Si aneu a Calatayud...

Fa anys, uns quants, en aquelles emissions famoses de discos sol·licitats no hi faltava mai la cançó de La Dolores, allò de Si vas a Calatayud... Imagino que aquella Dolores ha donat fama a la ciutat aragonesa però també ha representant de vegades una creu local a l'estil del Sant Pol quina hora és?

Expliquen que a Valle Inclán, que era un provocador, li van aconsellar, en anar a fer una xerrada a Calatayud, que no mencionés la cobla ni la senyora, i ell, només en iniciar el parlament va dir, més o menys: si vas a Calatayud, pregunta por la Manuela, la nieta de la Dolores y puta como su abuela. No cal dir l'escàndol que devia provocar i quin record devia deixar a al ciutat, l'escriptor.

He passat una nit al Mesón de la Dolores, un dels edificis més emblemàtics de Calatayud, un palau del segle XV, molt ben restaurat, on tenen un bonic museu on s'explica la història del mite, amb informació sobre les diferents lectures i recreacions que s'han fet de la famosa Dolores en teatre, cinema, òpera... El fet és que la història amb què s'inicia la llegenda va ser culpa d'un català, Feliú i Codina, un d'aquests noms que avui a molta gent només li sonen a carrer, autor d'èxit en català i castellà, malgrat que molta gent voldria que entre una cosa i l'altra no existís cap conjunt intersecció.

Tomás Bretón, que intentava fer una òpera espanyola, va posar música al llibret de Feliú i aquella òpera va tenir un gran èxit, però també va patir censures i mutilacions. L'any 2004, un altre català, Ros Marbà, va dirigir la representació de l'òpera a Madrid, amb un muntatge que defugia el localisme, modern i arriscat.

Expliquen que Feliú i Codina es va inspirar en un romanç de cec que va escoltar per l'Aragó, anant amb tren, i que recollia una història més o menys verídica. L'èxit va fer que al llarg del temps es fessin fins i tot continuacions de la història en novel·la, teatre i cinema, sobre el fill de la Dolores, per exemple.

Encara un altre català, Fructuós Gelabert, va filmar la primera pel·lícula sobre la tràgica història inventada per Feliú. Més endavant se'n van fer d'altres, protagonitzades per Imperio Argentina, Concha Piquer, Lilian de Celis...

Avui, per una bonica ciutat com Calatayud, que s'està modernitzant i arranjant el seu barri antic amb molt de gust, comptar amb un mite propi és un honor i no crec que s'enfadin amb les referències doloroses, ni tan sols amb les paròdies i bromes diverses que se n'han fet.

La Dolores aragonesa no ha tingut, però, la mateixa transcendència que la Carmen, al llarg dels temps, potser perquè el tòpic andalús ha assolit més èxit universal que no pas el tòpic manyo. O perquè sobre Carmen van escriure i compondre música els francesos i no pas els catalans o els espanyols, qui sap, sempre hem estat així de papanates. L'òpera autòctona no va reeixir del tot, malgrat els esforços de Bretón, perquè també el públic de l'època creia que tenia més volada escoltar cantar en italià o alemany que no pas en espanyol, com passa avui amb l'anglès amb d'altres tipus de música, si fa o no fa. En català no sé ni si es va arribar a intentar seriosament, sé que existeixen sarsueles amb lletres de gent com Guimèra, perdudes, empolsinades i oblidades. En tot cas, en els noranta, crec que Guillem-Jordi Graells va fer un llibret per una versió operística de Terra Baixa, la tercera i la primera en català, que crec que no s'ha arribat a estrenar mai. Terra Baixa encara és el nostre gran mite d'èxit universal, per ara.

Quan m'acomiado del Mesón de la Dolores i de Calatayud m'ensopego amb uns cartells convocant a una festa baturra important, i s'aconsella que els assistents a la mateixa vesteixin el trajo típic aragonès. Aquestes coses em fan una mica d'enveja, penso que una mica d'aquest tipus de folklorisme no ens aniria malament, però sempre hem volgut ser tan... moderns. No m'imagino una festa catalana en la qual se'ns demanés anar abillats amb barretina, faixa, gipó, ret i mitenes, però fins i tot m'agradaria, ves.

