25.6.11

Álvaro Cunqueiro, el seu any i la seva literatura






Ahir la segona cadena emetia un altre d'aquests grans programes de la sèrie Imprescindibles, en aquest cas dedicat a Álvaro Cunqueiro, un dels autors que recordo haver vist i llegit a dins de les pàgines oloroses del Destino que comprava el meu avi. Aquest any és a Galícia l'Any Cunqueiro, pel desembre farà cent anys del seu naixement i n'ha fet trenta de la seva mort. 

Cunqueiro va ser un home que va patir els trasbalsos del seu temps, galleguista més aviat conservador, atemorit ocult,  falangista -o va dir que ho era sense ser-ho, cosa que resultaria molt adient al personatge-  i represaliat per un afer una mica tèrbol de corruptela amb diners pel mig. Va escriure de tot i més, en gallec, en castellà i fins i tot algun poema en català, dedicat al seu gran amic Tomàs Garcés. Va arribar a publicar una mena de revista que feia tot solet i durant el temps en què va dirigir, per motius més aviats econòmics que no pas vocacionals, gràcies a l'ajuda amiga, El faro de Vigo,  sembla que omplia ràpidament i genial qualsevol racó buit que precisés un article exprés, escrivint sobre el que fos o li abellís.

Jo el vaig llegir una mica, aviat i malament, en una època en la qual el que estava de moda era el realisme social. Després ens arribaria el realisme fantàstic dels hispanoamericans i les coses canviarien, tot i que els nostre realistes fantàstics i màgics de més a prop, com ell o el mateix Joan Perucho no van ser valorats pels mandarins de la cultura progre. Era aquell dels seixanta un món literari en evolució però amb els seus dogmes intocables, segons modes i tendències. A més a més, a molts d'aquests autors se'ls va identificar injustament amb la cultura del règim. Qui estigui lliure de pecat...

Va escriure molt bé en gallec i també en castellà, cosa que sembla que no respon als paràmetres dogmàtics dels qui voldrien que fossis o una cosa o l'altra de forma definida o que, al menys, en una de les dues llengües, (millor en castellà), escrivissis de forma destralera, com deien que feia Pla quan redactava en hispànic idioma oficial per necessitats evidents de supervivència econòmica. El cas és que mentre a Galicia Cunqueiro és un autor canònic i alguns llibres seus, ai, són de lectura obligatòria escolar, a Espanya li han fet poc cas darrerament i a Catalunya gairebé l'hem oblidat. 

Malgrat tot, es poden trobar publicats i reeditats molts dels seus llibres. En castellà ho va editar gairebé tot Destino, no podia ser altrament, era molt amic de Perucho, de Luján. Potser és un bon moment per recuperar-lo i gaudir-ne. Els joves s'hi han d'acostar amb algun iniciador, car és el seu un món ple de mites inventats, reinventats, recuperats i on ens podem ensopegar amb Hamlet, Merlí, la Santa Companya, Simbad, Orestes i molta més gent estranya que, amb la davallada humanística dels darrers anys a un grapat de jovent li poden sonar a música celestial escoltada a casa de la iaia. A més de topar-nos, és clar, amb un munt de personatges de la seva terra i de les seves llegendes.

En tot cas, molt adient per rellegir, si es pot, anant de viatge aquest estiu per la magnífica, misteriosa, poètica i verda Galícia. Però també ens hi podem acostar des de la llar, car a qualsevol racó inesperat se'ns pot aparèixer una ànima en pena que cerqui autor o autora i una queimada cunqueiriana, ni que sigui feta casa, pot resultar molt adient per a donar-li corporeïtat.

Breu antologia per a no iniciats


Pau Casals en Prada

No medio do dourado retablo
o xigantesco San Pedro inclínase pra diante
e eu sei o porqué:
porque do cello de Casals saíu
unha frase que se volveu bolboreta
e Pedro séguelle o voo por saber
en que vide ou roseira de que columna
vai a pousarse.
—O bosque do retablo en abril florece
e en outono deita follas secas.
Co arco Pau Casals vainas apartando
as que se pousan nas cordas do seu cello.



Ese alguén de meu que nunca volve
á auga da infancia
sin saber saír do laberinto.
Ese que é outro home que eu levo
derrubado sobre min
ou como a hedra 90 carballos abraza.

