26.12.06

Tombe la néige...



Les persones que ja som una mica grans i vivíem a Barcelona pel Nadal de 1962 no oblidarem mai la gran nevada. Va ser un fet insòlit, que segurament no tornarem a veure mai més, al menys amb aquella magnitud.Recordo, sobre tot, el silenci d'una ciutat sense cotxes, diferent. La gent feia gresca, ninots de neu, va ser una època adient per fer amistats de carrer, tothom et deia coses, les converses sorgien, espontànies, davant d'una meravella tan singular. Jo, que era una adolescent aleshores, en tinc uns records molt vius.



Els dies anteriors de la nevada havia fet un fred molt fort, encara més en aquella època en la qual no teníem, la majoria, ni roba adient ni calçat que ens protegís. Amb una amiga meva recordo que vam anar a casa d'uns meus oncles que vivien per la Sagrada Família, una zona, aleshores, poc poblada, amb l'església, que ara porta tants turistes, fantasmal, a mig fer, amb un aspecte decadent i ruïnós. Hi vam anar amb un autobús d'aquells de dos pisos. Ens havien enviat una gallina, viva, evidentment, per recader, uns altres parents, per Nadal i havien centralitzat la tramesa a casa d'aquests oncles. La vam transportar en un cistell, també amb l'autobús, cap al Paral·lel, aleshores Paralelu, la gallina treia el cap del cistell i teníem por que no ens piqués o es volgués escapar. Anàvem amb mitges fines i poca roba, amb un abriguet de llana molt senzill i prim, em sembla que no he passat mai més tant de fred.



Després la neu es va glaçar, embrutar. Havíem de pujar als terrats a treure-la, per tal que no perjudiqués els sostres dels edificis, poc previstos per a nevades barcelonines. Anaves pel carrer i et queia al cap una palada de neu, des d'algun terrat, de forma sobtada, que els esforçats veÏns s'apressaven a retirar. Vaig tenir uns penellons dolorosos, que em van durar fins a la primavera, i el periquito se'ns va morir de fred. La neu, ja glaçada, provocava relliscades i caigudes. Les escombraries, amb el trànsit aturat, es van acumular pels carrers. Crec que vaig quedar tipa de neu per molt de temps.



De vegades s'afirma alegrement que abans feia més fred, menys calor, que plovia més. Aquestes afirmacions tant les fan persones de vint, de trenta, de cinquanta com de vuitanta anys. Per això em semblen poc fiables. Fins i tot els meteoròlegs no es posen d'acord en aquestes qüestions, les dades que es tenen són relatives, ja que pertanyen a espais de temps limitats. Que una cosa no hagi passat fa cinquanta, cent anys, no vol dir res, perquè cent anys són molts per a una vida individual, però molt pocs per a la història dels homes i les dones. Com que les coses complexes inquieten, voldríem un temps segur i definit, estius amb calor, hiverns amb fred, de la mateixa manera que es voldria una història de bons i dolents, sense matisos, que no ens fes dubtar de tot.


Una persona jove, al volt dels trenta anys em va dir, dies enrera:
-Es veu que abans sí que nevava més, oi, a Barcelona? Perquè he vist moltes fotografies...
Les fotografies que havia vist eren del 62, se'n van fer tantes que tothom en té i se'n troben amb facilitat. Tenia, doncs, una idea distorsionada del fred barceloní d'altres dècades.



Els mitjans de comunicació també afirmen coses no demostrades, alegrement. Ahir mateix, per la televisió, vaig sentir, més o menys:
-En uns temps en blanc i negre, en els quals feia més fred i nevava, a Barcelona...
I el comentari s'acompanyava amb les inevitables imatges, en aquest cas pel·lícula, de l'any de la nevada. La cosa, doncs, no és certa, car no feia més fred del compte ni nevava, el que passa és que un any va nevar, molt, a la ciutat, i les autoritats municipals van tenir molta feina perquè no tenien cap tipus de materials per treure la neu i perquè tot es va col·lapsar. Crec, però, que com que han sobreviscut tantes imatges del fet, s'acabarà pensant que, efectivament, en el passat, Barcelona es vestia de blanc cada hivern. Les imatges i el record, com en tantes coses, substituiran la realitat objectia.


