6.5.07

Sobre el fet d'escriure... on sigui

El canal 33 ha recuperat Emili Manzano i els seus col·laboradors, a L’Hora del Lector, un programa força semblant al que feia al canal barceloní, sobre llibres, senzill, però sòlid i que, considerant com està el panorama televisiu sobre el tema, cal valorar amb contundència. No l’he pogut veure tots els dies, per cert. El programa té, també, un blog –o bloc, o dieu-ne com volgueu, jo em quedo amb la forma estàndard, encara que els puristes em bescantin, ja hem patit prou, amb allò dels dips i les bitàcoles- cosa interessant, em sembla, pel que comporta de diàleg interactiu i de possibilitat de repassar el que s’ha comentat en el programa. Espero que no es tracti d’un intent més d’apuntar-se a la moda bloguera, com en el cas d’altres blogs de periodistes, lligats a diaris i a programes de ràdio o televisió, però que, crec, no passen de ser articles escrits en un altre mitjà, sense incidir en les possibilitats d’intercanvi d’opinions que el blog ofereix.

En el darrer programa s’entrevistava Espinàs, escriptor que va comentar una anècdota antiga, molt coneguda, que li va succeir quan anava a peu per la Terra Alta, i una senyora li va dir, en veure’l passar, després de remarcar que el coneixia d’alguna cosa, vostè no és un que li diuen escriptor? El cas és que, per casualitat, sé qui és la persona que li va fer la pregunta, Regina, de Batea, una persona excel·lent, intel·ligent i amb aquesta saviesa popular i profunda que ja es troba tant a faltar. Espinàs va reflexionar en el programa sobre això de ser o que et diguin i sobre altres expressions que havia escoltat en els seus pelegrinatges, tan particulars i personals.

Crec que tot això que explico ve a tomb perquè, de fet, avui volia parlar una mica del fet d’escriure i dels seus motius i objectius, diversos com diverses som les persones. Luis Rivera, al seu interessant i molt i molt ben escrit bosque, reflexiona sobre els termes escritor i escribidor. De vegades es parla també de grafomania, quan la persona que escriu no respon als paràmetres de qualitat vigents, concepte, aquest de la qualitat, sempre relliscós i subjectiu. Així, per exemple, al pobre Baró de Maldà, per no dir-li escriptor, se l'ha batejat en ocasions com a grafoman. De vegades escrivim per als altres, en altres ocasions, per a nosaltres mateixos. Hi ha qui escriu per guanyar diners, per donar-se importància, per tal que l’estimin, com deia Montserrat Roig, també en ocasions es pretén la fama, els diners. De vegades l’escriptura és una defensa enfront del món que ens envolta, en el qual ens sabem perduts, desorientats, una arma per als tímids, com ho és el teatre. Tothom qui escriu, però, crec, ho deu fer, poc o molt, per afició, també, per una estranya tendència, barreja d'actitud i aptitud, que ens mou a cadascú a endegar activitats de molts colors. Avui, per cert, fins i tot hi ha escriptors que no escriuen o que escriuen molt poc, perquè perden molt de temps a les tertúlies mediàtiques, més productives, xerrant. Els hispànics, i jo em considero una catalana hispànica, de fet, sempre ens hem sentit a dir que perdíem el temps xerrant, a causa del clima, que ens convidava a fer vida a l’exterior. Quan un mediàtic escriu poc, però de tant en tant fa alguna cosa una mica reeixida, se l’alaba força. En ocasions embla que escriure massa resulti, fins i tot, de mal gust. Els escriptors massa treballadors sempre han estat una mica mirats de cua d’ull, encara més si guanyaven diners, se’ls recriminava l’excessiva facilitat, la poca cura... Que en el conjunt de la seva obra tingui un gruix important la producció més reexida, en comparació amb la dels excelsos ganduls minoritaris, sembla que no es té massa en compte.

