17.2.07

Història tràgica

Sembla que el senyor Chirac ha aixecat una polseguera –relativa- en negar el valor del descobriment d’Amèrica a Colón, personatge encara mal conegut històricament, objecte del desig de moltes investigacions, crec que ben inútils, per a esbrinar si era català.
Situar els fets del passat en una perspectiva actual, encarar-los amb els nostres valors del present, és, sempre, erroni, imprecís. El descobriment d’Amèrica iniciat per Colón va tenir molts efectes en el vell continent, el món ja no va ser el mateix. Les barbaritats que es van fer, moltes, unes quantes ja denunciades en el seu temps, sense massa èxit, eren, com les d’avui, efectes polítics perversos, que, de vegades, ni tan sols els governants podien controlar. Encara que, evidentment, molts els fomentaven, en profit propi.

El senyor Chirac, si menysprea els fets passats hispànics, hauria de meditar també sobre la celebració del seu catorze de juliol, ja que la revolució, tan mitificada, malgrat que també va canviar el món i la societat –a la llarga- va provocar un bany de sang immens, moltes injustícies i molts efectes dolents en el país veí i, a la llarga, a tot Europa, a través del seu hereu megalòman, Napoleó. Fins i tot les lleis republicanes van beure de la font de la constitució nord-americana, i no van ser originals, cosa que molta gent no vol reconèixer, avui, perquè, és clar, d’allà no pot venir res de bo. En aquests temes sembla que cap geperut no es veu el gep, és clar.

Tots els fets històrics, àdhuc els més nostrats, com l’onze de setembre, tenen moltes cares. La història és complexa, comprèn traïdories, oportunismes. Un personatge que no recordo crec que va comentar que no hi havia derrota que, en un llibre d’història, no es pogués arreglar. Però tendim a la simplificació, al maniqueisme, no vivim temps d’anàlisis subtils. De vegades he volgut explicar a algú d’una manera més objectiva qüestions històriques, amb versió oficial consensuada, i no m’ha volgut escoltar. Per què hem d’inquietar les seguretats personals? Una mostra de tot plegat són els manuals escolars, mostren una simplificació portada al límit, jo crec que fins i tot perillosa. Avui podem tenir dades diverses, opinions contrastades, molts punts de vista, però no és freqüent que els utilitzem, fins i tot els programes d'història dels mitjans, més seriosos, cauen en interpretacions oportunistes dels fets, quan afecten el missatge que es vol donar.

Ningú no nega el valor de la romanització, però els romans van aixafar tot el que hi havia a sota, és clar. Altrament no haurien pogut imposar la seva cultura. Les explicacions sobre la guerra civil que es fan avui cauen en aquestes simplificacions. Hi ha coses que són políticament incorrectes, segons qui mana, i, que, per tant, s’expliquen de forma molt diferent segons convé. Els patriotismes, grans i petits, beuen de les fonts de la història, i poden justificar el que calgui. Mencionava fa poc Ramón y Cajal, era un home disposat a canviar d’opinió, molt hispànic, això sí, i el sorprenia que, després d’haver viscut a Cuba el ‘patriotisme’ espanyol dels voluntaris catalans, la qüestió catalana evolucionés vers una singularització cultural inesperada, a partir de la pèrdua de les colònies.

Cada època construeix, refà, o nega determinats valors, fins i tot morals. De fet, amb poca cosa en tindríem prou, per viure en pau, amb allò de la regla d’or, que Sant Ferriol va practicar després d’haver estat bandoler ‘el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú’. Tota la resta és benzina, i amb un misto n’hi ha prou per provocar el desastre.

5 comentaris:

Albert de la Hoz ha dit...

Hola júlia,
En el meu blog, l'entrada del 12 de febrer, la dedico a l'espectacle LA REVISTA NEGRA, que fa el francès Jérôme Savary. Ara diré el que no deia al blog. L'espectacle tufeja una mica de xovinisme francès perquè com saps Nova Orleans era francesa i hi ha pancartes que diuen US HAS FORGOTTEN US, FRANCE BUY US BACK. I ja saps que va fer EUA el senyor de la tricolor: no va ajudar els americans, sinó fer la guitza a Anglaterra, per tant, França hauria de renuncia a tot el que té a Amèrica perquè encara que sigui poc en té. D'allà va venir la primera donar de Napoleó. Suposo que Chirac s'adona que el francés ja no el parla ni déu i el castellà puja fins i tot a EUA quan abans el castellà i Espanya eren pàries mundials, mentre que França porta el camí de ser un pària.
Clar que sempre l'hi quedarà París.

Arare ha dit...

Julia, res a veure amb el teu post, que després em llegiré amb calma. Només vinc per dir-te que "sense el teu permís" he copiat part de la lletra de "Clavellines" (recordes?) evidentment, he dit que era teu, però t'ho dic perquè ho sàpigues, perquè si no ho vols,que estigui a cal manel (en forma de comentari, signat per mi però dient de qui és) el manel ho treurà.
Ara llegeixo.

Arare ha dit...

Un cop llegit el teu post, Julieta, t'he de dir que, com sempre, atines força en tot el que dius. I de vegades tinc coses a dir, avui no. Avui combrego del tot amb el que expliques. El que no acabo d'entendre és per què, quan les coses són clares, hi ha qui ens les fa veure fosques... això no ho he entès mai, i tanmateix, és així.

Júlia ha dit...

Amic Albert,
Hi ha moltes teories sobre el xovinisme francès, aquí ens hem volgut emmirallar en França amb coses com la Nova Canço, bé, però cal veure com està el català per allà. Hi ha també qui diu que, entre molts altres motius, uns dels del pacte de no intervenció que van fer les potències europees durant la nostra Guerra Civil era perquè no els convenia una Espanya moderna i avançada.

Júlia ha dit...

Amiga Arare,
tens el meu permís per utilitzar textos tan reeixits com el dels 'clavellets' uoqueros. Per cert, si no us visito tant és perquè vaig molt atabalada per qüestions familiars darrerament... ep.