4.9.07

'Gente bien' i la síndrome de l'etern retorn

No sé, ni recordo clarament, del tot, com eren els noticiaris televisius d’abans, imagino que, com tantes altres coses, sovint el passat sembla millor del que devia ser. El fet és que cada dia em sorprenc més del gavadal de bestieses que es comenten com a notícies, de les notícies que no ho haurien de ser, de la repetició de fets estranys, dels silencis, interessats o no, sobre tantes coses, i de la manca d’informacions aprofundides i serioses a l'entorn del món que ens envolta. Els reportatges agosarats que ens amollen són sobre el temps d'en Franco, sembla que hem trigat molt en gosar criticar aquella mena de coses que passaven aleshores. En pocs dies n'he vist uns quants, interessants, però tardans, també, i veig que se n'anuncia un altre sobre la veritat dels pantans, per exemple. Espero que d'aquí no-sé-quants anys, si sóc en aquesta vall de llàgrimes, pugui saber la veritat sobre tants fets inexplicables de l'actual present.

Ahir vaig veure per la tele un psicòleg –i ja era el segon en poca estona- que parlava d’aquest invent de la síndrome post-vacacional, que el periodista –veu en off- va titllar fins i tot de patologia. Els consells que van donar a continuació eren d'aquest tipus humorístic, tan habitual avui, com quan a l'estiu ens diuen -persones de pes, no la veïna del replà- que passem per la sombra, beguem aigua o no fem esforços excessius. Jo diria, fins i tot, que el primer psicòleg a qui van parlar del tema, en un noticiari anterior, potser en una altra cadena, responia amb una certa ironia, però el d’ahir el vespre, un personatge, sembla que important, pel càrrec que ocupava, responia seriosament. Sembla que hi ha fins i tot empreses que tracten -pagant- els símptomes, desànim, avorriment, en fi, la situació normal d’algú que ha pogut estar desvagat uns quants dies i es troba amb la crua realitat de la feina i també, diria, jo, amb la sort de tenir feina. Ignoro si tanta gent –molts immigrants- que he vist treballar durant el pesat agost en feines diverses i feixugues, de llargues jornades i guanys minsos, tenen aquesta síndrome o ja tenen prou feina amb subsistir i tirar endavant. El meu pare, després de quinze dies de vacances, quan havia de tornar a fer jornades de catorze hores i un pluriempleo afegit, realment estava trist, la veritat. Però em sembla que no és el cas de la majoria, hores d'ara.

Un altre tema, recurrent, són les escoles. El cost dels llibres –mentre cada vegada es fan llibres que durin menys i que puguin passar menys de germà a germà, la reutilització no s’ha pres seriosament perquè, imagino, hi ha interessos i la indústria editorial no està en el seu millor moment per renunciar a aquest caramel anual-, els uniformes, xandalls, carteres –ara són aquests horribles carrets d’anar a comprar-, i etcètera. Quan comencin els infants a anar a escola assistirem al trauma dels petits, a la síndrome post-vacacional dels escolars. Moltes escoles endeguen una mena d’estranys horaris a la classe de tres anys que comporten que les mares –i els pares, però generalment són les mares- hagin de fer guàrdia a l’aula una estoneta i, per tant, deixar la feina amb tot el que això comporta, per tal que els nens i nenes ‘s’adaptin’.

L’escola és un doll d’informacions d’aquesta mena o, de tant en tant, escandaloses, com el cas que va sorgir fa uns dies, d’un conserge que duia vint-i-cinc anys a l’escola sense problemes de cap mena, i a qui, durant el casal d’estiu, van denunciar per tocar dues nenes de nou anys, cosa que encara no ha estat comprovada, ni el conserge jutjat, però que ha comportat que l’apartin de la feina i que la notícia surti als diaris i a la televisió. Si resulta que tot ha estat una errada, una falsa denúncia, qui el compensarà, a ell i a la família? Sé, per experiència pròpia i de coneguts, com es magnifiquen en la premsa i la televisió aquesta mena de notícies lligades al món escolar i, en ocasions, també al sanitari, que enfanguen la gent sense proves i com, després, si el tema s’abalteix, no se’n torna a parlar i adéu siau que demà tindrem una altra cosa. No era aquest un tema que s’hauria hagut de resoldre i tractar en privat, a l’escola, amb els pares, sense emergir als diaris en lletres grosses i, encara menys, a la televisió, al menys fins que no hi hagi una sentència ferma i una investigació acurada?

