27.11.07

Memòries d'una mestra -gairebé- velleta (III)


Al congo molinenc vaig tenir per companya una mestra de vida molt interessant i polièdrica, la senyora Dolors, una gran professional. Tenia aleshores, a les primeries dels setanta, més de cinquanta anys, jo la veia molt i molt gran -com canvia, la perspectiva de l'edat, al llarg dle temps!- i la seva biografia venia marcada per les contradiccions de l’època. Molt religiosa, d’una família que havia simpatitzat amb la Lliga, també catalanista, ens explicava que durant la dictadura de Primo de Rivera posaven, a casa seva, per tot arreu, rams amb roselles i espigues de blat, simbolitzant la senyera.

Era d’aquestes persones que no temen al passat, car pensen que en tot moment han fet el que calia, encara que després constatessin que l’havien errat o que aquells ideals que defensaven, enmig de la realitat de les misèries humanes, s’havien pervertit. Això no és fàcil, és molt difícil, i m’he adonat que quan algú ha esmerçat esforços i fe en alguna cosa que, amb el temps, s’ha mostrat diferent a allò que n’esperaven, té moltes dificultats per acceptar les equivocacions inevitables, i sovint intenta justificar l'injustificable. És clar que hi ha una gran diferència entre aquells que, darrera de les idees, han comès barbaritats de forma fanàtica, i aquells que han intentat seguir la seva consciència sense fer mal, al menys directament, a ningú, més aviat fent tot el bé que podien fins i tot als altres. Per no parlar dels jaqueteros i oportunistes, amorals i indiferents a res que no sigui el propi benefici, una fauna que sobreviu a tots els canvis sense cap mena de vergonya.

Durant la guerra, ens explicava, s’havien compromès amb allò que en deien la cinquena columna. Havien perdut amics, parents, de forma violenta. Un promès seu també havia mort al front. Estaven tan segurs que els matarien que en algunes ocasions havien dit a coneguts la roba que portarien, per si els havien d’anar a identificar. Crec que fins i tot havia estat a la presó. Era, ella, una dona d’acció, decidida i valenta i m’imagino que de joveneta, en aquella època crítica, encara ho devia ser més. Després de la guerra fins i tot, gràcies a la seva significació política, havia pogut entrar al cos de mestres en unes primeres oposicions molt restringides a addictes a la causa, i ja aleshores havia tingut un enfrontament amb persones de la secció femenina, durant una mena de cursos als quals les obligaven a assistir. Explicava sense manies que l’entrada dels nacionals a Barcelona havia estat un dels dies més feliços de la seva vida, perquè s’havia acabat el viure amb aquella por i aquella angoixa tan profundes, amb la mort a frec a frec.

Casada, més endavant, havia treballat a un poblet del Bages, fins que va poder anar a Molins, d’on era, crec, el seu marit. En aquell poblet, aleshores remot, havia assistit fins i tot a curiosos exorcismes i ens explicava unes històries increïbles. Els fills, educats en l’acció i el compromís, en la justícia i la solidaritat, i amb els gens de la mare, en aquella època militaven en el psuc i ella admetia que en moltes coses havia hagut de fer un gir com una mitja en adonar-se de la perversitat de molts d'aquells que suposava bons i de com l’havien enganyada en moltes coses. A causa de la militància política dels fills va patir, també, en aquells temps, registres domiciliaris, por i ensurts, com podeu imaginar. La religió havia estat un gran suport per a ella, explicava que, potser, si hagués estat un home s’hauria fet capellà, però que res de ser monja, que comportava una més gran servitud i una manca d’iniciativa importants. A la parròquia era una dona activíssima, imprescindible, dirigia corals, donava catequesi, en fi, crec que aprofitava tots aquells espais en els quals una dona podia fer coses. Hi havia qui la mirava malament, perquè el seu home era molt més plàcid i silenciós, i les dones actives, en aquells anys, estaven, encara, mal vistes.

Professionalment era excel·lent, també, innovadora de forma seriosa, amb una gran experiència pràctica i obertat als nous corrents pedagògics que aleshores semblaven la solució als mals del país. Em va passar un llibre molt curiós, d’un mestre rural castellà que havia publicat un mètode d’alfabetització massiva per a adults, sento molt no recordar el nom de l’autor, ni el títol. Servia, també, per ensenyar a llegir als infants, en aquells anys d’aules atapeïdes. Aleshores no era fàcil fer fotocòpies i vaig prendre uns apunts a mà, que he perdut. En un altre moment i en un altre país allò hagués estat una gran innovació, i el mestre, més famós que la Montessori: consistia en lligar sons i lletres, coses que es van fer després amb molt més bombo i menys eficàcia. A l’escola li havien fet una mala jugada, la direcció acostumava a passar sempre al mestre més antic, però un grupet de gent més jove, aprofitant una malaltia seva, havien triat, en jubilar-se l’anterior, una altra persona, el xicot que dirigia el grup escolar quan jo hi era. Això havia passat abans d’anar-hi jo, li havia sabut molt de greu, i, a més, crec que era la persona més vàlida per portar la direcció, però en tots els espais de poder, per petits que siguin, s’esdevenen aquestes misèries i aquests cops de colze, pel que vaig veient al llarg de la vida.

