29.1.12

Foix, recordat



No sóc cap incondicional del poeta Foix, té poemes que em fascinen però també en té d'altres que em semblen excessius i poca cosa més que jocs de paraules, tot i que això, en el present, ja té un gran valor. Sota la bandera de l'avantguardisme, com sota l'etiqueta de l'art abstracte, hi caben moltes coses, sovint difícils de destriar. Ara bé, també he de dir que quan Foix m'agrada, m'agrada molt.


Foix va ser un home misteriós i distant, murri i contradictori, sovint en moltes referències biogràfiques es passen per alt les seves simpaties juvenils -i no tant juvenils- pel feixisme, com passa amb d'altres autors. Sempre m'ha sorprès el poc que es perdonen els passats d'uns en comparació amb els passats d'uns altres, en el camp de la literatura, de la política i en tots els camps. No em queixo del fet que el poeta simpatitzés amb el que fos, tots som humans, em queixo del fet que no es pugui parlar d'això ni d'altres aspectes personals seus amb llibertat i sense manies. Passa amb molts 'sants' del nostre calendari nacionalista, certament.


Aquest feixisme juvenil s'intenta justificar i, de fet, s'entén força en un moment en el qual aquesta manera de pensar resultava prou atractiva per a molts joves il·lustrats i amb un tarannà elitista, que Foix, evidentment, tenia. De tota manera cal dir que minoritaris grups d'això que en podem dir feixisme catalanista -que tot i que sembli estrany i anecdòtic encara existeix-, revindiquen de tant en tant aquests aspectes del poeta.

Recordo que quan Espinàs senyorejava la contraportada de l'enyorat Avui va explicar, en una ocasió, com en assistir a un acte cultural oficial, no sé si a l'Ajuntament o a la Generalitat, es va ensopegar, a l'ascensor, amb Foix i amb Martí i Pol. Espinàs, amb la seva bonhomia habitual, va remarcar el fet d'acompanyar els dos més grans poetes catalans vius, cosa que va desplaure del tot Foix, evidentment. Avui Martí i Pol, fins i tot Espriu, semblen valors a la baixa, mentre que el foixisme es manté, potser perquè la literatura és una mica com la borsa, puja i baixa segons l'entorn i les circumstàncies.

Dels molts poemes d'ell que m'agraden de forma incondicional i devota en destacaré un sonet, pel fet que hi tinc un deute antic. El vaig triar per encapçalar la meva primera novel·la publicada, Enmig d'orats i savis. Fins i tot vaig triar per a titolar el llibre aquest vers del sonet, una tria que havia d'explicar sovint en aquella època, en la qual el poema, que després ha estat molt recitat i reproduït, era encara molt poc conegut. He conservat aquest vers com a títol del blog que mantinc sobre temes i misteris històrics, de fet tots ens movem entre orats i savis i cadascú de nosaltres, fins i tot els poetes, o potser més que ningú, els poetes, poden ser, segons el moment i les circumstàncies, una cosa o una altra. 


Diu un refrany castellà que tots tenim una mica de poeta i una mica de boig, una mica o molt, segons com es miri, i si acceptem aquell tòpic que deia que Catalunya era l'indret amb més poetes per metre quadrat haurem d'admetre que també la bogeria hi deu ser força present. 


Saber narrar, en llenguatge vigorós 
Deler i desig, i plers, i, sense esforç 
Rimar bells mots amb el ritme dels cors 
Amants o folls; i gens fantasiós, 

-Oh dolç fallir!-, coronar de lluors 
Éssers de carn, tot oblidant els morts 
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors 
Reprendre el tot vital i rigorós. 

Saber sofrir sense llanguir, i amar 
Sense esperar, i essent, ardit, del segle, 
Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà; 

Viure l'instant i obrir els ulls al demà, 
Del clar i l'obscur seguir normes i regla 
I enmig d'orats i savis, raonar.


Sobre el tema ideològic, copio el fragment d'una entrevista que va fer Ignasi Aragay a Valentí Puig on es comenta de forma, crec que intel·ligent, la qüestió:

I. A.: Comenti'm aquesta frase del llibre: "Ferrater trobava irònic que Pla fos aleshores (1924) el crític del feixisme i Foix el profeixista, quan després de la Guerra Civil seria a l'inrevés". 

V. P.: És una manera de dir que Ferrater s'equivocava. Perquè Pla no va ser mai feixista i Foix sí. Foix tenia una idea bastant delirant de la política, no tenia sentit de la realitat. Fins i tot estava disposat a pactar amb els falangistes si haguessin acceptat fer les seves revistes en català. Això Gimferrer ho ha estudiat molt bé. En canvi, Pla sempre va pensar que els falangistes eren uns bojos. Ferrater pecava de doctrinari i no se n'amagava. I pecava d'intel·lectual quan pensava que perquè Pla havia seguit Cambó quan aquest va donar suport a Franco, això volia dir que era feixista. 

I. A.: Cambó i Pla van optar per l'ordre autoritari? 

V. P.: Sí. El problema de la dreta és que en moments de crisi opta per l'autoritat davant de la llibertat. I el problema de l'esquerra és que, quan ha d'optar entre llibertat i igualtat, dóna prioritat a la igualtat, una igualtat que degenera en igualitarisme. 


(Ignasi Aragay: "Entrevista a Valentí Puig en motiu de la publicació de L'home de l'abric", Avui, 10 de març de 1998) 


Ja sé que hi ha qui creu que biografia i obra literària s'haurien de separar del tot però crec que, sobretot pel que fa als nostres autors contemporanis, això és gairebé impossible, més enllà del fet que sovint una cosa i l'altra tenen també relacions profundament intel·lectuals.

