16.7.07

Records i personatges de Toledo


¡Oh dulces prendas, por mi mal halladas,
dulces y alegres cuando Dios quería!
Juntas estáis en la memoria mía,
y con ello en mi muerte conjuradas.
¿Quién me dijera, cuando en las pasadas
horas en tanto bien por vos me vía,
que me habíades de ser en algún día
con tan grave dolor representadas?
Pues en un hora junto me llevastes
todo el bien que por términos no distes,
llevadme junto al mal que me dejastes.
Si no, sospecharé que me pusistesen
tantos bienes, porque deseastes
verme morir entre memorias tristes.
Joan Boscà

Un rato se levanta mi esperanza:
mas, cansada de haberse levantado,
torna a caer, que deja, mal mi grado,
libre el lugar a la desconfianza.
¿Quién sufrirá tan áspera mudanza
del bien al mal? ¡Oh corazón cansado!
Esfuerza en la miseria de tu estado;
que tras fortuna suele haber bonanza.
Yo mesmo emprenderé a fuerza de brazos
romper un monte, que otro no rompiera,
de mil inconvenientes muy espeso.
Muerte, prisión no pueden, ni embarazos,
quitarme de ir a veros, como quiera,
desnudo espíritu o hombre en carne y hueso.
Garcilaso de la Vega




Dissabte, en tornar d’una paella familiar a prop de la platja, em vaig ensopegar, a la televisió, amb l’últim reportatge de l’incombustible –afortunadament- Informe Semanal, ja començat, dedicat a Garcilaso de la Vega. Sembla que s’ha trobat la casa on va néixer i que els descendents del poeta volen que Toledo li atorgui el relleu que mereix. Toledo aplega tanta història i cultura que gairebé no es pot abastar i tampoc no és estrany que El Greco hagi monopolitzat una mica les referències turístiques dels visitants anònims.

Des que era petita, tenia ganes d’anar a
Toledo. El mateix nom de la ciutat m’evocava una mena de boniques estampes plenes de fantasia infantil, m'havia anat formant un imaginari eteri, imprecís, fet de fotografies en blanc i negre i èpoques d’esplendor hispànic. Hi vaig aconseguir anar de jove, durant un segon viatge a Madrid, que un dia d’aquests explicaré més a bastament, durant una setmana santa, amb unes amigues. Vam haver d’arribar-hi en autoestop, a Toledo, aleshores no teníem por de res, hi ha qui diu que no passaven tantes coses, encara que jo crec que el fet és que moltes, les dolentes sobretot, no sortien al diari ni a la televisió. Però, de jove, el risc sembla inexistent; després, els anys i la realitat ens van acovardint de forma aclaparadora. Per això, tenir fills en edats massa avançades, pressuposa un excés de patiment afegit.

Recordo vagament la ciutat d’aquella època, encara que, de forma més precisa tinc la imatge de la visió de El entierro del Conde de Orgaz, que un capellà ens va mostrar fent córrer una cortineta a dins d’una església amb olor de ciris i d'encens, i en penombra. Encara no comptava l’exposició d’aquest quadre amb la parafernàlia actual, que li treu misteri, però la museïtzació –horrorosa paraula- ha banalitzat els espais culturals i la massificació turística ha arrabassat màgia i secret a les obres més belles. Recordo, això sí, que la visita, curta i apressada, no em va decebre gens i que em va deixar amb un regust d’enyorament profund, com en acomiadar-nos d’un amor infantil d’estiu, que probablement no retrobarem mai més.

Vaig tornar a Toledo fa tres anys, a l’estiu. Feia una calor immensa, i ja vaig trobar un Toledo molt diferent del que recordava, però m'hi vaig poder estar més dies i passejar per la ciutat amb més calma. Em va sobtar la teatralització que encara existeix a l’Alcàzar, amb tota aquella història gloriosa i autàrquica del general Moscardó, en plena vigència. Imagino que, amb els anys, la lectura d’aquell episodi dramàtic de la nostra guerra s’explicarà amb tota la seva complexitat i que la figura del general comptarà amb també amb una revisió biogràfica que el farà molt més interessant, car crec que va ser un personatge complex, però molt humà, per cert, més enllà de la manipulació franquista, inevitable, de tot plegat.

