29.5.08

Indiana, a la muntanyola de la calavera

He passat pel cine Urgell,
que és dels pocs que ens han quedat
de cines com els d’abans,
gran, bonic i encoixinat.

I per gaudir una estoneta
d’aventures i emocions,
he entrat a dins, decidida,
a veure l’Indiana Jons.

Una rusa ben plantada
de l’Stalin la mà dreta,
ja en començar aquesta història
al xicot fa la punyeta.

Me’l porten a un magatzem,
a buscar una mòmia estranya,
i l’Indi acaba escapant,
però no sé pas com s’ho apanya.

Un que sembla el seu amic,
resulta que és un traidor,
que tot ho fa per la pela
i per omplir el païdor.

Fuig l’Indi, a aquell vell estil
antic, de l’home-canó,
i al desert se’ns ensopega
amb una gran explosió.

Ja l’Indiana fa de profe,
me'l volen acomiadar,
perquè és quan la guerra freda
i tot els fa sospitar.

Un noiet se li presenta,
amb moto i vestit amb jupa:
-Iaio, la mama m’ha escrit,
i algú crec, li vol fer pupa.

El que sap l’Indiana Jons
sembla que no ho sap ningú,
i amb el noi per companyia
marxen tots dos al Perú.

Els rusos els van darrera,
per preparar 'ensaladilles'
i també uns nadius estranys

els volen fer mandonguilles.


La clau de tot sembla ser
un cap de mort molt bufó,
de vidre, gros i brillant
i amb forma, com de meló.

Restà amagat a una tomba
de sis soldats espanyols,
que es veu que cercant el cap
es van quedar allà tots sols.

El cap té un poder immens
i ja un vell amic del Jons,
va desxifrar aquell misteri
que provoca llamps i trons.

La rusa amb els seus soviètics
de petja no els deixen pas,
i els porten a un campament:
-Indiana, ara cantaràs!!!

Allà es troben tots plegats:
el científic de la dèria,
el traïdor que vol diners
i més russos que a Sibèria.

També la mama del noi
es troba allà, segrestada.
Resulta que va ser nòvia
de l’Indiana, una vegada.

Micos, escorpins i serps,
i formigues amatents
que no són pas comunistes
i es cruspeixen els dolents.

Aquí caic, aquí m’aixeco,
i de perill en perill
la senyora diu a l’Indi:
-Doncs el noi és el teu fill!

-Ai, carai, doncs quan tornem,
el farem al cole anar!-
Diu l’Indiana, perquè el noi
no ha volgut mai estudiar.

A un temple entren i escabetxen
uns indis mig despullats,
obren portes, creuen coves,
i troben el que han buscat.

Aquell cap de mort de vidre,
volen posar allà on escau,
però tornen a arribar els russos
i es torna a engegar el sarau.

Surten corrent, el traïdor
es queda a agafar el tresor,
i li cau la casa a sobre
que ja és tenir mala sort.

Hi ha unes tretze calaveres
amb la que ells volen tornar,
totes s’ajunten i formen
un ésser que és sobrehumà.

La bella russa, enderiada,
vol copsar el poder fatal,
desitjant que el comunisme
esdevingui universal.

Mes de tant coneixement
el cap se li consumeix,
li surt foc pel mig dels ulls
i ja no en queda ni el greix.

I la cosa rara aquella
en una nau de l’espai,
desapareix de la terra
potser per no tornar mai.

Tots es queden tan contents,
l’Indiana es casa amb la noia,
i fan una festa gran
amb vestit blanc i la toia.

El noiet xala feliç
de tenir un pare enrotllat,
capaç de tantes aventis,
i a més a més, molt lletrat.

Surts del cinema cansada,
de tant anar amunt i avall,
amb els rusos al darrera
sense temps de fer un badall.

I és d’admirar que aquest Jons
que ja és un home madur
en lloc de sortir amb l’Imserso
passi aventis al Perú.

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

em va dir la meva filla gran per anar-hi dissabte a la tarda amb les nenes i la veritat és que em va fer mandra. M'estic fent gran

Júlia ha dit...

No m'estranya, Francesc, una mica de mandra sí que fa i al capdavall ja n'hem vistes moltes de semblants a les nostres edats. Però mira, estava cansada i no tenia ganes de trencar-me el cap i volia veure si el Ford estava molt vellet o què.

antoni ha dit...

A mki una companya de feina d'uns 30 anys que hi ha anat m'ha dit que la majoria de gent al cine voltava els 50 (com jo, és clar). I això m'ha fet retreure'm...
Volueu dir que és molt creïble el Ford saltant per la selva?

Júlia ha dit...

Antoni, a aquestes pelis no els demanes credibilitat, sinó distracció. Hi havia molts iaios, és clar, de 50, 60 i més, però també molts d'ells amb els nets i també hi he vist parelles més joves. A veure aquestes coses s'hi ha d'anar com qui va al circ. He de dir que el Ford es defensa amb coratge i ganes, que el fet de no haver volgut utilitzar massa efectes 'digitals' d'aquests que ara proliferen com els mosquits i de mantenir el to de les antigues li ha anat molt bé a la peli. He llegit que en Ford no va voler dobles en moltes escenes i que va anar molt al gimnàs abans.

Es per passar l'estona i no trencar-se el cap amb res més, com les altres de la sèrie. S'han de prendre una mica en broma, vaja, i de fet hi ha moltes picades d'ullet i ironies escampades per la història, que també l'Spilberg es va fent grandet.

Marali ha dit...

Jo hi vaig ara a veure-la per això he passat sense llegir el post muntanyolenc. Els meus fills hi varen anar, en Joan li va agradar perquè com molt be dius tu, ja se sap que és el que vas a veure, l'Indiana Jones és això, unes pelis d'aventures i distreta. Suposo que m'agradarà perquè és el que em va ara, pelicules distretes.
Ja et diré el que.

El veí de dalt ha dit...

Anirem a veure-la, és clar!

manel ha dit...

Les aventis desperten els records més vells, de quan tenia cinc anys i assegut en un esglaó explicava històries de monstres als meus amics de carrer, després de separar les mans simulant una cortina que s'obria. Ah, me'n vaig al Perú, d'aqui uns dies

Marali ha dit...

Ja he anat al cine i he tornat. M'ha agradat, no desmereix de les altres, aventures increibles, persecucions, un punt d'humor, i el iaio que s'aguanta prou be i al menys a la pantalla està encara de molt ben veure. Com tu dius s'agraeix que els efectes especials no siguin d'ordinador.
M'ho he passat d'alló més be. I el teu Indiana, a la muntanyola de la calavera, noia, "chapeau" no se com t'ho fas però no t'has deixat res per explicar.
Bon cap de setmana

Júlia ha dit...

Apa, Manel, quina sort, ja ens ho explicaràs!!! Espero que no te'n passin tantes com a l'Indiana.

Júlia ha dit...

Doncs ja em diràs què et sembla, Veí de Dalt.

Júlia ha dit...

Hola, Marali, jo crec que sí que m'he deixat algunes coses, en passen tantes!!! Jo també vaig passar una bona estona, potser no és tan reeixida com les altres, certament. La meva preferida és aquella on surt amb el pare i el pare és el Sean Connery, però en general amb totes m'ho he passat bé.

Marali ha dit...

Dona, és que el Sean Connery de "maduràs" és molt Sean Connery. A mi també em va agradar i molt aquesta, per mi la de l'Arca, i la del pare (no recordo com es titulava)han estat les millors. O sigui el meu "ranking" seria: nº 1 la 1, nº 2 la 3, nº 3 la 4, i nº 4 la 2.