22.7.08

Modes literàries i autors recuperats


Ahir vaig anar a la trobada del grup de lectura de l’Editorial Meteora. El llibre triat era un de Sandor Marai, Divorci a Buda.

Amb els escriptors passen coses ben estranyes i Marai n’és un cas evident. Alguns dels seus llibres es van editar durant els cinquanta, tinc una antiga edició de L’última trobada (insisteixo en criticar l’absurda tendència a substituir trobada i fins i tot partit de futbol per encontre, darrerament), però de quan aquest llibre, no en sé els motius, es deia A la luz de los candelabros, un d’aquells llibres d’Ancora y Delfín que eren, aleshores, molt apreciats.

Al llarg dels anys 50 i 60 es llegia força. Es llegien llibres de Zweig, Somerset Maugham, Zilahy, Marai, Bernanos, Mauriac, Frank Yerbi, Vicky Baum, i també d’autors hispànics com ara Gironella o Luca de Tena. A l’empresa Harry Walker tenien biblioteca i no crec que fos l’única en disposar d’aquest servei. Els llibres eren un bé preuat i l’empresa els enquadernava de forma consistent. Aquells temps i aquells llibres van desaparèixer durant un temps, les noves modes i els nous corrents polítics van propiciar novetats diverses i diferents, realisme social, llibres amb rerafons més crític. El mateix va passar amb un tipus de pintura més realista, en monopolitzar les avantguardes i l’abstracció la primera fila pictòrica de les capricioses modes.

L’art i la literatura, com la borsa, té fluctuacions que poden respondre a un context polític o, senzillament, a l’atzar, i en podria posar molts exemples. Marai ha estat recuperat amb força, fins i tot més editat actualment que molts altres de la seva època. Reflecteix un món crepuscular, classista, molt llunyà dels nostres sentiments actuals i mediterranis. La seva prosa, fins i tot en les novel·les més fluixes, fins i tot havent d'admetre en part que acostuma a rescriure sempre la mateixa història, si fa no fa, traspua una màgia que ens absorbeix al mateix temps que, com deia algú ahir, a la tertúlia literària, posa nerviós, inquieta, perquè voldríem una mica més de temperament en aquests personatges lligats al seu destí, capaços de morir i matar, fins i tot, d’una forma absolutament avorrida però que en molts casos no passen de pecar de forma imaginària, virtual. Les dones, potser amb l’excepció de La dona justa, són éssers poc consistents, esborranys una mica eteris. Aquesta suïcida del Divorci a Buda és força incomprensible per a les dones d’avui, em sembla. Coincideix amb la desconeguda de Zweig en el fet de viure dominada pel record d’un amor antic compartit en somnis, que no va arribar a ser res, encara que la protagonista de Zweig aconsegueix tenir contacte carnal amb l’objecte del desig. Aquestes devotes enamorades crec que responen, (és una teoria), a fantasies eròtiques subliminars. A qui no li agradaria saber d’algú que hagués passat la vida recordant els breus moments en els quals es va ensopegar amb nosaltres? Recordo que una vegada Montserrat Roig feia broma sobre una de les seves fantasies, deia que li hauria agradat conèixer Robert de Niro, tenir una breu trobada amb ell, de pas per la ciutat, i que el de Niro tota la vida hagués recordat aquells moments intensos i inoblidables. Les trobades breus i idealitzades no es malmeten per la convivència ordinària i pedestre. Ara bé, que en la realitat el record de de Niro hagués portat la vitalista i malaguanyada Roig a emmetzinar-se, resultaria altament inversemblant, en la realitat.

Marai ha tingut la sort, en general, de comptar amb bones traduccions, tant en català com en castellà. En un article recent, un periodista, Cerezo, es pregunta perquè es repeteix tantes vegades, a les solapes dels llibres, aquesta imatge seva solitària, distant, boirosa, amb la boina, tan poc afavoridora. No va ser un home fracassat, va tenir els seus grans èxits, va viure força bé, va tenir una bona joventut i un matrimoni feliç, malgrat que va haver de marxar de casa seva i va conèixer el nazisme de prop. Va sobreviure a totes aquestes sotragades millor que molta altra gent. S’incideix sovint en el seu suïcidi, però va ser un suïcidi als vuitanta-nou anys, quan havia perdut dona i fill i sabia que la seva dependència hospitalària era irreversible, no sé si això es pot considerar ben bé un suïcidi convencional. Més aviat es tracta d’un remarcable acte de llibertat després d’una llarga vida diversa i interessant, que ha arribat a la inevitable decadència senil i a la solitud conscient.