17 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no estava sol com a feixista o filo-feixista Jùlia, b'hi havia més dels que sembla en el seu temps, i de fet avui es ret homenatge al poeta, que com dius té alguns poemas que m'agraden i molts que són excessius. Per aixón`he triatg un d'ell dedicat a Joan Vinyoli que si m'agrada molt com a poeta.

Júlia ha dit...

D'acord, Francesc, però em preocupa com volem justificar moltes coses en 'els nostres' que no perdonaríem a la resta. Crec també que la vida i l'obra dels autors té molta relació i aquestes ombres i misteris sobre tants personatges nostrats i mitificats em preocupa, no tan sols pel que fa referència al tema polític sinó fins i tot al personal.

Per altra banda, la figura del poeta elitista, al marge de la realitat, no m'acaba de fer el pes, tot i que pugui realitzar obres molt remarcables i lloables, m'estimo més un poeta menor que toqui una mica més de peus a terra. De fet, el tema de la qualitat també és força subjectiu i la brillantor de vegades amaga buidor. Tot plegat donaria material per a un debat molt aprofundit, llarg, i sense conclusions.

Ara cantaria allò del Yupanqui sobre el poeta al marge del món: 'vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal y como lucha la gente por un pedazo de pan...'

Però vaja, aquí funciona allò de 'puix parla català Déu li do glòria'. Déu o els crítics literaris.

en Girbén ha dit...

Se m'acut que, si expandíssim el sentit sencer del vers d'en Foix: I allò que fou no em dol -que avui goso manllevar-li-, interceptaríem moltes de les qüestions que aquí planteges. Tal vegada, més que un vers fos un dolgut udol!

Júlia ha dit...

Girbén és possible, però sovint dubto de la relació sincera entre literatura i biografia personal, en tot cas s'ha de llegir 'entre línies', això fa que quan coneixes escriptors que admires, en general, et decepcionen, diuen que és la professió que més desenganya els seus admiradors.

en Girbén ha dit...

Júlia, pel què conec, no et falta raó. Tal vegada d'aquí vingui que sovintegi tant als músics; tots més donats a no prendre's massa seriosament.

Júlia ha dit...

En defensa de totes les professions, Girbén, et diré que jo he estat mestra i en aquest camp també he vist de tot, molt discurs bonista, moltes proclames,moltes teories educatives i molts defectes, fins i tot quan els mestres 'fan de pares i mares'.

De vegades, afortunadament, val per a tothom, som millors 'professionals' que persones.

zel ha dit...

Jo en tinc prou amb el que he après, i, vaja, com si algú m'ho hagués xiukat a cau d'orella, li he canviat una estrofa, que, seria la que haríem d'escriure per foragitar els dimonis.
salut, Júlia.

Júlia ha dit...

Zel, és que jo sóc molt tafanera, no en tinc mai prou amb res, he, he.

Vicent Ferri ha dit...

He participat recordant els 25anys de la mort de Foix, el tema que he triat afegirà una poca informació més sobre com era el poeta de Sarrià http://bestiolari.blogspot.com/2012/01/j-v-foix-occitania-i-flaons.html

Eastriver ha dit...

Sí, cal reivindicar-lo, no diré pas que no. El que passa es que personalment té tantes punxes que es fa difícil. Cal que passin cent anys perquè certes coses no pesin tant com ara.

Helena Bonals ha dit...

M'he inspirat en la teva entrada per al meu bloc, n'he copiat el poema.

Júlia ha dit...

Molt interessant, Vicent.

Júlia ha dit...

Eastriver, costa separar persona i obra, sobretot pel que fa amb els contemporanis, a mi m'ha passat amb Pla i també a l'inrevés amb autors que potser eren mitjanets però els admirava com a persones. No és tan fàcil. De tota manera em sobta la gran devoció incondicional que desvetlla però amb passa amb d'altres, com, en pintura, amb el cas d'en Miró. Val més caure en gràcia... I, evidentment, tot són gustos.

Júlia ha dit...

Gràcies, Helena, de fet d'aquest poema m'agraden, sobretot, els dos tercets, la veritat.

GLÒRIA ha dit...

Afortunadament ja fa un munt d'anys que vaig aprendre a separar la persona i l'artista tot i que, ho reconec, no sempre és fàcil. Quan penso com m'agrada Caravaggio que era un assassí, no puc ser diferent amb altra gent que també em plau. Les simpaties feixistes de Foix no emmascaren el poeta virtuós ni el joc ambigu de Pla me'l fa tan bo com alguns el volen. De Sagarra va connectar amb el franquisme i és un dels grans malgrat dedicar tan florit talent a drames rurals molt centrats en banyes. "El cafè de la marina" em sembla una obra superba, per exemple i també moltes coses més.
Era quasi una nena quan algú amb prou criteri em va dir: No miris la vida, mira l'obra. Sé que, sovint, no es poden ni s'han de desllindar però, està clar que el què queda és la petjada, l'obra.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, això és cert, però, més enllà de la tafaneria sobre els personatges, que, en el meu cas, existeix, en ocasions també aspectes de la biografia donen moltes claus sobre l'obra ja que els mateixos autors no poden evitar aquesta relació ni poden separar del tot una cosa i l'altra ni que sigui per demostrar el que no són a través de la creació.

Un altre tema és quan la lectura oficial dels autors -o pintors, o músics- en vol fer una mena de bandera d'alguna ètica determinada i s'emmascara el seu passat a gust del consumidor.

A França van tenir fa poc un bon debat amb el cas de Céline.

Josep ha dit...

doncs jo no havia llegit mawi res de JV Foix. Tampoc m'ha agradat: Mawl per mal, prefereixo la mARIA mERCÈ mARÇAL