Garcilaso de la Vega ha estat, durant molt de temps, el secundari de luxe de la mitologia cultural toledana. Ell, i tota la seva època requereix molta més difusió. Explicava, una coneixedora del personatge, per televisió, que era un home que, malgrat ser soldat, no era amant dels esdeveniments bèl·lics, ja que s’adonava del fet que servien per poca cosa més que per provocar dolor i destrucció. D’aquests esdeveniments, però, n’havia fet la seva vida de soldat professional, i realitzava la seva feina amb molt de coratge, cosa que li va costar una mort prematura, als trenta-cinc anys. Avui el consideraríem, gairebé, una criatura. El destí i l’atzar ens condicionen la biografia i hi ha molts esdeveniments dels quals no podem escapar.

En una vida tan curta va tenir temps de fer de tot, de cavaller soldat, de poeta, d’enamorat. Es va casar i va tenir fills, amors prematurs i amors platònics. Va llegir molt i escriure molt, també en llatí. Va veure moltes terres i va estar fins i tot desterrat en una illa del Danubi, per haver donat suport al casament d’un nebot amb una dama d’estirp comunera. Eren temps difícils, incoherents, com tots, al capdavall. Va tenir una gran amistat amb el nostre
Boscán, (o Boscà, que no se m'enfadi ningú), que li va donar a conèixer formes poètiques modernes i també, diuen, l’obra d’Ausiàs Marc. Boscán va tenir més sort i va poder arribat als cinquanta anys, es va casar força bé, amb una senyora valenciana rica i intel·ligent, i va ser, penso, feliç familiarment, en la mida en què la felicitat és possible en aquest món contradictori i dolorós. Van pertànyer a unes generacions d’aristòcrates i burgesos benestants que començaven a valorar la cultura en un sentit molt ampli, gent privilegiada que llegia i escrivia i que sentia que aquests coneixements eren importants.

Quan es parla, sovint de forma absolutament parcial i oportunista, des d'angles oposats, però coincidents en menystenir el contrari, de català i castellà, d’Espanya i Catalunya, i en lloc d’anar a cercar elements de confluència i harmonia es va darrera de tot allò que marqui la diferència, s’obvien aquestes amistats profundes, el fet que, durant molt de temps, la llengua era un fet cultural força relatiu, ja que s’escrivia en llatí, en italià, de forma normalitzada. Es passa de puntetes per les èpoques històriques que no responen del tot al discurs que cal endegar. De Boscán, van dir en ocasions que no escrivia prou bé el castellà, pel fet que no era la seva llengua d’ús familiar, cosa que s’ha vist amb els anys que no era certa. Mort l’amic, Boscán té cura d’editar poemes seus i de Garcilaso, a Barcelona, d’acord amb la vídua. Sobre El Greco, cal dir que va ser un pintor, durant una època, menystingut, fins que
Rusiñol va comprar els seus dos quadres a París i va organitzar tot un esdeveniment cultural en portar aquestes pintures a Sitges. Rusiñol va ser un home admirable i integrador, brillant, amb un punt tràgic, que va redescobrir també l’Alhambra, i que va morir pintant jardins centristes, estimat per gent de tot arreu, castellana i catalana. Per part hispànica, segons la meva opinió, aquesta contribució de Rusiñol al redescobriment del Greco i de l’Alhambra resta, en general, poc reconeguda, ja sabem que en todas partes cuecen habas.

El Renaixement va tenir un pes immens a molts indrets catalans. Tortosa, que va ser una ciutat importantíssima en aquell temps, ha recuperat una mica folklòricament el tema, amb una festa renaixentista, cosa que resulta gairebé exòtica, davant l’allau de festes medievals que ens aclaparem aquests darrers anys. La gent humil se sentia catalana, espanyola? Jo crec que no es devia sentir res en especial, que sobrevivia com podia, sabent que hi havia rics i pobres i que calia tirar endavant. Quan es té prou feina per menjar cada dia, la qüestió cultural resta en un espai molt boirós, de forma inevitable. Durant molt de temps, a casa nostra, s’ha valorat per damunt de tot l’art Romànic, lligat als anys gloriosos de la Catalunya emergent, suposadament autèntica. El Renaixement i el Barroc, fins i tot el Gòtic, eren ja arts menors en aquesta contextualització interessada d’un passat complicat, divers i manipulable. La cultura, passada pel sedàs del poder del present, esdevé esquemàtica, encotillada. Precisament avui, a la Vanguardia, hi ha una entrevista molt il·lustrativa sobre el tema de la
cultura estalitzada, a Marc Fumaroli, que defineix la cultura d'aquest tipus com a religió de l'estat laic.

