17.1.10

Rondalla va, mentida explico: Cloenda de l'Any Amades




Rondalla ve, rondalla va,
Si no és mentida, veritat será…

Vet aquí que en aquells temps  feixucs,
Quan les pel·licules no tenien colors,
Els cotxes anaven amb cavalls i rucs,
I no hi havia ordinadors...

Amb molt de gust m’afegeixo a la proposta d’endegar un homenatge blogaire amb motiu de la cloenda de l’Any Amades. S’han fet moltes activitats, gràcies a l’esforç d’un gran nombre de gent, però tinc la sensació que ha mancat aquella gran exposició, aquell gran acte oficial, aquella sèrie de televisió en horari de máxima audiencia, aquella participació multitudinària de les escoles... Em va passar al mateix amb l’Any Verdaguer. Només cal comparar aquests casos amb els muntatges sobre Gaudí o Miró amb motiu de celebracions semblants, o la modesta exposició Amades amb d’altres exposicions, per exemple, sobre autors actuals o sobre creadors plàstics de moda.

Amades ha patit i, segons la meva opinió, pateix encara, de la prevenció que una gran part del món acadèmic oficial ha gastat sempre a l’entorn dels autodidactes o de les persones amb estudis modestos. En una ocasió recordo haver escoltat un catedràtic de biologia, en uns cursets, parlant de Masclans, el senyor que va fer aquells llibres admirables sobre els arbres i els arbustos: oh, i només era mestre. En més d’una ocasió se’ns havia comentat, també, en alguna aula oficial la manca de rigor científic de molts treballs i recerques d’Amades. També es deia, amb cert menyspreu,  que quan una cosa no la trobava se la inventava o que acabava d’arrodonir la recerca amb aspectes de collita pròpia. Avui la universitat no és ja elitista ni minoritària com abans, ni té aquell bany de sacralització que rumbegen els indrets inabastables per a la majoria de la gent normaleta, però la cosa encara belluga. Sobre la manca de rigor i tot això, hi ha molts treballs de recerca universitària per l'ample món que no suportarien una crítica seriosa... 


En general, el folklorisme nostrat pateix també, a més, de la prevenció dels moderns, ja que mentre ens cau la bava davant manifestacions multiculturals de tota mena, quan arribem a la sardana, la barretina, el ball de gitanes, la rondalla i el pa amb tomàquet, la cosa queda provinciana i decadent. A una escola on vaig treballar durant anys, a les activitats de l'associació de pares, es va començar, quan la transició, a fer sardanes i cançó i ball tradicionals catalans, després es va passar al ballet clàssic i les sevillanes, més endavant al tai-txí i el ioga i darrerament al country, l'aerobic o  la dansa del ventre. Com que sovint no es pot fer tot, cal triar, i les tries funcionen segons les modes i les tendències, vaja. Ah, però quan toca fer algun treballet ocasional, el Costumari funciona molt bé, així com els reculls de llegendes, de dites, de rondalles... És clar que si insistim en el tema de bandejar el tema religiós i fer vacances d'hivern i primavera, no sé pas què en farem, de tantes històries populars sobre sants i marededéus.

Encara suposant que Amades s’ho hagués inventat tot el mèrit seria el mateix, potser molt més gran.  Recordo encara l’emoció que vaig sentir quan em vaig comprar, a terminis, la segona edició del Costumari, fa ja tants anys, també, o com cada setmana explicava una rondalla o una llegenda dels seus reculls a classe, en els temps de l'EGB, davant d'un auditori entregat i devot d'alumnes castellano-parlants. Tenia aquells petits llibrets de la Selecta, d'enquadernació precària, que enguany, afortunadament, he pogut renovar gràcies a la reedició que n'han fet. Comptat i debatut, que hauríem d’haver viscut tot aquest any entre rondalles, dites, contalles, llegendes i refranys, i que cada dia ens oferissin per televisió danses tradicionals i llegendes dels seus reculls, fins i tot un biopic d'Amades acurat, amb visions de tota Catalunya i part de l'estranger, però em sembla que aleshores aquest país seria ben bé un altre. Continuarem essent la terra dels esforços individuals, voluntaristes, populars, minoritaris i inesperats, àdhuc sorprenents. La terra de l’oblit i la recuperació. La vida no és una rondalla. O potser sí, qui sap. De fet, impressiona repassar el nombre d’actes que s’han anat fent durant aquest any i impressiona també haver d'acceptar que, la majoria, no han tingut el ressò merescut.

I qui no s’ho vulgui creure
Que ho vingui a veure,
Que agafi una carabassa
I que vingui a ballar a la plaça.

