22.12.12

ANY DE NEU, ANY DE DÉU (1962)


Aquesta és l'única fotografia que tinc de la nevada, ens la va fer un veí de l'escala, un dels pocs que tenia màquina de retratar ja que en aquells anys no era aquest un estri a l'abast de tots els espanyolets. El noi que fa broma era el nebot d'uns veïns, es deia Joan Pérez Cortés i fa molts anys que no en sé res, cosa que em sap greu doncs havia jugat molt amb ell i d'altres nens i nenes de l'escala.

L'escala era aleshores una petita comunitat molt viva, amb totes les virtuts i defectes dels pobles petits. El terrat era la plaça del poble i els veïns de dalt de tot, que tenien llogat allò que en deien el pis de la portera senyorejaven l'indret, per molt comunitari que fos. Precisament en Joan era el nebot d'aquests privilegiats estadants d'un piset que era molt més petit que els altres i en el qual es patia més fred i més calor que a la resta però que comptava amb el luxe de tenir el terrat davant per davant. 

L'oncle d'en Joan tenia una gran habilitat per fer castells de cartes i de fitxes de dòmino i casetes amb capses de sabates. Ell, Tomàs, i la seva esposa, Filomena, eren afables i acollidors, els fills se'ls havien mort de petits i en el petit piset molts diumenges s'hi aplegava un estol de parents de totes les edats, a jugar a cartes, al parxís o l'oca i a xerrar. A l'estiu també hi fèiem tertúlies, al terrat, i el senyor Tomàs ens mostrava els forats provocats pels trets dels Fets de Maig i es planyia d'aquells esdeveniments, de la dramàtica divisió interna dels republicans.

Dimarts passat un amic, Xavier Rodríguez, va fer al  barri una molt bona xerrada recordant la nevada emblemàtica de fa cinquanta anys. He estat calculant que en parlar a algú de catorze anys, avui, de la nevada, és com si a mi en aquella època m'haguessin explicat batalletes de 1912. La percepció del temps és molt diferent quan ets petit i jove, quan tot sembla remot, antic. Després les coses s'acceleren i els dies passen de forma molt més ràpida. La nevada no va ser un fet tan sols barceloní però les dimensions de la ciutat i les imatges que n'ha quedat han fet que el nostre imaginari ciutadà la recordi de forma molt viva.

Aquell 1962 va ser un any estrany, fins i tot mirat en perspectiva. El món estava canviant, començàvem a poder llegir llibres en català que ja no fossin els versos de Maragall i Verdaguer o les novel·les de Folch i Torres, precisament fa uns dies vaig explicar que Pedrolo havia guanyat el Sant Jordi i que havien posat la fotografia de l'acte a la coberta de La Vanguardia. El règim franquista semblava iniciar una obertura que es va quedar en molt menys del previst i desitjat, per cert. Havíem tingut inundacions i vam tenir fred i nevada, es deia que el món anava vers un refredament, el contrari del que es diu avui. Tot i que per nosaltres aquella va ser la nevada, a finals del segle XIX, el 1883 i, sobretot, el 1887, n'hi havia hagut a Barcelona de semblants. Un segle és ben poca cosa mirat des del panorama de la història. Els apocalíptics de torn anunciaven una tercera guerra mundial i fins i tot asseguraven que els canvis climàtics tenien relació amb els estris que es començaven a enviar a l'espai i que també incidien en l'enfrontament inquietant entre els dos grans blocs polítics de l'època.

No va ser aquell el fred més gran que vam arribar a patir. L'any 1956 havia estat pitjor, tot i que amb menys neu. A Barcelona es va arribar a gairebé set graus sota zero i el fred va durar molts més dies. Les gelades de  1956 van provocar migracions diverses en la pobra i castigada pell de brau. El 1962 anàvem una miqueta més ben peixats, començaven a venir turistes, es podien comprar rentadores caríssimes a llarguíssims terminis i fins i tot algú estrenava cotxe utilitari. Les noies no portàvem pantalons i, per tant, vam passar un fred de dimonis, amb faldilles, mitges i mitjonets. El calçat a l'abast eren les botes d'aigua, les katiusques, recordo que els penellons d'aquells dies em van durar fins a la primavera. Al cinema feien El Cid i West Side Story. 

La neu i la nostra edat va fer que aquells dies coneguéssim molts nois, anant pel carrer, criatures com nosaltres amb els quals agafàvem conversa amb l'excusa del fred i la neu. Ja havíem començat a celebrar alguna festeta d'aquelles particulars i el món de la infantesa restava obsolet i a l'antigor de les nostres encara breus biografies personals. Una colleta que vam conèixer eren de la OJE, o sigui, d'un Hogar falangista. Eren molt bons xicots, de parla castellana, tot s'ha de dir i allò de ser de la OJE no era res estrany en aquell moment, anava lligat a la família d'origen i a les tèbies ideologies existents. 

