28.9.07

Oficis que es perden





Dejar huella quería, y marcharme entre aplausos...

(Gil de Biedma)

Això que explicaré ara pertany a l’àrea argumental que feia que el pare i la mare em botzinessin manifestant:
-Sembla mentida que siguis mestra.
Aviso.

Ja que el post anterior era seriós ara m’abelleix de tocar temes –aparentment- menys transcendents i literaris, res humà no m’és indiferent. Fa uns dies, per casualitat, tant al Cafè –òndia, darrerament sempre el menciono, pensareu que tinc algun tipus de comissió en les consumicions i res d’això, ep- com en d’altres indrets misteriosos de la virtualitat, em vaig ensopegar amb aquest senyor irrepetible –per ara- que va ser Joseph Pujol. Vaig pensar que l’home, des del passat, em feia una crida subtil a evocar-lo a La Panxa del Bou. Per raons òbvies, ja què, de fet, en Patufet surt de la Panxa del Bou gràcies al pet del bou llegendari. Crec que d’algun lloc del més enllà, l’esperit d’aquest marsellès –o català- s’ha posat darrerament, -qui en pot saber els motius-, en contacte amb mi.

Aquest senyor, ben plantat i decidit, va descobrir de molt jove, banyant-se a la Mediterrània, talment un Sant Pau modern al Camí de Damasc, que tenia un estrany do, cosa que li permetia, amb el seu anus, fer filigranes diverses. La cosa el va motivar a bandejar el seu ofici de flequer, a no dedicar-se al cant convencional –tenia, diuen, bona veu- i a oferir-se a un empresari de music-hall per a un espectacle singular.

Va arribar a cobrar molt més que Sarah Bernard, i, en canvi, avui, és molt menys conegut, encara que resulta un artista de culte entre minories capaces d’acceptar formes d’art més originals que no pas les convencionals. De fet, però, crec que era Mariscal –perdó si era un altre, sempre cito de memòria- que va dir, en una ocasió que feia un pet i li pagaven, però, és clar, era en sentit figurat –imagino-.

Tocava, Pujol, instruments diversos, interpretava melodies, reproduïa sons de tota mena. Diuen que es va retirar amb una acurada interpretació del terratrèmol de Sant Francisco. Segons diuen els seus biògrafs, com que era un home bonhomiós, es va sentir trasbalsat pels fets de la primera guerra mundial. Sembla que, a més, va tenir alguns problemes econòmics encara que va muntar un teatre propi i que durant molts anys, més endavant ja amb alguns dels seus nombrosos fills -aquests, però, dedicant-se a d'altres disciplines teatrals-, muntava una mena de varietats diverses i reeixides. Es va retirar al seu poble i va morir als vuitanta-vuit anys, envoltat dels seus néts i besnéts i havent retornat, de nou, al seu antic ofici de flequer -sembla que fins i tot va muntar una fàbrica de galetes-, l’any 1945. Cal dir que a causa de la guerra, dos dels seus deu fills van patir invalidesa i un va estar presoner durant un temps. I ell, que amb tanta fe havia interpretat La Marsellesa en la seva innovadora versió instrumental, com devia sentir, aleshores, que el patriotisme no era innocent ni inofensiu!

A la xarxa hi ha força informació sobre aquest senyor extraordinari, molta de la qual en francès, anglès i altres llengües universals. Sembla que era marsellès però, evidentment, de família catalana. Molts catalans hi havia, a Marsella, en aquells anys. Fins i tot la nòvia del comte de Montecristo i el seu cosí, el dolent de la història, eren catalans. També n’existeixen alguns emuladors, moderns, però que no li arriben, per ara, ni a la sola de les sabates.

El fet és que l’habilitat amb la qual aquest Pujol va esdevenir immortal no era pas escassa, fa anys. Sense arribar a extrems tan olímpics, jo havia escoltat històries sobre persones que podien fer pets a voluntat, tants com els venia de gust, i emetre petites melodies també. El meu sogre explicava una anècdota, sobre un del seu poble, que cultivava aquest art en moments de lleure, abans de la guerra, un dia, va anar al Passeig de Gràcia, es va agafar ben fort a una reixa de ferro, i va començar a cridar:
-Ja sortiràs, ja!!!!! –bramava, amenaçador, mentres l'estirava.
Quan va tenir al seu volt un bon cercle de gent encuriosida, que no gosava fer res per por del seu possible capteniment agressiu, va aixecar una cama i els va engegar un raig de sons estridents, impressionants.
-Ja has sortit!!!! –va exclamar, amb gran diversió per als companys i coneguts, que contemplaven la multitud badoca amb l'agosarada alegria del jovent.

