiblement, i, de fet, espero que sigui així, amb aquesta tercera temporada abandonarem la sèrie i la polícia, ja jubilada, se'n podrà anar de viatge, l'actriu ja treballa en una altra producció. Però, ai, com quan acabes un llibre que t'agrada, em temo que quan s'acabi el sisè capítol de la tercera temporada em quedarè una mica enyorada, no hi puc fer més.

13.1.23

DIVAGACIONS ORTOGRÀFIQUES INEXPERTES

 



Fa cinc anys es van suprimir de forma normativa alguns pronoms febles. Em va sorprendre, aleshores, la visceralitat a favor dels pronoms perduts, talment com si les nostres essències pàtries trontollessin. La cosa, com sol passar, es va normalitzar i acceptar. Les passions gramaticals em sorprenen tant o més que no pas les altres, jo sempre he manifestat que suprimiria tots els accents, les eles geminades i, fins i tot, les hacs, i que consti que això de les 'hacs' ja ho va intentar, segons he llegit, Pompeu Fabra. El conservadurisme gramatical no és exclusiu del català, és clar, en algun moment, quan es va generalitzar l'ús informàtic de la llengua es va suggerir substituir la 'enya' per un símbol més convencional i, evidentment, no va ser possible. He conegut gent molt culta que era partidària, en els llunyans anys setanta,  d'eliminar la 'ela' geminada amb el seu punt volat, que s'ha de posar on toca. No se'n van sortir. La simplificació de l'ús dels pronoms febles encara està molt verda, em sembla.

S'han fet proves recreatives que mostren que podem interpretar correctament un text on hi faltin moltes lletres, si sabem de què va. Amb molta més facilitat es pot interpretar un text sense accents. Paradoxalment hi havia qui predicava que allò de poder confondre la néta i anar neta seria un desastre. Hi ha qui se sorprèn quan veu textos pre-fabrians de la poca ortodoxia que existia. Més d'una persona culta no veia clar que s'establissin normes però, al capdavall, agradés o no, l'ortografia és una eina que permet una major comprensió entre nosaltres. Però, al capdavall, l'ortografia és arbitrària, com ho son els colors dels llums dels semàfors, i es pot canviar, renovar i modernitzar i, de fet, ja es fa, tot i que amb algunes contradiccions i divergències. 

Avui els blogs no son el que eren però fa anys, quan tenien tant d'èxit, sorgien debats encesos sobre allò de bloc/blog, entrada/apunt i d'altres facècies. Els experts han canviat coses que potser ens havien fet canviar quan ho escrivíem com s'escriu ara: bòbila/bòvila, anxaneta/enxaneta... En uns cursos de català, que vaig fer en el passat remot, un senyor assistent ironitzava sobre el fet que potser et barallaves amb algú a causa d'una discussió sobre la correcció d'un mot i el dia abans el TERMCAT ja l'havia canviat. En aquest tema hi ha molts dogmàtics i experts d'estar per casa que creuen que paraules que son correctes però poc usuals son incorrectes, sobretot si fan flaire de castellà. A l'inrevés,  també passa. Hi ha comarques castellanes on perviuen mots que, com passa a les llengües que provenen del llatí, s'assemblen als nostrats, i els dogmàtics de més enllà, quan les senten, es posen nerviosos.

Ahir, amb una amiga, vam tornar a reprendre el tema. En tot cas, el més intel·ligent que vaig escoltar, ja fa temps, per part d'una molt bona lingüista, és que en llengua no hi ha correcte ni incorrecte sinó adient o no al context. Les llengües no tenen la culpa de l'ús que en fem ni de les etiquetes polítiques o morals que els enganxem i passen de ser eines de comunicació a armes perilloses. De fet, ningú no pot explicar de forma aprofundida què és o no és una llengua, un idioma, vegeu les moltes definicions possibles, el mateix que passa amb 'cultura', 'art'. En tot cas, ahir vaig recuperar un poema surrealista que vaig escriure en aquella època i que avui recupero. Per cert, les ires provocades pels mots que van perdre el diacrític es van limitar als més usuals, car crec que alguns altres eren desconeguts, gairebé, per a una gran majoria d'ortodoxos repatanis.


