13.9.08

Herois i supervivents


Sóc poc amiga de manifestacions patriòtiques de qualsevol tipus i la mitologia i parafernàlia a l’entorn de l’Onze de Setembre em resulta força feixuga. Admiro Rafael de Casanova pel seu esperit de supervivent possibilista més que no pas per les seves heroïcitats. Vénen mal dades i ell s’amaga, espera millors temps i continua treballant. Vol viure, vaja. Això no queda massa bonic, certament, però el món el construeixen els supervivents i no pas els esperits abrandats sacrificats a la causa, ens agradi o no. Potser per això s'ha acabat portant flors a Casanova i no pas al malaurat Moragues, víctima d'una denúncia maligna, però que també va intentar fugir.

Com cantava Brassens:

Le jour du Quatorze Juillet
Je reste dans mon lit douillet.
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En n'écoutant pas le clairon qui sonne.
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout le monde me montre du doigt
Sauf les manchots, ça va de soi.

Paco Ibáñez cantava, en castellà, en la fiesta nacional yo me quedo en la cama igual, i jo vaig intentar fer-ne una versió catalana, quan és l’onze de setembre gairebé em quedo a casa sempre, cosa que de fet no és prou sincera, ja que quan hi ha gresca sóc incapaç de restar a casa de forma permanent.


Aquests dies estic llegint un llibre en francès que vaig agafar a la biblioteca del barri, per practicar la llengua que estudiàvem de joves, en aquell Método Perrier amb vocabularis immensos i amb un sistema d’ensenyament efectiu, sobretot pel que fa a la lectura i escriptura, i avui, com tantes coses, menystingut i oblidat. França era un miratge aleshores, ara ja no tinc idealitzat cap país ni cap personatge, la veritat, crec que he perdut la fe. El llibre és ‘Le rapport Brodeck’, de Philippe Claudel, un escriptor i cineasta una mica enigmàtic, que amb un parell de novel·les ha triomfat a casa nostra, bàsicament amb Ànimes Grises i La neta del senyor Linh.

Claudel té alguna cosa que fascina. Les històries no són pas massa originals, però, què és prou original, avui? Si de fet Shakespeare ja es copiava les seves històries dramàtiques de narracions més antigues! Quan et fas gran t’adones de les repeticions argumentals i valores el poder de recreació dels grans temes en mans de gent amb grapa. Claudel té grapa i els seus llibres tenen el do d’atreure des de les primeres pàgines. Juga amb el lector, això sí. Recordo que a la Normal, el professor Tuson criticava en una ocasió Cela, perquè, a La família de Pascual Duarte utilitza sovint aquest recurs, l’anticipació enigmàtica, que consisteix en inquietar-nos amb pressentiments, indicant que alguna cosa tràgica va passar ‘després de’. Jo crec que el recurs és legítim si s’utilitza amb intel·ligència, com fa Claudel, encara que, pel meu gust, de vegades fins i tot n’abusa una mica, del tema.

Els llibres de Claudel, els tres que he llegit, parlen en el fons del mateix, de la diferència, de la crueltat, de les misèries de l’espècie humana, de la fatalitat. Els situa en espais metafòrics, poc concrets. He llegit algun escrit sobre aquest darrer llibre, ja que aquesta tardor surt en català i castellà, i sembla que alguns comentaristes no l’hagin llegit o no l’hagin entès, perquè he vist que situaven la història a l’Alemanya nazi, a la França de llevant o a l’Europa de l’est. Encara que podria ser així, l’autor no és explícit i la faula resulta, així, molt més universal. En els llibres que he llegit de l’autor l’espai sempre és imprecís i, al mateix temps, universal, encara que a Ànimes Grises quedin clars alguns trets d'espai i temps: França, la Primera Guerra Mundial...

