5.1.08

De Dumas a Modiano: literatures

Fullejo –virtualment- de bon matí uns quants diaris, ara que tinc festa, i m’ensopego amb algunes referències literàries les quals, a més de la lectura d’un text fortament líric que m’ha fet arribar un amic blogaire, em fan reflexionar en aquesta vigília de Reis, sobre el sentit de la literatura en el món d’avui, un món que no sé si és bo o dolent, però que és aquell que ens ha tocat a la loteria de la vida.

La Contra de la Vanguardia és un espai de culte actualment que crea complicitats entre les persones que el llegeixen, que són moltes. Són entrevistes fetes amb grapa, a personatges diversos, que ens donen a conèixer molta gent interessant, o que ho sembla gràcies a l’entrevista, que també és un gran mèrit. Jo crec que les contraportades dels diaris són un bon indret de captació de lectors, a més. L’Avui va tenir en la seva contraportada un ganxo important fa anys, que no ha recuperat, durant l’època de Roig i Espinàs. Sempre hi ha, en algun diari o revista, un espai compartit per molta gent, més enllà de la resta de paper imprès. Això està bé i cada dia costa més de compartir aquest tipus de coses, amb tanta –aparent- diversificació i producció.

El fet és que, avui, a la contra entrevisten un senyor que és expert en l’obra de Dumas i que ha trobat fins i tot uns textos inèdits d'aquest escriptor. Dumas, el pare, va ser un gran representant de la literatura d’entreteniment, un home immens, malgastador, sensual, treballador i extraordinari, envejat i bescantat, però que es continua llegint amb passió i, sobretot, amb emoció. Té històries que es van repetint i rellegint de formes diverses, gràcies, per exemple, al cinema i la televisió, com les dels Mosqueters o aquesta venjança de Montecristo, meditada, ajudada per la fortuna imprevista del pobre Edmon, tan injustament empresonat. Fa un parell de dies donaven per la televisió una versió moderna dels mosqueters i aquests dies tevetrès ha emès una minisèrie francesa que bevia sense complexos de la història de Dantés. Estiguin millor o pitjor realitzades, aquests històries ens atreuen sempre, perquè compten amb elements immortals, eterns, l’amistat, la venjança, la injustícia, la fortuna imprevista, el valor, els amors incombustibles. Dumas va tenir molta gent a sou, certament, treballant a preu fet, com fan avui molts guionistes de la televisió, però alguns d’ells, quan van intentar independitzar-se, no van aconseguir gaire res. Per ser escriptor d’èxit cal molt més que la grapa literària, cal un sentit comercial, un coneixement objectiu i subjectiu del mercat i una claredat sobre allò que es vol aconseguir. Dumas, com tots els escriptors que guanyen diners i tenen èxit popular, va ser bescantat per sectors més elitistes. Els sectors elitistes es creuen, sovint erròniament, en possessió de la veritat sobre la qualitat literària. Però la qualitat literària va lligada també a modes i dèries del nostre present, i, així, un autor avui molt estimat pot ser oblidat demà o a l'inrevés. El concepte de clàssic evoluciona i canvia, amb els anys. Per a la persona concreta, però, suposo que és molt més gratificant ésser valorat -i remunerat- durant la vida que no pas arribar a la glòria eterna després del traspàs a l'altra vida. A més, si li reconeixen els mèrits al cap de molts anys, ni tan sols els hereus no es podran beneficiar dels drets d'autor, ai.