Mentre aquestes coses es magnifiquen n’hi ha d’altres que s’esvaeixen de seguida, com el cas d’uns conductors de casa bona que anaven, fa temps, en contradirecció per una autopista, fent aquesta mena de juguesques estranyes i de qui no es van donar noms ni dades ni es va tornar a parlar més, excepció feta de Gregorio Morán que va reprendre el tema a les seves sabatines de La Vanguardia de les quals, ho confesso, sóc seguidora devota. Una companya de feina, més gran, jubilada, em va dir un dia que es comprava La Vanguardia, els dissabtes, pel Gregorio Morán. Jo, també, encara que en alguna ocasió no hi estigui d’acord o em sobti la contundència de les seves afirmacions. Dissabte passat parlava aquest escriptor dels accidents de trànsit, d’aquesta guerra perduda de l’asfalt i de com contemplem amb indiferència aquesta disbauxa que fa milers de morts cada any, molts més que el terrorisme o la violència domèstica -3000 morts oficials-, sense comptar els ferits i malmesos per sempre, tots coneixem o hem patit aquest victimari, de prop o de lluny. Incideix en un tema que jo he comentat amb amics, sovint, per què es fan cotxes que corren a velocitats prohibides? És, diu Morán, com si es venguessin licors amb més de dos-cents graus o cigarretes enquitranades al màxim. Hi ha molts interessos, és clar, com en la fabricació d'armament i la seva comercialització. Més clar, l'aigua. Ja ho sabem, ja ho sabíem. Davant la gravetat d'aquests temes, seria d'esperar que la denúncia fos constant, la queixa, diària, l'anàlisi de les causes, seriosa, les protestes, massives i freqüents, però, res. De fet, l'accident de trànsit s'accepta com si fos un llamp caigut del cel, una fatalitat social inevitable en un món modern i dinàmic, que corre massa.

Com en tot, les institucions endeguen aquestes campanyes inútils, pagades amb els nostres diners que convencen els convençuts i poca cosa més, tal i com es pot comprovar per les xifres –oficials, ep-. I, a més de les campanyes, és clar, es programen continguts per impartir a les escoles, cosa que no cal, perquè al menys, en teoria, a l’escola sempre hem educat –com hem pogut- per fer el que cal fer, per ser bona persona, i ja es veu que la cosa no funciona d’aquesta manera. Però, què faria, sinó, tanta gent que viu de l'escola sense ser educador de base. En aquella sèrie incomparable, Sí Ministre, quan no es volia solucionar un problema s’obria una comissió d’investigació, es feia un estudi. Jo hi afegiria, a aquestes estratègies per assolir la inoperància, això de les campanyes, que consisteixen en quedar bé amb poc gasto, o amb molt de gasto, perquè imagino que tanta publicitat val una fortuna.

Les informacions, a la televisió i al paper, són farcides de textos inútils, absurds. Les cues per al retorn de les vacances. La selectivitat. El temps, viscut com si fos una malaltia. Aquest any, no ha fet tanta calor, i tan bé que anava la venda dels aparells d’aire condicionat aquests dos anys darrers, més calorosos! I tant que augmentava el consum elèctric! Se’m queixa una companya de feina, s’hi van gastar molts diners i gairebé no l’han engegat! Res, que de vegades em sembla viure en un món surrealista al màxim, però potser sempre ha estat així, perquè la literatura, la bona, reflecteix aquesta mena d’absurds d’una manera molt més efectiva que els llibres d’història. I estic pensant en Rusiñol, per exemple, i en la seva Gente Bien. El que passa és que ara el nombre de gente bien ha crescut exponencialment, som una societat de rics i aviciats, que ens mirem el melic amb delectació. A l’Avui, fa algun temps, crec que era Mira, un altre escriptor remarcable dels pocs que en trobo, –cito de memòria i no he sabut trobar el text, ho sento- parlava també de la seguretat, del miratge de la seguretat, impossible, i de com les èpoques passades no eren, ni molt menys, segures, ni a ciutat ni a les idíl·liques ruralies, on, per exemple, molts pagesos dormien amb una escopeta a prop o feien camí amb un bon ganivet a la faixa i en grup. No hi havia televisió, és clar. L’altre dia algú de bona fe em deia que això de les violacions era d’ara. Ai, santa innocència, abans era aquest un fet corrent, que s’amagava amb cura, pel deshonor que comportava. Recordo una narració de Víctor Català, impressionant, La pua de rampí, on una mare lliura a la filla aquesta pua, per defensar-se, i amb la qual acabarà matant, la nena, un atacant, sense que la cosa transcendeixi, perquè són, aquells, fets acceptats i assumits per la societat.

