31.5.11

Curzio Malaparte i el seu temps


A causa d'algunes modernes reedicions s'està recuperant la memòria i el text dels llibres de Curzio Malaparte, sobretot de Kaput i La piel. La moralina de la societat de la meva joventut, curiosament, deixava filtrar alguns llibres considerats forts i La piel era un d'aquests, al qual s'accedia de forma habitual a través de comentaris de conegudes i coneguts que l'havien llegit i te'l recomanaven, sovint no pas pel fet que fos un bon i interessant llibre sinó perquè era, precisament,  fort i parlava de sexe, tema del qual no es parlava ni llegia res, més enllà del Diari de Dani o de Quan l'amor neix, al menys de forma oficial i, sobretot, en els sectors femenins.

També vaig llegir Kaput, el qual recordo més que l'altre, crec que va ser un dels primers que la meva mare va comprar a través del Círculo de lectores, del qual es va fer sòcia al principi, quan feien una publicitat porta a porta intensiva i eficaç. Eren temps d'escassedat i la sequera literària a les llars s'agreujava per la manca de biblioteques i el preu excessiu dels llibres, en general. És un fet que aquells bens inaccessibles avui són poc valorats, fins i tot als encants vaig veure l'altre dia, molt rebaixats, llibres que de segona mà ja eren cars fa quatre dies. Tot canvia i, encara que no ens agradi haver-ho de reconèixer, generalment és el preu el que dóna valor a les coses i el preu canvia, segons tendències i possibilitats de consum.

No sabia aleshores res de Curzio Malaparte, que no es deia ni Curzio ni Malaparte, però el llibre em va causar una profunda impressió, el mateix que un altre molt llegit a l'època, d'un altre autor de moda agosarada, Papini, El juicio universal. Aquests autors van flirtejar molt a fons, amb el feixisme, com molts joves de l'època, fascinats per la seva brillantor que es va mostrar de llauna perillosa amb el temps. Després de la guerra civil un cosí de la mare, molt jovenet, es va apuntar a la falange pel mateix motiu i sempre m'explicaven que el meu avi li havia fet moltes reflexions sobre l'error que cometia. De fet, hi va durar molt poc temps i va donar la raó al meu avi ben aviat. La lluita, els uniformes, uns ideals distorsionats i grandiloqüents, algun líder amb grapa, tot plegat conforma una barrija-barreja que quan ets jove et pot cremar amb molta facilitat. 

Vaig saber més endavant que a Malaparte se'l considerava un mussolinià i de fet ho va ser, tot i que va tenir els seus problemes amb els feixistes ortodoxos. Va passar per molts estadis ideològics, i va acabar sent comunista i fins i tot catòlic. El mateix que va passar amb Papini o amb Celine, els seus pecats els van condemnar a l'ostracisme intel·lectual d'una progressia que era molt espavilada a l'hora de sordejar davant dels excessos dels seus ídols, Stalin, Mao. Malauradament l'horror humà i la demagògia magnificada es troben a totes bandes. Em va estranyar això de Malaparte quan ho vaig saber, ja que a Kaput hi ha molta reflexió profunda sobre la perversió de tot plegat i la misèria dels desastres. Del llibre recordo també la presència de Foxà, un interessant personatge que va ser falangista heterodox, diplomàtic, intel·ligent i estrany.

De Foxà s'explicaven moltes anècdotes, com ara que en una ocasió, quan els espanyols que manaven eren més aviat antiamericans franquistes, un americà li va recriminar que li agradaven els dòlars. Va dir quelcom com ara que et pot agradar el pernil però no te n'has d'anar a dormir amb els porcs. El règim va premiar un dels seus llibres, Madrid, de corte a checa, amb un gran èxit mediatitzat. El mateix escriptor, que era intel·ligent, es va adonar de l'excés oportunista de lloances, crec que també ell deia que un bon llibre s'havia d'escriure amb escepticisme i llegir-se amb entusiasme i no copsava l'entusiasme desitjat. Tot i amb això cal dir que els experts el consideren un llibre interessant, considerant la ideologia amb què està escrit i la mateixa experiència de terror experimentada per Foxà durant la seva estada a la capital hispànica en l'època de la guerra. Pel ràdio-teatre de Radio Nacional havien emès en alguna ocasió una obra seva, que em produïa una mena de profund neguit, Cui-Ping-Sing, un text sobre un amor impossible i tràgic.