Els escriptors d’èxit popular, a més, acostument a ser treballadors, constants, insistents. Dumas ho era i també Corín Tellado ho ha estat. Hi ha gent que triomfa en algun sector, que té sentit comercial i grapa, però que després és gandul i no fa massa feina. Impressiona sopesar el gruix de l’obra de Dumas. A casa nostra tenim el cas d’un gran treballador literari, Sagarra, que també va ser –i ho és encara- bescantat per les elits, sense motius objectius seriosos. Se suposa que quantitat i qualitat no poden anar juntes, gran error, perquè la pràctica estimula l’excel·lència. Actualment tenim també un gran autor-treballador, que és Sierra i Fabra, autor que ha viscut prou bé de l’escriptura, però que tampoc no ha acabat de tenir, fins fa poc temps, un reconeixement més qualitatiu. En un món que fagocita llibres a milers, descatalogant constantment, es fa difícil conèixer en profunditat l’obra d’aquests autors prolífics. Que algú sigui un autor de best-sellers s'interpreta sovint com una cosa de poca categoria, però entre aquests autors hi ha de tot, també. Stephen King és, per a mi, un gran autor, amb pàgines excel·lents, que reflecteixen una Amèrica provinciana, entranyable i inquietant i, també, un gran treballador. Durant anys va ser moda bescantar Agatha Christie, recordo. Hi havia qui la llegia d'amagat i tot i que intentava justificar-se si el pescaves amb les mans damunt dels deu negrets, no, és per distreure'm, només ho faig a l'estiu, em cansen, aquest tipus de llibres, etc. També he pillat més d'un amb en King, he, he. Ser massa treballador, en general, no està ben vist en cap feina, avui, ni tan sols a l'escola, perquè posa en evidència la ganduleria de la resta.

No trobo massa mèrit a escriptors que cada deu anys escriuen cent pàgines, la veritat. Encara que d’aquestes cent pàgines n’hi hagi cinquanta de meravelloses. De tota manera, com que el món literari és una mica estrany, de vegades hi ha autors minoritaris que arriben al públic i que es venen bé. Vendre’s bé no vol dir que es llegeixin. Recordo haver rebut unes quantes confessions amicals sobre el fet de no haver llegit, per exemple, Camí de Sirga, encara que és un llibre que es va vendre força. En tot plegat hi compta també la sort i allò de agafa fama i fote’t a jeure. Per exemple, m'han regalat dues vegades els darrers llibres de contes d'èxit en l'àmbit de la literatura catalana, de dos autors catalans que tinc per una mica ganduls i que no m'acaben d'abellir. La gent pensa, li agrada llegir, doncs li regalem aquest, que pel ràdio han dit que està molt bé. Sé que molta gent els té perquè cal tenir-los i més d'un m'ha confessat off the record que no li han fet el pes, si és que els ha arribat a acabar.

Als diaris, avui, retrobo també un autor de l’altre vessant, la minoritària, o més literària, com és Modiano, que ha publicat un nou llibre. Fa uns anys, per casualitat, em vaig ensopegar per alguna biblioteca amb un llibre d’aquest autor francès, que no coneixia, i vaig estar durant un temps seguint-lo i llegint-lo, encara que la seva temàtica em va semblar una mica reiterativa. Però, evidentment, és una literatura d’una gran qualitat -segons la meva vulgar opinió-, d’aquesta que crea atmosferes translúcides, marcada per la biografia de l’autor. El darrer llibre és, crec, pel que he llegit, ja clarament autobiogràfic. La família o l’absència de família, la infantesa i els seus neguits, influeixen molt gran nombre d’autors, i la literatura assumeix així un paper recomfortant, catàrtic. Amos Oz, autor d'aquest estil, també va escriure el seu darrer llibre sobre la família, el vaig sentir una vegada, al Centre de Cultura Contemporània, admetent que, gran part de la literatura parla de famílies i, concretament, de famílies desgraciades. Un altre autor francès, Michel del Castillo, està marcat absolutament per la seva difícil infantesa. Malgrat aquestes males experiències infantils, escriure-les, reinventar-les, i tenir èxit amb històries tan personals, és un gran mèrit. O no, perquè, al capdavall, tots trobem alguns dels nostres fantasmes a les històries familiars dels bons autors. La literatura, però, és també ficció i un antic infant feliç pot escriure perfectament sobre experiències dramàtiques. A l’inrevés, ja no ho tinc tant clar.

