13.5.10

Batalletes musicals d'un temps i d'un país


El barri internàutic estimula la tafaneria i de vegades m'agada la dèria nostàlgica d'espigolar  per la xarxa, per tal de retrobar personatges relacionats amb el meu passat llunyà. Per casualitat, de molt joveneta,  em vaig matricular durant un curs al Maragall, en horari nocturn, ja que aleshores treballava a la Harry Walker tot el dia. Devia ser cap allà el 1964 o 65. Recordo que em deixaven sortir un quart d'hora abans, per anar a estudi, i em descomptaven religiosament el temps perdut. Malauradament, aquell any l'institut Maragall es trobava en obres i es van desplaçar les classes al carrer de Sant Quintí, cosa que comportava que tingués una bona estona d'autobús.

Una de les meves companyes de classe, en aquell horari, va ser la noia de la fotografia. Amb ella i algunes altres vam fer una mica d'amistat i vam compartir excursions, elles pertanyien a un agrupament escolta. Avui els agrupaments i els esplais són oberts i democràtics però en aquella època no ho eren tant i s'hi entrava per coneixences. Mai no vaig acabar de militar en res, la veritat, tampoc en l'escoltisme, encara que hi simpatitzava, potser em sentia massa de barri, entre aquelles noies de l'Eixample, una mica més ben situades en l'escala social que no pas jo. La Maria Pilar tenia guitarra i la sabia tocar, fins i tot havia fet cançons pròpies, cosa que a mi em semblava excepcional, excitant, dificilíssim i meravellós. En alguna ocasió vam ser a casa seva i ens va cantar alguna cosa, tenia un munt de discos catalans,  de la Nova Cançó. Vam conèixer la seva germana Glòria, aleshores adolescent. 

A l'institut, que era només de noies, aleshores, van fer un festival, amb un play back de West Side Story i d'altres actuacions. Per manca de temps no hi vaig poder col·laborar. La Maria Pilar feia de protagonista, de Maria, vaja, i una noia alta i més gran, de noi, o sigui de Toni. Malgrat que avui tot plegat semblaria pintoresc, aleshores va resultar força bé i tot. També va interpretar algunes cançons seves i d'altres de cantants com ara Raimon, el més famós de l'època. Una companya, més gran, que també cantava molt bé, la va animar a presentar-se a Radio Scope, el programa del Salvador Escamilla, i la va acompanyar. Va gravar aquest primer disco i molts més. En una ocasió vaig anar a sentir-la cantar als Escolapis de la Ronda i em va semblar que no es recordava massa de mi, en ser famosa. O potser vaig ser jo mateixa, qui, per timidesa, es va fer la pel·lícula. El fet és que vaig perdre la relació amb aquelles noies, en acabar el curs.

En aquella època era relativament fàcil gravar un disc, cantar en públic en català, si tenies una mica de grapa. Van sorgir molts cantants joves remarcables, només un grapat van continuar i molt pocs van tenir un èxit seriós, continuat i professionalitzat. En una ocasió també vaig veure la Pilar Tomàs presentant un programa en català a Ràdio Barcelona, on feien moltes coses cara al públic. Crec que també hi participava Àngel Casas, molt jove. Tots els seixantons d'ara érem jovenets, aleshores, com és lògic i natural.

Després tot va canviar i aquell entusiasme musical es va esberlar en moltes tendències i fins i tot van arribar enfrontaments i divorcis. La Pilar Tomàs i la seva germana, la Glòria, que va tenir una carrera més llarga, van cantar també en castellà. Sovint em pregunto que va motivar aquell pas al castellà tan ràpid, de tanta gent. I per què tants bons cantants van desaparèixer del mapa aviat. I perquè tot aquell moviment no ha tingut la continuïtat que se n'esperava, encara que en aquests darrers temps sembla haver-hi una mica de revifalla cantautora. És freqüent recórrer a explicacions polítiques, ja que també la política cultural va propiciar la florida, però jo crec que també van canviar els gustos i el personal, les causes acostumen a ser complexes.

Tinc encara aquest disc, molt ingenu. Dues cançons són d'ella i les altres dues d'autors més professionals. En la contraportada s'explica una tendra història de noies estudiants que agafen la guitarra entre classe i classe i refilen coses sobre primers amors, neguits espirituals -la religió tenia molt de pes, aleshores- i esperances diverses. Poca política, vaja. La política només arribaria, seriosament, amb sindicats i lluites obreres, una mica més endavant, amb el Grup de Folk i cantants més compromesos o amb alguns que es van anar tornant més compromesos. Per cert, en aquella època, en què la universitat era minoritària i difícil d'assolir per als treballadors, en aquells primers discos s'incidia força en la característica estudiantil i universitària dels cantants a promocionar.