Tot una època estranya i sòrdida aquella. A Espanya i a tot Europa. El veritable horror s'ha anat transformant amb el temps en pel·lículeta distreta i en contes per a nens encuriosits, molt allunyat de la complexitat que va possibilitat tants morts, més de cent milions, sense comptar seqüeles diverses posteriors, revenges, exilis... Dels seus mals encara en patim. Accedir a la literatura dels contemporanis d'aquelles bogeries, contra les quals mai no estarem prou vacunats, tot i que no ens siguin simpàtics o fins i tot ens provoquin un fons rebuig, hauria de ser gairebé una obligació moral. D'aquella generació, elitista -la cultura era a l'abast de molts pocs, en aquells anys- i sovint incoherent, apassionada i turmentada, ens sorprèn avui el gruix cultural i l'excel·lència en l'art d'escriure que, pel meu gust, ha anat  a la baixa. Cosa que crec que és una virtut dels nostres temps, personalment m'estimo més un món on la majoria pugui menjar pollastre de granja a l'ast que no pas un món on refinats pollastres de pagès ric es rosteixin per a mitja dotzena. Tot i que hem de tendir a recuperar el sabor genuí del bon pollastre i, al mateix temps, aconseguir que sigui a l'abast de tothom.

14 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Em quedo amb la teva última frase: Bon pollastre per a tothom però jo hi afegiria: "per a tothom qui el sàpiga assaborir" perquè la sensibilitat no distingeix on neix però es desenvolupa més bé en l'abundància.
Recordo molt bé a Malaparte i vaig llegir la seva "La piel" que estava escrita en el que ja se'n podia dir un estil i no en la prosa impersonal d'altres escriptors famosos a l'època. També era fort Maxence van der Mersch i el seu "Cuerpos y almas", renoi tothom en parlava i s'ha de re,arcar el cèlebre "Climas" d'André Maurois. La gent d'Acció Catòlica del meu poble, bona gent que tenien pocs anys més que jo, m'aconsellaven que llegís cap d'aquests llibres fins a tenir, al menys vint anys! I jo em delia per enterar-me d'aquelles veritats de la vida que se m'ocultàven.
Mai més no havia sentit parlar de la perversa "Cui Ping Sing" que la meva mare sentia pel Teatro Invisible de Radio nacional.
Cuànta memòria compartida, Júlia!

Júlia ha dit...

Tens raó, Glòria, la sensibilitat no és discriminatòria.

'Cuerpos y almas', un altre clàssic de l'època, el mateix que Maurois i els seus 'Climas'. La veritat és que aquests llibres ens van obrir una mica els ulls al món real i mostren un ventall impressionant de bons escriptors que, per sort, es trobaven en aquella col·lecció barata, Reno, crec que es deia, amb el problema, però, que l'enquadernació era dolenteta i es desmanegaven.

El meu pare feia de forner i treballava de nit i jo i la meva mare ens posàvem la ràdio per escoltar ràdio-teatre, en castellà a la nacional i fins i tot alguna cosa en català a ràdio Barcelona. Vaig aprendre molt amb aquelles sessions nocturnes, la veritat.

Júlia ha dit...

M'alegro de trobar algú de la meva generació, més o menys, que recordi aquestes coses, de vegades ja no sé si són certes o les he somniat, he, he.

Puigcarbó ha dit...

Gran Papini, de Malaparte no recordo haver llegit res i aixó que a casa èrem també del círculo de lectores. Habia tingut un professor de llatí que era falangista, era molt erudit i no era un mal tipus.

GLÒRIA ha dit...

Jo també vaig aprendre molt d'aquells llibrets i d'aquella ràdio. Amb la mama escoltàvem "Casa de muñecas", jo era una adolescent, no teníem referencies d'Ibsen i, tanmateix ens encantava! També varem sentir obres bones de Shakespeare i l'Oncle Vània de Txekhov!. La meva mare coneixia les veus de tots els actors i, quan anàvem al cinema, sabia qui doblava a l'un i l'altra.
Un petó, Júlia!

Júlia ha dit...

Francesc, és que a la falange com a la inefable secció femenina hi havia de tot per diverses circumstàncies.

Va tenir el seu sector intel·lectual, com el mateix José Antonio o Sánchez Mazas o com el feixisme italià, més semblant a la falange que no pas el nazisme alemany. Encara més, al principi era elitista, Garcia Lorca tenia amistat amb el mateix Primo de Rivera.

Quan les coses van anar mal dades s'hi van ficar molts violents sàdics i un gran nombre d'oportunistes, com sol passar, i fins i tot, després de la guerra, antics faieros 'reconvertits'.

Una llarga i complicada història, vaja.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Ep, jo també els reconeixia, Glòria, i de vegades encara els reconec quan passen pelis antigues sense refer, ara em sonen a 'antic' però aleshores si no eren l'Ayuso o el Sola els galans no m'agradaven. Cal dir que sempre hem tingut un molt bon doblatge.

