18.7.08

Aquells divuits de juliol...

Avui fa anys ja sabeu de què.

Per a mi, de tota manera, ho admeto, el divuit de juliol representava una festa d’escola i més endavant de la feina, al pic de l’estiu, amb possibilitats de platja i, segons com, de pont.

Per la tele d’aquells anys gloriosos del blanc i negre retransmetien una manifestación sindical vertical amb molts actes festius. Com que no teníem tele anàvem a veure l’esdeveniment a casa dels veïns. A més, hi havia paga extraordinària, i malgrat que la celebració anava lligada al que anava lligada, a partir dels veintisinco años de pas, amb el desenvolupament, la tele, i els sis-cents a l’abast, (a llargs i sacrificats terminis), ja ningú no hi feia massa escarafalls, les coses com siguin encara que no abelleixi fer-hi referència explícita.

Recordo una d’aquelles manifestacions sindicals, devia ser a principis dels seixanta, en la qual els grups sardanistes de Catalunya van ballar una sardana monumental, La Santa Espina, concretament. Vaig veure molta gent gran realment emocionada, La Santa Espina per la tele, i en aquell acte! Crèiem i creien que alguna cosa estava canviant. I sí, que el món canviava, i fins i tot la situació econòmica dels treballadors millorava, potser perquè durant un temps ja no podia empitjorar més, però els grans canvis havien de trigar molt i no arribarien fins a la fi del cagalàstics, amb perdó, cosa que sembla que s’oblida sovint en aquests temps de tanta reivindicació republicana sense república.

Opino, com opinava Josep Benet, que tot això que en diuen memòria històrica no és memòria ni és res més que muntar una llegenda sobre heroics combatents, bons i dolents, i resistències veïnals fent refugis. Afortunadament, estem recuperant també el record de coses més properes en el temps que no pas la República o la Guerra Civil passades per l'adreçador partidista, com ara el barraquisme. Una exposició al Museu d’Història de Barcelona evoca el tema, i cal aprofitar el fet que molts dels seus protagonistes encara són vius i en actiu. La Barcelona que començava a ser fashion, per cert, amb alguna excepció lligada a parròquies i a gent de bona voluntat, anava per una altra banda molt més frívola i no dubto que els seus protagonistes també treballessin, ep, que hi ha una escriptora que sempre s’enfada quan els diuen que els de l'esquerra etèria només feien que sortir de nit i prendre gintònics. Al capdavall, molts treballadors també sortien de nit, a fer més hores extraordinàries i es prenien un got de casalla i algun carajillo per a resistir la situació. Per cert, reivindico carajillo, pronunciat en castellà i deixem-nos de punyetes d'una vegada.

Cal dir que la Barcelona catalana-benestant i la castellana-pobra des de sempre que es trobaven molt lluny, l’una de l’altra. Hi havia també la castellana-rica o la catalana rica reconvertida en castellana, la gente bien dels papá, mamá i patates sense oli. I la catalana pobra, que era poc coneguda i marginal perquè des de la Renaixença que s’ha donat una imatge distorsionada del català, lligat a la burgesia, refinat i finolis. I una catalana nombrosa, de classe mitjana baixa, amb aspiracions, que es volia distanciar dels uns però que no podia accedir als altres si no era fent-los la neteja o venent-los betes-i-fils o peix al mercat. Els gitanos blancs de la vora del port, els marginats que parlaven català xava, documentats per escriptors com Vallmitjana i pocs més, encara resten en l'oblit, malgrat algun esforç de recuperació remarcable. En tot cas, fins i tot Vallmitjana i la resta en valoraven més l’exotisme i la marginalitat que no pas el valor humà. Tot plegat va contribuir a la divisió entre un món i l’altre, amb molts conjunts intersecció que no se sap ben bé què c... han d’encerclar. Hi ha situacions i fets que no es poden explicar sinó s'entra en profunditat en aquest tema. No crec que n’haguem après massa, d’aquell passat, però aquesta divisió social s’ha palesat en situacions dramàtiques, com la mateixa Guerra Civil i les anàlisis que es fan encara són parcials, partidistes i interessades. El Poble-sec és, precisament, un barri on es reflecteixen de forma evident totes aquestes contradiccions i tots aquests problemes.

Consideracions sociològiques i històriques a banda, us recordo que avui faig el recorregut històric i literari pel meu barri i que podeu seguir la Festa Major del Poble-sec a la web de la Coordinadora d’Entitats i, en part, a Un Balcó al Poble-sec.

Pels amants de la poesia: he reconvertit el meu blog de La Bibliotecària Blogantera en Els Poemes de la Bibliotecària Blogantera, ja que a partir d'ara no seré a l’escola i, per tant, no té sentit l’objectiu inicial.

15 comentaris:

Marali ha dit...

L'article m'ha agradat molt, totalment d'acord amb el que dius, i també reivindico "carajillo" sempre s'ha dit així (segons tinc entés és una castellanització o sonorització del "que ara guitllo", treballadors que a les 5 del matí passaven pel bar i demanaven un raig de conyac al café perquè tenien pressa) perquè, què c. és això de "cigaló"?

isnel ha dit...