En balde lle digo que hoxe recollen
as coloradas mazáns
e que hai que buscar as que caen entre a herba.
Verdadeiramente é como levar un morto
nada apetece e de nada se lembra
preguizoso sombrío. A seu carón vivo
e o eu que canta e volve
mira de esguello pra ónde xaz
e olla cómo apodrecen nel os soños e os anceios
a mocedade que foi e as sorrisas das mulleres
todo o que foi amado e recibido
todo o que foi e nunca máis será.
Pro o eu que vive e anda
resiste e non esquece ren,
despedíndose farto de vida
cando a vida de meu e máila súa acaben.
Pro eu resucitarei que soio volven
os que recordan, compañeiros.




Era Saltaparedes un grande brincador, e non se lle resistía parede, por moi alta que fose. Era coma pelota, botaba: de corpo era manteigoso, e na pel non tiña nin pelo. Como codia de queixo de San Simón, lisa e amarela, así tiña a pel. Tiña dous olliños pequeniños, e de noite mamaba nas vacas. Unha noite de lúa chea atopouno o golpe nunha encrucillada, e crendo que era un queixo perdido, papouno. O golpe sorprendeuse de que indo andando, tras come-lo queixo, a par del ía a sombra do comido. Quixo meterlle o dente, pero non puido. Pero o golpe, que é malicioso, despois de pensalo un pouco, caeu na conta de que podía aproveitarse da sombra do saltaparedes que o seguía a toda parte...



Alguien dijo que había ciudades para soñar
al otro lado de las montañas.
No dijo si estaban suspendidas en el aire,
sumergidas en las lagunas,
o perdidas en el corazón del bosque.
Los que allá fueron nada encontraron,
ni altas torres ni jardines
ni mujeres hilando en el atrio,
ni un muchacho aprendiendo a tocar la gaita.
Solo yo traje algo para seguir soñando
algo visto y no visto en la niebla de la mañana,
algo que era una flor o un mirlo de oro
o un pie descalzo de mujer,
un sueño de otro que se ponía a dormir en mi,
echado en mis ojos,
pidiéndome que lo soñase mas allá de las montañas,
donde no hay ciudades para soñar.
Y ahora mi oficio es soñar, y no se
si soy yo quien sueño, o es que por mi sueñan
campos, miradas azules, palomas que juegan con un niño,
o una mano pequeña y fría que me acaricia el corazón.









4 comentaris:

L´OPINIÓ ANDREUENCA ha dit...

Hola Júlia,

Gràcies per l´article. Espléndid i meravellós. Alguna cosa sabia d´aquest personatge, però ben poca. Gràcie sper fer-me´l descobrir. Seguiré el teu consell - aquest estiu si Déu ho vol- vaig a Galiza i el llegiré amb molt de gust. Que em recomanes...

Una abraçada.

Pau

Júlia ha dit...

Hola Pau! Precisament he trobat un blog gallec-castellà on hi ha una referència a la teva tieta i a una cita que va fer sobre ell:

http://galiza-catalunya.blogspot.com/2008/08/montserrat-roig-lectora-dlvaro.html

No et recomano res en concret perquè jo mateixa recordo poc el que vaig llegir fa anys i com que té de tot i més. Potser començar si t'hi atreveixes amb alguna coseta en gallec, com el llibre Merlin e familia, que fan llegir als instituts. També poemes.

Una abraçada i que vaig bé per Galícia.
Júlia

Per internet també pots trobar poemes:


http://bvg.udc.es/indice_paxinas.jsp?id_obra=Heaqouac1&id_edicion=Heaqouac1001&cabecera=%3Ca+href%3D%22ficha_obra.jsp%3Fid%3DHeaqouac1%26alias%3D%25C1lvaro%2BCunqueiro%22+class%3D%22nombreObraPaxina%22%3EHerba+aqu%ED+ou+acol%E1%3C%2Fa%3E&alias=%C1lvaro+Cunqueiro&formato=texto

Aquest blog que t'he referenciat l'escriu un català que és a Galizia i està molt bé.

Compte amb les gallegues que són molt meloses i simpàtiques, he, he.

Puigcarbó ha dit...

Menys mal, aquest si que sé qui és, i diria que alguna cosa en sé d'ell de Destino que compraba el meu pare, però és un record molt llunyà.

Júlia ha dit...

Francesc, és que tu també tens edat de saber-ho, he, he.