Els de la ràdio es van fer famosíssims, per això també es feien molts programes cara al públic, tot i que veure'ls en directe desencantava una mica.

La veritat és que es feia molt bona ràdio, considerant l'època, com en un temps es va fer molt bona tele malgrat tot. Pel que fa al teatre hem perdut molt, els mitjans actuals gairebé l'ignoren.

També s'havien emès novel·les 'bones' per capítols, més enllà de les Ama Roses, que eren dramons però, vaja, els serials actuals també són del mateix estil 'modernitzat'.

Alberich ha dit...

Curzio Malaparte era un escriptor àgil i contundent, del que recordo’ Kaputt’, ‘La piel’, “Malditos toscanos” i “Técnica de un golpe de estado’. Sembla ser que en Foixà, que era ambaixador o agregat a l’ambaixada a Finlàndia –no ho recordo- i ell, que era corresponsal de guerra, es tiraven unes monumentals farres etíliques al front de l’Est akl setge de Leningrad. Ambdós eren aquella mena d’intel•lectuals un punt cínics i amb un molt de saber escriure que va donar el nihilisme, com el mateix Celine, que tenia fart a l’Ernst Jünger, escriptor i militar alemany en el Paris ocupat, doncs no deixava de demanar-li més rigor amb els jueus i els comunistes.
Aquesta mena de dissociació entre ètica i estètica –eren uns malparits que escrivien meravellosament- ha estat un dels debats interessant sobre la seva obra forta i acolorida.
D’en Malaparte en tinc les obres citades a casa i les haure de rellegir per actualitzar la bona impressió que en el seu dia em van causar –ja fa segles d’això- D’en Papini no en conec gran cosa, tret de crítiques i resums agafats d’aquí i d’allà.
Salut.

GLÒRIA ha dit...

...però els millors doblatges es feien i es fan a Barcelona, En aquella àpoca la marca era Voz de España i sortia un petit mapa de la península. Ja saps que el P.P. Ayuso va fer carrera a Madrid a través de la s.e.r. i ara la seva filla Marisol fa series divertides com Aída o similars.
Jo, gràcies a la mama, coneixia moltíssimes veus com per exemple la Maria Luisa Solá, la Rosa Guiñón i el seu marit Rogelio Hernández, en José Maria Angelat, pare de la Marta, l'inconmensurable Felip Peña ex de Carulla i pare de Viky i així un gavadal que, de ben segur, tu també has conegut i gaudit.

Júlia ha dit...

Alberich, en molts casos la vida privada dels escriptors -o pintors, o artistes en general- té poc a veure amb la qualitat literària, cosa que inquieta força els poders culturals de cada moment.

En tot cas, són autors a recuperar, ja amb una certa distància del seu moment històric.

Júlia ha dit...

És veritat, Glòria, aquí hi ha i ha hagut una gran escola de doblatge. Sí, no sabia quel la Marisol Ayuso era la filla, fa poc m'ho va dir una amiga. Recordo tots aquests, alguns també eren grans actors de teatre com Angelat, tot i que, com passa avui, en el doblatge -o la ràdio, aleshores- tenien el mitjà de vida més habitual i més o menys 'segur'.

Tots m'agradaven però l'Isidre Sola, l'inefable Taxi Key (va ser el segon, el primer va ser Palmerola, però jo recordo sobretot a Sola) m'enamorava quan feien obres en català, en alguns dimecres de Ràdio Barcelona. I, en castella, Juan Manuel Soriano.

Una altre gran actriu amb una gran veu i molt maca va ser la Maria Matilde Almendros.

En recordo molts, citaria i no acabaria, alguns encara són vius, afortunadament. Juana Ginzo, Matilde Conesa, de Madrid. Aquí Encarna Sánchez, Carme Contreras,Maria Victòria Durà... Els dissabtes feien a Radio Nacional Fantasia, amb l'Almendros, Federico Gallo i Jorge Arández. Tot un món i tota una època, tot i que avui hi ha també grans veus com ho era la del recentment desaparegut Pep Torrents. O Jaume Comas i tants d'altres.

Precisament sota de casa viuen els pares d'un 'nou valor' de doblatge l'edat dels meus fills, Pep Ribas.

Júlia ha dit...

Al Felip Peña l'havia vist també al teatre alguna vegada, en concret recordo una 'Primera Història d'Esther'.

Júlia ha dit...

El cine de barri i la ràdio eren un gran doll de distracció i cultura popular en aquells anys tan grisets.