En un blog on es fan reflexions sobre els blogs, l’autor, encara que admet que està una mica massa lligat a l’escriptura en aquests mitjans, en ocasions creu que perd el temps, que l’hauria aprofitat més llegint un llibre. El llibre convencional està, encara, força sacralitzat, quan, la realitat, és que hi ha llibres tan dolents que no suportarien la comparació, fins i tot casolana, amb una bona pàgina de blog. Jo crec que escric, sobretot, per aquesta afició que he comentat. Si m’agradés més nedar, fer mitja o cantar havaneres, doncs, segurament ho faria, també, en les meves, poques, estones de lleure actuals. Durant un temps, ja que tots tenim la nostra dosi de petita o gran vanitat personal, més o menys disfressada, vaig endegar el camí espinós de la publicació, al qual torno de tant en tant, de forma puntual i una mica per diversió, però amb menys passió que abans, que passa per presentar-te a premis, recórrer despatxos d’editorials i fer-te una certa promoció en el món literari, un món ple, com tots, de paranys i mesquineses i també, cosa legítima, d’interessos comercials... I, a més, força saturat. Veure un llibre meu fet amb paper i cartró em semblava un somni inabastable, fa anys. N’he vist uns quants, poquets, materialitzats, però no he aconseguit diners ni fama –de moment-. Avui, publicar, és un somni a l’abast de molt gent perquè, si es vol, fent guardiola, fins i tot podem arribar a editar-nos el llibre de forma autònoma. I si no, doncs tenim internet, que, per textos de dimensió moderada, és un miracle del present, la veritat.

Després d’escriure i de publicar, però, ve la part més negra, la difussió. Surten tants i tants llibres!!! Hi tants blogs I tants espais amb producció escrita per tot arreu!!! El nivell cultural ha augmentat, molta gent escriu, els llibres i els articles d’opinió s’amunteguen I probablement ens passen absolutament desapercebudes moltes pàgines de qualitat, que podrien desvetllar el nostre interès. De vegades em sorprenc en trobar, per la xarxa o personalment, persones que, com jo mateixa, han publicat alguns llibres, de poemes, de prosa, d’assaig, llibres que van ser ignorats i oblidats, com aquestes novel·les oblidades del Francesc, que ha tingut la bona idea de recuperar-les, per al públic misteriós i enigmàtic que es mou pels camins virtuals. Només cal passejar per les llibreries i per la xarxa per adonar-nos del fet que les petites editorials, encara que de vegades tenen algun èxit remarcable, no són gens presents a les llibreries. Fa poc vaig voler llegir els llibres de Vicent Pallarés, autor valencià amb premis i un volum important de publicacions, i la feina va ser meva; finalment, a través del préstec interbibliotecari he pogut accedir a alguns d’ells, per casualitat.

Els blogs són una bona tribuna, però sembla que comporten perills d’adicció. L’altre dia llegia un escrit, al diari, sobre la febre dels blogs, ja que sempre que surt alguna cosa una mica nova sorgeix, també, de forma inevitable, la basarda als aspectes negatius que pot tenir per a la nostra societat, poruga i temorenca. Una senyora ex-bloguera manifestava que s’havia arribat a obsessionar, que només feia que mirar els comentaris de forma compulsiva, que entrava a molts altres blogs per posar-hi comentaris i promocionar les visites al seu, que patia amb les visites que no tenia, que mirava una i altra vegada el comptador, i, al final, que per tal de sobreviure, va haver de tancar el blog. Gairebé, vaig dir-me, una mena de Quixot femení, que havia substituït els llibres de cavalleries pels dietaris internàutics. Hi ha, diuen, qui promociona el seu blog de forma curiosa, com l’amo d’Entrellum, -a qui vaig titllar en una ocasió de mestre en blogsaber, considerant que ha guanyat moltes votacions populars per triar blogs remarcables-, en un estil dalinià, i recorrent a simulacions de personalitat, tot plegat recursos que han fet servir molts escriptors al llarg del temps. També hi ha qui, diuen, entra a molts blogs comentant que un blog, seu però secret, és boníssim. Ara bé, per molt que es promocioni un blog, crec que quan manté el seu interès al llarg del temps, alguna cosa hi ha que sobrepassa la mitjana, respecte a l’interès que desvetlla. Algo tiene el agua, cuando la bendicen. Hi ha blogs per a tots els gustos, edats i aficions. Hi ha qui no vol comentaris, per no contaminar-se, cosa que no entenc massa. A mi és que això dels comentaris és el que em sembla millor i més remarcable de tot aquest invent, per cert. Els blogs han facilitat la immediatesa, la independència personal respecte a l’acte d’escriure, il·lusionen, al menys a mi, ja que representen una possibilitat més de dir la teva en aquest món, on cada vegada costa més fer-te escoltar, encara que sigui de forma inoperant, subtil i breu.