Aquest tipus de bromes, tan entranyables, s’han perdut. I també, al menys públicament, aquesta habilitat que, en menys grau que en el cas de l’artista, devia ser molt més freqüent del que pensem ara. Potser l’alimentació antiga, qui sap, afavoria la concentració de vent a la panxeta, i això propiciava la utilització d’un instrument tan natural i prodigiós. A més, avui, com que estem carregats de punyetes i som tan fins i fifilonguis, una habilitat d’aquesta faiçó seria fins i tot mal vista o bé quedaria marginada als espais televisius de pocasoltades de tota mena. De fet, Joseph Pujol no va viure de rendes, doncs, com qualsevol cantant d’òpera, o gimnasta, o violinista, va practicar, millorar, treballar, diversificar, les seves tècniques. Va innovar, va experimentar, va ser, doncs, un gran treballador de l’espectacle. L’èxit, per cert, no li va pujar mai al cap.

Al poble català se’ns ha titllat d’escatològic. El fet és que corrien molts acudits, poemes i anècdotes en la nostra estimada parla, relacionats amb l’activitat humana menys agradable de poetitzar acuradament. Jo penso, que, en el fons, i com ja s’ha analitzat per experts, un cert pudor envers el sexe feia decantar vers la vessant escatològica l’humor popular, groller. És clar que, en el secret dels cercles d’amics, gent com Pitarra feia de les seves amb Jaume I i les seves disbauxades activitats amoroses, però eren una minoria, encara que selecta. En canvi, un senyor seriós de la meva parròquia, gran actor amateur, en moments íntims de les excursions, vora focs rurals acollidors, ens recitava l’Oda a la m..., o les Virtuts del C... –perdoneu, però jo també tinc les meves manies i autocensures ancestrals i no cal ser massa explícits que la blogosfera és pública- amb gran sentiment, i feia morir de riure, i això davant d’infants i tot, sense cap mena de mania, la veritat. Mentre que un acudit verd es reservava a la zona adulta i encara. El meu avi, que era una mica lletraferit, recitava amb èmfasi un llarg poema -no pas seu, sinó popularíssim- que començava: rots, pets, mocs, llufes i gargalls... i que potser molts catalans de soca-rel i origen popular coneixeu o heu escoltat en alguna ocasió.

Recordo la història d’un pagès, explicada pel meu oncle (capellà!), que en lloc d’anar a fer-se un retrato anava al retrete (mot, per cert, en desús), i em sap greu haver-la oblidat en part, ja que la cosa provocava tota una sèrie de malentesos molt sucosos. Crec que la pansexualització de la nostra societat actual, hedonista i frívola, amb l’alliberament evident sobre el tema, també en literatura, ha provocat que aquesta sublimació de l’aspecte genital que se centrava en l’analitat, s’hagi perdut, en gran part. Hi ha moltes cançons catalanes tradicionals que evoquen aquest tipus d’activitats i temàtiques: La m.. a la muntanya no fa pudor, En Baldiri puja al terrat, amb un pot de m... al cap, ai si fossin més claretes, en podríem fer pastetes, bon c... mal de ventre fa passar... etc. etc.

Un dels punts claus pels quals la immersió lingüística no podrà ser mai perfecta és el del llenguatge popular, escatològic, sexual, els renecs, les picardies, i tota una sèrie de coses que s’han d’aprendre al carrer, de viu en viu i mai dels mais a l'escola. Malgrat que en més d’una ocasió he manifestat a les mestres parvulistes del cole la necessitat d’endegar una experiència en aquest sentit, incorporant al currículum textos com els que he mencionat en l’anterior paràgraf, en el marc de la pedagogia constructivista, tan sols he aconseguit una total incomprensió, per ara i que em miressin malament, ai, senyor, ja rapapieja, aquesta dona. Tinc fe, però, en les noves generacions, i com que ja he esmentat la presència etèria d’aquest esperit pujolià en la meva vida, ahir vaig sentir un nen de l’escola, bolivià, però ja immergit que cantava una cosa així com ara: Pedoman, es fa un pet, y huele fatal, es fa un pet i mata tothom... No he aconseguit, encara, esbrinar si la tonada pertany a alguns dibuixos animats o si se l’havia inventat. Tampoc no sé d’on havia tret això de Pedoman, però estic investigant el tema. M’ha sobtat també el desacomplexat bilingüisme de la versió, de la qual caldria retirar la violència implícita en la intenció assassina del pet de l'heroi. Coses d’infants, sí, però... una mica misterioses, en el context del que explico, oi?

