5.4.13

CÈSAR AUGUST JORDANA, OBLITS I RECUPERACIONS



A la biografia recent d'Espriu es fa referència en algun moment al tarannà de l'escriptor i a les seves reaccions quan algú entès escriu sobre la seva obra:


Mentre els crítics o els periodistes escriuen banalitats sobre la seva obra, Espriu deixa fer. Quan toquen el moll de l'os, o s'hi aproximen, s'enfada. Aquesta reacció l'havia tinguda, de jove, amb Cèsar A.Jordana a propòsit de les vacil·lacions lingüístiques observables a Laia; l'havia tingut, als anys cinquanta, amb Celestí Martí Farreras, en aquell moment el crític més ben preparat per entendre els problemes que planteja Primera història d'Esther, i Espriu s'enfadarà, quan la conegui, a principis dels vuitanta, amb la professora Rosa Delor, que acabarà sent la seva gran estudiosa (...)

(Espriu, transparent, Agustí Pons, pàg. 620)


També s'enfadarà més endavant amb les opinions de Castellet, tot i que en aquest cas ho farà en veu baixa, car Castellet és el seu editor i tots som humans. En el fons Espriu té la reacció que tenen molts escriptors de categoria reconeguda i amb una dosi de vanitat irrenunciable quan allò que llegeixen sobre ells no respon amb exactitud al que voldrien trobar escrit.

La referència a César-August Jordana, citat en diferents moments a causa dels comentaris fets per aquest amb motiu de les primeres edicions de llibres d'Espriu, un Espriu jove amb un ego més considerable que el de la maduresa, m'han fet pensar en el poc que conec a Jordana i en el gairebé res que n'he llegit. Jordana és encara un gran oblidat, tot i que s'ha reeditat alguna cosa de l'autor a partir de l'any 2000. Fins aleshores poca gent hi feia referència tot i que podem trobar per la xarxa articles interessants, a l'abast i baixables, com els de Maria Campillo, un de Benet i Jornet a una revista una mica misteriosa, El Procés, i algun altre de remarcable, a més del que va publicar ja fa temps l'amiga Helena Bonals al seu blog Anticànons, un blog que hauria de ser de culte absolut per als tafaners lletraferits amb ganes d'anar més enllà de la literatura mediàtica que toca. 

Pel que fa a Benet i Jornet, crec que és una llàstima que no s'exploti més la seva saviesa en el tema literari català i que els escrits que dedica a temes com, en aquest cas, la lectura i anàlisi de la novel·la de Jordana El món de Joan Ferrer no arribin a un públic majoritari.



Viquipèdia ens dedica poc espai a Jordana i l'enciclopèdia, si fa no fa. Però tothom, més o menys, ha llegit Aloma i sap que la protagonista s'educa sentimentalment a través d'una novel·la d'aquest senyor, que en el seu temps va fer una mica de soroll, a causa del contingut eròtic. Els catalans hem estat molt primmirats en el tema i ha costat trobar el to d'un erotisme literari versemblant, la veritat. De fet, no sé si s'ha aconseguit, encara, però cal admetre que s'han fet grans esforços per tal d'aconseguir paraules que definissin, per exemple, orgasmes, el primer dels quals, literàriament parlant, va ser obra del noucentista Jordana. Celebrar, per exemple, l'aniversari del primer orgasme literari català podria ser tot un esdeveniment important. Per al vuitantè ja no hi som a temps i per al centenari encara falta molt, però potser també caldria trencar el tòpic de comptar els aniversaris  intel·lectuals per dècades i lustres i en números rodons.


Estaria bé que alguna reedició d'Aloma es comercialitzés acompanyada del llibre Una mena d'amor, això s'ha fet amb un llibre en castellà d'èxit recent, algunes edicions de Los enamoramientos anaven acompanyades d'un llibre de Balzac al qual l'autor, Julián Marías, fa referència. 

El llibre de Jordana fins i tot va generar una contrarèplica espiritualista de Delfí Dalmau, Una altra mena d'amor. Aquesta mena de coses fan ambientillo tot i que ara les ignorem i no ens facin ni fred ni calor, a més del fet que hem perdut el sentit de l'humor fi, em sembla. Jo, si es fes això del paquet Aloma-Una mena d'amor reproduiria, per al llibre de Jordana, la coberta original amb la ballarina agosarada, és una meravella, em sap greu però no he pogut trobar-ne l'autor.

A la meva biblioteca de barri només he aconseguit un volum de Jordana, un recull d'articles escrits el 1938 a Meridià, interessants més aviat per la forma que pel fons, molt condicionat per la situació política i bèl·lica.