La hipocresia social no té cura, perquè potser ens en cal un doll per sobreviure, al capdavall, per creure que les coses són com, en cada moment històric, voldríem que fossin. Fa uns dies, a Paraules, en un comentari, Lola parlava d'una presentació del llibre d’Enric Vila sobre Companys, i de com algun savi, a l’acte, va manifestar, que allò ja se sabia. Sabem moltes coses, però hi ha un pacte per no dir-les ni comentar-les, si són massa cantelludes i malmeten el discurs oficial que toca, perquè, ja ho sabem, hi ha discursos que no toquen. No fos cas que, com es defensava Sartre quan li explicaven les barbaritats estalinistes, inquietessin els obrers lluitadors –i ignorants- dels barris on, suposadament, l’esquerra combativa i comunista regnava en tot el seu esplendor, gràcies, precisament, als cants de sirena dels intel·lectuals com ell.
No voldria semblar pessimista ni enyoradissa, encara que, en ocasions, resulta difícil. He tornat a l'escola amb molta alegria, sense síndrome post-vacacional, sinó amb una il·lusió estranya, fins i tot, perquè cada curs es diferent i nou i misteriós, i fins i tot sentia, en travessar el Parc de l'Alhambra, una mena d'emoció, com si m'anés a trobar amb un noviet de l'adolescència. L'escola resuscita cada any, amb la seva olor de colònia i de llapis de colors, i de pols amuntegada als armaris, i de cartolines daurades, i de guix -que potser serà un material prehistòric, d'aquí un temps- malgrat la burocràcia amb la qual, cada vegada més, ens ofega l'administració, i que seria, també, un tema a considerar i analitzar de forma seriosa. La informàtica, que tant ha millorat la feina de la gent, ha propiciat també un augment del control, de les estadístiques, de la paperassa. Però aquest és un altre tema i ja n'he tractat massa, per avui.

19 comentaris:

lola ha dit...

Abans de llegir el paràgraf final, anava llegint i pensant en un comentari "gracieta poca-solta", com ara: Júlia, tens la síndrome postvacacional.

Però no, i, a més, fas palesa una cosa valuosíssima que, de fet, t'envejo: no deixar que et malmetin les il.lusions pròpies, conservar-les intactes sovint enmig de l'absurd generalitzat. Chapeau!

Ah, jo també sóc addicta a les "Sabatinas intempestivas"; té un tarannà una mica brutal que sempre em sol agradar si darrera hi ha anàlisis intel.ligents.

Lola

pere ha dit...

Ai, jo tinc síndrome postvacacional, cosa que em confirma que la meva salut mental funciona mínimament, de la física no cal parlar-ne. M'agradarà, però veure les cares noves i recuperar olors.
Bona reentrada!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Hola Júlia. Jo no tinc síndrome post-vacacional perquè mai he fet vacances, una setmaneta al setembre i ja n'hi ha prou. Aixó si, tinc les tardes lliures. Aquest any ni la setmaneta (tinc la sogra ingressada)
Quan a les noticies (ja no les veig) les de la TELE, es un desastre sobre tot Tele 5 i Antena 3, semblen el caso de tremendistes que són. Les úniques una mica convencionals si obviem que s'obliden de parlar de segons que, les de TV3.
Quan als automobils, porto gairebé dos milions de quilómetres a l'esquena SENSE CAP ACCIDENT, L'ÙLTIM L'ANY 1971, I T'ASSEGURO que amb les animalades que veig cada dia, hi ha un 10% dels accidents que hauria d'haver-hi.Posar-se al volant d'un estri tan perillos com es l'automobil, necessita de molta concentració, atenció i estat de conciencia de l'arma que es te a les mans.

El veí de dalt ha dit...

Sort que has dit "La veïna del replà" i no "el veí de dalt". Buf!
En fi, sovint obres tants fronts que és fa difícil concretar-ne un. Em sembla que tu no sabràs mai que és la crisi post- o pre- ni la desesperació, per molt que pintin bastos arreu. La lucidesa t'ho impedeix.

Júlia ha dit...

Bon dia, Lola, no conservo les il·lusions 'intactes', només de tant en tant en tinc algun rebrot, he, he.

Júlia ha dit...