Penso sovint en com devia ser l'hivern per a la gent encara més pobra que nosaltres, els barraquistes, per exemple. O persones que vivien en coves i habitatges precaris, en les zones rurals. Mirant diaris d'aquells dies m'he trobat amb notícies terribles, com ara la mort d'un home de seixanta-nou anys considerat al diari un anciano, un venedor ambulant, mort de fred i devorat per gossos i alimañas en una cova propera a Artesa de Segre. El diari ens en dóna fins i tot el nom i l'origen del pobre difunt, Antonio Solans Mata, originari de Cuello de Santa Cruz (Huesca),  I cal pensar que els diaris no ens ho deien tot, ni de bon tros. No va ser l'únic mort de fred o a conseqüència de les gelades, aquells dies.

La neu va ser acollida amb alegria, més encara en coincidir amb el dia de Nadal. Molts infants i joves n'havíem vist molt poca, encara. La majoria de nevades barcelonines són breus i la neu dura poc. Després del primer dia la nevada va ser un problema molt gros i va provocar danys diversos. D'aquell Nadal recordo, sobretot, l'immens silenci en el qual es va immergir la ciutat. Hi ha moltes fotografies i postals de l'esdeveniment meteorològic, és clar. Hi va haver qui va aprofitar l'avinentesa per esquiar però cal pensar que esquiar era un luxe a l'abast de poca gent. Nadal va caure com aquest any, en dimarts, els dilluns no hi havia diaris, tan sols la Hoja del Lunes i el dia de Sant Esteve tampoc sortia la premsa. D'una banda, el fet de caure en Nadal va fer que a les cases hi hagués menjar, en general. 

Els dies abans de la nevada havia fet un fred terrible. Els pares em van enviar a casa d'una tia meva, a buscar una gallina que un altre oncle ens havia fet enviar per recader. He comprovat que la paraula recader no és ortodoxa, cosa que em sembla absurda, car el recader va ser un personatge popular i imprescindible el qual ningú no va dir de cap altra manera fins a les normalitzacions i les desaparicions dels recaders populars. La meva tia vivia a prop de la Sagrada Família, aleshores era una zona remota i s'hi podia anar en un autobús de dos pisos, un exotisme. Hi vaig anar amb una amigueta i vam passar molt fred a l'autobús, la gallina ens feia una mica de respecte, traient el cap pel cistell tapat amb un drap, en el qual la transportàvem. 

Cada any teníem a casa algun animaló viu, pollastre, gallina o conill, obsequi de parents pagesos, que convivia amb nosaltres uns dies i que estava condemnat a mort de forma irreversible, tot un drama. Se'l matava a casa, ho feia la meva mare amb ajuda d'alguna veïna i de vegades ens feien agafar les potes del pobre estossinat. La feinada de plomar-lo, si es tractava d'un volátil,  era feixuga i llarga. Algunes parades de la plaça que venien aviram duien aleshores el cartell amb la paraula Volátiles, un mot que de petita em sonava a música i a poesia.

Malgrat el fred i la nevada la gent, per Nadal, per pobra que fos, es mudava i fins i tot estrenava uns mitjons o unes mitges, qui per Nadal res no estrena, res no val. Recordo moltes coses d'aquells anys, de vegades anècdotes sense importància. Milloràvem una mica. L'estiu del 63 vaig començar a treballar a la Harry Walker i, segons testimonis familiars, vam començar a anar una mica bé. Canviava Espanya, Catalunya, la ciutat, la música, jo mateixa, en plena adolescència, tot era excitant i semblava que el món tan sols podia anar endavant i millorar vers la pau mundial compartida per tots i totes. 

Un altre acudit que l'amic Xavier ha trobat al diari evoca la misèria de l'època, un home amb una cama de fusta la crema per escalfar-se. Veure documentals de l'època, com ara El alegre Paralelo mostren com les cames de fusta eren encara habituals entre allò que en deien els esguerrats. Se suposa que els catalans no som generadors d'humor negre però aquest és un tòpic amb molts forats.



Fa cinc anys BTV va fer un reportatge sobre la nevada i fins i tot em van convidar a sortir-hi, precisament van contactat amb mi a causa d'haver escrit al blog la història de la gallina. Enguany m'ha comentat que TV3 també en passarà un la vigila de Nadal, em temo que els blogs ja no desvetllen l'interès de fa uns anys. Hi ha hagut d'altres nevades, no tan exagerades, evidentment. Avui potser tindríem molts més recursos per evitar els danys o per fer minvar la durada dels problemes malgrat que de vegades, encara avui, una pluja intensa ja paralitza mitja Barcelona. Hem millorat molt, en general, malgrat la crisi, i de vegades cal mirar enrere per comprovar com n'érem, de pobres, la gran majoria, en aquells seixanta tan mitificats.