De Garcilaso i Boscán, més enllà de les seves biografies, ens n’ha quedat l’obra literària. Saura va manllevar un vers de Garcilaso per titular una pel·lícula,
Elisa, vida mía, on Geraldine Chaplin, aleshores encara la seva musa, recita el poema esmentat, per cert, amb no massa gràcia, les coses com són. Tinc pendent una visita a Toledo més llarga, si pot ser, per la primavera, com la primera, car l’estiu aclaparador de les terres interiors és dur, per als mediterranis. Encara que aquell concert d’insectes als cigarrales resulta evocador, també, bell per la seva música monòtona, i les ribes del Tajo, a l’estiu, s'emplenen d'una estranya poesia fluvial, esmaltada de silencis antics. Només espero que ningú disfressat de El Greco o de Garcilaso es passegi pels carrers de la vella ciutat, una de les coses que menys suporto, del turisme actual, són aquestes ridícules teatralitzacions carnavalesques.

¿Quién me dijera, Elisa, vida mía,
cuando en aqueste valle al fresco viento
andábamos cogiendo tiernas flores,
que había de ver con largo apartamiento
venir el triste y solitario día
que diese amargo fin a mis amores?

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aixó es el que jo en diria un article barroc,oníric i entusiasta.
Conéc Toledo, però de fa potser 25 anys, em va agradar molt la ciutat tot i que recordo feia molt de calor, però com era un cap de setmana i estava sól, vaig poder visitar-la com cal. Quan a Garcilaso de la Vega com resulta que el profe de literatura que tenia li agradava ens en va parlar bastant, per aixó en se d'ell, no tant com tú, però.

El veí de dalt ha dit...

Poc (o re) sé de Garcilaso i del Boscán (més de Rusiñol); però Toledo em porta records ambigus: una ciutat rica en patrimoni cultural(hi van conviure les tres cultures: cristiana, jueva i àrab; i això es nota pertot; però hi vaig fer part del servei militar. Arg!

Luis Rivera ha dit...

Vaig sovint a Toledo a passetjar, res mes. La tinc a 870 kilometres. Em pasa el mateis que amb Salamanca, Segovia o Ávila. Son ciutats en les que un temps ha restat detingut, enlairat, inmóvil. No vull dir que no siguin modernes, pero conservan un encis pre renacentista i també barroc. Hi han moltes ciutats petites i pobles, a la rodalía, que tenin un aire castellá enormement evocador.

De Garcilaso i de Boscán s'hauría de parlar molt i molt. Boscan es un exquisit i Garcilaso prodigiós. Homes de cultura, de una modernitat del seu temps, de talla similar si es vol a la de un Petrarca, van italianitzar la poesia castellana. El joc maravellos de la lira d'en Garcilaso es sublim: qui no recorda alló de?

Si de mi baja lira,
tanto pudiera el son que en un momento,
aplacara la ira
del animoso viento
y la furia del mar y el movimiento.

Luis Rivera ha dit...

He escrit 870 kilómetres en lloc de 80. La diferencia es considerable.

Júlia ha dit...

Francescs, jo no en sé pràcticament res, el que m'explicaven a l'escola i una mica de 'wikipèdia', he, he. És que m'he documentat per fer el post...

Júlia ha dit...

Veí de Dalt, encara vas fer la mili, eh? Ja no ets de la darrera volada...

Júlia ha dit...

Bon dia, Luis,
Tinc pendent un recorregut per totes aquestes altres ciutats, que no conec, encara.

Aquesta estrofa, precisament, me la sabia de memòria perquè quan ens feien aprendre mètrica. a batxillerat. m'era més fàcil recordar estrofes que no pas les combinacions de nombre de síl·labes i rimes. NO sé què deuen saber, ara, al batixllerat, tot ha canviat tant.

pere ha dit...

Jo, com el veí, vaig viure tres mesos a Toledo, a l'altra banda del Tajo, però, i procurava escapar-me sempre que podia al nucli de la ciutat. Bons records, els d'aquella època, barrejats amb un cert enyorament que enviava a través de cartes.

No crec que ningú s'enfadi perquè anomenis Boscán a Boscán. A la fi, si fos avui, em sembla que no seria un dels convidats a la fira de Frankfurt; encara que no crec que de la seva època hi anés gaire gent.

Júlia ha dit...

Al cadpavall, Pere, a mi tampoc m'hi han convidat i això que escric en català, he, he.

pere ha dit...

Segur que s'ha perdut la invitació, Júlia. Ja investigaré.