El fred hivernal fluctua, varia. Recordo l'any 56, jo era petita i va fer molt, molt de fred, l'aigua es glaçava i els caramells de gel van ser habiutals, en el paisatge quotidià. Després recordo hiverns barcelonins pietosos, la majoria, sobretot pel centre i part baixa de la ciutat. Una altre cosa era el fred que feia quan anaves a pobles propers, fins i tot als barris més enlairats de la ciutat. Cal dir que no existien, en general, les calefaccions, ni a casa ni a l'escola i que el fred el duies a dins i a sobre tot el dia. De petita, no m'adonava tant del fred, qui no té seny no té fred, deien els grans, cosa que recordo sovint quan veig els nois i noies de l'escola, que ara els pares tapen de forma hiperbòlica, com passen calor i com s'acaben traient, si els deixem, tota la roba, per quedar amb la samarreta de màniga curta i jugar a gust. Ara ens tapem molt, massa, fins i tot, els caps, cosa que anys enrera no estava ben vista, deien que feia els nens tontos: els peus calents i el cap fresc, recomanaven, els grans.


Jo desitjava veure nevar, de petita, i molt de tant en tant, pel febrer o pel març, feia alguna nevada que quallava de forma temporal i breu, com ara, si fa no fa. Qui podia pujava al Tibidabo, on la neu tenia una durada molt més llarga. La nevada del 62 va ser encara més insòlita perquè va arribar per Nadal. La majoria d'hiverns barcelonins, però, eren, crec, sense neu, amb uns quants dies de fred intens i una majoria de dies de fred moderat i suportable. Com en tantes coses, però, la neu que va convertir les grans avingudes de la ciutat en estepes russes, ha esdevingut una imatge intemporal, un símbol dels hiverns passats, i ha substituït la veritat, sempre tan manipulable i fràgil.


Per cert, com que en poc temps van coincidir les inundacions del Vallès i la nevada, la gent afirmava, espantada, que tot canviava, que la culpa, deien, era dels satèl·lits que enviaven a l'espai. Cal dir que la dècada dels seixanta va desvetllar un cert temor, s'assegurava que venia la segona guerra mundial o europea, i, de fet, hi havia tensions evidents entre Rússia i els Estats Units, que feien pensar en aquesta possibilitat. A casa nostra, la gent temia què passaria quan morís Franco, no s'esperava la seva llarga durada, crec. El record de la guerra civil era encara molt viu i crec que la majoria de gent, que havia començat a treure el ventre de pena i a comprar-se un cotxet, temia les possibles sotregades del futur. No va venir la guerra mundial, van continuar i proliferar les guerres locals, que mai no s'acaben, malauradament, i que sembla que no existeixen o que són molt llunyanes quan no les tenim a casa. Jo creia, com els passa a molts joves, que el futur sempre seria millor, com en les afirmacions que fa una família pija en la publicitat televisiva d'una asseguradora: sempre que hem fet un canvi ha estat per millorar... Només que fessin un volt per qualsevol hospital veurien que no sempre és així, ni molt menys. M'estranya que els humoristes no se'n fotin, d'aquest anunci.


La dècada dels seixanta va portar molts canvis, socials, de mentalitat, sobretot. Però em sembla que no va portar massa canvis meteorològics, la veritat. És clar que la meva experiència, com la de tothom, és subjectiva i individual. Ara, la culpa de tot no la tenen ja els satèl·lits artificials, sinó altres elements contaminants, sobre els quals es parla molt per culpar, com en tot, la gent particular i impotent, mentre els grans poders públics prenen mides que fan riure. En el fons, com en l'antigor, la culpa és dels pecats del món, ves.

13 comentaris:

Violant de Bru ha dit...

Hola Júlia, ja veig que has escollit la mateixa plantilla que tinc a les llàgrimes. Sort en aquest nou emplaçament!!!
Una abraçada!!!!

Albert de la Hoz ha dit...

Benvinguda al club blogger.
Suposo que el tramvia que cites era el 60 o el 62.
Evidentment la glaçada del 56 i la nevada del 62 van fer història pel fet que van ser excepcionals.
De la primera recordo l'abeurador pels cavalls glaçat i que es van morir els eucaliptus de la Muntanya dels Eucaliptus...
I de la nevada del 62 va ser una data indiscutible que va alterar el vestuari de la barcelonina. La necessitat d'aquells dies va fer que duu pantalons d'hivern pel carrer passés a ser habitual el que fins aleshores era excepcional. Un altre fet va ser que es van trencar moltes cames sense anar a esquiar.