Pere, no crec que això teu arribi a síndrome, ni de bon tros a patologia. Tot passa en aquest món, bo i dolent, i les vacances, també, vet-ho aquí.

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc, veig que tens la feina molt ben organitzada.

Sobre les notícies, les de tevetrès, segons la meva opinió, han empitjorat força aquests darrers anys.

Et donaran un premi al millor conductor. Efectivament, veient el que es veu, encara passen poques coses.

Júlia ha dit...

Ai,Veí, moltes gràcies però què més voldria jo!!!

Tondo Rotondo ha dit...

L'única síndrome que tinc és l'esgarrifança sobre la inminent pujada de preus d'una pila de productes bàsics, com la llet, els ous, etc.

I olt bé lo de les campanyes istitucionals ;-)

Albert de la Hoz ha dit...

Hola Júlia, com toques tants temes només tocaré un parell. Aquesta síndrom és la cosa més absurda que s'han inventat, però és que tot està fet un garbuix.
Tots diem que volem ser autònoms, que no volem un estat paternalista, però li demanem que sigui considerat (INSALUT) quan hem de tornar a la feina, que és el que ens ajuda a viure.
I per descomptat, presumim de majoria d'edat, però volem que els cotxes no puguin córrer.
Quan un conductor es mata per córrer massa o un fumador per fumar se me'n fot. El fumador avui ja sap què hi ha a la cigarreta. El problema és que el conductor i/o fumador poden fer mal a tercers. Aleshores és quan el paper de l'Estat esdevé antipàtic perquè ha de prendre partit.

Júlia ha dit...

Bon dia, Tondo, la pansindromatia ens aclapara, tot són malalties, fins i tot la meteorologia. Coses del present...

Júlia ha dit...

Per cert, la puja en aquests productes bàsics, encara que forta i dolorosa, penso que és suportable, ja que amb el menjar es pot fer de més i de menys. Es la qüestió de l'habitatge la que continua sense resoldre's encara que hagi iniciat una -tímida- recessió.

Júlia ha dit...

Bon dia, Herald. Ja he llegit la teva recomanació cinematogràfica.

Trobo excessiu el paternalisme de l'estat en segons quins temes i la croada antitabac, per les conseqüències -no entraré ara en el tema, de moment- em sembla molt més contundent que la del trànsit, perquè del tema de reduir la possible velocitat dels cotxes nous ni se'n parla 'a nivell oficial'.

Albert de la Hoz ha dit...

Parlant de notícies és millor la ràdio que la tele. Et recomano Susanna Ruiz, Ràdio Barcelona, a les 07:20 h, la qual, no sempre, sobre alguna de les notícies que ha dit fa un comentari casolà que trenca amb l'estil periodístic. Avui, per exemple, ha dit: "Ja veuen quin panorama". Molt ben trobat.
Croada antitabac a Espanya? He estat a Irlanda, a on a les animades i plenes pubs no es fuma.

jaka ha dit...

Que son les vacances ?

=:(

Luis Rivera ha dit...

Hi ha ujna repetició constant de fets, comentaris i consells, cada any, mes a mes, el que fa infumable cualsevol telediari. Es com el teme de l'aigua: ja hi por ploure, sembre anem curts. Els accidents: tot va bé, pero a la final, més mort que l'any darrer. El futbol: la selección aquesta vegada si, pero es que no. L'hivern i les temperatures: ha nevat a tal lloc i a tal altre, oblidant-se que enlla neva sempre.

I en el que respecte al síndrome, ho trobo una estupideç, total, enorme. peró entenc que la vida es pugui mirar de síndrome en síndrome i fer d'ella una investigació. Son coses de una certa modernitat, o post modernitat, no n'estic ben segur.

Júlia ha dit...

Bon dia, Albert, seguiré la teva recomanació radiofònica.

Júlia ha dit...

Jaka, bon dia i bona pregunta!Sembla que avui són una cosa molt important, ja que no es qüestiona per la tele la despesa que comporten i sí, en canvi, la que genera l'escola a principi de curs. El món a l'inrevés.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Luis, sembla que al mon no hi hagi temes molt més greus i importants, aleshores, de cop, un dia descobrim que en algun indret a un cop de pedra d'avió hi ha una guerra que fa més de vint anys que dura... per exemple. El que em preocupa és això d'elevar la 'normalitat quotidiana' a la categoria de notícia repetitiva, tot és un problema... i sí, tot és una 'síndrome'. Devem ser, ja, més enllà de la postmodernitat, però no sé com l'anomenarem.