10.5.08

Aquells reis, aquelles reines

No gaire aprés nasquem nós, e fom nats, complits los set mesos que fom engenrats, e nasquem tan feble e tan eixaquiós, que no es pensaven les madrines, ne aquells qui foren a la nostra naixença, que poguéssem viure...


Ahir vaig assistir a una trobada del grup de lectura històrica que vaig comentar temps enrere, organitzada pel Grup 99. El llibre triat havia estat Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya, de Ramon d’Abadal i de Vinyals. El debat va ser molt interessant, hi havia persones que hi entenien molt més que no pas jo, i tot plegat va generar un doll d’opinions diverses, i d’implicacions històriques variades, que des de l’època medieval van arribar a Berlusconi passant per Nietzsche i d’altres filòsofs.

Jo, que em miro la història des d’un punt de vista força d’estar per casa, com en el cas del tema que comentava anteriorment, la Guerra del Francès, no puc obviar la meva imatgeria personal, en aquest cas lligada, en el cas del rei Pere, al seu mític i inseparable punyalet. La història antiga també canvia, nous anàlisis ens donen noves lectures i sempre, totes elles, seran parcials i interessades, formades per la plastilina que em comenta el Yayo Salva, matèria primera que admet formes diverses segons el moment i l’habilitat i intencions del modelador.

Van sorgir moltes preguntes, en el curs de la conversa. Què era Catalunya, aleshores? Què entenem per decadència? No ha canviat força, ja, la tendència a magnificar la crisi demogràfica per explicar la decadència política de Catalunya? Història política o història econòmica? Masses o líders? Quin pes o manca de pes té avui el marxisme en les lectures polítiques? Quin és el paper dels líders en la història? Són, encara, necessaris? Si matèries suposadament més objectivables propicien lectures divergents, la història resta subjecta a la nostra visió del present, des del qual sabem o creiem saber què va passar després. Saber història no serveix, crec, en absolut, per no repetir-la, com es pot comprovar amb certa facilitat. La repetició, evidentment, mai no és clònica, perquè els temps i el context canvien. La història per a adults em sembla necessària, imprescindible, apassionant, perquè pot comptar amb visions divergents, que ens en mostrin la complexitat. Però la història convencional s’ha amollat també als infants i joves a través de manuals consensuats i homologats, i la cosa no millora, pel que puc veure als llibres actuals de socials de l’escola encara que cada vegada costa més de conformar un discurs històric coherent i educatiu, en uns temps en els quals les batalles, les armes i la crueltat antiga ens provoquen molts maldecaps ideològics.


No corren bons temps per als herois patriòtics ni per a les llegendes innocents. Malgrat això, els poders de cada moment no deixen d’intentar, amb la història i les històries a la mà un cert adoctrinament en un sentit suposadament modern, quan, la realitat ens ha demostrat que aquests temes, a l’escola, no conformen sempre sentiments abrandats ni incondicionalitats, ans, sovint, tot el contrari. No sé si a nivell de primària hauria de ser la història matèria curricular –com en diuen ara, que tot es curricula- o limitar-nos a donar uns trets generals sobre vida quotodiana, sentit del canvi, coses així. En uns primers intents de programació, en els ja llunyans temps de la reforma educativa, es va proposar fer-ho d'aquesta manera, a primària, i es van elaborar materials innovadors, però després, a causa de les pressions òbvies, es va tornar al de sempre, reis, màrtirs, patriotisme i senyals de pertinença. A Catalunya la cosa és espinosa, perquè no hem comptat amb un context normalitzat fins fa quatre dies, i tocar els mites de casa és, encara, força complicat.

Tornant al rei Pere, el seu tarannà lligaria amb allò que deia en l’anterior post sobre els homes baixets. Expliquen que es posava un coixí al seient per semblar més alt que d’altres i en alguns textos he trobat que el titllaven de Neró i tot. La qüestió de la realesa, actualment, costa de copsar i comprendre, perquè el concepte d'igualtat, avui, és molt diferent del d'èpoques remotes i no tant remotes. Va tenir Pere III un llarg regnat, comptant amb l'època, complicat i difícil i és d'admirar la seva longevitat en aquell context de pestes i desgràcies, ja que va néixer malaltís i esquifit, cosa que fa pensar en la consistència de l'inquietant pes de l'atzar, en les nostres vides. La seva darrera dona, Sibil·la de Fortià ha generat, a partir de Jaume Roig, passant pel vessant seriós de Frederic Soler, un gavadal de literatura, sovint pejorativa amb la senyora, és clar, que ja sabem com les gastava Roig i la inquietud que provoca qualsevol reina sobrevinguda de forma inconvenient. Llegeixo per la xarxa que un intent de batejar un carrer de Fortià amb el nom de la dama va generar no fa massa protestes de gent del poble, cosa que vol dir que encara és ben present la seva llegenda negra. Llegenda negra o llegenda romàntica, Sibil·la de Fortià resuscita sovint en nous llibres i obres teatrals, la seva figura desvetlla una gran tafaneria retrospectiva. Cal dir que ahir el debat va ser molt seriós i no vam parlar ni del punyalet, ni del coixi i/o els complexos de Pere III, ni dels seus afers matrimonials. Una altra cosa fou l’agradable sopar de després, amb tertúlia desacomplexada i pitarresca inclosa. Vam fer història, vaja.


