22.9.07

Empreses d'abans

He passat fa poc per l’indret del carrer de Rosselló on vaig iniciar la meva vida laboral com a aspirant administrativa a l’empresa Harry Walker, el 1963. Fa molts anys de tot això I, de vegades, em sembla que tot plegat va ser com una mena de somni estrany. Sovint m’esforço en recordar anècdotes d’aquells anys, vuit i escaig, en els quals, a més del que vaig canviar jo, va canviar també, i molt, el món que m’envoltava. Haig de fer un esforç, però en algun moment inesperat, de sobte, em ve al cap un instant concret, o al nas una olor de paper, de magatzem, de pols en suspensió, i amb una claredat immensa s’il·lumina una escena antiga, sovint sense cap mena de valor especial, vulgar i quotidiana, lligada a aquella època.

HI vaig entrar pel mes de juliol, el dia després de Sant Jaume, i em van posar, d’entrada, a l’arxiu. M’hi havia fet entrar un antic veí de l’escala de casa, conegut de la infantesa de la meva mare, que jo, aleshores, veia molt i molt gran, i que devia tenir poc més de quaranta anys. S’entrava a treballar, en aquella empresa i en d’altres, aleshores, per coneguts, per parents, i et feien unes proves de coneixements generals, encara que a mi ja em van passar, fins i tot, un test, aquell en el qual havies de dir quin trosset era el que hi mancava, a uns dibuixos determinats. Era l’empresa, aleshores, encara, una institució sòlida, intemporal, amb unes oficines semblants a aquelles que surten a l’inici de la pel·lícula Los nuevos españoles, amb un gran rellotge mural i amb serveis interessants, com ara una biblioteca per al personal, amb tots els llibres enquadernats de nou.

Ja no era viu el titular, Harry Walker, he llegit en algun lloc que era britànic, encara que també m’ha arribat alguna referència sobre el fet que l’empresa era alemanya. El fet és que no ho sé. Hi havia un retrat en una sala de reunions d’aquest senyor, amb uns grans bigotis, la gent més gran explicava que, en morir ell, les coses ja no van ser mai el que havien estat. Quan jo hi vaig entrar, ja començaven a bufar els aires nous i modernitzadors del desenvolupament nostrat. El meu cap, el de la secció de l’arxiu, i el senyor que m’havia fet entrar a l’empresa, pertanyien ja al sector de persones grans sense el batxillerat i anaven quedant bandejats, en el poder empresarial, pels nous tigres del marqueting. Fins i tot, al cap de poc temps de ser jo allà, van fer un acomiadament amb homenatge a alguns dels socis de gerència, o sigui, que els van, també, malgrat que luxosament, retirar de la primera fila.

Fèiem un munt d’hores, però el rendiment general no era, deien, competitiu. Jo sortia un quart d’hora abans per anar a estudiar i em descomptaven el quart d’hora. L’ambient, però, era alegre, paternalista. Feia pocs anys, molt pocs, que havien entrat noies a treballar-hi, no us penseu, amb un gran rebombori general, i la majoria de xicotes no tenien massa interès en promocionar excessivament. Les més grans que jo tenien nòvio formal i estaven apariant el piset. En algun proper blog m’estendré més sobre els usos festejadors d’aquells temps, ja que les noies més grans instruïen les de menys de vint anys a l’entorn de les coses de la vida.

D’allà em van traslladar, se suposa que per millorar, a unes altres oficines del carrer d’Aragó. Allà, gran novetat dels temps, hi havia el sector IBM, amb aquelles fitxes perforades i em van ensenyar a fer allò, que es considerava tan innovador, i que a mi em provocava una gran clapera, picar les fitxes de cartolina en una mena de grans màquines d’escriure, les perforadores. Una categoria superior era la de verificadora, o sigui, la noia que tornava a passar les fitxes per detectar-ne les errades. Mentrestant, ens havien canviat les bates de roba de gavardina per unes altres d’enkalene, cosa que va fer que els xicots barroers inventessin una dita inspirada, aunque la mona se vista de enkalene, mona se mantiene. El fet és que en aquella època convivíem en aquell tipus d’oficines gent des de catorze anys fins a gairebé setanta, cosa que donava una visió àmplia i diversa de la societat.