Modiano va ser el guionista de Lacombe Lucien, una pel·lícula que va representar un gran trasbals al país veí i que va començar a remoure seriosament els fantasmes col·laboracionistes, més enllà d’heroiques resistències poètiques. En el fons, que és, un país, sinó una gran família? O, què és, la humanitat, sinó una família extensa, amb totes les seves alegries i misèries? I amb les seves ànsies immenses de venjança al més pur estil Montecristo???

6 comentaris:

Gulchenruz ha dit...

Deu ni dor. Encara estic pensant què dir-te, però escriure sobre la marxa em motiva. Tot i que potser no en facis massa cas.
Primer de tot, i no sé si sóc molt egocèntric, m'he vist reflectit en el primer paràgraf (o segon, ara no ho recordo) Merci.
Dumas... no tinc perdó. El tinc pendent, i molt.
Es un post molt ben redactat, i es nota que tens ganes de parlar de literatura i la vida d'aquesta. Quants milions de persones som al món? 7, ja? doncs per cada un d'ells trobem una opinió diferent. També hi ha el tòpic aquell que diu que no s'és profeta a la teva terra. La literatura, i tot, es relatiu. Tens raó al criticar a Monzó? vaig bé?
Avui no m'agrada i demà sí, però això amb tot.
Ho veus que no sé què dir.
Em reiteraria. Simplement, cal una trobada entre els dos, i hores per parlar, perquè la literatura és el meu món, i diria que també el teu.

GabriellJaraba ha dit...

Les males llengues de l'època van fer còrrer una brama sobre Dumas, tan presumit, quan econòmicament anava de baixa: que quan pujava al seu cotxe, en lloc de viatjar a dins ho feia apujat al pescant, perquè la gent cregués que tenia un criat negre.

Deltamar ha dit...

Pel que fa a la literatura he seguit des de jovenet la norma de no sacralitzar a priori cap autor ni cap obra. La sacralització vé en tot cas després de llegir-los. Una altra norma, davant l'infinitat de bona literatura escrita que pot crear sentiments de frustració en veure la impossibilitat material d'arribar a llegir-la, és la de no obsedir-se en allò que et manca per llegir. I la tercera és la de donar-te el gust de tancar i oblidar un llibre en el moment que el que llegeixes deixa d'interessar-te. Ja el retrobaràs en un altre moment més propici o, senzillament, mai més. Sense manies.

Júlia ha dit...

Jo tinc pendents molts llibres i autors, Gulchenruz, ens conformarem amb les nostres limitades possibilitats. I, sí, tot és relatiu i cada vegada m'ho sembla més.

Júlia ha dit...

Una anècdota molt adient al seu tarannà, Gabriel. També diuen que una vegada va preguntar al seu fill:
-Has llegit la meva darrera novel·la?
I que el fill, fent referència als molts 'negres' que utilitzava li va dir:
-Jo sí, i tu?

Aquests anys, per França, es va estendre una gran fatxenderia entre les classes benestants, pel que sembla, i era freqüent estirar més el braç que la màniga. De fet, va morir arruïnat. Però no es pot dir pas que no va gaudir de la vida, a la seva manera, ep!

Júlia ha dit...

Deltamar, jo tampoc tinc manies en deixar un llibre a mitges. Si em pregunten si m'ha agradat alguna cosa tampoc tinc complexos en afirmar: 'no... per ara'.

De jove, en canvi, sacralitzava molt més el sector, suposo que en no pertànyer a un sector massa intel·lectual de la població, el món dels escriptors, periodistes i lletraferits, molt més minoritari que no pas ara, em desvetllava una estranya admiració, com passava també amb els metges, per exemple. No només acabes sabent qui són els reis sinó també que res no és perfecte ni digne de gran admiració, ni, en el fons, veritable; són les grandeses i misèries de l'ésser humà, al capdavall, aquestes febleses.