5.6.08

Què en farem, del 'castell'???


M’han arribat alguns emails de persones interessades per la història, fent referència, des de punts de vista diferents, però coincidents a l'hora de demanar la conservació del conjunt, a la qüestió del Castell de Montjuïc, sempre polèmic. Fa poc, en una xerrada veïnal, malgrat el context arrauxat, poc propens a acceptar cap mena de mirada objectiva i raonable sobre el tema, el conferenciant, davant d’una abrandada proclama individual sobre la ‘recuperació’ del castell va voler matisar que el castell no es ‘recuperava’ ja que sempre havia estat militar, que, en tot cas, canviava de mans. I també va afegir que l’entorn de la muntanya és el que és, paradoxalment, perquè la zona militar va evitar la construcció desmesurada que hauríem d’empassar-nos avui, si les coses haguessin anat d’una altra manera.

Ja s’han tret uns quants canons del lloc, sembla que sense protestes ni polèmiques massa evidents. Avui les armes estan mal vistes, en aquest temps hipòcrita, de bonisme suposadament esquerrà, que ens amara. El museu militar prové d’una donació d’abans de la guerra, per cert. Però em fa més por que una pedregada pensar en quines lectures pacifistes plenes de tòpics ens poden amollar els poders culturals. Precisament jo crec que no hi ha res millor, per treballar sobre la pau, que encarar de forma realista la guerra, la repressió i la violència de tots colors. Podrien deixar el castell com està i fer un museu de la invasió turística a aquest hotel desmesurat que ens han colat, sense massa soroll per part de la ciutadania mentalitzada i que domina el paisatge muntanyec amb la seva lletjor inqüestionable, per exemple.

Sovint sembla que al castell no hi haguessin afusellat ningú més que Ferrer y Guardia (escric la ‘y’ perquè aquest senyor, controvertit, que, com en tants casos, una mort injusta va redimir dels seus errors i va beatificar de forma absoluta, no va voler mai catalanitzar res del seu entorn i més aviat era contrari a la qüestió, encara que avui no se’n parli), Companys o el General Goded. I és que els morts de ‘poca categoria’ morien al Camp de la Bota, avui zona frívola i turística, com la platja d’Argelers, per exemple (¡!). O a qualsevol racó del Morrot o de la Rabassada, anteriorment. Un bon feix de gent ‘de dretes’ va ser afusellada i estovada al castell durant la guerra, alguns d’ells tenien responsabilitats però també hi havia innocents, o gairebé, que es trobaven en el lloc inadequat en el moment crític, encara que avui no es vulgui parlar del tema ni esbrinar res en cap biografia que trasbalsi la història oficial que toca. Malauradament, la informació sobre aquells fets, que per un costat se silencia o oblida, per l’altra només només es pot trobar, també molt tergiversada i manipulada, en indrets patrimoni de l’integrisme més arnat i franquista, i això fa que molta gent parenta d’aquelles víctimes que pertanyien al partit poc valorat de la bona gent s’estimi més que ni se’n parli, la veritat.

Personalment crec que el castell hauria d’oferir una lectura realista del que ha estat durant tota la seva història, recordar tots els que hi van patir i morir i deixar els canons on són, com el de Palamós de la cançó, perquè així ho han fet altres indrets europeus, i també el museu militar, remodelat i adaptat als nous temps s'hauria de mantenir.
No estaria de més recordar, per exemple, que els catalans van ser durant segles grans afeccionats a les armes i al bandolerisme, i uns grans fabricants de pistoles i trabucs. Caldria recordar també la presència de Rizal, el filipí, gran oblidat avui, que va romandre al castell de pas cap a la seva terra, on seria afusellat. Deixar l’estàtua eqüestre del general, al museu, ben visible, per tal que es recordés també que fins i tot durant uns llargs anys de la pactada transició, amb aquells ajuntaments tan democràtics del moment, ningú no va gosar piular sobre la qüestió. Fer proclames enceses quan no comporten cap risc és, al capdavall, quedar bé amb poc gasto.

Però em temo que es prioritzarà l’estil estalinista d’esborrar de les fotografies tot allò que no respon al que cal i convé. Els Photoshops funcionen molt bé, a tots els nivells, i com deia algú, no hi ha cap derrota que una pàgina d’història –o un espai museïtzat- no pugui arranjar. I em temo que haurem de patir des de desfilades de moda pocasolta a tota mena d’atzagaiades suposadament culturals, pels fossats i els interiors redissenyats, que mentre el turisme ragi, tot s’hi val. Descansin en pau, si els deixen, els esperits de tants represaliats de forma injusta, i el destí faci que no hagin de patir massa músiques estridents ni bestieses diverses.

7 comentaris:

pere ha dit...

Em va saber greu la retirada dels canons i em fa més por que un tret d'escopeta aquest museu de la pau que volen perpetrar. Llàstima que no hi hagi una protesta popular per fer tirar enrere els incompetents culturals i per fer el que tu dius.
En fi, totalment d'acord amb tu.

Júlia ha dit...

Doncs a mi també, Pere. És allò de 'virgencita que me dejen como estoy', veient el que pa que s'hi dóna en això del pacifisme de plàstic i consum.

Francesc Puigcarbó ha dit...

si, no se perquè s'han endut els canons aquests, quan a l'Edifici, quen hi fotin un "meublé"
i au tots contets cap a Montjuich.

tangerine dream ha dit...

Hi faran el Museu de la Sostenibilitat.

Júlia ha dit...

Francesc, em temo que encara serà pitjor, un meublé és discret i silenciós, que jo sàpiga (per referències) i allà hi poden fer tota mena de parides.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Tangerini, aquestes coses és el agraden molt, i recordo que dels 'sostens' després en van dir 'subjectadors', he, he.

El veí de dalt ha dit...

Com t'agrada deixar-les anar, eh? Com andanades de canons! És ben cert que un cert "estalinisme" impera per aquest ajuntament sociata de bon rotllo que sempre ens volen encolomar. S'hauria de deixar en mans d'historiadors seriosos i no de polítics la concreció d'aquest nou Museu. I no per amagar estàtues, serem més lliures i demòcrates.