CANÇÓ CRÍTICA I DIACRÍTICA SOBRE ORTOGRAFIA PRÀCTICA

I SOBRE LES SERVITUDS QUE ENS AMOLLA LA GRAMÀTICA

(2016)



Un be que camina bé em va trepitjar la bota,
Bec vi de la bona bota, guaito un bec al galliner
I un amic, coc o cuiner, m’endega amb molt bona fe
Un cóc amarat de te, el te gairebé ni es nota.


Mentre el be mamava al cóm com un monstre assedegat
Un cóp molt ben mesurat, de vi, he desat al celler
I de cop l’he ben tancat. Però el meu cos, destarotat,
Restà desqualificat al gran Cós de la Mercè.

Deu déus beuen a la deu, i dóna la bona dona
Un certificat del feu al formós i bell hereu
Que tan bones coses feu, fins a guanyar una corona,
Que és d’argent i no te preu, de tan bonica i tan bona.

I quan me n’anava a jóc, després d’un joc molt cansat,
He sentit el mèu d’un gat, i ma mà fent la mà morta
Vet aquí que empeny la porta d’aquell celler ben tancat
I aquell gat estarrufat, ves per on, no era a la porta.

Aquí em quedaré un mes més. Quan l’ametlla sigui mòlta
Amb la néta, roba neta, i confitura de mora,
Si el meu cosí poca-solta no se’m demora altra volta
Me n’aniré cap a Móra amb un tren que passi d’hora.

L’os d’un ós veig al replà, una porca menja al sòl,
i jo treballo la pórca, sembrant sègle de secà.
Toco els dos i toco els res, i com que no estic de dol
del rés del bon ermita pels pèls me’n puc escapar.

Em volen fer fer un dictat per mirar si faig errades
amb les eles geminades, però els dic que m’he jubilat.
Ja són les onze tocades, bec pel tòt, m’he remullat,
La Seu veig des del terrat, de sèu ben embetumada.

Rossa i jove vaig ser jo, ara ròssa decadent,
De cos sec i amb més d’un séc, era maca, el temps em maca,
Tot plegat em neguiteja i fins en dóna turment,
Mentre s’esmuny el present i no tinc calé a la saca.

Com un soc m'adormo al sòl, sóc i no sé ja qui soc,
Tinc son i les dotze són i el mèu del gat em confon,
i malgrat rebi algun moc d’aquí us ben dic que no em moc.
I ara prenc el te amb pastetes com li agrada fer a tothom.

Els qui venen vénen bruts i aquella norma obligada
Avui resta transformada. Hi ha qui creu que l’antic ús
Avui esdevé una creu i pot resultar confús
Per als vells lletraferits, àdhuc per a la mainada.

Jo no em miro cap accent, ni cap ela geminada,
Lletra que és molt venerada per tots els del punt volat,
I es que llegeixo rabent i no sóc gens assenyada
I amb tot plegat, inspirada, un poema m’he inventat.

No crec que s’enfonsi el món ni que sigui condemnable
No venerar els vells diacrítics amb fidel humilitat,
Potser Santa Ortografia em perdonarà el pecat
Car és sabut que cap norma no és eterna ni immutable.

La Padrina 

7.1.23

L'AVI QUE DUBTAVA, GALDÓS, GARCI I CINEMA INOBLIDABLE

 

El 4 de gener de 1920 moria, als setanta-sis anys, que no eren pas pocs, en aquells anys, Pérez Galdós. Fa dos anys es va commemorar el centenari, malauradament va caure en temps de pandèmia i molts actes previstos no van tenir el ressò merescut. Galdós encara és un personatge controvertit i menystingut. Una vegada vaig sentir fins i tot a Espriu confessar que 'no li interessava', o una cosa semblant. No li van donar el Nobel per motius diversos, entre els quals, l'enveja, cosa que també crec que va passar, a més a més del tema català, en el cas de Guimerà. Son coses que encara s'esdevenen en l'actualitat ja que la gent, fins i tot la més suposadament intel·lectual, té les seves servituds, de vegades inconscients i malèvoles.