Espinàs, al programa que he comentat, parlava també del poc interès que tenia pel passat i dels motius pels quals havia deixat d’escriure novel·les. De fet, la columna d’Espinàs a la premsa, que fa tants anys que es manté, és, encara que en paper, una mena de blog, també. Un espai on ell pot parlar, diariàment, del que vol. La diferència és que Espinàs ho emmarca en la seva professió i, que, per tant, és un espai remunerat. La meva il·lusió seria també comptar amb un espai remunerat, en algun diari o revista, de manera que pugués treure una mica de rendiment monetari de la meva habilitat grafòmana. Aleshores podria comptar amb un fons econòmic per fer totes les fotocòpies i enquadernacions que demanen en els premis literaris i que, si són de novel·la, et poden portar a la ruïna. Em sembla que seria una feina que em costaria poc de fer, distreta, i que em possibilitaria, també, vacances pagades més sovint. De moment, em conformo amb poder desenvolupar la meva afició pública, amb total llibertat i de forma gratuïta, i salut que no me’n falti. Sobre les novel·les, crec que de vegades es vol justificar –encara que Espinàs va admetre que tampoc havia estat un gran novel·lista- el fet de no conrear el gènere, amb retòriques diverses. Sovint, quan algú no se’n surt amb algun tema creatiu, manifesta que aquell gènere està superat i es queda tan ample. Personalment, crec que el gènere novel·lesc és difícil, que requereix un esforç mantingut, constant, molt diferent del que precisa un conte, un poema, un article. Rosa Montero definia el gènere una vegada com de maduresa. Una bona novel·la –encara que, qui sap què és o com és una bona novel·la- vol dedicació, tranquil·litat. Hi ha novel·les que el que volen i tenen, al darrera, és un equip que les elabora, expliquen, també. Avui hi ha molta trampa, però... no n’hi ha hagut sempre?

Darrerament, moltes novel·les actuals m’han decebut. Em sap greu, perquè de vegades me les recomanen amics, coneguts, gent en la qual tinc fe literària. No són temps adients per a les bones novel·les, llargues, coherents, sòlides. Anem massa depressa i volem guanys ràpids. És possible que hi hagi molta obra inèdita amagada en pregons calaixos ignorats, com algunes de meves, que dormen el son del geni, com l'arpa becqueriana. De tota manera, no sé si amb resultats bons, mediocres o dolents, he disfrutat molt quan he aconseguit arrodonir una història una mica amb cap i peus, encara que després no hagi arribat a best seller, o ni tan sols no hagi arribat a sortir de casa. Les novel·les són les aventis de la meva infantesa, estructurades amb un grau d’ambició una mica més sòlid. Llegir novel·les o veure pel·lícules ens permet viure altres vides, però, quan s’escriuen, la vivència és molt més directa i la implicació, immensa. Crec, també, que hi ha grans novel·les que no s’haurien escrit si no hagués estat perquè aleshores no hi havia televisió i els autors havien de viure de l’escriptura d’històries, necessàries per a la vida quotidiana de la gent, estic pensant sobretot en Balzac, la il·lusió del qual era trobar una vídua rica que el retirés. Dumas i d’altres ja practicaven això que avui practiquen els guionistes de les sèries televisives, el treball en equip.

Sobre la poesia, cada vegada, em sembla, s’allunya més de la gent, a la recerca d’una mena d’elitisme, d’experimentació, rau en capelletes una mica tancades o en espais suposadamet marginals. Ha perdut el vessant narratiu, de denúncia, d’implicació amb la realitat, però m’adono que probablement no tinc raó, ja que no conec, ni molt menys, tot el que s’escriu. A la xarxa es troben sovint molt bons poemes, de persones que no pertanyen als estaments oficials de la cultureta. Per cert, què poc s’ha parlat de Gamoneda, malgrat el premi! I del seu magnífic discurs sobre la cultura de la pobresa, una cultura a recuperar, em sembla. Vaig pensar, en llegir-lo, que l’únic comentari en un diari –l’Avui- que va sortir sobre el meu darrer llibre de poemes, comprat generosament i única pels amics i coneguts, el van encapçalar amb la frase nascuts a les escombraries, precisament, penso, a causa de la temàtica dels versos. Cultura de la pobresa, doncs, també, salvant les distàncies amb el gran poeta del darrer premi Cervantes.


A la xarxa passen coses estranyes, divertides, emocionants. Fa cosa d’un mes em va enviar un email una noia jove, de vint anys (més jove que els meus fills!), estudiant de periodisme. Li havien dit que cerqués informació sobre poesia catalana i, per internet, s’havia ensopegat amb el meu poema sobre el Mercat de Sant Antoni, que no és dels pas dels millors però que he constatat que agrada a molta gent. Viu al Poble-sec, ara, ella, també, i volia xerrar amb mi si no em feia res. No cal dir la il·lusió que em va produir, el missatge, vam quedar per fer un mos a un d’aquests nous bars que han posat al carrer de Blay, plens de jovent. Després va fer de la xerrada una mena d’entrevista una mica reinventada, que va penjar al seu blog d’estudiant, en castellà. Crec que es va posar en contacte amb mi perquè havia trobat un poema que li deia alguna cosa relacionada amb les seves experiències vitals, amb els seus espais sentimentals, farta, potser, de poemes que no li havien fet ni fu ni fa, malgrat les pretensions literàries que rumbejaven.