Jordana va ser un home del seu temps, de bona casa, amb una gran cultura i amb moltes perspectives culturals. Va fer un munt de coses. Alguns dels seus llibres clarament normatius que indicaven com s'havien d'escriure cartes comercials, per exemple, es troben exclosos de préstec a les biblioteques però n'hi ha uns quants a l'abast, més que no pas novel·les. Alguna de les obres menors es troben publicades en col·leccions juvenils esgrogueïdes i exhaurides, dels setanta. Crec que va contribuir a l'oblit relatiu de l'autor la seva mort, encara relativament prematura, l'any 1958, a l'exili. Deu anys més de vida, per exemple, haurien ajudat a fer-nos més conegut el personatge i la seva literatura. 



Sabem poca cosa i mal explicada de la seva vida a l'exili, és clar que aquest Joan Ferrer és una mica ell, un Bloom nostrat en un dia qualsevol, de fet Jordana havia traduït Joyce i Woolf en un moment en el qual per Konilòsia i Alfaranja no eren aquests, encara, valors segurs sinó de risc. Va traduir sonets de Shakespeare, els experts diuen que les seves traduccions estan superades, però això de les traduccions és molt relatiu, sempre n'arriba una de definitiva que anul·la i menysté l'anterior i al capdavall, tot és cíclic, i acabem per tornar a valorar la primera, que potser era la bona i la vam llençar. El cas és vendre.



16 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Moltes gràcies per l'enllaç i l'elogi, Júlia!

A mi El món de Joan Ferrer, el primer anticànon que vaig fer, amb un exemplar que tenim a casa, em va agradar molt. A la biblioteca va venir fa poc un estudiant de la facultat que l'hi feien llegir. Una mena d'amor no s'hi assembla gens, però també em va agradar. No sabia això d'Aloma!

Enric H. March ha dit...

La veritat és que no en sé res d'en Jordana. Aquest país és un pou sense fons. No sé quina deu ser la raó, però és ben cert allò que som un dels països amb més escriptors per habitants. Suposo que per això els anem enterrant, fins i tot en vida, per poder-hi caber (per això es barallen, per veure qui fica a qui al forat).

Arriba un moment, Júlia, que o m'asseguren que em canviaran la vida o renuncio al coneixement. En tinc prou amb el que m'expliques. Però em puc deixar convèncer :)

Francesc Puigcarbó ha dit...

Com l'Enric, no en sé res d'en Jordana.

Júlia ha dit...

Helena, gràcies a tu pel blog, ens fas moltes descobertes. No sabia que fos el teu primer anticanon, no m'hi vaig fixar...

Júlia ha dit...

Enric, he arribat a una edat en la qual tinc ben clar que no ho puc saber tot ni veure tot, així que també em conformo, jo mateixa no el coneixia fins fa, com qui diu, quatre dies. I també és cert que el país és petit i hi ha un excés d'escriptors i no paren de créixer. I que els d'abans de la guerra, si no van tornar i es van promocionar, estan una mica oblidats hores d'ara.

La vida és molt curta, la veritat.

Ara bé, la gràcia de la descoberta també té les seves virtuts...

Júlia ha dit...

Francesc, doncs ara ja ho saps, és allò de 'no te acostarás sin saber una cosa más'...

Júlia ha dit...

De tota manera, no saber res del primer orgasme literari català no té perdó, la veritat. En tot cas m'he encarregat via internet una primera edició del llibre, tinc curiositat per saber si tindrà o no la sobrecoberta, em temo que no.

Olga Xirinacs ha dit...

Quin excel·lent traductor, C.A Jordana...Tinc obres memorables traduïdes per ell.

Júlia ha dit...

Molt bo, Olga, em sobta que una persona de tant prestigi resti oblidada o mig oblidada, però així és el país. El tema de les traduccions també em donaria molt de material blogaire...

Enric H. March ha dit...

I tant que la gràcia de la descoberta té les seves virtuts, Júlia! I m'alegro de trobar apunts com aquest que ens permeten aprendre alguna cosa. Com a mínim tenim la referència i, en cas de necessitat, sabem un anar a picar.

Júlia ha dit...

Gràcies, Enric!!!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Els purgatoris pels quals passen els escriptors morts és un fenomen que provoca un cert dolor de l'ànima. Potser sempre és així i en tot lloc. Només observo que el passen de manera més suau els qui tenen vídues, sobretot. Vídues que se'n preocupen interessadament o desinteressadament, tant i fa. És el resultat el que es fa visible.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, ara que de tant en tant recupero autor oblidats me n'adono del pes que hi té, la família, en el fet de recordar i recollir l'obra d'algú, vídues, fills, nebots... Els pobres solitaris sense supervivents ho tenen magre, per bons que fossin, literàriament parlant.

joan serrat ha dit...

Avui he "descobert" C.A. Jordana. La narració "El Rusio i el Pelao" m'ha semblat molt bona, trobo increïble que sigui tan desconegut.
[dins "Narrativa catalana a l'exili. Galàxia Gutenberg 2005"]

Júlia ha dit...

De fet tens raó, Joan, malgrat alguna reedició encara es un gran desconegut i no és l únic, som un país d oblits, silencis i capelletes.

Helena Bonals ha dit...

Ja tinc un altre anticànon pendent de llegir!