29.8.07

Llums en la foscor

Amb endarreriment i poca publicitat, ens ha arribat la pel·lícula francesa L’Équipier, traduïda com (?) El extraño. Vaig fer una escapadeta per veure-la, la passaven a la sala més petita del Renoir Floridablanca, però el boca-orella deu haver funcionat, perquè les vuit files eren gairebé plenes, diumenge. No és una pel·lícula extraordinària, però té un encant especial. Molts encants, de fet. El primer, que és francesa, i que de franceses ens n’arriben amb comptagotes. El segon, una excel·lent interpretació: Sandrine Bonnaire és la noia i, per als qui veu anar a veure, fa anys, Hoy empieza todo, podreu retrobar Philippe Torreton, un habitual de Tavernier, l’inoblidable mestre parvulista d’aquella història entranyable, sobretot per als de la professió educativa, que, a casa nostra, no sembla, per ara, massa valorada cinematogràficament i que quan surt en alguna telesèrie recorre als tòpics més arnats. L'Équipier tracta el tema de l'home misteriós, turmentat i solitari, que arriba a una comunitat tancada i trasbalsa la aparent normalitat del conjunt, secrets familiars del passat, amors impossibles, intolerància, homes castigats per la vida i dones insatisfetes, vet-ho aquí. I un rerefons que fa referència a la guerra d'Argèlia, que és un d'aquests esquelets més o menys amagats a l'armari del patriotisme gal. Bonnaire, per cert, ja havia patit força per la Bretanya en aquella interessant pel·lícula de Chabrol, Au coeur du mensonge.

L’encant més evident de la pel·lícula rau, sobretot, en els paisatges bretons i en aquest far real, La Jument, situat al mar, en aquest finisterre francès tan èpicament salvatge. La història està bé, però es veu venir de seguida el que passarà, la veritat. Fa uns dies, al Cafè d’Ocata, parlant del magnífic llibre Incerta Glòria, de Joan Sales, hi va haver una mica de debat sobre la novel·la com a gènere, en el sentit que hi ha qui n’ha deixat de llegir, sobretot, crec jo, a causa de les moltes decepcions provocades per les propagandes oportunistes, en les quals ens passen sovint garses per perdius. Malauradament, a més, encara que ens volguem sentir joves, el sentit de la novetat es va perdent i ja saps què passarà, més o menys, a moltes de les històries que t’expliquen, ja sigui de forma visual, verbal o escrita. No es tracta d’inventar coses noves, sinó fins i tot de recrear d’alguna manera original les antigues, si el llenguatge és bo, les velles històries ressusciten en condicions òptimes de tornar-nos a emocionar. Quan vas llegint més -o mirant més cinema- t'adones sovint que aquella història que tant et va emocionar està inspirada o, senzillament, copiada, d'alguna anterior que desconeixies aleshores.

El món del mar és interessant, enigmàtic, i els fars són indrets misteriosos, elements simbòlics, més enllà de la seva realitat i de la vida duríssima que feien els farers. Comparats amb fars com La Jument els de casa nostra són entranyables llumetes acollidores, però fan el seu efecte. Precisament avui, al suplement de Cultura de la Vanguardia –sóc pesada amb el pretèrit, però trobo a faltar aquell suplement antic que era, tan sols, de llibres- Joan de Sagarra parla de tres llibres sobre fars que ha llegir darrerament, Els fars de Catalunya, de Marc Soler, Faros, de Walter Scott i Le roman des phares, una recopilació de textos literaris i documents sobre aquests edificis, realitzada per Dominique Le Brun, amb diverses dades sobre la seva construcció, la seva història, la seva decadència. La majoria de fars occidentals es van automatitzar a principis dels noranta, per cert. No explico més coses sobre l’article de Sagarra, ja que val més llegir-lo sencer.

