20.1.07

Innocència i crueltat

Llegeixo a lAVUI un fet tràgic, inquietant, que, pel que sembla, ja fa algun temps que va passar. No entenc els condicionants periodístics que, mentre algunes coses ens les refreguen per la televisió un dia sí i un altre també, altres ni les mencionen. Hi ha fets que resten amagats i de vegades, sobtadament, o perquè algú ha mogut fitxa, surten de cop als diaris i televisions, com ara això dels pisos ocupats, que els propietaris no poden recuperar amb facilitat i que ha generat, fins i tot, un sector laboral paral·lel, dedicat a desocupar-los amb estratègies semblants a les que havien utilitzat els ocupadors, que en algunes ocasions, no totes, han estat, també, víctimes d’estafes promogudes per espavilats. El tema era pràcticament desconegut pels que no ens trobem amb aquests problemes, fins ahir, quan televisió i diaris en van parlar de forma exhaustiva.

La notícia que volia comentar, però, és la de la mort d’un noi, de dotze anys, equatorià, a causa de la manipulació en els frens de la bicicleta que li van fer dos altres nois de l’institut, de la mateixa edat. Ignoro la filiació d’aquests nois, el diari no en dóna cap detall, només de la víctima. Tan sols precisa que el fet va passar a l’eixample barceloní. Aquestes coses, tan terribles, quan els botxins són infants, ens sobten i en aquests darrers anys, amb els avenços de la psicologia i la tendència a cercar causes profundes, han generat moltes explicacions, totes inútils, moltes vegades absurdes, sempre impotents. Fa uns quants anys, molts, vaig saber, de primera mà, la manipulació dels frens del cotxe d'una professora de formació professional, per part d'uns noiets de catorze o quinze anys. No es va matar per casualitat. La van convèncer, els advocats, amb certa coacció psicològica, de fer la denúncia per gamberrada i no per intent d'assassinat, a causa de la joventut dels nois. La cosa es va descobrir, també, per un seguit de factors casuals, en cas contrari hauria passat fàcilment per un accident. Evidentment, era un d'aquests afers que no sortien als diaris, ni molt menys.

Que els infants no són uns angelets, ni de bon tros, es pot comprovar amb facilitat, a escoles i instituts i al carrer i a casa. Jo diria que fins i tot s’ha millorat, perquè la violència, ara, en la nostra societat, al menys, està mal vista, en teoria. La literatura és plena d’exemples de crueltat infantil, cosa que mostra que no és cap fet nou, aquest. Les crueltats sovint són subtils, la víctima i fins i tot els botxins, sovint superen aquesta etapa i són, després, persones que fan una vida normal. També es pot donar el cas contrari, un infant exemplar, de petit, pot fer grans disbarats de gran. I també hi ha qui en farà sempre, de petit i de gran.

No tenim, encara, cap recurs definitiu per saber com és o pot ser la conducta humana. La cultura i la moral vigent encotillen els instints més primaris, però en determinats casos afloren. Fins i tot hi ha persones, afortunadament, que, en qualsevol circumstància, defugen la violència. Això es palesa en èpoques de crisi i tragèdia, com són les guerres, quan els violents reprimits s’acullen al caos per fer malvestats i la bona gent rep de totes bandes. De vegades els instints violents busquen legitimar-se darrere d’idees polítiques, reivindicatives. Entenc que algú es defensi, fins i tot amb violència, però no entenc que la violència vagi dirigida a persones que no tenen res a veure amb el mal que li han fet. Però el fet és que passa i això, a gran escala, desemboca en el terrorisme. Ahir, a la Vanguardia, llegia també un interessant article d’Eulàlia Solé sobre la suposada ingenuïtat del ‘bon salvatge’ que ha generat protestes a l’entorn de la pel·lícula de Mel Gibson sobre els maies i sobre justificacions etnològiques per preservar pràctiques primitives en determinats grups socials, que, a casa nostra, fan esgarrifar. Busquem en el primitivisme el paradís perdut, però el paradís perdut no existeix enlloc i més aviat hem millorat en moltes coses, si volem ser objectius i una mica optimistes.

Fa anys es culpava a l’herència, avui, a la cultura, a la societat, a la desestructuració familiar i a d'altres factors absolutament aleatoris. Tendim a pensar que les coses no passen en els nostres grups socials, sinó en altres. El fet que comento, el de la bicicleta, tindrà lectures diferents si s’arriba a saber la filiació dels agressors, si són sudamericans, com la víctima, semblarà que la cosa ‘no va amb nosaltres’, si són d’aquí, catalans, i de casa més o menys arregladeta, la cosa serà molt diferent. En el cas dels brètols, assassins, de fet, que van cremar la dona que dormia al caixer es va palesar que no hi ha fòrmules, eren nois catalans, de casa bona, de famílies estables i cultes. No hi ha fòrmules, tot és un misteri, tenim por del que és diferent però moltes agressions i crims i violacions i maltractaments els efectuen gent molt propera a les víctimes, de vegades de la família i tot. Els infants són, en general, bons, o ho fan veure per tenir-nos contents, però hi ha algun tipus d’energia amagada, primitiva, que, en ocasions, empeny a l’agressió. Fins i tot l’actitud de les víctimes, moltes vegades, és estranya, ambígua. Cal dir també que la violència directa la practiquen més els nois, encara que les noies exergeixin una violència subtil, més psíquica. Encara que també sigui cruel, jo, personalment, preferiria que em marginessin amb crueltats verbals que no pas que m’estovessin de valent.

