24.10.11

El Teatre Espanyol, canvis i recuperacions


Demà, dimarts, a dos quarts de vuit del vespre, com cada darrer dimarts del mes, tenim xerrada de CERHISEC. Comptarem amb la presència del filòsof Josep Cunill Canals, que ens parlarà de l'antic Teatro Español durant la seva primera època (1892-1935). Josep Cunill ha publicat recentment un llibre sobre aquest teatre, el més antic de l'avinguda. Aficionat al teatre, aquest autor compta també amb un blog dedicat a la seva especialitat acadèmica, L'oblit de la filosofia.

Els qui tenim uns quants anys encara recordem l'emblemàtica silueta del Teatre Español de la nostra infantesa. Durant l'època d'or del cinema de barri aquest establiment es va dedicar al cine, com molts altres. Com sol passa, era habitual escoltar planys mediàtics sobre la mort del gènere teatral. Però tot va i ve i en aquell teatre s'hi va tornar a fer teatre més endavant. Un dels meus darrers records és el d'un espectacle de la Trinca, no sé si Mort de Gana o algun altre.
L'època del xumpa-xumpa va reconvertir-lo en una discoteca amb un nom emblemàtic, Studio 54. L'arrencada va ser espectacular i per allà van passar grans figures de la música però, malauradament, més endavant també aquella època va anar de baixa i la discoteca va esdevenir feu de grups conflictius i una mica marginals que van provocar molts problemes pel veïnat. Com que tenim mala memòria sempre ens sembla que abans tot era una bassa d'oli.
L'antic teatre va restar molt de temps tancat. Fins que es va destapar la intenció de reconvertir-lo en una mena de burdell de luxe per part d'inversors estrangers, intenció globalitzada que també va estar a punt d'acabar amb el Molino. Encara no sé ben bé com va anar tot, però es va destapar la llebre i les protestes veïnals van aturar aquell intent. Tot i que el teatre havia estat a tocar del carrer de les Tàpies, eren altres temps i les activitats dedicades a l'oci podien conviure sense interferir-se, per aquells verals.


Segurament si l'antic teatre hagués tingut un nom diferent s'hauria recuperat la tradició del nom primgeni, però a casa nostra, avui, dir-se Español resulta políticament incorrecte. Així que finalment i després d'un llarg període d'obres i arranjaments ja comptem amb el flamant Artèria Paral·lel gestionat per l'SGAE. Veurem com va.
En tot cas, el passat no torna, tot canvia. Tenim tendència a la idealització de l'ahir i, certament, el Paral·lel va viure, abans de la guerra, una gran i llarga època de gresca i soroll esplèndida, però també moltes misèries. En tot cas, si mireu les fotografies amb atenció, comprovareu com durant dècades va ser aquell un món d'homes, tot i que hi havia espectacles i teatres familiars. Durant els anys cinquanta, fins a comprar-nos el sis-cents, el Paral·lel va tornar a revifar amb el cinema popular, la bodega i les atraccions Apolo, la revista agosarada i les masses immigrants que s'anaven establint a Barcelona. 



Josep Cunill, bergadà, molt interessat en aquell món del Paral·lel antic, ha investigat també la vida d'una gran actriu de la seva comarca, Elena Jordi, que va fer una arrencada espectacular, treballant amb Pepito Santpere i assolint grans èxits. Va ser també empresària, tenia molts projectes, però va desaparèixer misteriosament d'escena cap a l'any 1929.

Ja ho sabeu, demà cap al Poble-sec. A dos quarts de vuit, com sempre. Per cert, hem recuperat la web de CERHISEC, després d'uns problemes importants que ens l'havien esborrat del mapa, gràcies a l'experta de l'entitat en aquests temes, l'Àngels Gómez!!!

5 comentaris:

Clidice ha dit...

M'has fet recordar una frase de Lo Cartanyà on sa mare diu: "l'oncle Pipito? el que es va posar popes i se'n va anar al Paralelo? -no sé si era Pipito o un altre-, el cas és que a les cases, Paral·lel era símbol de disbauxa i baixos fons. És clar que per als barcelonins no ho sé pas. Molt interessant el blog d'en Josep Cunill, gràcies!

Ferran ha dit...

El teatre no el vaig conèixer per qüestions d'edat, però per qüestions d'edat vaig ser dels habituals de l'enyorat Studio 54. Ep, jo no era dels conflictius, però!

Júlia ha dit...

Clídice, ara no tant però fa anys tothom arrufava el nas quan li deies que vivies 'a prop del Paralelu', no sé què es pensaven, he, he.

Júlia ha dit...

Ferran, ja m'imagino que tu eres un noi formal. No sé com va anar que cap al final van desembarcar allà tota una colla d'una mena de punks de la bona època i feien molts disbarats, en una ocasió a l'estació del metro fins i tot van empènyer un noi per tal que caigués a les vies, sé que hi va haver molt mal rotllo també amb els vigilants.

Olga Xirinacs ha dit...

Entendridores les fotos amb homes sols. Com que trigaven a preparar i fer la foto, els veieu amb cares greus, tots en la mateixa direcció, tots amb gorra.
I que bonics els temps que els treballadors, amb gorra i camisa ampla, es retrataven al costat de l'amo, i tots amb bigotis, alguns ben recargolats. Homes fets i drets, amb espardenya i faixa.
Ah... quina nostàlgia (i encara no havia nascut, jo).