Júlia ha dit...

Gràcies, Violant, a veure si ara no em falla tant el blog. Una abraçada també, bons poemes per al 2007

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
Sí, em sembla que era el 60... Sobre els pantalons femenins, es van anar imposant, però va costar, hi havia moltes opinions en contra, dels guardians de la moralitat.

vedette ha dit...

Hola, sóc la seva veÏna, la vedette, m'anoto la seva adreça nova i li desitjo bones festes...

jaka ha dit...

Els 60 crec que son uns anys únics per la creativitat i per tots els moviments avantguardistes que van sorgir.
;)

Júlia ha dit...

Doncs sí, Jaka, sobretot mirats en perspectiva, des d'un món del present que sembla que no té massacapacitat per obrir nous camins en tots els camps. També hi havia punts foscos, ep, la idealització precisa d'una certa objectivitat.

Arare ha dit...

Ei, Julia, ja et tinc enllaçada amb la nova adreça.

Jo també recordo la nevada, a casa vam posar el xampany al carrer, a la porta del jardí, en lloc de ficar-lo a la nevera i si ens descuidem no trobem l'ampolla, que va quedar colgada de neu en un plis-plas! (bé, bé, en un tres i no res)

A mi m'agradaria no ja que nevés (la neu la trobo molt maca per veure-la però és francament incòmoda) sinó que fes el fred que ha de fer pel temps què estem. Sóc de les que els agrada que faci calor a l'estiu (sense que ens haguem de cremar) i fred a l'hivern (tampoc no caldria congelar-se) en fi... ja sé que demano massa!

Un petonet nadalenc i benvinguda a Blogger!

Júlia ha dit...

Hola, Arare, jo crec que ja fa fred a molts llocs, a Barcelona i voltants el fred no ha estat mai excessiu, per tenir fred hauríem d'apagar una estoneta la calefacció i anar una mica més a la fresca del que anem. O anar a algun poble proper on faci més fred, ara mateix acabo de sentir que a Mollerussa estaven sota zero.

Jordi Fernando ha dit...

Crec que aquell Nadal del 1962, sobretot per als infants barcelonins, va representar el descobriment d’un món nou, d’un espectacle de la natura que als habitants de la ciutat ens era del tot desconegut. Recordo com tota la família en ple ens vam llançar cap a Montjuïc (allò que aleshores en dèiem “L’Exposició”) i vam prendre contacte, molts per primer cop, amb la fredor de la neu i amb la meravella de la seva contemplació en aquells espais on només hi vèiem empedrats o voreres. Recordo també la poca preparació de la ciutat davant la gran nevada i una “brillant” gestió de l’alcalde Porcioles llogant màquines llevaneus a Andorra, que van arribar quan la neu ja era glaç i van haver de girar cua sense que es fessin servir. La gent, un cop passats els efectes lúdics de les primeres hores, va perdre una mica l’oremus i es dedicava a buidar els terrats de neu a palades, sense mirar que, a sota, hi passava gent i hi havia ja més d’un cotxe aparcat. Perquè, efectivament, eren els anys dels “primers” de tot: el primer sis-cents, el primer televisor, el primer frigorífic, el primer tocadiscos, el primer disc dels Beatles, el primer amor… La nostàlgia ens arrossega sovint a temps passats i a considerar-los millors que els actuals. De fet, el passat no és que sigui millor, sinó que és únic, i això el fa incomparable, com ho serà el nostre present quan els anys l’hagin envellit. Aprofitem-lo, doncs, i felicitem-nos, per exemple, pel fet de disposar ara d’aquest magnífic blog on escriure els nostres comentaris i fer-los arribar als altres a qualsevol hora del dia. De tota manera, cal també que fem un esforç, més enllà de blogs i d’internet, per fomentar la conversa, la trobada, el contacte físic i la necessitat de compartir moments mirant-nos als ulls. Molt bon any 2007 a tots els bloguers de la Júlia Costa.

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Jordi, per compartir tots aquests records, benvingut al blog.

Jaume ha dit...

Et felicito pel blog, m'has confirmat una dada que necesitava sobre aquest periode de la història de la nostra ciutat. Gràcies.

Júlia Costa ha dit...

Gràcies Jaume, m'alegro d'haver-te servit per a algun tema.