L’educació no és una ciència exacta, gens ni mica. Per això, culpar l’escola, la família, el grup social, és un intent, una mica desesperat, de trobar explicacions que no sempre són certes ni contrastades. Ara hi ha un altre culpable, la immigració, l’altre, que ha arribat massivament a la nostra societat, de forma no sempre controlada. Fa anys no hi havia immigració i tan sols cal repassar hemeroteques per veure que tampoc el món no era, ni molt menys, una bassa d’oli. I comptant amb el fet que, durant l’època franquista, el control sobre les notícies era molt fort i que es tendia a no crear alarmisme social. Una estratègia inútil i càndida es batejar els fets de sempre amb noms d’avui, per això tenen tan èxit conceptes com bulling, mobbing o violència de gènere, sembla que si els mencionem amb un nom diferent responen a fets diferents dels del passat.

Respecte a la literatura, que recull fets d’aquesta mena, recordo, per exemple, una narració inquietant d’Ana Maria Matute sobre uns infants que em maltracten un altre. Un llibre que vam llegir amb certa simpatia, i que en la seva època va ser portat al cinema, i mostrat com a exemple de bon cinema per a infants, ‘La guerra dels botons’, ara ens neguiteja, per violenta i masclista. A ‘Mirall trencat’, sense anar més lluny, dos infants n’assassinen un altre, allò els marca en el futur, perquè s’adonen de la crueltat que van mostrar. Recordo una obra de teatre que va tenir molt d’èxit, fa anys, ‘Mala semilla’, sobre una nena aparentment encisadora, que va matant gent, en aquest cas es culpava l’herència genètica. El costumari català és ple d'exemples de pràctiques violentes i humiliants, entre infants, o per part dels adults als infants. El mal es vol explicar, avui, des del camp patològic, també, però, és el mal una malaltia? Abans s’acceptava que hi havia gent bona i dolenta, uns anaven al cel i els altres a l’infern, el patiment es premiava i la crueltat es castigava, però a l’altra vida. Les persones podem ser, també, bones en algun moment i dolentes en altres, de fet, sol ser així, en major o menor grau. I en moltes altres ocasions, covardes, o, encara pitjor, indiferents al patiment que no ens toca de prop.

9 comentaris:

Spock ha dit...

Com sempre, has fet un post magníficament lúcid que arriba al fons de la qüestió.

He llegit aquesta notícia, la de la bicicleta, aquest matí, i he pensat, segurament sense raó, que el fet que la víctima i probablement els botxins siguin nens de 12 o 13 anys, es tracti d'un cas d'inconsciència pura i dura. Però subscric del tot el que dius al post.

Una abraçada

Júlia ha dit...

Hola, Spock, benvingut,
segurament hi ha una part molt important d'inconsciència, però sembla que això dels frens no era un fet puntual, que l'assetjament ja durava. Misteris del mal, que, d'alguna manera, existeix.

Peroides ha dit...

Milers d'anys interrogant-nos sobre el mal i ja es veu: el més calent a l'aigüera.
Com dius, es cerquen tota mena d'explicacions. I això segons la corda que resulta més tocada en cada moment o època.
Encara que pugui semblar primitiu, tal vegada s'haurà d'admetre, i jo ho crec així, que el mal existeix en estat pur. I tu n'has donat algun exemple pregon.
Sigui petit, jove o gran el malparit.

Júlia ha dit...

Hola, Peroides,
Hem avançat en moltes coses però les grans preguntes de sempre encara no tenen resposta, per ara... Malgrat això sempre hi ha 'experts' que pontifiquen, abans eren els capellans, ara un teixit divers de 'nous' professionals que ens volen 'ajudar'.

Spock ha dit...

Potser és perquè a nivell tecnològic i científic hem avançat en progressió geomètrica, mentre que a nivell evolutiu pur i dur encara ens falta arrencar en progressió aritmètica?

Arare ha dit...

Júlia, recordo haver llegit un relat esfereïdor d'una de les nostres escriptores catalanes (si ara m'ho fessin jurar, no ho podria fer, però diria que és d'Olga Xirinachs) sobre la maldat infantil. El protagonista és un nen dolent. Però dolent dolent. Posa els pèls de punta, perquè a més, el lector mentre va llegint s'adona que allò podria passar de veritat. El buscaré. Ara mateix no puc perquè no tinc temps, però ho faré.
Per altra banda, ahir vaig penjar un post al meu blog, sobre l'evopsy, un paradigma que nosaltres no havíem estudiat en fer psicodallonsis, que va explicar l'altre dia Alcoberro al programa del Bassas.

Com va la ressaca? ;)

Arare (per si decas, que avui blogger fa el burro)

Júlia ha dit...

HOla, Spock, personalment crec que sempre hi haurà una part 'animal' en els humans, per molt que avancem, admetre-ho i controlar-ho quan es pugui, intentar canalitar-ho, és la tasca de la cultura i de la moral. Per això, però, s'ha de superar aquest 'bonisme' que portem arrossegant des de fa algunes dècades.

Júlia ha dit...

Hola, Arare, crec que sí que Olga Xirinachs té un relat sobre el tema, ara no recordo el títol. Ara et visito ràaaaapidament.

Júlia ha dit...

Crec que el relat que menciones, Arare, és 'Sense malícia'.