21.2.08

Històries i 'cuentos'





Fa algun temps, amb motiu de la seva mort, vaig mencionar el periodista Tarín Iglesias. En el marc de les xerrades sobre temes històrics relacionats amb el meu barri, de temàtica molt diversa, vaig acceptar organitzar-ne una sobre Tarín i vaig tenir la sort de poder contactar per e-mail amb el periodista Agustí Pons qui, molt amablement, o sigui, cal dir-ho amb claredat, sense cobrar, ha acceptat fer-la. Pons va tenir-lo com a cap al Noticiero i en parla, a Temps Indòcils, de forma ponderada i, crec, objectiva.

La xerrada és el proper dimarts, dia 26 de febrer, a la Biblioteca del meu barri, carrer de Blai, 34, Barcelona, a dos quarts de vuit, per si algú té interès en assistir-hi. L’acte és obert a tothom.


La veritat és que organitzar al Poble-sec una xerrada sobre un personatge lligat de forma tan evident, i sense complexos ni canvis oportunistes segons bufa el vent, al franquisme, és gairebé un repte, perquè hi ha molta ideologia arrauxada surant per la població de la meva petita pàtria. Les discussions ideològiques i gairebé violentes, entre diverses ideologies d'esquerra, durant la transició, quan tot bullia, van ser antològiques, per aquests verals. Comptat i debatut, que en un fòrum veïnal m’he ensopegat amb un comentari absolutament groller sobre Tarín i els fatxes del barri i altres de més subtils sobre la inconveniència d’homenatjar els franquistes. Tot plegat m’ha semblat força surrealista, la veritat, una xerrada sobre qualsevol tema no és, ni molt menys, un homenatge, però hi ha qui no vol encara reconèixer que durant la llarga i diversa època franquista és gaudia, vivia, escrivia i treballava, també, i que durant aquells llargs anys, amb totes les seves misèries, repressions i contradiccions, que no negaré, Déu me'n guard, va anar variant i canviant la societat hispànica amb la força del pas del temps i el pes de les circumstàncies. La mateixa transició, que comentava fa poc a causa de la xerrada del senyor Fontana, té molts matisos, ombres, canvis de camisa, derrotes i renúncies en el seu context, més enllà de mítings i proclames coloristes i dels records personals, lligats a la nostra joventut, que semblen situar-se en un paisatge heroic de senyeres al vent, cançons reivindicatives corejades amb abrandament i germanors entusiastes. La meva filla, quan feia el batxillerat, havia hagut de suportar els comentaris despectius d'una profa progre sobre aquelles lluites polítiques transicionals i la poca empenta dels joves del present. Hi ha qui encara pensa, potser de bona fe, que ell i la seva penya juvenil van enderrocar el règim, la veritat.

M’he apuntat també a un grup de lectura, organitzat per historiadors joves, on es comentaran llibres de temàtica històrica i han tingut el valor, perquè tal i com van les coses, crec que es necessita tenir un cert valor, d’iniciar el cicle de lectures amb El silenci de les campanes, un estudi sobre la situació, dramàtica, de l’església durant la guerra civil, a Catalunya i l'anticlericalisme en general. Hi ha encara molta gent, d’un color o d’un altre, que, o bé rebla el clau de la violència republicana des de posicions molt a la dreta, condemnatòries sense matisos, o bé, des d’una suposada esquerra, justifica i despatxa l’excés de sang i fetge lligat a l’anticlericalisme amb un s’ho van buscar, sense entrar en cap mena de matís, tampoc, sobre la diferència entre unes víctimes, lligades al poder i, per tant, amb responsabilitats clares, i d’altres absolutament innocents, com ara la bona gent modesta que va rebre per totes bandes pel fet, potser, d’haver format part d’un grup juvenil d’acció catòlica accidentalment o de tenir a la família un més de tants seminaristes de poble, que no podien accedir a la cultura si nó era fent-se capellans.

No entenc, la veritat, que actualment encara, a casa nostra, es facin crides a la violència indiscriminada, que es justifiqui el mètode 'mort el gos morta la ràbia' o 'escabetxem-los tots que la posteritat -o la gràcia divina- ja farà la tria', però m’he trobat amb comentaris absolutament desagradables per part de persones que tinc per demòcrates. Amb motiu de l’atemptat contra les torres bessones, l’antiamericanisme d’espardenya es va manifestar en aquest sentit, amb una gran alegria suïcida, cosa que em neguiteja, la veritat. Sembla, doncs, que no podem entrar encara, tampoc, en general, i amb excepcions remarcables, en el tema de la guerra civil, sense un mínim d’objectivitat raonable. De vegades, com en tot, els conversos són els més perillosos, aquells que a la família van comptar amb veritables fatxes i ara volen reinventar-se. Malauradament, la situació va propiciar molts canvis de camisa interessats, moltes fugides covardes i moltes traïcions secretes. Com que els protagonistes d’aquells anys ens van deixant, i eren, potser, els més objectius i creïbles, perquè la història col·lectiva està formada, com la pluja, per moltes històries individuals, el context per reescriure la història o el cuento al gust que calgui està abonat, avui.

