Contradiccions bestials

Em sembla que és a l’excel·lent i crepuscular The misfits (Vides Rebels), de Huston, amb guió de Miller, que el personatge que interpreta Clark Gable, i que havia viscut de matar cavalls per fer-ne menjar per a gossos, davant del neguit de la noia, -una Marilyn ja tocada pel destí, com Gable i Clift, quan vol matar l’euga i el seu poltre, i recordant els temps en els quals escabetxava manades senceres, diu, si fa no fa:
-Com menys es mata, més dolent sembla...

Aquesta frase em ve al cap moltes vegades, perquè és tremenda i absolutament certa. Una mort violenta produeix un gran trasbals, però sabem que es mata i es mor a gavadals, per aquest món del nostre temps, i ens hi hem acostumat, fins i tot, altrament seríem cada dia al carrer, i no pas de forma esporàdica, demanant als poders públics intervencions contundents en els temes de política exterior i no seriem capaços d'anar al supermercat o a la perruqueria com si no passés res, mentre a uns quants quilòmetres en aviò no tenen ni aigua. M’ha vingut al cap aquests dies, altra vegada, la frase de la pel·lícula, amb tot això dels toros, als quals no he estat mai aficionada, però que respecto, des que vaig tenir una companya d’estudis el pare de la qual havia estat mosso d’espases, amic i conegut de personatges tan catalans –malgrat fer de toreros- com Marius Cabré o Bernadó. A través d’ella vaig parlar en algunes ocasions amb la mestressa del restaurant Casa Leopoldo, amb qui tenien una certa relació familiar, persona molt intel·ligent, afeccionadíssima a causa del context familiar, i a qui he escoltat opinions molt raonades sobre el tema.

Hi ha molta gent que teoritza sovint sobre la no-catalanitat o catalanitat de la festa. Cadascú s’agafa als arguments que li semblen més adients per demostrar les seves creences, com fem tots, car la història, els costums i la cultura són fàcils de manipular. Jo només puc dir que quan era petita hi havia molta afició, a Barcelona i altres indrets, tan poc sospitosos d’espanyolisme ranci com Olot, i que la cosa no venia de la postguerra sinó de molt abans. També em dol quan es parla de l’espanyolisme del pobre sant Isidre, ja que el meu avi, al cel sigui, que portava el seu nom, era paborde del seu altar, a un poble de la Catalunya profunda, carlí i conservador i la seva festa era i és molt i molt festejada a la pagesia. El que passa és que hem arribat a un desconeixement immens de la nostra pròpia petita i gran història i de la tradició urbana i rural, i donem per bones les consignes que ens imposen, sense burxar massa, no fos cas que en sortíssim escaldats.

Molts costums, pràcticament tots, ens han arribat des d’algun lloc i en algun moment. No hi ha res autòcton del tot, ni l’idioma, que és una deformació del llatí, com altres. On comença i acaba el que és autèntic? Ningú no ho pot dir i ens agafem al que cal, quan volem sostenir les nostres conviccions, mediatitzades sovint per la moda moral que toca. Per aquest camí, doncs, hauríem fins i tot d’admetre una certa raó als musulmans arrauxats que reivindiquen Al-Andalus, ja que hi van ser vuit-cents anys. Mirar tant al passat ens porta sentors de naftalina i la bel·ligerància hipòcrita envers determinades causes, mentre el món està com està em sembla força absurd. Fer volar coloms sobre què és o no és català -o espanyol-, o sobre qui és o no és català -o espanyol-, no em sembla saludable per a la convivència, la veritat.

Vaig anar, en una ocasió, amb una colla a visitar la cooperativa de Guisona, on es trossegen tota mena de bèsties, en quantitats industrials, per al consum excessiu de la nostra societat. La noia, molt amable, que ens feia de guia ens va explicar que l’escorxador no l’ensenyaven, ja que impressionava de forma excessiva, fins i tot ella mateixa, que treballava allà, no hi havia entrat més d’un parell de vegades. Però, és clar, això, em diran molts, és un altre tema. Un altre tema? La cria per al consum d’animals, avui, en què tot plegat s’ha convertit en una fàbrica més, a l’engròs, és absolutament dramàtica, cruel i forasenyada, però, per cultura i tradició, encara no m’he reconvertit en vegetariana ni crec que ho faci. Per no parlar de l’experimentació, de vegades amb intencions tan frívoles com aconseguir cremes de bellesa, per exemple. Llegia ahir, en uns fòrums sobre tot plegat, que la vida animal és cruel i que només cal veure els documentals sobre bèsties de tota mena i la seva lluita per la vida. Totes les coses, portades als extrems, ens fan arribar a atzucacs d’incoherència sense sortida possible, a no ser que renuncíem al món i a les seves vanitats, i ens retirem, com els eremites, a una cabana del desert, a pregar per la pau al món.