15.12.09

Un oftalmòleg visionari: Zamenhof, 150 anys



Avui fa cent cinquanta anys que va néixer Ludwik o Lázaro Lejzer Zamenhof, (1859-1917), creador de l'esperanto. No sé el perquè, però quan jo era petita m'explicaven que Zamenhof era un sabater il·lustrat quan en realitat, havia estat metge oftalmòleg. A casa meva era molt viu encara el record de l'època d'entusiasme esperantista i havia escoltat cantar a la meva mare una mena de cuplet, del qual no he trobat referències, que començava: parlem en l'esperanto que és la llengua universal... De fet també es parlava dels esperantistes, al veïnat, com si fossin una mena d'ingenus guillats, amb aquesta incomprensió que produeixen sovint els somniadors de bona fe, en el cos social.


Zamenhof és un exemple de la complexitat identitària, que molta gent voldria clara i monolítica. Jueu, va néixer a Belostok o Bialystok, que aleshores pertanyia a l'imperi rus i que avui és territori polonès, va estudiar en alemany però sempre va considerar com a llengua materna el rus, en el qual, i també en esperanto, va escriure poesia. Va estudiar medicina a Moscú i Varsovia, però va completar els seus estudis a Viena. 


Després de diferents intents d'establir-se com a metge ho va acabar fent al barri jueu de Varsovia, en un sector molt pobre, cosa que el va fer treballar molt, fins a trenta o quaranta visites diàries, per tal de guanyar-se la vida. La diversitat cultural i lingüística de la seva ciutat i els molts conflictes que aquella diversitat generava el van  fer interessar-se per la recerca d'un idioma universal. No era el primer que ho intentava, les idees utòpiques i fraternals que es desenvolupaven en certs mitjans culturals d'aquella Europa propiciaven aquest tipus de recerca.


Zamenhof es va arruinar darrere del seu somni, però l'esperanto va tenir un gran èxit en els mitjans anarquistes i en sectors socials molt diferents, va esdevenir un símbol universalista. Encara hi ha molts seguidors d'aquesta llengua i del seu esperit, però crec que no tenen el ressò que havien tingut en aquells anys. També va rebre crítiques, sobre tot posteriorment, quan el món es va mostrar encara molt més complex, com ara, per exemple, que era una llengua eurocèntrica o que no era ben bé una creació original del tot. 


La família de Zamenhof, els seus tres fills i molts parents, van ser exterminats durant l'Holocaust  que, com és sabut, a Varsòvia no va deixar pràcticament cap jueu viu. Aquella mitja Europa d'entreguerres encara sorprèn, pel seu alt nivell cultural i pels seus personatges, d'immensa categoria intel·lectual i humana. Com a curiositat casolana, recordar el fragment -nadalenc- en esperanto inclòs a la pel·lícula 'La Setmana Tràgica':





a

I l'himne esperantista, amb lletra de Zamenhof:


La Espero


En la mondon venis nova sento,
tra la mondo iras forta voko;
per flugiloj de facila vento
nun de loko flugu ĝi al loko.


Ne al glavo sangon soifanta
ĝi la homan tiras familion:
al la mond' eterne militanta
ĝi promesas sanktan harmonion.


Sub la sankta signo de l' espero
kolektiĝas pacaj batalantoj,
kaj rapide kreskas la afero
per laboro de la esperantoj.


Forte staras muroj de miljaroj
inter la popoloj dividitaj;
sed dissaltos la obstinaj baroj,
per la sankta amo disbatitaj.


Sur neŭtrala lingva fundamento,
komprenante unu la alian,
la popoloj faros en konsento
unu grandan rondon familian.


Nia diligenta kolegaro
en laboro paca ne laciĝos,
ĝis la bela sonĝo de l' homaro
por eterna ben' efektiviĝos.


L'Esperança
Al món ha arribat un nou sentiment,
una crida potent recorre el món;
en ales d'un vent lleguer
que voli ara d'un lloc a un altre.


No és a una espasa sedegosa de sang
que atreu la família humana:
al món que eternament guerreja
li promet santa harmonia.


Sota el signe sant de l'esperança
s'apleguen els lluitadors de la pau,
i ràpidament creix l'obra
mitjançant el treball dels esperançats.