No sé com està la qüestió de l’accés al nostre Far de Montjuïc, per cert. He sentit a dir que s’hi volia fins i tot instal·lar un restaurant, cosa que va provocar protestes, però com que amb l'hotelot pijo ja ens han fotut un bon gol, es pot esperar de tot. De fet s’ha previst un camí de passeig fins allà, però crec que encara no està arranjat del tot. Un far proper a nosaltres era també el de Calella, hi havia una marca de fil per cosir que es deia El faro de Calella, i als cilindres de paper que protegien el producte hi havia, dibuixat, aquell evocador far misteriós. No m’estranya gens que els fars hagin inspirat narracions i poemes, com aquell tan conegut del faroner del Cap de Creus, de Miquel Desclot, gran poeta. Sobre la poesia, a molta gent li ha passat com amb la novel·la, que es magnifica un tipus de poesia tan estrany i allunyat de la gent, que la gent normaleta s’ha acabat allunyant de la poesia. Un blogaire interessant es diu, per cert, El vigilant del far, i ara m’adono que fa temps que no el visito, és que no es pot estar a tot arreu. M’he ensopegat també amb un post sobre fars de Menorca. De tot plegat dedueixo que en aquests darrers temps, la curiositat sobre els fars i els farers s’ha anat desvetllant progressivament.


El CCCB va presentar diferents instal·lacions, fa alguns anys, sobre els Fars del segle XX, entenent Far en el sentit metafòric de persones que han il·luminat el camí de la resta. Això de ser considerat un far és força relatiu i subjectiu, i, a més, els fars no han evitat pas sempre els accidents ni els naufragis. Recordo una cobla d'aquelles que circulaven copiades a les llibretes dels alumnes, tus ojos son el faro que ilumina mi camino, un día parpadeaste y tropecé con un pino...

10 comentaris:

Albert de la Hoz ha dit...

Miraré d'anar a veure la Sandrine Bonnaire

Ricard ha dit...

Els fars sempre ens resulten inquietants i enigmàtics. Recordo molt bé aquest far de Calella que comentes. De d'adolescent havia passat algun estiu a Sant Pol i a la nit a vegades caminàvem fins a Calella.
Hi ha un bloc d'una amiga molt afeccionada als fars http://lalentedeprimerorden.blogspot.com/
Seguiré la teva recomanació i aniré a veure la pel·lícula. El cinema francès sempre m'ha agradat molt.

lola ha dit...

Quan, per fi, i cada vegada amb els anys, certament, costa més, trobes una novel.la que t'agrada, el plaer és superior a qualsevol altre de literari. El que passa és que -a mi em passa, vaja- tinc el record de grans novel.les i aquest record fa d'ideal on tota la resta s'hi estavella.
I després hi ha la sensació de pressa: que els anys passen i la biblioteca creix. Que hi ha tant a llegir... Suposo que arribarà una edat, quan siguem velletes, en què ja no importa: jo em guardo la col.lecció de novel.la policíaca per a gaudir-la de nou, sense cap mania, llavors. Com feia quan era adolescent, que m'ho llegia tot.

Lola

Gregorio Luri ha dit...

Un far immortal: el de Hero encenent el foc de la seva torre-presó per dirigir el rumb de Leandre.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Per cert, ja deia l'altre dia que llegia poc precisament per aquesta sensació de "dejà vu", però una novel·la que em va agradar es "Mentira" ara no recordo com es diu l'autor, i per variar amb les que m'agraden la vaig deixar. Es de Barcelona..., ah! ja ho recordo; Enrique de Heriz, wem va semblar molt interessant. I aixó que es un totxo.

Júlia ha dit...

Hola, Albert, ja em diràs què et sembla, ja aviso que no és res d'extraordinari, ep.

Júlia ha dit...

Bon dia, Ricard,
doncs sí, són enigmàtics i misteriosos, no m'estranya que hagin suggerit tantes històries.

Júlia ha dit...

Bon dia, Lola,
la capacitat lectora crec que també minva una mica amb els anys, entre d'altres coses la vista -al menys la meva- ja no és el havia estat. El que, afortunadament, també s'abalteix, és la dèria de llegir-ho tot i veure-ho, farem el que podrem...

Júlia ha dit...

Bon dia, Gregorio, certament, uns amors tràgics i un far mític, llàstima que avui Hero l'associem més a la confitura que no pas a la sacerdotessa confinada en un indret tan feréstec.

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc, una novel·la interessant, que va tenir un premi -si no recordo malament- de la crítica. La vaig llegir i em va agradar, és original, però he de dir que no em va entusiasmar, potser és que tenia massa expectatives, cosa que no s'ha de fer.