8 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

Julia: tens ra´ço. No cal coneixer l'historia per a repetirla una i mil vegades. Es com l'adulteri, la gula, la tafaneria i les bones intencions: hi son a la natura humana.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Es que hom diria que quan es va fundar Catalunya ja estava en decadéncia, sort que tenim una mala salut de ferro.

Gregor ha dit...

Jo que ahir vaig estar a la tertúlia del grup 99 i que es van fer lloances a la història antiga i prehistòries, i etc, com a especialitats amb més rigor històric i de mètode més científic que la història contemporànea, i que vaig participar en aquests elogis a la història de l’antiguitat, en certa manera també escombrant cap a casa, perquè va ser història antiga l’especialitat que vaig estudiar. Reflexiono a posteriori i comparteixo la teva opinió en referència als canvis en la història antiga i les visions sovint parcials i interessades. Que en principi el mètode sigui més científic no evita que sovint les interpretacions estiguin manipulades als dictats de les diferents escoles d’investigació. En un tema com el d’Atapuerca i la hominització, que es una investigació de metodología molt científica, no deixen d’haver interpretacions diverses, sesgades i normalment cada nou descobriment ve a reafirmar el que ells ja deien o preveien, quina casualitat !.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Luis, per això potser perquè ja sóc una mica grandeta em gan somriure aquests intents dels que ens volen 'mentalitzar' sobre molts temes i que prediquen que cal saber les coses per no repetir-les, ja és molt vell allò d'ensopegar amb les mateixes pedres, i molt més realista.

Júlia ha dit...

Francesc, jo cada vegada sóc més escèptica sobre fundacions i decadències i sobre pàtries i històries grandilocuents. Quan naixem ja estem en decadència perquè ens decandirem vulguem o no, la resta és retòrica.

Júlia ha dit...

Hola, Gregor,
Tens tota la raó i a més els mateixos científics -historiadors o de l'especialitat que siguin- quan han muntat un 'xiringuito' trepitgen -amb poques excepcions, que sempre hi ha gent honrada, ni que sigui poca- qualsevol cosa que no respongui al discurs exitós que han muntant. El pobre senyor que va trobar les coves d'Altamira va morir sense que li reconeguessin la troballa els arqueòlegs francesos, que eren aleshores els qui tallaven el bacallà. Sobre Atapuerca, fa uns vint anys ja vaig sentir uns joves acabats de llicenciar en història, a Rosa Sensat, que em van explicar sotto voce moltes misèries de la competència entre 'escoles' perquè, és clar, les subvencions són un pastís molt sucós i no n'hi ha per a tothom. El pobre aquell de l'home d'Orce es va sentir de tot.

Sovint es busca allò que confirmi la teoria prèvia i no pas a l'inrevés. Passa fins i tot en coses aparentment més objectives, com medicina, biologia... Només cal veure les moltes contradiccions que ens endeguen.

En el grup es parlava de 'la veritat', la veritat absoluta evidentment, no existeix, te n'adones amb els anys, ni tan sols la història personal i familiar no està vacunada contra les 'interpretacions'.

L'augment d'informació no ha millorat la seva difusió, qualitat i objectivitat. Es que és impossible, em sembla. Et pots anar fent un criteri, situat en un cert escepticisme vital però, és clar, aleshores les coses no són tan 'boniques'.

Gregor ha dit...

El que va descobrir el fòssil d’Orce, el pobre home va morir fa poc i sense cap reconeixement, el tal Eduald Carbonell sempre ha descartat aquest fòssil perquè no es va tractar la troballa d’una manera científica, el problema és que el descobriment d’Orce es carregaria algunes de les interpretacions que ells estan fent sobre Atapuerca. Aquí els d’Atapuerca semblen els reis del mambo però internacionalment hi ha molts investigadors que discrepen del que diuen, encara que segurament també d’una manera interessada. Però també hi ha gent que investiga i que és molt honesta, tampoc em vull carregar a tothom, el que passa que sovint aquests no són tan mediàtics.

Júlia ha dit...

Són mediàtics perquè també 's'ho han treballat' com es diu vulgarment. De fet, no ho han tingut fàcil, tampoc. Potser ara està millor la cosa però vaig anar a Atapuerca fa alguns anys i la informació era dolenta, el camí, poc cuidat. A Burgos hi havia encara en bolquers el projecte d'un gran museu dedicat al tema, em sembla que no està fet encara i el més calent, a l'aigüera.

És clar, quan s'aconsegueixen les subvencions que fan falta, costa molt 'compartir-les' o admetre que poden sorgir lectures contradictòries sobre els discursos inicials.


El món acadèmic i universitari també comparteix les mateixes misèries humanes que la resta, és trist però és així.