24.1.07

La Panxa del Bou: Bobby i el seu temps

Ahir vaig fer una escapada al cinema i vaig veure ‘Bobby’, una pel·lícula honesta, ben feta i remarcable. Vaig passar una bona estona, que no sempre vol dir una estona alegre, per cert, ja que neguiteja veure aquella eufòria col·lectiva sabent el final de la història, que ‘el noi’ mor, de forma violenta. Com tots i totes ja deveu saber, es tracta d’una cinta coral, amb històries humanes que es creuen a l’hotel on tindrà lloc, al vespre, l’atemptat contra Robert Kennedy, persona on convergeixen les il·lusions diverses d’un poble en ebullició. Hi ha personatges arquetípics, el mateix director ho ha admès, però els arquetipus són necessaris, en el context de les històries, com ara aquesta periodista socialista, que està vivint, a Txecoslovàquia, una il·lusió semblant a l’entorn de Dubceck. Cal dir que en aquella època, a casa nostra, es vivia també una certa il·lusió i que fins i tot es pensava que no caldria esperar a la mort de Franco per evolucionar vers la democràcia. Malauradament, no va ser així, i totes les proclames progressistes no poden obviar aquest fet evident, que no es va poder ni tan sols evitar unes penes de mort tardanes, vergonyoses, i que no vam poder tenir ni tan sols revolució dels clavells, com els nostres veïns.

Els germans Kennedy han passat a la història i a la llegenda per la seva trajectòria i les tràgiques circumstàncies que tots coneixem. Encara recordo, quan estudiava, els paral·lelismes que un professor d’història establia entre ells i els Grac, tribuns de la plebe romans, també assassinats de forma violenta. Amb el temps, els mites individuals s’esquerden una mica o molt, els Kennedy, Luther King, tots compten amb matisos, amb vides personals una mica tèrboles, amb humanes contradiccions, però això no els treu el carisma, el lideratge, el poder d’il·lusionar. Estaria bé que poguéssim funcionar sense líders, però les coses no van ben bé així, demanem, doncs, al destí atzarós, líders positius, perquè, Déu ens guard dels negatius amb carisma, que també n’hi ha hagut uns quants, a la història. El cert és que l’època, que es reflecteix molt bé a la pel·lícula, va ser un temps, breu, d’il·lusió en un món diferent. Com que va coincidir amb la meva joventut, pensava, aleshores, que el món sempre tenia tendència a millorar.

Hi ha persones joves que encara ho creuen, afortunadament per a ells, i també fins i tot gent gran, cosa que em sobta, ja que només cal fer un repàs mínimament objectiu a la història per veure que no és així ni de bon tros, que anem a tomballons, amb alts i baixos, més aviat. Les grans il·lusions col·lectives sovint aboquen al desengany, els homes i les dones som incoherents, inconstants, imperfectes. Les coses que estan malament no s’arreglen d’un dia per l’altre, i sorgeixen problemes nous, de la mateixa manera que el control d’una malaltia no acaba amb ‘la malaltia’ en general, sinó que sorgeixen noves epidèmies. En el context del món occidental hi ha hagut grans avenços, materials i també de mentalitat, cal dir-ho, però també s’han perdut coses, iniciatives, ideals. La diferència entre el que es proclama i el que es fa és escandalosa, en molts casos i això fa perdre crèdit al món de la política. No sé qui va inventar aquella frase, tan ben trobada, que diu que als setanta volíem ser lliures, als vuitanta, rics, i ara, estar sans. La salut, acompanyada de l'estètica, efectivament, s'ha convertit en el déu del nostre temps, que imposa preceptes, premia sacrificis i amenaça als transgressors amb càstigs futurs. Això pel que fa al món desenvolupat, no cal dir-ho.

En conjunt, sóc optimista, crec, però d’una forma força relativa. Les grans idees esdevenen de vegades dogmes malmesos, mites deformats. Ara es parla molt, per exemple, dels mestres de la República, molts d’ells van rebre per totes bandes, que no eren dues, sinó moltes més, per desgràcia i la majoria poc democràtiques o gens. Però les idees d’aquells mestres, l’escola que volien, que és el que s’hauria de defensar i recuperar, més enllà de les persones... el més calent a l’aigüera, i només cal repassar els trenta punts de l'Escola Nova, que per cert, no he trobat amb facilitat a la xarxa. Sobre la pel·lícula, he de dir també que el treball de tots els actors és excel·lent, he llegit que van treballar cobrant el mínim, que va comptar amb un pressupost baix, cosa que encara la fa més important. Espero que no em surtin els papanates antiamericans per sistema a tirar-me-la per terra, ara. Per la ràdio he sentit a un d’aquests, un crític, admetent: ‘es una pel·lícula americana que es pot veure...’. O sigui, americanes –dels Estats Units- d’entrada, no. I mira que els europeus en fem, de males pel·lícules, també. Es ben cert allò de que cap geperut no es veu el gep.