Era, també, molt catalanista. Encara era vigent, aleshores, una llei que prohibia parlar català als centres públics, però en els pobles o escoles petites no se’n feia massa cas. En canvi, quan vaig fer pràctiques a l’escola annexa, de Barcelona, em trobava amb mestres que em parlaven català a l’autobús o al carrer, però que, en entrar a l’escola, es convertien immediatament en les funcionàries que calia, i no se’ls escapava ni un mot que no fos en castellà, talment com si s'haguessin posat un uniforme. Espero que no arribem mai al cas contrari i que la bonhomia i la convivència presideixin sempre les relacions humanes, a l’escola i a tot arreu.

Un dia ens va portar una llista, per firmar a favor de l’amnistia, per l'alliberament dels presos polítics. Franco era a les acaballes, però encara bellugava i ningú de l’escola no li va firmar, llevat de jo mateixa i també el meu marit. Tothom tenia molta por, encara, malgrat que la demanda era molt tèbia i subtil, però aleshores això d’escriure el número del DNI feia força respecte. La cosa em va impressionar, perquè hi havia qui feia moltes proclames i a l’hora de la veritat, res de res, em vaig adonar del que podia passar, realment, si anaven mal dades, amb molta progressia de pa sucat amb oli. Alguns dels seus fills van ocupar llocs de responsabilitat en els nous ajuntaments i ella crec que, malgrat ser molt velleta, encara és viva i força activa, al menys fins fa poc temps, que en vaig tenir alguna notícia. Les seves memòries sí que serien un gran monument literari i històric, i no pas les meves!

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

d'un temps d'un pais, d'uns mestres que valien el seu per en or, de quan encara es deia alló de passes més gana que un mestre d'escola. Sovint veig encara la sra. Grimau que era qui m'ensenyava francés als 12 anys, les classes eren a les set del matí, perquè fou al començament del batxilletat que els cursavem gent de diferentas edats, i n'hi havia també quer treballaven encara que no tinguessin els 14 anys reglamentaris. Recordo també que el dissabte pel mati hi havia escola.M'estic posant nostàlgic...

El veí de dalt ha dit...

Està bé que polítics de pes com en Pujol facin Memòries; però els historiadors xalaríem amb Memòries assenyades de gent anònima com la persona que ens descrius. Jo també vaig arribar a fer classes dissabtes al matí! (eren voluntàries).

Luis Rivera ha dit...

Hi había a "Selleciones del reader's Digest", una revista que avui está maleída peró que en el inmediat post franquisme, ajudaba a sortir de la penuria intel.lectual, una seeció que es deía "Mi personaje inolvidable". Gent del poble americá, EEUU, que resultaban inolvidables per la seva relació amb l'autor de l'article, que solía ser un escriptor d'exit. Relació totalment humana. Aixó es el que fas amb les teves croniques. Son estupendas.

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc, cal dir que la memòria és selectiva i recordem els 'bons', també hi havia molta gent rareta i alguns sàdics, per les escoles. Però els bons eren, efectivament, molt bons. Durant el batxillerat també havia fet jo alguna classe d'aquestes matutines, abans d'anar a treballar. A les monges, dissabte pel matí fèiem feina, resàvem el rosari, i, per sorteig -semblava un premi!- ajudàvem a fregar amb serradures, he, he.

Júlia ha dit...

Ai, benvolgut Veí, efectivament, seria així, però les memòries de la gent 'anònima' costarien de publicar i vendre i les del senyor Pujol i d'altres, no. Així és el món, per aquest motiu sabem la història d'una forma molt parcial, a través dels 'suposadament importants'.

Júlia ha dit...

Recordo molt bé el 'Selecciones', tens raó que va ser molt criticada, suposo que l'antiamericanisme visceral que fa temps que ens amara hi va tenir molta culpa. Gràcies pel comentari Luis, el fet és que m'ho passo molt bé escrivint aquests records, altrament em semblaria, si me'ls guardava, que res no s'havia esdevingut.

Artur ha dit...

Hola. Jo també recordo la frase de "passes més gana que un mestre d'escola". Ara, pel que veig en el meu entorn, on hi tinc molts coneguts que es dediquen a la docència, es pot dir: "ho passes més malament que un profe de secundària". Per quan un pacte educatiu que no depengui del govern de torn.
PD: després de llegir les magnífiques crítiques de l'amiga Empar d'Alacant m'he animat a comprar-me LA DESCOMPOSICIÓ DE LA LLUM. Aviat et trucaran per fer la 2a edició si continuem fent el boca a boca!!!!!!

Deric ha dit...

insisteixo, les teves també!

Júlia ha dit...

Hola, Artur, gràcies per la visita i per haver-te animat a comprar el meu llibre, ja em diràs què et sembla... però, digues que t'agrada encara que sigui mentida, ep.

Júlia ha dit...

Sensa pausa i sense pressa, tot es farà, Deric.

Arare ha dit...

julia, tens feina al meu bloc.

No vull dir res, et llegeixo amb fruïció i t'envejo la manera d'escriure. és enveja sana però enveja cotxina, al cap i a la fi.

Per cert, he gaudit tant amb la teva novel·la que la compraré per regalar a amics i familiars aquestes festes. Que lo sepas.

Una abraçada admiradora.

Júlia ha dit...

Hola, Arare, faré el que em dius al bloc però no ho 'passaré' a ningú sinó a 'qui vulgui', ja que em sembla que tothom està molt enfeinat. Gràcies per això de la novel·la, a veure si quedem un dia per xerrar.