14.4.13

EVOCACIONS REPUBLICANES POPULARS




Al meu carrer hi havia una d'aquelles vaqueries de barri, entranyables i amb un nombre d'animalons considerable. És de l'única que en conservo un recordo esvaït tot i que era freqüent que et demanessin, de petit, si volies veure les vaques quan anaves a algun d'aquests establiments. Els amos tenien tres fills, només un d'ells es va casar, ja gran, i crec que no va tenir fills. Eren dos nois i una noia, de l'edat dels meus pares.

El més jove es deia Jaume, Jaumet, i tothom li va anar dient en Jaumet de les Vaques. D'adolescent, el dia de la proclamació de la República, va sortir de casa arrossegat per l'entusiasme de les multituds i a la plaça de Sant Jaume es va enfilar a un fanal o en algun indret elevat. Es veu que aquell dia el sol picava de valent, no devia dur cap mena de protecció i amb la gent que hi havia al volt d'ell no va poder baixar quan va voler. Va agafar una insolació greu i de resultes d'aquella malaltia va quedar coix.

Durant anys, tot i que potser em coneixia, no em saludava, però un dia es devia recordar de la meva mare, aleshores ja vídua, i sempre em preguntava per ella, cosa que va propiciar que jo li fes broma sobre la possibilitat d'haver-li sortit un pretendent tardà, cosa que feia que s'empipés molt i molt, per a delectació del meu sadisme filial. No sé en quin moment va desaparèixer del meu paisatge quotidià, el senyor Jaumet, crec que va morir abans que la mare. A la gent gran la vas veient fins que la deixes de veure. Avui la majoria de persones no moren a casa i l'enterrament tampoc no surt dels portals, un portal en el qual es tancava mitja porta quan hi havia un difunt. Bateigs, casaments, comunions i enterraments eren, aleshores, força més públics, al meu barri, que no pas ara.

A l'indret de la vaqueria hi van posar, amb els anys, diferents establiments, el darrer un Schlecker, que també va plegar. Així passa la glòria del món. Sempre que arriba l'aniversari de la proclamació de la República em recordo d'aquell senyor coix i del disgust familiar davant d'aquella malaltia inesperada i greu, en aquells anys. Avui ser una mica coix no és res, hi ha coses molt pitjors, però fa anys per menys de res et deien esguerrat i qualsevol mancança es considerava una gran desgràcia. Les vaques urbanes ja fa anys que van desaparèixer dels nostres paisatges habituals i el que hem guanyat en controls higiènics ho hem perdut per altres bandes, ni tan sols a pagès es va comprar llet fresca als pagesos, cosa habitual quan jo tenia els fills petits i es feia estada en algun poble on encara rutllava aquest comerç a la menuda.




10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

bon aquesta història del Sr. Jaumet.
De fet, no fa tant hi havia vaqueries, nosaltres assajavem a la rera botiga d'una al carrer Major de SBD, i et parlo del 1968, I al 72, 73 ja casat anàvem a buscar la llet a una vaqueria a la vora de sol i Padris.

Júlia ha dit...

Ep, Francesc, que del 72 i el 73 ja fa 40 anys, la meva filla va néixer el 75 i a molts poblets encara venien la llet directament. Recordo quan vaig llegir al diari que tancaven la darrera de Barcelona, devia ser a mitjans o finals dels setanta.

Júlia ha dit...

la darrera, 1984

http://eltranvia48.blogspot.com.es/2009/11/adeu-la-vaqueria-calvet.html

Allau ha dit...

Ja ho va preveure l'Orwell que 1984 seria un any malastruc.

Galderich ha dit...

Genial això de vincular la 2a República a un personatge del barri conegut. Li preguntaré a la meva dona si se'n recorda d'aquest tal Jaumet perquè sempre parla de la vaqueria on anaven a comprar llet.

L'enllaç de la Vaqueria Calvet, molt bo!

Júlia ha dit...

Cert, Allau, allò de la vaqueria va ser el final d'un món, un desastre.

Júlia ha dit...

Galderich, depèn del sector del barri on visqués, ja que n'hi havia moltes, de vaqueries. Sovint em pregunto com podia sobreviure tant de comerç a la menuda en èpoques de consum precari, potser és que tothom es conformava amb poca cosa.

Miquel ha dit...

Ostres...ja se el lloc de la vaquería ¡¡¡ segur...

Una abraçada...salut

Enric H. March ha dit...

Les meves vaques eren les de ca la Carmeta, al carrer Xifré del Clot. Amb els anys anem recuperant aquells personatges i els paisatges perduts. A veure si ara recuperem la república i arrepleguem una mica d'il·lusió per construir alguna cosa nova.

Júlia ha dit...

Enric, potser a la tercera va la vençuda, però considerant com van acabar les altres dues estic una mica 'mosca'.