25.9.07

La Festassa



Ja ha passat la festa mare de totes les festes barcelonines. Amb això de les festes a nivell barceloní tinc una mena de contradicció vital, m’agrada l’ambient, el moviment de gent, m’agraden les cercaviles, però acabo aclaparada per l’excés: d’actes, de multituds, de soroll, de brutícia. Fa anys que la meva activitat mercedària és, ja, molt reduïda i, bàsicament, diurna. Ahir pel matí vaig sortir una estoneta, per anar, al menys, a contemplar una mica els gegants, pels quals sempre he sentit una atracció immensa. Deixarem els llibres vells per a un altre dia, que encara hi són.

Era aviat i encara es podia caminar. A la plaça de Sant Jaume s’anaven concentrant els gegants, aquests personatges, que han anat adaptant la seva aparença als nous temps i que han proliferat força, per a gaudi de grans i petits. Els museus eren de franc i vaig pensar que entraria a fer un volt pel d’història de la ciutat, però vaig entrar i sortir, de seguida, davant l’allau de persones que s’apropaven. A més, misteris de la història, havies de pujar en ascensor, no es podia accedir als pisos de dalt per l’escala i la cua era ja considerable.

Afortunadament, sembla que la gent no tenia tanta curiositat per veure una exposició sobre Juan Negrín que han muntat commemorant els cinquanta anys de la seva mort. Allà hi havia quatre gats, de moment, i em va semblar molt interessant un documental que passen -si accediu a l'enllaç que he posat podeu veure, també, el video-, sobre aquest personatge que va viure uns moments complicadíssims i que té una llegenda força negra, per molts motius, que el documental matisa i intenta explicar, a través del testimoni d’historiadors molt diferents. Va ser, la nostra guerra, tan dramàtica, tan complexa... Jo també, de forma simplista, tenia molta mania a Negrín, per dos motius: els lligams amb l’estalinisme i les males relacions amb el govern català. Tot plegat, crec, es pot entendre una mica a través del documental. El drama més gran de la guerra, segons la meva opinió, en el bàndol republicà, va ser la gran divisió ideològica, i només cal pensar en els Fets de Maig. Negrín va intentar unificar esforços, ni que fos a la força, cosa que, naturalment, va fer-lo antipàtic en les lectures històriques posteriors de molta gent.

Estic acabant Incerta glòria i l’exposició em va donar nous elements de meditació sobre uns fets que generaran, encara, molta curiositat, molta mitificació, moltes mitges veritats i moltes lectures innocents i perilloses en clau heroica. Ai dels vençuts i dels qui van tenir poder entre els vençuts! Si hagués mort afusellat, la lectura sobre el personatge seria molt diferent, com en el cas de Companys, però Negrín va morir a l’exili, suposo que amargat i decebut, però sense passar gana, l’any 56. La política ha enfosquit la seva figura científica, deixeble de Ramon y Cajal, mestre de Severo Ochoa, en una època en la qual la ciència hispànica tirava endavant d’una forma remarcable. Vaig sortir de l’exposició amb aquesta tristor irreparable que em provoquen les històries d’aquells anys, quan es va passar, en un trienni, de l’entusiasme desbordant a la misèria i a la tragèdia col·lectiva.

Mentrestant, el carrer s’havia atapeït fins a extrems aclaparadors. Som molts, per a tanta festa gratuïta. Tot plegat em recorda massa l’interès imperial romà en distreure la gent amb funcions de circ. La meva filla, més jove, i que encara va, de nit, a alguns dels concerts, em comenta que molta gent fa una mena de zapeig deambulatori, de tastaolletes, amb això que són de franc, anant d’un lloc a l’altre. Costa d’entendre, també, que un museu com el d’història, l’entrada del qual té un preu raonable, generi aquestes cues llarguíssimes quan és gratuït, per exemple. Crec que això de voler fer cua, sense cap necessitat, és una mena de perversió col·lectiva estranya, inexplicable. Si ens les fessin fer per algun motiu, com als pobres immigrants quan van a buscar paperassa, protestaríem de forma contundent, però, en canvi, sembla tot un mèrit, quan es fan per voluntat pròpia: uf, vam fer dues hores de cua per entrar a... (qualsevol indret de la ciutat que no cobri aquest dia). De vegades, les cues es fan també quan cal pagar, i força, sobretot per veure quelcom que ha estat ben publicitat i així tenim la paradoxa que els museus i espais més visitats són, generalment, els més cars. Les cues d'estrangers per pujar al bus turístic, sota un sol de justícia, m'han fet pensar molt en el tema, també, aquest estiu. Al llibre sobre l’antic Barrio Xino, crec que de Paco Villar, es reprodueix l'article d'un diari antic, sobre la cua que feien els senyors, abans de la guerra, sota el fred i la pluja, per rebre una succió íntima de pagament, que durava menys de cinc minuts, i el periodista manifesta que si haguessin hagut de fer aquella cua per algun altre motiu ja hauria esclatat la revolució, més o menys –cito de memòria-. L’espera i la cua semblen generar una gran satisfacció en aconseguir l’objectiu, que, en el cas que menciono era veure el museu enmig de la multitud, o sigui, entre empentes i arrambades, immers, però, això sí, en la multitud festera. Tot això s'hauria de reconduir, no sé com està el tema, però havia sentit explicar històries terrorífiques sobre bretolades comeses, per exemple, al zoo, en aquestes diades gratuïtes. Després es vol minimitzar la cosa dient que són minories, però, és clar, entre uns quants milers, una minoria de dos centenars ja pot fer molts disbarats, i així ha estat per la zona del fòrum, per cert.