També es modernitzava la cançó en català. Penjo aquest programa que he trobat espigolant per you tube per tal  que serveixi també de record i homenatge a Enric Barbat, que ens va deixar fa poc més d'un any. Aquella cançó era, cal tenir-ho en compte, una mica elitista, universitària, en una època en la qual a la universitat hi anaven setze jutges i quatre gats. Fins i tot a escola a aprendre de lletra no hi anava pas tothom, encara. Fins a 1970 no arribaria la famosa Llei Villar Palasí que va contribuir, amb una sabata i una espardenya, a l'escolarització massiva però que mai no va acabar de desenvolupar-se. Com encara sol passar, vaja.



12 comentaris:

Miquel ha dit...

Si, el 62 fue un invierno duro, lo recuerdo perfectamente. Poníamos en los cubos de latón, leña traída de donde fuera, y los encendíamos a las puertas de las "viviendas", porque dentro era arriesgado...Salut

Anònim ha dit...

Doncs a na mi tota aquesta parrafada i les referències al cinema (Què feien Llavors,) em sona a n'aquell general de Napoleó que va, es veu escriure amb pseudònim una història amb una noticiosa càrrega literària (Si xerres Francès, és molt millor que no pas si coneixes altres idiomes: El detall de les patilles més fosques que no pas el cabell... el saber-se més de cinquanta pàgines de un llibre en llatí, el perseguir o ésser perseguit per la senyora de Rênal i la Matilde(la seva filla) que tot plegat també podrien esdevenir la his tòria del Josep, (com jo) allà a Palästina molt abans que lo de l'obrer que celebrem ara... una vegada a un bar em van dir, mentre em prenia una cervesa al cantó de casa al meu germà gran. Em sembla que era al bar Pirineo, doncs imagineu-vos la situació de comprar un pis a la Bonanova doncs podia presumir de germà petit no massa estúpid i tal i això que va estudiar en cinc anys la enginyeria i tal. lavors la historia de diferents assetjaments de segurament caire sexual o homosexual com la relació a la pel·licula Gilda, que també de havia de caure per aquell temps.
Tot plegat, si em permet, massa llarg. Tot i que ara fa dies que no us llegeixo, penso que us ha quedat massa dens... l'escrit. Jo abogo per uns records de joventut de ampolles de brandy i Anís del Mono. eren els vuitanta camí de Nirvana i smells like teen spirit (Come as you are haha. Atentament.Josep

Enric H. March ha dit...

La nevada del 62 és el meu primer record infantil. Va ser tan impactant que no se m'ha esborrat. Tot el que expliques sobre el Nadal forma part de la meva memòria perquè ho podem allargar a tota la dècada dels 60: a casa dels avis també matàvem un capó.

La relació amb els veïns de l'escala ja no és com abans, oi? S'ha perdut aquella familiaritat. No m'allargo més perquè explicaria coses que ja explicaré a l'apunt pertinent.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ho recordo bé, va ser la nit del 24 i el 25, el dia de Nadal a Sabadell teniem gairebé un metre de neu. A algun il·luminat de l'ajuntament se li va ocòrrer tirar aigua als carrers del centre per desfer la neu, es va glaçar tot i el centre va ser durant una setmana una pista de gel.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Quina sort, tenir una fotografia d'aquella nevada mítica!
Aquesta setmana el Diari de Vilanova n'ha publicat unes quantes, enviades pels lectors.

Júlia ha dit...

És l'única que tinc, Teresa!!! Sembla mentida que faci cinquanta anys de tantes coses, no me'n se avenir.

Júlia ha dit...

Francesc, això ho van fer a molts llocs, també a Barcelona, al reportatge de BTV ho explica un bomber.

Júlia ha dit...

Enric, no voldria idealitzar aquelles relacions veïnals que tenien coses bones però també provocaven problemes diversos, era un altre temps. Ara les relacions 'd'escala' depenen dels veïns que tens i un punt important és que les dones treballen i no es veuen tant, tot ha canviat. A més, una societat en la qual el govern no es preocupa de la gent fa que la gent hagi d'establir llaços de solidaritat obligada.

A més, en aquelles escales de vegades ja hi havia viscut la generació anterior pel fet que la gent es quedava a viure amb els pares i avis quan es casava.

Júlia ha dit...

Josep,a mi m'agraden aquestes evocacions, què hi farem.

Júlia ha dit...

Qué te voy a contar Miquel! Sin embargo respecto al frío y lo que duró el del 56 fue peor aunque se recuerde menos.

Enric H. March ha dit...

No ho idealitzo, Júlia. A l'escala hi havia de tot, com a les famílies. Però estava bé aquell continu que s'establia entre la casa, l'escala, el carrer, el barri, els comerços... Tot formava part d'un ens complex que nosaltres alimentàvem i que influia en les nostres vides.

Júlia ha dit...

Això és cert, Enric, les relacions van canviar molt en el moment en el qual els cotxets van estar a l'abast de les famílies modestes.