18.1.07

Assassinat, premeditat, del silenci

Un dels èxits culturals més importants dels darrers anys han estat les biblioteques. El seu nombre ha crescut d’una forma sorprenent, han canviat la seva imatge antiga, de temple del llibre, ofereixen un servei molt bo i eficient, generalment amb un personal excel·lent i amable. No sempre s’hi troba el que es busca, però disposen d’un catàleg informatitzat on es poden espigolar els fons i per un preu mòdic et porten el llibre demanat, si no és a la que tens a prop de casa i no et pots desplaçar. Tenen ordinadors, discos, pel·lícules i en el seu recinte s’hi organitzen actes culturals diversos i també cursos i tallers. En aquest tema, els poders públics mereixen una medalla, la veritat. Pel camí han perdut, he de dir-ho, aquella sacralització antiga, ara, més que biblioteques són centres culturals diversificats, per això, a les escoles, les biblioteques passaran a dir-se puntedu. I no és broma.

És clar que el llibre ja no és el que era. Ara viu lligat a l’efímera novetat, com tantes altres coses. En surten molts, se’n perden molts, alguns aconsegueixen una altra oportunitat pels taulells de sant Antoni o en altres mercats d’ocasió. Fins i tot un gran nombre de nous no arriben a tenir-ne cap, d’oportunitat, van directament del magatzem al reciclatge. Les biblioteques conserven, també, alguns exemplars d’aquests que, ben aviat, es descataloguen. També he notat que hi ha autors que 'sempre' hi són i d'altres que no tant, o gens, cosa que em fa pensar que els poders mediàtics hi tenen alguna cosa a veure, però vaja, aquest és un pecat venial, al capdavall. Així és el present llibresc, i el fet és que els pocs programes de llibres que els mitjans ens ofereixen es dediquen, sobre tot, a les novetats. Sempre surt algun llibre que compta amb crítiques remarcables –i ja té sort-, que es ven bé i tot, però que al cap d’un temps, breu, desapareix de l’imaginari col·lectiu sense deixar cap petjada excessivament important. El temps, el futur que ja no veuré, decidirà quins sobreviuen per a la posteritat, una posteritat sempre lligada a les modes del moment i a la ideologia vigent.

De biblioteques, com de tot, n’hi ha de grans, de petites i de mitjanes. A l’Hospitalet n’hi ha una de les grans, la Tecla Sala, situada a l’antiga fàbrica d’aquest nom, que era el de la seva mestressa. És un espai magnífic. Jo hi vaig fer una visita, amb professors, quan feia poc que l’havien inaugurat. Em va agradar força, excepció feta d’un aspecte concret. Hi ha una mena de fil musical, lleu, això sí. Es per matar el silenci, ens va explicar el bibliotecari que ens acompanyava. Va justificar la qüestió, promoguda pels experts que dissenyen espais, per les dimensions del recinte. Ningú no va protestar i jo tampoc no vaig gosar dir res, per prudència, sobre la meva inquietud davant d’un assassinat tan evident, fet amb total impunitat i amb pretensions de modernitat bibliòfila.

Ahir, una mestra jove, de menys de trenta anys, que ha vingut a la meva escola per fer una substitució, una noia molt eficient a qui veig llegir sempre llibres d’assaig, sobre temes profunds i interessants, parlava amb mi sobre els llibres, el lloc que ocupen a les cases, el fet que no sempre es pot trobar el que es vol a les biblioteques. Com que és de l’Hospitalet li vaig mencionar la Tecla Sala i em va comentar, amb gran sorpresa per part meva, que allà no hi va perquè hi ha música i no li agrada, que es desconcentra. Em vaig alegrar un gavadal de compartir les meves creences i dèries amb una persona jove, evidentment, perquè em pensava que el meu refús musical en l’àmbit bibliotecari era una mania de mòmia resistent. Avui, a més, qui vol ja porta la música incorporada, amb tots aquests estris que han inventat per posar-se a l’oïda quan cal, per tant, el silenci es pot matar de forma íntima i secreta. I, com diuen en català, pecat amagat, és mig perdonat.