Al vespre, em vaig conformar en contemplar el piromusical per la tele -es veu millor per la tele, deien els grans, quan no volien portar-nos a fer el volt- i pel balcó, ja que algunes porcions de coets, els més alts, són visibles des de casa meva. No m'agraden les solituds però els excessos multitudinaris excessius, tampoc. A més, sempre vaig amb por que no em prenguin la bossa. Respecte a la festa, m'ha semblat molt humorística la coherent postura de certs polítics esquerrans de pa sucat amb oli, justificant la no assistència d'aquest any a la missa oficial amb l'explicació que estem en un món multicultural, que tot ha de ser laic, i tal i qual. Així doncs, conseqüentment, que no vagin a res -tampoc per Nadal- o que canviïn, ja, la Mercè per la festa, per exemple, de la pítima cívica o de la coca metropolitana. Per què hi anaven, abans?

7 comentaris:

pere ha dit...

Ja saps, Júlia, que la coherència en política és un bé escàs i que com a mínim canvia cada quatre anys -darrerament, menys-. I ara que es repensen Catalunya, que Déu (o qui sigui, segons el partit que es voti)ens agafi confessats (o el que sigui).

La festa bé, és una sort que no arribi al meu carrer, prefereixo desplaçar-me.

Júlia ha dit...

Sí, acabes pensant allò de l'acudit, verge santa, que em quedi com estic.

Arare ha dit...

Julieta, com goses demanar coherència política?. Són dos mots antitètics (que no antiestètics)

Quan jo era petita, el que es feia per la Mercè era "la cabalgata" (en castellà). Ara, no sé si dir que afortunadament, ha canviat molt. Potser massa i tot, però tampoc no t'ho sabria precisar.

Vaig veure el pirodallonsis per la tele però a mi em va agradar més el del 14 de juliol a París (mira que en sóc, de poc patriota, buf buf buf)

Aviat compraré el teu llibre, prefereixo esperar a anar a Barcelona directament, que no pas que me'l demanin aquí i hagi d'esperar un mes... pel cap baix. Si no el trobo a la primera de canvi, llavors el demanaré per internen, trigarà menys.

Petonets de pluja.

Arare ha dit...

oichs!
internen= volia dir internet!!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Em sap greu, peròsóc molt poc per a no dir gens de Festa Major, em sembla unn concepte que a dia d'avui no te cap raó de ser, llevat que la gent foti el camp a la platja o a Port Aventura. El piro musical el vaig veure per la tele, hi és clar vist així perd molt a banda que la tria de temes musicals no tenia res a veure amb els focs, no és fàcil lligar ambudes coses, però aquest any vaestarpitjor que els altres.
No em facis massa cas, visc al segle XXI

Júlia ha dit...

Hola, Arare, al pirodallonses, malgrat ser-ne a prop, no hi vaig per la gentada. Tot canvia i sobretot que som massa gent per a tanta cosa massiva, la veritat. Massa empentes.
Ja em diràs el què, del llibre. Ben retrobada per la blogosfera propera.

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc, ja hem comentat en d'altres ocasions el poc sentit de la Festa, a més, cada vegada hi ha la mania de fer més coses i amb més gent. Tens raó en aixó què dius, i no és la primera vegada que una cosa amb l'altra no té massa a veure.