S'alcen forts murs millennaris
entre els pobles dividits;
però s'esmicolaran les barreres obstinades
pel sant amor derrocades.


Sobre un fonament lingüístic neutral,
comprenent-se els uns als altres,
els pobles faran de comú acord
una gran reunió familiar.


Els nostres diligents camarades
no es cansaran de lluitar per la pau,
fins que el bell somni de la humanitat
per a benedicció eterna es realitzarà.

10 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

a Sabadell després de la guerra hi havia molta aifció a l'esperanto. Hi ha una ronda Zamenhoff, que per cert els franquistes ignorants de mena com eren li varen treure el nom substituint-lo per "Ronda Alcazar de Toledo" que no és ben bé el mateix. pensaven que en dir-se Zamenhoff era un comunista, un "rojo" molt tremendu. Burrus!

Júlia ha dit...

També pot ser que el relacionessin amb l'anarquisme, Francesc, de tota manera els franquistes feien coses molt i molt surrealistes, ara bé, actualment també he vist coses una mica estranyes, pel que fa a posar noms als carrers o treure'n d'antics.

Clidice ha dit...

sempre m'ha semblat molt xocant tota aquesta història de l'esperanto. Ho miro amb molta estranyesa, no ho puc evitar. Serà generacional. :)

Júlia ha dit...

Clídice, ara sembla estrany, però l'anarquisme d'abans i de durant la guerra civil va sé molt 'esperantista' i les societats esperantistes molt importants, era tota una filosofia. La idea era crear un idioma que no fos de ningú, cap imposició d'uns a uns altres,per això havia de ser 'artificial'.

Gabriel Jaraba ha dit...

Zamenhof no només estava motivat per l'esperanto sinó per un humanisme universalista que, mirat d'aprop, és enormement actual. El seu nom de plume era "Doctor Esperanto", és a dir, esperançat. La qüestió lingüística era la punta de l'iceberg d'un projecte humanista i socialista molt més profund. Zamenhof, contrari a la idea del sionisme que propugnava el retorn dels jueus a Eretz Israel, era un producte brillant de l'humanisme universalista jueu europeu: Einstein, Marx, Freud, Kafka. Si s'hi profunditza en les seves idees trobarem les bases de la cultura hippie, el pacifisme dels 60, la new left i la contracultura. Per cert, al Foment Excursionista de Barcelona, al 1963, teniem alguns companys esperantistes.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Gabriel, molt més que una llengua, tota una filosofia, un precursor i un avançat a moltes coses, malauradament les seves 'esperances' no s'han realitzat -encara-, més aviat les coses s'han complicat força. Hi havia esperantistes en molts llocs, encara, en aquells anys, en el Foment actual em sembla que no n'hi deu haver cap, que jo sàpiga.

Gabriel Jaraba ha dit...

Per cert, vegeu un munt d'informació a www.esperanto.cat

Galderich ha dit...

Com que la meva família era esparantista (avi, oncles avis...) a mi l'esperanto m'emociona com un projecte més dels que hem anat perdent darrera de globalització dictatorial que patim...
Gràcies per recordar-lo.

Dani ha dit...

Moltes gràcies pel teu article Júlia.
Tot i que em considero indubtablement de la branca esquerra esperantista, no estic del tot d'acord amb la idea que l'esperantisme sigui una punta de l'iceberg d'un projecte socialista.
L'Esperanto, com a llengua de pretensió universal va ser adoptat per diverses ideologies, també conservadores. Es coneixen casos de carlins esperantistes, de catòlics un munt, i sense anar més lluny, el president de la secció espanyola va ser durant un temps un militar franquista.

Ara mateix per exemple, si bé els esperantistes catalans som en la gran majoria gent d'esquerres, els nostres companys polonesos són catòlics anticomunistes. Suposo que a cada país l'esperanto ha servit d'arma pels oprimits.

I per últim, com a proposta. Éssent l'idioma més fàcil d'aprendre que es coneix, no costa tant, animeu-vos-hi!: lernu.net


Gxis la revido geamikoj!

Júlia ha dit...

Dani, crec que més aviat parlàvem, concretament, del mateix Zamenhof. Potser això de l'humanisme universalista resulti més clar i més possible de compartir.