Sobre el cinema i Pujol, així com Recha, sembla, té els drets per porta al cinema Incerta glòria, he llegit que Johny Deep, sempre original i agosarat, s’ha interessat en ocasions pel personatge de Joseph Pujol. En algun lloc, he llegit un comentari brillant sobre el tema, una cosa com ara: segur que la pel·lícula tindria un premi als efectes especials... La història, més enllà de l’habilitat del protagonista, seria ben convencional, car aquest senyor va ser un pare de família com cal, al capdavall. Sembla, però, que alguna cosa s’ha fet, ja, en cinema, doncs hi ha un film de 1979 sobre aquest artista immens, i no és l'únic. No n'he vist cap, d'aquestes pel·lícules, i això que una d'elles la interpretava l'inoblidable Ugo Tognazzi! A veure si algun dia per la tele -o al Mélies- tenen el detall...

Hi ha qui diu que és marxista, però de Groucho Marx. En canvi, encara no he sentit cap pujolista que ho fos de Joseph Pujol. Però tot arribarà, ja ho veureu. Molts escriptors catalans s'han interessat per la seva vida i miracles, cosa inevitable, ja que resulta inquietant, tot plegat.

Respecte a les activitats lligades a la vida natural, fa uns dies Monzó -que també en alguna ocasió ha escrit sobre aquest artista-, a La Vanguardia, esmentava el fet, lamentable, que al cim del Montblanc, a causa de la massificació de l’alpinisme, s’hi hagin instal·lat lavabos, quan, per cert, una activitat lligada a les sortides muntanyenques –també tan estimades pels catalans- consistia en obeir aquesta crida de la natura en un indret esponerós i discret, sota els pins, sota el cel, en comunió intensa amb la totalitat de la creació.

Crec, resumint –cosa gairebé impossible donada la meva idiosincràsia- que aquest senyor representa, com els herois de la tradició estudiats per Bettelheim i d’altres autors, un paradigma. Vegeu, si no, els punts claus de la seva història, esquematitzats:

-Es tracta d’un home humil, de comarques, una mica desarrelat, potser, pel seu origen català, amb un origen que sembla clar, però que també està envoltat d'un cert misteri.
-L’home descobreix que té un do, un art especial, una singularitat.
-Cultiva el seu art i triomfa al món, es fa ric.
-Després de l’èxit li arriba una certa decadència.
-Pateix el pas d’uns anys tristos, guerra, malvestats.
-Retorna als seus orígens, al seu ofici de joventut.
-Viiu plàcidament i horaciana i mort en pau, envoltat dels seus.
-És enterrat a la tomba familiar, a La Valette, per fer-ho tot molt més entranyable.

Aquest artista no podia florir si no era una època de joiosa i inconscient innocència, amb un públic en una fase una mica infantil, freudianament parlant, que no sabia què li esperava ben aviat. Així són els alegres períodes d’entreguerres, estades col·lectives a la lluna de València, capaces de generar tota mena d’alegries mundanes i d’artistes meravellosos. Expliquen que els científics volien analitzar les característiques del cos de Joseph Pujol, però que la família no ho va voler, sinó que va triar, per al seu repòs, la tomba familiar. Van fer molt ben fet. I allà ens espera fins a la resurrecció de la carn, pels segles dels segles I que al cel ens puguem veure tots plegats. Amén.



Bé, em sembla que, malgrat que el tema era espinós i delicat, he aconseguit endegar un post poc groller i que no fereixi massa sensibilitats.



13 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Per algun lloc vaig sentir dir que era nat a Reus i que va haver de fugir i passar a l'altre costat del Pirineu per raons polítiques. A Paris passava per marsellès perquè Marsella, llavors, és clar, tenia més glamour que Reus.
Inevitablement un artista llegendari ha de tenir una vida llegendària.

