26.10.08

Divagacions retrospectives

Aquests dies, cercant informació sobre la Setmana Tràgica, Ferrer y Guardia i la resta, m’he ensopegat amb els textos d’una commemoració que es va fer al Saló de Cent, l’any 1989, en la qual, entre d’altres, va intervenir el senyor Ainaud de Lasarte, per qui sento una admiració incondicional, sobre tot perquè és un personatge que sempre parla de forma reposada i documentada, amb un sentit de l’humor molt fi i intel·ligent.

En aquella ocasió Ainaud de Lasarte matisava l’abrandament sobre la figura de Ferrer, fent filigranes per tal de no desvetllar inquietuds. Un exemple, un fragment ple de subtil ironia del discurs, en el qual Ainaud remarca l’anticatalanisme ferrerià, que es pot palesar en molta documentació:

Y repito que yo digo siempre Escuela Moderna por respeto a la memoria de Ferrer Guardia, que no murió gritando: "Visca l’Escola Moderna", sino que dijo "Viva la Escuela Moderna".

Era muy coherente Ferrer Guardia. Yo puedo no estar de acuerdo, pero era muy coherente. Era una persona tan coherente como Companys, cuando moría diciendo: "¡Per Catalunya!". No hubiese tenido coherencia Ferrer Guardia diciendo: "Visca l’Escola Moderna". Como no la habría tenido, Companys, si hubiese dicho: "¡Por Cataluña!".

I és que Ferrer mateix recorda, en un dels seus pocs textos, la conversa amb un ‘fanático separatista’ que va anar així:
Hubo quien, por ejemplo, inspirado en mezquindades de patriotismo regional, me propuso que la enseñanza se diera en catalán, empequeñeciendo la humanidad y el mundo a los escasos miles de habitantes que se contienen en el rincón formado por parte del Ebro y los Pirineos.

– Ni en español la establecería yo –contesté al fanático separatista– si el idioma universal, como tal reconocido, lo hubiera ya anticipado el progreso. Antes que el catalán, cien veces el esperanto...

Canviant de tema, i per no obsesionar-me amb això de la Setmana Tràgica, parlaré de la tele. Resulta que alguna vegada veig un programa que fan a la segona cadena, em sembla que els dissabtes, en el qual recorden programes antics i en surten breus fragments, l'edat m'està tornant nostàlgica i melangiosa, què hi farem. Fa poc també vaig poder veure-hi el senyor Ainaud, que comentava una breu sèrie pionera, en català, sobre Jaume I, en la qual el rei era interpretat per Joan Miralles. Ainaud, amb la seva ironia catalana habitual, explicava com devia agradar a les senyores aquella sèrie, amb aquell Jaume I tan ben plantat.

Joan Miralles era, efectivament, un actor guapíssim, pel meu gust una mica sonso i inexpressiu, que va sortir molt al teatre, la televisió i el cinema d’aquells anys. Un d’aquells a qui, malauradament, va arrossegar el sida en la seva època més virulenta, actors avui poc recordats, per cert, potser perquè encara som molt reticents a l’hora de parlar d’aquest tema. Jo vaig conèixer una cosina de Miralles, en unes reunions d’una mena d’acció catòlica, a Horta. Eren unes reunions de noies, només, i venia un capellà, un consiliari, que deien aleshores, a ‘coordinar-nos’ i, també, ara me n’adono a ‘adoctrinar-nos’. Quan ets jove t’ho creus tot si qui et predica és eloqüent i convincent, i tant et pot agafar per la mística com per la revolució, és un temps perillós, i ara el record del contingut d’aquelles reunions em desvetlla somriures maliciosos, fins i tot. El capellà parlava molt bé i ens convencia, ara m'adono que també deia moltes bestieses a l'entorn de coses com el marxisme, el darwinisme, però aleshores tot plegat em semblava raonat i profund, perquè jo no sabia res de res, la veritat.
A través d’aquella colla d’Horta vaig conèixer el teatre que s’hi feia, molt bo, i aquell grup on van començat tants bons professionals. Algunes noies conegudes que hi col·laboraven ho van haver de deixar quan el grup es va anar professionalitzant i va demanar molta més dedicació. Recordo aquella passió moderna, crec que el mateix Miralles havia fet de Jesús, i obres com ‘Oratori per a un home sobre la terra’ on, crec, hi sortia Núria Feliu, molt jove, cantant allò de ‘seràs home sobre home, perquè en tens la voluntat’. Tot plegat tenia un alè èpic molt de l’època i aplegava grans entusiasmes.