Des del carrer Aragó van anar a la nova seu, moderna i amb moltes portes de vidre, de l’avinguda que aleshores s’anomenava Infanta Carlota. Van fer una gran inauguració, amb benedicció religiosa de l’espai i pica-pica durant el qual molts xicots i noies joves vam beure més del compte i vam fer molta barrila i molta coneixença. Hi havia molt de jovent, aleshores, a les feines. Els nois sí, però, que volien promocionar. Abans del servei militar eren alegres i bromistes, però en tornaven més calbs, més responsables, assumint ja el paper de futur pare de família, els feien caps d’alguna cosa i es casaven i guardaven les distàncies, per si un cas. Molta gent estudiava i treballava. Els homes més grans estaven ja, una mica desenganyats de la vida i de la feina i de l’empresa, que havia passat de ser paternal i acollidora a ser moderna i competitiva. Com no podia ser altrament, molts dels manaies eren propers a institucions religioses com l’opus i altres de semblants. Una forma de promoció masculina era integrar-se a algun grup religiós amb vinculacions empresarials, per cert.

Però, mentrestant, alguna cosa bellugava, i quan vaig marxar de l’empresa per anar a fer de mestra, la barca empresarial ja navegava una mica a la deriva. L’any 71 la fàbrica de Valldaura va protagonitzar unes vagues molt importants, tant, que, encara que em sap greu, a molta gent li sona la Harry Walker per les vagues del 71. Sobre la mitificació del moviment obrer i la realitat de tot plegat se’n podria parlar molt, però, vaja, un mite és un mite i potser encara no és moment de fer-lo trontollar. El senyor que m’havia fet entrar i d’altres ja eren grans i van poder pactar jubilacions prematures una mica dignes. Avui, a l’indret de la fàbrica, hi ha una plaça amb una font, sembla que això de Walker, i el color güisqui de l’indret li sonen al jovent, més aviat a beguda, que no pas a accessoris de cotxe.

A les noves oficines, a mi i a altres noies ens van tancar a una mena de cabina de vidre, amb les màquines de perforar i verificar, a la secció comptable. Rèiem molt. Va ser quan les dones van començar a fumar, i aquella petita cabina resultava asfixiant, però aleshores no es podia protestar, ja que semblaves una retrògrada. Ens retratàvem a la terrassa, al despatx del cap, quan aquest no hi era, com si fóssim executives. Ens empitofàvem una mica amb xampany quan era l’aniversari d’alguna de nosaltres. HI havia un menjador però no feien dinars, el portàvem de casa, l’escalfàvem en una mena d’armaris. Sortíem a les cinc, fèiem un horari, deien europeu. En aquell menjador, quan vaig fer divuit anys, les companyes em van comprar un pastís amb espelmes, a casa meva no me les havien fet mai, aquestes coses, aleshores, eren luxes i frivolitats innecessàries, per als treballadors. Un indret habitual de trobada, com no podia ser altrament, eren aquelles, aleshores, moderníssimes màquines de cafè, beguda que valia unes tres pessetes.

Avui m’ha agafat la dèria de buscar coses sobre l’empresa, he trobat poca informació a la xarxa, més enllà de tot això de la vaga. En aquelles fàbriques d’aleshores sembla que s’hi infiltraven fins i tot xicots de casa bona per viure l’obrerisme, sempre hi ha hagut aquesta aspiració social dels rics dissidents i amb mala consciència, de semblar pobres durant una temporada. Després, cadascú torna al seu lloc, generalment. Moltes reines ja es disfressaven de pastoreta... De vegades recordo totes aquelles noies, que he anat perdent pels camins de la vida; alguna vegada, per casualitat, me n’he trobat alguna, pel carrer, a uns magatzems, al cinema... Conxita, Maite, Rosa Maria, Maria Dolors, Maria Àngels, Encarna... sembla mentida com la convivència diària i la joventut estrenyen uns llaços que semblen molt sòlids i que com tot a la vida, són, al capdavall, fràgils i temporals.

He de dir que els llibres de la biblioteca, en anar a la seu d’Infanta Carlota, es van malvendre als treballadors. En conservo un, de record, Dioses, tumbas y sabios.





15 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

¡Que rodons et surten aquests posts! Camines just pel bord del precipici de la melangia -que com tothom sap és l'alegria del pobre- però sense hi caure. Un exercici magnífic d'equilibri sentimental. A més a més el punt final està dedicat a un llibre que fa dos dies vaig consultar.

Luis Rivera ha dit...