Crec que volia parlar del fet d’escriure però em sembla que, com sempre, m’he embolicat amb tot un garbuix de temes diversos.




23 comentaris:

tonibanez ha dit...

Un post un pèl llarg, però molt interessant. Gràcies per l'esment.

Júlia ha dit...

De res, tu les tens totes -les literàries, la resta, se suposa-. És un defecte personal, intento limitar-me però m'embranco que dóna gust.

Albert de la Hoz ha dit...

Bon dia júlia,
Això de voler tenir les vacances pagades amb els teus escrits em sembla molt legítim de la teva part, però voldria posar una consideració. Se suposa que s'escriu per plaer, per amor a l'art -com diu el repetori popular. Se suposa que la remuneració és directament proporcional a la quantita de plaer que dona. Se suposa que aquesta "quantitat" és la suma de la qualitat intrínsica i del nombre de persones que l'han gaudida. Aquí rau la gran confusió; valor i preu. No dubto del valor del que tu escrius, però tots sabem que també hi ha moltes coses necessàries que tenen un preu que és un insult per a qui les fa i unes altres o les mateixes que són un insult al comprador/consumidor final.
JO també m'he embolicat júlia i com ja saps que Catalunya és un país de lingüites jo també dic la meva. Estic d'acord amb blog enfront de bloc, però sense desvirtuar la rel crec que en català s'hauria de dir blogaire i no bloguer.

Júlia ha dit...

Hola, Albert, de fet, això de cobrar ho he escrit en clau irònica, en aquest cas. El fet és que els diners guanyats i l'obra o feina per la qual es paga sovint no tenen cap mena de relació. Hi ha feines meritòries i molt dignes que donen pocs guanys i a l'inrevés, com molt bé sabem tots. Moltes activitats que ens produeixen satisfacció les fem, evidentment, de forma gratuïta, de vegades fins i tot pagant nosaltres, per cert. Ara bé, 'a nadie le amarga un dulce'...

Jo també prefereixo blogaire a bloguer, la veritat, però respecte a bloc, no ho tinc clar, les raons acadèmiques no em semblen convincents.

Júlia ha dit...

Jo, per exemple, treballo a l'ensenyament, molt a gust, però si no m'arribés la nòmina a fi de mes potser m'ho pensaria, he, he.

Francesc Puigcarbó ha dit...

gràcies per la cita, de la llargaria ja no en penso dir res mes, tot i que al estar ben escrit es perfectament assumible. Tu que t'enrolles i jo que sintetitzó: El bloc de les novel·les oblidades És la socialització de la cultura, novel·les a l'abast de tothom. I en poesia exactament el mateix encara que els de Bigues i Riells ho considerin "EDITAR"

Arare ha dit...

Estimada Júlia, per què no et presentes a la redacció de qualsevol diari i els portes una mostra de qualsevol dels teus posts? estic convençuda que els agradaries molt! Jo ho vaig fer així, amb el D. de Gi. Àra, però, no m'han acceptat que escrigui "des de fora", tal com feia en Miquel Calçada amb allò de "Afers exteriors", que és el que els vaig proposar de fer, però amb un article per setmana, com fins ara. Han posat un opinador substitut (es veu que d'això també n'hi ha) mentre jo ígui fora. No interessen, els afers exteriors. Pitjor per ells...

M'enfcanten els teus posts, llargs o curts, i el fet que no sempre et deixi comentaris no vol dir que no et llegeixi cada vegada que puc connectar-me, ja ho saps!

Una abraçada tramuntanal.

Arare ha dit...

I perdona les errades... aquest teclat no m'agrada geeeeeeeeeens (jo sóc de pecé de sobretaula, res de portàtils!)

manel ha dit...

Opino com tu que hi ha escrits als blogs molt més aprofitables que segons quins llibres. Si no, de què ens llegiríem aquesta artícles tan llargs? ;)

Júlia ha dit...

Ja veus, Francesc, que hi ha moltes novel·les oblidades i poemes, també. Caldria que es definís tot això de si està editat o no quan es penja a internet, crec que no és massa just que, a sobre de tenir-ho penjat de forma gra-tu-ï-ta no puguis optar a premis per aquest motiu. No és el mateix 'editar' formalment que el que fem. Amb això d'internet he tingut també alguna mala experiència amb gent que et copia i no et menciona, ni tan sols et posa un comentari dient-ho. O sigui, que em sembla que penjaré poca producció literària, més enllà d'aquests posts, que, per ara, no poden optar a res més que al suport dels meus lectors i lectores habituals, una minoria selectíssima, per cert.