L’anticlericalisme no es pot estudiar només a partir de la guerra civil, és un tema espinós, que s’inicia molt abans, durant el segle XVIII, amb una lluita entre poders que propiciarà i tolerarà, i no pas sempre des de posicions progressistes, que la violència caòtica i popular caigui sobre els estaments religiosos, en lloc de dirigir els seus objectius vers els poders civils, responsables també, o més, de la situació social. La Setmana Tràgica n’és un bon exemple. Les guerres carlines encara no s’han estudiat a fons, i sense voler saber-ne l’entrellat, complex, la guerra civil resta com una mena de bolet estrany amb substrat heroic, lectura que està fent fortuna i que no crec que contribueixi a l’entesa, sempre difícil, de tots aquells fets, ni que expliqui perquè allò que en deien franquisme sociològic va durar tant i, crec, encara dura. No voler admetre que no tot l’antifranquisme, ni molt menys, era, precisament, democràtic, és una posició habitual avui. Com en tot, hi ha molta gent que no opina, que vol quedar bé amb poc gasto, i que en les reunions socials dona la raó a les idees més arrauxades, però que potser, en la intimitat secreta del vot, no actua igual, ni molt menys, cosa que explica els resultats, de vegades sorprenents, de moltes eleccions.


Hi ha, però, qui no vol ni que se’n parli. Continuarem, doncs, fent una història molt bonica de bons i dolents, catalans i castellans, europeus i americans, moros i cristians, esquerres i dretes, convergents i socialistes, Barcelona i Madrid, blancs i negres, homes i dones, i la cosa no tindria més importància si nó fos que mai se sap quins resultats pot donar aquesta educació social tan esbiaixada i allunyada de realitats que sovint són molt i molt complicades. En la realitat quotidiana, crec, hi ha bona gent, mala gent, i molta gent indiferent que balla al so que toca. Encara que, ho admeto, aquesta divisió també és errònia, car tots tenim moments en els quals actuem d'una manera o d'una altra, no som sempre igualment bons, valents o coherents, però sí que crec que hi ha, per sort per a l'espècie, un grapat de bones persones que, en tot moment, valoren la vida dels altres per damunt de les adscripcions ideològiques diverses, una altra cosa és que en situacions crítiques tinguem por, la por és absolutament comprensible, la veritat. D'una manera força innocent, una amiga em deia, parlant d'aquest tema, i recordant fets familiars, que quan les coses van mal dades, sort en tens, de la bona gent de qualsevol dels bàndols, que és qui ajuda els altres, fins i tot amb un risc físic o social evident. No sabem mai de qui ens haurem de refiar, la veritat.

6 comentaris:

Deric ha dit...

a la biblioteca de Salt hi ha un grup de lectura d'assaig (a part del de novel·la i del de cómics) molt interessant també.

Júlia ha dit...

Bon dia, Deric, és interessant que sorgeixin grups dedicats a llibres que no siguin estrictament narratius, això dels grups de lectura crec que està força bé, comparteixes, et motiva a llegir llibres que potser t'haurien passat per alt, i fas tertúlia, que és el millor.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó en el que dius.
Deixa'm afegir allò tant repetit i cert: "qui cerca la veritat corre el risc de trobar-la".
Per això és més còmode que ens expliquin contes de bons i dolents.

Júlia ha dit...

Xiruquero, quina gran frase. Malgrat que la veritat sovint té moltes lectures i costa de copsar en la seva totalitat, de vegades, encara que faci una mica de por, no ens podem resistir a anar-li al darrere.

jasapski ha dit...

Hola Julia.Ens falta transversalitat als debats, sembla que si diferim d'un grup o partit en algun aspecte, ja estem rebutjant en bloc tots els seus postulats. Es com si en comptes de pensar per nosaltres mateixos, haguéssim d'adquirir paquets precuinats sencers. O ens adherim, o els vomitem.

Un altre cosa, em sembla molt interessant el grup aquest de lectura. Pots donar una mica més d'informació? Mercès

Júlia ha dit...

Jasapski, si estàs interessat envia'm un email i et donaré l'adreça electrònica d'un dels organitzadors, que t'informarà millor i et dirà si encara hi ha 'places'.