Va ser dels primers, expliquen, en valorar Kafka, i algun apunt kafkià tenen també els seus personatges. Els escriptors morts han ressuscitat aquests darrers temps, potser perquè els vius ens han abocat a un panorama editorial de grans mediocritats mediàtiques o potser perquè resulten més barats als editors, qui sap. De la mateixa manera em sorprèn l’allau de novel·la fantàstica, històrica, i la poca consistència de moltes de les històries contemporànies que reflecteixen el present, (hi ha excepcions, és clar que sí), històries que, curiosament, eren aquelles que més ens agradaven quan érem joves i que ara resulten gairebé documentals dels seixanta. Temo que si avui algun escriptor arrauxat anés a una editorial amb un llibre propi, de temàtica semblant a la maraiana, amb un parell de protagonistes decadents, pentinant el gat durant tota una nit, no se'n sortiria.

Tots els països pateixen guerres i malvestats, però l’Europa central, malmesa i complexa, que s’escapa del nazisme per caure en l’estalinisme de forma inevitable em produeix una gran inquietud retrospectiva. Sabem molt poc de res i tenim tòpics per a explicar caràcters nacionals d’on sigui però aquells indrets són, encara, per als hispànics, un misteri, malgrat que avui es facin més viatges organitzats per aquells països, viatges que generen aviat experts en el tarannà txec, polonès o hongarès. Si la gent benestant com Marai van passar dificultats cal pensar com devia ser tot plegat per a les classes més humils.

Per cert, he copiat la fotografia de Marai jove, somrient i burgès, d’un blog literari excel·lent, molt recomanable, Moleskine Literario, d’un jove escriptor peruà, blog, per altra banda, prou conegut per molta gent.

11 comentaris:

Marali ha dit...

Com sempre Júlia em portes records. Els escriptors que anomenes varen ser dels primers que vaig llegir ja adolescent, deixant de banda els còmics, Històries, i Agatha Christie. De'n Marai no he llegit mai res però dels altres si, com a mínim un títol de cadescú i encare els tinc però si te'ls haguès de dir no els recordo, tan sols "El siglo de las luces" de'n Lajos Zilhai.
La iniciativa de l'empresa de tenir una bibliotèca pels treballadors em sembla perfecta. Perquè no ho fan les grans empreses amb molt de treballadors?

Marali ha dit...

El Zilahy l'he escrit malament, perdona. M'oblidava, de'n Frank Yerbi en vaig llegir molts més i m'agradaven molt, eren novel·les d'amor i odis, gelosia, i guerres en un entorn i època mitificat pel cinema amb "Lo que el viento se llevó"

Francesc Puigcarbó ha dit...

Frank Yerbi va escriure Mientras la ciudad duerma, em sembla, eren novel·les surenyes, Zilahy el recordo, tenia una novel·la preciosa "Las cárceles del alma" i recordo d'aquella época Maxence Van der Merck, no se si ho he escrit bé, eren novel·les de metges. També legia novel·les Marcial lafuente Estefania i Fidel Prado. que tots tenim un passat fosc.

Marali ha dit...

Ostres, jo també llegia a Marcial Lafuente i Corin Tellado, la meva tia en tenia un munt de novel·les d'aquestes. Però hi havia un escriptor de novel·les de l'Oest que ho feia molt be i et transportava a aquelles llanures, canons, i ranxos, era Zane Grey. També en vaig llegir un munt.

Júlia ha dit...

Francesc i Marali,
és que m'he deixat al tinter el fet que, a més d'aquestes novel·les 'grans' es llegia molta novel·leta de butxaca, de gènere, com aquestes que mencioneu: roses, de l'oest, de misteri. Moltes d'aquestes novel·les es bescanviaven a un preu mòdic, hi havia molts establiments als barris dedicats a aquest tema i també es canviaven tebeos, revistes. Per cert, les revistes com ara Lectures tenien moltes novel·les curtes, també.

Cap pensar que hi havia moltes més distraccions.

Recordo també una senyora que va guanyar el Nobel, Pearl S. Buck, que escrivia sobre Orient. Bé, i molts més. Hi havia de tot, però es llegia també de tot.

Júlia ha dit...

Volia dir 'menys' distraccions, no 'més'.

Albert, l'Herald ha dit...

Doncs el meu home era André Maurois.

Júlia ha dit...

Tens raó, Albert, un altre gran oblidat que qualsevol dia, n'estic segura, recuperarem. Assagista, historiador -té excel·lents biografies- i novel·lista. Diuen que la memòria és un bon crític, doncs recordo molt bé una novel·la 'Climas' que em va colpir força.

Júlia ha dit...

Un altre llibre de Maurois que recordo bé és L'instint de la felicitat. Maurois, a més, va tenir l'honradesa de deixar França durant el govern de Vichy cosa que no van fer d'altres, que també en tenien possibilitats. M'hi has fet pensar, mereix post a part.

Albert, l'Herald ha dit...

De Maurois tinc i he llegit "Climes", "Un art de viure" i una edició de luxe de "Historia de Francia", però vaig llegir-ne uns pocs més que em van deixar a la mili perquè estava en l'edat mauroisenca. En alguna revista també l'havia llegit.
"Res no dura tant com allò que és provisonal" André Maurois

Deric ha dit...

No el conexia en Marai però sí que és curiós això de les modes dels escriptors: els que per una època són clàssics, a una altra estan oblidats o a l'inrevés