I s’hi voleu fer millor,
Expliqueu aquesta rondalla a l’ordinador.


Darrere de la porta hi ha un fus,
S’ha acabat, amén, Jesús.

I així va ser que mil blogaires,
van tornar-se un dia costumaires,
i van jurar no olvidar mai el costumari
malgrat que s'hagués acabat aquell centenari...



18 comentaris:

Núria ha dit...

El Costumari és una passada Júlia. Són llibres savis. Sempre s'hi aprèn. Sempre.
Una abraçada.

Lluís Bosch ha dit...

Això dels homenatges i dels anys dedicats a algú sempre serà una cosa misteriosa. Alguns han tingut pressupostos astronòmics, potser perquè tenen una lectura comercial i turística: Dalí, per exemple. D'altres passen sense pena ni glòria. Crec que sempre es perd la oportunitat de fer anàlisis crítiques i treballs seriosos sobre la persona tractada. Potser avui i gràcies als blogs hi ha més material i més visions.

Arare ha dit...

Quin mestre no ha consultat un munt de vegades el Costumari Català per explicar festes i tradicions als seus alumnes amb el màxim rigor possible?

Sempre hi ha hagut, hi ha i hi haurà personatges mediàtics i personatges que no ho són. Amades, doncs, no ho és (tant)...

vpamies ha dit...

Quanta raó gastes, Júlia. Però això encara confereix més mèrit a tot el que s'ha fet durant aquest any.

Ha estat un homenatge popular i polièdric. Cadascú hi ha aportat el seu granet de sorra. De vegades aquestes coses són més efectives i sentides que grans pressupostos balafiats.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, i aquest conte s'ha fos.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, i aquest conte s'ha acabat.

Clidice ha dit...

no hem de renunciar a allò que ens pertany. Amades no va ser complet, però qui ho és?

L´OPINIÓ ANDREUENCA ha dit...

Gràcies Júlia,

Per dir-nos les coses pel seu nom sense embuts. Felicitats per l´article.

Mon ha dit...

M'ha encantat el teu post. Qui pert els origens ja se sap..per identitat.
Moltes gràcies.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Núria,a mi m'encanta.

Júlia ha dit...

Lluís, jo crec que es dóna més pressupost a allò que donarà més rendiment, la cosa cultural és força secundària. La veritat és que l'exposició que van fer al Palau Moja em va semblar molt pobra, sobretot pensant en el possible públic.

Júlia ha dit...

Efectivament, Arare, el Costumari està molt consultat, afortunadament, jo és que li tinc, a més, un gran 'carinyo'. Mediàtic no ho és ningú, 'li fan'.

Júlia ha dit...

Víctor, ja sé que té molt de mèrit, però m'empipa quan comparo amb d'altres coses, encara que empipar-se no serveix de res.

Júlia ha dit...

Clídice, en aquest cas crec que va ser molt complet, considerant les circumstàncies, l'època, els seus mateixos problemes de visió i fins i tot el poc cas que li van fer segons quins sectors de la cultureta. Tenir l'Amades en el nostre context té tant de mèrit com tenir el Ramon i Cajal en el context hispànic de l'època, són bolets d'aquells que surten sense esperar-ho.

Amb permís dels anticlericals i excessivament catalanistes, reprodueixo un refrany castellà que em fa molta gràcia:

El hijo de Dios nació en un pesebre,
donde menos se piensa, salta la liebre.

Júlia ha dit...

Gràcies a tu, Pau, per la visita.

Júlia ha dit...

Gràcies Mon, encara que no creguis, jo això de la identitat no ho tinc massa clar i quan més va, menys. Però vaja, potser sí que és així.

zel ha dit...

Que bonic aquest lligam que has trenat entre la tradició i l'avui rabiós!!!!!

Galderich ha dit...

Això de les exposicions i els actes és molt complicat. Els interessos mediàtics hi fan molt i no publiquen res que no tingui ja una fama prèvia de gran contundència. Així doncs, és un peix que es mossega la cua perquè la majoria dels actes no es publiciten perquè no són mediàtics.
Com dius, ni Verdaguer, ni Amades, ni... són mediàtics perquè pertanyen a la culturetai a la crosta!

Júlia ha dit...

Gràcies, Zel!!!

Júlia ha dit...

Galderich, crec que també hi compta el fet que hi ha coses que donen diners i d'altres que no, la literatura en dóna menys que les arts plàstiques o l'arquitectura, actualment, i queda 'més guai', no sé si m'explico. El fet és que el mateix passa a Espanya, amb autors diversos.