25.12.09

Una missa del gall de fa setanta-un anys




Al blog Altres Barcelones s'explicaven fa poc diferents anècdotes relacionades amb les dificultats que tenien els catòlics practicants, aleshores molts més que no pas ara, en la trasbalsada i dividida Catalunya revolucionària del temps de la guerra. Cercant informacions familiars per la xarxa vaig ensopegar-me, fa temps, amb un article publicat al Diari de Girona pel Nadal de 2006, que feia referència al meu oncle capellà, tot un personatge, a qui també havia sentit explicar jo aquesta història, doncs era un excel·lent narrador. Sense entrar en consideracions polítiques, només incidint en el fet que, sobretot en aquells temps, tocar els sentiments religiosos va contribuir a fomentar força el franquisme sociològic, copio aquest article, escrit per un gran cronista de la ciutat de Girona, el senyor Enric Mirambell. D'aquelles admirables misses clandestines vam passar, ai, a molts anys de tedeums intensius i obligatoris; aquestes coses s'obliden, avui, amb un gran facilitat. Prohibir dogmàticament des del poder sempre provoca resistències importants, del signe que sigui.




ENRIC MIRAMBELL I BELLOC (Cronista oficial de la ciutat de Giorona)


La celebració eucarística de la Nit de Nadal a la basílica de Nostra Senyora de Montserrat adquireix un relleu molt especial. La litúrgia monàstica cada dia de l´any es desenrotlla amb una gran dignitat, que en les diades més assenyalades revesteix un to extraordinari. La celebració de la santa nit té encara una més gran solemnitat. Però en la llarga i notable història del monestir s´han viscut Nadals molt especials, en què l´anomalia de les circumstàncies ha motivat que no es pogués celebrar de cap manera. Guerres, desamortització, saqueig, exclaustració... han deixat repetides vegades buit i inoperant el cenobi.

Avui ens volem referir a un d´aquests Nadals atípics. Concretament al de l´any 1938. Un Nadal certament molt trist a casa nostra. Els monjos absents de la santa casa. El monestir destinat a finalitats molt diferents a les que li són però aquella nit de Nadal a Montserrat s´hi celebrà la missa del gall. Una missa del gall d´unes característiques ben diferents a les que allí s´acostumen a observar. La celebració no tingué pas per marc la basílica, sinó una de les cel·les convertida en temple provisional per a aquella singular ocasió. El celebrant va ser un sacerdot gironí, mossèn Llorenç Costa i Riera. No hi participaren monjos ni escolans ni hi hagué la gran concurrència de fidels que s´hi reuneixen en temps normals. Només hi foren presents una vintena d´homes; metges, infermers i ferits de guerra. Tampoc s´hi veieren els minyons escoltes que estem acostumats a observar com cuiden de l´ordre durant les celebracions. En lloc d´aquells servicials joves, un o dos guaites estaven molt atents a què no fos descoberta aquella celebració clandestina.


Mossèn Llorenç era un sacerdot del nostre bisbat, nascut a Mieres, l´any 1903. L´any 1936 exercia el seu ministeri a la Casa Missió de Banyoles. Es veié obligat a abandonar aquella residència davant la persecució religiosa que es desencadenà aquell tràgic estiu. Visqué un temps refugiat en diversos amagatalls, pels boscos i masies de la Garrotxa. Fracassaren tots els intents de passar la frontera. Quan mobilitzaren la seva lleva no trobà millor solució que presentar-se voluntàriament, per tal de no caure en la condició de desertor i no comprometre aquells que l´ajudaven a sobreviure. Quan es veié obligat a declarar la seva professió mai no va negar la seva condició de capellà, malgrat ser molt conscient dels problemes que això li podia comportar. Aquesta seva franquesa i valentia li proporcionaren el reconeixement i estimació de molts dels que amb ell convisqueren en aquelles difícils circumstàncies. Incorporat als serveis de Sanitat militar estigué destinat en diversos fronts de guerra i durant un temps exercí com a infermer en l´hospital de sang en què s´havien convertit algunes dependències del monestir de Montserrat. Allí es trobava en les diades nadalenques de l´esmentat any 1938.


Aquella missa del gall la celebrà sobre una senzilla taula que provisionalment féu les funcions d´altar. Un vas qualsevol serví de calze. No vestí ni alba, ni casulla ni estola. Una bata blanca de sanitari, sobre l´uniforme de soldat ras.


El recolliment i la unció d´aquella celebració foren extraordinaris. L´emoció, indescriptible. Aquell senzill sacerdot que mai havia tingut ocasió d´assistir a la missa del gall a Montserrat, ara s´hi trobava com a celebrant. Quan, molts anys després, ho recordava, encara no se´n sabia avenir. Durant la seva llarga vida sacerdotal va celebrar moltes misses del gall en les diverses parròquies que successivament tingué encomanades; però cap suscità en el seu esperit l´emoció d´aquella humil celebració en tan especials circumstàncies.