Per aquells anys vaig sortit un temps amb una noia de Harry Walker, a Infanta Carlota. Tot just devant hi era el monument, en marbre negre, a José Antonio Primo de Rivera; hi había una figura caiguda, crec que en bronze.
Sortir es massa dir: a la colla ella i jo eram més amics i aixó ens feía veurens un poc més.
Al ornar de la mili vaig anar a viure uns mesos a casa del meu pare, fins que vaig anar a viure sol, realment amb un amic. La casa del pare, que s'había tornat a casar després de la mort de la mare, hi era al carrer Gelabert, veí de la Harry Walker.
A aquella noia no la vaig tornar a veure, va posar-si de novia amb un noi que no era de colla i al que no conexiem. Traicions naturals de la vida i lleialtats que es desfan sense cap culpa, es clar.
Com diu Luri et sortan rodons els post, i com la teva i la meva rodalía eran properes, a mi si m'arriba un pincell de melangía.

T'hauria d'anomenar cronista oficial d'un temps i un barri.

Júlia ha dit...

Hola, Gregorio. Intento no caure en la nostàlgia -intent sovint inútil, què hi farem- i de vegades he de dir que fins i tot m'hi diverteixo, hi xalo força recordant com érem i com era el món d'aleshores.

El llibre, un clàssic, amb fotografies, com a mi m'agraden, està una mica tronat, pobret.

Júlia ha dit...

Bon dia, Luis.

Molt s'ha parlat del destí del monument, espero que no se'l carreguin, com han fet amb el de la Diagonal, sinó que el 'reconverteixin' com, amb bon criteri, han fet amb altres. Una noia? T'asseguro que no era jo, he, he, però potser la coneixia...

També fèiem excursions en autocar, la més 'clàssica' era una anada a Andorra emblemàtica, per l'hivern, tothom entornava amb les vaixelles de Dralex, cremerie, aspirines franceses i altres fotileses.

Molts amors i desamors hi havia per allà, amb tant de jovent!!!

jaka ha dit...

Que bonic t’ha quedat Júlia !!! Poc a poc vaig coneixent mes aspectes de la teva vida.
Per cert aquest llibre que anomenes jo també el tinc però em sembla que no l’he llegit.
Una abraçada,
=;)

Arare ha dit...

Jo també tinc Dioses, tumbas y sabios, el vaig demanar al Círcfulo de lectores i no el vaig arribar a llegir mai... està bé?

petons de retrobament, companya!

Arare ha dit...

Círcfulo = Círculo (aquests ditssssss)

el pensador ha dit...

Júlia, un post teu el d'avui, que m'ha dut a recordar les meves també primeres passes dins del món laboral. Ha estat un plaer llegir-lo.

Júlia ha dit...

Hola, Jaka, veig que tu i l'Arare coincidiu en el fet de tenir el llibre i no haver-lo llegit,he, he.

És interessant si teniu interès per l'arqueologia i la seva divulgació, a mi em va agradar molt, anys després el vaig tornar a rellegir, quan anava a la uoc. Fins i tot, com que no és una novel·la, no cal llegir-lo seguit.

Ja té uns quants anys, per cert.

Júlia ha dit...

Hola, Arare, ja de retorn a Ítaca, per cert... Com prova, la vida matrimonial 'oficialitzada'? He, he.

És un llibre molt distret, documentat i de divulgació sobre l'arqueologia i a mi em va agradar. Ara bé, aconsello l'edició amb fotografies, en van fer una de butxaca sense 'res' i no pots anar mirant la mòmia de Tutankamon mentre llegeixes, cosa que fa minvar l'interès, darrerament això de no posar 'estampes' als llibres que n'haurien de portar -com aquest o, per exemple, les biografies històriques-, no m'agrada gens.

Júlia ha dit...

Pensador, avui continuo, no hi puc fer més, estic inspirada sobre aquest tema.

Sani Girona Roig ha dit...

Gregorio, Luís , Jaka i tuttti quanti ja ho han dit ben dit i jo no ho sabria dir millor.
Ho escrius perfectament.
Aquests retalls de crònica sociològicosentimental de la teva joventud és deliciosa. I ens interessa. Mira si ens en pots regalar uns trossets més.

El 1963 jo tenia 11 anys i tu ja anaves a treballar com una doneta.

A partir dels 50, però, tots comencem a estar en el mateix sac ... a ser de "la mateixa quinta".
O així m'ho sembla.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Hola, Sani, ja que us interessa, continuaré esmerçant alguns instants blogaires en les cròniques pretèrites de la meva vida passada, sense entrar en intimitats.

Doncs sí, si fa no fa, de la mateixa quinta.

Una abrçada matinera.

Albert de la Hoz ha dit...

Jo visc molt a prop de l'antiga Harry Walker, empresa en la que vaig intentar entrar el 1968.
Casualment avui a la Lola Anglada he vist Dioses Tumbas y Sabios

Júlia ha dit...

Doncs jo, Albert, hi vaig ser del 63 al 72.