Yayo Salva ha dit...

M'has fet recordar quan era jo menut i vivia a València. A la platja del Cabanyal anava els diumenges una artista del pet que, per quatre gallets, donava el seu concert a petició del públic "pagà". Li dien, es clar, La Tia Petorrera. No crec què se li haja fet la biografia. O tempora, o mores!
Salutacions.

Júlia ha dit...

Bon dia,Gregorio,
Jo també he sentit en algun lloc això de Reus, que podria ser, car un gran nombre de notables personalitats catalanes són o eren de Reus o de les seves rodalies, misteris de la geogenètica. Per altra banda, també sembla força documentada la seva filiació marsellesa, encara que de pares catalans... Qui sap, crec que encara farà vessar molta tinta, un personatge tan singular, i potser, com amb Colon, veurem aviat reivindicacions documentades.

Júlia ha dit...

Bon dia, Yayo,
La teva informació fa que consolidi la meva teoria: Pujol no va ser una excepció. Però, és clar, en aquest país, per triomfar de veritat, te n'has d'anar a París o a Hollywood. Segur que si una pel·lícula sobre el suposat marsellès tingués molt d'èxit, hi hauria alguna investigació al respecte sobre els molts artistes, que, cobrant o, senzillament, per amor a l'art, desenvolupaven aquest activitat. És clar que potser s'hauria d'haver canviat el nom, això de la Tia Petorrera queda massa fallero, la veritat.

el pensador ha dit...

I tant que ho has aconseguit, Júlia. De groller no n’ha resultat gens, i feridor de sensibilitats menys. Tot i que en quant a l’últim, no crec que hom s’hagi de preocupar massa, doncs de fer-ho, hi hauria temes del tot intractables —que de pells sensibles i fines n’hi ha masses.

I ja entrant en el tema que toques, afegiré que l’experiència d’un servidor al respecte, es limita a la coneixença d’un company de treball —de quan als 15 anys ja es treballava—, que en anar-ne a fer un —de pet—, feia veure que apuntava amunt amb una escopeta, i després de deixar anar: “perdiz!”, deixava anar l’altre —o sigui, el pet.

Ferran Genis Traveria ha dit...

Hola a tots, hola Júlia. Segurament m'has vist en algun comentari al bloc d'en Francesc Puigcarbó, arran d'ell he arribat a tu. Jo escric, i llegeixo, és la meva professió (tot i que no en visc). Visita'm, si vols, i escriu-me també si vols.
http://ferrangenis.blogspot.com
Merci.

Júlia ha dit...

Hola, Pensador, bon dissabte. Doncs, veus, un altre conreador de l'art de Pujol... encara que a nivell amateur i una mica rudimentari.

Júlia ha dit...

Hola, Ferran, t'he visitat en alguna ocasió, recordo la polèmica sobre la vida punt sí, la vida punt no, com dirien als matins d'en Cuní. Tornaré a passejar pel teu cuirassat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tenia un company de feina,precisament aquell que comentava l'altre dia que ara era mormó i que vivia a Cánoves que interpretava cerezo rosa a base de pets sostinguts i alguna altre melodia. Cosa pudenta fora del ventre, esdeia abans.
Molt bó i relaxant l'article.

Arare ha dit...

Jo recordo un company que "deia" que ell els encenia, els seus pets, amb un "misto". Les noies no ho havíem vist mai perquè es veu que les "demos2 les feia a l'hora del pati, als lavabos, i només amb els nois. Potser era una llegenda urbana, però a les nenes ens feia molta gràcia, ja veus...
Post relaxant, com diu Francesc puigcarbó.

Arare ha dit...

perdó, volia dir "demos".

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc, una altra aportació, doncs, en la línia de la meva teoria... he, he.

Júlia ha dit...

Doncs és molt possible, Arare. Ahir vaig anar a veure la pel·lícula de Mercero sobre l'alzheimer, uns quants avis que són a una residència, recordant els seus temps d'estudiants -tots són benestants- juguen al pet lluminós, posen un encenedor a la vora del culet i amb un pet augmenten la flamarada, qui la fa més grossa guanya. Tot un món d'activitat submergida, doncs.