Dolores, Dolors, Lola, Lolita, ha estat un nom molt popular, també a casa nostra. Avui, aquests noms com ara Dolors fan una mica d'angúnia. A les Dolors catalanes també se'ls deia Dolores, catalanitzant l'acabament, cosa que motivava que se les provoqués amb allò de 'Dolores, el cul m'olores'.

El Mesón, excel·lent i absolutament recomanable, tant per la decoració com pel museu, el servei, l'atenció i la cuina, amb alguna bonica romanesa vestida de dama aragonesa, treballant de cambrera amabilíssima. M'ha recordat uns temps juvenils en els quals el Julivert Meu de Barcelona tenia un avi andalús vestit de Manelic a l'entrada. He escoltat parlar molt manyo-romanès per Calatayud, el món canvia i es transforma i nosaltres, ai, també.

La cobla i la llegenda:

Información: (web Turismo de Aragón.com)

La historia de La Dolores se basa en una copla anónima que cuenta las aventuras de una joven honesta y caritativa que sirve en un mesón de Calatayud. Seducida por un barbero llamado Melchor, es pretendida, a la vez, por Patricio, un rico mercader y por un sargento petulante llamado Rojas. De la muchacha se enamora locamente el seminarista Lázaro, sobrino de la mesonera. La historia termina con la muerte de Melchor al recibir una puñalada de manos de Lázaro.

La ficción se mezcla con la realidad y ésta responde a que La Dolores, de nombre María de los Dolores Peinador Narvión, fue una mujer sumamente bella. Nació en Calatayud (Zaragoza), el 13 de mayo de 1819, en una distinguida familia. Al morir su madre le dejó una cuantiosa herencia que el padre se encargó de administrar. Tras la boda de la joven, en 1839, comenzaron sus desgracias. Entabló interminables litigios con su padre por la herencia materna y llevó una desordenada vida matrimonial, por lo que acabó en la miseria, surgiendo entonces la copla popular. Dolores Peinador murió en Madrid en agosto de 1894 y fue enterrada en el cementerio de la Almudena.


La labor de investigación, que ha permitido conocer la historia de esta desdichada mujer, ha sido realizada por Antonio Sánchez Portero. En su ciudad natal, Calatayud, se conserva el Mesón de la Dolores, antes conocido como Posada de San Antón, y el Museo de la Dolores, en el que se recogen los recuerdos de la vida de Dolores Peinador hasta convertirse en leyenda.

La historia de la Dolores, que se basa en una copla anónima, posteriormente ha inspirado infinidad de obras literarias, musicales, teatrales y cinematográficas.




SI VAS A CALATAYUD

Porque era amiga de hacer favores
porque era alegre en su juventud
en coplas se vio la Dolores
la flor de Calatayud
Una jotica recorre España
manchando el nombre de esa mujer
y la honra de aquella maña
yo tengo que defender.

Recitado
La Dolores de la copla,
me dijo un día mi padre,
fue alegre pero no loca,
fue mi mujer, fue tu madre.

Si vas a Calatayud
Si vas a Calatayud
pregunta por la Dolores
que una copla la mató
de vergüenza y sinsabores
Di que te lo digo yo
la hija de la Dolores.

Dicen al mozo de la ribera
que por mi casa lo ven rondar
tú sabes tu madre quien era
Dolores, la del cantar
El la quería con amor bueno
mas su cariño él mismo ahogó
y no supo limpiar el cieno
que la maldad le arrojó.

Recitado
Copla que vas dando muerte
con el alma te maldigo
fuiste baldòn de mi madre
pero no podràs conmigo.


Si vas a Calatayud
Si vas a Calatayud
pregunta por la Dolores
en ofrenda de mi amor
en su tumba poné flores.
Di que te lo pido yo
la hija de la Dolores.


Letra: Salvador Valverde
Música: Ramón Zarzoso