Fa pocs dies, per la televisió, van tornar a passar una pel·lícula, mítica pel meu gust, que jo crec que és una de les millors versions de l'obra de l'escriptor, El abuelo', dirigida per José Luis Garci, pel meu gust la millor del cineasta, que és una mica irregular i ha estat una persona controvertida en algunes ocasions. La pel·lícula va néixer com a minisèrie, tot i que em sembla que va excel·lir amb la reducció  a pel·lícula convencional. També va anar als óscars i no va guanyar, competia amb alguns pesos pesats. Garci va aconseguir el guardó en una altra ocasió amb Volver a empezar, inferior, pel meu gust, a aquesta i que, per a més xamba, no va trobar rivals tan contundents. Ja no crec en el tema dels premis, tot està condicionat per influències, política, oportunisme, promocions... Van fer córrer, en el cas de El abuelo, que el director havia untat gent per tal que la votés cosa que, en aquest cas, sembla es va comprovar que era mentida.





L'obra de Galdós va néixer com a novel·la i l'escriptor la va adaptar al teatre, tenia cinc actes, eren altres temps. Ha conegut versions en cinema, una d'argentina. També la vam poder veure en aquells mítics espais de teatre televisiu del passat remot. En general totes les versions son interessants i dignes, durant els setanta va fer el paper principal Fernado Rey, en una bona versió que es va dir La duda. 





Però sense restar mèrits a cap versió anterior, la de Garci, del 1998, li va sortir rodona i és una obra mestra del director. Fernán Gómez fa un paperàs, evidentment, és aquesta una obra per a lluïment del protagonista. Tot i que l'actor s'acompanya d'un grup d'actors i actrius magnífic, en estat de gràcia, es pot dir. A més a més l'entorn, està rodada en gran part a Astúries i Cantàbria, bellíssim, està filmat amb cura i grapa, la música és excel·lent, cada vegada que la torno a veure m'agrada més. A casa dels meus pares la teníem gravada en vídeo i a la meva mare també li agradava tornar-la a mirar de tant en tant. 




L'any 2020, amb la pandèmia al damunt, em vaig apuntar a un curs online sobre Galdós que feia la UNED. Va ser una mica irregular però algunes de les xerrades van ser excel·lents. Galdós, que sembla tan planer, va tenir molta cura i discreció amb la seva vida privada, va fer ben fet, però la tafaneria intel·lectual existeix, què hi farem. Fins i tot les cartes més personals entre ell i Pardo Bazán, que van estar molt temps discretament ocultes, s'han donat a conèixer, més aviat algunes de les que va escriure ella, tot s'ha de dir. Galdós va escriure molt, no tot té el mateix nivell però fins i tot en la seva 'obra menor' hi ha fragments immensos, inclosos els Episodios Nacionales, avui poc i mal llegits. 

Devia ser força silenciós, a la biografia del pintor Simó Gómez, escrita per Feliu Elias, s'explica que el germà del pintor, Enric Gómez, gravador notable, assistia a unes tertúlies a una cafeteria del carrer Pelayo. Galdós, pel que sembla, havia vingut per aquí a documentar-se sobre una novel·la, anava a les trobades i no deia mai res. Amb el seu bigoti i el seu posat molts van pensar que era un guàrdia civil d'incògnit, que anava allà aneu a saber amb quines intencions.




Pel meu gust la seva obra magna és Fortunata y Jacinta, que va conèixer una bona sèrie televisiva, en aquells temps, en els quals es feien sèries hispàniques d'altra volada. També s'havia dut al cinema, amb més o menys fortuna i he de dir que Emma Penella, gran actriu, pel meu gust, donava més la imatge de la Fortunata original. A la sèrie de la tele, que compta amb un conjunt actoral interessant i de categoria, van grinyolar amb el Juanito Santa Cruz, encara no sé el perquè, però van agafar un senyor francès força ensopit i sense química amb cap de les dues dames protagonistes, pel meu subjectiu gust. No acabes d'entendre el seu èxit amorós, la veritat.

Encara que sembli mentida, llibres com Fortunata y Jacinta o La Regenta van ser, durant molt de temps, impossibles de trobar, fins que no es van fer reedicions, ja en els setanta. 

https://www.imdb.com/title/tt0176415/