A Girona també hi va haver barraquisme, arrapat a la muntanya de Montjuïc, i després a les ribes del Ter. Com que anava a una escola de monges, i se suposava que havíem de fer bones obres, alguna vegada hi havíem anat a portar coses i a parlar amb la gent. Quan hi penso, encara passo vergonya! Aquelles visites no em van servir d'absolutament res, va ser més tard que vaig prendre consciència més àmplia de tot el que representava allò. I vols que et digui una cosa, Júlia? Que no hem avançat ben gens! Bé, aquella gent de Múrcia, d'Extremadura, d'Andalusia, de Galícia ara ja estan instal·lats i el seu pas per les barraques és només un record que sempre més duran al cor, i qui més qui menys se sent ja integrat a Catalunya. Però jo em refereixo als que continuen arribant. On han d'anar a parar la majoria? En quines condicions viuen? I, el que és més greu: com arriben? Fins que no agafem un martell i comencem a enderrocar fronteres, em penso que no solucionarem res.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Hola, Marali. Jo també he sentit això del 'ara guillo'. Es que els de la normalització sempre busquen tres peus al gat, com amb això dels blogs, van voler imposar 'dips', no se'n van sortir. Després, bitàcoles, i tampoc. Ara han optat per bloc, que no té cap base etimològica, per no admetre l'anglicisme generalitzat, coses del país i de la cultureta que de vegades fan pena.

Visca el carajillo, tan si ve de 'carajo' com d'ara guillo.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Isnel, no aprenem i els que ho van passar malament de vegades són els pitjors amb els que vénen de nou.

Jo tenia un oncle capellà a Girona, a Sant Fèlix, i amb la meva tia, la seva germana, que era la majordoma, quan els veníem a veure anàvem a voltar. De vegades tiràvem cap a Montjuïc, el teu, on hi havia totes aquelles barraques i la meva tia, en un castellà pintoresc i esforçat sempre agafava conversa amb la gent i els preguntava coses, d'on venien, era molt tafanera.

Molts eren de Cabra de Santo Cristo, província de Jaen, ho recordo perquè em feia gràcia el nom.

Júlia ha dit...

Per cert, a les ribes del Ter i l'Onyar no recordo les barraques, però sí molts gitanos nòmades acampats, amb aquells carros de cavalls i els seus campaments, recordo que en aquella comentàvem que no hi havia cap gitano calb, cosa que ha canviat força en les darreres dècades, per cert.

Albert, l'Herald ha dit...

És curiós. Ma mare deia "papà, mamà i sopa sense oli". A internet he trobat això: As the Catalan saying goes: Sopa sense oli no val un dimoni, literally, Soup without oil isn't worth a devil, meaning that a soup with no oil is junk.

Júlia ha dit...

Doncs sí, deu ser una variant de la mateixa frase, Albert. Tot plegat mostra el gran valor de l'oli com a complement alimentari en èpoques pretèrites.

Ho havia sentit dir molt, fent referència a la gent fatxenda que volia fer-se la fina i rica i que després no en tenia per fer bullir l'olla.

Recordo també una cançó castellana que feia: tanto reloj de oro, tanta cadena, luego vas a su casa y allí no hay cena...

A casa nostra, això del papà i mamà va ser molt característic d'una classe social catalana que parlava en castellà o gairebé, de la 'gente bien' precisament.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aixó de la Santa DEspina ho recordo prou bé, el meu pare és va emocionar molt, però recordo que deia la posaven perqué no sabien que voklia dir la lletra. Ah" S'hauria de dir "Carajillo" aixó de cigaló sona, a banda un xic malament i no es dins el vocabulari popular.

Anònim ha dit...

JO TAMBE VOTO PER"CARAJILLO".NOSALTRES A CASA DEIEM,PARE I MARE,I ELS AMICS REIENT MOLT,AFEGIENT QUE DIR PARE I MARE FEIA PAGES.GRACIES PER PARLAR DE VALLMITJANA,ERA MOLT BO. JUGANT........

Júlia ha dit...

Francesc, és que em sembla que durant molt de temps es va permetre la música però no pas la lletra, d'aquesta sardana. En aquest cas no era cantada, tan sols 'tocada'.

Júlia ha dit...

Doncs sí, anònim durant un temps dir pare i mare feia `'pagès' fins que es va tornar a posar de moda. No recordo on és, però en alguna novel·la catalana antiga vaig llegir un diàleg entre una parella posant-se d'acord en el fet que els fills futurs els diguessin pare i mare, per cert.

El més general i pedestre era i és dir papa i mama fent ambdues paraules planes.

Vallmitjana és molt interessant, sobretot per l'ús del caló i pel món que descriu, poc conegut avui. Una altra cosa són les històries, que de vegades semblen no tenir cap ni peus.

Francesc Puigcarbó ha dit...

hola! a dalt a l'esquerra en comptes de Ruta literària, diu Rura literària.

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc, ja ho he arreglat... i escurçat.

Deric ha dit...

Per mi el 18 de juliol sempre va significar el dia del meu sant però el meu pare, que es deia igual que jo, no me'l feia celebrar mai aquest dia, sempre el celebràvem el 19 perquè si no li semblava que celebrava l'altre "cosa"

Júlia ha dit...

No és estrany, Deric, doncs celebrar aniversaris i sants en aquest dia feia una mica de 'repelús'. De tota manera, he de dir que jo bandejaria de TOTS els calendaris les dates relacionades amb fets bèl·lics, ja siguin victòries o derrotes, 11 de setembre inclòs.