18.4.10

SOMNI




Aplego una flor oblidada
i guaito el vol d’un ocell,
esbrino el pas d’una fada
i pinto el cel de vermell.
Omplo d’estels l’escocell,
i escric amb rella d’arada
camins fets de vi novell.


Alço els ulls cap el no res,
veig el far a la muntanya,
oblido el primer promès
i m’amaro de migranya
i guaito la forma estranya
d’un miratge amb foc encès,
teixit amb seda d’aranya.


Passo retrats oblidats
d’excursions a llacs i prades
dins d’àlbums abandonats,
a dins de capses arnades.
Cullo ramells d’arracades
i m’enfilo pels terrats
i per parets esmolades.


No tinc res i tot és meu,
la ciutat no té fronteres,
m’esmunyo per tot arreu,
mig de broma, mig de veres.
No vaig ni en cotxe ni a peu,
i al caliu de les voreres
hi madura el meu conreu.


Tinc el temps que ve i se’n va
i els minuts sense recança,
Amago l’olor del pa
al fons d’una vella estança.
Convido amics a la dansa
però abans els porto a sopar
a l’Hostal de l’Esperança.




Júlia Costa. La pols dels carrers. Editorial Meteora, 2006

6 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

deliciós, sobretot aquest tros "amago l'olor del pa al fons de la vella estança"

Olga Xirinacs ha dit...

Benvolguda Júlia, a banda de lloar la poesia, m'ha fet molta gràcia retrobar aquesta petita flor, que és el muscari, dita natzarè potser pel color. És una liliàcia, i ara Mont-ral n'està ple.
Fixa't quina casualitat que, quan vam ser a Ucraïna, vam comprar bulbs en un mercat sense saber de quina flor eren; els plantem i ens surt el muscari, que ja coneixíem tant...

Que la humilitat de la planteta, com tantes altres bellíssimes en la seva petitesa blava - herba fetgera, vincapervinca, violeta... - alegrin la teva primavera.

Júlia ha dit...

M'alegro que t'agradi, Francesc,

Júlia ha dit...

Olga, també en diuen 'calabruixa' a alguns indrets, és la mateixa que menciono i tinc penjada al post del poema 'Abril' en aquell cas agafada de més aprop. No sé perquè em fascina aquesta planta primaveral primerenca... Crec que hi ha diverses varietats.

Deric ha dit...

què bonic! però no amaguis l'olor del pa que és deliciosa, i més si està acabat de fer!

Júlia ha dit...

Deric, no sé si he perdut olfacte però diria que ja no fa tant d'olor com abans...

És una metàfora, l'amago perquè és un tresor.