Aquest bonhomiós Brodeck és una víctima innocent a qui al seu poble encarreguen un informe sobre un fet tràgic, col·lectiu. És l’estranger que forma part de la comunitat de forma activa, estimat, valorat fins i tot, però que quan van mal dades es converteix en boc expiatori. I la gent normal, el seu propi poble, en botxí, botxí covard, interessat, indiferent. El que no es faria de forma individual es fa de forma col·lectiva, quan la massa justifica i assumeix la barbàrie. Potser al llibre li sobren algunes pàgines, però, evidentment, malgrat l’alè poètic, res del que explica és ciència ficció. Té relació, això que comento, amb la Diada? Doncs a mi m’ho ha semblat, perquè Brodeck serà també un supervivent que optarà, malgrat tot, per viure. I perquè les festes que exalten la diferència no em plauen, ni m'agrada que es cremi res, ni fotografies, ni banderes d'on sigui, per llunyanes que em resultin. Em semblaria molt més cívic i positiu incidir en les semblances que són el que ens fan formar part d’una mateixa família universal i/o peninsular, família amb les seves tragèdies, és clar i els seus problemes, però família al capdavall, els divorcis sovint són traumàtics i de vegades fins i tot provoquen l'enyorament de tot allò que es va trencar de forma força inconscient. I no explico res més sobre Brodeck, que aleshores no tindrà gràcia el llibre quan el llegiu i, a més, segur que això de llegir-lo en francès ha fet que em passessin per alt coses importants, perquè la novel·la és plena de subtils referències i boiroses reflexions.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

em sembla Júlia que el general Moragues volia anar fins a Maó perquè allí havia de rebre una suposada ajuda de l'exercit anglés que ja havia d'haver arrivat abans, però és que en aquells temps ho hi havia ni fax no correu electrònic ni mòbils. Tot i així, ni l'un ni l'altre, ni fossar de les Moreres, recepció oficial i de passada evitariem el penos espectacle de xiulets,. i improperis de cada any.

antoni ha dit...

La veritat és que a mi cada vegada em carrega més la parafernàlia patriòtica, sigui catalana o espanyola. Ni uns aconseguiran que em jugui la vida per Catalunya, ni els altres que em senti espanyol.
Però en fi, ja que has esmentat Phillipe Claudel, i com em sembla que compartim una no amagada francofília, malgré tout, aprofito per aconsellar la pel·lícula "Hace mucho que te quiero", amb un paper enorme de l'actriu Kristin Scott Thomas.

Gregorio Luri ha dit...

A mi l'autentic heroi em sembla que va ser Villarroel.
Cal recordar també als qui, com Sebastià Dalmau, van preferir mantenir la seva lleialtat a Carles i el van seguir fins Austria.

Jesús M. Tibau ha dit...

gràcies pe rl ateva assistència ahir a l'acte literari d'Arnes, em va fer il.lusió

Júlia ha dit...

Francesc, tot plegat la història és complexa, i la realitat, boirosa. Una cosa és la veritat i l'altra la mitologia. Intentat un mínim d'objectivitat, impossible. De fet va ser una guerra civil, també, els catalans no formaven pas un bloc monolític.

Júlia ha dit...

Seguiré el teu consell, Antoni, quan pugui l'aniré a veure, ja hi pensava.

Sobre morir per idees, res de res. Una altra cosa és per persones concretes, em sembla.

Júlia ha dit...

Villarroel era un home de seny, la veritat és que gairebé ni se'n parla, Gregòrio. Tot plegat, com li he dit al Francesc, tot força complex i poc conegut avui, en general, més enllà dels mites adients a aquesta estranya celebració 'nacional'.

Júlia ha dit...

Jesús, a mi també me'n va fer molta venir, així 'ja' em vaig comprar el teu llibre, que encara tenia pendent. Em va sobtar l'ambient que hi havia, em sembla que a Batea, on vaig sovint, li falta una mica d'empenta d'aquest tipus. Llàstima que era tard i no em vaig poder quedar a la xerrada, a veure si enguany puc anar a la fira de Mora. Demà faré un post sobre el tema, per cert. També em vaig trobar una mestra coneguda (!) de Beseit, per cert, que feia molt de temps que no veia. Felicitats per la part que et toca en aquesta dinamització cultural de la zona, poc coneguda fins fa pocs anys.