4.9.10

Vicent Andrés Estellés, records personals d'uns països que mai no hem fet



Vaig prometre -en fals- que no intervindria en cap més homenatge que celebrés naixements, morts o efemèrides diverses, però, com veieu, no tinc criteri.

No sóc incondicional d'Estellés, hi ha poemes que m'agraden molt i d'altres que no tant. Com molta gent de la meva generació el vaig conèixer a través de l'Ovidi Montllor que recitava de forma excel·lent, sensual i magnífica allò tan conegut de No hi havia a València dos amants com nosaltres... En aquella època vaig llegir molta poesia d'aquest autor i em temo que, com sol passar, em vaig empatxar ja que la poesia s'ha de tastar a petits xarrups i no pas a doll o a raig, com si fos una novel·la.

En una escola d'estiu de primers dels setanta Estellés va venir a recitar-nos poemes, l'acompanyava la seva esposa, formaven una parella aparentment molt convencional i discreta, que no em podia imaginar rodolant per terra entre abraços i besos, perque vivim d'idees preconcebudes. També recordo que vaig pensar que no sabria quina cara posar si el meu marit recités poemes tan agosarats en públic i davant meu, com ara un que, en aquella època, encara en plena recuperació de la carrincloneria de les passades dècades, em va fer una mica d'angúnia, en el qual explica com es masturba contemplant la fotografia d'una adolescent. S'ha de dir, en honor a la veritat que, com sol passar amb molts bons poetes, no era pas un rapsoda remarcable.

Per  aquelles estranyes casualitats de la vida, en una novel·la que estic escrivint des de fa temps hi he inclòs com a clau de la història un poema d'Estellés una mica inquietant, com tants altres d'ell:


No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi també, perquè és odi també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!


Hi ha molts Estellés, més enllà del tòpic i dels manuals convencionals d'experts que ens l'interpreten. Per sort -o no, car això comporta dificultat i esforç- la seva obra és complexa i diversa, de gruix considerable, molt valenciana i sensual, profundament vital i vitalista però també enyoradissa i a voltes nostàlgica. Per això defuig les etiquetes que avui semblen imprescindibles en fer valoracions literàries.

Així, doncs, caldrà rellegir-lo més i més, sense complexos ni dèries mitificadores. Avui tenim un problema que en aquells setanta era menor, la nostra relació amb aquest conjunt divers que anomenem Països Catalans i que aleshores somniaven, ai, en què esdevindria unitat política, també. M'he adonat del fet que no se'n parla massa i que es va molt amb compte amb la qüestió, des de fa anys.

Molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a Mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.
m’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,
com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.

12 comentaris:

Sàlvia ha dit...

Bon dia, Júlia. Estic d'acord amb el que dius: hi ha molts més Estellés del que ens descriuen els manuals.
No és un poeta de lectura fàcil i penso que, gràcies a les cançons, resulta més senzill apropar els seus versos als joves.
Bon cap de setmana!
Besadetes

pere ha dit...

Hem coincidit força avui, Júlia :-)
Fins i tot en el pudor que a mi també em produirien certs versos (bé, això no ho he dit, ho he pensat).
Gran i proper Estellés!

Júlia ha dit...

Gràcies, Sàlvia, és que sovint la mania de classificar-ho tot cau en aquest tipus de coses com amb en Màrius Torres que diuen que és simbolista i a mi hi ha poemes que no em semblen gens simbolistes, d'ell.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Pere, això ho fa l'edat, encara que tu siguis més jovenet. I és que jo m'imaginava un poeta valencià ben plantat, alt, fort i bru, o al menys amb el ganxo carismàtic de l'Ovidi Montllor, i vaig veure aquest senyor recitant aquelles coses tan eròtiques... És el que té la realitat, que mai no respon als somnis ni a la nostra imaginació.

F.Puigcarbó ha dit...

els poetes també carden, encara que sigui a estonetes.

vpamies ha dit...

Júlia, potser sí que hem començat una mica forts aquest curs amb dos homenatges tan seguits.

però jo no volia deixar passar l'oportunitat d'estrényer llaços "catosfèrics" amb els blogaires del País Valencià, sempre actius i participatius i Estellés ens oferia una oportunitat única.

Ja ho diu el refranyer: "quan fou mort, el combregaren". Sovint ens recordem més dels que ja no hi són que d'aquells que cada dia són al peu del canó.

Espero que segueixis sense tenir criteri, perquè aquests homenatges sense els escrits de la panxa del bou, perdrien una visió imprescindible en cada un dels retrats polièdrics que intentem confegir entre tots.

Júlia ha dit...

Mmm, Francesc, no sé si tots. Espriu també?

Júlia ha dit...

Doncs em sembla que serà així, no em puc resistir a dir-hi 'la meva'.

marta (volar de nit) ha dit...

Molt bon apunt, com sempre amb un punt de sorpresa. Que en Pàmies no em senti :) però jo avui tampoc no pensava participar però ara ho faré!!!! M'ha agradat el primer poema i no m'hi puc resistir.

zel ha dit...

Jo si que en sóc amant, m'agrada molt el seu vessant més de l'horta, per dir un nom que a ell li agradava.
Ja he fet l'homenatge, també!

Júlia ha dit...

Marta, en Pere de Saragatona també l'ha penjat i, com explico, l'he utilitzat en una novel·la, és molt 'suggerent'.

Júlia ha dit...

Zel, a mi hi ha coses que m'agraden molt, altres que m'agraden força i algunes que no m'agraden massa, però, vaja, cal rellegir ja que nosaltres també canvíem i els nostres gustos evolucionen.