Miralles va ser el Sebastià de Terra Baixa, crec que en dues ocasions. A casa nostra l’hem encertat més amb els Manelics i les Martes, que no pas amb els Sebastians, aquest dolent contradictori, arrauxat, passional, demana un actor molt especial i amb molts matisos, però Miralles feia el seu paper amb dignitat una mica encarcarada. Terra Baixa és una obra emblemàtica, mítica. Fa poc van fer al Liceu la versió operística, modernitzada com la Passió d’Horta, no va tenir un gran ressò i m’han explicat, jo no hi vaig anar, que no va ser res de l’altre món.

Aquesta òpera agradava a Hitler i la Reifensthal en va fer una pel·lícula que no sé on deu parar. He llegit que com que agradava a Hitler no la van tornar a representar. Potser Hitler identificava Sebastià amb el sionisme, qui sap. Sort que amb en Wagner no van fer el mateix, malgrat les relacions de la família amb aquest senyor temible. Això de rebutjar l’art lligat a dictadors ha portat i encara porta a reaccions iconoclastes molt particulars. Hi ha qui voldria derribar el monument a Antonio López, per això que era negrer, com tants d’altres de l’època, però aleshores, per coherència, hauríem de rebutjar totes les obres d’art, Gaudí inclòs, en les quals va incidir el mecenatge d’aquelles famílies poderoses, Verdaguer els va dedicar lloes poètiques i tot. Deien, fa anys, que qui era molt ric era lladre o fill de lladres, potser la cosa és exagerada però hi ha un rerefons ben cert, si el lladronici s’estén a molts àmbits socials i es matisa de forma adient. Sobre l'art lligat a dictadors i poders diversos, vaig escoltar fa uns dies Joan Margarit parlant molt raonadament del tema i acceptant que s'ha d'admetre que, per exemple, l'arquitectura dictatorial dels anys trenta té elements molt remarcables. Estaria bé que l'art progressista i d'esquerres fos sempre bo i el dretà i dictatorial, dolent, però les coses funcionen de forma molt més complexa.

Retornant a Ainaud i Jaume I, és sorprenent veure coses de la tele d’aquella època, amb una sabata i una espardenya es feien meravelles. La història de Jaume I comptava amb un guió de la Capmany, amb l’assessorament d’Ainaud, amb una colla d’actors diversos, boníssims, i amb una ambientació remarcable, comptant amb les limitacions pressupostàries. En el context actual i recordant la història del Comte Arnau que ens van amollar fa un temps, això del Serrallonga em fa més por que una pedregada, però, vaja, potser estarà bé. Per cert, recordo una entrevista a Maria Aurèlia Capmany on explicava els seus anys a l’Institut Escola i parlava d’Ainaud com d’un dels alumnes més brillants d’aleshores, evidentement. És un de tants avis-savis que em tenen enamoradeta, què hi farem.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

JO TAMBE ESTIC "ENAMORADETA"DEL SRO. AINAUD,TOT UN SRO DE BARCELONA.TAMBE VAIG CONEIXER AN MIRALLES,AL TEATRE DEL SRO.HOMAR (PARE) A HORTA,UN TROS DE HOME,PERO MAI VAIG ANAR ALS "LLUISOS",SERIA DIVERTIT QUE FINS I TOT,ES CONEGUEREM DE VISTA. ANCARE ES FAR MOLT BON TEATRE A HORTA. JUGANT AMB BCN.....

pere ha dit...

Aquesta dèria de les "contaminacions" dictatorials o ideològiques que fa rebutjar excel·lents productes suposo que és inevitable, però és ben poca-solta.

Em fas recordar en Pep Montanyès, gran home de teatre, un dels "modernitzadors" de l'època. Em sembla que l'Oratori el devia dirigir ell.

Júlia ha dit...

Sí, el Montanyés també va 'començar' en aquell planter, em sembla. Al final tothom hi anava a ficar cullerada, la Capmany i el seu company mallorquí els feien 'dicció' o una cosa així i recordo haver escoltat queixes sobre el fet que se'ls guanyaven descansats, coses de la cultureta.

Júlia ha dit...

Pot ser, Jugant amb Barcelona, la ciutat és un mocadoret i tots hem passat pels mateixos indrets, en les respectives generacions. Sí, s'hi fa bon teiatru, però el ressò que tenia tot plegat aleshores s'ha perdut una mica, em sembla.

Júlia ha dit...

Pot ser, Jugant amb Barcelona, la ciutat és un mocadoret i tots hem passat pels mateixos indrets, en les respectives generacions. Sí, s'hi fa bon teiatru, però el ressò que tenia tot plegat aleshores s'ha perdut una mica, em sembla.

pere ha dit...

Ah, però en Montanyès va traspassar l'amateurisme, fins i tot jo el conec :-)