11.7.07

Belles barbes bàrbares




Si camines entre els pobres i pots fer-ho tal com ets.
Si amb un rei mantens conversa, i ell és ell i tu ets qui ets...

Rudyard Kipling 'If ' (versió Joan Crosas)


En escriure fa poc sobre les relacions de la gent anònima amb els famosos, em venien a la memòria aquestes paraules del poema Si... de Kipling, que van cantar, fa alguns anys, el grup Esquirols.

Hi ha d’altres versions del poema, com que no sé anglès no puc valorar quina és la millor, però aquesta m’agrada molt. Kipling va ser un home polièdric, que va guanyar el Nobel i va rebre molts honors però que també va ser qüestionat, com sol passar, ja que se’l va identificar amb l’imperialisme britànic. Cal entendre en quin moment històric va viure, el pas del temps, que el va perjudicar, està tornant a situar la seva obra on toca. Els seus llibres per a infants han esdevingut molt populars, sobretot El llibre de la selva. Disney va reduir el llibre a quatre historietes, però va produir una pel·lícula entranyable. Disney també ha estat condemnat per la progressia, com a representant fefaent de l’americanisme diabòlic. Sempre hi ha algun corrent de pensament que t’espatlla el gaudi de les coses, aparentment senzilles, amb aquestes polititzacions condemnatòries, vaja. El llibre de la selva, passat per Baden Powell, va originar l’escoltisme i les seves lleis i nomenclatura, que, a casa nostra, van monopolitzar durant tota una època l’educació catalana en el lleure, una mica elitista, de certes classes socials. Avui hi ha agrupaments a tot arreu, però, quan jo era petita, no s’hi entrava amb facilitat, per cert. La majoria dels agrupaments escoltes separaven nois i noies i hi surava un militarisme una mica ranci, cosa que no els treu mèrit en certs aspectes, molts dirigents transicionals van sortir de les seves files i van continuar practicant allò de la b.o. durant un temps. Tot cal situar-ho en el context, altrament fem lectures parcials, reduccionistes i amarades d’oportunisme de qualsevol cosa, ja sigui literatura o costums populars.

La versió de la qual he extret el fragment, m’adono que és de Joan Crosas, un dels components del grup
Esquirols, que va ser molt popular durant més d’una dècada. Els Esquirols, que provenien del poble de Santa Maria de Corcó, van començar cantant de forma una mica maldestre cançons més o menys muntanyenques i van arribar a ser força bons. A mitjans dels vuitanta, com passa amb tantes coses, van morir d’èxit. La professionalització comportava massa dedicació a alguns dels components i Crosas, que era una de les ànimes del grup es va anar dedicant cada vegades més al teatre, al doblatge i al cinema. Hi ha fins i tot una web demanant el retorn del grup i també, no faltava més, opinions trencadores en contra, que els tillen fins i tot de kumbaieros –a vegades ho eren força- i una mica frikis, paraula aquesta que serveix, -com la de patum-, per definir aspectes indefinibles de la gent i que, en ocasions, esdevé injusta, pel grau de menyspreu que comporta.

Els Esquirols van produir cançons inoblidables. D’altres, també, d’un patriotisme abrandat, una mica simplista. Als esplais s’hi han cantat cançons del grup durant anys i n’hi ha unes quantes que, crec, esdevindran inoblidables. Tenien molta cura de la música, i unes veus boniques, que els atorgaven una personalitat extraordinària.
Joan Crosas va seguir el seu camí divergent, va ser pirata amb Dagoll Dagom, i s’enfilava pels pals del vaixell de Mar i Cel, bronzejat i ardit. És un actor amb una veu baronívola i una mirada penetrant, que va guanyar molt deixant-se barba, ja de jove. De vegades, si sóc a casa, he de dir que fujo del cor de la ciutat i m’enganxo a l’amor en tiempos revueltos, una sèrie que va començar com una còpia en castellà de temps de silenci, però que ha anat fent el seu camí, amb èxit, i que per això s’està allargant vers l’infinit com el cor esmentat. Aquestes sèries tenen l’avantatge que, encara que te les miris de tant en tant, dues o tres vegades al mes, per exemple, com que s’alenteixen per durar, tornes a reprendre el fil de seguida.

