21.6.11

Hongria, Márai i nosaltres


Gràcies a l'amic Sani Girona que em va informar per telèfon, m'he assabentat d'una exposició petita i delicada sobre Sándor Márai, al Palau Robert. Tot i la meva ignorància, l'exposició roman al Palau des de l'abril.

Les biografies de Márai expliquen la seva vida incidint en uns detalls o en uns altres però totes constaten el fet del seu suïcidi. Jo crec que Márai no es pot incloure en la llista d'escriptors suïcides convencionals i prematurs, ell va prendre una decisió conscient al final de la vida, quan havia perdut els éssers estimats més propers i sabia que aviat perdria també la independència física. Tant de bo pogués tenir a l'abast algun mitjà digne i la lucidesa i valentia suficients per acomiadar-me del món de forma conscient, en cas de desitjar-ho, en una edat avançada com la seva, quan ja s'ha fet pràcticament tot allò que es podia fer i se sap que ets a punt de traspassar la frontera que t'aboca a la dependència i a l'hospitalització irreversible.

L'escriptor va ser un exemple d'aquella gran cultura burgesa de l'Europa central, tan trasbalsada per la tragèdia de la guerra, el nazisme i, després, pel comunisme estatalitzat i policial. Malgrat la situació del seu país va viure bé, va tenir èxit, i, de fet, com explica l'exposició, va ser més aviat un pelegrí europeu i americà, un senyor seriós i conscient de la seva posició privilegiada, malgrat l'exili voluntari. Va tenir un matrimoni feliç, tot i que va perdre un fill molt petit i no en va tenir més de biològics. Va adoptar un orfe, però també veuria morir aquest, després de perdre la seva dona i d'altres membres de la seva família, ja gran.

De Marai s'havia publicat alguna cosa en els cinquanta i seixanta. En concret tinc a casa A la luz de los candelabros, que en les noves reedicions s'ha dit L'última trobada, un d'aquells llibres emblemàtics de Áncora y Delfín. La recuperació va ser espectacular i s'han anat editant actualment molts llibres seus, en català i castellà. Una gran part de la narrativa de Marai, pel meu gust, acostuma a donar cercles al volt del mateix. Però més enllà de la temàtica i les històries que ens explica jo crec que ens captiva el llenguatge, l'estil. Un estil que evoca temps passats i passions complexes d'una altra època. I tot un món que tot just ara comencem a copsar en la seva complexitat. Hongria és encara un país poc conegut per a nosaltres. Del seu gran planter d'artistes i escriptors, en general, en coneixem poca cosa amb l'excepció del mateix Sandor Marai i de Magda Szabó. 

Amb Márai hem passat, com amb d'altres autors del seu temps, de no saber-ne res a trobar-lo fins a la sopa. Cosa habitual, malauradament, a casa nostra i en els nostres temps. Fins que el tornem a oblidar, és clar. Els anys setanta van condemnar a l'oblit molts grans autors que havien estat molt llegits en els cinquanta i seixanta però que no responien als paràmetres d'una certa literatura compromesa, molt de moda aleshores i avui també en la penombra. Fa anys, en una xerrada sobre literatura, recordo que un professor ja ens va comentar que amb la literatura passava com amb la borsa, pujades i baixades segons els mercats, vaja.

El meu imaginari hongarès sobre el país passa per les històries a l'entorn de la debilitat afectiva que sentia per aquella terra la mitificada emperadriu Sissí i per les imatges sagnants de la revolta de 1956 que van poblar els quioscs quan jo era petita. Aquells fets, com sol passar, van ser instrumentalitzats per totes bandes. Pel franquisme, en poder constatar la realitat del pervers comunisme i pels altres, en minimitzar el tema de forma culpable i oportunista, relativitzant l'actuació soviètica. A Espanya fins i tot vam tenir una pel·lícula sobre la revolta hongaresa, Rapsodia de sangre, amb Vicente Parra i Maria Rosa Salgado, grans actors tots dos. També vam conèixer Hongria gràcies al planter de futbolistes d'allà que van jugar al nostre país després d'optar per no retornar al seu a causa de les circumstàncies, com Puskas, Czíbor, el malaurat Kocsis o el mateix Kubala. Kocsis també es va suicidar, possiblement, i és curiós com s'incideix tant en els escriptors suïcides i tan poc en els ex-esportistes suïcides, per exemple, sector en el qual n'hi ha uns quants de ben coneguts. 

El suïcidi té encara estranyes connotacions que caldria superar, lligades a la religió i potser al sentiment de culpabilitat dels vius que creuen que han estat incapaços d'evitar la mort de la persona propera que ha pres la dramàtica decisió. Se sol amagar o dissimular, explicar o intentar comprendre però el fet és que se'n parla amb prevenció, això quan se'n parla. Sembla mentida la pervivència dels tabús en la nostra societat o la substitució d'uns tabús per uns altres.

Les exposicions del Palau Robert són breus i assumibles, permeten entrar i sortir si es vol i gaudir del jardí, també limitat, fresquet i acollidor. Crec que hauria estat bé que ens haguessin pogut oferir el documental sobre l'autor sencer i no tan sols els fragments que es poden veure en l'exposició. Posats a fer.

8 comentaris:

Ana ha dit...

Jo no he llegit res del Sándor Márai. Em sembla que començaré per aquesta novel·la que il·lustra la teva entrada.

Júlia ha dit...

Ana, les edicions modernes la titulen 'El último encuentro' o 'L'última trobada', és la mateixa, la tenen a gairebé totes les biblioteques.

Carme ha dit...

A mi m'agrada Sandor Márai. N'he llegit uns quants títols i tots tenen alguna cosa que te'ls fa interessants. la seva manera d'escriure per descomptat, però per a mi més coses, els personatges sempre interessants, com s'endinsa en els sentiments d'una manera molt espacial seva.

Clar que malgrat això, no sabia que hi havia aquesta exposició. A veure si trobo el moment d'anar-hi.

Júlia ha dit...

Jo tampoc, Carme, m'ho va dir el Sani, crec que han fet poca propaganda, també n'hi ha dues o tres més d'interessants, una sobre Pla i una altra sobre 'alta costura' catalana.

GLÒRIA ha dit...

Tens raó quant a que Marai, en les seves novel·les, dibuixa cercles sobre un mateix punt però també coincidim quant a que la seva escriptura, l'estil és elegant i embolcalla al lector.
Em va agradar molt la primera que vaig llegir "L'última trobada". Les altres són variacions sobre el mateix tema que, quines coses, sempre explica les desgràcies d'un ric enganyat per un pobre. Aquesta marca ja es troba a "L'última trobada" i culmina a "La dona justa".
Artistes, futbolistes suïcides. Un tema apassionant.
Salutacions!

Puigcarbó ha dit...

el suïcidi de Marai és el suïcidi de la lògica davant la realitat de l'ùltima etapa.

Júlia ha dit...

Glòria, tens raó, ho dius molt 'gràficament', 'un ric enganyat per un pobre'. Aquestes classes benestants no podien obviar la seva procedència, amb una gran cultura es percep aquesta prevenció, el mateix li passa per exemple a Pardo Bazán quan escriu i parla dels 'pobres i rústics'. Això no els treu mèrit, evidentment. També el paper de les dones és digne d'estudi.

Ara bé, és literatura pura, té paràgrafs inoblidables.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, és un suïcidi 'racional'.