Superada aquella tràgica etapa de la història del nostre país, el mossèn va poder deixar l'uniforme de soldat i l bata d´infermer i tornà a vestir, sempre amb gran il·lusió, els hàbits sacerdotals.


Va estar uns anys de rector d´Arbúcies. Posteriorment exercí com a ecònom del Mercadal coincidint amb la recuperació del temple parroquial que acabava de ser reconstruït. Va ser destinat, l´any 1946, com a rector a Llagostera i uns anys més tard se li encarregà la parròquia de Sant Feliu de Girona. En totes les parròquies en què exercí el seu ministeri va ser molt estimat i de totes en va marxar amb gran recança per part dels feligresos que li havien disposat la seva confiança i la seva estimació. No és d´estranyar que fos ben acollit arreu ja que es tractava d´un capellà zelós i d´un home senzill, planer, obert a tothom. Servicial en extrem. Tractava tothom amb la mateixa deferència sense fer distincions i ajudava incondicionalment els que sabia necessitats de la seva aportació i del seu consol. La seva disponibilitat i el seu esperit de subordinació i d´obediència no fallaren mai. Ni quan es podia sospitar que el superior abusava de l´autoritat. Quan se sentia identificat amb una parròquia i els feligresos el consideraven insubstituïble, el prelat considerava que podia fer un millor servei en un altre lloc. En aquestes ocasions, ell sempre callava i obeïa. Però els feligresos es mobilitzaven per demanar la seva permanència. En aquells temps l'autoritat episcopal era indiscutible i totes les sol·licituds dels parroquians resultaven inútils.


Després de molts anys de vida parroquial, va ser destinat com a capellà de la residència geriàtrica del Puig d´en Roca. Finalment acabà la seva vida a la Residència Sacerdotal Bisbe Sivilla. Però encara en la seva època de retirat, en algunes festivitats el vèiem caminant diligentment des de la barriada de Vista Alegre per anar a l´excol·legiata de Sant Feliu per col·laborar celebrant alguna Missa.


El seu ministeri va ser llarg, variat i fecund, però ni el pas dels anys ni l´activitat que sempre desenvolupà foren causa que oblidés l´emoció i el goig d´aquella singular missa del gall, celebrada clandestinament en una cel·la del monestir de Montserrat, la nit de Nadal de l´any 1938.





12 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

Hi ha mossens i mossens. Per cert, a Anoharra hi he posar avui un poema de Nadal teu.

Bon Nadal!

Júlia ha dit...

Doncs sí, a tot arreu hi ha de tot, Francesc, i tots tenim coses bones i no tan bones. Mercès per penjar el poema, bon dia de Nadal.

Galderich ha dit...

Molt bona aquesta anècdota de l'oncle mossèn.

Bon Nadal

Puigmalet ha dit...

Sempre he cregut que es podria escriure una història bastant completa de Catalunya des del Montserrat. Pocs fets importants (per bé o per mal) no hi tenen repercusió. Bon Nadal!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Una bella -i tràgica- història.
Tanmateix hauria de fer reflexionar a més d'un.

Jeremias Soler ha dit...

Les prohibicions de qualsevol signe són un atentat a la dignitat humana; i esdevenen llavor de futures tiranies per reacció. Per això és tan important no prohibir res que no vagi en contra de la llibertat dels altres. L'obsessió per eliminar símbols i signes i indumentàries i mocadors i estils i mentalitats i... és la millor manera de crear odis i fomentar intoleràncies. I de fet, no és tan difícil la llibertat (o sí?)
També és terriblement negativa la imposició de símbols, signes, indumentàries, mocadors, estils, mentalitats... Aquesta imposició és també la millor manera de crear intoleràncies a banda de persones amb la creativitat i la personalitat retallada.

Júlia ha dit...

M'alegro que t'agradi, Galderich, va viure molts anys i en tenia un gavadal, tot un caràcter.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Puigmalet, tens molta raó, i seria molt, molt interessant.

Júlia ha dit...

Gràcies, Xiruquero, però, com díem pels nostres verals 'ja pots bramar si l'ase no vol beure'.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó Jeremias, però sembla que no escarmentem, sempre hi ha qui ens vol 'salvar, curar, reeducar, convertir, protegir' i imposar, per tant, les seves idees. Precisament hauríem d'adonar-nos que tanta escola franquista no va fer precisament massa franquistes o que l'excés religiós va portar al tantmenfotisme generalitzat. Però, vaja, la llibertat individual fa por i és molt, molt fràgil.

Anònim ha dit...

AQUESTA HISTORIA ES TOTA UNA GRAN NADALA,REAL,DURA I TENDRA.
BON NADAL JULIA.
JUGANT.

Júlia ha dit...

Efectivament, Oliva, una gran història. El meu oncle va sobreviure a la guerra i va viure molts anys, durant la postguerra, malgrat les seves idees, va ajudar molta gent, va firmar molts avals i va salvar moltes vides, deia que ja hi havia hagut massa morts.