No sé perquè, ara, ens han de posar música a tot arreu. Encara bo si no la posen a tota pastilla. Quim Monzó demanava, fa temps, en un irònic article, una llista de restaurants sense música, cosa que es veu que ja existeix en altres països. Les botigues també tenen música, moltes d’elles com que segueixen aquesta estranya moda de les portes obertes, fins i tot a l’hivern, t’aclaparen quan passes pel carrer, amb els seus sorolls diversos, les botigues de roba per a joves són les més escandaloses, la veritat. Una vegada vaig jurar que no compraria mai a una botiga amb música, però he hagut de trencar el jurament, per acompanyar en alguna ocasió la meva filla a comprar i perquè cada vegada es fa més difícil trobar un indret sense música ‘ambiental’. Fins i tot en llocs que no eren excessivament silenciosos, com botigues, restaurants i oficines de bancs i caixes, m’agradava escoltar la remor natural de l’indret: les converses de la gent, de les màquines d'escriure, el soroll dels coberts i els plats, les rialles de les criatures, o sigui, els sons i sorolls adients a l’espai, sense barrejar-los amb músiques obligatòries. Això també desmereix la mateixa música, molta de la qual s’ha pensat –crec- per a ser escoltada en actitud més aviat amatent i exclusiva. La música, amb l’aire condicionat, calent o fred, s’han convertit, per a mi, en una mena de plagues bíbliques del present, que no puc defugir i a les quals m’haig d’adaptar, bé o malament, per tal de sobreviure i no semblar una marginada social.

Fa anys, quan estudiava, un professor castellà parlava amb menyspreu de les desafortunades expressions matar el tiempo i matar el rato. Crec que fins i tot sortia algun còmic que es deia Matarratos, aleshores. El temps, evidentment, segons la seva opinió i la meva, no s’havia de matar, sinó tenir-ne cura i deixar-lo que passés de forma natural, gaudir-ne, que prou de pressa finava, pobret, per llei de vida. El mateix, diria, amb el silenci. He de dir que jo mateixa, sovint, quan estic sola, em poso música, la ràdio, la tele, perquè sóc d’aquelles persones que creuen que una mica de sorollet acompanya. Fins i tot estudiava, de més jove, amb música, però ho feia de forma individual i intransferible, sempre, i jo triava el que escoltava i decidia quan volia prescindir-ne. Els llocs d’ús col·lectiu, on ja estem acompanyats, no precisen, al meu entendre, d’amaniments rítmics. Admeto, fins i tot, que un bar de barri una mica atrotinat tingui la tele posada, forma part del paisatge popular, però en un restaurant amb una mica de volada... I en una biblioteca, la cosa encara em sembla més inútil i improcedent. Sembla, però, que la meva opinió no és pas majoritària, i que la música de tota mena i color va colonitzant, de forma inexorable, tots els nostres indrets d’ús compartit.

18 comentaris:

Gabriel Jaraba ha dit...

Hauré de sortir més de casa, perquè no creia possible que les biblioteques amb fil musical existissin. És una barbaritat, però també un signe dels temps. L'assassinat del silenci és un crim col.lectiu practicat amb fruïció per tot bitxo vivent. Mireu cap on va l'expansió de la tecnologia d'internet: reproductors de música i video, PSP, i ara l'iPhone d'Apple. Adéu als ordinadors, que tenen teclats amb lletres (horror!) i hola a les andròmines que difonen aquesta horrible "muzak", succedani de la veritable música (que és Mozart, i també Miles Davis, i també Eric Clapton).

Per cert, Matarratos va sortir durant força anys, i el publicava la mateixa editorial de Claro de Luna, Ibero Mundial de Ediciones, del senyor Arman. Jo hi vaig escriure a la darrera època, amb bons amics com Tom, Romeu i Luis Vigil.

júlia ha dit...

Ja deia jo que el Matarratos em sonava... Doncs sí, existeixen, Gabriel, i ja fa algun temps, n'hi ha poques, de moment. Per sort...

deric ha dit...

Al Salt ara tenim una biblioteca fantàstica, un referent per a les comarques gironines, però dilluns vaig anar i vaig comprovar que la zona d'ordinadors està a tope i a la de llibres no hi havia ningú, excepte als sofàs de les revistes i diaris. Això dóna per pensar.

antoni ha dit...