Joan Crosas hi fa de Ramiro, pianista enigmàtic i bon jan. Jo crec que faria un bon trio amb l’home del piano de Dylan i amb el pianista vençut de Vázquez Montalbán. És un paper d’home en qui es pot confiar, que ho percep tot i que té, segur, un estrany i tèrbol secret, un passat, que potser trigarem molts capítols en esbrinar. La televisió catalana l’ha recuperat en ocasions, a Crosas; no sé si era a ventdelplà que el van matar de seguida, però com que molta gent el reclamava, el van fer retornar amb aspecte de germà bessó, que sempre és un recurs adient a les ressurreccions novel·lesques. A Madrid ha treballat molt, en musicals i obres de teatre que, malauradament, no hem vist a Barcelona, com My Fair Lady, on va tenir un premi per fer del pare marginal i arrauxat de la noia. Crosas és un gran actor i roba totes les escenes on surt, la veritat. A més, canta molt bé, i moltes de les millors lletres del grup eren també d’ell. Fins i tot en aquesta darrera Carmen, d’Aranda, segons la meva opinió, una mica delirant, on, curiosament, alguns catalans exercien de bandolers i toreros, ell, per aquelles coves de Sierra Morena, resultava absolutament creïble.

Sobre les barbes, jo crec que als homes una mica madurs, els afavoreixen. Ramon y Cajal, home vitalista, que opinava de tota mena de temes, que no tenia por en contradir-se i canviar d’opinió, i que havia vist com l’omnisciència barbuda donava pas a la moda de l’afaitat perfumat amb floid, en parla, en un escrit, i opina que fins homes poc afavorits milloren, i molt, amb barba. Hi estic d’acord. M’he adonat, amb sorpresa, que, de forma inconscient, visito força blogs de barbuts interessants –interessants literàriament, ep-. El meu marit també en porta, de barba. He de dir que entro a d'altres blogs de senyors madurs ben afaitats i que la barba no determina pas l’excel·lència del contingut blogaire, només faltaria que ara em titllessin de barbofília i discriminació afaitativa.

Mistinguette tenia una cançó sobre els barbuts, que cantava
Núria Feliu en català, i que, de forma picaresca, feia de la barba un símbol fàl·lic, de masculinitat, amb una tornada que deia, sifanofà:

Oh, senyor, vostè em podria dir, com ho fan els barbuts quan se’n van a dormir, si la barba posen sota dels llençols i així no es veu, si la barba posen fora dels llençols i així ja es veu, oh senyor barbut digueu, si per sota la fiqueu o per sobre la poseu, digui, digui amb dolça veu...