Júlia ha dit...

Benvolguda Arare, tu ets molt més decidida que jo i tens més 'imatge', jo sóc més patufetaire. De moment, no goso. Però, qui sap... Això dels afers exteriors és una moma del Moto, jo, fins i tot si em paguessin allò del país a la motxilla del Labordeta, ja faria, ves. Trobo que fan molt mal fet de posar opinador substitut, per cert.

Ja sé que em llegeixes i que em dones suport moral i a més, em fas una gran propaganda literària. No, si amb els anys serem més famoses que aquells de Bloomsbury i tot -no sé si ho he escrit bé-. Serem una referència literària per a la posteritat, he, he, he.

Júlia ha dit...

Ai, Manel, no l'hauràs llegit 'en diagonal' oi? El teu blog sí, que és un clàssic de la paraula.

Vicent Pallarés ha dit...

Moltes gràcies per esmentar-me, Júlia.

pere ha dit...

No crec que t'hagis embolicat gens, Júlia, més aviat podríem dir que has desenvolupat el tema central i els serrells. I molt bé. Jo fins i tot em sento identificat en alguns moments.
Quant als blocs, penso que alguns són d'una qualitat remarcable i poden competir perfectament, i superar en alguns casos, amb el paper. Bé, no ho penso, ho sé. Una altra cosa són les prsses, els ritmes, la quantitat de materia que és impossible d'abastar: no s'hi pot fer res.
En una altre aspecte. Precisament avui acabo de deixar al bloc un poema d'un escriptor que crec que és molt poc conegut, per més d'un motiu, malgrat la quantitat d'obra publicada

Luis Rivera ha dit...

Julia: graciaes per la menció.

Limito la lectura als blogs que verament m'interesan, pel contingut literari, filosofic o de divulgació científica. No es pot més del que hi ha. I tracto de considerar els blogs com un "corro" d'amics que ens llegim els uns als altres, hi que venen i s'en van.
Es en aquest aspecte amistós que hi trobo l'interés dels blogs.

Júlia ha dit...

De res, Vicent, estic molt contenta per la teva visita, m'agrada fer 'propaganda' dels autors i llibres que m'agraden.

Júlia ha dit...

De res, Vicent, estic molt contenta per la teva visita, m'agrada fer 'propaganda' dels autors i llibres que m'agraden.

Júlia ha dit...

Hola, Pere,
doncs gràcies pel comentari, ja miraré el text del poeta que comentes, trobo bé que donem a conèixer autors poc difosos.

Júlia ha dit...

Hola, Luis,
Jo també trobo que l'aspecte 'amistós' és el més remarcable dels blogs, més enllà dels aspectes literaris, sociològics i de tota mena que s'hi recullen.

Alprazolam ha dit...

Hola Júlia: ja he llegit el teu article. De totes maneres, no puc estar gaire d'acord amb tu quan escrius que hi ha blogs que no tenen res a envejar a alguns llibres. Trobo que és com comparar pintures amb poemes! Vull dir, una cosa és un blog, on un autor hi escriu reflexions, coses que li passen cada dia, etc., i una altra de ben diferent una novel·la, un recull de contes, etc. A més, quan jo vaig escriure que em sembla que perdo el temps llegint blogs, quan podia aprofitar-lo llegint llibres, em referia a llibres clàssics, a clàssics de la literatura, a literatura bona, en definitiva. Ja sé que molts dels llibres que s'escriuen avui en dia són púrria. I també és cert que hi ha blogs molt bons. Però és que en són tan pocs...

Júlia ha dit...

Hola, Alprazolam,
De fet, sempre s'ha escrit, en llibres i altres mitjans, molta fullaraca. El que passa és que això de la qualitat és, també, força subjectiu, lligat a modes i aficions personals.

És que el teu comentari em va recordar un eslogan de fa anys, 'donde hay un tebeo habrá un libro', y com els defensors del cómic deien 'donde hay un tebeo habrá otro tebeo'.

Perdre el temps també és una bona afició, de tant en tant.

Alprazolam ha dit...

Jo és que m'estimo massa els llibres convencionals. Ni còmics, ni blogs, ni ... hehe

Júlia ha dit...

Hola, Alzaprolam. Els llibres convencionals tenen al seu darrera molta 'literatura' i de fet, a tots ens fa il·lusió veure alguna cosa nostra en el format 'llibre convencional'.