Afegiu-me a la llista de votants antimúsica a les biblioteques! A més, no creieu que s'ha perdut aquell respecte que ens feia parlar en veu baixa quan entràvem a una sala d'una biblioteca (recordo quan estudiava, a la Biblioteca Central, al carrer del Carme, que miràvem malament fins i tot la gent que feia soroll amb les cadires, per seure!). Jo, en alguna hi he tingut la sensació de seguir al carrer, pel to de veu que empra la gent.

júlia ha dit...

Hola, Deric,
és veritat, el que dius. La massa bibliotecària sol ocupar ordinadors i espais on hi ha cds i pelis. S'han convertit també en el lloc on anar a fer els deures per part d'alguns nens sorollosos i en llocs on llegir diaris i revistes de franc. Són una altra cosa, no sé si millor o pitjor. Però és que el llibre tampoc és el que havia estat.

júlia ha dit...

Sí, Antoni, el respecte als llocs s'ha perdut força, jo també recordo la Central, allò potser era una exageració, amb aquella gairebé penombra, llevat de la taula, tot canvia... De tota manera, a la Central no hi he anat fa temps,potser encara conserva el sentit del sagrat.

Franciscu ha dit...

Tens tota la raó, veina, amb això del soroll que en diuen música ambiental. Que hagin arribat a fotrela a una biblioteca ja te nassos.
Pero bueno, com que de tot hi ha "entesos", doncs així ens va.
Un dia d'aquests igual reparteixen sudokus a les butaques de l'Auditori "per matar la música".

Albert de la Hoz ha dit...

Per anar a una biblioteca amb música dita "ambiental", prefereixo anar a un bar que em posen cafè.
La meva biblioteca, la Lola Anglada, és petita, a la vora de casa, tranquileta, sense música i té dues bibliotecàries molt amables. Com es defineix com a biblioteca infantil i juvenil deu fer que no hi vagi molta gent. Té tota mena de llibres.
Millor impossible!

pere ha dit...

Accepta la meva firma per al manifest contra la música ambiental, no només en biblioteques, evidentment, sinó també en botiques de roba (he sentit referir-se diverses vegades a amics que sofrien aquesta música a les feines respectives amb el nom de "látigo musical"). Els sorolls "naturals", en canvi, sempre que no sigui gaire forts, no em molesten gens. Personalment. sóc incapaç de treballar amb música, sobretot amb música clàssica, que em desconcentra totalment perquè tinc més interés a gaudir-la que a recordar què estic intentant fer.

Júlia ha dit...

Hola, Franciscu, benvingut,
els 'experts' ens dominen!!!

Júlia ha dit...

Una bona biblioteca, Albert, jo pensava que només hi havia llibres infantils i jovenils, però veig que no és així.

Júlia ha dit...

Una bona biblioteca, Albert, jo pensava que només hi havia llibres infantils i jovenils, però veig que no és així.

Júlia ha dit...

Hola, Pere, d'acord, doncs. A mi no és que no m'agradi la música, és que no m'agrada escoltar-la a la força i mentre faig altres coses. A les botigues ja és escandalosa, la cosa, la veritat. Un altre tema és el volum, que cada dia està més alt, al cinema, al ball, al teatre. Tots sords.

jaka ha dit...

Afortunadament a la Biblioteca de Tarragona no ni ha de musica ambiental i la gent es silenciosa, les “discussions” del Club de Lectors es fan es una sala que no es de lectura.
:)

Júlia ha dit...

Hola, Jaka,
Afortunadament, la majoria de biblioteques no tenen música, de vegades la posen a l'hora de plegar, per avisar la gent que vagi recollint, cosa que no està malament, ja que es puntual. Crec que la que comento la té perquè, en ser un espai molt gran, devien imaginar els 'experts' que la gent, potser, s'hi podia sentir inquieta, en fi, no ho sé. No sé tampoc si n'hi ha més que en tinguin.

Albert de la Hoz ha dit...

júlia, segueix pensant que és per a infants, hehehehe

Júlia ha dit...

Ho seguiré pensant i no diré a ningú el secret de la biblioteca de l'Eixample, Albert.

Arare ha dit...

M'apunto a la llista de signants contra la música imposada, i no solament a les biblioteques.