A la canço hi surt fins i tot Tristan Bernard, autor avui oblidat, barbut famós a l’època. L’època de Mistinguette va ésser barbuda, els senyors respectables duien barba, quan més espessa, millor. Quan jo era jove la barba va esdevenir símbol de rebel·lia i hi havia xicots als quals, fins i tot a la feina, els havien manat afaitar-se, si no volien maldecaps. Va ser una època peluda, de melenes, patilles i barbes. Ara som a una època més pelada, en molts aspectes. Durant un temps, el meu ideal de xicot duia barba, ulleres, fumava en pipa, recitava poemes i anava d’excursió. Coses de la joventut. Encara ara, però, admeto que els senyors amb barba acurada em resulten molt més atractius, en general, que els afaitats. Per això el senyor Crosas, tocant el piano al Morocco de ficció, resulta un paradigmàtic representant d’aquest model masculí. Quan algú amb barba se l’afaita, sembla tot un altre, canvia com de la nit al dia. Hi ha qui es mira al mirall i no s’hi reconeix i acaba per tornar-se-la a deixar créixer, de forma inevitable. Però també n’hi ha que no portem ni portarem barba, com la majoria de senyores, i, en mirar-nos al mirall, de tant en tant, ens preguntem, aquesta sóc jo? Per cert, les dones barbudes van sovintejar als circs del passat, que tants estranys espectacles aplegaven, com el de Buffalo Bill, mencionat en comentaris al blog anterior. Ribera en va deixar un testimoni contundent, en aquella imatge inquietant de
Magdalena Ventura. Avui, que la dermoestètica vol depilar fins i tot als senyors, reivindicar el pèl corporal sembla, ben bé, una vulgaritat d’allò més xarona. Però ja ho deien els grans, allà on hi ha pèl hi ha alegria, mujer con bigote se casa sin dote, el hombre y el oso, cuanto más pelo, más hermoso i coses així, que potser caldria recuperar de forma desacomplexada.





21 comentaris:

pere ha dit...

Suposo que de les morts, les resurreccions i les desaparicions dels actors de les sèries, sobretot les que s’allarguen indefinidament, té a veure també amb les propostes de treball externes que reben. Ara mateix, Boris Ruiz, més conegut com Ramiro, se n’ha anat a visitar la seva mare (em sembla) i vés a saber quan tornarà.

A mi, això de la depilació m’ha agafat massa tard, i mira que la necessitaria. Ara, qualsevol dia me’n faig una d’integral, a veure què passa.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Lo de l'Esquirol ve del poble, el que no se si és un malnom de la Mateixa Santa Maria de Corcó, o l'Esquirol és al costat. Al trencall per anar a Tavertet hi el rétol de l'Esquirol

xiruquero-kumbaià ha dit...

Caram, aquesta vegada m'ha tocat d'aprop,ho dic pel vicle dels "anti"Esquirols.
Salutacions.

Júlia ha dit...

Sobre l'Esquirol, sembla que el nom venia d'un esquirol que tenien en una gàbia a una masia del terme. El fet d'anomenar 'esquirols', fins i tot en castellà, als que treballen i no fan vaga, crec que ve del següent (copio alcover-moll):

'nom d'obrer no agremiat, prové d'un fet ocorregut durant la segona meitat del segle XIX: a la vila de Manlleu els teixidors treballaven cadascú a casa seva per compte dels fabricants; aquests muntaren un edifici perquè els operaris teixidors hi anassin a teixir a hores fixes; els teixidors manlleuencs no hi volgueren anar; aleshores els fabricants envidaren els teixidors de L'Esquirol (Santa Maria de Corcó), i aquests consentiren a anar-hi a treballar, amb la qual cosa concitaren la indignació dels obrers manlleuencs, qui els insultaven amb el nom d'esquirols per esser nadius del poble d'aquest nom. El mot esquirol amb aquest significat ha passat del català a l'espanyol, on és avui d'ús general sempre que es parla de vaguistes i no vaguistes'.

Júlia ha dit...

Pere, no ho facis!!!!!

Júlia ha dit...

Francesc, crec que és un 'altre' nom del mateix poble, al menys d'un nucli important.

Júlia ha dit...

Ai xiruquero-kumbaia, que se't veu la motxilla, he, he.

El veí de dalt ha dit...

Doncs jo no duc barba i no sé si tinc una veu "baronívola" o "varonívola". Sigui com sigui, recordo Els esquirols, i el Crosas,crec, és un bon actor.

Júlia ha dit...

NO hi fa res, veí, el tema barbut, com he dit, no determina res, és una opinió personal i subjectiva. Baronívola, baronívola, he, he.

Luis Rivera ha dit...