També es va perdre la innocència i el voluntarisme, no crec que avui cap cantant d'anomenada cantés per quatre rals en una parròquia atrotinada i amb la sala mig plena. Fa poc parlava del teatre del Raval. Allà, quan era sala parroquial, hi havia vist i escoltat Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra... Ni tan sols no omplien i el que pagàvem per entrar era ben bé simbòlic. Quan, més endavant, les grans figures van començar a tenir cachet i em vaig assabentar d'alguns sous que s'amollaven per a les actuacions de cantants admirats vaig tenir un fort desengany, però així és la vida. El que m'empipa és que em venguin progressia, ecologisme i esquerranisme tan descaradament i a a preus tan alts, la veritat. I no tan sols els de casa, també els internacionals.

Fa uns dies que he trobat una web de la cantant Glòria, la germana petita, avui ja una iaia de bon veure, on s'apleguen molts materials sobre la seva vida professional, no massa llarga, encara que sí que va ser una mica més dilatada que no pas la de la seva germana, i on parla de Maria Pilar, que va ser la primera en cantar i gravar. També té un fòrum molt actiu  on respon als seus fidels admiradors, perquè la Glòria tenia i té els seus incondicionals incombustibles, i també els seus detractors, que no entenien aquell posat lànguid i una mica cansat de tot, en aparença. 

Ah, quina enveja, sempre m'hauria agradat ser cantautora, però no tenia guitarra ni possibilitats de tenir-ne i la meva oïda no ha estat mai massa bona ni la meva veu remarcable. És curiós, no crec en horòscops però en més d'una ocasió he llegit que als taures ens agrada cantar però no afinem.


10 comentaris:

Allau ha dit...

Gràcies, Júlia, per recuperar persones que ja tenia oblidades com és la Glòria. A la Maria Pilar crec que no la vaig conèixer mai. Què se'n devia fer de Queta i Teo?

Júlia ha dit...

Doncs no ho sé, Allau. De vegades hi he pensat, recordo sobretot allò del meu avi tenia un cucut de paret... A la Maria Cinta encara de tant en tant l'hem tornat a veure i escoltar.

Per casualitat quan,ja de grandeta, vaig fer Humanitats a la UOC vaig coincidir amb Eulàlia Blasi, que també va cantar en aquella època. I un coordinador era l'Isidor Marí, que encara fa poc va fer una mica de revival amb allò de senyoreta felicitaaaat...

pere ha dit...

M'agraden aquestes històries. Jo només recordo la Glòria.
En el meu cas, vaig entrar de ple en el món de la Cançó, seguint la Maria Cinta i tota la gent que l'envoltava, ja a principis del 70. El contacte directe em va durar poc. Recordo un jove Garcia-Soler que ja tenia un cert nom com a periodista. I l'Escamilla.

Has entrat en aquest bloc?:
http://potssentirme.blogspot.com/

Júlia ha dit...

És que, Pere, sou 'una mica' més jovenets que jo i la Maria Pilar va cantar durant poc temps.

No el coneixia, ara el miro.

On vaig sovint és a Cançons en català i més on l'amic Toni recupera cançons en català descatalogades.
http://orio43musica.blogspot.com/

Arare ha dit...

Jo recordo vagament la Maria Pilar, però la Glòria era la que cantava El rei Joan Primer de Catalu-unyaaaaaa (encara la puc sentir i visualitzar la tapa del disc, amb una Glòria joveneta amb els cabells "a lo chico")

Quins temps, quin país :)

Lluís Bosch ha dit...

És clar que jo era petit en aquell temps, però em sona al fons de la memòria.
No et preocupis pel destí de l'horòscop: jo sóc un melòman emprenyat perquè es veu que els sagitaris tampoc no estem dotats per la música.

Júlia ha dit...

Efectivament, Arare, per vos per vos la cançó i la rosa encesaaaaa. Crec que va ser el seu gran èxit en català, tenia un estil molt personal, si mires l'enllaç la veuràs en aquestes tapes i també en un breu retorn a la música que va fer cap els 90.

Júlia ha dit...

Ah, Lluïset, sou tan joves... he, he. Sí que em preocupa, ara tindria un passat mític amb algun disc d'edigsa gravat i descatalogat, potser fins i tot hauria tingut un afer sentimental amb algun famós nostrat... A més a més, com que escric poesia, no tinc problema per a les lletres, però em falta 'la veu'.

Però, així és la vida.

F.Puigcarbó ha dit...

Júlia, quan tinguem l'edat ens apuntem a Casal Rock. I d'ací a l'Olympia hi ha un pas. Ves afinant la gola mentrestant.

Júlia ha dit...

AL CASAL ROCK NO, DE CAP MANERA, ÉS PATÈTIC, A L'OLYMPIA DIRECTAMENT. Vull veure un programa al revés, un iaio savi preparant una coral de jovenets okupes. SENIOR POWER!!!!!!