16.3.12

Les guerres dels nostres contemporanis


Fa temps que no tinc ídols cinematogràfics. Precisament aquesta setmana vaig anar a veure Los idus de marzo i tot i que hi ha coses a la pel·lícula tòpiques i que no em van acabar de fer el pes resulta lloable l'esforç de George Clooney per anar-se desmarcant de la cotilla en la qual la seva planta l'ha immergit durant molt de temps.

Ara fa poc, per televisió, amb un cert misteri acabaven d'anunciar que l'havien detingut i que ja ho explicarien d'aquí una estona. Com que sóc molt tafanera he vingut a l'ordinador, on et pots assabentar de les coses de pressa i sense tants misteris. De la manera que han anunciat  la detenció, amb un cert to de secret a punt de descobrir-se, he pensat que potser es tractava d'algun afer escandalós o sexual, així som de mal pensats i tan mal acostumats ens tenen.

Però resulta que l'han detingut en una protesta a l'entorn dels fets del Sudan. Aqui podeu llegir més informació i veure vídeos sobre les accions que ha desenvolupat a l'entorn del tema aquest actor, des de fa temps. La fotografia també la copio del mateix diari, en aquest cas El País.

Hi ha guerras més visibles que unes altres. N'hi ha de mediàtiques i de contestades pels progres. N'hi ha que provoquen manifestacions massives i d'altres que no provoquen res pel fet que les ignorem. Tinc molt poca fe en la reacció d'això que en diuen la comunitat internacional. Nosaltres ho sabem molt bé, la República va quedar condemnada des que se li va negar el dret a defensar-se, fa poc escoltava Paul Preston en un interessant documental sobre l'encara poc conegut capità Virgilio Leret i admetia que Alemanya i Itàlia van ajudar Franco però que ell creia que va ser molt més culpable Anglaterra amb aquell pacte i França, que li anava al darrere.

Fa molts anys, en una escola d'estiu, recordo que vaig anar a una xerrada sobre la situació a l'antiga Iugoslàvia, aleshores terrible i sense reacció seriosa per part de ningú. Per tant devia ser a principis dels noranta. El que m'escandalitzava era recordar com els sindicats s'havien mogut per les escoles en d'altres casos de conflictes en els quals intervenien els Estats Units, com la Guerra del Golf, amb motiu de la qual ens vam fer un tip de muntar murals absurds amb blancs colomets, i la indiferència amb la qual tothom semblava trobar gairebé normal el que passava. Al final hi va haver una certa reacció però les coses es van acabar malament i encara hi ha moltes ferides obertes.

De tota manera, els qui ens havien vingut a informar sobre el tema van comentar que encara era aquella una guerra més o menys visible i que, per  tant, alguna cosa es faria. Aleshores ens van informar, entre d'altres conflictes enquistats i oblidats, dels vint anys que durava ja el drama del Sudán sobre el qual hi havia molta informació però molt poc interès periodístic per difondre tot el que s'hi esdevenia. I d'això ja fa... En els darrers temps, en alguna ocasió, ens han explicat quatre coses sobre el tema. Avui és Síria el conflicte estrella, tot i que de moment no s'hi intervingui. Tinc poca fe en l'ajuda mundial i crec que, de patir nosaltres qualsevol agressió tràgica pel motiu que fos, ningú no ens vindria a socórrer. El mensypreu per totes les formes de militarisme és molt lloable i comparteixo totes les idees pacífiques que calgui però, certament, cal comptar en què quan van mal dades potser t'has de defensar d'alguna forma una mica contundent i organitzada.

Hi ha qui creu que és impossible imaginar, per exemple, que una acceleració indepentista catalana pogués provocar quelcom violent. Si en aquest tema comentes que, per exemple, determinades proclames enceses juguen amb foc i amb determinat tipus de jovent, fàcil de convèncer, et miren de cua d'ull com a una traïdora. Jo no tinc res clar, moltes coses semblaven impossibles fins que van passar i a l'antiga Iugoslàvia feia, com qui diu quatre dies, molta gent ni s'imaginava el que podia passar. També fa uns dies escoltava el testimoni d'un periodista que va poder escapar-se i venir a Espanya, explicant que no s'ho va creure fins que no va veure els tancs davant per davant de l'emissora de ràdio on treballava. 

Tot això, en resum, per dir que m'alegro de l'actitud de Clooney que no és un desconegut i l'actitud del qual pot tenir un cert pes, al menys, en la visualització d'aquest país tan castigat des de fa molts i molts anys. Però, és clar, aquí tenim d'altres problemes, ara. O no? De vegades em fa una profunda vergonya escoltar segons quins planys, la veritat.

1 comentari:

Josep ha dit...

Doncs jo, eh? penso que no n'hi ha cap de problema... aquí. La gent no vol el pacte fiscal i la majoria de catalans estan d'acord amb l'expoli que no és més que una pantomima electoralista. Va ser en Aznar el que va dir que los lugares de destino dels immigrants eren valància i Barcelona i les respectives comunitats autònomes per extensió. L'expoli fiscal no és el problema. Bah! no em vull empatollar. Tants immigrants no han portat més que misèria. Mal de muchos consuelo de tontos. Que la salud no se pega se pega la enfermedad. Apa!