Dues coses:

Recordo amb irritació (avui) els casals als que hi anava (ja tinc molts anys, 63) i en el que cantabam en el foc de camp una bella cançó de la que la seva lletra deia

"Quant la plana siguie morta,
qunat no hi resti ni un ser viu,
la montanya encara forta,
alçará el seu front altiu"

I inocenmet, el vicari de la parroquia, veía amb bons ulls un cambi de lletra:

"Quan Espanya sigui morta,
quant no hi resti ni un ser viu,
Catalunya sempre fota
alçará el seu front altiu"

Y dues:

duc barba des de fa curante anys. No em propos per a res, per soc de la generació de la barba i la revolució.

Júlia ha dit...

Hola, Luis, aquesta cançó és 'La muntanya venerada', una antiga cançó amb lletra de M. Marinel·lo i música del mestre Sancho Marracio, i ja fa molts, molts anys, que hi ha el costum de canviar la lletra amb això de les Espanyes i la Catalunya supervivent, coses del país, però jo crec que és allò que diuen 'creia un ciego que veía y eran las ganas que tenía'.

Una broma contracultural consistia també en cantar la lletra antiespanyola amb la música del porrompompero i accent catanyol (català amb accent andalús, si fa no fa).

Aquestes coses, com els acudits anticatalans i altres gracietes, val més prendre-les amb 'filosofia', en el sentit més casolà d'aquest terme, ep, que no se m'enfadi el filòsof d'Ocata, encara que em sembla que també té sentit de l'humor.

Júlia ha dit...

Per cert, efectivament, ets un dels barbuts que visito, vaja, ho sé per les fotografies, els que n'hi teniu alguna penjada, al blog.

Luis Rivera ha dit...

NO crec que el filosof d'Ocata s'enfadi per aixó.

Júlia ha dit...

Perdó: Sancho Marraco, ho he escrit malament.

Júlia ha dit...

Jo tampoc, era una broma! Com que en sabeu tanta, de filosofia 'seriosa' tots dos...

Gabriel Jaraba ha dit...

Sobre Kipling. Les acusacions d'imperialisme, descontextualitzant l'autor de la seva època, servirien igual per a Clement Atlee, l'interlocutor de Gandhi per a la independència de l'India (si en lloc de tenir Atlee al davant Gandhi hagués tingut algun altre imperialista de veritat, veuriem què hauria estat del famós gandhisme. Però m'equivoco: la prova del nou que mostra la inanitat política del gandhisme es troba en la creació del Pakistan... i del mateix assassinat de Gandhi).

La mala interpretació de Kipling és del.liberada. S'esmenten els dos primers versos d'un poema seu: "Orient és Orient i Occident és Occident, i mai es trobaran" però no els dos versos finals amb els quals conclou el poema, que són un cant a la fraternitat humana per sobre les cultures. Car Kipling és un francmaçó universalista, i només cal llegir el seu poema La meva Lògia mare per veure com descriu la fraternitat maçònica que uneix cristians, hindus, musulmans i sijs. Com a maçó, té un profund coneixement simbòlic, i El llibre de la selva amaga profunds ensenyaments sobre la naturalesa humana. La seva adopció com a inspiració pels grups de llobatons escoltes no va ser debades: Lord Baden Powell va estar molt inspirat pels francmaçon amb els quals compartia amistat, tot i que no formava part de l'Orde. Però, sobre tot, per Ernest Thompson Seton, un precursor nordamericà que es pot considerar el creador de la mentalitat ecologista moderna.

Curiosament, els primers escoltes van ser acusats de pacifistes pels militaristes britànics de l'època, que volien que els nois duguéssin armes i seguissin formació paramilitar. Doncs l'organització escolta no ha estat mai militar ni militarista, sinó simbòlica i estructurada al voltant d'un mètode educatiu orientat a l'autoresponsabilització dels joves i per tant necessitat de suports simbòlics que l'estimul.lin. Igualment va ser acusat de moviment maçònic pels episcopats, fins que a França i Bèlgica els humanistes cristians, seguidors d'Emmanuel Mounier, van adaptar-lo a moviment confessional.