9 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolguda:
Un crític no és ningú a nivell de credibilitat.
Els crítics només serveixen per a dir quina opinió han de tenir els que no ténen opinió.
Son gent que parlen del que no saben fer.
I molt sovint del que ni tant sols han vist.
Per això no m’extranya que hagis sentit la opinió que dius del papanates antiamericà per sistema.
Salutacions del
Geperut

manola ha dit...

felicitats, julia

Deric ha dit...

no sé què em passa però darrerament em costa molt anar al cinema... serà que no trobo cap pel.lícula que m'entusiasmi.

júlia ha dit...

Hola, Geperut,
de crítics n'hi ha de moltes menes però estaria força d'acord amb algunes de les coses que dius. El que passa és que l'antiamericanisme visceral no és exclusiu dels crítics, hi ha molta gent que hi milita.

Júlia ha dit...

Gràcies, Manola, a veure si entres més al meu blog.

Júlia ha dit...

Hola, Deric, quan et vas fent gran passa això, cada vegada costa més trobar pelis i també llibres que t'acabin de convèncer. Cal, però, no perdre l'hàbit cinèfil, encara que sigui sota mínims...

jaka ha dit...

Bona nit Júlia, mira jo no soc antiamericana per sistema però si que hi ha molts aspectes de la seva societat que els trobo ridículs o potser una mica infantils i fanàtics, per exemple l'excessiu patriotisme que es respira segons en quines Ciutats... es passen una mica amb “som els millors del mon”, ara també diré que vaig estar visitant Arlington i davant les tombes dels Kennedy em va venir una mena d’emoció com si fossin parents meus.

júlia ha dit...

Hola, Jaka,
La societat americana és molt gran, diversa i complexa. Les generalitzacions sempre són absurdes i injustes, les persones 'som' individualment, però certament tenim tendència a posar-nos medalles pels èxits col·lectius. Estats Units, és, crec, la Roma moderna, l'anglès, el nou llatí. Això genera inquietud, també, i en els d'allà, no pas en tots, un cert orgull col·lectiu que molesta, evidentment. De tota manera, d'allà ens han arribat moltes idees d'igualtat i promoció social, la Revolució Francesa, amb molta més sang vessada, va copiar pràcticament les lleis americanes. També als catalans ens tenen molta mania per les espanyes, cal pensar el perquè, tots els perquès són injustos, però molt patriotisme català és, també, infantil i poc informat. Els tòpics d'aquesta mena no són bons, generen racisme, xenofòbia. Parlar de 'els americans', 'els catalans' o 'els espanyols' 'els andalusos' 'els de can Fanga' és sempre errat, encara, que, som humans i ho fem, jo la primera, en moltes ocasions. Encara donem suport a moltes formes tribals, encobertes, els prejudicis costen d'arrencar. El patriotisme infantil que dius l'he trobat, per exemple, en molts europeus, també, francesos, per exemple, amb la seva 'grandeur', ja decadent. El patriotisme alemany, que era admirat, va portar a la tragèdia en mans de líders destructius i prepotents. Tots volem ser 'els millors' i cadascú és individual i irrepetible, diferent, més enllà de la seva filiació. Ningú no està vacunat contra feixismes lligats a les pàtries. Per veure els nostres defectes i relativitzar els dels altres ens hem d'intentar posar una mica 'des de fora', cosa difícil, molt. L'època de Bobby va ser un temps de valors americans en alça, molts moviments col·lectius europeus es van inspirar en Berkeley, els seus pensadors, i els moviments anti Vietnam. Perdona el rotllo, bon dia, Jaka.

Júlia ha dit...

Afegiré que, malauradament, els europeus, fins ara, no hem estat capaços d'arranjar els nostres grans problemes sense la participació dels del nou continent, com en el cas de la Segona Guerra Mundial. Ens estem limitant a crear una mena d'Europa de supermercats, obviant qüestions defensives i de control. Aquest és un tema inquietant, ja ho vam veure amb la guerra als Balcans.