30.10.09

Evocacions musicals (Méller, de nou)



Encara que ja he dedicat alguns posts a la gran Raquel Méller, mite de la gent gran de quan jo era petita, aprofito les referències del senyor Saragatona a la Violetera, per recuperar imatges i sons. Atenció a la sardana!!!! Me'n vaig de castanyada a prop del Pirineu, a veure si m'ensopego per les muntanyes amb le plus joli garçon de Perpinyà, -segur que dóna classes a la Bressola-, així que no m'allargo. Pregueu pels difunts, també per les cantants i artistes oblidades. Continuarà... 

8 comentaris:

Clidice ha dit...

d'això ... ehem ... espectacular la sardana! devia tenir molta gràcia desafinant aquesta senyora :P Bon viatge! :)

Júlia ha dit...

Ep, poca broma, no desafinava, una altra cosa és que agradi o no. En el seu temps va anar a Hollywood, va viiure a París i va desvetllar grans passions. Fins i tot Sarah Bernard la va lloar i es va plànyer que no es dediqués més al teatre... La veritat, fora bromes, és que era camaleònica i tenia un gran atractiu que es pot copsar en moltes de les seves fotografies. Tot situat en el context de l'època, si hagués estat francesa l'homenatjarien un dia sí i un altre també.

Clidice ha dit...

ui! no t'enfadis, he escoltat la sardana i, vaja, potser m'ho ha semblat a mi, però ... No he dit que no estés bé, vull dir a part del poutpourrí una mica, d'això, ehem, una mica, de llengües :) hi ha un parell de llocs on no hi arriba i ... però bé, tampoc es tracta d'això :) Jo no dic que no s'hagi de reivindicar, si convé, amb franquesa, tanta reivindicació nacional ja em comença a resultar angoixant. Nosaltres som la pera, passem de l'autoodi més furibund a l'amor patri més forasenyat. Però bé, una abraçada i pau germana :)

Júlia ha dit...

No m'enfado, Clídice, només faltaria, la veritat és que la sardana ja era, aleshores, 'humorística'. Per cert, la van lloar gent com Machado, Valle Inclán i d'altres, fins i tot Guimera. És que no era nomes una cantant, 'actuava', per això va ser original en el seu temps. La veritat és que a Tarazona, on va néixer, l'han reivindicat força, li han dedicat un museu, encara que els ha costat un gran esforç. Aquí som una mica iconoclastes amb les coses de casa, i parlo també d'Espanya, a França són més conservadors amb les seves grans figures i als Estats Units en fan pel·lícules.

Jo no en sabia massa, va ser en preparar una xerrada al barri -havia viscut un temps al Poble-sec, quan començava i feia de cosidora- i em vaig quedar garratibada en comprovar el ressò internacional que va tenir, portades al Time, relacions amb el bo i millor del Hollywood de l'època, en aquell temps guanyava més que Chaplin i d'altres,per exemple.

A més, tota aquella època em fascina.

Sani Girona Roig ha dit...

Qué fins que esteu, tu i en Pere, en Pere i tu ... amb aquest "toc retro" de Meller i Charlot que tant s'escau per aquestes dates, amb castanyes, panellets, moscatell i cava, fulles seques i crisantems...

M'apunto a la vostres melodies tardorals –no us hi enfadeu pas si no esteu d’acord amb el terme- deixant-vos un enllaç una cançó preciosa per al meu gust- Smile

Això, somriguem, atès que l’ambient social ambient no dona per riure massa gaire i més val somriure que plorar ;-)

Júlia ha dit...

I tant tardorals, Sani. La veritat és que vull obviar una mica 'els temes' actuals però no sé si ho resistiré...

pere ha dit...

A mi em passa el mateix, Júlia i Sani, no sé si ho aconseguiré, crec que sí... o no.
Preguem (i escoltem) la veu dels difunts, sense dir "Ai, si aixequessin el cap...", perquè, fa no fa, es trobarien el de sempre.

(la paraula de pas d'avui per poder penjar el comentari és "exhuman"; ho juro.)

Júlia ha dit...

Darrerament, les paraules de control són un oracle, em sembla.