Curiosament, a Catalunya, l'escoltisme promogut per Mossèn Batlle no volia ser un escoltisme catòlic; la decisió fou posterior.

Júlia ha dit...

Gràcies pels comentaris i les precisions, Gabriel. Potser també caldria contextualitzar, però l'escoltisme de la meva infantesa era molt restringit a determinats àmbits socials, aviat va evolucionar i ampliar horitzons. Crec que la situació social de postguerra, però, també propiciava aquesta mena de tancament.

Sobre Kipling, un home molt interessant, cal rellegir-lo i intentar aprofundir-hi.

Jordi Lon ha dit...

Hola,

Sóc un dels impulsors de la campanya "torneu, torneu Esquirols", que fa un parell d'anys va aconseguir cert ressò per internet i també al món real (Esquirolades i homenatges per tot el país).

Quan em diuen kumbaià en to despectiu no m'ofenc. Al contrari. Sento una profunda llàstima per la persona que ho fa. Penso "pobre ignorant, no sap el que es perd". Em considero afortunat d'haver viscut l'experiència dels focs de camp, de les rutes pel Pirineu, de les vetllades sota els estels, de les cançons en grup, de l'esforç recompensat per la visió des d'un cim, d'haver après de la forma més directa què vol dir 'compartir' i què vol dir 'austeritat' (ara en diuen solidaritat i sostenibilitat).

Podria estar-m'hi hores. I parlo en passat, però tot just vinc de passar un cap de setmana acampat al Pirineu amb els companys i companyes de sempre (els amics de veritat) i de trescar per la magnífica vall de Tavascan.

Kumbaià jo? I tant!

Júlia ha dit...

Hola, Jordi, benvingut,
Doncs felicitats, és una bona campanya, encara que no hagi aconseguit els objectius, de fet crec que som molts els qui pensem que va ser una llàstima la prematura separació del grup.

Sobre els xiruqueros i els kumbaiàs, crec que el mot, com tots, designa un ampli ventall de persones i entitats diverses i em sembla molt bé la reivindicació d'aquest tarannà lligat a l'excursionisme i al gaudi de la natura que fa el xiruquero, en Gabriel i tu mateix.

Jordi Lon ha dit...

Júlia,

en primer lloc, felicitats pel bloc, que he conegut a través del xiruquero.

Només una apreciació sobre la campanya "Torneu, torneu Esquirols". Al nostre entendre, els objectius sí que es van acomplir. I amb escreix. M'explico. Com déiem a la presentació de la campanya:

"L'objectiu d'aquest homenatge, doncs, és donar a conèixer l'aportació del grup Esquirols, resituar el seu lloc en la història de la cançó, demanar que es reeditin els discs amb dignitat i, per què no?, intentar que el grup es reuneixi de nou per actualitzar les cançons més populars i fer-ne de noves, enregistrar-les i presentar-les en directe".

De tots aquests objectius, l'únic que no es va acomplir del tot va ser l'últim, el de fer noves cançons. La resta, sí. Cal destacar la reedició en format CD de l'obra completa del grup arran de la pressió popular via mail a la discogràfivca PDI, la reunió dels membres del grup sobre l'escenari en tres ocasions (l'Esquirol, Manresa i Sant Andreu) i el tractament mediàtic que va tenir el grup i la pròpia campanya durant aquells anys (2004-2005). En tenim un bon recull de premsa.

Com van dir ells mateixos a l'homenatge del Sant Andreu Teatre (i com va quedar demostrat en el mateix acte): "Esquirols no podem tornar, perquè sempre hem estat aquí a través de les cançons."

Júlia ha dit...

Doncs, podeu estar-ne molt satisfets. De fet és cert que durant molt de temps costava de trobar segons quines cançons en disc i ara és possible recuperar-les. Espero que els poguem anar retrobant de tant en tant, doncs.